El destí i el tràfic de la Ronda del Litoral han volgut que per fer 40 quilometres hagi trigat 30 minuts i per fer els últims 5 n’hagi trigat 40.
He arribat tard al Liceu i no he pogut rebre al meu tenor com jo volia. Quan m’han deixat entrar a la sala (no m’han fet esperar gaire) m’he quedat dret a un passadís i després dels aplaudiments he ocupat el meu lloc. La sala amb una llum molt acollidora i elegant. L’escenari sobre el fossar de l’orquestra, amb flors que vorejaven el terra i al darrera del piano, la família i els amics més propers de Josep Carreras.
La veu de Carreras més sana del que esperava, tot i que el registre ha quedat limitat a la zona central, perdent consistència al greu i en la zona de pas, les poques vegades que l’ha vorejat, ha mostrat les carències actuals. És igual, el primer calfred i els ulls humitejats han aparegut amb la primera frase que li he sentit. Quants records!. Tots els fantasmes de la meva vida operística s’ha citat al teatre: Cavaradossi, Rodolfo, Don Alvaro, Chénier, Maurizio, Edgardo, Nemorino, Don Carlo, Roméo, Rodolfo (Luisa Miller), Don José, Jean, Enzo, Gabriele, Cristobal, Loris, Sly i Samson, parafrasejant a Jaume Sisa, “Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra si que hi ha cases d’algú“.
En la primera i segona part, tot i fer un repàs per diversos autors, Scarlatti, Costa, Tosti, Puccini, Toldrà, Guastavino, Gardel, Gambardella, Valente, Lama i Rendine, l’estil ha estat el mateix. Controlat, homogeni, amb calidesa però sense gaire passió, la justa, però allò sent molt millor del que pensava, no aixecava el vol.
Tots esperàvem les propines, però no esperàvem el renaixement del estil Carreras, de la comunió tant preuada aquests dies en tots els blocs i articles publicats. Les propines (vuit) ha estat el recital, el concert oficial li ha anat bé per escalfar la veu. Ha sortit el sol!
Aquest és un recital per haver-lo viscut in situ, al teatre. Els que no hi heu pogut, o no heu volgut anar, asseguts a casa no podeu experimentar el mateix que ha succeït a la sala.
Amb Carreras sempre ha estat normal això, hi ha un moment on es trenquen
les barreres entre l’escenari i la platea i a les hores tot és possible. No us diré que la veu hagi mostrat signes de recuperació, no, això ja no ho esperem, però l’artista s’ha sentit més lliure, més còmode, gaudint del moment i de l’emoció, l’arma infalible de Carreras.
Canta, expressa, fraseja, deixa caure les frases arrossegant les consonants més sonores, produint aquell efecte passional que tant ens agrada als seus seguidors.
Ha estat un festival emocional, una catarsi i un acomiadament. Segurament aquest serà el darrer recital que vegi de Josep Carreras. No esperava tantes emocions, ni tantes satisfaccions. Vull aquest record digne i emotiu i no vull més riscos. Carreras ha celebrat el cinquantè aniversari del seu debut d’una manera brillant, digníssima i molt tocant de peus a terra.
Bravo i moltes gracies
Quan he arribat a casa per la televisió estaven a la tanda de propines, que inexplicablement han tallat. Després, la generositat del tenor l’ha portat a cantar l’esperada Pel teu amor (Rosó) a la platja de la Barceloneta, per agrair la fidelitat de les dues mil persones que si han congregat per seguir el recital en diferit.
Per la tele, no m’ha agradat gaire, la veritat, potser és que encara no havia acabat d’aterrar al món real.
IN FERNEM LAND 
Ximo, la vida está llena de etapas que poco a poco, y lamentablemente, vamos quemando. Hoy has quemado una. Pero de qué forma! Cómo ha cantado Carreras “Core ingrato”! Lo mejor de la noche para mi gusto. Me ha subido un nudo a la garganta y seguidamente las lágrimas han inundado mis ojos.
Y los c… de la tele han suprimido este bis junto a 4 más. Qizás ha sido una imposición de la Philips de cara a una próxima edición en DVD, pues como haya sido por impericia de lo técnicos hay para caparlos. El espacio que correspondía al “Concierto de Varsovia” y “Core ingrato” lo ha ocupado una anodina entrevista, totalmente innecesaria, a Joan Matabosch que hubieran podido colocar antes o después del recital.
Qué pena, pues si este recital no se publica se habrán perdido unos bises que han sido lo mejor de la velada.
M'agradaM'agrada
Me alegro que hayáis disfrutado con Carreras. Perdona Ximo, ya sé que “hoy no toca” pero esta noche he vuelto a ver el Sigfrido furero y quería comentar una anécdota. Efectivamente, tal y como dijo Amfortas, en el viaje de Sigfrido en busca de Brunhilde a través del fuego aparecen en medio de los bosques incendiados un camión y una excavadora ¿? Incredibile, ma vero!
M'agradaM'agrada
Yo también quedé sorprendido por la interrupción de los bises en TV3, seguramente para ajustar el tiempo con la llegada de Carreras a la Barceloneta. No creo que haya muchos tenores que después de haber cantado más de dos horas en concierto se vayan a la playa a medianoche a cantar ´”Rosó” con la pasión que él lo hizo. A pesar de que sabía que la tele no es lo mismo que el directo, me fuí a dormir muy contento, pero hoy me he levantado con la lamentable noticia de la muerte de Cyd Charisse y supongo que estaré triste todo el día.
M'agradaM'agrada
Jo us he de confessar que vaig patir. No m’hauria perdut el recital per res del món: no havia escoltat mai abans Carreras en directe i sóc conscient que possiblement no hi haurà gaire oportunitats més, i volia escoltar-lo ni que fos una vegada. Envejo de debò tots els que l’heu conegut en la seva època de plenitud, perquè el record que en guardareu serà ben diferent dels que només l’hem escoltat “enllaunat”. Però ahir vaig patir, sobretot a la primera part del recital: això no va bé pensava. Però a la segona, bé, no sé si perquè havia escalfat la veu o perquè, però allà sí que vaig gaudir i em va arribar a emocionar en algun moment. I els bisos van ser impressionants, tenint en compte tot el que calgui tenir en compte.
Per cert, no havia vist mai al Liceu una invasió de senyores japoneses amb senyeres com ahir.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb la crònica que has fet Ximo.
Crec que el públic n’era plenament conscient que era de les últimes oportunitats de gaudir de’n Josep Carreres en viu i es negava a deixar-lo marxar. També penso com tu que, el recital va começar amb el “bisos” . Tot i no ser el de les seves millors èpoques, el Core’n grato em va sonar sensacional.
M'agradaM'agrada
Mejor, mucho mejor de lo que esperaba!! Y no veas que rabia me dá no haber asistido!!! He sido cobarde: temía sufrir y me he perdido una muy digna despedida llena de emoción que ya es irrepetible!!! Ya se que no es lo mismo pero la televisión me permitió disfrutar de una buena segunda parte y parte de los bises ( que vergüenza que los cortaran!!!) cantados de forma brillante.
Me equivoqué y lo lamento, pero me alegro un montón por los que estuvisteis allí.
M'agradaM'agrada
Ja es notava que hi faltava algú cridant al començament! Deu haver-li passat a més gent: em va sorprendre que, tot i que s’havien venut totes les entrades feia temps, hi hagués clapes de seients buits –i uns quants. Potser les vuit va ser massa aviat? També vaig notar una certa fredor en el començament, a la sortida de l’artista: una ovació, sí, però sense l’entusiasme d’altres cops. Potser n’esperava més, no ho sé pas.
Per a mi, va ser un resultat agredolç: certament, serà l’últim que li veurem (llevat d’alguna presència en algun concert, suposo, com el Lauri Volpi als vuitanta anys)– i suposo que això –la constatació del que ja sabíem, suposo– em va entristir un pèl i, potser, no vaig saber gaudir-ne prou del que teníem. Sí, va anar a més. El programa va ser intel•ligent, amb allò que realment podia fer amb dignitat. En algun moment se sentia una mica aquella brillantor d’abans; el fraseig i el centre,a ixò sí, el millor –potser com ha estat sempre–, i cap al final, que ja es deixava anar més, vaiga trobar-lo més expressiu.
Em va costar: el problema va ser meu, de no situar-me bé al context, però em va pesar massa el record; no és que n’esperés res de millor ni de pitjor; era com una sensació paradoxal: d’una banda estava content de poder-lo aplaudir i agrair-li tot el que m’ha donat en altres temps, de poder ser-hi en aquest comiat i, alhora, hagués preferit mantenir un record diferent i no haver-hi estat constatant un final que potser, hagués preferit d’altra manera.
En tot cas, reconec que és un problema meu: ell se’n va sortir prou bé, tant per la selecció de peces (me’n van agradar especialment el segon Puccini (que semblava el Dona non vidi mai), el Core ‘ngrato i alguna altra d’aquestes cançons italianes (no és un gènere que em faci saltar del seient); i el Cant del mariner, d’en Toldrà). com per com les va cantar.
Això sí: era un recital per viure’l, no per veure’l. A la platja o per la tele, més aviat deu resultar bastant diferent, avorrit fins i tot.
M'agradaM'agrada
Tosqueta, i jo hagués hagut de fer allò d'”agafarte per la orella i obligarte a anar-hi”, actuació incorrecta, però que en altres casos has acabat agraïnt!!!
Doncs jo vaig anar sense esperar-me gaires esperances, i en vaig sortir molt contenta i emocionada. Com dieu, va començar fluix, però, a mesura que anava cantant, la seva veu, la seva expresivitat i la emoció continguda, però profunda, que Carreras traspúa, van anar augmenant imparablement. Les quatre darreres napolitanes (del programa) van ser impactants. Potser perquè és la meva preferida, em quedo amb Musica proibita. Els bisos, molts i generosos, es van donar ja en un ambient de trasbals col·lectiu, d’entrega total, generosa i sense condicions del cantant al seu públic, i també a l’inrevés. El Liceu va embogir per i amb Carreras.
Jo no havia tingut la sort de veure’l mai en directe, i segurament mai ho tornaré a fer, però ahir vaig tenir una constància molt clara i contundent de la valúa i l’altíssim nivell d’en Josep Carreras.
M'agradaM'agrada
Buen título de Sisa.
M'agradaM'agrada
Rectifico un detall del meu comentari: Música proibita no era una de les quatre darreres napolitanes del programa, era un bis, desprès del Core n’grato, si no recordo malament…
M'agradaM'agrada
Jo vaig escollir escoltar-ho per ràdio i veur-ho per televisió. Com la Tosca, vaig ser covarda, i com que jo havia “debutat” en la meva ofició a l’òpera quan en Josep Carreras despuntava amb aquella veu que era plaer de deus sentir, vaig preferir rememorar-lo escoltant els enregistraments dels seus temps àlgids.
Ahir no vaig gaudir, però tampoco vaig patir que ja és molt. L’artista conserva valors que no perderà mai com són la depurada técnica o la forma exquisida de fer música a través d’una sensibilitat única i una dicció canònica.
Core n’grato li va sortir preciosa, i jo li vaig agrair molt el bis de A vuchella, cançó que em té el cor pres des de fa anys quan la vaig descobrir.
No penso en si el tornaré a veure o a sentir-lo mai més en directe. La veu d’aquell jove Carreras, que arrasava pels teatres del mòn, perdurarà a través de la memòria. Ja li toca començar a ser un mite i de que la gent jove senti a parlar d’ell com d’un tenor extraordinari, i s’hi acosti a través dels enregistraments que sempre ens faran dir: Com cantava aquest home!
M'agradaM'agrada
Tocar en alguns moments, amb la punta del dits, el cel, era una cosa que no m’esperava. Ha estat així en alguna frase, en el Core’ngrato, bé, excel·lent. Amb poca cosa em conformava, ell, com sempre, no. Ha donat tot i més.
Olympia, no et renyo però havies d’haver vingut. A la Tosca, que mai ha estat Carrerista no li puc dir res, però a tu si. Era el risc i ves per on, va valdre la pena.
Ferran, patir és una de les facetes associades a les actuacions d’en Carreras, per això és gaudeix tant. Quan està tot fet i assegurat….
M'agradaM'agrada
Entenent perfectament el que diu els que vareu tenir el privilegi d’anar-hi, tant sols puc dir que per la TV no em va agradar gaire.
Masses auto referents i records vivíssims en la memòria per comparar. L’estimat Josep hauria de saber dir prou.
M'agradaM'agrada
Ximo,
Dius que no vas poder rebre el Josep Carreras com tu hauries volgut fer-ho. L’ovació va ser calorosa, sí, però tal com comenta Bocachete, a mi també en va faltar alguna cosa, jo m’esperava el Liceu dempeus quan sortís el tenor, però no va passar. Conforme va anar avançant el recital, el públic es va anar entregant més i més i els bisos van ser l’apoteosi final, i aquí ja hi eres tu també!.
No sé si tindrem ocasió de tornar-lo a veure en directe (tant de bo que sí), en qualsevol cas, ens queden en el record els meravellosos moments de què em gaudit amb ell i en els enregistraments continuarem emocionant-nos amb la seva manera de cantar. Jo ho seguiré fent segur!.
M'agradaM'agrada
Me alegro de que la experiencia haya sido todaviamas positiva de lo que esperabas y que encontraste ahi la ilusion familiar 🙂 Hubiera sido imposible que esa conexion especial que siempre tuvo con su publico no surgiera ahi 🙂
M'agradaM'agrada
Potser és que aquest format de concert d’homenatge no és el millor. Casos d’aniversaris (quaranta o cinquanta anys, com aquest) o comiats, agafen l’homenatjat en una edat o un estat de veu que no és el més adient per a deixar un record inesborrable –i sempre n’hi haurà excepcions, és clar. Encara que no sigui cap homenatge, ja no sé si vaig fer bé d’agafar una entrada per al concert de l’any vinent d’Aragall i Pons; com heu dit abans, és millor recordar els grans moments viscuts i prou. A més, això només queda per qui ho ha viscut i, en un cas com aquest, és poca cosa i passarà sense deixar més empremta.
Al Liceu vell hi havia, al passadís de baix, una placa en homenatge a Francesc Viñas. Diria que una segona homenatjava Victòria dels Àngels (no me’n recordo, ara mateix). En casos de persones vinculades d’una manera especial al teatre, no valdria més una mena de record permanent, que romangués per a la posteritat. Una mena de galeria. Al Palau, a la sala de descans de la platea, hi ha els bustos de Millet, Vives, Casals, Toldrà, Rosa Sabater i algun altre; queda bé i en passar-hi els evoques, sempre hi ha algú que, sense haver-los conegut, potser s’hi interessa per saber-ne alguna cosa.
No dic que sigui fàcil –té un cost, cal una tria (i aquí tothom diria la seva i trobaria que falta un o sobra un altre), etc.–, però una cosa així seria interessant al Liceu. Uns bustos als passadissos –o fotos, com al quart pis amb els guanyadors del premi de la temporada– amb aquests noms que han marcat una època al teatre: el Viñas o la Victòria, un Lázaro o una Tebaldi, o un Carreras, una Caballé o gent no tan reconeguda arreu, però amb una vinculació forta amb el teatre, com un Ausensi, Sardinero, el Joan Magrinà o el Mestres Cabanes, per exemple. A un cada any o dos anys es podia anar formant i seria maco, a més de didàctic.
I, en fer no sé quants anys, es pot muntar un homenatge a qui sigui sense que hi hagi un concert complet que pot resultar complicat o, per qui no tingui referents, poc representatiu del passat de l’artista. No sé.
M'agradaM'agrada
Bocachete, jo crec que en aquest cas s’unien el homenatge per una efemèride difícil de celebrar i el concert de comiat (?) d’un cantant.
De la mateixa manera que quan la Tebaldi es va venir a acomiadar-se al Palau (indigne que el concert no es fes al Liceu) el seu estat no era ni molt menys el que el públic de Barcelona desitjava, el concert va ser gloriós pel seus assistents. Amb aquest concert passarà el mateix. És evident que qui l’hagi escoltat per primer cop en aquest concert final s’endurà una imatge absolutament errada del artista, tot i que hi varen haver uns trets irrepetibles i també hi ha moltíssim material en àudio i vídeo del Carreras extraordinària, que li faran molt més fàcil la comprensió.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Ximo por tus comentarios y por compartir con todos los “carreristas” tu noche al Liceu, ojala si hubiera podido venir para disfrutar de tan acontecimiento ! Claro, lo vi a traves Internet y TV3 pero no es en absoluto la misma cosa, sobre todoqu elo mejor no fue retransmitado aunque lo de la “platja” era my emocionante.
Al leer tu opinion y de los demas, creo que la noche del pasado martes ha representado todo lo que es Josep Carreras : musicalidad, sinceridad y pasion.
Moltes gracies a tots,
M'agradaM'agrada
Querido Ximo. No sabes la ilusión que me hace volver a escribir en tu blog y en esta entrada.
He pasado por una temporadilla muy ajetreada y ahora que la cosa parece que ha entrado en una zona de aguas tranquilas puedo volver a disfrutar del blog.
A Josep Carreras lo he visto varias veces en el Liceu y en la Zarzuela de Madrid. También recuerdo I Lombardi, hace muchos años en Bilbao.
Gracias por recordarnos con estos fragmentos lo bueno que era.
M'agradaM'agrada
HOLA SOTER. Cuanto tiempo!.
Quería incluso mandarte un mail para saber de tí.
Ese Lombardi que mencionas lo tenia en una grabación super pirata, creo que era con la Deutekom.
Tu retorno una alegría, en un día un poco triste.
Un petó
M'agradaM'agrada
Ximo…Qué bien que hablas italiano, en qué ocasiòn lo aprendiste? Lo siento porque yo empecé estudiar español en la universidad desde hace 10 meses solamente y la razón por la que tomé esta dicisión lleva el nombre de Josep Carreras, lógicamente. Entiendo un poquito de català (aunque no puedo expresarme con ello) por todas las entrevistas, los documentales que vi sobre el tenor nuestro y además me encanta Barcelona: fui hace tres años y voy a irme de vacaciones 10 dìas, dentro de un mes.
Me importarìa saber si van a hacer un DVD del recital del Liceu y si ademas del youtube hay otros videos de este recital. Lo sentì mucho cuando me he dado cuenta de que faltaban unos encores del recital en lo que transmitiò TV3 porque sì que tuve tiempo para escuchar Core ‘ngrato, preciosìsima, pero cuando empezò TV3 dejé escuchar en directo en Radio y es pobable qué me perdì otras cosas. Hay otros bises que faltan?
Es maravilloso poder recordar lo que Carreras ha sido hace tiempo pero todavìa no deja de ser un tesoro universal, sobretodo para los que le queremos.
Moltes gracies
M'agradaM'agrada
Brava Ludovica altra volta in In Fernem Land.
L’Italia mi fascina ed Io ho avuto la fortuna di lavorare assai a Bologna, Torino e Milano.
Purtroppo adesso soltanto vado in vacanze, ma potrebbe essere che in un futuro non lontano inizi un’altra volta, qualche collaborazione commerciale a Bergamo.
Per quanto riguarda al concerto di Josep e la TV3, posso dirti che mancano le canzoni di Toldrà e cinque “CINQUE” bis. Pensiamo che è d’una strategia per commercializzare il DVD. Anche la trasmissione radiofonica non è di qualità.
Ci leggiamo
M'agradaM'agrada
Yo que soy italiana me voy de vacaciones a Catalunya y tu que eres catalàn te vas a Italia! Muy bien!
Qué tonterìa! Nos va bien que hagan el DVD pero que quiten lo màs valido… NO! Esperemos que pongan todo en el DVD por lo menos!
He leìdo en los comentarios que muchos piensan que quizà esta del Liceu serà la ùltima vez que le escuchan en directo… aunque los catalanes tenéis la suerte que actùa a menudo en Barcelona.
Yo sigo esperando su vuelta a Italia, pero no es una consolación debido que no he tenido la suerte de vivir los “Años de oro” de Carreras, siendo muy joven. De hecho me doy cuenta perfectamente que la voz haya cambiado, es evidente, pero creo que algunas caracteristicas suyas han quedado, sobretodo el arte de emocionar: serà siempre algo propio de Carreras, el tiempo no podrà nada.
Creo que tengo una idea correcta de Carreras, y mi deseo de volver a verle es un homenaje personal para celebrar lo que fue y lo que no deja de ser: IL GRANDE CARRERAS.
Saludos a todos los CARRERISTAS.
M'agradaM'agrada