La medalla d’or del Liceu de Victoria de los Ángeles

Atenent una pregunta de la Concep i aprofitant la informació que m’ha proporcionat l’Albert (gràcies), avui faré un post dedicat a les medalles d’or del Liceu.

No creia que aquesta entrada em portés tants maldecaps.

Depenent de les fonts i moltes vegades provinents del mateix Liceu, les informacions són confuses. La base d’aquest post és el anuari editat pel mateix Liceu i que comprèn l’activitat del teatre des de 1947 fins el 1997. Diríem que és el tercer volum per completar la informació de l’activitat del teatre des de la seva inauguració al 1847. Els primers 50 anys el va confeccionar de manera espectacularment exhaustiva el mestre Jaume Tribó, el segon està fet per la mateixa autoria, però malauradament no s’ha editat (vaig reclamar-ho al blog). El tercer, que va ser el primer en sortir a la llum, el va confeccionar en Pau Nadal. Doncs bé, segurament la Direcció actual del Liceu, tot i tenint un Consell Assessor de prestigiosos i honorables prohoms, ha oblidat com a mínim a Julian Braunsweg, el director del London Festival Ballet, que va rebre la medalla el 13 de maig de 1959, a la soprano Gianna d’Angelo que la va rebre el 20 de desembre de 1959 i al André Turp el tenor canadenc que va commocionar al públic no tan sols femení, i que va rebre la medalla el 26 de gener de 1963, en la darrera de les funcions del triomfal Werther que va interpretar en la temporada 1962-1963.

El Liceu editava un exhaustiu llibre al començament de les temporades, similar al que ara fan els Amics del Liceu, però amb força informació i auto propaganda. El de la temporada 1966-1967 i en commemoració dels 20 anys de l’Empresa de Juan Antonio Pamias, informa de les 14 primeres medalles, que és de on he tret la informació que us acabo d’explicar, però de manera força estranya no apareix Joan Magriñà, que segons la informació que en facilita ara el teatre, si que hi és. Mentre que en el anuari d’en Pau Nadal parla del homenatge que es va fer al ballarí i coreograf, però no de l’entrega de la medalla d’or. Finalment, per una crònica del Dr. Colomer Pujol en el programa general de la temporada 1973-1974, he pogut saber que la medalla fantasma a Joan Magriñà, es va entregar el 16 de febrer de 1973, després d’una funció del Sombrero de Tres Picos, en la seva celebrada coreografia.

Haig d’agrair la inestimable ajuda de la Teresa, que em va obrir la caixa de Pandora amb el tema Turp, la Josefina que m’ho va corroborar i en Jaume, que ha acabat per certificar les meves investigacions finals, que no són altres que les que tot seguit us presento:

Renata Tebaldi

La primera personalitat en rebre-la, va ser la insigne soprano Renata Tebaldi el 16 de novembre de 1954. Curiosament li varen atorgar la medalla a la segona temporada de venir al Liceu. La Tebaldi va debutar la temporada 1953-1954 amb la Violeta de la Traviata i després va cantar la Tosca. La Societat del Gran Teatre del Liceu va decidir en la següent temporada, crear aquesta distinció i després de la inauguració amb la Leonora de La Forza del Destino (4,7 i 13 de novembre de 1954), va cantar la Mimí de La Bohème. En la segona representació, la del dia 16 li varen fer l’entrega de la medalla.

Gianni Poggi

El rebot que va agafar Gianni Poggi, un tenor decididament de segona, per bé que potser ara seria de primera (ho dubto, però sempre es diuen aquestes coses), va ser molt considerable, tant que 4 dies després, la Societat del Gran Teatre del Liceu va tenir que improvisar una segona medalla i homenatjar al gelós tenor.

Efectes col•laterals d’aquella medalla a la Tebaldi, o més aviat del impacte que va causar la soprano al Liceu, va ser que la gran Maria Caniglia, va deixar de venir al Liceu (fins aquell moment havia cantat tres òperes la temporada 1947-1948, 3 òperes la temporada 1948-1949, 1 òpera la temporada 1951-1952 i 2 la temporada 1953-1954). Ella, no hi ha cap dubte, que hagués hagut de ser la primera en obtenir-la. En aquells anys estava considerada la millor soprano dramàtica (italiana) del moment. Primera injusticia.

Victoria de los Ángeles

El 20 de desembre de 1955 es va atorgar la tercera medalla a la insigne Victoria de los Ángeles. La gran soprano va debutar al Liceu el 13 de gener de 1945 cantant la Comtessa de Le Nozze di Figaro. Després cantà la Manon, la Mimí i la Elisabeth del Tannhäuser i abans de rebre la medalla va cantar 3 òperes la temporada 1948-1949 (Lohengrin, La Bohème, Der Freischütz), 2 òperes la temporada 1949-1950 (Die Meistersinger i Tannhäuser), la temporada 1955-1956 va cantar Madama Butterfly i va ser en la darrera representació, la del 20 de desembre quan es va homenatjar a Victoria amb l’entrega de la medalla.

Manuel Ausensi

El 2 de febrer de 1957 es va entregar la quarta medalla d’or al baríton Manuel Ausensi, en ocasió de les representacions de Goyescas d’Enric Granados. La primera representació, la del 29 va ser un homenatge al compositor. Manuel Ausensi va debutar al Liceu l’any 1947 cantant el Lord Rochefort de l’Anna Bolena de Donizetti i immediatament va cantar el Escamillo de la Carmen. La temporada 1948-1949 va cantar 4 òperes (Fedora, La Dolores, Il Matrimonio Segreto i Carmen). La Temporada 1949-1950, va cantar tan sols una òpera, el Sharpless de la Madama Butterfly. La temporada 1950-1951 va intervenir en tres òperes, Carmen, Manon i el Ping de la Turandot. La temporada 1951-1952 va cantar dos òperes, Maruxa i La Bohème i una zarzuela, La verbena de la Paloma. La temporada 1952-1952 el baríton barceloní va intervenir en 4 òperes, Madama Butterfly, Adriana Lecouvreur, Risurrezione (Franco Alfano) i Canigó (Antoni Massana) i en un concert de Quaresma interpretant obres de Perosi. La temporada 1953-1954 va ser la temporada amb més intervencions del baríton en la seva llarga i espectacular carrera liceista. La Bohème, I Cavalieri di Ekebu (Zandonai), Margherita da Cartona (Licinio Recife), Don Gil de Alcalá, Werther, Amelia al Ballo (Menotti), The Medium (Menotti) i Partita a Pugni (Vieri Tossatti) una curiosa òpera que passa en un ring de boxa. 8 òperes diferents, per això solsament ja mereixia la medalla. La temporada 1954-1955, va intervenir a La Bohème (Marcello oficial del teatre), La Rondine, Manon Lescaut i Maruxa. La temporada 1955-1956 va intervenir en 6 òperes, Il Segreto di Susanna, The Consul, Fedora, Madama Butterfly, La Bohème, La Lola se va a los puertos (Ángel Barrios). La temporada 1956-1957 va intervenir en tres òperes. La Bohème, La Traviata (el seu primer Verdi al Liceu) i Goyescas. És normal que amb aquest impressionant currículum li atorguessin la medalla. Segurament és de tots els medallistes, el que la va guanyar més a pols. Encara després d’aquella temporada, Manuel Ausensi va intervenir amb 9 temporades més, fins la 1971-1972.

Birgit Nilsson (Isolda) Wolfgang Windgassen (Tristan)

El 18 de gener de 1958, la Societat del Gran Teatre del Liceu atorgava la cinquena i sisena medalla d’or als insignes, Birgit Nilsson i Wolfgang Windgassen (de genolls al reclinatori). La Nilsson va debutar al Liceu en aquelles funcions. Windgassen havia cantat en la temporada 1954-1955 amb la històrica visita Bayreuthiana, Parsifal, Tristan i Siegmund. Quan va tornar per cantar al costat de la Nilsson varen aprofitar l’avinentesa per forjar dues noves i espectaculars medalles. La Nilsson va tornar un altre vegada per cantar la Brünnhilde de la Walküre al costat del mateix  Windgassen, Weber, Neidlinger i la Crespin el gener de 1959. Ell, a part d’aquest Siegmund encara va cantar tres òperes més, Tristan aquella mateixa temporada, i el Tanhäusser i Siegfried, l’any 1961.

Julian Braunsweg

El 13 de maig de 1959, si haig de fer cas al llibre resum de la temporada 1966-1967, on s’anomenen les primeres 14 medalles atorgades, es va entregar la medalla d’or del Gran Teatro del Liceo, al aleshores director del London Festival Ballet, Julian Braunsweg, va ser la setana. El London Festival Ballet va fer 24 funcions en aquella temporada de primavera, però ja havia visitat el teatre en les temporades 1953-1954 i 1954-1955. Encara tornarien 6 temporades més, l’última la 1973-1974. Braunsweg va néixer a Varsòvia l’any 1897. Va iniciar la seva carrera d’agent teatral al Berlín de la dècada dels anys 20 del passat segle. Entre d’altres va ser agent artístic de Karsavina i La Argentina així com director de les companyies de la Pavlova i Nijinski, el Metropolitan Ballet i fundador del London Festival Ballet a l’any 1950. El va dirigir fins l’any 1965. Va morir a Londres el 26 d emarç de 1978.

Gianna D’Angelo

Al Liceu, l’estimadíssima soprano Gianna D’Angelo va debutar la temporada 1957-1958 cantant la Gilda de Rigoletto al costat de Savarese i Poggi. La temporada 1958-1959 va tornar a repetir el rol, però aquest cop al costat de Raimon Torres que es va alternar amb Orazio Gualtieri i Alfredo Kraus. Aquella mateixa temporada va cantar la seva primera Lucia al teatre, amb Kraus i Ausensi. La temporada 1959-1960 tornà a cantar Lucia i l’Amina de La Sonambula. En la tercera representació de l’òpera de Bellini (20 de desembre de 1959), li varen fer entrega de la medalla d’or, tot i que no figura en els annals de 1947-1997, ni en la nota de premsa que s’ha enviat ara. La D’Angelo agradava molt i encara va tornar per cantar la Rosina (versió grill) del Barbiere di Siviglia, al costat de Kraus i Capecchi, en la inauguració de la temporada 1960-1961. La darrera vegada que va venir al Liceu, va ser la temporada 1965-1966 per cantar altre cop la Lucia, al costat de Jaume Aragall i Manuel Ausensi, la cosa no va anar bé del tot.

Gertrud Grob-Prandl

El 23 de gener de 1960 i en el transcurs de la darrera representació de Götterdämmerung, es va donar la novena medalla d’0r a un altre wagneriana excepcional. La gran Gertrude Grob-Prandl de la que ja vaig parlar al blog, va captivar a tot el Liceu amb la seva poderosa veu. Va debutar a la temporada 1950-1951 cantant la Brünnhilde del Siegfried, al costat de Günter Treptow i la Leonora del Fidelio, al costat de Max Lorenz i Helge Roswaenge que s’alternaven. De la Grob-Prandl ja en varem parlar, per tant si voleu saber la seva trajectòria liceista, podeu prémer aquí.

Joan Sutherland al Liceu

La desena medalla d’or va ser per Joan Sutherland, que tan sols per les dues primeres representacions de I Puritani, varen fer anar de bòlid a tothom, per tal de tenir a punt la medalla per la tercera representació. La Sociedad del Gran Teatro del Liceo li va atorgar la medalla el dia de Reis de 1961. És curiós com en alguns cantants trigaven una barbaritat a obtenir-la i d’altres la obtenien l’any del seu debut, sense cap currículum al teatre. Joan Sutherland va tornar la temporada següent per cantar Lucia, però no va ser gaire generosa amb el teatre que la va honorar amb la medalla d’or tan sols debutar. Va trigar 24 anys a tornar. En un estat vocal que res tenia a veure amb el que va originar l’embogiment col•lectiu en el seu debut.

Aurora Pons

La onzena medalla va ser per la primera ballarina del teatre, la injustament oblidada Aurora Pons. La Pons va debutar amb la companyia del Liceu, al costat de Joan Magriñà, l’any 1951, quan tenia 14 anys. A la seva segona temporada, Magriñà ja la va fer solista del cos de ball. La tercera temporada va substituir a Rosita Segovia en el ballet de l’òpera el Tsar Zultan. El 27 de gener de 1962, en acabar la representació de Der Freischütz, és va fer una gal•la especial amb el ballet de l’òpera Faust. L’homenatge a Aurora Pons va servir per atorgar-li la medalla d’or del Teatre, la medalla d’or del Círculo de Bellas Artes de Madrid i la medalla de Plata de la Diputació de Barcelona. Va deixar el Liceu per formar part de la Companyia de Antonio Ruiz. Aurora Pons va ser una de es fundadores del Ballet Nacional de España, del que en va ser directora des de 1993 a 1997.

El tenor canadenc André Turp, que tants cors va fer sospirar al Liceu.

Va ser Joan Sutherland qui va recomanar al Sr. Pamias, per la seva Lucia di Lammermoor de la temporada 1961-1962 que l’Edgardo fos un tenor canadenc desconegut anomenat André Turp. La commoció que va causar aquell Edgardo, m’han comentat que va ser un dels motius, a part d’un afer de vestuari una mica confós, que va motivar que la Sutherland trigués massa a tornar. 14 sortides ell sol en finalitzar el tercer acte (al Liceu en aquells temps quart), va motivar un atac de gelosia de la soprano. Turp va captivar el cor de molts liceistes, no tan sols del gènere femení. La temporada 1962-1963 va tornar per cantar Werther i l’èxit va ser aclaparador, tant que en la tercera funció, la del dia 26 de gener, tot i que a taló abaixat, cosa que va motivar més d’un disgust, se li va fer entrega de la medalla d’or. L’estimat i encara avui recordat tenor, per a  tots aquells que varen tenir el goig de veure’l, va retornar al Liceu per cantar el Des Grieux de la Manon  i el Roméo de l’òpera de Gounod, en la temporada1963-1964 i en la temporada 1969-1970, l’Alfredo de la primera Traviata de la Caballé. Tot agradar molt, la commoció de les dues primeres temporades, no es va tornar a repetir.

Virginia Zeani

El 7 de desembre de 1963, en la darrera representació de l’òpera de Pietro Mascagni, ara una raresa absoluta, Il Piccolo Marat, la Societat del Gran Teatro del Liceo, atorgava la tretzena medalla a la soprano Virginia Zeani, que interpretava el rol de Mariella. La Zeani va debutar al Liceu aquella mateixa temporada cantant la Traviata. Va ser suficient per convèncer a la Direcció que una nova medalla d’or havia de ser per a ella. Cal dir que en la primera funció de Il Piccolo Marat es va homenatjar al gran tenor Hipólito Lázaro, però aquest homenatge, de manera sospitosa, no va suposar una merescuda medalla d’or. Suposo que la ideologia política del tenor i haver-se posicionat al bàndol republicà durant la guerra civil, alguna cosa va influir. La Zeani, encara donaria moltes nits de glòria al teatre, amb funcions molt recordades de La Bohème, Madama Butterfly, Suor Angelica, Alissa (Banfield), Manon Lescaut o Tosca.

Montserrat Caballé

El 22 de gener de 1966 és un altre de les dates importants del teatre. La medalla es va decidir que s’atorgaria a Montserrat Caballé. La soprano catalana va debutar la temporada 1961-1962 amb l’Arabella de Strauss i la Donna Elvira del Dom Giovanni. Va tornar al teatre cada any, cantant la Comtessa de Le Nozze di Figaro, Madama Butterfly, Manon Lescaut, la Leonora de Il Trovatore i la Elisabeth del Tannhäuser. En la primera representació de l’òpera de Richard Wagner, es va homenatjar a la gran soprano, que encara havia de donar el millor d’una carrera esplendorosa.

Fiorenza Cossotto rebent la medalla d’or del Gran Teatre del Liceu

El mateix any que la Caballé, però el 23 de novembre, s’atorgava la medalla a la primera mezzo soprano, la gran Fiorenza Cossotto. La Cossotto va debutar l’any 1961 en una sorprenent Cenerentola, repertori que malgrat causar gran impacte, ja no va sovintejar. Tot seguit va intervenir en la Laura de la Gioconda que cantava la Mancini. Va tornar gairebé totes les temporades següents. L’any 1962 amb la seva primera Adalgisa i Azucena al Liceu. L’any 1964 va cantar Carmen i l’any 1966, en la segona representació de la Norma, se li va entregar la medalla d’or. Després d’aquelles representacions també podríem dir que la Cossotto va donar grandíssimes nits de glòria, amb Amneris, Eboli, Favorita, més Azucenes i Adalgises, principessa de Bouillon, i tantes altres heroïnes que varen fer aixecar sempre, al públic de les butaques.

Jaume Aragall rebent la medalla d’or del Liceu i la placa com a millor tenor de la temporada 1966-1967, premi Ràdio Barcelona

Un any després, el 26 de novembre de 1967 és Jaume Aragall, un dels tenors més estimats pel públic del Liceu, el que és mereixedor de la preuat guardó. Aragall, que va debutar en el petit rol del Beppe de Pagliacci i després va cantar l’Arturo de la inoblidable Lucia de Joan Sutherland i André Turp , va conquerir el cor dels liceistes amb la famosa Bohème de l’any 1964 al costat de Virginia Zeani. Tornaria l’any següent per fer l’Edgardo de la Lucia i el Pinkerton de la Madama, altre cop al costat de Virginia Zeani. L’any 1966 va cantar en la mítica Favorita que va inaugurar la temporada, al costat de la Cossotto i Ausensi i el Duca de Rigoletto i la temporada 1967-1968, en Jaume va cantar l’Alfredo de la Traviata i un altre cop el Rodolfo al costat de Virginia Zeani. Va ser en la quarta representació d’aquestes funcions, que va rebre la medalla d’or. Moltes més nits de glòria ha donat l’Aragall al seu públic que l’idolatra. Ha cantat regularment òpera al Liceu, fins la temporada 1996-1997. El detall de la seva activitat liceista aquí.

Pedro Lavirgen rebent la medalla d’or, vestit de Manrico

Un altre cantant que es va guanyar la medalla a força de cantar moltíssim, fins que li varen atorgar, va ser Pedro Lavirgen A ell també li vaig dedicar un post al inici d’encetar aquest blog, que podeu consultar prement aquí. Pedro Lavirgen va debutar al Liceu la temporada 1964-1965 amb un dels seus rols més emblemàtics, el Don José de la Carmen. Tornà l’any 1965 per cantar Turiddu i Canio, després vingueren altre cop Don José i el Javier de la Maria del Carmen de Granados, Radamés, el Jorge de la Marina, Don Carlo i Manrico. Va ser en les funcions de Il Trovatore que va ser homenatjat reben la distinció de la medalla d’or.

Victor Vladarsky, agent artístic del teatre, pel repertori germànic i eslau en rebre la medalla d’or del Liceu

El 3 de gener de 1970, la Sociedad del Gran Teatro del Liceo, va atorgar la medalla d’or del teatre al agent artístic Victor Vladarsky, durant la representació del Siegfried interpretat per Claude Heater i Ludmila Dvorakova. D’aquest agent no us en puc parlar gaire. La Josefina Martí m’ha comentat que era l’agent que des de la seva oficina a Viena, controlava tots els espectacles del ària germànica i eslava de les temporades del Liceu. Veient els noms que durant aquells anys nodrien les temporades, sobretot en les òperes de Richard Wagner, de ben segur que el senyor Vladarsky es mereixia la distinció.

Juan Antonio Pamias fent entrega al mestre Riccardo Bottino de la medalla d’or

El 22 de novembre de 1970 i en la quarta representació de l’òpera Aida, protagonitzada per Angeles Gulín i Pedro Lavirgen, es va atorgar la medalla d’or al mestre del cor del Liceu, Riccardo Bottino. El mestre Bottino va tenir que dur a terme una tasca molt complicada i difícil, sense gaires mitjans i en unes condicions de treball molt precàries. Va estar al davant del cor del teatre des de els anys 60 fins que varen fitxar, amb la consolidació del Consorci, al duet estel•lar format per Romano Gandofi i Vittorio Sicuri, que provinents de la Scala de Milà, donarien un tomb espectacular a l’agrupació coral, que amb tant d’esforç i dedicació i amb unes condicions, repeteixo que molt precàries, durant més de 20 anys va dirigir el mestre Bottino.

Alicia Alonso

En la darrera funció del mes de maig de 1971, de la Companyia del Ballet Nacional de Cuba, es va atorgar la distinció d’or del teatre a Alicia Alonso, la genial i tenaç ballarina i coreògrafa que va venir per primer cop al Liceu en la temporada 1968-1969, repetint amb la seva fantàstica companyia èxit rere èxit. Va debutar a la temporada 1968-1969 amb 6 funcions. Tornà amb 16 funcions més la temporada 1970-1971, en la darrera de les quals se li va fer entrega de la medalla d’or. La Companyia del Ballet Nacional de Cuba amb Alicia Alonso sempre al capdavant han tornat diverses vegades al Liceu, obtenint sempre èxits ressonants.

Juan Antonio Pamias fent entrega de la medalla d’or al mestre Anton Guadagno

El 23 de desembre de 1971, s’atorgava el premi a un director d’orquestra. Això suposa una primícia, doncs el teatre en aquells moments no tenia un director musical. El destinatari del honor que suposa la medalla d’or del Gran Teatro del Liceo, va ser Anton Guadagno. Aquest director italià nascut el 2 de maig de 1925 i format al Conservatori de Palerm, per més tard perfeccionar-se a l’Accademia Santa Cecilia de Roma i al Mozarteum de Salzburg, va venir durant forces temporades a dirigir. En aquells anys era del milloret que venia per dirigir el repertori italià. Va debutar en l’Aida de l’any 1968 i va tornar el mateix any per dirigir Il Trovatore i Manon. Més tard vindria per dirigir Otello, Samson et Dalila, Aida, Cavalleria Rusticana, Pagliacci, Manon Lescaut i Don Carlo (Giaiotti, Prevedi, Sardinero, Gusmeroli, Pons, Caballé i Verrett. Maco oi?). En aquestes representacions es va reconèixer la dedicació d’aquest mestre amb el teatre. Tornaria al Liceu per dirigir onze títols més fins la temporada 1982-1983. Va morir a Viena el 16 d’agost de 2002.

Plácido Domingo vestit de Radamés, amb la medalla d’or que li acabava d’entregar el Sr. Juan Antonio Pamias

L’1 de gener de 1974 el Liceu honorava amb la medalla d’or a un dels cantants més importants de la història de l’òpera, Plácido Domingo. Domingo va venir per primer cop al Liceu l’any 1966 amb la Compañia Nacional de Ópera de México. Va cantar La Mulata de Córdoba, Carlota i Severino, dels mestres José Pablo Moncayo, Luis Sandi i Salvador Moreno, respectivament. Però aquests debuts varen passar desapercebuts per a tothom. No va ser fins el 18 de desembre de 1971 que en la Manon Lescaut de Puccini, al costat de la Zeani, va posar el teatre potes enlaire. Després vindrien Andrea Chénier i Ballo in Maschera (aquesta amb una gloriosa Caballé). La temporada 1973-1974 ja va debutar dirigint l’orquestra del Liceu en unes funcions del Attila de Verdi i després cantant el Radamés de la mítica Aida amb la Caballé, Berini, Mastromei i Howell. En la segona representació d’aquesta Aida se li va entregar la medalla d’or. La carrera de Domingo al Liceu va continuar amb intensitat fins la temporada 1977-1978 amb rols com Don José, Arrigo de I Vespri Siciliani (un altre fita del teatre i la darrera vegada que s’ha fet al Liceu, aquesta opera tant m’estimo), va dirigir Doña Francisquita en un homenatge que ell va fer als seus pares, Cavaradossi, Rodolfo, Otello, Calaf, Turiddu, Canio, Maurizzio, Johnson, Loris, etc.

Vicente Sardinero

El 26 de desembre de 1977, 13 anys després del seu debut com a Morales en la Carmen, es va reconèixer la llarga i magnífica carrera en el Teatre del Liceu, del malaurat baríton Vicente Sardinero. Abans de reconèixer-li la gran tasca feta pel teatre, Sardinero va haver de cantar després dels dos petits rols esmentats, 26 òperes per tal de que en la tercera de les funcions de la Parisina d’Este que protagonitzaven la Caballé, el Dalmau Gonzalez, ell i en Joan Pons (encara com a baix), se’l honorés amb el preuat guardó. Les òperes i temporades varen ser. Temporada 1965-1966, intervenció al concert final del Concurs Viñas, que va guanyar. Temporada 1967-1968 el Edgardo de la Lucia i el jove de l’Alissa de Manfield, al costat de la Zeani. Temporada 1969-1970, l’Alfonso XI de la Favorita i el Ping de la Turandot. Temporada 1970-1971 l’Ernesto de Il Pirata i el Marcello de La Bohème. Temporada 1971-1972, el Silvio de Pagliacci, el Sir Riccardo de I Puritani, el Posa del Don Carlo i l’Albert del Werther. Temporada 1972-1973 un sol títol, La Favorita. Temporada 1973-1974, Germont de La Traviata, el Valentin de Faust i el Marcello de La Bohème. Temporada 1974-1975, 4 títols operístics i un concert a benefici de la Unicef, El Don Carlo de La Forza del Destino, el Melchor de La Dolores, el Marcello de La Bohème i el Sharpless de la Butterfly. Temporada 1975-1976, 5 títols, el fabulós Severo del Polituro de Donizetti al costat de la Gencer, el Don Diego del Don Gil de Alcalá, el Posa del Don Carlo, el Conte di Vergy a la Gemma di Vergy de Donizetti i el Pròleg de I Pagliacci, alternant amb Plácido Domingo. Temporada 1976-1977, 2 títols, Marcello de La Bohème i el Conte di Luna de Il Trovatore. En la Temporada 1977-1978, Francesco Foscari en l’òpera I Due Foscari de Verdi i el Azzo de la Parisina d’Este de Donizzeti. En la tercera representació, la del dia de Sant Esteve, li varen entregar la merescudíssima medalla d’or. Encara donaria moltes més proves d‘estima al teatre, fins les darreres intervencions com Amonasro a l’Aida, en el nou Liceu la temporada 2000-2001. Malauradament va morir el 7 de febrer de 2002.

El Dr. Jose M. Colomer Pujol rebent la darrera medalla d’or el 20 de febrer de 1979.

La darrera de les medalles d’or, fins el celebrat retorn anunciat fa uns dies, va ser per l’entranyable Dr. Colomer Pujol. Foniatra del teatre, però sobretot dilatant i crític diplomàtic de les transmissions de Radio Nacional de España. Tots els que escoltàvem les transmissions radiofòniques, recordem com amb la seva peculiar i característica veu i sempre en el darrer dels entreactes, feia un anàlisi de la funció que estàvem escoltant i mai, tot i que a vegades era pràcticament impossible dir res bo d’algun dels cantants, tenia una crítica declaradament negativa per ningú, tot i que era fàcil esbrinar-ho, quan el coneixies una mica. El Dr. Colomer va debutar com espectador als anys 20, en motiu de l’estrena de l’òpera de Joaquim Cassadó, El Monjo Negre. La seva vinculació amb el teatre va ser fidel i constant. El Sr. Pamias ho va premiar, en un anys difícils, on trobar alguna personalitat mereixedora de la preuada medalla era complicat, els més fidels ja la tenien (Carreras a part). Alfredo Kraus, un dels grans que no la tenia, va retornar a l’any 1978 amb aquell inoblidable Werther, però ja no va ser a temps de rebre-la

Espero amics infernemlandaires, que aquest post, potser massa exhaustiu i ple de dades hagi estat del vostre interès i com a mínim, si ho heu passat tan bé llegint-lo, com jo preparant-lo, ja em sentiré del tot satisfet. A la vegada que si pot ajudar a clarificar d’una vegada l’embolic inicial, ja està bé.