En Josep el fill d’en Josep, un caporal de la Guàrdia Urbana i la Sra. Antònia, una perruquera de Sants, va néixer el 5 de desembre de 1946 al carrer Galileu de Barcelona.
Després de veure El Gran Caruso, va descobrir l’òpera i mireu, aquella fascinació encara dura.
Descobrir ara Carreras, el meu tenor, és absurd. Carreras és un tenor estimat perquè és un cantant que sempre ho ha donat tot, sabent que donar-ho tot en cada actuació escorçaria la seva carrera, però ell sempre ha dit, per desesperació i admiració de tots els seus seguidors, que s’estimava més deu anys de glòria que trenta d’anar fent.
Ara el Liceu commemora els cinquanta anys del debut de Josep Carreras al teatre, doncs el 3 de gener de 1958 en Carreras va debutar en el rol de Trujamánde El Retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla.
José Iturbi, el famós pianista i director, establert als Estats Units, va venir a dirigir aquesta obra al Liceu. Es va fer un càsting del que en va sortir escollit el jovenet Carreras. Per aquella actuació va cobrar 500 pessetes que varen servir per regalar-se un tren elèctric.
Després d’aquell debut, Carreras va tornar al Liceu per cantar l’estrena mundial d’Amunt, l’òpera de Joan Altisent. Era el mes de gener de 1959.
Quasi 12 anys més tard, Josep Carreras va debutar al Liceu cantant el Flavio de la Norma, juntament amb Montserrat Caballé, Fiorenza Cossoto i Bruno Prevedi (inicialment estava previst que fos Mario Del Monaco). Ho escoltem?
Aquell debut el va associar a la família Caballé i no va trigar a tornar a cantar a la temporada del Liceu. La segona vegada (o quarta) va ser el Ismaele de Nabucco, al costat de MacNeil i Giaoitti i després ja va venir el Gennaro de la Lucrezia Borgia, al costat altra cop de la Caballé, però ja com a tenor protagonista. Us deixo l’entrada de Gennaro i el magnífic duo amb la impressionant Caballé.
Després d’aquestes representacions va guanyar el concurs Internacional de Joves Cantants Lírics, Giuseppe Verdi de Parma. Aquest important premi li va reportar un contracte per debutar el 26 de desembre de 1972 al Regio de Parma cantant el Rodofo de La Bohème, al costat d’un altre guanyadora del concurs, la soprano Katia Ricciarelli. Aquest encontre va suposar també una fita important, no tant sols a nivell artístic, doncs durant molt anys ambdós cantants varen compartir la seva vida sentimental. A Parma el va anar a escoltar Giuseppe Di Stefano, qual li varen dir que Carreras seria el seu successor Di Stefano va dir, “De ell no m’estranya res, ho té tot. Ell és l’òpera com espectacle”.
Després de Parma va venir el debut a la NYCO, on hi va cantar durant tres temporades seguides fins que va arribar el debut del MET al 1974. Any decisiu en la seva carrera, doncs també va debutar al Covent Garden de Londres i a la Staatsoper de Viena.
A l’any 1975 debuta a la Scala de Milà (un dels tres teatres de la seva vida, juntament amb la Staatsoper de Viena i el Liceu) amb el Riccardo de Un ballo in Maschera, un dels rols que més èxits ha reportat al tenor i que curiosament no va cantar mai al Liceu. Per l’ocasió Di Stefano li va deixar el vestuari propi que havia utilitzat per aquest rol, per tal de que el debut fos digne del teatre i l’artista (que lluny ens trobem de les imposicions escèniques d’ara). Escoltem l’ària de Renato d’aquell gloriós debut (18.02.1975).
L’any 1976 representa l’encontre amb Karajan i a partir d’aquell moment és converteix en el seu tenor. El director austríac va dir “està dotat de forma excepcional i que canta com ningú”. Karajan li va fe fer coses que segurament amb altres directors no hagués fet mai (Radamés de la Aida). El Celeste Aida és magnífic, líric i juvenil, amb un agut que si no és amb Karajan segur que no el fa. Massa curt pel que s’espera d’un heroic guerrer, però és que Carreras és un apassionat amant i en això rau la diferencia.
A Karajan també li va donar carabassa quan va defugir cantar el Fenton del Falstaff, en la producció que acabaria fent Francisco Araiza. En realitat Carreras hagués pogut cantar el Fenton, però no quan li va proposar el mític director a l’any 1983. Potser 10 anys abans si. També es va projectar un Otello de Verdi amb Karajan pel Festival de Salzburg de 1989 que no es va arribar a fer mai.
La primera vegada que vaig veure a Josep Carreras al Liceu va ser el diumenge 21 de novembre de 1976. Cantava Cavaradossi al costat de Montserrat Caballé i Igmar Wixell. L’impacta va ser total. Després del “Recondita armonia” una veu des des de els pisos alts va dir-li “apa nano que ja es teva”. Jo vaig quedar fascinat. És clar, era la meva primera Tosca i amb els mateixos cantants que la van gravar per la Philips. No m’ho podia creure.
D’ençà d’aquell primer encontre, em vaig tornar carrerista, i encara en sóc ara. Si em pregunteu, perquè?, us haig de dir que per la seva manera de cantar, de dir, de frasejar, de fer sentir el que canta i de com comunica i galvanitza al públic.
El cant de Carreras és emotiu, va directa al cor, utilitzant els sentiments de cada frase, de cada nota, per emocionar fins l’últim recó del teatre.
Possiblement si hagués tingut una tessitura més generosa, un agut més espectacular, no hagués treballat tant l’expressivitat i el fraseig. Molts cantants amb mitjans molt més espectaculars, no han arribat a aprofundir els rols com ell, doncs creien que amb les facultats vocals ja ni havia prou per triomfar i és clar, tenien raó. Corelli o Pavarotti, ambdós amb instruments privilegiats, no han tingut mai l’expressivitat de Carreras, potser no els hi calia, obrien la boca i el teatre s’espaterrava. En canvi quan Carreras obria la boca, el teatre s’estremia. És la “lleugera” diferència dels cantants que et guanyen pel cor i el sentiment.
Quins son el rols que m’han agradat més? Doncs el Don José, el Romeo, el Rodolfo de La Bohème, el Alvaro de la Forza, el Chénier, el Maurizio de l’Adriana, tots, no sabria dir-vos, però si que m’ha agradat molt que ell mateix mencionés, en la inauguració de l’exposició que el agraït Liceu li dedica aquests dies previs al recital d’homenatge, que una de les funcions de les que està més satisfet és la d’un únic Nemorino que va fer el 18 de febrer de 1982. Ho voleu escoltar? Els aplaudiments s’han reduït, tot hi així escoltareu part de la cridòria i el entusiasme que va durar una eternitat i podreu entendre la reacció del públic, adonant-vos de la comunió amb l’artista.
Aquella interpretació extraordinària tan sols es parangonable a la de Rolando Villazón més de 20 anys després. Ambdós Nemorinos van molt més enllà del personatge idiotitzat que estem acostumats a veure i escoltar, per esdevenir veritables rols romàntics. En el cas de Carreras no es comprèn com l’Adina pot estar tant cega.
Ja abans de que li detectessin la leucèmia a l’any 1987, que recordo que seguíem tots amb un neguit dolorós, la veu de Carreras es deteriorava, segurament pel repertori massa pesant que ens els darrers anys va fer i per la farcida agenda del cantant. Si haguéssim de situar els anys esplendorosos de Carreras, hauríem de dir que varen ser de 1975 a una mica més enllà de 1985.
Un altre esdeveniment inoblidable va ser la nit que acabat d’arribar dels Estats Units va sortir a saludar reclamat pel mateix Plácido Domingo, davant la cortina del Liceu, en unes representacions de la Fedora que cantaven Domingo i la Renata Scotto. Encara amb els signes del tractament de la quimioteràpia, el teatre quan el va reconèixer davant la cortina, va irrompre amb una allau d’emoció, que en el meu cas es repeteix tant sols tornant-ho a veure. M’acompanyeu?
No trigaríem a veure’l en el recital al Arc del Triomf i en l’esperat retorn al Liceu. La carrera ja no va tornar a ser la mateixa. La veu ja deteriorada es va ressentir d’un tractament molt agressiu que li va salvar la vida.
La vessant humana i la Fundació que porta el seu nom, l’han acabat de situar en un estadi per sobra del bé i del mal, un estadi que tant sols està a l’abast de les grans persones que ens han deixat grans obres, grans i irrepetibles moments d’emoció, d’art i de intensitat comunicativa amb el públic que no el podrem oblidar mai.
Us deixo trossos d’una carrera emocionant. He d’agrair especialment a Oneguin, que hagi farcit el Youtube de totes (i moltes més) perles operístiques pel gaudi de milions de persones.
L’única vegada que ha cantat l’Otello de Verdi, el gran somni impossible. En el homenatge a Montserrat Caballé en el Liceu de l’any 1987
La fabulosa Forza del Destino de la Scala de Milà amb Cappuccilli “Ne gustare n’e dato”, el duo que s’acostuma a tallar amb uns pletòrics Piero Cappuccilli i Josep Carreras.
“La dolcissima effigie” que canta Maurizio a l’Adriana Lecouvreur de Cilea en la gloriosa representació de Tokyo l’any 1976.
La Herodiade de Massenet al Liceu del any 1984. Carreras canta “Ne pouvant reprimer les elans”.
La Bohème de Puccini al Metropolitan amb Teresa Stratas i Richard Stiwell en un tercer acte colpidor. Una Bohéme de veritat i el millor Rodolfo
Andrea Chénier. El veiem tal i com va cantar -lo a la Scala a l’any 1985. Qui ho ha cantat d’aquesta manera?
Per acabar us vull deixar el T’estimo de Grieg. De manera emblemàtica Josep Carreras comença o acaba molts recitals amb aquesta perla. Ningú ho diu com ell. Som legió els que l’estimem i vull deixar-vos la versió del recital que va fer al Liceu el dia de Sant Esteve de 1983 amb Vincenzo Scalera al piano
Nosaltres també t’estimem amb fe i per l’eternitat
Aquest recital si el voleu descarregar heu de premer aquí (el so no és bo, però i què més dona!)
- Grieg “T’estimo”
- Denza “Occhi di fetta”
- Respighi “Nebbia”
- Leoncavallo “Mattinata”
- Tosti “Non t’amo più”, “Vorrei Morire”
- Meyerbeer “O Paradiso”
- Toldrà “Canticel”
- Mompou “Damunt de tu nomes les flors”, “Jo et presentia com la mar”
- Sorozabal “No puede ser”
- Verdi “La donna é mobile”
- Falvo ” O Paesse do sole”
- D’Annibele ” Dicitencello vuie”
- Cilea “Il lamento di Federico”
- Vives “L’emigrant”
- Puccini ” E lucevan le stelle”
- Green “Be my love”
- Puccini “Nessum dorma”
- Giordano “Improvviso”
Barcelona, Gran Teatre del Liceu 26.12.1983
Vincenzo Scalera piano
Josep Carreras
Josep, demà molts estarem al Liceu per rebre’t com cal. El que passi després és una incògnita, però hem d’agrair-te tots i cadascun dels moments que hem gaudit amb tu. És impossible trametre’ls en una crònica, ni tant sols escoltant els fragments triats. Pot haver-hi qui no havent-los viscut no entengui aquesta estima, ho accepto, però no ho entenc, els cantants que ho donen tot ho han de rebre tot.
Gràcies
IN FERNEM LAND 
AHHHH !!!! QUINA MARAVELLA DE POST !!!!
La fidel audiència d’aquest bloc l’estavem esterant amb candeletes, i ha superat les expectatives…Parlar del que estimem sempre afegeix un plus de veracitat i de sentiment, i, tot i que sempre hi ha molt rigor als teus post, aquí es nota que hi has esmerçat al màxim totes les teves habituals capacitats. Ximo, moltes gràcies!
Ara n’he fet una primera lectura, a la tarda podré dedicarme a audios i videos. I demà sentirlo en viu, per primera vegada. Tant se val que les èpoques daurades hagin pasat. La persona és la mateixa, i mereix el reconeixement i el més afectuós homenatge.
M'agradaM'agrada
Apart del treball que t’ha suposat buscar i penjar tots aquests vídeos i audios, deixam que et done l’enhorabona per aquest post perquè es nota que l’has escrit de tot cor, i això és el més important. Carreras es mereix un gran homenatge, passe el que passe després dels merescuts aplaudiments amb els que serà rebut.
M'agradaM'agrada
Cram, Joaquim, t’hi has lluït, però és que en Carreras s’ho mereix. Fins demà.
M'agradaM'agrada
Qué si te entiendo??? No sabes como ¡!!! Cuando se habla desde el sentimiento, desde el corazón, el entendimiento es total ¡!! Puede que cambien los nombres pero el sentimiento es idéntico. No soy Carrerista pero sólo porque no se cruzó en mi camino en el momento adecuado, no coincidimos y otro ocupó su lugar, así de fácil, pero si pudo encender los corazones del público como tú lo has descrito, se merece todo este torrente de afecto y más.
Gràcies Josep ¡!!!!
Ximo, haz tuya esa noche, disfruta a tope, déjate llevar por el sentimiento y aprovecha la oportunidad de vivir una experiencia emocionante. Nosotros ya la hemos vivido leyendo tu post.
M'agradaM'agrada
També ha estat, és i serà el meu de tenor, i és un plaer que ens ofereixis un post tan emotiu i ben documentat. En tu, això és habitual, però aquest cop es podria subtitular. Josep, Ti parla un cuore…No sé si l’òpera m’hauria arribat tan intensament sense aquell Rodolfo, el primer rol que li vaig veure en el meu primer Liceu, que em va literalment transtornar.
Fins a escoltar el Des Grieux d’en Villazón, i en especial, a “En fermant les yeux” no havia volat tan enlaire.
Jo l’escoltarè per ràdio. Ja ho espero.
Ximo, grazie tante, caro!
M'agradaM'agrada
Hòstia (em perdó), això si que és de reclinatori total. Com es nota que varem compartir les mateixes funcions, a mi em passa el mateix amb molts dels fragments que has penjat i L’Elixir!, de on l’has tret?. No em diguis que el tens sencer?. És pirata total oi?,ja que per radio varen retransmetre el del Bergonzi. Ens podries penjar els enllaços, no trobes?
M'agradaM'agrada
Un post meravellós. Extraordinariament documentat i que arriba al fons del cor. En Josep Carreras s’ho mereix i els que tindrem la fortuna de poder sentir-lo demà en directe hem de demostrar-li tot el sentiment i l’admiració que sentim per ell.
Gràcies Ximo.
M'agradaM'agrada
Es curioso, Ximo, pero lo que nos cuentas de tu primera Tosca…me recuerda a la mia, que es muy reciente. Yo admiro la capacidad de crear esa magia en el teatro..y Carreras la tenía y la derrochaba a manos llenas. Pienso que de alguna manera fue un “pionero” (no el único) de una forma de entender la opera como espectaculo total, no solo como unos señores que salen a cantar y ver quien tiene el agudo mas largo. Y creo que por eso, los que nos gusta esa forma de ver la opera, le estaremos eternamente agradecidos.
Me gustaría añadir a tu maravillosa selección de fragmentos (no habia oido nunca su Nemorino y se me han puesto los pelos de punta !)su Don Jose cantando “la fleur..” , que es maravilloso.
Muchas gracias por el post, Ximo…y GRACIAS, Josep por la magia.
M'agradaM'agrada
Maco. A mi em sap greu no haver-lo sentit més: de vegades, em saltava alguna funció seva pensant “Ja ho cantarà un altre cop”: com que era jove, venia sovint al Liceu i no eren òperes “rares”, quan jo no podia venir a totes les funcions, acabava sacrificant algun Carreras: així em vaig perdre el Chenier del 79, per exemple –acabava de començar i era massa jove: imperdonable, vist avui! A l’Elisir em va tocar el Bergonzi i també vaig pensar si fa no fa… Ai!
A banda d’aquestes bestieses que hom fa amb la inconsciència de l’edat i només es capaç de confessar des de l’anonimat, millor Rodolfo que ell, no n’he vist cap; millor Maurizio, no sé dir-vos-ho –va ser tan maco!–; el Roméo, impressionant; i d’altres papers… No m’agradava quan em feia patir en pujar aquells aguts que semblava que no arribava –ai, aquells papers en què semblava que forcés la veu!– però, fora d’això… era realment esplendorós. Encara va ser-ho a la Fedora amb la Freni, penso. De tota manera, el que recordo com inesborrable (i potser és que jo també tenia el dia i prou) va ser el recital aquell de la Creu Roja, un que –a sobre– era gratuït. Va ser el recital més extraordinari que hagi sentit mai (i n’he sentit molts, de debò). Era com si Carreras volgués deixar clar que no hi havia ningú com ell –eren temps de “rivalitat mediàtica” amb el Domingo–: un recital generós en quantitat i, sobretot, en qualitat. La part més complicada va venir amb les propines: no acabaven mai!!! Meravellós, de bo de bo! Fresc, apassionat, amb una musicalitat increïble… Aquell dia, va ser, per a mi, el millor tenor possible. (Val a dir que jo sóc més aviat “krausista”, o sigui que realment, té mèrit: però és que “lo cortés no quita lo valiente”.) I avui, per primer cop, puc tornar a sentir aquell recital (perquè diria que era aquest de Sant Esteve, tot i que el recordava encara més llarg)!!! Gràcies, Ximo: un regal absolut. A mi ja m’has fet feliç (bé, el Carreras i tu) per a tota la setmana. : )
A veure demà que ens fa. Suposo que serà més emotiu que una altra cosa, però serà bonic retrobar-lo i recordar-lo. Gràcies, de debò.
M'agradaM'agrada
Bocachete i tota la resta, som molts els que hem viscut les actuacions de Carreras de manera visceral. El seu cant ho és, amb elegància, però directe al estomac, al cor. No busquem allò que no trobarem, per això aquest post m’ha sortit tant viscut i tan nostàlgic. Allò fa anys que ja no hi és, però l’artista, que ho serà sempre, bé es mereix l’enèsim bravo, per molts que li fem mai pagarem el que hem rebut.
El recital del 26 de desembre no va ser dedicat a la Creu Roja, aquest no el recordo. Va ser un recital emmarcat en els Concerts de Nadal i Cap d’Any organitzat pel Departament de Cultura de la Generalitat. Ofert gentilment pel tenor (així ho diu el programa) No es va anunciar el programa i va ser retransmès per TV3 i per Ràdio 2 de RNE.
En una petita presentació manuscrita que feia el mateix Carreras, acabava dient “A través de la meva veu i amb una abraçada simbòlica intento de fer-vos arribar a tots el meu reconeixement i afecte”. 100% Carreras.
Kende, es cert falta la Carmen i també el Don Carlo i la Tosca i un rol que m’entusiasma, el seu Werther. Per tot això, us comunico que en breu tindrem més Carreras, ho necessito.
M'agradaM'agrada
Espero que de alguna manera Carreras se entere de este post y lo disfrute como nosotros. Se lo merece. ¡Per molts anys!
M'agradaM'agrada
Feicitats pel post: Jo recordo quan va tornar d’Amèrica guarit de la eva enfermat,un grupet dels seus incondicionals vàren anar a rebre’l a l’aeroport. Veure’l davant nostre, tocar-lo, creïem que era un somni!!!Va èsser d’una emoció mutua tant maravellosa, qué mai més ho podrem oblidar.
A par d’un cantant excel.lent, crec qué ha estat el tenor més universal de la nostra terra, Cataunya, abandarant el nostre país com va fer-ho al seu día el gran mestre Pau Casals.Felicitem al Gran Tetre del Liceu per aquest merescut homenatge i per la bonica exposició. Creïent qué tot és poc pel nostre estimat Carreras,el Grup de Liceistes de 4rt.i 5è. Pis, per les moltes hores gaudides escoltant la seva veu inconfusible durant 50 anys inoblibles, s’ha adherit a les manifestacions rebudes en aquests díes, lliurant-li una placa, acte qué és va celebrar el día 5 al Saló dels Miralls del Gran Tatre del Liceu.
Desitgem que el’acte d’aquesta nit a la platja de Sant Sebastià tingui el mateix èxit que la Norma de la temporada passada.
Gràcies per tot. Ens veurem al vepre.
M'agradaM'agrada
Estic comptant els minuts que falten per poder gaudir aquesta nit de la presència del Josep Carreras a l’escenari del Liceu, i poder escoltar els seus meravellosos pianíssims i la seva forma tan càlida de cantar. Segur que serà una nit molt emotiva. El Josep Carreras s’ho mereix. Moltes felicitats!.
M'agradaM'agrada
Hola,
Això de la Creu Roja, no sé per què, ho tenia al cap: deu ser d’una altra cosa, doncs. En tot cas, va ser aquest recital del 26 de desembre el que volia dir i l’actuació de Carreras que em va “marcar”, o sigui que l’agraïment per penjar-ne els fitxers continua essent el mateix.
M'agradaM'agrada
Ximo no sabes lo mucho que me ha gustado ver, escuchar y leer todo esto! Por mi edad no llegue a escuchar a Josep en cuando mejor estaba de voz y todo y solo tengo como recuerdo unas pocas grabaciones. Pero leyendote me has mostrado una nueva dimensión de este maravilloso artista. Y creo que si tuviera la oportunidad de leerte estaria muy feliz!!!! No creo que un artista puede desear algo mas que dejar en el corazón del publico una huella como esta :”Pot haver-hi qui no havent-los viscut no entengui aquesta estima, ho accepto, però no ho entenc, els cantants que ho donen tot han de rebreu tot.”
Creo que cualquier cosa que diga sobraria, en esas palabras lo has dicho todo y te entiendo totalmente!!!
Me has emocionado muchísimo y me has hecho llegar a querer mas alla del aprecio que ya le tenia a Josep Carreras!
Un fuerte abrazo,
Alina
M'agradaM'agrada
Alina ets un sol! :sunny:
M'agradaM'agrada
felicitats
M'agradaM'agrada
Aunque soy italiana puedo entender un poco de català. Muchos cumplidos por lo que escribiste: me ha despertado muchas emociones leer estas palabras que llegan tan directas, como la voz de la persona que celebran, al corazòn de quien conoce a Josep, el hombre y el artista.
Soy muy joven pero puedo darme cuenta de quien es un talento extraordinario. El que me encanta màs es Josep Carreras. Escuché en directo el recital del 17 de Junio en el Liceu y lo vi después transmitido por TV3…Fui a su concierto cerca de Milà por la primera vez la semana pasada y todavia no me doy cuenta de que cumplì mi sueño.
Gracias por tu sensibilidad y gracias a nuestros Josep.
Ludovica
M'agradaM'agrada
Ciao Ludovica, un piacere.
Sono lieto per le tue parole e per condividere i bei momenti di Josep.
Attendo a partire d’oggi le tue visite e i tuoi commenti.
Un bacio
M'agradaM'agrada
La música es la mayor de las artes, solamente ella puede hacer que personas tan diferentes, de procedencias diversas, edades y géneros podamos coincidir. Así como Kenderina, yo también puedo decir que Ximo expresa lo que siempre he pensado del gran Josep Carreras “El cant de Carreras és emotiu, va directa al cor, utilitzant els sentiments de cada frase, de cada nota, per emocionar fins l’últim recó del teatre”. Me ha hecho recordar lo que Beethoven decía de su Missa Solemnis, “viene del corazón y va al corazón”. Así pues es el canto de José Carreras.
Un abrazo para todos los participantes de este post y en especial a Ximo.
M'agradaM'agrada
Hola Wilmer.
Muchas gracias por tus palabras, que seguro son compartidas por todos los asiduos al blog.
Un abrazo sincero.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Fa un any: Carreras cantava un magnífic recital al Liceu per celebrar els 50 anys de la seva trajectòria artistica | JOSEP CARRERAS