Avui, com ja vaig anunciar la setmana passada (tot i que a destemps), un gir. Un gir convenient, per no caure sempre amb els mateixos autors i repertoris.
Com era previsible, aquest gir prové de la proposta d’en Titus. Tots aquells que som seguidors del seu excel·lent bloc (El Imperio de los sinsentidos), ja coneixem la seva constant, inquieta i apassionant recerca per l’evolució de la música.
Per la primera aportació a la fonofernemlandteca, ha tingut cura d’oferir-nos quelcom ja clàssic, d’un compositor imprescindible i cabdal, fent l’ullet al passat més. No us entretinc més, us deixo amb l’Imperator:
William Hogarth The Rake's Progress: The Rake's Levée 1734 oli sobre tela Sir John Soane's Museum, London
He tardat, però ja m’he pensat la meva contribució a la Fonofermenlandteca. Em vas dir que estaves segur de que seria alguna cosa sorprenent, així que espere no haver decebut les teves expectatives.
Recordes que l’altre dia vaig penjar a El imperio de los sinsentidos una selecció de versions de l’aria del cantant italià de Der Rosenkavalier? Comentant les característiques d’aquesta peça em vas dir que segurament Strauss no hauria sigut capaç d’escriure tota una òpera de números tancats a l’estil italià sense caure en el tòpic. Com que ja saps que a mi m’agrada pegar-li voltes a tot, vaig estar pensant en compositors que sí haguessin estat capaços de fer-ho i de seguida em va vindre a la ment Igor Stravinsky, tant per Oedipus Rex com per The Rake’s Progress, sobre tot per aquesta última, que per moments podria passar per l’obra d’un contemporani de Mozart. I com que fa poc que em vaig comprar la magnífica versió de Gardiner i la tenia molt fresca, vaig pensar en una escena d’aquesta obra que em va parèixer una delícia quan la vaig escoltar per primera vegada.
L’escena en questió és la tercera (i última) del primer acte, tota sencera a carrec de l’Anne Trulove, en aquest cas cantada per la soprano Deborah York. Seguint l’ortodòxia italiana, l’escena està estructurada en recitatiu (No word from Tom), aria (Quietly night) i, després d’una interrupció per part de son pare i un altre breu recitatiu (My father! Can I desert him), es tanca amb una cabaletta (I go, I go to him). La manera meravellosa en la que tant Stravinsky com els seus llibretistes, W. H. Auden i Chester Kallman, barregen tradició i modernitat, incorporen cites d’altres autors literaris i musicals sense perdre originalitat i creen una obra novedosa i a la vegada arcàica només està a l’abast dels grans genis.
No em digueu que aquesta proposta no ha estat una autèntica delícia. Gràcies Titus per portar-nos una mica endavant, sense deixar de mirar enrere.
La propera setmana serà la Glòria qui ens farà la seva tria, tornant a l’òpera italiana, amb un duet catàrtic.
IN FERNEM LAND 
Titus, yo tuve la suerte de ver su estreno en el Liceu en noviembre de 1969, por una discreta compañía de Meinz y, lamentablemente, cantada en alemán. No obstante, me gustó muchísimo pese a no contar con una Anna Truelove como la Schwarzcopf del estreno en La Fenice.
Con anterioridad, en 1965 me había comprado la grabación que el propio Stravisnky grabó para la CBS (ahora Sony) en 1964 con Judith Raskin (compañera de grabaciones de Mario Lanza) y John Reardon que alternaba la ópera con el musical. Baba “la turca” creo que era Carol Bruce, una contralto que hizo cine en Hollywood y alternaba también la ópera con los musicales. Me gustaba mucho, pero cuando hice la limpieza de LP´s para adquirir CD´s, esta grabación fue a la venta y ya no la conseguí en CD. La tengo en diversas producciones en DVD, con Felicity Lott, con Dawn Upshaw y es posible que también tenga esta que tu has escogido tan bien.
Con esta ópera me sucede algo increible, me gusta y deja de gustarme, de acuerdo con mi estado de ánimo. Ahora me han cogido ganas de volverla a ver o a escuchar, después de oir este fragmento que has seleccionado.
Enhorabuena, por lo acertado de la elección; has traído cosecha “nueva” con raíces de siempre.
M'agradaM'agrada
Titus,
Gràcies per fer-me descobrir un ària que no coneixia i que, fàcilment, hauria atribuït a Mozart o a algun dels seus contemporanis.
Amb aquest músic i aquests llibretistes no podia sortir res dolent i la interpretació de Deborah York m’ha semblat exquisida.
Tampoc em vé de nou que hagis tingut tant encert.
Gràcies, doncs, Titus i gràcies també a tu, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Imperator, nunca defraudas. Enhorabuena por tu elección. Es de las que se disfrutan una y otra vez.
M'agradaM'agrada
Primer que res, gràcies a Joaquim per aquesta Fonofermenlandteca que tan bé ens ho fa passar cada setmana i per donar-me l’oportunitat de participar.
“The Rake’s Progress” és una obra que vaig conèixer recentment, encara que ja havia sentit fragments amb anterioritat, sobre tot els de Nick Shadow que va gravar el meu admirat Samuel Ramey al seu disc “A night with the devil”. Previament havia escoltat “Oedipus Rex”, un altre experiment de Stravinsky barrejant tradició i modernitat i una òpera apassionant. “The Rake’s Progress”, tant per duració com per disseny, és un projecte més ambiciós i més del grat del gran públic, doncs recorda en tot moment les obres del període clàssic (Mozart, Haydn…), época aquesta en la que el pintor anglés William Hogarth va pintar la sèrie de quadres de la que l’òpera de Stravinsky pren el nom i l’argument i de la qual Joaquim ha tingut a bé penjar una mostra per acompanyar la selecció musical.
La gravació en concret de la qual he extret aquesta escena és la de John Eliot Gardiner amb Deborah York cantant l’Anne Truelove meravellosament, com heu pogut comprovar, Bryn Terfel com Nick Shadow, Ian Bostridge com Tom Rakewell i Anne Sofie von Otter com Baba la turca. Un equip totalment britànic (excepte per la von Otter, la qual per cert crea una Baba excepcional) cantant divinament i totalment implicats amb els seus personatges. El disc va obtindre molts premis quan va eixir al mercat i és un “must” a qualsevol CDteca.
Colbran, no sabia que aquesta òpera s’havia representat al Liceu en alemany, gràcies per la informació. M’alegre d’haver fet que et tornen les ganes de escoltar-la de nou.
M'agradaM'agrada
Hola Titus, has fet una tria ben original.
Ningú acostuma a recordar aquesta òpera, que jo vaig descobrir bastant tard gràcies a un regal que varen fer-me, de la gravació de Riccardo Chailly.
Em va sorprendre la primera vegada, doncs esperava alguna cosa més “moderna” i en canvi vaig topar-me amb aquest retorn al classicisme.
Cada vegada que he tingut l’oportunitat de veure-la en vídeo o escoltar-la, m’ha agradat i no sé el motiu, però l’oblido molt fàcilment, no la tinc present.
M'agradaM'agrada
He de decir que esta ópera me la destrozó el Bieito en uno de sus infantiloides ataques de pornofonía.
Menos más que la discografía me deja disfrutar del clasicismo contemporáneo del ecléctico Stravinsky.
Imperator, siempre es un placer compartir predilecciones.
M'agradaM'agrada
Gracias Titus! me sorprendio de manera muy grata oir a Voigt cantando esta aria y ahora de verdad se me abrio el apetito de oir esta obra el proximo enero, esperemos que los cantantes esten a la altura, yo creo q si 🙂 Sera mi primera opera en ingles…
Me encantan estas propuestas personales, muy buena idea porque de cada quien se aprende algo nuevo!
M'agradaM'agrada
La York, la York queria decir… uuff lo que hace el cansancio!!! anda que el cerebro me hace jugadas de Deborahs, como si fuera posible confundirlas 😦
M'agradaM'agrada
Molt be, Titus!! Enhorabona per la tría!!
M'agradaM'agrada
No coneixia ni l’ària ni l’òpera i m’ha agradat molt el fragment que has triat. Gràcies Titus per engrandir els meus (petits) coneixements operístics.
M'agradaM'agrada
Interesante y bella el aria que has elegido Titus.
Asistí a una representación del Libertino en Londres, en el Covent hace años, y tengo que decir antes que los explique mi querido esposo que dormí como una bendita en mi butaca durante casi toda la represetación. Hay una explicación, no dormí por aburrimiento sino por agotamiento cosa bien distinta y que creo se me puede perdonar.
Por cierto Titus, a pesar de las coronas de laures y la bonita armadura de Titus Vespasiano a tí te recuerdo mucho más atractivo.
M'agradaM'agrada
Eso es que me ves con buenos ojos, jajaja. Entiendo lo que dices de Londres, es una ciudad tan intensa, con tanto que hacer y tanto que ver que agota a cualquiera.
M'agradaM'agrada
Una setmana més, la “Fono” ha estat al nivell que ens té acostumats.
Les satisfaccions són molt grans, doncs veure les vostres tries, amb la participació de tanta gent i les nombroses visites de persones que no s’atreveixen a dir-hi la seva, però que segueixen setmana rere setmana, aquesta secció, m’omple de joia.
Gràcies a tots per ser-hi sempre i aquesta setmana en especial al Titus, per aquesta tria, que sospito que ens ha fet agafar ganes d’escoltar The Rake`s un altre vegada, doncs com bé diu en Joanpau, jo també la tinc una mica oblidada.
Hariclea, me has dado un susto de muerte con la Voigt .
M'agradaM'agrada
A mi lo que m’atreu mes de la “Fono” es el CD promes quan estigui acabada.
The Rake’s progress la he vist una vegada i no me va agradar, ni la produccio ni els cantants i potser per aixó, ni la música.
Ara per la sugestio de la “Fono” la tornare a escoltar a veure el que.
M'agradaM'agrada
M’agrada molt l’elecció de Titus, perquè m’agrada “The rake’s progress” i perquè eixampla una mica l’horitzó del que escoltem. De vegades em sembla que estem massa encadenats al repertori. Benvingut una mica d’esperit aventurer (encara que sigui per fer una excursió pel turonet Stravinsky).
M'agradaM'agrada