Sortint del Liceu no tenia gaires ganes de res, ni de sopar, que és quelcom pel que no tinc mai un no.
Lulu esgota, aclapara, angoixa, atabala, és una òpera dura, imponent, que no et pot deixar mai indiferent. Hi ha òperes plenes de desgracies, que son difícils de creure, fins i tot arriben a ser còmiques de tan tràgiques, però en aquesta, que concentra una quantitat de morts per compàs molt més alta que la mitjana operística, tot resulta odiosament creïble.
Ja sabem des de un bon inici que allò no pot anar bé de cap de les maneres, que Lulu, àngel exterminador i concentració de desgràcies, morts i infortunis, misèries i cruels injustícies, ens farà patir i per si no ni havia prou, Alban Berg no ens posa gaire fàcil. Potser per això ahir, al Liceu presentava una imatge una mica desganada, amb cares noves que sortosament ocupaven alguns seients tradicionalment ocupats pel tribunal de la santa inquisició, que dos sessions seguides de provocacions escèniques, els deu haver semblat massa.
Em venia de gust aquesta Lulu i havia fet part dels deures que se’ns reclamava des de la direcció del Teatre, però tot i així Lulu és molta Lulu.
Primer acte, sense gaire problemes. En el segon acte he tingut que superar algun moment proper a l’atac de nervis i el tercer acte m’ha passat bastant bé, malgrat l’esbudellada final, que et deixa fet miques.
Michael Boder va portar molt bé l’orquestra, amb passatges d’un lirisme molt notable. De fet, va fer lluir moltíssim les qualitats musicals de la partitura, un merit que cal tenir molt en compte. L’orquestra va sonar bé i ens fa mantenir les esperances d’aquest inici de temporada, amb dues obres complicades, resoltes de manera més que eficient. Ara caldria començar a buscar una mica de sumptuositat al so. Serà perquè encara estava sota les influències del Stravinsky de l’OBC, però un cop superat aquelles anèmies de les temporades anteriors, ara caldria vitaminar-la. Temps al temps, però hem començat molt bé.
Vocalment la cosa pintava millor que el que ha resultat finalment. Certament Patricia Petibon està incommensurable. Vocalment sembla que superi tots els paranys de la inclement partitura sense gaires dificultats, tot i que de ben segur que ho deu passar malament. La ductilitat vocal i la convicció escènica són els dos grans puntals d’una interpretació molt notable que s’afegeix a Alagna, com a aspirants al millor cantant de la temporada.
Orfes de Michael Volle, que de ben segur hagués donat molt més relleu vocal al Dr. Schöne i al episòdic i cabdal Jack, al tercer acte, ens hem hagut de conformar amb Ashley Hólland, de poc impacte, la veritat.
Tampoc m’ha agradat l’Alwa de Paul Groves, un tenor que fa uns anys cantava el repertori belcantista fent proeses com aquesta. Ara, amb la veu absolutament escanyada en la que en altra temps era la seva zona més brillant, va fer patir de valent durant el compromès segon acte, on tota l’escena i duo amb Lulu, va ser un patiment constant. Ja ens estranyava que ell assumís el rol del heldentenor, ja que en principi la seva veu era idònia per interpretar al pintor, amb un lirisme que encara continua sent el seu punt fort, però el deteriorament de la veu, sembla condicionar a fer-li fer un rol que a totes totes, el sobrepassa.
Robert Wörle se’n va sortir be del seva pluriocupació, amb cinc rols al seu càrrec.
Julia Juon m’ha agradat fins al fragment final, on la veu se li va destemprar amb accés, mancant-li el to de desesperació del comiat final.
Will Hartmann, que l’any passat ens va cantar el Pastor del Krol Roger, es va escanyar ostensiblement en el rol de Pintor.
Notable el veterà Franz Grundheber, donant molt més relleu a Schigolch, que l’eminent Hotter en la darrera edició.
L’extensa nòmina de rols petits, va estar defensada amb molta professionalitat, però sóc incapaç d’anomenar-los a tots, ja que el batibull escènic, em fa impossible distingir-los a tots.
Lulu al Liceu, producció d'Oliver Py. Foto Bofill
I la producció?, doncs ho lamento molt, però no m’ha agradat. Ep! anem a pams.
És una producció molt treballada, amb moments d’impacte visual molt notables, i amb una escenografia potent, tot i que esgotadora, omnipresent i excessivament protagonista del fets. Calia aquell constant anar i venir dels decorats?, no, absolutament no.
“Épater le bourgeois” a aquestes alçades?, doncs tampoc, malgrat ser una òpera propensa a tot el que es vulgui o fins i tot, més. Py no cau en la provocació gratuïta i les escenes de sexe que farceixen en molts moments l’escenari, són tan fredes, mecàniques i sense passió, que no provoquen la més mínima alteració de les feromones. L’escena pol·lèmica del cinema porno, al tercer acte, fa realment mal, lluny de tota provocació, és desoladora.
Jo crec que el Sr. Olivier Py, carregat de idees i temerós que el públic s’avorreixi amb una òpera tan dura, ha decidit posar totes les idees que aquesta òpera li suggereix, sense deixar-ne cap per a un altre muntatge i sobretot, s’ha decidit a que durant les tres hores de música, l’acció escènica ens distregui de tal manera, que ens desconcentri. PECAT MORTAL! Sr. Py.
Durant el primer acte, són tantes les coses que passen, i tanta gent la que es mou per l’escenari, que els cantants principals perden protagonisme. En més d’un moment vaig haver de buscar a la pobre Petibon, entre aquella constant obstinació per omplir l’escena de coses i cossos.
Hi han accions a primer pla, però també a segon i a tercer, però no en té prou amb la profunditat i també juga amb els nivells. Hi ha moments amb tres nivells d’acció escènica, i vulguis o no, deixes de mirar als cantants protagonistes, per veure com s’ho muntant a la festeta del tercer pis, els actors de la figuració. Lamentable!
Moltes llums que giren i despisten, molta estructura, molta coloraina, però hi ha moments teatrals que es perden i moments de força i dramatúrgia suficientment potents, com per no posar-hi tanta salsa, que acaba per fer malbé la vianda.
Això que em perdonin els moderns que no gosen dir ni mu a un muntatge d’un “enfant terrible”, és una direcció errada, per excés més que per defecte, doncs hi ha moltes idees, però malbaratades.
Per altre part, aquest món oníric, ple d’una parada de monstres humans que envolten el desig i la destrucció, té forces encerts i suggeridores imatges, que moren en mans d’altres imatges, que succeeixen en el mateix moment. El problema és la manca de concreció i la desmesura. Per a mi, un muntatge fallit
La darrera producció, la de la temporada 1986-1987, procedent de Viena i dirigida per Wolfgang Weber, em va agradar molt més. Era molt més inquietant i concentrada, o així ho recordo jo.
IN FERNEM LAND 
Quasi completament d’acord amb tu. Així com a Carmen, l’escenografia de la factoria Bieito, acompanyava i feia entenedora l’òpera, amb alguna “boutade” però que no feia mal, avui i sobretot al primer acte m’he perdut en l’intent d’escoltar la música,de llegir el text, veure les 10 coses simultànies que passaven a l’escenari i localitzar a cadascun dels personatges. A mi m’ha complicat l’òpera que ja de si no és fàcil. Una mala producció que ha millorat una mica a partir del segon acte. El primer ha estat una veritable olla de cols.
D’altra banda et puc dir que al tercer acte la majoria de la caverna ha desaparegut del meu voltant (estic a la fila 5 de platea). I en quant a l’avís de la peli porno, coincideixo amb la crítica del Roger Alier a la Vanguardia, que només pot ser un truc publicitari per a atreure al públic. Un cop vista, crec que no calia, però en tot cas si no haguessin avisat segurament que ni hauríem reconegut que representava de tan soft i light. Una cosa així o ets valent i la poses més explícitament, cosa que suposo el Liceu ni cap teatre d’òpera ho acceptaria o més val que te l’estalviïs.
Evidentment, no serà la meva òpera de la temporada.
M'agradaM'agrada
Hola Jordi:
He llegit alguna ressenya d’aquest muntatge a alguns diaris, que són més morboses i provocadores que el propi muntatge que intenten descriure.
És una veritable llàstima que es banalitzi tant els espectacles operístics, intentant buscar sempre els aspectes menys artístics.
De totes les crítiques que he llegit, i fins i tot dels comentaris que s’han deixat aquí, quasi bé ningú parla d’aspectes musicals, i encara menys vocals.
Això si, sembla que el més essencial d’aquesta representació, sigui la genialitat del Sr, Py, POBRE BERG!
M'agradaM'agrada
Ya veo que va a prevalecer la idea de que la producción es excesiva, y creo que entiendo bien los motivos, pero a mí no me sobró nada de lo que, en sí mismo, ya era una obra de arte. Tampoco es la primera vez que en un escenario hay 3 o 4 centros de atención, y puede que me ayudase la opción que tomo en esos casos, es decir, no agobiarme por lo que pierdo y disfrutar con lo que veo naturalmente, igual que cuando en un viaje ves que no vas a dar abasto. Lulú es también el retrato de un mundo, tan mareante y mareado entre otras cosas como el que propone Py.
Petibón en el cielo, el vagabundo-padre, el atleta pero también el artista y la condesa me parecieron estupendos y a Alwa y Schön, sosos, les salvo la sal del conjunto. Y por eso me quedo con el recuerdo de una gran ópera que ojalá pueda volver a ver en una producción mejor (y comprobar así lo equivocado que estoy 😉 )
M'agradaM'agrada
José Luis, sempre que sobre un escenari, es produeixen aquesta saturació d’accions pararl·les, em llegiràs o em semtiràs dir el mateix.
A mi no em calen.
Hi ha un moment al final del primer acte, teatralment essencial i musicalment molt important. És tracta de la maquiavèl·lica dominació de Lulu al Dr. Dchön en el camerino, on ell acabarà absolutament sumís, trencant el compromís amb la seva promesa.
mentre això succeix, el Sr. Py situa a uns tres metres de distància l’escenari del cabaret, on veurem actuar a tres parelles mig nues, davant del public on hi ha la promesa del Doctor.
L’atenció es desvia volgudament a dalt, deixant que el veritablement important, que és el joc eròtic, el domini de Lulu i la submissió i posterior exhibició del triomf, quedin desdibuixades.
Com aquests exemples, tants com vulguis, a cada escena, a cada acte,
Pot ser que a tu t’agradi, a mi no, i aquest aspecte tan ben treballat, això és innegable, fa que no valori aquest espectacle amb l’eufòria que els molts defensors que us heu expressat aquí manifesteu.
M’alegro molt que citis als cantants, doncs dubtava que estiguéssim parlant d’una òpera al Liceu, o una obra de Teatre al Romea.
M'agradaM'agrada
He citat sempre cantants, començant per la Petibón que es el que mes em va agradar de la nit, escenografia inclosa. D’altre banda, deus tenir raó en això del desenfocament que es podia produir, però jo no me’n vaig adonar, potser perquè estava enlluernat (inclús literalment com comenta kalamar) o perquè estava molt i molt interessat en el text i això feia que no em distragués. Es el inconvenient i l’avantatge dels que no tenim referències. Jo simplement, m’ho vaig passar molt bé, i la tornaria a veure dema. Encara que també reconec que tinc una preocupant tendència a la eufòria i la hipèrbole, però ja em aneu coneixent… 😉
M'agradaM'agrada
Yo ya he cumplido de sobra mis deberes. He visto tres versiones diferentes de esta ópera en vivo, a lo largo de 40 años, y ya puedo decir sin tapujpos que no quiero ver ninguna más. Me he esforzado tres veces en digerirla pero no puedo con ella, se me atraganta. La trama no me interesa en ningún momento -a la media hora ya estoy esperando que aparezca Jack El Destripador- y el texto (al menos la traducción simultánea) me resulta petulante. Lo mejor: la música escuchada al natural, pero ni loco la vuelvo a escuchar en casa.
Que es una obra capital de la Historia de la Opera? Lo acepto, pero no de mi Historia de la Opera. Vista, oída y archivada, para que la disfruten los que se atrevan con ella.
De las tres producciones vistas por mí en vivo me quedo con la segunda, la del Liceu de 1987. Esta escenificación actual es chirriante, de excesivo colorín y de mareante movimiento escénico y para mi gusto mal dirigida. Estoy harto de ver tramoyistas en escena.
Lo que más me ha gustado es el vestido superbrillante de Lulu…, no sé si en el segundo o en el tercer acto porque quedé tan mareado que ya no sabía ni dónde estaba ni qué veía. Salí del teatro destrozado, agotado, harto y con ganas de cargarme a alguien…Esto es disfrutar? Mi grado de masoquismo no llega a tanto. No necesito recurrir a eufemismos; tengo suficiente edad como para decir con claridad lo que pienso, sin temor a nadie.
Patricia Petibon, a quien odié en su Olympia de La Bastille de hace casi 4 años, es pintiparada para este rol que es y será su gloria y su tumba vocal. Extrae todo el provecho lírico de la especial partitura con sobresaliente y se mueve disciplinadamente, de acuerdo con las órdenes recibidas; no obstante sigo prefiriendo la versión ofrecida en 1987 por la otra Patricia (curiosa coincidencia), la Wise, sin negarle a la soprano francesa ninguno de sus méritos, en esta ocasión sumamente destacables.
Enfín voy a tomarme un Gelocatíl pues aún me dura el dolor de cabeza.
M'agradaM'agrada
A vegades Colbran, convé que ens facin les òperes que no formen part de la nostra història de l’òpera, no fos cas, com ha succeït més d’una vegada, que es faci la llum. Trigaran 25 anys a fer-la?, la tornarem a agafar amb ganes. Segur.
M'agradaM'agrada
Aprecio mucho tu sinceridad
M'agradaM'agrada
tapujpos=tapujos
M'agradaM'agrada
otra crónica estupenda, gracias Joaquim! me hubiera gustado verla pero por horarios esta vez me ha sido imposible.
M'agradaM'agrada
Gràcies a tu saisbcn. Qui sap, potser la tornaran a fer i tindràs l’oportunitat de veure-la, tot i que la més aviat trista venda de localitats, no sembla que sigui un motiu gaire engrescador per programar-la aviat.
M'agradaM'agrada
Llums i ombres.
Així definiria aquest muntatge.
El més trist la esbandida de públic al segon acte, deixant la sala, que ja no era plena al començament, en un estat lamentable, indigne d’un teatre de primera.
Ens manca molta educació musical.
Compartim majoritàriament els aspectes estrictament musicals i a trets generals signaria aquesta crítica, tret de la Juon que no em va agradar gens.
M'agradaM'agrada
Benvingut Ramón i gràcies per comentar.
El fet d’abandonar un espectacle pot ser produït per molts motius i potser no ens hauria d’escandalitzar si és fruit d’un nyap. Aquest crec que no era el cas, però molta gent no està disposada a romandre asseguda veient una cosa que li desagrada o no entén.
gent que potser té molta cultura musical, que no ha d’estar renyida amb aixecar-se i marxar. A mi em consta fer-ho, però no descarto que si un dia em trobo a disgust ho acabi fent.
En realitat l’aspecte que em va agradar més, va ser el musical i continuo dient que m’agrada més la Lulu que Wozzeck.
M'agradaM'agrada
No la vaig poder aguantar. A mi no em diu res aquesta musica atonal. Soposo que no estic preparada, o que senzillament no m’agradarà mai de la vida. La Petibon crec que estava perfecta en el paper, peró no n’hi va haver prou. Potser no era el meu dia.
M'agradaM'agrada
Vols dir Maria Teresa que és una qüestió de preparació?, a mi no m’ho sembla. Més aviat penso que és una qüestió d’aptitud o del que vols veure o sentir quan vas al teatre, no et sembla?
M'agradaM'agrada
ara no t’entenc Joaquim: parlas d’aptitud o d’actitud ..??
M'agradaM'agrada
tens raó nati, és actitud.
M'agradaM'agrada
Estava expectant per veure la teva opinió Joaquim i et tinc que dir que m’ha decebut, perquè estem amb total desacord.
Musicalment es molt possible que opinem mes o menys igual, encara que ja et vaig comentar en el meu blog “voltarivoltar” que aquesta opera a mi em sobrepassa, perquè no estic segurament preparat…aixó de la musica atonal i dodecafònica poder no es lo meu, però reconec que Patricia Petibon aquí canta com els àngels i a mi em va encantar.
Però on divergim 180 graus es en la opinió de la posta en escena de Olivier Py. A mi no es que em va agradar molt, no…., a mi em va ENTUSIASMAR !!!; tan es aixi que crec que amb els 35 anys que fa que assisteixo a representacions operístiques, bàsicament al Liceu, es una de les que m’ha impactat mes. He trobat que aquesta opera es l’espectacle TOTAL i que postes en escena com aquesta fa que l’opera continuï viva, avui en dia. Sota el meu punt de vista, Py vol representar que la vida es com el CIRC i es basa amb aquesta idea inicial per desenvolupar tota la representació, ple de color, moviment i sorpreses continues. No em va aclaparar en absolut, tot al contrari… em va fer digerir mes fàcilment una opera que per mi musicalment es difícil. Crec que no distreu en absolut i jo particularment no em vaig perdre en cap moment.
Els humans tenim dos sentits molt diferents, el de la oïda i el de la vista complementaris però no excloents. De totes maneres reconec que a vegades es bo ( i no únicament en aquesta obra ) tancar el ulls per gaudir millor d’una bona musica. Quant una opera m’agrada molt a vegades compro per segon cop una nova entrada però sense visió i gaudeixo tan o mes que la primera vegada. Vull dir amb això, que si a un el distreu una escenografia que no li acaba d’agradar, no cal mes que aclocar els ulls i gaudir de la música.
La diferencia de gustos estètics en la escenografia entre nosaltres, no em preocupa gens. Crec que aquesta divergència es enriquidora. Si tothom penséssim igual o tinguéssim els mateixos gustos, ens agradaria a tots la mateixa dona o passaríem les vacances al mateix lloc. Això seria terrible.
M'agradaM'agrada
Ho sento Miquel, però ja és ben trist que la meva opinió et decebi. És una opinió més que intento argumentar. Imaginat que ara jo us digués el mateix als que us ha agradat molt. Estic tan decebut Miquel de que t’hagi agradat! oi que noi ho acabaries d’entendre?.
És cert que les coses que a mi m’agraden, m’agradarien que agradessin a tota la gent que estimo o aprecio, però no em decebreu si em porten la contraria.
Jo sóc incapaç de moure els meus ulls independentment l’un del altre, com els camaleons. No sóc capaç de mirar a baix, mentre llegeixo, importantíssim encara que hagis fet els deures i sàpigues de que va l’argument, és seguir el diàleg, els sobretítols, i alhora veure el que estan fent als diferents escenaris, mentre el decorat es mou i els florescents m’enlluernen.
Ah! i no m’agrada el circ.
Aquest espectacle del Sr. Py és l’altre cara de la moneda de Zeffirelli, que també ho acostuma a posar tot i també m’atabala i encara em treu més de polleguera, per molts altres motius que allargarien innecessàriament la rèplica.
Mentre no et faci una malifeta, amic Miquel espero que no et torni a decebre, d’acord? 😀 🙂
M'agradaM'agrada
Em sap molt greu Joaquim, que hagis interpretat el que jo no volia dir de cap de les maneres. Efectivament he posat la paraula “decebut”, però creu-me, respecto la teva opinió mes del que et penses, i la paraula “decebut” al que sembla li dones tanta importància,no tenia el sentit ( o no li volia donar) al que tu has interpretat. Saps perfectament que mes d’un cop t’he dit que “sempre tens raó”, perquè ho crec aixi… i tu m’has fet reflexionar de que això no es veritat. El que poder volia dir, Joaquim, es que m’havia fet la falsa il.lusió de que també a tu t’hages entusiasmat la posta en escena, tan com a mi… res mes. Canvia la paraula “decebut per “sorprès” i aixi poder te mes el sentit en el que jo volia expressar. Saps que t’admiro per la tasca que realitza’s amb aquest blog. Una abraçad
M'agradaM'agrada
Ui! si Miquel, m’agrada molt més sorprès que decebut. No m’agradaria per a res decebre’t per una qüestió com aquesta, al cap i a la fi estem parlant de interpretacions i visions diferents d’una representació operística, res definitiu a les nostres vides.
Ara, això si, no estem obligats a res i per tant, jo no sempre tinc la raó, insisteixo amb això, doncs hi ha qui em retreu aquest aspecte constantment. Hi haurà dies que estarem d’acord i d’altres que no, sense que això hagi de ser un obstacle per a res.
M'agradaM'agrada
Respecto a lo musical estoy totalmente de acuerdo con Joaquim. No así en lo dramatúrgico. Yo personalmente estoy absolutamente entusiasmado ante el artificio y maestría de Py. A años luz de una, a mi parecer, absolutamente fallida producción de “Rake’s progress” que ví hace años en Paris, este hombre ha madurado y ha sabido sacar punta a una obra francamente difícil de digerir. Realmente no queda otra opción que ofrecer un buen espectáculo teatral para acompañar al serialismo dodecafónico de Berg. ¿Os imaginais lo que sería una ópera así en versión concierto? Si en la representación actual la audiencia ya va disminuyendo entre acto y acto, en un concierto al final no quedaría ni el apuntador. Y no hay que olvidar que la ópera es también teatro y no se entiende sin una buena puesta en escena. Celebro pues la dramaturgia de señor Py, que nos hace mantaner los ojos clavados en el escenario sin respiro alguno, y que invita a una nueva revisión de la misma para ir recuperando pequeños detalles perdidos. Personalmente, este servidor va a repetir este sábado, y ya estoy contando los minutos…
M'agradaM'agrada
Jo també repetiré el dissabte i també estic amb moltes ganes.
M'agradaM'agrada
Bien Kucharón, nada que objetar a tu repetición y a la de Miquel.
Para mi ha sido una experiencia intensa, positiva, aunque a alguien le pueda parecer lo contrario, pero de imposible repetición con esta escena y Lulu, tampoco es que sea una obra ideal para escuchar sin la acción escénica, o sea que espero que disfrutéis mucho.
M'agradaM'agrada
Gracias, Joaquim espero que disfrutemos tanto como la otra vez. Ya te lo haré saber. Me alegro, Miquel, de no ser el único que quiere repetir.
M'agradaM'agrada
Joaquim, ja ho vam comentar ahir. Reconec que no estic preparat (crec que no ho estaré mai) per a la música atonal, per tant se’m va fer força insuportable l’audició (de la part que vaig aguantar) d’aquesta òpera. Tenia ganes de veure la Petibon en directe i em va agradar molt, malgrat tot. En quant al muntatge, estic totalment d’acord, sembla fet perquè als que no els interessa gens l’obra com jo, s’avorreixin el menys possible.
M'agradaM'agrada
A mi Josep, coneixent-vos, com em sembla conèixer els vostres gustos, em va estranyar molt veure-us ahir diumenge i en unes localitats tan dolentes!
Al segon acte haguéssiu pogut seure al bell mig del quart pis, però comprenc la vostra decisió.
M'agradaM'agrada
Tens raó, no se que havía begut el dia que vaig comprar entrades per la Lulu, però nosaltres hi vam anar per escoltar en directe a la Petibon i.vam agafar les entrades més econòmiques precisament perquè coneixíem de que va l’atonalitat , la qual cosa vol dir que tot i haver begut estàvem suficientment lúcids, ha, ha.
M'agradaM'agrada
Hola,
Sóc dels que van marxar després del segon acte perquè no podia més. De Lulu només em van agradar la direcció musical i els cantants, especialment la Petibon, magnífica en aquest paper. Vaig trobar l’escenografia i la posada en escena desmesurades; també em costa la música dodecafònica. Per tant, tot en aquesta Lulu, em va sobrepassar!
M'agradaM'agrada
Benvinguda Montse, espero que la propera vegada que comentis sigui per explicar-nos el teu entusiasme pel que has vist.
M'agradaM'agrada
Ja vaig opinar en l’anterior post dedicat a “Lulu” -fins i tot entrant en cordial polèmica amb l’amable José Luis- i no em repetiré. Només vull afegir -en plena sintonia amb en Joaquim- que la posada en escena del Sr Py és d’una eficàcia teatral admirable com a ens teatral autònom, però que -en la meva (modesta) opinió- recorre un camí sovint paral·lel al que requereix l’obra i que en molt pocs casos es produeix una intersecció desitjable, almenys per mi. Vol sumar tantes coses a l’esperit de l’obra que només aconsegueix restar-ne la majoria.
He tingut ocasió de veure el dvd de la producció de Christof Loy per al Covent Garden i el Teatro Real i m’ha interessat molt més el seu exercici de depuració d’artifici per a centrar-se en el desenvolupament dramàtic de l’òpera i els seus personatges. Ja sé que la majoria l’ha titllat d’avorrida i minimalista, però jo sóc així de raret, vés. Per cert que aquest dvd m’ha acabat de confirmar la gran pèrdua que ens ha suposat la (justificada) absència del Sr Volle.
M'agradaM'agrada
Tristany, lo de Loy és molt dur també, potser la de Glyndebourne amb la magnífica Schäfer, que et sembla?
M'agradaM'agrada
Sí, ja ho sé, ja ho sé. Ja he dit que era raret…
La de Glyndebourne, efectivament, està molt bé, sobretot per la Schäfer. La vaig poder veure en una altra producció deu fer uns deu anys i també va estar sensacional (sense desmeréixer a la Petibon, que jo crec que es mereix ja un premi per la seva entrega i adeqüació al rol).
I gràcies per molestar-te a respondre els comentaris individualment.
M'agradaM'agrada
Tristany, si disposes del temps que no disposo, no tinguis cap dubte que es com m’agrada fer-ho, però no puc. A vegades hi ha molts comentaris i ho enllesteixo amb alguna cosa general que serveixi per a tothom.
Avui, malgrat que tinc el post molt endarrerit, ho volia fer, em venia de gust i penso que era necessari.
Colbran va trobar ahir la versió del Teatro de La Zarzuela amb la Wise, que potser un dia portaré a In Fernem Land. La producció va ser molt celebrada.
M'agradaM'agrada
Como ya dije de la función del día 3 en el previo abierto de la LULU, soy de los que opino que esta música atonal sin esta producción de O.Py tan colorista y con tanto movimiento , podría resultar insufrible para algun@s.
M'agradaM'agrada
No estoy de acuerdo Alex, parece que si no nos lo hacen en Technicolor no nos gustará, y no es eso. Es precisamente ese exceso de “diversión” innecesaria lo que me sobra.
M'agradaM'agrada
Yo la vi y disfruté en el montaje tan “sobrio”(por decirlo así)del pasado año en el Real y confieso mi fascinación. Lo que no sé es decir si este lo mejora o no, puesto que no puedo verlo. Sé que me fascinó la puesta tan minimalista del teatro madrileño y era una versión muy teatral, muy simbólica y a mí me gustó…
Ojalá aparezca la versión del Liceu por “ahí”un día…¡Os felicito porque parece que Petibon se está luciendo!
¡Saludos!
M'agradaM'agrada
gutrune2 .Por lo que estoy leyendo y según los comentarios qur acabo de leer, las cosas parecen que van por los mismos derroteros que hace cincuenta años.Como siempre esyoy de acuerdo con todo lo que aquí se ha comentado,Joaquim, como siempre has estado inconmensuralmte,gradiosa exposición de los echos y también Colbran que describe exactamente, las mismas sensaciones t rechazos los que asistimos por primera vez. La escena,desgarradora, terrible, imposible de resistir por mucho tiempo por esto hubo aquella desbandada general, claro en aquellos tiempos, el Liceo era , lo llaman aún así los jóvenes, ellos están acostumbrados a ver y asistir NO TODOS! a toda clase de acontecimientos.Es su momento……
Joaquim lo repito contigo de acuerdo en todo y gracias por darnos esos mágnificos comentarios y estas lecciones magistrales. A Colbran lo mismo gracias ! Tampoco me pierdo ninguno de sus sabios i doctos comentarios, yo, no sé expresarme con esa contundencia perosí que me alegra muchísimo poder tener a estos Amigos que lo hacen por mi, ya que son las mismas sensaciones, las mismas que yo siento gracias mil . Un abrazo a todos. Mercedes
M'agradaM'agrada
Benvolguda Mercedes, no cal exagerar. No s’ha d’estar sempre d’acord amb el que dic jo, que després hi ha gent que diu que manipulo les vostres opinions i no sé quantes coses més.
Ja veu que hi ha molts infernemlandaires entusiasmats amb la proposta, més que en la pròpia òpera. Curiós, no li sembla?
M'agradaM'agrada
El dubte metafísic es si aquesta posada en escena ens distreu de la musica o si sense ella no hi hauria qui la aguantés… 🙂
M'agradaM'agrada
Mírate estas dos opciones
Berg – Lulu / Davis, Schafer, Bailey, Kuebler, Harries, Schone, Bardon, Glyndebourne
Berg – Lulu/Pappano, Eichenholz, Volle, Vogt, Larmore, Loy – Covent Garden
Esta última es la que vimos en Madrid y es minimalista, pero esencial.
M'agradaM'agrada
Esta propuestra escénica distrae de la acción principal (llega un momento en que no sabes quién es quién, excepto Lulu, claro) y sin propuesta escénica…Intenta escucharla en disco (no viendo un DVD) y tú mismo encontrarás la respuesta.
M'agradaM'agrada
El què José Luís, la posada en escena o la música?
Prova d’escoltar-la com diu Colbran, o mira qualsevol de les altres dues propostes que anomena en Carlos.
M'agradaM'agrada
Estava nomes resumint las dos postures. Ja em miraré el que em dieu quan ho trobi. He sentit (no escoltat) dos cops Lulú i no penso tornar-ho a fer. En canvi, m’estic llegint el llibret que venien, i es sensacional. I me’n recordo de la Petibon cridant quan torna, i al final voltant i tocant al Papa Noel i tremolo.. i em va agradar molt (crec que encara no ho havia dit)
M'agradaM'agrada
A mi em va agradar molt. El que em va emprenyar és que no fessin la pel·lícula que demana el llibret sobre els moments d’empresonament i malaltia de Lulu. Tens raó amb Franz Grundheber. Li va donar molta salsa al seu personatge. Ja sóc fan de la Petitbon.
M'agradaM'agrada
Benvingut Òscar.
Estàs ben apanyat si t’emprenyes amb les coses que diuen els llibrets i no es fan.
Gràcies per comentar i t’espero d’ara en endavant.
M'agradaM'agrada
No tinc cap dubte, a mi em va agradar, és una obra diferent a tot el jo havia vist fins ara. En primer lloc, vaig trobar molt interessant el canvi en el concepte musical que es dóna en aquesta obra, que s’enquadra del tot en el canviant segle XX.
La possada en escena la trobo adient al text. Excessiva? Hi ha de tot, però és que a la vida de Lulu i de les persones que l’envolten hi ha de tot, de tot el que hi ha a la vida, amor, sexe, mort, pensaments, etc.
Si la tornen a programar al Liceu hi tornaré segur.
Una altra cosa, no entenc això que algunes persones diuen que no estan preparades per aquesta música. Jo crec que tothom que te dues orelles està preparat, és qüestió d’escoltar i després m’agrada o no m’agrada i ja està, hi ha gustos per tot.
M'agradaM'agrada
Carme, jo també sóc partidari com tu, d’escoltar i després dir si ens ha agradat o no. Tot i que com més música s’escolta, més fàcil ho tens per anar acceptant coses que trenquin les normes que nosaltres mateixos establim alhora de dir el que ens agrada o no.
La vida no és així d’excessiva Carme, això és un recurs teatral discutible.
A vegades obrim massa el teleobjectiu i se’ns desenfoca allò que volíem retratar en un principi.
M'agradaM'agrada
Carme, amb el teu permís, em permeto discrepar.
Totes les persones no están preparades per gaudir dels sentits per igual .
A mi m’interesa molt el món del perfum i les olors.
Jo vaig pel camp i encara no he vist la figuera que ja l’he olorada .. i així em passa amb els pins a l’estiu, amb el gessamí, amb els rossers …
Al meu voltant tinc un munt d’àmics que, ja d’entrada no els interesa el tema i no en gaudeixen, alguns altres no en saben diferenciar un perfum floral d’un altre d’afrutat i fins tinc alguns als que els hi molesten. i també tinc un familiar que té directament aquest sentit atrofiat.
Jo amb la música clássica estic en fase d’aprenentatge i, en general, gaudeixo molt. A sobre tinc la possibilitat d’obtenir la millor informació en aquest blog i m’ho passo d’alló més bé.
Ara bé amb la música dodecafónica i atonal no entro, no m’agrada, m’ofén l’oïda; soc així de limitada i no cal dissimular . No sé si té relació o no amb problemes meus de la oïda però aquest tipus de música arriba a posar-me molt neguitosa.
Tot i així celebro molt que alguns de vosaltres hagiu gaudit amb l’espectacle de la Lulú.!!
M’agrada que la gent surti contenta del teatre !
D’altra banda em sap greu que àmics dels quals valoro molt el seu coneixement i la seva experiència surtissin decebuts. Si, em sap greu per ells, es clar que si, els apreciu .
M'agradaM'agrada
Perdona que m’hi fiqui, Nati, però com el meu camí és prou paral·lel al teu, et recomano (per si encara no el coneixes) el senyor Arvo Pärt.
N’estic segur que t’encantarà; no cal saber equacions diofàntiques per a gaudir de la seva música.
M'agradaM'agrada
Ja que me’l recomanes l’escoltaré, es clar que sí .
Moltes gràcies .
M'agradaM'agrada
He sentit “Spiegel im Spiegel” i l’he trobat “meravellooooooosa”.
Gràcies Pianista per adreçarme-me cap aquest autor .
Continuaré investigant la seva obra.
Molt agraïda.
M'agradaM'agrada
Fàcil sortir tan esgotat. Era tot tan excessiu que feria als ulls, a les oïdes, de vegades a l’estòmac. Em vaig recol.locar a platea al 2n acte i encara els colors eren més saturats i les llums més enlluernadores. Suposo que aquesta és la intenció. El tema de l’obra és tan sòrdid que la música i l’escena també han de colpir. Em va agradar en molts moments la música, menys, la veu tan “chirriante” de la Lulú, que també esgota. Em sobraren els cartells luminosos i algunes accions simultànies. A favor, el filtre vermell a l’hospital (descansem de tanta coloraina), la pluja de sang al final, el benèvol Papanoel=Jack, el terrorífic pallasso…
M'agradaM'agrada
Kalamar, l’únic dolç de la tarda, les teves catànies i ben mirat, potser és el que em va treure les ganes de sopar i jo tirant-li la culpa a la pobra Lulu.
Gràcies dolça.
M'agradaM'agrada
gràcies a tú, Joaquim. Ara entenc que no tinguessis gana, perquè, jo, després de tan esforç dels sentits, vaig sortir ben afamada!
M'agradaM'agrada
Estic en un mar de confusions: no sé si aquest espectacle (disculpeu-me peró en costa dir ópera), m’ha agradat molt , m´ha agradat poc, m’ha agradat una mica o simplement no m’ha agradat gens , necesito temps per pairo, el que sí puc dir es que no vaig aborrir-me ni una mica , entre llegir , mirar l’escenari, els cantans ,els ballarins i els figurans etc……!quin aclaparament ! encara cuant i penso tinc rodamens de cap. La música atonal no m’agrada gens pero l’orquestra ba sonar molt bé i en determinats moments d’un lirisme molt bonic.
M'agradaM'agrada
Montserrat ÉS UNA ÒPERA com la nau central de la Sagrada Família, no en tinguis cap dubte.
Però potser perquè és tan inabastable, necessitem temps per pair-la.
No cal defallir, si hi has trobat els bons moments lírics, ja és un gran què!.
M'agradaM'agrada
Victor y yo sabemos que no nos fue indiferente aunque todavía no sabemos si nos gustó o no. Teníamos mucha curiosidad por ver esta ópera y aunque en general no nos gusta este tipo de música, encontramos que había momentos bellísimos y que Patricia Petitbon estuvo fantástica. La puesta en escena excesiva, pero quizás la adecuada para hacer esta ópera más soportable. Lo que es cierto es que no nos aburrimos, pero todavía nos preguntamos que significaban los movimientos de muchos de los personajes porque todo se nos mezcla en cabeza ATONALMENTE. Yo creo que finalmente no me gustó como ópera, pero como espectáculo me confundió y sorprendió y no es cuestión de estar preparado o no sino de que te guste una ópera o no.
M'agradaM'agrada
Pues este es el camino Maribel, no lo dudes, no nos tiene que gustar todo, ni que sean las grandes obras indiscutibles, a la primera. Ahora, como ya he manifestado sobradamente, no me parece que el exceso sea el camino para hacer digerible algo. Luego tenemos que tomar algo para digerir si no queremos que el reflujo nos amargue aún más.
Gracias por comentar, siempre sois bienvenidos, ya lo sabes.
M'agradaM'agrada
Hace unos cuantos años leí “La pell freda” de Sánchez Piñol; me sucedió lo mísmo: aún no sé si me gustó o no.
M'agradaM'agrada
Esperava el teu comentari de l’òpera amb moltes ganes. Crec que ho resumeixes tot fantàsticament amb aquesta frase:
“el Sr. Olivier Py ha decidit a que durant les tres hores de música, l’acció escènica ens distregui de tal manera, que ens desconcentri. PECAT MORTAL! Sr. Py.”
La música de Lulú és dura però absolutament genial, brutal i impressionant. És una llàstima que a més de col·laborar amb la música, l’escenografia atenti contra ella.
M'agradaM'agrada
Em va agradar molt la barroca producció de Lulu d`Olivier Py.Crec que el món que reflexe aquesta obra és un món caótic, marginal,pervers, depriment i crec que és exactament aixó el que veiem dalt de l`escenari.Ja em van impressionar molt les seves versions de La Damnation de Faust,Les Contes d`Hoffmann i Der Freischutz visionades al Gran Théâtre de Genève fa dos anys.Crec que el teu judici és excesivament negatiu(enfant terrible,épater le bourgeois,PECAT MORTAL,lamentable,etc)per un treball molt intens ple de moments màgics.Dona la impressió que al Sr Olivier Py “le tenias ganas”.(La connotació religiosa amb majúscula no té desperdici)
M'agradaM'agrada
T’equivoques Dandini, tenia moltes ganes de veure aquesta representació i després de la ressenya entusiasmada del José Luis, encara més. No podia tenir-li ganes al Ser. Py, no el coneixia de res.
Però si vaig trobar que allò era un foc d’encenalls que distreia massa, què haig de dir?.
La màgia és una cosa absolutament subjectiva i atabalat com em vaig quedar de tantes imatges, em va costar concentrar-me en una òpera que no necessita tanta dispersió.
No la protestaria mai aquesta producció, però no em va agardar gens.
Per altre part els termes que utilitzo, trets del context, com fas tu, poden ser interpretats de manera absolutament contraria a la meva pretensió.
Però si amb alguna cosa em reafirmo és en el PECAT MORTAL de desviar l’atenció de l’escena de Lulu i el Dr. Schön, originalment els únics protagonistes, per portar-la a l’escenari del cabaret. La distància entre ambdues localitzacions i el sobretitulat, eren impossibles d’unir, ni tan sols a risc de fer saltar les lents de contacte.
Exemples com el d’aquesta escena, van farcir tota la representació.
A mi el teu judici em sembla massa positiu, i tan amics, o no?
M'agradaM'agrada
Bon dia
Totalment d’acord amb en Miquelgascon, combrego també amb la Carmen, Kucharon y Dandini. Lulu em va semblar excel·lent, la vaig disfrutar i penso tornar a poc que pugui.
Dues petites observacions:
A/ No oblido mai el Wagner que diu que l’òpera ha d’esser L’ESPECTACLE TOTAL
B/ Considero ideal bastir una dramatúrgia i un muntatge expressionistes per a un llibret que ho és, i molt.
Una abraçada a tothom
M'agradaM'agrada
Wagner se puede disfrutar sin escena, Berg no. A los que os ha gustado tanto “Lulu”, cosa que celebro, quisiera preguntaros cuántas veces habéis escuchado (no visto en vídeo o dvd) completas en casa “Wozzek” o “Lulu” ?
M'agradaM'agrada
Benvolgut Sr. Collbran.
No entraré a consideracions d’aquest tipus consequència d’unes opinions tan lícites com, molt sospito, maximalistes i excluients.
Jo sóc, potser, un pobre ésser maleït, heterodoxe, marginal i extrany -encara que coneixo uns quants més com jo- que considera que la música (sorolls, potser?) d’Alban Berg es pot fruïr a casa, sense imatges, tant bé com la de Beethoven, Wagner, Mozart, Penderecki, Cage, Berio, Lutolavski o qualsevol altre creador. Només cal, com per d’altra banda també passa en qualsevol gust estètic i cultural, unes certes dosis de predisposició, coneixements, afinitats estètiques, hàbits musicals, resonàncies i collites personals. Recordem que ”contra gustos no hay disputas” malgrat la tendència a pontificar dels propietaris de la veritat estètica què, amb els seus maximalismes, neguen el pa i la sal a tot allò que no sia del seu gust.
Dissortadament apreciat amic Colbran no et coneixo encara que sé del pes que tens en aquest prestigiós fòrum, però intueixo, encara que no m’atreviré a afirmar, que t’agraden operes de creadors tan singulars com Janacek o Shostakovitch. Doncs bé, si és així, pensa que no fa tant de temps hi havia qui considerava la seva música en termes semblants a com tu parlas d’en Berg. I ets lliure, esclar, de sentir-ho així, però sisplau no ho universalitzis. Mira, ara mateix tinc el Wozzek del Liceu al meu ordinador, no com a DVD sino com a CD.
Un plaer, una abraçada, i fins aviat!
M'agradaM'agrada
Efectivamente me gustan Janacek y Shostakovitch, pero no de ahora, desde hace muchísimos años. Mi primera “Katerina Ismailova” la ví en diciembre de 1965 y quedé atrapado por la fuerza dramática de las situaciones y la portentosa partitura. Posteriormente con el título definitivo de “Lady Macbeth de Mtsensk” o “Lady Macbeth del distrito de Mtsensk” siguió asombrándome y gustándome, siendo la versión de hace unos años en el Liceu la mejor de cuantas llevo vistas en vivo. Por otra parte también soy un gran admirador del Shostakovitch sinfónico.
En cuanto a Janacek lo descubrí en 1954 gracias a un Lp de la DGG que contenía la “Sinfonietta” y la rapsodia “Taras Bulba”, piezas que me escuchaba casi a diario. Entonces no tenía muchos discos, ya que el disco “microsurco” había aparecido en el mercado español sólo dos años antes, pero ya disponía de 8 óperas traídas de Norteamérica por un amigo de mi padre, y una banda sonora que me parecía, y me sigue pareciendo, gloriosa, la del film “Rose Marie” con Ann Blyth, Howard Keel y Fernando Lamas. “Estudiaba” escuchando estos discos en un tocadiscos de aquellos automáticos, también traído de USA, y los discos iban cayendo uno detrás del otro.
De Janacek vino luego la “Misa Glagolítica”, que siempre me ha entusiasmado, la “Sonata Kreutzer”, las “Danzas Vallachianas” y las “Danzas Nacionales de Moravia” Las óperas vinieron más tarde. Comencé por descubrir “Katia Kabanova”, “Jenufa” (cuyo argumento me pone los pelos de punta), “Desde la casa de los muertos”, ópera extraordinaria pero que me hace mucho daño, por razones familiares. Debo mucho a las grabaciones de Mackerras con Elizabeth Söderström, mezzo-soprano a quien ví en un Octavian antológico, cantado en sueco, en Estocolmo en 1966.
En la ENO tuve la suerte de disfrutar con Joaquim de una estupenda representación de “Las excursiones del Sr. Broucek” y aunque los dos títulos primeramente citados de Janacek los he visto varias veces en el Liceu, mi ópera preferida es “El caso Makropoulos”, cuya puesta en escena liceísta fue genial, siendo interpretada por una Anja Silja que parecía haber nacido para este rol. Sin embargo no me gusta nada “La zorrita astuta”, lo siento.
Como verás conozco bien los compositores que has citado y disfruto con ellos, pero de Alban Berg sólo me agrada escuchar la “Nana” de Marie de “Wozzek”, los interludios de Lulu en la ópera, los extractos de la misma como “Lulu-Symphonie” y, sobretodo, el espléndido concierto de violín. Qué le voy a hacer! A lo largo de mi vida he visto varias versiones de “Wozzek” en vivo, la mejor con Anja Silja, en vídeo con Hildegard Behrens y otra con Waltraud Meier, ambas estupendas, gracias a la escenificación y a sus intérpretes. También he visto tres versiones de “Lulu” en el Liceu, la mejor la segunda con Patricia Wise. Pero no puedo considerar que me guste un compositor del que únicamente disfruto con un concierto de violín, escasos tres minutos de una ópera y unos quince de otra. Y no creo que por tal motivo deba ser anatemizado.
Celebro, repito, que disfrutes con las óperas de Berg, sobretodo sabiendo que las escuchas en casa. Yo creía que nadie se atrevía a escuchar sus dos obras líricas al completo, sin el aliciente de la visión. Veo que estoy equivocado y te felicito porque lo considero una auténtica proeza.
Yo nunca universalizo nada, hablo sobre mi punto de mi vista, pero a veces eludo mencionarlo porque si yo soy el que me expreso ya no tengo que decir: según mi opinión…Mi pregunta era: “cuántas veces veces habéis escuchado…?” y tu ya me has contestado. Muchas gracias.
Saludos.
M'agradaM'agrada
No es difícil conocerme, soy muy asequible y estoy abonado al 4º piso del Liceu en turno T y al tercer piso en PB. Frecuento bastante l´Auditori. Siempre me puedes ver con Joaquim.
M'agradaM'agrada
Agraeixo que finalment es parli de la música de Lulu, ja que en la majoria dels casos s’ha obviat per centrar tots els comentaris en la vessant escènica, cosa que lamentablement, diu molt de la no acceptació d’aquesta òpera o d’aquesta música per la majoria del públic o dels infernemlandaires que s’han expresat en aquest post.
Per a mi, ja ho vaig dir, la vessant musical i vocal (Petibon), van ser ela aspectes més valuosos i si hem de parlar estrictament de l’òpera, me l’estimo més que d’altres més arcaiques que no fa gaire van ser motiu de controvèrsia a In Fernem Land.
Pel que fa a Colbran, t’asseguro Jordi, que no és maximalista, ni molt menys excloent, té el seu criteri, ferm, això si i li agrada com a tots nosaltres exposar-lo i defensar-lo, amb la sinceritat i la vehemència que el caracteritza, per això, no en tinguis cap dubte, els seus comentaris tenen molt seguiment i acceptació, i donen tan prestigi al blog.
M'agradaM'agrada
Colbran, Joaquim. Gràcies per les vostres respostes, la profussió de dades, i el vostre temps. Cada cop més em posen més els pels de punta els maximalismes, tant en matèria ètica com estètica i aquest noés el cas. Tot aclarit.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Jo penso que no és que calgui l’acció, sinó que és un tipus de música on cal entendre en el mateix moment què s’hi diu: és una música lligada a un pensament i l’expressió d’alguna cosa i, si l’obviem, costa de sentir-la només com a música. Potser també passa amb Strauss o Débussy, per exemple: si no s’entèn el text, perdem una part important del sentit, però la sensació de la música “sola” no és tan complexa, potser perquè pot resultar musicalment reconeixible en ésser un llenguatge més tonal. “Lulu” o “”Wozzeck” guanyen molt amb el sobretitulat, en el sentit que el so pren una dimensió que el fa entenedor. Jo, entre la Lulu d’ara i la de l’estrena amb el Cerha, amb la Wise, em quedo amb aquella (l’escena d’aquesta d’ara, potser no és tan excessiva, però sí que té moltes coses gratuïtes i moviments innecessaris, a més d’elements, com la projecció porno, fora de lloc (què aporta que no sigui ja en la resta de l’escena? Per al meu gust, banalitza una situació molt més dura i perjudica la valoració global de la proposta). Ara bé, de ben segur que aquesta l’he gaudit més perquè anava seguint-la i anava “entenent” moltes qualitats de la música com a reflex d’alguna cosa.
M'agradaM'agrada
Tal como dije, finalmente acudí el sábado a por mi segunda Lulu y el resultado no hace sino aumentar, si cabe, el entusiasmo que me produjo la primera. Estuve más atento a detalles de la puesta en escena (que son infinitos) y mis oidos se han ido acostumbrando poco a poco al dodecafonismo, de manera que le escuché ya sin estrañeza.
Una delicia. Creo que el sábado la grabaron para la televisión e (imagino) una posterior edición en DVD. Éste sí que no me lo pierdo.
Saludos
M'agradaM'agrada
Me alegro mucho Kucharón.
M'agradaM'agrada
El dissabte 13/11 hem tornat al Liceu per assistir per segon com a la representació de l’òpera LULU. Aquest cop, la música no s’ens fa tan estranya i gaudim mes d’ella musicalment parlant. L’escenografia em reitero que em sembla GENIAL i el que si noto és que, del assaig general a la representació del dissabte quelcom ha canviat i és que les escenes de sexe casi han desaparegut i solament queden de forma residual (i de forma casi mecànica), poder un 30% de les que havia previstes al inici. No es una cosa que em preocupi, però em s’opta molt. Que es el que haurà passat ? censura ?
M'agradaM'agrada
És més que probable, que algunes cartes aparegudes a La Vanguardia, escandalitzats de la posada en escena, hagin fer “variar” una mica la proposta inicial que vas veure a l’assaig. Potser la Direcció General, temerosa de la reacció de l’abandonament del public, davant d’aquest “atemptat a la moral”, hagi decidit suavitzar-la, un cop el Sr. Py ha marxat de Barcelona.
Si fos hagi, seria imperdonable.
Suposo que quan parles d’escenografia, et refereixes a la direcció escènica, ja que l’escenografia, tan sols fa referència al disseny dels decorats.
Me’n alegro que t’hagi agradat tant, sobretot la música, ja que això és el que val, així un altre vegada que la facin, et serà més fàcil, independentment de la proposta escènica que ens proposin.
M'agradaM'agrada
Si, clar. Em referia a la posta en escena. Ja sé que l’escenografia son únicament decorats, mobles i objectes que es posa’n a l’escenari…. però amb les presses, m’hi expressat malament . Gracies per la rectificació.
Referent a la “suavització” moral de la proposta, potser es per el que comenta Kucharon, perquè sembla que estaven gravant-la per tal de fer un DVD.
M'agradaM'agrada
Més penós encara, potser es pensen que qui compra un DVD de Lulu, creurà comprar un producte Disney.
Em temo que han esperat que el Sr. Py marxés i així no “escandalitzar” més al públic. Pensa que tenim les eleccions a sobre i trontollen els càrrecs. Ara que hi penso, si el Sr. Py compra el DVD o li regalen, i veu que han canviat o suavitzat la proposta, podria ser que no li agradés gaire, no et sembla?
Quina colla!
M'agradaM'agrada
JJo soc dels que pensen que l’escenografia i direcció no solament ha distret, sinó que ens ha allunyat de l’òpera (al menys a mi). Aquesta música (com molt poques) jo entenc que està composada per explicar una història, per presentar uns personatges, per explicar una determinada psicologia dels personatges; no és una música per escoltar sense veu ni sense representació, és una òpera. I la Lulu que ens han presentat amb tanta llum, al mig del carrer, amb uns moviments dels cantants estranys com a mínim, m’ha aclaparat, avorrit i fastiguejat, la veritat. Accepto que a molts els agradi i que ho trobin bé; em sap greu no haver estat capaç de gaudir-ne.
Si ho veig com un espectacle representat i no penso en el què succeeix, doncs queda maco; hi ha moments de canvi de llum molt lograts, l’escena del judici i de la presó queda molt bé (menys quan ja és hospital que cansa del tot); en fi, força maco.
Però em sembla que es tracta d’una òpera que explica una història tremenda, que la música està absolutament enganxada al text … li va clavada, sempre que després no se’n facin excessos. La Petibon està magnífica, però mal acompanyada i mal dirigida. No li calia tot aquell estenall de llums, de rètols, de moviments sense sentit, i calia deixar fluir una història que per ella mateixa t’enganxa.
No tinc sort amb la Lulu; a NY la veig veure en un dia meu horrible, i el dissabte … no sé què vaig veure. És de les òperes que necessiten un tractament acurat, fins i tot una mica intimista i no tanta llum ni tanta tonteria … per cert, coincideixo Joaquim, en que ja n’hi ha prou de gent passejant pel escenari, bellugant els mobles i donant la llauna, era el què hi faltava, la veritat.
M'agradaM'agrada
Joaquim, ja sé que arribo dos anys tard, però com que no tinc gaires ocasions de poder comentar en el teu bloc alguna obra en què haguem coincidit, m’atreveixo a compartir amb tu (amb vosaltres) la me va particular visió de Lulú.
La teva anàlisi és molt més tècnica, però com que jo no hi arribo per manca de coneixements musicals m’he embrancat en aspectes més antropològics. Deixa’m dir, però, que la vaig gaudir molt musicalment i que em va agradar moltíssim la posada en escena.
Res, que si et ve de gust aquí tens: http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2010/11/lulu-mite-i-realitat.html
M'agradaM'agrada