IN FERNEM LAND

L’HIMNE DEL BLOG: In fernem land.


L’himne del blog no pot ser un altre que In Fernem Land, l’ària de comiat del Lohengrin, un cop la curiositat d’Elsa, ha trencat l’encís i l’obliga a dir qui és, abans de deixar-los a tots amb un pam de nas.

Aquesta explicació tant sarcàstica i fins hi tot irreveret, no fa justícia a una de les àries preferides, que segueix la col·lecció iniciada amb l’Scherza Infida i que va continuar amb Falke, Falke.

El Lohengrin és una òpera extraordinària. A part de ser la primera òperaJohannes Sembach de Wagner que vaig veure en directe, en un llunyà 30 de novembre de 1975, te una màgia especial, extraordinàriament romàntica, amb uns moments concertants de gran força i amb un personatge con el d’Ortrud, d’aquells que si la cantant que ho interpreta és bona, salva una funció mediocre.

Tot i així el moment més màgic de tota l’obra és als 20 minuts de finalitzar, quan els violins entren en un ppp misteriós, abans de que el tenor comenci el seu “In fernem land”. L’atmosfera que crea Wagner és absolutament única.

El tenor que necessita aquesta òpera, ha de ser capaç d’iniciar l’ària amb un fil de veu, acompanyant el misticisme del moment, amb sons eteris, de somni, quasi utilitzant el falset. Però estem davant d’un heroi wagnerià i quan ataca “Es heißt der Gral”, la veu ha d’esdevenir ferma i heroica, sense deixar de ser lírica.

L’ària no te gaires dificultats de tessitura, varies vegades s’ha d’arribar al La3, però la gran dificultat roman en la musicalitat.

La melodia sempre es manté noble i quasi mística. És un moment teatralment molt potent, estàtic però brillant. Tothom, a dalt de l’escena i el públic a la sala, tenen com a únic centre d’atenció a Lohengrin, i el tenor que l’interpreti ha d’imposar tendresa, misticisme, heroïcitat i una certa decepció pel somni que no ha pogut ser. La coda del cor és magnífica “Hör’ ich so seine höchste Art bewähren”.

Us proposo una sèrie, potser exhaustiva, de tenors (vídeo i àudio), podeu anar tastant de mica en mica, no cal empatxar-se amb tots, però si que podreu copsar les diferents maneres d’interpretar un mateix rol.

Començarem per Lauritz Melchior. El gran tenor, amb unes facultats extraordinàries crec que no li dona el misteri i misticisme necessari, al menys en aquesta lectura filmada en la seva etapa hollywoodiana, quan el desgat de la veu era evident.

Seguim amb un altre tenor suec i mític, Jussi Bjorling. Malgrat que la canta en suec, tota la interpretació és la idònia, creant mitges veus i atacant amb valentia i fermesa els aguts, quan ho requereix la partitura. M’agrada molt.

Un tercer tenor, aquest danès i molt menys conegut que els anteriors, Erik Sjøberg, ens canta de manera força convincent el “In fernem land”, malgrat que els aguts finals no fan justícia al inici tan prometedor. Està acompanyat per Erich Kleiber i la gravació és del any 1953. És una llàstima que no ens hagin deixat fruir del cor.

El quart tenor és l’alemany René Kollo. Un tenor líric que va esdevir dramàtic, o més ben dit, va cantar rols de dramàtic, degut a la precarietat de la corda tenoril wagneriana a partir dels anys 70’s i 80’s. En aquesta gravació de l’any 1979 ja li comencem a escoltar la oscil·lació tan desagradable i característica dels seus pitjors anys, sobretot quan ataca els aguts amb un portamento oscilant. Malgrat això te una capacitat per apianar i fer coses adients, llàstima que la bellíssima veu no respon sempre a la intel·ligència del artista.

Un prometedor i jove Peter Hofman va cantar el Lohengrin a Bayreuth a l’any 1982, també ho feria al Liceu. Va ser flor d’un dia. Es va fer malbé molt aviat. Eren tantes les ganes de tenir (com ara), un heldentenor que va començar a cantar-ho tot i al cap de deu anys, la seva carrera va esdevenir patètica. Escoltat ara, tampoc crec que fos res de l’altre dijous. Li manquen matisos i el cant és bastant pla, però la veu tenia cert atractiu i junt amb el físic que l’acompanyava va fer una carrera notable als millors teatres del món. Aquí si que podem escoltar la coda del cor i l’anodina Elsa de Karan Amstrong.

Acabem els vídeos amb la gran esperança blanca del moment. El tenor alemany Klaus Florian Vogt, del que ja he parlat en aquest blog arran del seu Lohengrin a La Scala (mateixa producció que al vídeo de Baden-Baden) i del seu decebedor Walther a Bayreuth aquest estiu. La veu es quasi blanca, però ell en treu tot el profit en un Lohengrin extraordinàriament eteri. En el cas de Vogt, el seu In Fernem Land sembla fins hi tot fàcil. També m’agrada molt malgrat la manca de cos vocal.

Propostes d’àudio:

*Wagner va escriure inicialment aquesta versió, on s’explica una mica millor la funció de Lohengrin i el cigne. Abans de l’estrena va desestimar-la, abreujant i donant més continuïtat a l’escena. A Bayreuth s’ha interpretat alguna vegada (1936-1937)

Un comentari

  1. Vianant

    Gràcies, Ximo, una altra vegada per la feina que ens dones. Quan me’ls hagi escoltats tots faré una judici d’aquells absoluts que tant m’agraden, però a priori jo diria que el millor efectivament és Windgassen. Fins aviat i, insisteixo, gràcies.

    M'agrada

    Respon
  3. Mei

    Bé, potser hauríem de dur la discussió a quins cantants han cantat millor Wagner si els escandinaus o els teutons… 😉

    Miraré d’escoltar-me tot això aquesta tarda i ja diré el què…

    PS: Jo no tinc himne de bloc…!

    M'agrada

    Respon
  4. joanpau

    Fantàstics Windgassen, Wittrich i sobretot Bjorling.
    Tens un himne molt maco.
    Ah! i el Elvis d’aquesta setmana és una sorpresa agradable, tot i que canti un Oh Sole mio! diferent.
    També sorprenent l’ambient nadalenc i les fotos que has penjat per tot arreu.
    Distret, molt distret, potser massa, a la feina em cridaran el “ALTO”, (si m’enxampen, és clar. Je, je, je)

    M'agrada

    Respon
  7. Barbebleue

    ¡Estamos trabajando en ello!
    Así de entrada: Wind (por corazón), Konya (por vocalidad) y Bjorling (por todo). Muy bien Wittrisch.
    En cuanto al mirlo blanco, cuenta con mi confianza.

    Añadiría a la lista: Jess Thomas pero no Domingo 😉

    M'agrada

    Respon
  9. colbran

    Pues yo noto a faltar a Domingo que para mi gusto particular todo lo canta bien. Recuerdo unas frases de un crítico vienés y de su esposa, q.e.p.d., que, en su momento, cuando le escucharon cantando Wagner en la Staatsoper de Viena (creo que Lohengrin) me comentaron que por fin se habían enterado del texto, pues cuando los cantantes alemanes cantaban Wagner no entendían nada. Quizás el alemán de Domingo no es perfecto de acento pero su dicción es clarísima. Añadiendo a lo dicho, una compañera de trabajo alemana (de Düsseldorf, donde, según ella, se habla el más perfecto alemán), me comentó hace bastantes años que no iba a ver ópera alemana porque no se enteraba de nada (entonces no había sobretítulos), por lo mal que pronunciaban el alemán los propios cantantes alemanes, prefería la ópera italiana porque lo entendía todo.
    Todo esto viene a cuento por lo del alemán de Plácido Domingo. Su Wagner es musical, dulce o heroico (según corresponda) bien cantado y fraseado y sin “sotracs” ni oscilaciones en la zona aguda (vulgo “carro” tan común en muchos cantantes wagnerianos de los años 50 y 60 y que yo pude constatar en el Liceu de esos años).
    Los cantantes que nos has puesto, Ximo, son algunos excepcionales y otros buenos. A mí, particularmente, me ha gustado siempre mucho Franz Völker.
    De todos modos tengo que escuchar todas las propuestas, aunque algunas ya las conozco de hace años, pero tengo que refrescarlas.

    M'agrada

    Respon
  10. ximo

    Extraordinària acollida del himne!. Més de 100 visites en un dia i per ser Wagner ho trobo senzillament magistral. Moltes gràcies.
    Sóc conscient que a la proposta hi falten noms, malgrat que l’amic Barbebleue ja ens descarta al Domingo, un dels Lohengrins més musicals que he escoltat mai, per bé que és cert que l’estil a vegades queda una mica entre la ribera de l’Escalda i el Manzanares, no podia posar-los a tots, la tria es prou significativa. Falta en Jess Thomas en la versió referencial de Kempe o la versió catalana del nostre Viñas que per manca de temps no he localitzat, en mig de la pila de cd’s per ordenar.
    Estic content de la vostre participació i fins hi tot la Kenderina, que passa de puntetes pel post per parlar de l’ornamentació nadalenca, estic segur que ha clicat alguna de les propostes.
    Sou magnífics i em doneu molta energia per seguir matxucant-vos dia rere dia.

    M'agrada

    Respon
  11. Titus

    Encara no he pogut sentir-los tots, però de moment m’ha sorprés agradablement el danès Erik Sjøberg, totalment desconegut per mi fins ara. Melchior és cert que ja estava major i que no era gens subtil, però tot i així, buuuufffff, és molt Melchior.

    M'agrada

    Respon
  12. soter

    Queridos:
    Hablando con joanpau y comentando el blog que tanto nos gusta, y que hacía unos días que tenía un poco olvidado, me comentó los “himnos” que nos habías dejado para escuchar y ¡caramba!, menuda tanda de audiciones que tengo pendientes.
    Yo también quisiera ver a Domingo entre los cantantes del himno. A Domingo cantando lo que sea, quisiera ver siempre y lamentablemente se nos está haciendo mayor y si no canta, ya no me interesa tanto.
    Espero ponerme al día.

    M'agrada

    Respon
  13. maac

    A mí lo que me entusiasma es el dúo previo a In fernem Land, para mí uno de los dúos de amor, o de desamor más bellos de la historia de la ópera, sin olvidar el del segundo acto de Tristan, por supuesto, es un inciso que quiero hacer sin restar méritos a este fragmento. Ya comenté una vez en otro sitio que lo que ya no me gusta tanto es el inicio de ese tercer acto de Lohengrin -Titus, Ximo, ya sé que no estáis de acuerdo-, si bien estoy convencido que es por culpa de ese himno nupcial tan “manoseado”.

    M'agrada

    Respon
  14. kenderina

    Jajaja, sí 🙂 No soy nada Wagneriana…pero nada, pero he oido a Bjorling y ahora mismo me estoy bajando el de Mario del Monaco , que seguro no es el mejor…pero es que a mi Don Mario me gustaria hasta cantando “el cocherito leré”.

    M'agrada

    Respon
  15. Teresa

    Ui, no sé si el Sr. Ximo em permetrà, en aquest santuari de post, una demanda no wagneriana…(no sé si atrevir-me)…és que m’agrada molt la foto que obre aquest apartat. Me la miro, i me la torno a mirar, i el seu blau m’atrapa magnéticament. D’on és? la puc trobar amb més resolució? gràcies!

    M'agrada

    Respon
  16. Judit

    Hola a tots. Ximo, jo encara no he descobert si sóc Wagneriana o no, però m’ha encantat el teu himne, i de passada s’ha carregat alguns prejudicis que tenia respecte de Wagner. Puc aprofitar per fer una pregunta? Dius que en Vogt té una veu “quasi blanca”. Jo em pensava que aquest qualificatiu es feia servir per descriure les veus de nens. El cert és que a les meves (inexpertes)orelles la seva veu sembla menys… densa i més… aguda que la dels altres tenors que interpreten l’ària… és això el que vols dir? Però tenia entès que per interpretar a Wagner calia una veu més “groixuda”… o potser això és un altre prejudici?

    M'agrada

    Respon
  17. ximo

    Benvinguda Judit.
    L’has encertat de ple. La veu blanca és la veu dels infants i el Sr. Vogt te veu d’infantó. D’això també te’n has adonat. Segon encert.
    Tercert encert. Wagner requereix veus més denses, malgrat que en aquest cas es tracta d’un rol per líric, però és que el senyor Vogt quasi és un líric lleuger.
    Per últim. La intel·ligència d’aquest cantant fa que interpreti aquest rol, aprofitant les característiques vocals del seu instrument, com un esser angelical, d’un altre món, que és el que és Lohengrin. La tessitura del Lohengrin i sobretot abans d’aquest fragment, en el duo que tan ens agrada al maac i a mi, és necessita una veu que Vogt no té i és on està menys convincent (l’he vist en directe a la Scala i per això ho dic). La resta de la partitura la canta de manera molt convincent, amb molta musicalitat, tot i que en aquesta llarga llista, ni ha que el superen per la dreta i per l’esquerra, pel davant i pel darrere, segons el meu gust particular.
    Felicitats per la teva aportació i ja saps que quan vulguis venir sempre hi serem, sempre seràs sempre ben rebuda.
    maac el inici del tercer acte ha estat molt mal tractat, efectivament, però la marxa no és el millor que ha escrit Wagner, en canvi, el preludi tan sorollós em dona unes ganes de viure impressionants i quan arriba el duo, ja estic a punt del èxtasis.

    M'agrada

    Respon
  19. maac

    Es una pena que nunca hayamos podido escuchar la marcha nupcial por primera vez en el contexto de la ópera, en cuanto la oyes es como si desconectaras por un tiempo, un efecto parecido al que producen los anuncios en mitad de una gran película. Quizás no sea tan mala, de ahí su éxito, pero es que está tan manida.

    M'agrada

    Respon
  28. ximo

    Kenderina, en el primer acto del Parsifal poco trabajo le daremos a la Nilsson , pero bueno!.
    Recomanacions d’un Lohengrin com cal:
    1.- Wolfgang Windgassen, Eleanor Steber, Astrid Varnay, Hermann Uhde, Josef Grindl. Dir: Joseph Keilberth. Bayreuth 1953 (Teldec-Naxos)

    2.- Jess Thomas, Elisabeth Grümmer, Christa Ludwig, Dietrich Fischer-Dieskau,Gottlob Frick. Dir: Rudolf Kempe – Estudi 1964 (EMI)

    3.- Sándor Konya, Leonie Rysanek, Astrid Varnay, Ernest Blanc, Kieth Engen. Dir: André Cluytens. Bayreuth 1958 (Myto)

    4.- Siegfried Jerusalem, Cheryl Studer, Waltraud Meier, Hartmut Welker, Kurt Moll. Dir: Claudio Abbado – Estudi 1994 (DG).

    Si voleu una versió amb so excel·lent i equip de somni, la segona sense cap mena de dubte. La primera és extraordinària, però el so encara que bo, és monoaural. Te l’emoció del directe.

    La 3ª compte amb un equip vocal sensacional, però el so és mediocre.
    La 4 te una direcció boníssima i un equip femení de Champions League, els homes estan a un altre alçada. Des de molt bé (Moll), discret (Jerusalem) a molt malament (Welker).
    Espero no decebreus.

    M'agrada

    Respon
  30. colbran

    No tengo muy presente el tercero. Pero de los otros tres yo me quedo con el primero, principalmente por la gloriosa Steber y la estupenda malvada Varnay. Mi segunda opción sería el segundo.

    M'agrada

    Respon
  31. Amfortas

    He arribat aquest mati de NYC i he pogut posarme al dia del teu blog. Quin festival de versions de In fernem land. Apart de la d’en Windgassen ha estat un descobriment fantastic escoltar la d’en Wittrisch.Tinc de fer una segona volta.
    Colbran: Coincido que merecía estar P. Domingo y aunque no distingo el alemán de Berlín del de Düsseldorf si me parece que quizás le falte algo de brillo en la pronunciación de las consonantes finales.
    A tu amiga de Düsseldorf le puedes comentar que Pilar y yo vimos allí un Pagliacci/Cavalleria y tampoco se entendía el italiano.

    M'agrada

    Respon
  32. colbran

    Anfortas, si hubieras visto la “Aida” con la Carosi tampoco te hubieras enterado de mucho. Pero estos son casos puntuales. Mi compañera de la Bayer se refería al alemán cantado en general.
    Yo cuando escucho una grabación por primera vez sigo el texto con el libretto y más o menos veo quien pronuncia mejor (por ejemplo Bryn Terfel) y peor (Joan Sutherland). Mis conocimientos de alemán no son suficientes para notar la diversidad de acentos, ni mucho menos. Si puedo decirte que comprendo mejor el alemán de Austria que el de Alemania, con las limitaciones que sean.

    M'agrada

    Respon
  33. Tosca

    Por fin he podido ponerme al día ( más vale tarde que nunca, no) y de las que has puesto me quedo con Bjorling. Yo también me apunto a la reivindicación de la versión de Domingo, él fue mi primer Lohengrin, llámame sentimental, pero eso marca y mucho.
    Hoy he escuchado la versión de Mario del Monaco y, caray, me ha gustado mucho. Es una versión muy curiosa no hubiera dicho nunca que lo hubiera grabado porque en teatro no lo cantó nunca, verdad ?

    M'agrada

    Respon
  34. ximo

    Tosca, Mario Del Monaco va cantar Lohengrin i el Siegmund de Die Walküre.
    Lohengrin la va fer al Teatro alla Scala a l’any 1957 i a l’any 1966 a Stutgart el Siegmund.
    El Lohengrin de La Scala va ser cantat en italià, al costat de Marcela Pobbe, Elena Nicolai, Anselmo Colzani, Nicola Zaccaria i Adolfo Cormanni, dirigits per Antonino Votto (6 representacions).
    Die Walküre la va cantar en alemany al costat d’un cast totalment wagnerià i dirigida per Wieland Wagner: Anja Silja, Hildegard Hillebrecht, Ruth Hesse, Carlos Alexander, Otto von Rorr. Director: Ferdinant Leitner (1 única representació)

    M'agrada

    Respon
  36. Wimsey

    Bones ximo! Me n’he adonat que escric massa poc al teu bloc… Windgassen és magnífic, i estic preparant un post sobre el seu Tristany. He de descansar una mica de tant Parsifal!

    M’afegeixo a la recomanació dels Lohengrin de Bayreuth de 1953-54, no sols per Windgassen, sinó perquè la parella Varnay-Uhde és excepcional.

    M'agrada

    Respon
  38. RosaRP

    Bona nit Joaquín. Magnífica selección que es un placer escuchar. Pero echo en falta en ella el bellísimo In fernem Land de Jonás Kaufmann del que siempre has dicho lo mucho que te gustaba. Para mi, muy superior a Vogt por color vocal y expresividad. En todo caso es una opinión personal. De nuevo, gracias

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari