El proper 17 de març, després de 20 anys de llargíssima absència, torna “Die Meistersinger von Mürnberg“.
L’aposta de la direcció artística del Liceu és atractiva i com quasi sempre que s’interpreta Wagner, extraordinàriament cuidada en tots els detalls.
Molts qualifiquen aquesta òpera com la més difícil del repertori wagnerià, ja sigui per l’extraordinària llargària, que sobrepassa les 5 hores, amb els entreactes inclosos, per l’extensa nòmina de cantants i les dificultats vocals i orquestrals que s’han de superar per tal de portar a bon port el repte.
Els encarregats de superar-ho, tret de la debutant en rols wagnerians, Veronique Gens (Eva), són intèrprets avesats i habituals en tots els repartiments de primaríssim teatres, Bayreuh inclòs. Albert Dohmen (Hans Sachs), Bo Skovhus (Sixtus Beckmesser), Robert Dean Smith (Walther), Norbert Ernst (David) o Reinhard Hagen (Pogner).
Sebastian Weigle, l’actual director d’aquesta mateixa obra al Festival de Bayreuth i antic director musical de la casa, intentarà treure, així ho espero, les millors essències d’una orquestra massa irregular i darrerament bastant decebedora a les seves mans.
Per l’escena ens espera la polèmica, segur. Claus Guth, un del regisseurs més “genials” del panorama actual, ens proposa una lectura que en la seva estrena a la Sächsusche Staatsoper de Dresden, ja va motivar acalorades discussions. Haig de pensar que al Liceu també sortiran els defensors de les essències wagnerianes.
La darrera vegada que es va presentar al teatre, es va fer amb els preciosos i monumentals telons pintats de Josep Mestres Cabanes. Aquest cop la proposta serà radicalment diferent.
No cal que us digui que és l’òpera que em fa més il•lusió de tota la temporada. Al Liceu l’he vist tan sols dues vegades des de el meu debut. La temporada 1975-1976 amb la Companyia de l’Òpera d’Aachen (entre els mestre es podien trobar cantants que després varen fer una carrera remarcable com Gottfried Hornik com a Beckmesser i Hartmut Welker com a Ortel. La temporada 1988-1989, el repartiment va vorejar el luxe, si no fos pel lamentable Walther de Paul Frey. Bernd Weikl, Hermann Prey, Kurt Rydl, Sue Patchell, Marga Sciml i Ulrich Ress, sota la direcció d’Uwe Mund, en aquells moments el director musical de la casa, que va signar una versió digníssima.
La tercera vegada que he vist en directe aquest monument, ha sigut a Bayreuth en una lamentable representació que va significar el debut de Katharina Wagner, l’actual codirectora del Festival, en la direcció d’escena i el debut (molt decebedor) de Weigl a Bayreut. Dels cantants millor oblidar-se, tot i que l’excel•lent escolanet de Klaus Florian Vogt, malgrat no ser la veu adequada, va se l’únic que va fer honor al cant.
Esperem doncs que el Liceu pugui fer la competència al mateix Bayreuth, tot i que amb el cor i l’orquestra, sabem que no hi ha comparació possible.
Mentre esperem aquest 7 dies que manquen per l’estrena, us proposo un viatge pel Morgenlich, l’ària del premi que canta Walther en tercer acte i que és el fil conductor de tota l’òpera.
Començarem amb una versió pràcticament inaudible, malgrat que el so és prou acceptable. Ernst Kraus, Walther a Bayreuth l’any 1899 i el Siegfried de 1899-1901, 1902, 1904, 1906 i 1909. També l’any 1901 va cantar Siegmund i el següent l’Erik.
- Ernst Kraus. Gravació efectuada a Berlín el 29 de setembre de 1910
Alois Pennarini
El tenor actor de cinema (mut) Alois Pennarini va ser l’encarregat de cantar el Parsifal en l’estrena al Estats Units, un cop aixecada l’exclusivitat Bayreuthiana. A Bayreuth va cantar l’any 1899 el Balthasar Zorn (Meistersingher) i un dels escuders del Parsifal.
- Alois Pennarini. Gravació efectuada a Berlín l’any 1906 (setembre i octubre)
El tercer Walther és Torsten Ralf, cantant nascut a Malmö l’any 1901 i que mai va cantar a Bayreuth. Va ser habitual a l’Òpera de Munic i Viena. Ell va ser el primer Apollo de la Daphne de Richard Strauss. Al MET va fer parella amb Helen Traubel. Va ser un Otello molt apreciat.
- Torsten Ralf. Gravació efectuada sota la direcció de Sir Thomas Beecham al Covent Garden de Londres el 20 de maig de 1936, l’acompanyen Rudolf Bockelmann (Hans Sachs) i Tiana Lemnitz (Eva).
Max Lorenz
Ara Max Lorenz. El tenor alemany nascut a Düsseldorf el mateix any que Ralf, va cantar a Bayreuth 31 funcions des de l’any 1933 que va debutar amb el Siegfried, interpretat en altres 10 Festivals, fins el seu comiat amb el Siegmund l’any 1954. Va cantar-hi, a part dels Siegfrieds esmentats (Siegfried i Götterdämmerung), Lohengrin (1), Tristan (2), Walther (4), Parsifal (2), Siegmund (2). Va ser el tenor de Hitler. La seva homosexualitat va portar de corcoll al Festival i als dirigents nazis. També el fet de que estigués casat amb una jueva, que va evitar els camps d’extermini, gràcies al posicionament privilegiat del seu marit.
- Max Lorenz. Dirigit per Wilhem Furtwängler en el Festival de Bayreuth de l’any 1943. L’acompanyen Jaro Prohaska (Sachs) i Maria Müller (Eva).
Set Svanholm, el gran tenor suec nascut ‘any 1902, va debutar com a baríton l’any 1930. Sis anys més tard va debutar com a tenor cantant el Radamés. AL costat de Melchior i Lorenz, és el màxim exponent de heldentenor de la dècada dels 40’s. A Bayeruth tant sols hi va cantar un estiu, el del any 1942. Va cantar el Siegfried de les dues últimes jornades i el Erik. Potser la seva veu és massa heròica pel Walther, però escoltant-lo ens adonem de l’extrema musicalitat i sobretot de la qualitat d’una veu de timbre privilegiat. L’any 1956 va ser anomenat Director de l’Òpera Real Sueca.
- Set Svanholm. L’orquestra està dirigida per Frieder Weissmann
Hans Hopf va néixer a la ciutat del Mestres Cantors l’any 1916. Va cantar a Bayreuth 15 funcions des de el seu debut com a Walter von Stolzing, en el Festival de la reinauguració després de la II Guerra Mundial, l’any 1951 amb Karajan dirigint, al costat de Otto Edelmann, la Schwarzkopf i Erich Kunz. Es va acomiadar l’any 1966 amb una funció de Tannhäuser, substituint a Jess Thomas. Entre mig va cantar Siegfried a Siegfried i Götterdämmerung (5+5), Walther (1951, 1952 i 1960) i el Froh de Das Rheingold l’any 1964.
- Hans Hopf. El “Morgenlich” que escoltarem serà el del 1951 a Bayreuth, amb Karajan dirigint l’orquestra del Festival. Una autèntica perla.
Sándor Kónya
El tenor hongarés Sándor Kónya va nèixer l’any 1923. És una de les veus més belles de tenor wagnerià de tots els temps. El seu Lohengrin em continua semblant insuperable. Va debutar a Bayreuth l’any 1958 amb un Lohengrin antològic que va cantar tres cops més, l’any 1959, el 1960 i el 1967. També va cantar el Walther l’any 1964, el jove mariner del Tristan l’any 1958 i el Parsifal els anys 1966 i 1971, rol del seu acomiadament del Festival. Al Met va fer una llarguíssima carrera des de l’any 1961 fins el 1974 amb més de 280 funcions i 22 títols diferents.
- Sándor Kónya. El seu preciós Morgenlinch prové de la fantàstica gravació d’estudi signada per un inspirat Rafael Kubelik, acompanyat per Thomas Stewart (Hans Sachs) i Gundula Janowitz, l’any 1967.
James King, el gran tenor nord americà, va néixer a Dodge City (Kansas) l’any 1925. La seva carrera és pot considerar amplíssima, així com la seva discografia, amb enregistraments que han passat a la història de la fonografia, com el Ring de Solti o Die Frau ohne Schatten amb Böhm. A Bayreuth va debutar l’any 1965 cantant el Siegmund, que repetiria durant els 4 estius següents i tornaria a cantarlo en les edicions de 1972, 1973 i 1975. També hi cantà Parsifal en cinc ocasions (1967, 1969, 1970, 1972 i 1973) i dos vegades Lohengrin, els estius de 1967 i 1968.
- El Morgenlich de James King prové de Munic i està gravat el 27 de març de 1977, potser quan la veu ja no estava en el seu millor moment i el seu registre agut mostrava ja, signes d’una certa debilitat. El director és Heinz Wallberg.
El darrer Morgenlich serà el de Ben Heppner, el tenor canadenc que no ha cantat a Bayreuth.
Nascut l’any 1956, Heppner és el màxim exponent del tenor wagnerià dels nostres dies. Veu bellíssima i cantant extremadament musical, ha passejat els rols més lírics del repertori wagnerià per tots els grans teatres del món. El seu Walther és un prodigi i el podem admirar en les dues gravacions d’estudi que va fer per la EMI amb Sawallisch, que és la que escoltarem en aquest post i la de la DECCA en la gravació de Georg Solti. També és el Walther dels excel·lents Meistersinger del MET, dirigits per Levine, en una producció de bella factura ultra conservadora.
- Ben Heppner. Gravació de 1993 dirigida per Wolfgang Sawallisch al capdavant de la Bayerisches Staatsorchester. Escoltem a Bernd Weikl (Hans Sachs), Cheryl Studer (Eva) i Kurt Moll (Pogner).
Podria ser un post etern, però jo crec que ja està bé.
Us deixaré un enllanç per si voleu baixar-vos tots els Morgenlich seguits. També us els podeu descarregar un per un.
Espero que us agradi.
IN FERNEM LAND 
Jo els espero amb moltissima il·lusió perque no els he vist mai en directe… Quan dius “genial”, referin-te al Claus Guth, que vols dir? que hem de esperar una dosi extraordinaria de creativitat? o que ens haurem de “tragar” mes de cinc hores de deliris del senyor?Espero lo primer…
M'agradaM'agrada
Un treball magnífic com sempre, son 45 minuts esgotadors si es que s’escolten amb total atenció, tan per la bondat en les interpretacions com per els defectes. crec que ara es canta millor que avanç, quina por em faria escoltar els mites del passat que tan sols ens han arribat les seves excel•lències per comentaris escrits.
les interpretacions d’òpera de principis del segle XX són al meu parer com les interpretacions dels actors del cinema mut, exagerades i amb poc rigor
M'agradaM'agrada
Esos Maestros del Liceu del 88 me engancharon de tal manera que, siendo mi primer Wagner , los vi, 3 veces (y porque no pude más). Disfruté tanto con el Han s Sachs de Weikl y el simpatiquísimo y desenvuelto Beckmesser de Prey que ni siquiera recuerdo al pobre Walther del momento.
Espero estos maestros con ilusión y abierta a la “genialidad de Claus Guth”. A ver que nueva mirada nos ofrece sobre la obra. La mirada tradicional ya la vimos y fue magnífica, asi que espero sorprenderme y disfrutar , parece que el material vocal es de nivel (me fio de tu criterio Joaquim).
Tot plegat té molt bona pinta!!!!
M'agradaM'agrada
Gràcies, gràcies i moltes gràcies, un treball magnífic, els wagnerians t’ho agraïm i esperem escoltar-ne més.
El tenor Max Lorenz és el cantant (crec no equivocar-me ) que més Wagner ha interpretat a Barcelona. Solament en quatre temporades seguides, va cantar sino tots, gairabé, els personatges del mestre.
Continua fascinant-me el Lohengrin de Sandor Konya, en aquest rol per mi ha estat un dels millors, per no dir el millor. Malauradament en el Liceu sols l’hem gaudit amb el Lohengrin i Fidelio.
Actualment, el Lohengrin per excel.lència és Ben Hepnner, és la meva modesta opiniò. Els Mestres del Met en general són una autèntica maravella. Espero veure’t al Liceu.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias, Joaquim. Vaya pedazo de trabajo que te has echado a la espalda.
Me cogeré un par de días de permiso para disfrutar el post como se merece, porque esto lleva su tiempo…
Me veo con el Morgenlich como con el Come Scoglio de Maac
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Joaquim.
Y felicitarte una vez más, por tan extensa exposición de la canción del Premio.
Acertadísimo en todos tus comentarios,según mi modesta opinión.Incluso con lo del “escolanet”, que aún no me explico, de porqué la tendencia a ensalzar a éste Señor es la que es.
Y después de escuchar a éstos top TEN, ya ni le cuento.
M'agradaM'agrada
Grandes voces, sin duda.
No sé si lo has hecho adrede, pero a más recientes, mejores.
Posiblemente Julianen tenga razón y ahora se canta mejor que a principios del siglo XX. Anterior no podemos saber nada, pero a juzgar por los registros fonográficos existentes se podría afirmar que hay peores voces, pero cantantes mejores.
El punton de inflexión de los tenores que nos dejas es Sandor Konya.
He encontrado a faltar a muchos, como es lógico, pero entre mis preferidos a Kollo en la grabación de Karajan, realmente excelente, o a Melchior y Windgassen.
Bravo por esta entrada.
M'agradaM'agrada
Al lado de estos señores Klaus Florian Vogt es un auténtico chiste. Con una voz blanca blanquísima, sin apenas timbre, se atreve con roles de tenor lírico wagneriano y , a medida que va pasando el tiempo, accede a personajes que ya corresponden a tenor cada vez más dramático.
Yo, cuando le escucho (tuve la ocasión de verle en Bayreuth cantando el rol de Walther y en el Liceu en “Die tote Stat”, “miscast” total, pese a estar mejor que en Bayreuth), no sè por qué me viene a la memoria el entrañable Cayetano Renom, sin menosprecio de las cualidades de este tenor catalán, quizás por la blancura de su voz..
A mí me gusta mucho Ben Heppner en este rol y en este maravilloso tema y de los anteriores: Konya.
Windgassen y Melchior no están aquí representados pero me entusiasman en “La canción del premio”.
Los más históricos no sé apreciarlos en estas grabaciones procedentes de discos de pizarra. Quizás algún día se consiga una remasterización que permita reconocer mejor sus cualidades.
Estoy de acuerdo en que hoy se canta mejor, pero falta la robustez que tenían antes las voces especializadas en Wagner y Verdi, principalmente. Vaya lo uno por lo otro.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb en Colbran i me’n alegro. En Konya té una bellíssima veu que mai no havia escoltat. Quant a Heppner em té el cor pres des de que el vaig escoltar fent el tristany i el Florestan. És un gran, gran tenor.
Gràcies Joaquim. T’has fet un tip de treballar però, si et serveix d’alguna cosa, també has estat molt merescudament valorar pel teu esforç. A mi, personalment, m’has fet un master de meisters…perdona el fàcil acudit.
Rep un petò.
M'agradaM'agrada
Efectivament Maria Teresa. la “genialitat” de Claus Guth no ens deixarà indiferents. Els seus treballs són psicològicament molt rebuscats, però dels dos muntatges que li conec (Fliegende Holländer fantàstic a Bayreuth i Le Nozze di Figaro a Salzburg, disponible en DVD) trobo que són teatralment molt interessants i treballats fins l’últim detall.
Respecte al interessant tema que ha encetat en Julianen, jo també estic d’acord que en general, ara es canta millor que a principis de segle, malgrat que les veus hagin perdut qualitat. Si haig d’escollir, m’estimo més, veus no tan extraordinàries, però que cantin millor. Els vells discs de pedra i millorats en mil i un processos, ens posen al abast una manera bastant aproximada de com es cantava. Les fixacions no són producte de la precarietat sonora de les tomes de so.
Sándor Kónya continua sent un referent.
Gràcies per les floretes. Si, ha estat un post molt entretingut, però molt gratificant.
M'agradaM'agrada
Perdoneu el meu lapsus, quan he dit que actualment el Lohengrin per excelència era Ben Hepner, volia dir el Walther.
És problema d’anys, els anys que fa que vaig neixer….
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim!
Como te dije y recién llegado de Berlín con una maravilla de PARSIFAL en mis oidos, le tengo ganas ahora a estos MAESTROS aunque me será casi imposible sustraerme de comparar ambas orquestas.
Espero y deseo que Weigle haya trabajado duro con la Orquesta del Liceu estos días y que la misma esté simplemente digna ; con ésto, ya me conformaría.
M'agradaM'agrada