René Pape Boris Godunov al MET Foto: Nick Heavican / Metropolitan Opera House

Ahir va tenir lloc la segona funció d’aquest singular abonament a la temporada del Metropolitan Opera House de Nova York, que podem seguir mitjançant la projecció en alta definició des de les butaques del cinema.

La segona òpera programada ha estat un dels cims de l’òpera de tots els temps, Boris Godunov de Modest Moussorgski, en una nova producció inicialment prevista per a Peter Stein i que finalment ha estat assignada a Stephen Wadsworth, sota la direcció musical de tsar, és a dir Valeri Gergiev, possiblement l’indiscutible director actual per fer front al repertori rus.

Gergiev ha dirigit la versió de 1872, és a dir amb el pròleg i els quatres actes, incloent el de Polònia i la segona escena del acte 4at., la del bosc de Kromy, sense la qual l’òpera perd gran part del intens discurs polític, el veritable leitmotiv d’aquesta obra mestra.

El director rus, principal director invitat del MET, dirigeix de manera mestrívola, a la fabulosa orquestra del teatre novaiorquès, que amb el falsejat i mesclat so, que ens arriba, perd la brillantor que ens té acostumats, comparat amb les transmissions radiofòniques. Tot i així, la minuciosa direcció de Gergiev brilla en totes i cadascuna de les escenes, dominant perfectament tota la tensió dramàtica i la veritable essència de la tragèdia del poble rus, que la versió original de Moussorgski ja posseeix i sense els afegits d’esplendor orquestral de la versió de Rimski-Kórsakov, o de veritat i dramatisme que les posteriors versions de Xostakóvitx (1940) o  Rathaus (1948), volien donar a l’òpera.

Que el MET pugui disposar de Gergiev per aquest repertori és un luxe, malgrat que el preu que hagi de pagar sigui el d’escoltar com el tsar del Mariinski fa front al repertori verdià, per exemple.

A l’orquestra luxosa, li hem de sumar el veritable protagonista de l’òpera, el cor del MET, que fins que no ha arribat la darrera escena, la de la revolució, no m’ha acabat de fer el pes del tot. Serà que al menys en això, el Liceu, i després de la magnífica intervenció a la Carmen, supera al MET.

René Pape, l’únic interpret no eslau dels principals de l’extensa companyia, ha estat el protagonista per tercera vegada en la seva carrera i primera al teatre de Nova York, del rol de Boris.

No és un baix, baix, com aquells que anys enrere cantaven aquest rol, perquè ens hem d’enganyar. Ara aquelles veus, com Salminen (sortosament encara en actiu), Ghiaurov, Christoff o Xaliapin, o no existeixen o bé estan amagades aneu a saber on, però Pape que podríem definir com baix baríton sense aguts (ja és trist) canta, quan vol, magníficament. Tenia una certa por, ja que és capaç d’exasperar-me quan  no s’implica en el que canta, com darrerament hem patit al Liceu, però no ha estat així i malgrat que la veu del baix alemany és “massa suau i bonica” per alguns moments del tirà personatge i que la part aguda li costa moltíssim, en l’escena que clou el segon acte, així com davant del Consell del Boiars i la mort, ha cantant excepcionalment bé, amb una interpretació gens histriònica, molt mesurada i casi diria que interioritzada. Lluint una intensitat emotiva molt creïble. Em costa emocionar-me amb Pape, però reconec que en l’escena de la mort ho ha aconseguit. Bravo!

El pretendent Grigori, o el fals Dmitri, ha estat interpretat pel tenor Aleksandrs Antonenko, posseïdor d’una veu de caire dramàtic i potser sempre tendent al cant en forte, no deixant ni un mínim intent de dolçor expressiva en l’acte de Polònia, on en teoria, la partitura s’omple d’una sensualitat que en la funció d’ahir va brillar per la seva absència. Tot i així Antonenko ofereix una prestació de notable i sòlid impacte vocal, encara que mancada del lirisme que també li demana la partitura.

El cabdal rol de Marina, que darrerament costa tant de veure, ja que es prescindeix d’aquest acte, que en realitat i malgrat que el personatge apareix anomenat en el relat original de Pushkin, és un parèntesi innecessari en el discurs de l’òpera, però una concessió lírica a tanta concentració dramàtica, ha estat interpretat per la interessant mezzosoprano Ekaterina Semenchuk, que amb una veu càlida i de generós centre, no m’ha acabat de seduir, com presumptament ho hauria de fer. No sé de qui ha estat la culpa, però tinc la impressió que si tan sols l’hagués escoltat m’hagués agradat més, i no és pas que la senyora faci por, no, però ara ens capficaríem en qüestions escèniques, que sabeu que sempre deixo pel final.

El tenor Oleg Balashov, fa un Shuisky mancat del cinisme propi del conspirador, que tan bé ens va fer el malaguanyat Philip Landgridge en la darrera i magnífica producció d’aquesta òpera al Liceu. Balashov té una veu típicament eslava, amb fort metall al seu timbre, però l’incisiu i sibil·lí discurs del personatge ha quedat amagat entre els capes i túniques del estereotipat vestuari.

Notable el Pimen del encara jove Mikhail Petrenko, per assolir aquest cabdal rol. Petrenko canta molt i molt bé. Si en el seu primer monòleg, en l’escena del monestir del primer acte, li he trobat a faltar la rotunditat del baix eslau que és el testimoni de la història, tot i el seu acurat cant, en l’aparició a l’escena del Consell dels Boiars, i en la confrontació amb Boris, m’ha agradat moltíssim.

Vladimir Ognovenko, sense una veu especialment rotunda i ara ja una mica gastada, fa un Varlaam magnífic. Es nota que domina tots els recursos que la experiència atorga als bons cantants i sap endur-se’n al públic amb una actuació convincent.

El pervers i manipulador jesuïta Rangoni, discutiblement dibuixat per Wadsworth, ha anat a càrrec d’Evgeny Nikitin, amb una veu no gaire bonica i de oscil·lant emissió, però aquest si incisiu i recargolat, en els duos amb Marina i Dmitri, del tercer acte.

Fantàstic l’idiota d’Andrei Popov. D’acord que sempre m’ha semblat un rol fàcil i agraït, però de ben segur que no ho és. És un rol primordial que ha de commoure i Popov, amb la visió patèticament embogida i al·lucinada, ho assoleix amb escreix.

El fill de Boris ha estat atorgat a una veu blanca, Jonathan A. Makepeace. És un noiet que dona el tipus escènic a la perfecció i que amb els micròfons al davant no té cap problema, tret de la fixació pròpia de les veus blanques, però altre cosa deu ser al teatre. La rebuda del públic ha estat molt generosa, la qual cosa vol dir que o bé a la seva edat té una projecció notable, o més probablement, els enginyers de so interns del teatre, l’han ajudat generosament.

Lamento no poder enumerar la resta del extens repartiment, però ni la mateixa pàgina web del MET facilita la totalitat del cast, en una manca de consideració a tots els artífexs d’aquesta producció, inadmissible.  (El comentari de Carlos m’ha aclarit “l’inadmissible” oblit.

BORIS GODUNOV
Modest Mussorgski

Boris Godunov………..René Pape
Prince Shuisky……….Oleg Balashov
Pimen……………….Mikhail Petrenko
Grigory……………..Aleksandrs Antonenko
Marina………………Ekaterina Semenchuk
Rangoni……………..Evgeny Nikitin
Varlaam……………..Vladimir Ognovenko
* Simpleton………….Andrey Popov
Nikitich…………….Valerian Ruminski
Mitiukha…………….Mikhail Svetlov
Shchelkalov………….Alexey Markov
Innkeeper……………Olga Savova
Missail……………. Nikolai Gassiev
Officer……………..Gennady Bezzubenkov
Xenia……………….Jennifer Zetlan
Feodor………………jonathan A. Makepeace
Nurse……………….Larisa Shevchenko
Khrushchov…………..Dennis Peterson
Lavitsky…………….Andrew Oakden
Chernikovsky…………Mark Schowalter
Boyar in Attendance…..Brian Frutiger

Conductor……………Valery Gergiev

Production…………..Stephen Wadsworth
Set Designer…………Ferdinand Wögerbauer
Costume Designer……..Moidele Bickel
Lighting Designer…….Duane Schuler
Choreographer………..Apostolia Tsolaki

Tots han estat bé en general i no hi ha hagut cap intervenció secundària, d’aquelles que antigament al MET, feien enrajolar als oïdors de les transmissions radiofòniques, pels accents de Brooklyn i les veus d’ínfima categoria, ho recordeu?.

Sembla ser que quan faltaven poques setmanes per l’estrena, i després de molt mesos d’assaigs, Peter Stein va abandonar sobtadament la producció i corre-cuita, un cop ja estaven confeccionats els decorats minimalistes (Ferdinand Wogerbauer) i el tradicional vestuari (Moidele Bickel) de discutible bellesa, van haver de cridar a Stephen Wadsworth.

Al Met ha agradat, a mi pel cinema, gens. Ni Brian Large, habitual mag de les transmissions televisives, ha fet digerible una producció dramàticament més treballada en la concepció global, que no pas en el treball minuciós dels personatges i situacions.

Moltes escenes eren rutinàries i adotzenades, de vell teatre (taverna, habitacions del Kremlin, Consell dels Boiars) on donava la sensació que Wadsworth deixava fer als cantants allò que la inspiració personal els dictés. En les escenes de masses, fins que no ha arribat l’escena final, on si que hi ha un notable treball de conjunt d’extrema violència i sadisme exagerat, tot i que justificable i teatralment molt impactant, tot m’ha semblat previsible.

En l’escena de la Coronació he trobat a faltar la immensa i tan criticada cadira, del impressionant muntatge de Willy Decker a la inauguració de la temporada 2004-2005 del Liceu.

L’acte de Polònia, inserit per donar un cert repòs al públic, amb la incorporació d’una veu femenina de relleu i un duo d’amor de seductores i alliberadores melodies, ha resultat ser un acte gèlid, que ni l’exuberant magnetisme sonor que Gergiev ha extret de l’orquestra del MET, ha sigut capaç d’escalfar. Escenografia lletja, cadires ridícules i columnes molestes, sota una llum plana, freda i destrempant, per una acte que hauria de ser tot el contrari.

Si que hi han hagut algunes coses notables, com el manuscrit de la història de Pimen, que presideix tota l’òpera, i en el qual l’idiota en un determinat moment, s’ajau i es cobreix amb les seves planes, com amagant-se dels tràgics esdeveniments que li toca viure. Ha estat per a mi, el moment teatralment més impactant, la resta, francament, per passar pàgina.

Alerta amics! si l’òpera al cinema ens apropa l’acció a uns primers plans on podem apreciar les perruques i barbes postisses i les imperdonables espelmes amb bombeta elèctrica que porta el patidor i atribulat poble rus, serà pitjor el remei que la malaltia. A aquestes alçades no es pot admetre una transmissió com la que vam veure ahir.

O es trien produccions de notable càrrega teatral, aptes per transmetre al públic del cinema, interpretacions i dramatúrgies treballades especialment per aquest mitjà, o allò que es pretén apropar resultarà poc creïble, o en el pitjor dels casos, falç i risible.

Si els cantants no són actors consumats, i cada dos per tres veiem com miren al director d’orquestra, aquella tensió dramàtica o eròtica, que hauria d’embadalir-nos en l’acte polonès, esdevé falsa. O si veiem que el maltractat poble rus, llueix unes botes i sabates, perfectament embetumades i lluents, o que els torturats russos porten més salsa de tomàquet de la que les càmeres de televisió poden admetre, per simular la sang que des de la sala, si pot ser prou convincent, estem vorejant perillosament el ridícul i sembla mentida que aquells enquadraments desafortunats de la càmera, hagin estan dirigits per Large, que tantes mostres de magisteri televisiu ens ha donat. Una mala nit, per una producció mediocre, que no obstant ha assolit un notable èxit.

La propera, el dia 13 de novembre. Ens espera el divertit i belcantista Don Pasquale de Donizetti, amb Anna Netrebko preparada per fer embogir al Don Pasquale, a Ernesto i a tots nosaltres.