Ahir ens va tornar a visitar Violeta Urmana a la temporada del Gran Teatre del Liceu, però un altre vegada en un recital i de moment hem de conformar-nos amb aquella llunyana i sorprenent Suzuki al costat de la Butterfly de la Malfitano al Teatre Victòria i la seva fantàstica Kundry al costat de Plácido Domingo, ja en el nou Liceu.

Aquest va ser el programa del recital, acompanyada per Jan Philip Schulze:

I
Gioacchino Rossini
«L’invito», núm. 2 de Tre Ariette
Vincenzo Bellini
L’abbandono
Dolente immagine di fille mia
Franz Liszt
Benedetto sia ‘l giorno, núm. 2, S. 270, de Petrarca-Sonette
Gustav Mahler
Des Antonius von Padua Fischpredigt, de Des Knaben Wunderhorn
Das irdische Leben, de Des Knaben Wunderhorn
Wo die schönen Trompeten blasen, de Des Knaben Wunderhorn
Trost im Unglück, de Des Knaben Wunderhorn
Urlicht, de Des Knaben Wunderhorn
Scheiden und Meiden, de Des Knaben Wunderhorn

II
Henri Duparc
Phidylé
Chanson triste
Piotr I. Txaikovski
No era jo un petit bri d’herba?, núm. 7, op. 47
Quan ja sigui l’alba , núm. 6, op. 47
Richard Strauss
Vier Lieder, op. 27
Ruhe meine Seele, núm. 1
Heimliche Aufforderung, núm. 3
Morgen, núm. 4
Cäcilie, núm. 2

Propines:

Visí d’arte de Tosca de Puccini
Schlechtas Wetter de Richard Strauss
Suicidio de La Gioconda de Ponchielli
Las Coplas de Curro Dulce d’Obradors

Violeta Urmana ja va fer un concert similar en el cicle Palau 100, el 22 de gener de 2007, amb el mateix pianista i amb les mateixes cançons de Strauss i avui propines que al 2007 estaven integrades al programa. Potser abans de programar un nou recital, caldria que repasses l’agenda per tal de fer-lo una mica més variat, però en qualsevol cas, ens ha servit per veure com ha evolucionat la veu en aquest quasi quatre anys.

Assumir rols com Lady Machbeth o l’ Odabella d’Attila, ambdues de Verdi o la Isolda, ha d’acabar passant factura a una veu que era ductil i dolça, alhora que plena i intensa. Una veu que no hem d’oblidar que va començar com a mezzosoprano i que després va fer, com és força habitual, un canvi cap al registre de soprano spinto o dramàtica.

Abans escoltar a Urmana era no patir, sabies que arribaria a totes les notes sense cap dificultat i amb una emissió neta, polida i sense tibantors, ara ja no.

Després de les cançons belcantistes, tan sols per esclafar la veu i on veritablement no m’ha dit absolutament res i m’ha fet pensar en el maltractament que pateixen els autors escollits per escalfar la veu al inici dels recitals. Pobres no s’ho mereixen.

Ha cantat molt millor el Benedetto sia il giorno del sonet de Petrarca de Franz List. Allà ha començat a interpretar i fer pianos, donant una mica d’expressió al que cantava., però la cançó té dos aguts, que l’han agafat amb la veu encara no prou escalfada i ha fet, sobretot un, dos crits.

Hi ha coses que a un recital de lied no es poden permetre, una d’elles és cridar i l’altre és no comunicar.

Urmana, tan perfecte ella, no comunica, no arriba, no emociona. És una veu prodigiosa i bella, que malgrat d’un cert desgast del registre agut, ara més tibant i obert, dona la sensació que pot fer mil i un rol, és una veu amb amplíssimes possibilitats. Mentre canta, l’imagines fent la Isolda, però també el compositor o l’Octavian del Rosenkavalier, la Sieglinde, és clar, la Kundry, potser la Tintorera, què sé jo!, però sobretot, el que necessita aquesta senyora, és un director musical important, que sàpiga extraure d’aquest prodigiós material, tot el suc i l’expressivitat que ella sola, amb un pianista correcta al costat, no sap explotar o transmetre correctament, al menys a mi.

Us diria que en el Mahler ha tingut moments molt bonics, que s’emblaven albirar emoció garantida a la segona part.

Amb Duparc, he trobat a faltar a la Crespin, per entendre’ns, una veu plena com ella, però molt més sensible i en els dues caçons de Txaikovski, penso que s’ha excedit , ja que tampoc fent-les tan dramàtiques, ha arribat a emocionar-me.

Pel final ha quedat Richard Strauss i allà, sense fer-me esborronar m’ha agradat molt més i és quan he pensat amb un Octavian o una Tintorera, la veu és ideal i té la força i la dolçor, quasi tot és a tocar, però l’emoció i el sentiment, no és compra ni es ven.

Amb un èxit moderat, ja que tampoc la sala estava plena, més aviat el contrari, no s’ha fet pregar gens per fer la tanda “obligada” de propines.

Després de Cäcile de Strauss crec que no hi ha res més inapropiat que “Vissí d’arte”. Si volia acontentar al públic operístic del Liceu, hagués tingut que preparar un programa operístic, però si decideix fer lied, ha de ser conseqüent. No és pot passar d’un món straussià tan particular, elegant i sofisticat, a la carnalitat pucciniana, sense cap mena d’anestesia.

A la Tosca, tres quarts del mateix, les notes a lloc, amb alguna frase tallada on no corresponia, per manca de fiato, però sense esborronar, ni electritzar la meva espinada.

Quan ja l’imaginava a punt del suïcidi ponchielià, s’ha tret de la màniga Mal temps, l’opus 69 núm 5 de Richard Strauss, un lied amb un transfons de vals vienès que recorda el Rosenkavalier, però que costava de quadrar després de la Tosca.

La tercera propina si que va ser el Suicidio! de la Gioconda. La veu esplèndida, de “cantratice errante”, és a dir una lleona que s’ha esgarrapat amb Laura, per tal de no perdre l’home que no la vol, no ha acabat d’esclatar. La verduleria intrínseca en el personatge no ha acabat de sorgir (ara per sort), no era el dia de mercat més propici. Massa fina per ser Gioconda i massa cridòria per un recital, en principi, tan exquisit.

S’ha acomiadat, com també ho va fer al Palau, tot i que allà encara va anar a buscar la Santuzza, amb les Coplas de Curro Dulce d’Obradors, on ha exhibit esplendor vocal, amb un llarg i aquest si, ben impostat agut final, prèvia coloratura espanyolitzant, creient potser, que això acabaria per posar al públic dret. No ha estat així. Se l’ha ovacionat i bravejat amb discreció i no sé si tothom, però molts hem sortit pensant que una veu així hauria de ser més ben aprofitada, i que sobretot ens agradaria veure-la a dalt del escenari, participant d’una òpera complerta i escenificada, a poder ser amb un director, tan musical com escènic, que sàpiguen treure brillantor interpretativa a una veu prodigiosa, abans que sigui massa tard.

Per a mi, no cal que vingui a fer òpera italiana, però, fins i tot ho acceptaria.

Aviat tornarà (5,6 i 7 de novembre), aquest cop a l’Auditori, per cantar a la temporada de l’OBC, dirigida per Pablo González, interpretant les cançons del camarada errant i els Rückertlieder. El preu (36 € l’entrada més barata) segurament em farà desistir d’anar, però tampoc amb sabrà molt greu. Ves, ahir no us diré que reclami el retorn dels 9€ (7,5 + la incomprensible comissió de La Caixa), però potser amb 5€ ho hagués donat com a ben pagat.