”]Avui toca Serguei Prokófiev.

Aquesta tarda al Liceu tindrà lloc la primera de les dues funcions previstes d’El jugador, amb l’OBC a l’escenari, dirigida per Alexander Anissimov i amb un planter de cantants extens i que en el rol principal, s’ha vist alterat com a conseqüència de la baixa de Ben Heppner de la Pikovaia Dama i el traspàs de Misha Didik, l’Aleksei previst després de la cancel·lació de Galuzin. Finalment el difícil rol d’Aleksei serà interpretat per el desconegut Mikhaïl Vekua, que inicialment assumia un petit rol (Ai Senyor!).

Ja vaig dir en el post dedicat al DVD que acaba d’aparèixer al mercat, que aquesta em sembla una òpera per a ser representada i que la versió de concert, pot resulta feixuga. Tant de bo m’equivoqui, diumenge ja em llegireu, espero.

Per tal d’anar ambientant el blog, avui us proposo una obra de Prokófiev que estimo molt i amb un director que encara estimo més.

És tracta de la suite del ballet Romeu i Julieta, amb una versió provinent del Lincon Center de Nova York, amb la New York Philharmonic sota la direcció de Riccardo Muti al mes de novembre de 2009 (la versió que va gravar amb l’orquestra de Filadèlfia em continua semblant d’absoluta referencia, llàstima que no fos la versió sencera).

Els números triats per aquesta sel·lecció que us presento avui és la clàssica, amb els següents fragments:

• Els Montescos i els Capulets
  Julieta, la noia
  Madrigal
  Minuet
  Màscares
  Romeu i Julieta
  La mort de Tibalt
  Fra Llorenç
  Romeu i Julieta abans de marxar
  Romeu a la tomba de Julieta.

El ballet va ser escrit a l’any 1936 i sembla ser que a Prokófiev se li va arribar a ocórrer de canviar el final, per un desenllaç feliç. Finalment el seny es va imposar

Ara us deixaré una perla, però no patiu, també podreu baixar-vos tota la sel·lecció (aproximadament 48 minuts).

He triat per l’ocasió el fascinant fragment de Fra Llorenç on la mística i alhora hipnòtica melodia amb la delicadíssima orquestració assoleixen una atmosfera plegada d’aromes tan misteriosos com eteris. Una cel·lula musical que em fa preveure el minimalisme.

Per obtenir la versió íntegra d’aquesta sel·lecció, tan sols heu de prémer AQUÍ.

Jo que m’he manifestat obertament com un inepte per assaborir les magnificències del llenguatge expressiu de la dansa, us haig de confessar que la mítica versió coreografiada per Kenneth MacMillan per el Royal Ballet a l’any 1965 per a la parella estel·lar Margot Fontaine i Rudolf Nureiev, em fascina i emociona, tant que aquí us deixo el pas a dos que clou el primer acte.

i ara la mateixa coreografia, però a l’actualitat, amb Tamara Rojo i Carlos Acosta. Les obres d’art perduren sempre.

Aquí també podreu optar per triar quina de les dues versions us agrada més. Jo no en tinc cap dubte, totes dues.