IN FERNEM LAND

PESARO 2009: LA PODLES


Concerto Sinfonico 16.08.2009

Concerto Sinfonico 16.08.2009

Iniciar les vacances musicals traient el reclinatori, és el millor que hom podia esperar, tot i sabent que quan es col·loca el llistó tan enlairat, després tindràs desencisos importants. Tant li fa!, hi ha una dita castellana que diu, “que nos quiten lo bailado”, doncs això mateix.

Un concert matinal amb una orquestra voluntariosa, un director desconegut i una “fuori classe”, com diuen a Itàlia, per bé que en una  etapa, a priori decadent, de la seva extraordinària carrera, no semblava que hagués de trasbalsar-me d’aquesta manera, però els fora de sèrie, els privilegiats, els tocats per la divinitat ja ho tenen això i Ewa Podles, la gran contralt coloratura dels nostres temps (encara), va oferir-nos, la que m’atreviria a dir, millor de les actuacions que li he vist mai.

Ewa Podles, Teatro Rossini Pesaro 16 d'agost de 2009

Ewa Podles, Teatro Rossini Pesaro 16 d'agost de 2009

Fa anys, en les enyorades nits estiuenques de Peretallada, Ewa Podles ja ens va cantar l’Arianna a Naxos, la cantata per voce e clavicembalo Hob. XXVIb.2 de Franz Joseph Haydn i la impressió que em va causar va ser d’admiració profunda i gaudi  excels, però el que va succeir el dia 16 d’agost en el Teatro Rossini de Pesaro, aquest cop acompanyada per l’orquestra Haydn di Bolzano e Trento, en la versió per orquestra d’Ernst Frank, va superar-ho amb escreix.

Darrerament havíem començat a copsar un deteriorament normal en la homogeneïtat sonora de la gran cantant polonesa. La columna sonora ja no era igual en tots els registres i quasi bé diria, que escoltàvem tres veus diferents, amb especial inquietud en els atacs en la zona aguda, on la veu començava a mostrar-se una mica estrident. La Podles no és una principiant i porta molta carrera a les esquenes, és normal que això succeeixi, però es veu que els concerts matinals li proven d’allò més bé i tan sols emetre la primera nota, per l’espinada em va recórrer de dalt a baix i de baix a dalt, una descàrrega elèctrica emocional, d’incredulitat i admiració absoluta. Quina bellessa!, quina intensitat!. No es tracta tan sols d’un estat vocal perfecte, a aquest fet ja de per si rellevant, cal afegir-hi una versió musical, interpretativa i tècnica d’enlluernadors accents i amples registres. Mai com en aquest concert, he arribat a copsar la intensitat de la música escrita per Haydn per aquesta meravellosa cantata. En la sala del petit teatre, que no estava plena del tot, es podia veure com el públic embadalit, respirava, sentia, patia i s’emocionava amb cada frase i en cada nota que emetia la grandiosa Podles.

En acabar i després d’uns segons sense alè, la sala va irrompre amb una cridòria i unes mostres d’intensa i immensa gratitud, que no en varen tenir prou amb les mans i goles, per demostrar-li l’agraïment pel regal que ens acabava de fer. També si varen afegir els peus, que de manera rítmica anaven insistint a fer tremolar els ciments del entranyable edifici.

Tot i ser un concert íntegrament dedicat a Haydn, la Podles ens va voler regalar amb la “Cruda sorte” de L’Italiana in Algeri. Tot i mantenir-se en el nivell vocal i interpretatiu de la cantata, cal dir que passar d’una intensitat emocional dramàtica tan intensa, a una ària d’una òpera còmica, va ser un salt massa gran. Era impossible amb un espai de temps tan petit, canviar el xip. Ella, malgrat tot, si ho va fer, oferint una Isabella d’extraordinària bis còmica i de colpidores demostracions de virtuosisme estilístic, amb vertiginoses coloratures, sense abusar dels recursos fàcils i espectaculars d’un registre greu com el seu.

Con que la bogeria del auditori va ser total, encara va haver de fer un altre bis, també de Rossini. Ens va cantar la “canzonetta spagnuola”, de manera brillant i virtuosa, fent un acabament inusual, amb una demostració de fiato sorprenent, mantenint la nota final, compassos i compassos, amb un fil de veu, sense aguts o greus espectaculars, una demostració de tècnica, però també d’elegància, difícil d’oblidar.

Orchestra Haydn di Bolzano e Trento. Lukasz Borowicz director. Teatro Rossini de Pesaro 16 d'agost de 2009

Orchestra Haydn di Bolzano e Trento. Lukasz Borowicz director. Teatro Rossini de Pesaro 16 d'agost de 2009

Abans i després, en una segona part brillant, l’Orchestra Haydn di Bolzano e Trento, ens va interpretar dues simfonies de Haydn. En la primera, la simfonia en sol major Hob I.27 i en la segona, després del festival Podles, la simfonia en sol major Hob I.88.

El jovenívol director polonès Lukasz Borowicz, va saber treure de l’orquestra suficients valors, per fer un èxit personal a una segona part que a priori i durant el descans, ningú hagués donat ni un duro.

No podíem començar millor.

Què gran és Ewa Podles! i quina conmemoració del bicentenari de F.J.Haydn tan  inoblidable!

3 comments

  1. colbran

    Efectivamente, me sentí exultante de ver a esta gran artista tan motivada, en tan buena voz y tan compenetrada con la partitura y con el joven director de orquesta, en una de esas raras ocasiones en que todo funciona bien.

    Ewa Podlès, con sus 57 años cumplidos, se encuentra en un momento excepcional, a juzgar por este concierto y es inaudito que el ROF no haya contado con ella en anteriores ediciones, pues su voz es ideal para todos los roles de contralto de Rossini.
    A partir de ahora su estado vocal será una incógnita y dependerá de muchos factores. Es lamentable, por consiguiente, que el Festival no la haya contratado en su momento de esplendor.

    De las múltiples ocasiones en que la hemos visto en persona (creo que unas ocho o diez veces) esta es seguramente la más satisfactoria. Yo añadiría que junto a “La donna del lago” de Avignon, al lado de Iano Tamar.

    Su interpretación de esta hermosa cantata de Haydn
    fue un auténtico milagro, tanto por lo que respecta a voz como a matización del texto, acompañadas por una dramatización de los gestos que consiguieron hacer levantar de sus asientos a varios espectadores. Qué lástima que hubieran asientos vacíos! Por lo visto un concierto matinal no es atractivo en Pésaro. Los que no asistieron se lo perdieron, peor para ellos.

    La melodía central de la cantata (que tiene cierto parecido con el “Dove sono” de “Le nozze di Figaro”, estrenada 3 años antes), la cantó la Podlès con una dulzura exquisita y es de justicia remarcar el absoluto control de la voz que llevó a cabo a lo largo de los 20 minutos que dura esta partitura de Haydn, estrenada en 1789.

    Las dos propinas fueron cantadas con toda la intención y agilidades requeridas y muy agradecidas por el público; pero al acabar el bolero español, un gesto muy significativo de la Podlès, con la mano en posición horizontal a la altura de la garganta, nos dió a entender su cansancio, dando por concluída su intervención.

    De las dos sinfonías de Haydn, interpretadas antes y después de la cantata, me agradó especialmente la segunda, dirigida por este joven maestro Borowicz, tan implicado y tan entusiasta con su labor, gracias a lo cual obtuvo un resultado musical de tan alto nivel.

    Con un comienzo así de nuestra asistencia al Festival de Rossini, las espectativas del resto no podían ser más halagüeñas.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: