Podia passar i ha passat.
Tot just acabar la darrera nota de la 2ª simfonia de Gustav Mahler ha esclatat tot l’Auditori. Aquest orgasme ha durat més de mitja hora i durant tot aquest temps, el mestre Oue ha continuat dirigint, aquest cop a tothom i ell administrava els temps i les emocions que afloraven de manera evident en la immensa majoria de les persones que dretes i amb mostres sinceres de gratitud, s’han deixat dirigir per aquest gran comunicador i mestre de les emocions, que romandrà per molts i molts anys, com el mestre més estimat de l’OBC.
No ho havia vist mai i sobretot no ho havia sentit mai. Han estat 4 anys carregats de molts sentiments, de molta gratitud i sobretot de molta música. Lo d’avui no es pot organitzar, no es pot manipular, lo d’avui és la culminació d’una feina ben feta i sobretot el resultat d’un sentiment. Si, parlem de sentiments amics infernemlandaires, ja que la música és sentiment i emoció, no parlem d’altres aspectes importantíssims i molt més mesurables, com la tècnica o la perfecta interpretació d’una obra en concret.
Els musics, durant el regat del mestre Oue, han correspost a tanta generositat i mestratge, amb una entrega i unes ganes de tocar inusitades, traient tota la professionalitat, masses vegades qüestionada i el saber que atresoren. El public que no som tan enzes com molts creuen o voldrien, ho vam percebre immediatament i per això els vam fer costat des de el primer moment, al director i a l’orquestra.
Els resultats són prou evidents, l’OBC té un so sumptuós i a moments, bellíssim i això és obra del mestre Oue, potser amb unes temporades més haguessin assolit el so propi, somni de totes les orquestres. Ni els mestres Decker i Foster, els dos grans directors que el van precedir (l’altre no l’esmento a propòsit, no és gran) no ho van aconseguir, ell si.
Això és precisament el que durant més de mitja hora hem aplaudit en acabar la segona de Mahler, aquest període intens, amb clars i ombres, però arriscat i personal i sobretot intensament viscut, com mai s’havia succeít a les temporades de l’OBC.
Tot aquest llegat és un tresor que el successor es trobarà i cap dels mestres que ha tingut fins ara l’OBC, s’ha trobat una orquestra en aquest estat d’eufòria. Ja cal que ho aprofiti, és un regal preciós.
El mestre Oue arrisca i quan s’arrisca, tens la probabilitat d’equivocar-te i jo penso que amb la segona de Mahler, s’ha equivocat.
Espectacular el so, espectacular la resposta dels musics i els solistes, espectacular la corda, el metall i les fustes, espectacular la percussió, espectacular el seguiment quasi fins al suïcidi col·lectiu en que el mestre Oue ens ha sotmès, fins portar-nos al límit i a un pas de precipitar-nos cinglera avall.
No puc dir que la 2ª de Mahler que he escoltat avui m’hagi agradat, em mentiria a mi mateix i us mentiria a vosaltres. Intento no casar-me amb ningú i malgrat que he defensat i defensaré amb emoció visceral el que el mestre Oue ha fet durant tots aquests anys amb l’OBC, no estic d’acord amb aquesta segona de Mahler.
L’obra és impressionant, magnífica, monumental, grandiloqüent, plena de les contradiccions i excessos comuns a totes les obres d’aquest compossitor i per tant, o s’interpreta des de la personalització més interioritzada, com ell ha fet o pot ser un poti poti de ritmes, dinàmiques, plans sonors, textures i harmonies, sense cap solta ni volta. El mestre Oue ha jugat les seves cartes, ja conegudes, amb tempos allargats fins l’extenuació durant els cinc moviments i amb pauses quasi inexplicables. La recerca del detall més preciosista i del microcosmos d’un determinat instrument en un fragment concret, sorprèn i quasi desconcerta (mai millor dit), però ell impertèrrit segueix decidit explorant tots els racons, amb la parsimònia que semblava fruit d’un gaudi per assaborir els darrers moments amb la seva orquestra.
No m’he arribat a exasperar, però si que he estat a punt de defallir, ell que sap controlar aquestes coses i és prou llest i murri, amb un lleugeríssim canvi ha estat sempre capaç de redreçar la situació, però segons el meu entendre ha jugat massa amb la seva joguina, oblidant el conjunt de l’obra, per seduir-nos i enlluernar-nos amb altíssimes mostres del seu mestratge.
Moments per el record?, si és clar, alguns, la climàtica entrada del cor en pianíssim, el pizzicato del segon moviment, l’Urlicht, però la sensació que m’ha quedat és que musicalment ha estat una ocasió perduda, alhora que un concert per la meva història particular i estic segur que per a la de l’OBC.
Magnífica la mezzosoprano Lilli Paasikivi en totes les seves intervencions, on ens ha regalat una veu avellutada, plena de sentiment i capaç de seguir el tempo imposat, demostrant tenir un legato formidable. També magnífica Marta Mathéu en la seva petita però decisiva intervenció, fent-se present amb uns aguts eteris i prou consistents per traspassar l’orquestra i el cor.
L’Orfeó Català m’ha agradat, però no m’ha fet estremir. Aquella entrada del Aufersteh’n és propietat del Donostiarra. Bon equilibri de les cordes i potser alguna petita crispació de les sopranos, no poden emmascarar una prestació excel·lent.
Amics, la grandesa d’una simfonia com aquesta i la interpretació tan personal com intensa del mestre Oue, han estat el colofó perfecte a un període inoblidable. Que jo m’hagués estimat un altre versió d’aquesta o un altre obra, no pot malbaratar la feina ben feta, les hores i hores d’assaigs i estudi, la permanent i evident millora de l’orquestra, la conjunció de tots els factors que el mestre Oue ha fet florir.
És normal doncs, que el seu comiat hagi suposat un moment irrepetible, fins ara mai viscut, que hauria de fer pensar seriosament a molts que li han negat el pa i la sal.
En plena catarsi col·lectiva, ha aparegut el Sr Oller. Jo ja era a baix palplantat en mig del passadís central de la platea. He estat a punt de llençar un BUUUU espectacular, no ho he fet per respecte al mestre Oue, que ha recollit emocionat la placa que li ha entregat. Llàgrimes de cocodril i abraçades de boa constrictor. El Sr Oller no ha tingut ni mig segon de glòria i ha marxat per on ha vingut. la festa ha continuat una bona estona, fins que el mestre emocionat s’enduia totes les flors (Déu ni do!) que li hem deixat i algun que altre obsequi.
A reveure mestre Oue i moltes gràcies
Ha trigat molt a sortir, però passats tres quarts de dues encara quedaven fans per victorejar-lo i acompanyar-lo fins el cotxe.
Gràcies mestre, com et trobem a faltar!
ACTUALITZACIÓ:
Aquí teniu l’enllaç de la simfonia
GUSTAV MAHLER (1860-1911)
Simfonia núm. 2 en do menor, “Resurrecció”
- Allegro maestoso. Mit durchaus ernstem und feierlichem. Ausdruck
- Andante moderato. Sehr gemächlich
- In ruhig fliessender Bewegung
- Urlicht. Sehr feierlich, aber achilcht
- Im tempo des Scherzo
Marta Mathéu, soprano
Lilli Passikivi, mezzosoprano
Orfeo Català. Director: Josep Vila i Casañas
Orquestra Simfònica de Barcelonai Nacional de Catalunya
Director: Eiji Oue
Barcelona 6 de juny de 2010.
IN FERNEM LAND 
Ha sido un concierto que no olvidaré nunca. La orquesta me ha parecido una de las grandes. La interpretación, algo dilatada, pero extraordinaria, las cantantes magníficas y el coro, muy bueno, y todo debido a ese pequeño, pero grande, grandísimo músico que es Oue, con una sensibilidad a flor de piel, estremecedora las más de las veces.
Y el público, nosotros, ofreciéndole una interminable ovación merecidísima…
Pasarán años y años, pero este concierto quedará en mi retina y en mi memoria indeleble.
M'agradaM'agrada
Esperem gaudir també d’un gran concert aci a València el proper divendres. El programa promet…
Una abraçada, Joaquim
M'agradaM'agrada
Què bonic,ostres!!! He posat la radio a la cuina,estava preparant l’amanida per 17 comensals i apa anar escoltant.Els meus veins son gairebé tots sudamericans i acostumen a sintonitzar les inmortals ranxeres que tots coneixem,però avui no s’han atrevit i gairebé diría que han escoltat amb fruiciò el meu dial.He disfrutat d’allò més i més sabent que era l’ùltima vegada del mestre QUE.Ha estat un diumenge esplendit primer amb l’Auditori després la final de Roland Garrós però també amb el sentiment de la mort de Giuseppe Taddei als 93 anys.Catalunya Musica ha emés el primer acte de Pagliaci de l’any 64 i com diu el meu fill aquest home alhora de cantar també interpreta.Una vegada més Joaquim gràcies per tot el que ens dones.
M'agradaM'agrada
Jo era aquest matí al segon amfiteatre i coincideixo, Joaquim, amb la teva visió del concert d’avui … potser hi afegiria que ha estat emocionant el lliurament de flors, que heu estat vosaltres magnífics en l’agraïment al mestre. Jo recordaré aquest merescut acomiadament i alguns moments de la segona simfonia en els que, com tants altres cops, la nostra orquestra i el mestre Oue m’han arribat fins a dins. Coincideixo en què els temps eren molt personals i també els silencis … però el conjunt ha estat magnífic.
Per cert, fa temps que llegeixo als crítics, però solament per tenir una altra opinió; no els faig massa cas. Potser per això m’he tornat addicte a aquest blog on hi trobo opinions sinceres i fetes per persones molt diferents.
Ara hem de tenir l’esperança que la nostra orquestra segueixi el seu bon camí, i que la completin tapant alguna petita escletxa que hi queda; avui és petita, però cal seguir en el bon camí. Que el mestre González tingui sort, seny i hi faci bona feina.
M'agradaM'agrada
Sento contradir-te. La part creativa, per a mi, han estat les pauses i el tempo. L’orquestra sobretot metall i fusta , soberbia, només eclipasada per la Lilli que és del més enllà. El mestre millor que mai, venerant i respectant a Mahler. Un altre creador que perdem. Li desitjo lo millor!
M'agradaM'agrada
Pues nada Joaquim, como ha dicho el maestro: somrieu perquè ha passat.
Os deseo toda la suerte del mundo en la nueva etapa.
M'agradaM'agrada
Escric per prime cop aquí, encara que segueixo freqüentment les teves crítiques sobre l’OBC, ja que encara no m’acaba de fer el pes l’òpera i no la segueixo.
He anat a la sessió d’avui i si no m’equivoco t’he reconegut, Joaquim, un bon home amb traje veix i camisa vermella, pot ser?
Ha estat un concert memorable, sobretot per la gresca final, però la versió que ha ofert Oue ha estat d’allò més acceptable, moltes vegades ens queixem d’aquestes versions dilatades i amb arrebatos, però en cap moment es perd el fil, s’entén la música igualment i amb un plus d’expressivitat, jo no vaig a l’auditori a sentir la versió que tinc al meu CD, vaig a sentir-ne una altra, a meravellarme de sentir una entrada d’oboè que al CD no se sentia i maleïnt aquell passatge de les trompes perquè al meu CD queda bé i aqui ha passat desapercebut. Sincerament, si hi ha alguna cosa que realment em talla el fil es la anciana del costat obrint un caramel en ple pianissimo, les allaus d’estossecs entre moviments, i algun desagraït que abandona la seva butaca a mig concert i amb els ous de deixar-la rebotar d’aquella manera que tots hem sentit algun cop.
Ara sí, avui hi ha hagut moments que no se sentia ni mu, res de res, ningú respirava, a ningú li venien atacs d’estossecs paranormals, ningú tenia la gola seca ni necessitava un caramel o una Juanola; sincerament, no sé si gràcies a l’OBC, Mahler, o Oue, però tots 3 són molt bons :).
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Preciosa la crònica que fas. Primer l’emoció, després l’anàlisi i, tornes a l’emoció. M’hauria agradat ser-hi però tenia entrada per divendres i avui, un compromís, m’impedia repetir la festa que, pel que expliques, ha estat viscuda durant una estona prou llarga.
Em reafirmo en l’opinió que vaig deixar divendres i afegeixo que el mestre Oue dibuixa aquesta simfonia amb tota la precisió que una obra així demanda. Abans d’anar-hi en vaig escoltar una versió de Bernstein tot i que la 2 és una peça que he escoltat molíssim. Doncs bé, a l’Auditori no vaig trobar a faltar mai a ningú altra. Amb l’Oue i la seva estilitzada versió en tenia prou com per sentir-me satisfeta.
una abraçada, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaqim pel teu obsequi de la crónica i de la retransmisió.
Serà discutible la versió, però sempre ha estat sentida i honrada. Tots teniu raó quant a la interpretació (o quasi tots). Però ha estat un concert molt emotiu. Es notava en el silenci, poc freqüent a L’Auditori
Quina vergonya aliena he pasat en veure el senyor Oller fent lliurament de l’esquifida placa (era ell o un Janus ad hoc?).
Podiem haver assajat les letanies de Santa Cecília:
Senyor Oller, dimissió!
Senyor Oller, dimissió!
Senyor Oller, dimissió!
Amen, Amen, Amen.
Estic diposat ha fer-li lliurament d’una placa si ens allibera de la seva presència.
El senyor Oué ha estat un senyor.
Altres, han quedan retratats. I es retrataran a las “crítiques” dels diaris. Però clar ells, amb la seva atorrància saben més que nosaltres.
Joaquim, Gràcies.
M'agradaM'agrada
Fa una bona estona que estic escribint, algú de vosaltres sap molt bé com m’acostumo a allargar (massa) i després de tan escriure, ho he esborrat tot i no es per falta d’arguments ,tot lo contrari…però les sensacions avui son extranyes, molt extranyes…no vull estar triste, però molt menys estar contenta…per bé o per mal jo sòc molt directa (també massa) i aquest matí mentres era dins l’Auditori i com ja heu comentat molts de vosaltres ,ha estat carregada de la millor Música , els millors sentiments, i Màgia, molta Màgia, així que no vull cobrir aquest record tan,tan especial amb simples paraules, si ho pogués expresar amb Música …..
M'agradaM'agrada
Aquest mati ha estat memorable. Ha començat amb una casualitat, al ascensor del parking hem coincidit amb un señor que portaba flors.
No sabía quién era, pero esas flores me han hecho preguntarle si seguía IN FERNEM LAND. Me ha dicho que era Collbran y que si esperaba un momento, podríamos conocer a Joaquín. Ha sido un gran placer poneros cara y saber cómo son las personas que tanto nos enseñan y nos hacen disfrutar. GRACIAS.
Y continuando con las emociones…. El cuarto y el quinto movimiento de esta sinfonía, me llegan al corazón. La bellísima voz de Lilli Paasikivi me ha puesto la piel de gallina y lágrimas incontrolables en los ojos, sensaciones que han continuado con la interpretación de la soprano y la parte coral del quinto movimiento.
La orquesta fantástica. El maestro Oue ha hecho un trabajo increíble con los músicos y nos ha hecho disfrutar en todos y cada uno de sus conciertos.
He oído otras veces esta sinfonía y el tempo lento me gusta. Así lo recuerdo del maestro Decker en 2002 cuando dirigió esta sinfonía en L’ Auditori. También la oímos por la orquesta y coros del teatro Mariinski dirigidos por Gergiev en 2009 en la temporada de Ibercamera y realmente hoy no he añorado las otras audiciones. Ha sido magnífico, como magnífica ha sido la despedida del público de Barcelona al maestro Oue.
Sr. Oller, esperamos que la noticia que ha publicado Europapress sea cierta y, si bien durante 2010/2011 no veremos al maestro Oue dirigiendo la OBC, sí que podremos disfrutar de su presencia en años sucesivos y se le reconozca finalmente por parte de la crítica y de la dirección del Auditori, lo que el público ya sabe, SU GRAN CALIDAD, y se le invite a dirigir a la OBC en muchas ocasiones.
Y para todos las palabras tan elegantes que ha elegido el propio Oue para su despedida
“ No ploreu perquè hagi acabat, somrieu perquè ha passat “
THANK YOU MAESTRO
M'agradaM'agrada
Jo avui he pogut sentir el concert a casa a través de Catalunya Música. Al final quasi ja no era capaç de saber si m’agradava la versió o no. Tenia la sensació d’estar vivint un moment històric i l’objectivitat em trontolla. Afotunadament la ràdio ha transmès els aplaudiments complets, més de 25 minuts, i amb tot luxe de detalls del que estava passant a l’Auditori. Una transmissió magnífica en que el Joan Vives ens ha fet sentir com si estiguessim allà mateix. No podia deixar d’escoltar!
És evident que la resposta de músics i públic és significativa de la gran estima que el mestre japonès ha aconseguit entre el públic català. Estic amb vosaltres. No l’oblidarem!
Per ràdio també han comentat que podria ser que tornés la temporada 2011-2012. Ja l’estem esperant!!!!
M'agradaM'agrada
Vaya por delante que ha sido un placer conocer en persona a Maribel y a Victor. Las flores y el ascensor han ayudado. Encantado de conoceros.
Los que hemos disfrutado con los conciertos de Seiji Oue a lo largo de estas cuatro temporadas, intuíamos que hoy sería un gran día, pero al ver el comportamiento del público del viernes pasado (entregado, eso sí, pero no demostrando todo el fervor que, a mi entender, Oue se merecía), tenía mis dudas de si la despedida definitiva de Barcelona, de ayer domingo, estaría a la altura que Oue se merece.
Pues sí, hoy sí que lo ha estado y me he emocionado tánto que he llorado como una Magdalena. También Oue ha llorado y bastante y muchos asistentes a este concierto, como ya sabéis por Maribel y Victor, por ejemplo.
La “Resurrección” nos la ha interpretado como ha deseado hacerlo; puede que haya pecado de morosidad (ha durado unos 99 minutos, cuando la versión de Otto Klemperer, por ejemplo, se queda en 79´15″), pero ha sido intensa y los músicos de la OBC le han seguido seguros e incondicionales con su director.
Hemos asistido a uno de esos conciertos que los sajones llaman “milestone” que marcan y sellan una época, una etapa que concluye. Para muchos quedan muchas etapas por delante, para algunos nos quedan menos, de ahí la emoción del día de hoy. Han pasado cuatro años como un soplo, con muchas vivencias, buenas y malas, pero demasiado deprisa.
El público asistente ha demostrado todo el fervor que siente por este director que se ha hecho querer por su entrega a la Musica, con mayúsculas, por esa comunicación de emociones con el público, por esa complicidad artística con los miembros de la OBC, de los que ha extraído lo mejor de ellos mismos.
Me hubiera sabido muy mal perderme este concierto que, además, me ha permitido tener el placer de poder felicitarle personalmente, a la salida, alargándole mi mano que ha apretado con firmeza. Muchas gracias, Maestro.
M'agradaM'agrada
Inoblidable el concert d’ahir; sempre m’emociono quan sento la segona de Mahler i ahir em vaig emocionar també amb el comiat al mestre Oue.
La interpretació em va agradar força, m’agrada aquest “estirar” la música sense trencar la tensió. I la Lilli Passikivi estupenda, el seu Urlicht ja em va posar un nus a la gola, i d’allà fins al final.
M'agradaM'agrada
Joaquin,
El teu menyspreu pel Mestre Martínez Izquierdo (una altra vegada en aquest post, sense venir a tomb) em fa desconfiar dels elogis que fas al Mestre Oue. Caldia una mica de generositat en aquest sentit. El comprmís del Mestre Martínez Izquierdo no es pot negar; la qualitat de la seva feina és tan opinable com la de tothom. Personalment, vaig disfrutar molt amb ell
Igualment, el comportament que van tenir amb ell els músics de l’OBC en el seu moment fou poc net com a mínim; per la qual cosa ara em costa de simpatitzar amb ells quan es pronuncien sobre els directors de l’OBC
Bon viatge i moltes gràcies al Mestre Oue; espero que el poguem tornar a veure aviat!
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Els nostres avis deien “que de porc i de senyor s’hi vé de mena” i dissabte només llegir l’escrit del Mestre Oue al programa de ma (reproduit al teu post) ja em vaig quedar satisfet: “don’t cry because its over, smile because it happened” és una despedida de SENYOR!
Només puc dir que el concert de dissabte va ser pura emoció que feia posar la gallina de pell
Aquesta és la grandesa de la música quan arriba a tocar els sentiments
Ahir diumenge no em vaig poder estar d’escoltar-ho de nou a Catmusica per reviure aquells moments
Concert per la nostra història particular i per no oblidar al Mestre
M'agradaM'agrada
He fet una crítica del concert d’ahir pel diari ‘Segre’ de Lleida. Us la reprodueixo aquí en castellà, tal com es publicarà:
QUE SE PARE EL TIEMPO
El japonés Eiji Oue celebró el pasado domingo su último concierto como titular de la OBC. Se lo han cargado los gestores del Auditorio de Barcelona con la connivencia cobarde de la crítica musical catalana. Se puede decir más alto pero no más claro. El corporativismo y la injusticia son dos cosas que me rebelan, y por eso voy a dar nombres. Y apellidos. Joan Oller, Patrick Alfaya, Jorge de Persia, Pablo Meléndez Haddad, Xavier Casanoves, Javier Pérez Senz. El primero es director del Auditorio; el segundo, ex gerente de la OBC; el resto, críticos. Pues bien. Lo vivido el domingo tras la interpretación de la Segunda Sinfonía de Mahler debería avergonzarles. Treinta y cinco minutos de ovación, cánticos espontáneos de ‘oué, oué, oué’ con segundas voces del Orfeó Català incluidas, flores de decenas de melómanos y… ¡decenas de músicos llorando en el escenario! Nunca se había visto nada igual. Ni se volverá a ver. Desde el domingo, el nombre de Oue se pronuncia de rodillas. Las lágrimas de los músicos fueron el colofón a un homenaje memorable. Ahí estaba la soprano Marta Mathéu colocando unos agudos lunáticos sobre un coro estremecedor en pianísimo. Y la oboé Disa English recogiendo una melodía de la mezzo con una unción conmovedora. Y unas bandas internas (trompetas, trombones, trompas y percusión) que parecían tocar desde el cielo a la diestra de Dios. Hasta cuando esas bandas desafinaron lo hicieron por exceso de pasión. La entrega fue absoluta. Qué flauta, qué arpa, qué concertino, qué timbalero, qué maravillosa trompeta de Mireia Farrés, que si no es la mejor del mundo lo parece mucho. Oue escogió unos /tempi/ dilatados y los entrecortó con silencios arriesgadísimos. No era una opción estética. Ni intelectual. Ni filosófica. Era una declaración de amor. Quería detener el tiempo. Parar los relojes para siempre junto a sus músicos y su público. Esa batalla agónica, perdida de antemano, cortó el aliento.
M'agradaM'agrada
Jo també hi era!
Amb l’immens privilegi de ser entre les veus de l’Orfeó Català, assaborint, rera els trombons, matisos i emocions. Vaig acompanyar amb la meva veu -com a “‘humile ancella”- les paraules del final de la simfonia: consol per a l’avui i llum per a l’eternitat.
M'agradaM'agrada
Ahir per la tarda, en Colbran i jo, vam tornar a escoltar tot el concert, amb els afegitons de la introducció i llarguíssima cloenda de Joan Vives a la retransmissió de Catalunya Música.
No canvio res del que he dit més amunt, el so magnífic (per cert transmissió espectacular dels tècnics de l’emissora catalana) i la interpretació personalíssima del mestre Oue, varen tornar-me a colpir, més enllà dels gustos personals. Ahir a l’Auditori, vam escoltar quelcom més del que s’escolta habitualment i sobretot SENTIR.
Aquesta pàgina gloriosa de la història musical hauria de servir per fer recapacitar a més d’un sobre el fet musical, la nostra orquestra, les nostres institucions i sobretot qui les representa.
No ens hauria d’estranyar que en Josep Grau (gràcies per incloure el teu article), vomiti el que fa molt temps que molts hem dit, però en aquest cas des de un mitja més representatiu que un blog d’un il·luminat.
Em dol Lluís que diguis
“Igualment, el comportament que van tenir amb ell els músics de l’OBC en el seu moment fou poc net com a mínim; per la qual cosa ara em costa de simpatitzar amb ells quan es pronuncien sobre els directors de l’OBC”,
Penso que als musics els havies d’escoltar ahir, interpretant i donant tot el que saben, en aquella segona de Mahler. Ahir es va produir quelcom que trigarem a veure, dic trigarem però em nego a pensar que mai més tornarem a viure la màgia que va impregnar tot l’Auditori.
No vull incloure a Martínez Izquierdo en aquest comentari, tu el vas gaudir i jo gens, però no és aquest aspecte personal de gustos el que m’interessa, el que em fascina és com un music dotat amb el carisma del mestre Oue sap amalgamà totes les potencialitats al seu abast, per fer música, per crear i fer art, ART en majúscules. Això ni en Martínez Izquierdo ni molt altres, amb molt més renom que ell ho han assolit.
El més trist Lluís, és que al mestre Oue, aquest privilegi de music i persona, l’han fotut al carrer. No ha marxat ell, ni cansat, ni malalt, ni amb un projecte més engrescador, no, l’han fotut al carrer des de el despatxos, mai des de la platea, ni des de el hemicicle.
Ahir, un dia especial en tants aspectes, com ja ha comentat en Colbran, va començar amb l’agradable sorpresa de coincidir amb dos infernemlandaires florejats, és a dir, tenint l’evidència que allò que es va tremar d’una manera improvisada, va fructificar, i des de la Maribel i el Víctor, els petons a una Glòria eufòrica i trasbalsada, l’exultant Miquel i un faristol cobert de flors, van ser motius més que suficients per sentir-me feliç.
Jo estimo l’OBC i és lògic que vulgui que el mestre González i tots els que tingui la sort de veure fins el dia que em cansi d’escoltar música, siguin excel·lents músics i portin a la nostra orquestra al capdamunt, a un grau d’excel·lència interpretativa i de perfecció tècnica com les millors, per això em sap tan greu que el mestre Oue hagi marxat tan aviat.
Gràcies a tots els que us vàreu acostar a l’Auditori amb una flor, un pom o un ram, però sobretot gràcies a tots per fer que el dia d’ahir sigui noticia als diaris i sobretot per haver deixat petjada a la memòria col·lectiva.
Gràcies a tots per ser-hi, per els vostres comentaris i la vostra empenta.
Ah Oriol, si, anava amb un vestit clar i una camisa grana, era jo. Lo del bon home ho has dit tu i t’ho agraeixo.
M'agradaM'agrada
Per cert, algú sap a què es deu que Oue situés l’orquestra com ho va fer ahir, amb els segons violins a la dreta, quan ell normalment la disposa de manera clàssica?
Cosa seva? Sonoritat? Alguna especificació de Mahler a la partitura…?
M'agradaM'agrada
M’hagués agradat molt estar entre vosaltres, ho vaig escoltar ja començat, des de el cotxe, però amb silenci, no parlava ningú.
Els aplaudiments no s’acabaven mai i per ràdio també emocionava molt.
M'agradaM'agrada
Homenaje a Eiji Oue…
M'agradaM'agrada
Escric únicament perquè sapigueu que també estic aquí…a Fernend Land …i que he viscut uns dies apassionants amb tots vosaltres. Estar casi tot dit , però vull participar també d’aquesta festa de la MUSICA.
Vaig assistir el dijous al assaig i el diumenge al ultim concert del nostre Mestre OUE estimat. Per descomptat em vaig emocionar al final del concert, quant vaig arribar el primer de tots (i aixo que seguretat no em va deixar arribar abans !!!!), per entregar-li les flors al Mestre….. em va agafar la ma molt fort quant li vaig entregar el ram amb una senyera…. llavors va assenyalar-la i em va dir “jo també” i va treure d’una butxaca interior una senyera que va ensenyar al public…
Molta gent el critica per aquestes coses, però jo crec que las sent com si fossin seves i evidentment sap perfectament el que fa per ser mes estimat encara per els seus seguidors. A mi no em molesta pas.
Desprès vaig conèixer personalment a la Gloria i a en Joaquim que estaven al meu costat, radiants de joia i amb les mans vermelles de tan aplaudir. Em va fer molt de goig trobar-mels a peu d’escenari. Varem inclus fer un intent de cantar “Trobarem a faltar el teu sonriure….”, pero era dificil que la gent seguis amb tans aplaudiments.
Em va fer vergonya quan em vaig assabentar que la placa l’havia entregat personalment OLLER …. quina falsedat !!!!!….. ara ens vol fer creure que el mes apenat per la marxa del Mestre, precisament es ell.
En quant el “tempo” de la Simfonia, no estic d’acord aquesta vegada amb el Joaquim. A mi precisament una de les coses que em van agradar, es la lentitud en la seva execució. També en l’audició que ens va regalar fa uns dies en Joaquim, de la tercera de Mahler passa el mateix….OUE la dirigeix assaborint molt lentament tota la Simfonia.
Recordaré per sempre el concert i els sentiments que varem tenir tots plegats, aquell mati de diumenge del 6 de maig de 2010.
M'agradaM'agrada
Les preses mai son bones…… 6 de Juny de 2010.
Una abraçada a tots
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per la teva benvinguda. Aquesta és una plana de luxe, un privilegi, per a tots els que estimem la música a catalunya. Gràcies també per l’iniciativa i l’esforç de mantenir-la.
Voldria afegir unes paraules sobre el concert de diumenge. És una opinió personal, però jo, un enamorat de la segona, que vaig tenir el privilegi de sentir-la quan la va estrenar el mestre Rafael Frühbeck amb la ONE, allà per l’any 1971, i que sempre que he pogut, he anat a disfrutar-la (Palau, Auditori, Madrid, Munich, etc.), i que per tant la he sentida amb tots els tempos possibles, amb els més variats criteris d’interpretació, he de dir què, diumenge, vaig disfrutar, vaig sentir, em vaig emocionar i li vaig agraïr a Oue la seva particular manera d’acomiadar-se. Aquesta versió de la segona, possiblement la més lenta-pausada-calmada-però vibrant que he sentit mai, (sentit en seu el doble significat) és també una regal continuat de silencis, sensacions, cops espirituals, moments de gaudiment sensorial, de reflexió, d’extremiment, i sobretot d’una intensa manera d’absorbir i expandir l’esperit mahlerià. Si, lii vaig agraïr al mestre aquesta versió, tan diferent…., tan personal i sobretot tan especial. Potser no és la millor manera de llegir la segona, potser, però la vaig fruïr i molt.
Amb respecte al comentari que vaig fer sobre l’aparició de noms de crítics als programes de mà, la meva intenció no va ser mai ni desacreditar ningú ni plantejar objeccions sobre honestedats. Penso que veure segons quins noms associats a l’Auditori, als seus programes, als seus Quaderns, a les seves activitats, i fins i tot al SMUC, no queda gens bé, no passa per ser massa étic.
Tampoc trobo correcte que s’aprofiti In Fernem Land per desacreditar de forma fàcil i grotesca -de pas sia dit, s’insulta als seus lectors- a un mitjà de comunicació com El Periódico què, ‘no es fa responsable de les opinions dels seus col.laboradors’ com almateix diari s´’indica, no oblideu que la majoria de crítics no són en plantilla. No entrem doncs en desqualificacions a un mitjà que va néixer amb la democràcia i té un passat plenament democràtic i defensor de Catalunya-no tothom ho pot dir- que ha estat des del principi principal patrocinador de l’OBC, i que ha estat l’únic dels grans diaris en llengua castellana que es va atrevir a llançar una edició en català (ara fa 10 anys) amb tots el problemes que això comporta. No desqualifiquem doncs un mitjà perquè s’insulta també als seus lectors, alguns dels que aquí estem escribint , encara que també llegim d’altres diaris. I finalment aquestes planes són musicals, si evolem entrar en discusions de política, religió o equips de futbol, millor anar a altres llocs.
Una darrera reflexió, i tornem als crítics, és que desqualificar la trajectòria d’en Oue és paral.lel a fer-ho amb l’opinió de la majoria de nosaltres, amb la majoria dels músics i amb la majoria dels estudiants del conservatori. És així de fàcil. Hi ha gustos per a tot i per a tothom, però tingueu cura amb les veritats absolutes.
Perdó i gràcies
M'agradaM'agrada
Hola de nou Jordi C.
A In Fernem Land no crec que s’hagi faltat al respecte a ningú, ni tan sols a El Periódico. Jo penso que aquest rotatiu té una clara tendència política, o si t’ho estimes més, és afí a un partit. Això els seus lectors ho saben i no penso que tots aquells habituals lectors d’aquest rotatiu es puguin arribar a sentir insultats o maltractats per les opinions que s’ha dit aquí, respecta a les crítiques que en un moment molt concret, van sortir de la majoria de diaris de Barcelona, contra les direccions del mestre Oue.
Sabem que l’Auditori està dirigit per el Sr. Oller i també sabem qui el va posar. Encara no he llegit cap opinió crítica contra la gestió d’aquest equipament, en cap diari. És estrany, no et sembla?
Ara potser es voldran amagar, però tots sabem que hi va haver una campanya claríssima, al voltant de la data de no renovació del mestre, per part de la crítica, que ves per on, s’ha tornat a mostrar magnànima després dels concerts d’aquest cap de setmana. Fins i tot el “temible” Jorge de Persia, aquell que durant molts concerts ha desaperegut, deixant als lectors de La Vanguardia sense les seves particulars i partidistes visions dels concerts de l’OBC. Avui si, avui ha sortit això:
CRÍTICA DE CLÁSICA
Despedida
OBC Intérpretes: Lilli Paasikivi, mezzo; Marta Matheu, soprano; Orfeó Català; Eiji Oue, director Lugar y fecha: Auditori (4-6/ VI)
La Vanguardia
JORGE DE PERSIA
Esta propuesta de Oue para su despedida de la orquesta de la que fue titular cuatro años excede para la crítica el mero ámbito interpretativo. La Segunda sinfonía (Resurrección) de Gustav Mahler plantea cuestiones personales de profundidad, preguntas sustanciales y una actitud ante la vida en un juego de contrastes presente además en la plasmación musical, muy resaltada en la versión que escuchamos. Ante ello, y si la prisa en aplaudir daña lo que hemos escuchado, creo necesaria la distancia para esta reflexión. No estamos en esta despedida ante una simple polémica sobre la calidad o el trabajo no realizado de un director; creo que se manifiestan en ella elementos más profundos, humanos, acordes con la obra elegida. Mahler deja de lado el “héroe” de su sinfonía anterior y comienza con una Pompa fúnebre, y se pregunta “¿por qué has vivido; por qué has sufrido?” Así explica el propio autor toda la obra, hasta el sentido de resurrección de su coro final. Lo cierto es que hubo comunión en este concierto, con el público y con la orquesta y quizá más allá; compromiso, sentimientos. Cierto también que hubiésemos preferido un trabajo más profundo si tiempo, exigencias y posibilidades técnicas lo hubiesen permitido, pero fue un buen concierto – aunque Mahler siempre suena-con la calidez vocal de la mezzo y la respuesta de soprano y coro al final, y de solistas instrumentales. Versión intensa que el público rubricó con largos aplausos, quizá no por el trabajo sino de despedida, que el director administró como buen comunicador. Fin de una etapa, pues, que no construyó, sino que exhibió flores de temporada, y que alentó en el público la polémica y la participación, buena cosa tratándose de su orquesta.
Jo m’he quedat esmaperdut.
Jordi, aquestes planes són el que la gent que em feu l’inestimable favor d’entrar i sobretot comentar, vulgueu. Jo mateix a vegades parlo d’altres coses, o sigui que deixa’m, si em permets, que sigui jo qui proposi els posts i els infernemlandaires, opineu del que proposi, opinant el que cadascú li vingui de gust, en plena llibertat i respecta.
Moltes gràcies per aportar motius de reflexió
M'agradaM'agrada
“Fin de una etapa, pues, que no construyó, sino que exhibió flores de temporada, y que alentó en el público la polémica y la participación, buena cosa tratándose de su orquesta.”
“Esmaperdut” significa “inverosimil”, verdad?
M'agradaM'agrada
José Luis: mejor, D E S C O N C E R T A D O
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per la teva resposta. OK! amb el que dius sobre In Fernem Land, ho comparteixo plenament.
Hi estic d’acord també, i plenament sobre el que dius de la crítica però penso que una gran part d’aquesta ha estat unànime, parlaria de persones més que de mitjans i de tendències polítiques, i parlaria de lobbys musicals. El que dius de les tendències polítiques d’ El Periódico ho podem aplicar també a La Vanguardia, a El Mundo, a El País, a El Punt ,i a l’Avui, etc. i no per això deixa d’existir la pluralitat d’alguns dels seus colaboradors i fins hi tot crítics (que hi ha més que els que esmentem) a les seves planes.. D’altra banda torno a insistir que més enllà de hipotètiques componendes polítiques hi ha hagut animadversió bastant general per part de la majoria de crítics, de la majoria de mitjans, respecte del mestre OUE. De fet, una Mini Internacional Anti Oue (MIAO). per sobre de capçaleres. Parlant en plata,no crec que al director més controvertit de la nostra orquestra se l’hagi carregat el PSC o els seus tentacles municipals. Crec més bé -i ho crec jo personalment, encara que puc estar equivocat- en l’existència d’un lobby musical barceloní que no ha sabut encaixar la sortida de l’anterior director, la fi del projecte encetat, ni el protagonisme dels músics de l’OBC en aquest afer. No crec en un tema polític i m’atreveixo a dir que als diaris no els importa gaire els afers de la rerabotiga musical, encara que els càrrecs musicals si siguin més polítics que culturals.
Benvolgut Joaquim i amics de In Fernem Land, són molts els problemes actuals de l’OBC, (encara que també s’han fet coses bones, i molt bones a la programació general de l’auditori), l’extrany cas del Festival Mozart i del seu director, la manca permanent de concertino permanent, la manca de molts i bons solistes titulars, la manca de voluntat de retenció o substitució dels ‘grans’ valencians com la Magdalena Martínez, el seu germà violoncel sublim o el Ricardo Casero, per exemple, el tracte al mestre Decker i al mestre Foster i molts etc. que són bastant anteriors a la vinguda del director japonès, questions més administratives que de batuta.
Per cert, gràcies per fer notar que de sobte, els crítics adopten postures de tolerància i benevolència amb el defenestrat. Per cert també, el músic i crític Jorge de Persia (La Vanguardia), si no recordo malament ,va ser el més furibund anti-Foster del seu temps, jo crec que el màxim responsable mediàtic de la seva marxa. Podem estar propers o no amb la manera de fer música de l’americà, però sí és cert que li va donar una volada internacional -solistes invitats inclosos- a l’OBC molt iirrepetible. El sr. De Persia, va ser realment molt cruel. Llegint les seves crítiques semblava que ens havien equivocat de concert, de criteris musicals, fins i tot de sentiments, i d’auditori.
Gràcies de nou
M'agradaM'agrada
Hemos cerrado una etapa en la historia de la orquesta. Llevo dieciocho años de abonado. Entré tras la salida de Garcia Navarro. Decker rotornaba en funciones de director invitado / Titular suplente… Hasta la llegada de Foster que, como Moises, llevo la orquesta del inefable Palau de la Música al paraíso de Auditorio. Luego el señor Izquierdo (inolvidable aquel día, al acabar, en una de sus primeras temporadas, en que Ángel Jesús García le negó la mano, cuando éste se la ofreció para felicitarle tras su espantosa dirección de una irreconocible Sexta de Mahler). Y ahora Oue, que se despide con veinticinco minutos de aplausos, con esta extraordinaria Segunda de Mahler y este público que sabe apreciar una buena interpretación, o por lo menos, reaccionar con pasión ante el apasionamiento y la coherencia de lo que se le expone en la tarima del Auditorio. Este hecho es el que quiero recalcar: público y orquesta han hecho el milagro. Y ese milagro se llama Oue. Una dirección mediocre, ahora es una dirección mediocre. No todo cuela. Contrástese esta despedida con la que obtuvo el mismísimo Martinez Izquierdo en su último concierto hace poco (Guinjoan/Rachnmaninov). Ha pasado desapercibido que ya no es “Principal Director Invitado”, y que esta próxima temporada no tiene ni un solo concierto. No es por ensañarme con él, pero esa doble despedida es muy sintomática del verdadero núcleo del problema-drama. La administración fracasó en su apuesta. Y ello es un signo positivo de que, a diferencia de hace diecioho años, ahora en Barcelona ya hay un público maduro para su orquesta sinfónica, como lo hay naturalmente para desde soiempre para ópera.
EL auditorio ha tardado en construirse más de lo necesario. Ahora requiere reformas urgentes. Su lista de esponsores es pequeña y discreta si la comparamos con la del Palau de la Musica y El Liceo. Carece aún de órgano. La orquesta apesar de ser “Nacional” sigue sin coro estable, por no hablar de primeros atriles etc. Pero es cierto que a día de hoy se ha obrado el milagro de la existencia de un público con criterio, con pasión, con juicio, algo impensable hace dieciocho años. Seguimos siendo los mismo pececitos que oímos a San Antonio de Padua, pero nuestros golpes de cola en el agua indican que algo hemos avanzado, y que no dependemos de los “entendidos”, “expertos”, dioses que se creen Dioses. Etc.
M'agradaM'agrada
Jordi C.: una pequeña aclaración, los tres solistas que mencionas sí han sido sustituidos y por muy buenos músicos, el de violoncello es José Mor, el de trombón Eusebio Sáez y de flauta Frauke Oesmann que se incorporará en septiembre.
M'agradaM'agrada
Recuerdo muy bien a JOSÉ MOR interpretando excelentemente como solista un concierto para chelo y orquesta,el autor creo que era austríaco per su nombre no lo recuerdo exacto…..pero me sorprendió para bien,me encanto su música y la manera de interpretar de Mor, en los conciertos me encanta mirarle por su sensible expresión ,y asi lo mismo con el resto de solistas, fagot,trompeta,flauta,clarinete,etc…etc…asi al completo, podemos presumir de excelentes solistas para reconocerlo solo hace falta poner atención…
M'agradaM'agrada
Hola Silvia, hola Glòria. Hola a tothom
En el meu comentari anterior no deia que no hi haguèssin molt bons músics a l’OBC. Tot el contrari, i diumenge ho vàrem poder veure i gaudir. El que vaig dir és que ha hagut molts problemes, molt de temps sense cobrir places, molts mestres provisionals, mireu els programes de mà i els asteriscs que hi surten des de fa anys, molt abans de que vingués el senyor Oue. Segur que els músics han estat maltractats, en general, i això té a veure directament amb la gestió administrativa de l’orquestra.
Per cert Joaquim. Hi ha possibilitat de que algun dia ens prenguem un cafè plegats?
Una abraçada a tothom
M'agradaM'agrada
Jordi, és clar, escriu-me al mail del blog i miraré de trobar el moment. Cap problema.
M'agradaM'agrada
El Sr de Persia continua la seva croada anti-Oue. Vegeu les pàgines sèpia de La Vanguardia d’avui dijous 10 de juny.
Ja han aconseguit el que volien, oi? És significatiu que segueixi insistint-hi quan -com molt bé ha assenyalat en Joaquim moltes vegades- sovint les crítiques als concerts setmanals de l’OBC simplement no han existit.
M'agradaM'agrada
Intento trovar el que ha dit el “Sr” de Persia per internet i no l’he trovat per enloc. Tristany… pots resumir les parides que diu ? Gracies
M'agradaM'agrada
Doncs, bé. Segueix en la seva línia: que si només actua de cara a la galeria, que no s’ha implicat en la programació, que és un desastre dirigint Mozart i Beethoven i que crea divisió d’opinions entre el públic (!?), entre altres perles.
Dels 25 minuts d’ovació del diumenge, ni rastre, però…
M'agradaM'agrada
Es podria recollir firmes i enviar un escrit al senyor Antich, director de La Vanguardia, denunciant l’acarnissament gratuït durant dos danys del senyor de Persia amb el mestre Oue. Això li faria mal.
M'agradaM'agrada
Encara que no ens conduiría a en llòc ( ÉLL ja no hi es) però potser li faria una mica de “pupa” en el seu ego , es clar que per aixó haurien de ser milers de firmes, jo ho faria sensa pensar-ho gens , però potser la majoria ja no hi veuen sentit, ,i també es pot entendre…
Ai “Mestre”, que llarg será el camí de l’oblid…
M'agradaM'agrada
Bona nit
Gràcies Joaquim, t’escric.
Sobre el tema de l’Auditori, insisteixo, el mestre OUE ha estat víctima, sols una víctima més d’un estat de coses com a conseqüència de l’existència d’un LOBBY molt complicat que caldria estudiar a fons i que ve de molt antuvi.
Per cert, algú ha sentit alguna obra musical del senyor Jorge de P.? Sols tinc molta curiositat.
Una abraçada a tothom.
M'agradaM'agrada
Per qui pugui interessar he sabut que Catalunya Música emetrà el diuenge dia 4 de juliol a les 22.00 l’entrevista de 60 minuts que Joan Vives va enregistrar amb Eiji Oue. De totes formes, el Joan ja m’ha comentat que no hi ha sorpreses. L’Oue manté el to positiu i constructiu de sempre amb una expressió intensa i molt vehement.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Antonio!
M’ho apunto a l’agenda…
M'agradaM'agrada
A Jordi C.: pel que jo sé, el Sr. de Persia no és músic (almenys professional), és musicòleg. Gran part de la seva tasca, a part de les critiques de La Vanguardia, ha estat la investigació i catalogació d’arxius musicals.
Potser per això molts cops l’aproximació que fa a la música -en les seves crítiques, vull dir- ve més per la part de les teories que de les emocions. I per aixó, potser també, dóna tanta importància a les faltes d’Oue en els temes d’administració (no portava bé l’arxiu?) i de programació (no programa obres prou desconegudes?).
A Miguel Gascón: el principi de l’article és el següent. Com veuràs, no parla gaire de com sonava l’orquestra o de com dirigia l’Oue en termes musicals.
Començar, a més a més, com comença l’article (“Magro, de talla pequeña, con podio a medida … “) et mostra també la talla personal de qui escriu.
“Magro, de talla pequeña, con podio a medida, sonriente y generoso en el saludo, Eiji Oue dirige de memoria y con gesto eficaz. Llamó la atención cuando pasó por la OBC en el 2004, con un programa (Bernstein y Copland) de corte brillante aunque de poco fondo, que no obstante nos hizo pensar en que era capaz de profundizar en el lenguaje, un efecto fugaz. Su cercanía a Leonard Bernstein le facilitó su estela, así como el tirón internacional de Ozawa. Y tuvo ocasión de entrar en el circuito de buenas orquestas hasta llegar a la de la Radio de Hannover, que al igual que la OBC, acaba de dejar. Con la nuestra cayó bien a los músicos, y sus autoridades lo vieron como una opción ante la crisis con Martínez Izquierdo. Hábil, respetuoso – al parecer- en el trato en los ensayos, haciendo gala de su memoria -no en cuanto a obligaciones, sino a notas-, fue ganando terreno y su grandilocuencia en el escenario ganó a parte del público. El histrionismo es lo suyo; programó las obras más grandes del repertorio sinfónico, las que llaman al aplauso. Un sector del público le aclamaba y le esperaba a la salida con vítores, respondiendo con gesto torero, mientras que otros le veían superficial y banal, cuando menos. …”
M'agradaM'agrada
Començar l’article dient que Oue és “magro, de talla pequeña, con podio a la medida” seria equivalent a dir que qui esrciu una cosa tan impresentable és un sudaca.
M'agradaM'agrada
A veure què hi teniu en contra d’un sudaca senyor Josep Grau? És un calificació bastant inacceptable perquè denota certa xenofobia i alguns prejudicis.Ep! Acceptables de tenir-los, però guardi-se’ls per a vostè ja que no són bons consellers de judici d’una qüestió intel·lectual. En De Persia és d’origen argentí però ha treballat en molts llocs de reconegut prestigi i ha escrit de notable profunditat com un dedicat a Falla, ha efectuat molta investigació. En ocasions, tampoc combrego amb les ressenyes però crec que aquí està molt encertat.
Aquesta obsessió d’autoritzar només als músics a parlar de música… Conec molts músics que no tenen ni idea de què toquen. Només saben com tocar-ho. I si no llegiu-vos el Discurso sonoro de’n Harnouncort. En De Persia (i ara no defenso el col·lectiu… no vaig per aquí) ha estat tan dur com en Maluquer (El Punt) en Cester (Avui) en Casanoves Danés (Avui) o altres. En aquest article crec que analitza prou bé la situació i diu el que és. Ho diu de bones maneres. Diu el que pensem uns quants: Oue prometia, tenia els seus mèrits però es va banalitzar.
I us ho torno a dir: la temporda vinent feu recol·lecció de les crítiques de cada concert i les analitzem. I tots n’apredrem molt.
M'agradaM'agrada
Albert, em sembla que la teva impulsivitat, no t’ha fet llegir la frase d’en Josep Grau com calia.
Diu “seria equivalent a dir que qui escriu una cosa tan impresentable és un sudaca”
Jo ho he interpretat diferent a com ho has fet tu, però no em negaràs que l’encapçalament de Jorge de Persia és ofensiu.
Sempre que he llegit les crítiques d’aquest senyor, m’ha semblat molt erudit i alhora pedant, però no li negaré cap ni un dels seus coneixements, ara bé, un music no canvia com un mitjó, si el mestre Oue era superficial, ho era des de el primer concert de Bernstein i Copland i ho ha estat ara fins la segona de Mahler.
N’hem parlat moltes vegades. Hi ha un moment que interessa començar a parlar malament del mestre Oue i aleshores tan sols es posa l’accent, en aquells aspectes que interesen, engrandint-los i obviant les virtuts.
A les primeres crítiques no es llegeix res del que després seran arguments recurrents, però quan va convenir fer-lo fora, es van llençar les consignes pertinents i alguns les han seguit fins al final, mentre que d’altres es van començar a re orientar, quan es van adonar que allò no anava per enlloc.
Es va intentar tot contra el mestre Oue. Sense fonaments, alguns es varen començar a inventar addiccions, altres malalties incurables i finalment el millor va ser embrutar la seva feina purament artística.
No et negaré que ell digui el que pensen uns quants, però la majoria pensem diferent. Potser ni ell ni nosaltres tenim la raó, ja saps que la veritat absoluta no existeix, però l’atac és sistemàtic i incomprensible. Caldria saber el motiu per el qual a partir d’un moment nefast, quan es titlla de torero, ballarí i pallasso en una crítica apareguda al diari ABC, els crítics hostils, comencen a amagar-se i a deixar sense informació de l’OBC a tots els ciutadans d’aquest País.
Un cop Alfaya marxa i s’anuncia la no renovació del mestre, de mica en mica sembla que tot torni a la normalitat. Alguns crítics comencen a tornar a parlar bé del mestre i al final, l’apoteosi. Jorge de Persia, després d’una crítica passable, ens regala aquest epitafi que no he llegit, però començant d’aquesta manera, és difícil que ho faci. Pot ser tot lo erudit, estudiós i savi que vulguis, però li sobre prepotència i li manca educació. No m’interessa gaire aprendre coses d’aquest subjecte.
M'agradaM'agrada
La crítica musical sembla que cada cop interessa menys als responsables dels diferents diaris. Tot fa preveure que el futur de la crítica musical a la premsa escrita està molt magre. És per això que crec que tota aquesta polèmica entorn al sr de Persia és aigua beneïda per a ell, sobretot si el diari on treballa s’assabenta de la seva capacitat de generar polèmica. Indubtablement aquest és un bon argument per mantenir-lo en nòmina. No ho dubteu.
M'agradaM'agrada
Antonio, potser si que és una estratègia comercial, però ho oblidis que aquest senyor s’ha passat sense fer crítica de l’OBC, quasi tota la temporada. La polèmica està servida, d’acord, però aleshores millor que l’acomiadin i no li paguin el sou. No et sembla?
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim!
No cal fer l’eufemisme de la impulsivitat, potsdir precipitació. Sobre l’encapçalament… no em sembla malament. Magro vol dir flaco, enjuto y o con poca grosura. És una descripció que ens situa la figura damunt el podi i com a ell.
No estic d’acord amb tu. Oue no feia superficilitats al principi de venir. Aquella Cinquena de Txaikovsky, la Setene de Bruckner (recent nomenat), la Cinquena de Mahler de la primera temporada com a titular… no eren superficialitats. Li faltava tal cosa o tal altra, però el camí era adient, almenys correcte. Però la cosa es va desviar.
També percebo un tarannà una mica estrany en entendre la crítica musical. Els crítics dels diaris fan les ressenyes que poden. No tinc l’estadística de les ressenyes de l’OBC de’n de Persia dels últims dos anys però és lògic que si havia d’anar a carregar-se’l per desavinences amb el criteri d’interpretació, el mateix de Persia “s’amagui”. Que no és amagar-se sino cobrir un altre cicle o prescindir de l’OBC per no fer més sang i fetge. Imagineu-vos que hagués fet més crítiques d’Oue? Estaríem reiterant els mateixos conceptes en tant que pel senyor de Persia, l’Oue es reiterava en les seves propostes erròniament -pel senyor de Persia-.
Sobre les malàlties.. d’això no us puc dir res. A mi em va arribar que tenia problemes d’alcohol. No ho sé, ni m’importa. Si els té o els va tenir, doncs desitjar-li que es recuperi o que s’hagi recuperat. Si no va tenir cap problema, millor. No se’l valora per això. Se’l valora per les propostes artístiques.
Salutacions,
I sobre això de la crítica musical i el futur… doncs sí, està molt fotut. Però els problemes estan a l’Avui i El punt que amb aquesta fusió no se sap què passarà amb els crítics (bé, almenys jo no ho sé i algun d’ells tampoc). Amés els crítics no tenen sou. Els paguen coma col·laboracions -a menys que desconegui algun cas-.
En relació a l’actitud de la crítica només et puc
M'agradaM'agrada
Lo de la superficialitat, benvolgut Albert, prové dels comentaris externs, no pas de la meva valoració de la tasca del mestre Oue, que com saps difereix, en general, de aquesta crítica que tu tan valores. Aquest suposat canviament que li atribuïu, sota el meu punt de vista és absolutament falç i continuo dient que es fruit de l’estudiada campanya de desprestigi organitzada des de els despatxos, interessats com estaven en no renovar-li el contracte i posar en contra a un públic que no combrega amb rodes de molí. S’ha aconseguit l’objectiu, no calia “associar-se” amb la crítica per fer-ho, el públic majoritàriament ha mostrat el seu parer.
Jorge de Persia i La Vanguardia, així com tots els altres diaris i crítics han de informar als lectors dels concerts que es fan a l’Auditori, per part de la principal orquestra de Catalunya. Si el Sr. De Persia es nega a fer-ho, hi ha molts crítics disposats a fer la crònica i els lectors mai s’haurien de quedar sense la informació. Voler justificar això, Albert, clama al cel.
M'agradaM'agrada
A l’Albert: és cert que “magro” vol dir prim, però té un toc despectiu. També és cert que l’Oue és baixet, però expressar-lo com a “de talla pequeña” és donar-li també un matís negatiu. Però el més important de tot és que són característiques que no aporten res, si es tracta de valorar l’Oue com a músic. Si és baixet, prim no és rellevant. T’imagines que es fes una cŕitica a alguna cosa que hagis escrit i es comencés: “Persona de tez pálida, cara velluda por falta de afeitado y a veces proclive a la precipitación”. Oi que no seria rellevant per criticar el que haguessis escrit i desprendria una mica de mala baba? 🙂
M'agradaM'agrada
Albert: has interpretat molt malament la meva frase. Completament el revés. El sentit és exactament el que diu el Joaquim. Dic que començar l’article posant-se de forma despectiva amb el físic -concretament la poca l’estatuta- del mestre Oue és IGUAL D’IMPRESENTABLE (repeteixo: IGUAL D’IMPRESENTABLE) del que ho seria posar-se de forma despectiva amb l’origen de l’autor d’un escrit. Era un exemple del que NO S’HA DE FER, no del que s’ha de fer. Trobaria pèssim utilitzar una expressió racista, cosa que no faria mai, i trobo pèssim mofar-se d’un físic, cosa que Jorge de Persia ha fet.
Sobre suposats problemes amb l’alcohol del mestre, una de dos:
– Si ho saps del cert, és lletgíssim que ho mencionis.
– Si només és un rumor, tu mateix…
Joaquim: la teva descripció de la intolerable campanya orquestrada des dels despatxos contra el mestre Oue és, com sempre, exacta, precisa, impecable i valenta.
Enhorabona per tota la feina que has fet durant aquest temps per defensar el mestre, que ha estat vilipendiat per persones que no li arriben ni a la sola de la sabata, Enhorabona i agraïments.
Ha estat, sens dubte, la campanya més injusta, arbitrària i intolerable que he vist en el món de la música clàssica a casa nostra.
M'agradaM'agrada
Assumeixo les paraules d’en Josep Grau com si fossin meves. Jo no hagués pogut expres-arme millor en poques paraules i explicar tan clarament el que jo mateix penso.
Gracies Josep.
M'agradaM'agrada
Amics Miquel i Josep, penso que aquest es el irrevocable criteri de la gran majoria de in-fernem-landaires i d’altres que no son al blog, després del 6 de Juny i quan encara tenim tan viu el emotiu record , pot quedar encara cap ombra de dubta ? ja ni há prou de ximpleries, que si gras que si petit , pallaso,torero…..Estic ben tipa de llegir calificatius incoherents, es ben clar que com no tenen paraules inteligens i raonables per descriure les actuacions estrictament musicals, fan comentaris dignes de “safareig” ,que fàcil i barat es fer mal ! pensan els ignorants, i a vegades s’equivoquen… perque les persones de esperit gran i elevat com ELL sempre serán per sobre de manipulacions i mentides de gent mediocre sense esperit., però , pitxor per ells perque amb aquest taranná segur que es perden gran part de les millors coses que ens ofereix la vida, i aquesta m’ha fet entendre que les maldades venen solas pero les coses bones has d’estar molt receptiu per gaudir-les avans que passin de llarg, pertant aquesta gent amb criteris tan negatius i sensibilitat d’espardenya, deuen de passar-ho molt malament…. pobrets !
M'agradaM'agrada
Suposo que més d’un ja l’haurà sentit, però aquí teniu l’entrevista al Mestre Oué que va emetre Catalunya Música el diumenge passat (dia 4-7-10) al programa “Solistes” feta per Joan Vives. Oue no decep! És el que esperavem… simpàtic, actiu i molt respectuós. Certament el trobarem a faltar.
Aquí us la podeu decarregar en MP3:
[audio src="http://www.catmusica.cat/multimedia/mp3/2/6/1278480247062.mp3" /]
M'agradaM'agrada
Gràcies Antonio, no vaig poder escoltar-la, és a dir, ens anirà molt bé aquest enllaç.
Una abraçada
M'agradaM'agrada