Que a París, a principis de 1900, després de seixanta anys de l’estrena i malgrat l’atac frontal de Berlioz a Donizetti pocs dies abans de l’estrena i la posterior fredor per part del públic de l’Opéra Comique en la nit del 11 de febrer de 1840, ja s’haguessin assolit més de 1000 representacions de La fille du régiment, vol dir que aquesta òpera va calar fons en el públic de la capital francesa. Es tracta al cap i a la fi, d’una opera d’un compositor no francès, handicap important, tenint en compte el xovinisme inherent dels nostres veïns del nord.
Donizetti va ser molt llest i va saber adaptar-se al gust del públic parisenc i aquella fredor interessada de la nit de l’estrena va canviar com un mitjó al cap de pocs anys.
Per l’estrena italiana, adapta l’Opéra Comique transformant-la en Opera Buffa, amb recitatius secs a cura de Calisto Bassi i alguns canviaments a la partitura, a saber:
S’elimina la intervenció de la Marquesa en la introducció i la cabaletta del “Pour mon âme” de Tonio, que es col·loca al inici del Finale primo. El compositor bergamasc, seguint la costum tan rossiniana de fer auto préstecs, afegeix un ària a Tonio, provinent de l’Assedio di Calais, eliminant potser el fragment que més m’agrada de l’original, “Pour me rapprocher de Marie”. Al final de l’òpera elimina la repetició festiva de “Salut a la France” un veritable himne per als francesos i escriu un duet per a Marie i Tonio, “In questo sen riposati”.
La fille du régiment es va anar imposant a tots els teatres operístics del món, però no amb la freqüència i estima d’altres òperes Buffas com el Don Pasquale o l’Elisir d’Amore.
Als països anglosaxons o bé es feia la versió italiana o es cantava aquesta versió traduïda a l’anglès.
La versió original la va tornar a imposar Joan Sutherland i Richard Bonynge arran d’unes representacions al ROH i més tard al MET amb Alfredo Kraus i ara pràcticament és la que es programa a tot arreu i la que sortosament veurem en les representacions liceistes a partir del proper diumenge.
A Barcelona es va estrenar el 30 d’agost de 1844 al Teatre Nou i al Liceu es va representar per primera vegada el 6 de novembre de 1850 en italià. Segurament va agradar força, ha que la temporada següent es va tornar a fer i es repetiria a la temporada 1862-1863, però de cop es va aturar, comptabilitzant-se durant el segle XIX, un total d’onze representacions. No tornaria a fer-se fins la temporada 1972-1973, encara en italià i finalment va pujar a l’escenari en la versió original francesa en unes recordades representacions protagonitzades per Ruth Welting i Alfredo Kraus, en la temporada 1983-1984. La darrera vegada que s’ha programat al Liceu va ser la temporada 1993-1994, altre cop en francès amb Edita Gruberova i Deon van der Walt, durant el mes de desembre de 1993, faltava molt poc per la fatídica data del darrer incendi que destruí el teatre el 30 de gener de 1994. En total 24 funcions des de 1840 que es va estrenar a Paris, fins ara, no la situen com una òpera capdavantera en el rànquing liceista.
En els darrers anys, La Fille ha agafat una embranzida important, que aquesta celebrada i divertida producció de Laurent Pélly, que ha conquerit al públic prestigiós del ROH, MET i Staatsoper de Viena, no ha fet més que augmentar. Ara arriba al Liceu com a nova producció, basant-se en la co-producció dels teatres esmentats, veurem quantes coses hauran canviat.
És clar que una bona producció escènica, sense un cast a l’alçada de les exigències virtuosístiques requerides per cantar els rols de Marie i Tonio, no val per a res.
El Liceu compta amb el millor Tonio del moment i un dels millors que s’hagin escoltat mai, Juan Diego Flórez. Per la Marie comptarem amb la deliciosa Patricia Ciofi, que no és Natalie Dessay, però que fa un belcanto deliciós. Si hem de jutjar per la seva Marie de Gènova, també amb Flórez i l’excel·lent producció d’Emilio Sagi, disponible en DVD, l’èxit està més que assegurat.
Hi ha un segon repartiment que ha creat molta expectació, principalment per la Marie de Nino Machaidze, aquesta soprano georgina que espero que em sorprengui, com ha sorprès a tots aquells que ja l’han vist en directa, ja que “enllaunada”, encara no li he sabut trobar les excel·lències, a part d’un físic ad-hoc amb les exigències operístiques actuals, que s’han dit d’ella.
Desitjo que aquestes funcions signifiquin el punt d’inflació d’una temporada que no ha acabat d’arrancar del tot, malgrat que aquesta “obreta” no sigui, ni molt menys, una de les que tingui a la meva capçalera, ans el contrari.
Us deixaré un poti poti de Youtubes per anar engrescant l’espera:
Començarem amb el duo del primer acte entre Marie i Tonio. La primera versió és la de la Sutherland i Alfredo Kraus en la Gal·la Richard Tucker de l’any 1987. Dos històrics per gentilesa de sutherland9
Tres anys més tard, Luciana Serra i Rockwell Blake. Una gentilesa de coloraturafan.
Ara us portaré la versió de l’any 1993 al Liceu, amb la Gruberova i Deon van der Walt, el vídeo és propi.
I finalment la versió més semblant a la que segurament escoltarem enguany, amb Juan Diego Flórez i Patricia Ciofi a Gènova l’any 2006.
Si parlem de La fille du régiment, sembla obligat parlar del circ dels nous do, veritable tortura per a qualsevol tenor i em consta que per alguns aficionats. Jo us estalviaré aquesta quantitat de dos perforadors de cervells i us proposo el que em sembla la perla de l’òpera, “Pour me rapprocher de Marie”:
Començaré per Luciano Pavarotti l’any 1972 al MET, cantant la versió francesa més italianitzada que he escoltat mai. Una gentilesa de Mooorhe
Ara Alfredo Kraus l’any 1983, la versió més francesa, una gentilesa de coloraturafan
La versió més marsellesa d’aquesta joia belcantista, la canta Roberto Alagna, allunyant-se quilòmetres, què dic! milles del original, però aquí teniu la versió gentilesa de operalover9001
I ara Juan Diego Flórez a Viena, l’1 d’abril del 2007, gentilesa d’Oneguin65.
Finalment us proposo el “Salut a la France” de la Marie, una bogeria servida per:
Joan Sutherland, desconec procedència i any, això si, és gentilesa iTubeVlc
June Anderson cantava d’aquesta manera tan “sutherlanejant” i així de llançada i estupenda a l’any 1986). El vídeo és de coloraturafan
Una esplèndida Mariella Devia l’any 1996, gentilesa de coloraturafan.
Edita Gruberova al desembre de 1993 al Liceu, aquest vídeo és gentilesa meva. Entranyables funcions que m’ha agradat portar al meu canal de Youtube, entre d’altres coses, per ser, crec, la darrera òpera retransmesa del vell Liceu.
Finalment escoltarem a Nathalie Dessay a Viena l’1 d’abril del 2007, gentilesa de Gabba02
No intenteu menjar-ho tot alhora, us pot fer mal, aneu de mica en mica.
Au! què ho gaudiu!
IN FERNEM LAND 
Una bona manera d’anar fent boca, tot esperant les funcions del 13 (amb els nostres amics de València) i el 14. Com molt bé dius, ho assaborirem poc a poc. Moltes gràcies per la selecció!.
M'agradaM'agrada
La Fille no es que sea para echar cohetes, pero personalmente la prefiero a, por ejemplo, L’Elisir que de tanto oirla ya me ha empachado.
A mí Machaidze me gustó bastante más en directo que en las grabaciones que hasta entonces había escuchado. Creo que tienes condiciones naturales para ser una gran cantante y trabaja bastante bien su técnica. Todavía tiene cosas que pulir, pero es joven y tiene (espero) mucho tiempo por delante para hacerlo y para ir encontrando el repertorio que mejor se le adapte. El error serían las prisas, tan habituales hoy en día.
Por cierto, me permito corregirte para evitar algún conflicto internacional. Machaidze es de Georgia y, dado como está el patio por aquellos lares, puede que no le haga mucha gracia que la califiques de rusa…
Gracias por otro excelente post que requiere disfrutarlo en varias dosis.
M'agradaM'agrada
Ya he visto que lo has corregido.
Rectifico, pues. No he dicho nada.
M'agradaM'agrada
¡Quina feinada!
A mi si que m’agrada aquesta òpera, la trobo un desengreixant molt convenient.
Baixo a Barcelona per veure el segon repartiment, pel primer i el dia que jo volia, no vaig trobar entrades assequibles a la meva economia.
No ho he pogut veure tot, però he començat pel final i els pinyols del Salut a la France i m’ha impressionat molt la June Anderson.
Jo aquesta de la Gruberova no la vaig veure, però recordo que les funcions de la Welting amb el Kraus em van agradar molt.
Ja aniré comentant.
Molts deures, però agraïts, es fan a gust.
M'agradaM'agrada
Me encanta La fille du regiment. Me parece divertidísima y, como a Atticus, me gusta más que L’elisir.
He sacado tres entradas, dos para el primero y una para el segundo reparto, los días 10, 14 y 16. Sobredosis de Fille!!!
Estoy convencida de que será un exitazo. Seguro.
Espero verte por alguna!!!
M'agradaM'agrada
Jo opino com el Joanpau, La fille… és desengraixant (definició perfecta). Joaquim has fet una feinada posant totes aquestes versions al bloc que aniré assaborint poc a poc (ja he començat). A mi m’agrada amb bogeria la Sutherland i també la Gruberova, però la Dessay broda aquest paper, tant vocalment com teatral. Nosaltres també tindrem sobredosi i el mateix cap de setmana! però com que es desengraixant, cap problema.
M'agradaM'agrada
Bé, no sé per on començar… Hi ha tant!. La veritat és que no tenia entrada per a anar però, llegint el teu “post” i escoltant dos dels “innumerables” vídeos (he de continuar), m’he decidit, però només he pogut aconseguir per divendres 12. M’hagués agradat sentir en Flórez, però…
Gràcies per tota aquesta bona informació
M'agradaM'agrada
Escoltaré els videos a poc a poc perquè has fet molta feina, Joaquim i l’haig de correspondre. M’agraden ambdues L’elisir i La fille. La primera és més densa quant a peronatges i els seus cantables. L’una i l’altra són delicioses i espero repetir funció.
M'agradaM'agrada
Esta “opera comique”, más propiamente una opereta francesa al estilo de Boieldieu, Auber o Adam, es curiosa por diversas razones, quizás la principal sea el aria de los 9 Do de Tonio, pero también la vocalidad de la protagonista.
El rol de Marie lo estrenó Juliette Bourgeois (en realidad era italiana y se llamaba Giulietta Borghese), siendo su característica principal (aparte de su mal carácter e ínfulas de diva a la antigua) la agilidad vocal, aunque no era, ni mucho menos, una soprano ligera, ya que también interpretaba roles de mezzo soprano.
Sus continuadoras en dicho rol fueron, entre otras, la soprano dramática de agilidad, de origen alemán, Henriette Sonntag (“Euryanthe” “La donna del lago”, “Semiramide”, “L´italiana in Algeri”, rol de contralto,…), Jenny Lind (“Euryanthe”, “Norma”, “La vestale”, “I masnadieri” … , es decir de características similares a la anterior) e incluso la fabulosa contralto Marietta Alboni, cuyo amplio registro le permitía cantar también de mezzo aguda. Es decir que el rol no es originalmente de soprano ligera. Pero la irrupción de Adelina Patti (soprano lírica ancha, no obstante), a quien se le atribuye el origen de los sobreagudos inexistentes en las óperas y sus continuadoras que constituyeron una auténtica invasión de sopranos ligeras a finales del siglo XIX y principios del XX, convirtieron este rol, originalmente para una soprano/mezzo soprano, en un vehículo fabuloso para todas las cantantes con facilidad para el sobreagdo..
Se debe a Joan Sutherland, como cita Joaquim, la popularización de esta ópera/opereta en los años 70
del pasado siglo y, haciendo honor a la verdad, es la única cantante hasta el presente que se aproxima más a la idea original, aunque su permanente interpolación de su aclamado mi bemol, en la primera ocasión que se le presenta, la aleja algo al respecto. Mirella Freni, con una voz de lírica más centrada, interpretaba “La fille…” con más rigor en la zona aguda, pero con menos graves. Maria Callas, que nunca la interpretó en escena, grabó “Il faut partir” (“Convien partir”), en su tesitura original.
Ya que hoy todos aceptamos que este rol lo canten las ligeras porque el sobreagudo se ha convertido en la principal atracción de la ópera, los fragmentos ofrecidos por Joaquim dan buena muestra de las facultades de algunas de las ligeras, lírico-ligeras, líricas y dramáticas de agilidad (Joan Sutherland, según su propia calificación) que han asumido el rol de Marie, pero, ay!, para mí falta la mejor de todas: Beverly Sills; probablemente no haya posibilidad de incluir fragmentos visuales de su famosísima interpretación en inglés, ya que está comercializada, pero, en mi opinión, es la mejor cantada de todas y, por supuesto, la mejor interpretada. Beverly Sills era un caso aparte en todas sus intervenciones, superable en cuanto a calidad de voz, pero insuperable en cuanto a canto, interpretación, movimiento escénico y ganas de agradar.
M'agradaM'agrada
Doncs a mi, i no és por voler portar la contrària, “La fille…” és, amb diferència, l’òpera que menys m’agrada de Donizetti, la qual cosa no vol pas dir que no sigui una òpera que no m’agradi: És divertida i requereix, per part dels artistes que la representen , unes bones dots d’interpretació…, però és d’aquelles òperes que, quan tinc ganes d’escoltar Donizetti -un compositor que m’encanta- sempre penso que ja ho faré un altre dia. Ni amb “L’elissir d’amore” -que la trobo rodona i deliciosa de dalt a baix i de començament a final-, ni amb “Don Pasquale” (per parlar només d’òperes considerades com a “buffes” de Donizetti) em passa el mateix, però ja dic, és qüestió de gustos personals.
Aquesta tarda he assistit, convidat (“de gratis” a Platea. Llotja 19. Seient 1, com un senyor), :)), a l’assaig general , i la veritat és que n’he sortit molt i molt satisfet.
Interpretaven el tres personatges principals els cantants del que s’anomena el “primer repartiment” (Patricia Ciofi, Juan Diego Flórez i Pietro Spagnoli). Jo ja havia vist en DVD la mateixa producció d’aquesta òpera interpretada pel mateix Flórez, així com per la Natalie Dessay i en Carlos Álvarez, i tant Spagnoli com la Ciofi han estat, sempre segons el meu parer, magnífics. Tot i així, si em donessin a triar, em quedaria, sense cap mena de dubte, tant pel cant com per la interpretació teatral, amb la Dessay, però, repeteixo: hem sortit molt i molt contents amb tot el repartiment. L’entrega de la Ciofi, sobretot al segon acte, ha estat TOTAL: tenia moltes ganes d’agradar i ho ha aconseguit…, però a mi em va agradar més la francesa.
Que em perdonin tots els “fans” de Juan Diego Flórez, però trobo que aquest excel·lent cantant continua mostrant-se encara encarcarat a l’escena. Ara bé: Ha cantat un “A mes amis” per treure’s el barret (cosa de la qual no en dubtava gens-ni-mica-ni-gota) i m’ha emocionat MOLTÍSSIM, fins al punt que se m’ha escapat una llagrimeta, quan ha INTERPRETAT, i de quina manera, “Pour me rapprocher de Marie”, tant és així que, quan ha acabat de cantar-la, m’ha sortit de l’ànima una exclamació molt vulgar, m’ho reconec, i que per això no us la diré ja que la paraula “collons”, ordinària de per sí, quan es pronuncia tot allargant la segona “o” i posant-se les mans al cap en senyal de barreja d’incredulitat i d’admiració com he fet jo, entenc que, sobretot fora de lloc, pot molestar. Per tant, Joaquim, no pateixis perquè déu me’n guardi d’escriure paraulotes al teu blog.
M’ha defraudat una mica, val a dir-ho, el petit però divertit paper de la Marquise, que interpretava el genial Àngel Pavlovski. S’ha cenyit molt al text però, al contrari de la Caballé quan va interpretar aquest mateix paper a Viena, ens ha fet només somriure. Espero que, com a bon improvisador que és, Pavlovski “es deixi anar” una mica més a les properes funcions, ja que el públic tenia ganes de riure amb ell fent aquest paper que, n’estic segur, acabarà brodant.
Ah!…, i parlant de fer riure, hi ha, al segon acte, una escena entre la duchese i el sergent resolta amb un “gag” divertidíssim, tant és així és que ha arrancat uns merescudíssims, espontanis i forts aplaudiments.
Apa, nen!… No et queixaràs, eh?, que sembla una crònica de l’Amfortas! (Possibles lectors d’aquest comentari: Si heu arribat fins aquí us vull fer saber que a en Joaquim, a part de continuar anomenant-lo Ximo en la intimitat, li acostumo a dir, també, “nen”.)
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Jo avui vaig a l’assaig general amb els meus alumnes de 2n de BATX. Tenim tots moltes ganes de veure-ho. M’han dit que segurament avui toca el segon repartiment (que sobre el paper sembla estar mb també). Malgrat tot, el Florez tampoc me’l perdré…
Salutacions!
M'agradaM'agrada
Creo que JDF.tiene el éxito ya asegurado en su más que conocida aria de los nuevo does, donde intuyo que posiblemente conceda algún bis de cara a la galería aunque el aria más belcantista es la de..pour me rapprocher de Marie…
Espero y deseo que a la Ciofi, espléndida belcantista , se le trate adecuadamente por el público liceista ( donde una parte la trató injustamente a raiz de la LUCIA cuando sustituyó a ” la diva del teatro” Dña. Edita, escuchándose entonces algún buh -de lo más injusto, para mi -) y creo que la expectación es grande con la guapa georgiana ” a lo A.Jolie” Nino Machaidze. ( veremos que tal el tenor del segundo cast, Gandía).
La producción de Pélly es ingeniosa y muy divertida; espero solamente que la Orquesta al mando de un discreto maestro como es el canadiense Y.Abel.
Expectante también ante el show que pueda montar el Sr. Paulovsky que no es especialmente, santo de mi devoción.
De momento, tengo entradas para los dos casts ,el 12 y el 22
M'agradaM'agrada
Quería decir que espero, la Orquesta funcione debidamente.
M'agradaM'agrada
Un altre que ha anat a l’assaig general, gràcies als Amics del Liceu. Ho he passat genial; no és l’òpera dels meus somnis, però sentir cantar a Juan Diego Florez és un plaer … encarcarat? doncs sí, però noi, quina entrega i quina emoció en la seva veu. La Ciofi espectacular i l’Spagnolo magnífic. El senyor Pavloski doncs mira, tampoc calia … i després de veure a la Caballé ni fa la meitat de gràcia.
Ja era hora de veure aquesta temporada alguna òpera amb gran nivell i per no enfadar-me no hauria de parlar de l’orquestra; suposo que assajaran més i ho faran millor, però els primers deu minuts varen ser per fugir o tapar-se les orelles; ja seria hora de prendre’s el tema seriosament; no és una bona orquestra, no es contracten directors que la facin millorar i el què és pitjor no disposa (segons la meva modesta opinió) de músics del nivell mínim. I en molts moments, encara que no ho vulguis, et sents incòmode. Sort que la Ciofi, el senyor Florez i el Regiment tan ben dirigit ho compensen tot.
Una felicitació a l’autor del blog per la magnífica feina de selecció; pel temps dedicat i la qualitat d’aquest temps.
M'agradaM'agrada
Vaja!! despres de llegir el blog i els cometaris (Colbran,, Assur), ara m’arrepenteixo de no haver comprat entrades per el 1 repartiment. JA NO EN QUEDA CAP NI UNA. L’opera no m’agrada massa i solament tinc entrades per el 2 repartiment i per escoltar i no veure.Escoltarem la radio……
M'agradaM'agrada
Joaquim, que despliegue de medios……. pareces la CNN…..
Aun recuerdo el 94 , antes del incendio, la magnifica version con la Grube en el Liceu… que joven era……yo
Espero con unos nervios a flor de piel el 13 y 25/3, para presenciar esta divertida opera.
Y gran curiosidad por ver al gran Angel Pavlovsky en el papelito de la duquesa.
Voy a tomarme dos valerianas más….
Feliz fin de semana.
M'agradaM'agrada
Doncs el que vaig veure ahir va ser el segon repartiment. En general, vaig trobar-ho de nivell alt per ser un segon repartiment. La Nino té una veu no gaire agraciada tímbricament, però va treure el paper endavent i de mica en mica es va anar creixent. Va acabar millor que va començar. Però comparada amb la Dessay o la Ciofi, hi vaig trobar a faltar una mica més de histrionisme.
El tenor Antonio Gandía té una veu bella, però encara ha de madurar el paper. A la famosa ària dels dos, va fer patir, però res més. Una interpretació en conjunt molt més que acceptable.
Horrible la dona que feia de marquesa i un avorriment Pavlovsky.
L’orquestra va tenir moments de poca pulidesa.
Jo vaig el divendres 19 a veure el 1r repartiment.
Salutacions!
M'agradaM'agrada
Déu n’hi do, Joaquim. M’has fet venir més ganes encara de veure-la, i això que trigaré una mica. Mentrestant, i espero que no et faci res, deixo un enllaç dedicat al Colbran: http://www.youtube.com/watch?v=IAjEAlDcC80 Segur que li agrada.
M'agradaM'agrada
Gràcies Ferran, una aportació imprescindible, és cert. No em fa res, ans el contrari, m’encanta que l’hagis posat i ja veuràs en Colbran
Demà us explicaré com ha anat la primera. En tinc moltes ganes i tot fa preveure que per fi tindrem un espectacle “comme il faut”.
M'agradaM'agrada
Hola, Ferràn. Muchísimas gracias por facilitar este enlace que entronca con la exultante Marie de la gran Beverly Sills. Una vez vista ella las demás quedan un poco minimizadas. Lo tenía todo: simpatía, agilidad vocal, presencia escénica (1, 78 cms.), inmensas ganas de agradar y de vivir; era una actríz consumada que todo lo hacía parecer fácil. Aunque su voz no era precisamente hermosa, su línea de canto era tan perfecta, poseía los tres registros, con unos graves completamente audibles (había comenzado a cantar como contralto), cosa rara en una soprano lírico-ligera.
Fue la cantante más idolatrada por sus compatriotas, por encima de Leontyne Price, compartiendo, sin embargo, adoración con otra inmensa cantante: la fabulosa contralto Marian Anderson, aunque ésta sólo se dedicaba a espirituales y oratorios, si exceptuamos su “Ballo in maschera” en el Met, con cuya actuación rompió con la prohibición de que los cantantes de raza negra accediera al coliseo neoyorquino.
Beverly Sills está genial en toda “The daughter of the regiment”, pero en donde me hace partir de risa es en la escena del ensayo de canto del segundo acto.
Me he visto esta obra completa muchas veces, desde que la compre en VHS en los sótanos del Met, hace la tira de años, junto a su “Barbiere” (versión ligera, cosa que detesto, pero…), “Manon”, “La traviata”, “Roberto Devereux” y, además también compré “The student prince” (con mi afdorada Ann Blyth, poseedora de una hermosísima voz de soprano lírica) y la “voz cantante” de Mario Lanza. Enfín, tiempos que ya pasaron, pero que están muy vivos en mis recuerdos
Una vez más gracias, Ferràn, y confío que quien haga uso del enlace sepa saborerar el buen hacer de una de las mejores belcantistas del sigloi XX y, desde luego, la más alegre y simpática.
M'agradaM'agrada
Hemos estado en la funcion. Genial, Extraordinaria, Un BIS de Juan Diego Florez. La Patrizia Ciofi espectacular. El montaje me ha gustado mucho. Pavlosky no me ha sobrado.
No se cuantos minutos hemos estado aplaudiendo
Ha sido un día inolvidable. Manital con Eiji y Gran fiesta en el Liceo.
M'agradaM'agrada
T’he fet cas, Joaquim, he mogut cel i terra i ara tinc entrades en un llunyà 5è pis, frontal. Es veu bé? se sent? no serà el Flórez però com dieu que La Fille és el millor de la temporada, no m’ho perdo. (Sacrifico a canvi el concert del 20 de l’obc…)
Gràcies pel post, aniré més preparada.
M'agradaM'agrada