IN FERNEM LAND

IDOMENEO A BRUSSEL·LES


Ja se sap que avui en dia no hi ha distàncies i si ahir us deia que havien vist a Mozart a l’alçada de Canaletes, tot badant i encuriosit per tant “guiri” amb xancles i calça curta a les acaballes del mes de març, es veu que venia de Brussel·les on el dia abans és a dir el 26, havien fet el seu Idomeneo, re di Creta i com es natural va anar a veure com anava la cosa i nosaltres privilegiats seguidors de l’actualitat operística, l’acompanyem avui, amb l’honor que suposa compartir l’estona amb el gran Mozart.

Al teatre d’òpera De Munt o La Monnaie, si no voleu utilitzar el flamenc minoritari a la Brussel·les majoritàriament francòfona, l’equip reunit per portar a bon port  la genial òpera va ser:

IDOMENEO, Re di Creta
Drama líric en tres actes KV 366
música de W.A.Mozart
llibret de Gianbattista Varesco

direction musicale: Jérémie Rhorer
mise en scène: Ivo van Hove

scénographie et éclairages: Jan Versweyveld
costumes: Lies Van Assche
vidéo:Tal Yarden
dramaturgie:Janine Brogt
direction des choeurs: Winfried Maczewski

Idomeneo: Gregory Kunde
Idamante: Malena Ernman
Ilia: Simona Saturova
Elettra: Alexandrina Pendatchanska
Arbace: Kenneth Tarver
Gran Sacerdote: Nigel Robson
La Voce: Peteris Eglitis
Quatuor: Lies Vandewege
Anne-Fleur Inizan
Gijs Van der Linden
Sebastien Parotte

Com podreu intuir tot llegint la part escènica i sobretot veient les fotografies que he tret de la pàgina web del teatre belga, la posada en escena ha estat sotmesa a noves lectures dramatúrgiques que no podrem valorar, al limitar-nos a la part purament musical, tot i que la fotografia que s’inspira en l’atac a les Torres bessones, a part de ser  més o menys adient a l’acció final del segon acte, on un llamp fulmina les naus, emergint de les aigües un monstre que posa en joc el destí de tot un poble, és d’un impacte visual indiscutible. Recordareu aquells que vam veure el muntatge de fa uns anys al Liceu, que també presenciàvem en escena un atemptat terrorista en aquest moment d’impacte escènic indiscutible.

El que si puc dir, és que trobo inadmissibles els molestos sorolls que produeixen certes accions escèniques, dificultant l’audició d’allò que és més important, la música, fins i tot per sobre de la pretesa veritat escènica, imposada per l’il·luminat de torn.

Idomeneo a la Monnaie (2010), segons la vissió de Ivo van Hove. Foto de Bernd Uhlig

Limitat a la proposta musical, m’ha cridat l’atenció i no sé si sempre de manera positiva, l’accelerada, violenta i enèrgica direcció musical de Jérémie Rohrer, seca en excés i sempre amb un punt de crispació sonora, potser també condicionat per la retransmissió radiofònica del canal KLARA, molt present. En qualsevol cas la prestació de l’orquestra de La Monnaie, sempre al límit, amb les dinàmiques i tensions que Rohrer li exigeix, m’ha semblat absolutament envejable tot i algunes pífies puntuals.

Vocalment la proposta té força interès, començant pel protagonista, a In Fernem Land molt conegut, Gregory Kunde. El tenor nord americà, sembla haver heretat el ceptre dels baritenors (ja he discutit moltes vegades aquest tema arran de les seves actuacions al ROF) de la ma de Bruce Ford, veritable i darrer representant d’aquesta vocalitat tan difícil com atraient.

Kunde demostra un cop més la seva valentia, defensant una part terrible i temible, tot obtenint resultats de gran solvència. Cal prescindir d’algunes sonoritats obertes i algunes coloratures poc subtils, inherents al cant i sobretot al amplíssim repertori d’aquest tenor, que ha passat una certa factura, com podreu apreciar en l’ària del segon acte “Fuor del mar ho un mar in seno”, on també podreu patir el terrabastall escènic que res té a veure amb Mozart i que segurament és evitable sense perdre la “veritat escènica” que Ivo van Hove, responsable escènic, vol imposar.

Illia i idamante al idomeneo de la Monnaie de Brussel·les 2010. Foto Bernd Uhlig

El rol de Idamante ha estat defensat per una mezzo que ja ha visitat el blog i el Festival d’Eurovissió, la sueca Malena Ernman. Tan intensa com interessant, aquesta mezzo es caracteritza per un incisiu i temperamental poder escènic que aquí perdem, malgrat que intuïm. La veu es de qualitat, de veritable mezzo-soprano i d’un timbre preciós i vellutat, però el que m’agrada més de Malena Ernman és la capacitat comunicativa del seu cant.

Aquí la teniu en l’ària del primer acte “Il padre adorato”

El personatge d’Elettra és el més seductor de l’òpera i un dels més atractius de tot l’ampli catàleg de rols femenins de les òperes mozartianes, per la seva visceralitat, força dramàtica i dificultat espectacular de les àries a que ha d’interpretar. Tres intervencions en solitari tan agraïdes com plenes de dificultats tècniques i expressives, que poden fer caure a la cantant que se’n faci càrrec, en una caricatura.

Alexandrina Pendatchanska (Elletra) La Monnaie 2010. Foto Bernd Uhlig

A la Monnaie el rol d’Elletra l’interpreta la temperamental soprano búlgara Alexandrina Pendatchanska.

La Pendatchanska és d’aquella raça de cantants que arrossega al públic, creant afició al seu voltant. El seu cant sempre intens i implicat  en l’acció escènica, acompanyat d’un savi instint dramàtic, i una veu d’atractius i incisives tonalitats acerades,  fan sempre que les seves actuacions siguin un atractiu especial pels aficionats. Una veu interessant acompanyada d’una cantant més interessant encara, l’han situat al capdamunt del panorama vocal de l’actualitat. La podem veure en els millors teatres, dirigida pels millors directors i en els enregistraments discogràfics de René Jacobs entre d’altres, on ella és una de les cantants fidels dels aclamats treballs del director belga.

L’escoltem en l’espectacular Oh smania! oh furie…D’Oreste, d’Aiace” del tercer acte. Definitivament el públic del Liceu deu ser un al·licient per a qualsevol cantant. Escoltant la resposta del públic belga, em costa creure allò que fa molt poc em va dir el Director del Liceu, referent a lo poc que aplaudeix el públic de Barcelona. Després d’una actuació com la que escoltareu, estic segur que el Liceu s’ensorra.

Idomeneo segons la producció de La Monnaie de Brussel·les 2010 en la producció de Ivo van Hove. Foto Bernd Uhlig

Menys interessant m’ha semblat la Illa de Simona Saturova, que s’alternava amb Sophie Karthäuser. Si us haig de ser sincer, no sé quina de les dues cantants heu escoltat, doncs si hem de fer cas al programa del teatre, el dia 26 cantava Saturova i per altre part el locutor de l’emissora KLARA, ens anomena a Sophie Karthäuser.  Sigui qui sigui i espero que algun dels amables infernemlandaires m’ho pugui aclarir, la veu de la soprano m’ha semblat molt  genèrica i no especialment dotada per fer inoblidable un moment tan delicat i dolç com l’inici del tercer acte amb l’encisadora “Zeffiretti lusinghieri”.

Kenneth Tarver (Arbace al Idomeneo de Brussel·les 2010). Foto Bernd Uhlig

Bé, però amb alguna dificultat l’Arbace de Kenneth Tarver i més o menys correctes la resta del cast d’un notable Idomeneo, que tindreu l’oportunitat de baixar-vos, si en teniu ganes, prement els enllaços que us deixo:

9 comments

  1. carmenula

    Suposo que aquesta entrada belga és la sorpresa de Pasqua. Magnífic post pel segon capítol del Festival Mozart d’InFrnlnd. Volem un “tot preparant el serrall” aviat!

    M'agrada

  2. La Pendatchanska està molt bé, però el tempo rapidíssim la perjudica al final de l’aria, en aquestes coloratures quasi impossibles que tan poques sopranos canten amb solvència. Així i tot, brava! Kunde, en canvi, no m’ha agradat, la coloratura a base de colps de glotis no resulta gaire elegant. Quina diferència amb la Bartoli, que també utilitza aquesta técnica amb resultats completament diferents.

    M'agrada

  3. Carmenula, segur que hi haurà un post dedicat al Rapte.
    D’acord Titus, Kunde ara no és un cantant elegant, o al menys quan aborda el repertori on ha d’emprar la coloratura, molt diferent és quan canta el repertori francès, però és un cantant valent i també una mica maldestra.
    Pablito, quina alegria veure’t per aquí, espero que en deixis les teves impressions.

    M'agrada

  4. Pablito

    jo també vaig el dijous, tristany!
    El dijous canta el rol principal Tom Randle. El vaig vore’l cantant Das Lied von der Erde de Mahler, un poquet apurat en quant a volum, pero molt molt bé. Crec que va a cantar un Idomeneo d’excepció!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: