IN FERNEM LAND

Un excel·lent Rosenkavalier


der-rosenkavalier1

El primer regal de Nadal encetat, ha resultat una joia. És clar que tractant-se d’un DVD del Rosenkavalier de Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal ja hi ha molt de guanyat.

La versió editada per medici arts, prové d’una representació de la Semperoper de Dresden al NHK Hall de Tokyo el 25 de novembre de 2007 i compta amb un equip que voreja l’excel•lència.

El director titular de la Semperoper, l’italià Fabio Luisi, és el responsable de l’excel•lent concertació musical. So luxós de la sempre sorprenent i fascinant Staatskapelle, que en el repertori straussià fa molt anys que no té rival possible.

L’equip vocal compta amb un tercet femení d’altíssima categoria començant per la fascinant Marschallin de la soprano Anne Schwanewilms. Si recordeu, quan vaig tenir la fortuna de veure la seva Elisabeth del Tannhaüser a la UDL de Berlín, l’abril passat, em vaig desfer en elogis. La Schwanewilms és sense cap mena de dubte una de les millors sopranos de l’actualitat i us diria que la millor de les Marschallin possibles. Veu, presència, elegància vocal, interpretativa i física al servei d’un dels personatges més sofisticats i meravellosos de la història de l’òpera. Si ha de assemblar-se a algú, que no ha de ser obligatori, diríem que s’emmiralla amb la mítica Schwarzkopf, tot i que ella és més moderna i carnal, sobretot en un primer acte antològic.

Anne Schwanewilms i Anke Vondung

Anne Schwanewilms i Anke Vondung

La protagonista, és a dir l’Octavian, està magníficament cantat per una mezzo poc coneguda per mi (l’he vista en una Dorabella del Cosí), l’alemanya Anke Vondung. Veu perfecte i idònia pel personatge, per bé que sempre veiem una noia. No acaba de donar el tipus de xicotet adolescent, com altres il•lustres col•legues saben donar-li. Ni quan interpreta al conte Rofrano, ni quan s’ha de transvestir de Mariandel, en ambdós casos sempre veiem una noia preciosa. És l’única pega a una interpretació vocal irreprotxable.

La Sophie està interpretada per la soprano japonesa Naki Mori. Us haig de dir que al inici l’he escoltada amb tota la prevenció i perquè no dir-ho, amb tots els prejudicis i tòpics en vers els cantants orientals. Doncs bé, us confesso que a la meitat del segon acte m’he deixat estar de punyetes i l’he gaudit en cada nota. Ja ho sabem que la Sophie és el personatge més toia d’aquesta òpera i a vegades l’estamparies contra la paret, però d’això les cantants no en tenen cap culpa i tan sols els queda demostrar vocalment, tot el que Strauss els posa al abast. Atacs en pianíssim i sense cap tipus de portaments i recolzaments, notes puríssimes i línees melòdiques d’una dolcesa aclaparadora, en perfecte comunió amb la resta, oferint en el famós tercet del tercer acte, una demostració de ben cantar, per part de les tres excelses cantants.

El rol de Baron Ochs està a càrrec del veterà baix Kurt Rydl. La veu, de notabilíssima presència està ja molt gastada, mostrant una oscil•lació força molesta en aquelles notes que sobrepassen un parell de compassos de durada, però al seu favor cal dir que composa un personatge perfecte, groller i vulgar, com cal.

Correcte Faninal del baríton Hans-Joachim Ketelsen, així com la resta de l’extensíssima nòmina de cantants que requereix aquesta obra, si bé és de justícia mencionar al cantant italià del primer acte, que va ser encomanat al tenor Roberto Saccà, que llueix una preciosa veu, però com sempre, no m’acaba de fer el pes. Hi ha alguna cosa en les seves prestacions que sempre em fa estar patint i  en el Rosenkavalier canta la magnífica i difícil “Di rigore armato il seno” i ja no té cap altre oportunitat d’esmerçar una interpretació correcta i prou. Potser ja ni ha prou.

La producció la firma Uwe Eric Laufenberg. Preciosa producció, extraordinàriament clàssica de concepció i plantajament escènic, per bé que com cal fer ara per estar al dia, traslladada als anys 50 del segle passat. Això representa una sèrie d’anacronismes, sobretot en el primer acte, on es fa difícil entendre que en ple segle XX i després de la II Guerra Mundial, a Viena una aristòcrata rebi a tota aquella gentada en la seva cambra particular, cosa que si succeïa en el original segle XVIII. Tret d’aquest no ínfim detall, la resta es manté absolutament fidel amb les situacions que es descriuen en el llibret original i tan sols sorprèn que el qui recull el famós mocador de la Marschallin en els últims compassos de la partitura, no sigui el petit criat moro de l’aristòcrata, si no que siguin els que han fet de presumptes fills del Baró en la mascarada del tercer acte, els que es precipiten en la foscor de la cambra solitària a buscar l’emblemàtic mocador.

Decorats, vestuari i disseny de llums d’excel·lent factura. Un veritable plaer per la vista i les orelles, amb una direcció orquestral i un tercet protagonista de reclinatori. Feia molt temps que no utilitzava el terme, què consti!

Si no sabeu que demanar als unics reis bons que encara queden, no ho dubteu.

7 comments

  1. colbran

    “Der Rosenkavalier” es una de mis operas favoritas. No sé qué tiene esta obra que cada vez que la veo me gusta más. Seguramente es el increíble equilibrio entre temática, texto y música.

    Pues bien esta versión es extraordinaria. Anne Schwanewilms crea una Marschallin en la línea de la Schwarzcopf, pero quizás canta más que no declama como hiciera su ilustre antecesora. Su personaje es más próximo, más “democrático”, tánto es así que al despedirse de Octavian en el tercer acto gira el rostro y le dedica media sonrisa de comprensión. La Schwarzkopf nunca se giraba, le alargaba la mano y…adiós.

    Desde luego el atuendo que luce la Schwanewilms en el tercer acto no es tan impactante como el que suelen utilizar las mariscalas clásicas, cuando la acción se sitúa en la época original (especialmente aquella maravilla que paseaba con su increíble belleza y elegancia Elizabeth Schwarzkopf, tanto en Salzburg, como en el film, como igualmente en el Liceu), pero Anne Schwanewilms está muy elegante y su esbeltísima figura, acompañada por una altura considerable, la convierten en una fabulosa Marschallin, a la que no pierdes de vista un instante, salvo en aquellas ocasiones del milagroso terceto en que las cámaras recorren las prestaciones de las tres bien seleccionadas intérpretes.

    Vale la pena que os obsequiéis con esta versión de la imperecedera obra maestra de Strauss.

    M'agrada

  2. kundry

    Cuando me preguntan ¿cuál es la ópera que más te gusta?, suelo responder cada vez distinto. Unas veces Tristán, otras Salomé, otras Parsifal, otras el Ocaso, y alguna más entre ellas El Caballero. Fue también mi primera ópera en el MET, la dirigió Carlos Kleiber y en mi ranking de óperas en directo estará, sin duda, entre las tres primeras (pese a la payasada de Pavarotti haciendo de cantante italiano).

    M'agrada

  3. Kundry, vaya lujazo de Rosenkavalier, ¡en el MET y con Kleiber!
    Yo no tengo mi ópera preferida, bueno si que la tengo, siempre está, pero a su alrededor aparecen y desaparecen como el Guadiana, varias operas que dependiendo del momento toman más o menos relevancia.
    Entre esas están casi todas las que nombras tu y algunas más. La que permanece impertérrita e incólume en el pedestal es Tristan.
    De Strauss, sin duda alguna la más firme candidata al puesto es el Rosenkavalier.

    Wimsey, ja m’estranya això que escrius així com de passada, però ja fa temps que intueixo que la teva relació amb Richard Strauss és d’amor odi.
    No creguis que estem tan allunyats, però el Rosenkavalier és l’única òpera humana, en les altres, la majoria dels personatges em semblen més granginyolescos, malgrat que hi ha algunes heroïnes, sobretot, de traca i mocador. Però el que diu en Colbran del equilibri és primordial per considerar aquesta obra, com el seu “capolavoro”. A Die Frau ohne Schatten, malgrat tenir la música més fascinant, segons el meu parer, va perdre els papers amb una trama i una simbologia que necessita un master en iniciació per entendre, coses que potser no era tan complicat fer-les entendre d’una manera no tan críptica.

    M'agrada

  4. OLYMPIA

    A mi de l’Strauss m’agraden molt les quatre últimes cançons. El cavaller, com dius tu Joaquim, és la més humana i li reconec moments de gran bellesa. El vals és preciós. M’agradaria que la Salomé i l’Elektra m’encantèssin i, la veritat, les veig interessants, però la seva musikkalitat se’m fa tan dura!. La rebo com un tràgic recitatiu subratllat pr la música que presagia tant i res de bó…Ah! La Dansa de la Salomé també m’agrada molt.
    Prgunta a Joaquim: Tinc possibilitats de treure més partit d’aquest amor-temor a Straus?. Si algú més pot ajudarme, li quedo agraïda.

    M'agrada

  5. colbran

    Estimada Olympia: Consigue la versión discográfica de von Karajan con La Schwarzkopf (EMI) o el DVD del film con prácticamente el mismo reparto, o éste que recomendamos. Sigue la audición con el texto (IMPRESCINDIBLE), o la visión con subtítulos en castellano, o en el idioma que te sea más accesible y te encontrarás con una señora que odia el paso de los años (cuando no puede dormir se levanta y para los relojes), que tiene una relación sentimental completa con su primo de 17 años que no la conduce a ninguna parte (ella tiene 33 y se considera vieja…), que una muchachita joven se lo llevará y quedará sola…con su marido…que siempre está de caza…y que le interesa un pimiento. Etcétera.

    No crees que éste es un problema universal, no sólo de mujeres, sino también de hombres, con los cambios ad hoc? Todo ello, ademas, con un texto genial y una música que en muchos momentos es exquisita y sumamente descriptiva. Ya te contaré in person.

    Yo creo que has de comenzar saboreando “Der Rosenkavalier”, el resto de la producción de Strauss irás asimilándolo poco a poco.

    Por cierto el vals “Ohne mich…” no es de Strauss, es un préstamo de Lanner, que Strauss amplió y Hofmannsthal le puso letra y cuando se sitúa la acción en el sglo XVIII constituye un anacronismo catástrófico, pues este compositor nació en 1801.

    M'agrada

  6. Me apetece mucho el próximo Rosenkavalier especialmente por Strauss (me entusiasma Salomé i me encantó Elektra) y por Sophie Koch, tan buena pareja del memorable Werther-Kaufmann. No conozco los demás cantantes ni al director. La apuesta en escena parece clásica y elegante. En el Liceu organizan conferencia de Radigales sobre esta ópera el dia 4,
    Alguien sabe la hora?
    Por dónde se entra para ir a la sala del cor?

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: