Veure un Tannhäuser a la Staatsoper Under den Linden després de la tanda del Liceu, suposava un exercici curiós per comparar nivells, propostes, direccions i cantants.

Avui he sortit tant feliç del teatre com en la funció del diumenge per la tarda del Liceu, d’això cal fer-ne esment, doncs de mica en mica, sembla que la tan gastada teoria de que no hi ha veus wagnerianes, caldria començar a qüestionar-la. Fins hi tot hi ha tenors per fer Tannhäuser, rol que sempre havia estat dels més temuts, i en qüestió d’un més ni han hagut quatre que han demostrat que és pot cantar bé i acabar l’obra sense treure, al menys aparentment, el fetge per la boca.

Avui la Staatskapelle ha tornat a brillar a grandíssim nivell gràcies a la inspirada direcció del jove Philippe Jordan, el fill de Armin Jordan, que de mica en mica es va imposant a les cases d’òpera més importants del món. L’èxit que ha obtingut del públic berlinès ha estat important. En la obertura ha creat unes atmosferes molt personals, que us haig de dir que m’han sorprès una mica, però m’he anat acostumant a la seva proposta i m’ha acabat agradant moltíssim. Detalls de gran director n’ha tingut a dojo i per tant cal esperar grans coses d’un director que té un gran esdevenidor i moltes coses a oferir. Moments destacables, la tensió en el complicat concertant del segon acte i tot un tercer acte d’antologia, amb un acompanyament per la soprano i el baríton a no oblidar, amb detalls, atmosferes i climes d’un lirisme inspirat, al costat de moments de gran força, acabant amb una escena final, amb un crescendo molt impactant. Llàstima que a la Staatsoper de Berlín no tinguin el cor del Liceu.

El cor és bo, però francament el nostre i sobretot en l’actuació del Tannhäuser li dona mil voltes. Per força i potencia, per unes veus més ben impostades i sobretot cohesionades. En el segon acte hi han hagut acabaments mal treballats o potser una mala entesa amb el director d’orquestra, però ahir també va passar el mateix.

Els cantants han vorejat l’excel·lència però Robert Dean Smith, tot i sorprendrem molt positivament, no arriba a les cotes de Seiffert. La veu encara és més lírica i no té el mateix volum que el tenor alemany. Ell sap perfectament les seves possibilitats i les dificultats del rol, dosificant molt bé els grans esforços que li posa al davant Wagner. Durant el primer acte ha estat molt convincent en l’escena del Venusberg per després saber controlar en el concertant que tanca el acte. El segon acte, sabent les dificultats que es trobarà el regula molt intel·ligentment, cantant el concertant amb la força suficient per fer-se sentir, però no forçant mai el instrument vocal, cosa que molts fan amb resultats nefastos, en canvi ell, se’n surt brillantment, però no impressiona. En el seu relat de Roma li passa el mateix. No hi ha prou al·lucinació ni bogeria, hi ha una desesperació controlada, cosa que es d’agrair, sobretot per que sentir canta bé i no patir, no semblava possible en els darrers anys. Dit això, m’atreveixo a dir, que més val que no el canti gaire, no fos cas que la veu al cap d’uns anys li passi factura i no podem gaudir d’una veu maca i d’un cantant notable.

Si algú ha fet caure el teatre aquesta nit ha estat Anne Schwanewilms. Quina soprano! i quin prodigi, quina dolçor, quina musicalitat, quin so més ben cobert, deixant les notes flotant. Quin fiato (sobretot al tercer acte) i quina actriu. Ha emocionat moltíssim des de la sortida, però on ha captivat l’atenció màxima ha estat en la pregària del tercer, on us puc dir que he tingut una sensació increïble en acabar la seva intervenció, quan la sala en un silenci sepulcral, com si es tractés d’una ovació immensa, ni respirava. El seu cant és fascinant i no hi ha cap dubte que s’ha fixat en la gran Elisabeth Schwarzkopf, encara que ella no engola mai la veu. És una soprano lírica pura, amb una zona greu molt notable, que no força mai, però que li permet no quedar ofegada, ni per l’impressionant so de la Staatskapelle. Ha tingut algun moment dubtós, com el inici del concertant del segon acte, amb una nota més cridada que col·locada correctament, però crec que ha estat més per manca d’atenció que per altre cosa. També se li han trencat un parell de notes, però petits accidents d’una cantant extraordinària en una nit memorable. Quan ha sortit a saludar el públic ha esclatat en la gran ovació de la nit. A més és una excel·lent actriu amb una figura d’elegància exquisida.

Que Roman Trekel és potser el millor Wolfram possible avui en dia, no ho dubtava després de la seva actuació a Bayreuth aquest estiu passat. Avui no ha estat tan brillant i ha tingut alguns moments que la veu semblava que se li decolores, perdent la bellesa natural de la seva emissió i del seu timbre. En el tercer acte s’ha tret l’espina i el cant de l’estel, després del impacte de la pregaria de la Elisabeth, no semblava possible un altre catarsi col·lectiva, doncs si, ha estat possible. El prodigi del cant de Trekel tampoc deixa cap dubte que la corda de barítons wagnerians te un futur esplèndid. Un altre gran ovació per a ell. De fet la Staatsoper és el seu feu habitual, per tant, estem parlant d’un públic privilegiat que el pot gaudir tot sovint. Tan de bo el veiem aviat al Liceu, doncs al Auditori ens va fer no fa gaire, un Rèquiem Alemany de Brahms amb l’Oquesta Nacional de España.

Un altre habitual de la casa i mimada de Daniel Barenboim és la soprano Michaela Schuster, que avui ens cantava la venus. És una autèntica veu wagneriana de soprano dramàtica, que ha cantat un Venusberg molt espectacular, amb una certa tendència a obrir una mica la veu en la zona aguda, però que quan es fixa més en el seu cant, els aguts es projecten de manera perfecte. La seva zona central és molt important i tan sols li caldria una mica més de sensualitat vocal, per fer de la seva actuació una fita referencial. En el tercer acte s’ha imposat en les darreres frases de manera Ortrudesca. M’ha agradat molt.

Si al Liceu varem gaudir d’un Landgraf jove i prometedor a Berlín també, però potser no tan. Cristof Fischesser te una veu notable de baix i un cant molt senyorívol, però potser és massa jove per interpretar aquest rol. La veu hi és i no enganya. Un altre cantant a seguir.

Dels cavallers cal mencionar el Biterolf de Jochen Schmeckenbecher i el Reinmar d’Andreas Bauer, que en tres dies ha cantat quatre rols. S’està guanyant una bona jubilació. També Anna Prohaska ha millorat la seva prestació d’ahir, amb un pastor deliciosament cantat.

La producció de Harry Kupfer, no és la mateixa que varem veure al Liceu el any 1992 en la visita de l’Òpera d’Hamburh. La idea és la mateixa, però hi ha canvis notables. Sobretot en l’escena del Venusberg, que tan escàndol i rebombori va ocasionar el primer dia, malgrat l’acollida favorable de la majoria de la gent. Aquesta és una producció per Berlín, molt més conservadora visualment, tot i que conceptualment és idèntica. Han passat uns quants anys i encara hi ha coses brillants, sobretot tot el segon acte, el més treballat, doncs cada corista te una personalitat definida. Brillant Kupfer que per altra part es manté extraordinàriament respectuós amb el llibret original, si bé al final, el vendaval d’Hamburg també es manté a Berlín, per endur-se’n al cor, amb la desfilada Papal al capdavant, deixant indemne a Wolfram, l’únic representant pur que resta d’aquesta desgraciada història. Carsen em continua semblant, tot i bevent d’aquesta producció en alguns aspectes del segon acte, absolutament vàlid i visualment més modern.

Jo he sortit entusiasmat i enyorant ja, aquesta Staaskapelle que dins de la sala més gran del Liceu, sonaria de manera molt més lliure que a les dimensions petites de la Staatsoper. Per la resta, el Liceu està a l’alçada de repartiments i el tan educat públic alemany també pateix de la tisi que arrasa tot el món i també tenen mòbils que es disparen en el moment més inoportú (pregària de la Elisabeth , en ple orgasme col·lectiu a la fräulein que tenia asseguda dues butaques més enllà de la meva, ha tingut la trucada més impertinent de la seva vida) i també hi ha caramalets inoportuns i xarrameques. Estem globalitzats, oi?

Demà un resumen final amb aspectes no musicals de la visita a Berlín.

Encara no he marxat i tinc ganes de tornar-hi!