IN FERNEM LAND

JONAS KAUFMANN:LA SCHÖNE MÜLLERIN QUE HAGUÉS POGUT SER


Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch. Wigmore Hall. Foto Intermezzo

Si el dia 10 d’octubre de 2010 Jonas Kaufmann hagués cantat al Liceu, el liederaben que tenia previst fer, per a goig de tots aquells que l’esperàvem amb candeletes, hagués pogut ser quelcom molt similar a això que us porto avui, ni més ni menys que Die Schöne Müllerin, D 975 de Franz Schubert, pel tenor alemany, acompanyat per Helmut Deutsch al piano

Us deixo tot el recital per escoltar, lied a lied amb el seu text corresponent i la traducció al català de Salvador Pila.

Al final trobareu l’enllaç per baixar-vos tot el concert, inclòs l’únic bis que va fer, Der Jüngling an der Quelle, de Franz Schubert.

Ara que no ens escolta ningú, us diré que Kaufmann m’ha agradat encara més en aquesta sessió, que en la gravació del CD comercial, està magnífic i l’acompanyament de Deustch és ideal.

Espero que totes i tots els que ens vàrem quedar amb un pam de nas quan se’ns va anunciar la cancel·lació del recital del Liceu, el gaudiu intensament, sense lamentacions, més aviat que tard, el veurem a l’escenari del Liceu i millor escoltar-lo així, tot i que sigui enllaunat” que en directe, però no en plenes condicions.

M’estalviaré tornar a fer una laudatòria de la musicalitat i expressivitat del tenor alemany. És inútil, tenint tan al abast com us ho he deixat, l’evidència del seu art.

La ressenya tècnica és:

Wigmore Hall Recital
31 d’octubre de 2010

Franz Schubert: Die Schöne Müllerin, D.975
Jonas Kaufmann (tenor)
Helmut Deutsch (piano)

propina:

Franz Schubert, Der Jüngling an der Quelle

Die Schöne Müllerin, D.975
Franz Peter Schubert (1797-1828)
Wilhelm Müller (1794-1827)

01 Das Wandern

Das Wandern ist des Müllers Lust,
Das Wandern!
Das muß ein schlechter Müller sein,
Dem niemals fiel das Wandern ein,
Das Wandern.

Vom Wasser haben wir’s gelernt,
Vom Wasser!
Das hat nicht Rast bei Tag und Nacht,
Ist stets auf Wanderschaft bedacht,
Das Wasser.

Das sehn wir auch den Rädern ab,
Den Rädern!
Die gar nicht gerne stille stehn,
Die sich mein Tag nicht müde drehn,
Die Räder.

Die Steine selbst, so schwer sie sind,
Die Steine!
Sie tanzen mit den muntern Reihn
Und wollen gar noch schneller sein,
Die Steine.

O Wandern, Wandern, meine Lust,
O Wandern!
Herr Meister und Frau Meisterin,
Laßt mich in Frieden weiterziehn
Und wandern.

01 Caminar

Caminar és el goig del moliner,
Caminar!
Seria un mal moliner,
al que mai se li acudís de caminar,
caminar.

De l’aigua ho hem après,
de l’aigua!
Que no té repòs ni de dia ni de nit,
sempre està a punt per a la caminada,
l’aigua.

Això ho veiem també en les rodes,
en les rodes!
Que no els agrada gens estar quietes,
i giren tot el dia sense cansar-se,
les rodes.

Les moles, fins i tot, tan pesades com són,
les moles!
Ballen en animada fila,
i volen ser més ràpides encara,
les moles.

Oh caminar, caminar, goig meu,
Oh caminar!
Senyor mestre i senyora mestressa,
deixeu-me prosseguir en pau el meu camí
i caminar.

02 Wohin?

Ich hört’ ein Bächlein rauschen
Wohl aus dem Felsenquell,
Hinab zum Tale rauschen
So frisch und wunderhell.

Ich weiß nicht, wie mir wurde,
Nicht, wer den Rat mir gab,
Ich mußte [gleich]1 hinunter
Mit meinem Wanderstab.

Hinunter und immer weiter
Und immer dem Bache nach,
Und immer frischer rauschte
Und immer heller der Bach.

Ist das denn meine Straße?
O Bächlein, sprich, wohin?
Du hast mit deinem Rauschen
Mir ganz berauscht den Sinn.

Was sag ich denn von Rauschen?
Das kann kein Rauschen sein:
Es singen wohl die Nixen
Dort unten ihren Reihn.

Laß singen, Gesell, laß rauschen
Und wandre fröhlich nach!
Es gehn ja Mühlenräder
In jedem klaren Bach.

02 Cap on?

Vaig sentir la fressa d’un rierol
des de l’aiguaneix entre les roques,
fins a baix, cap a la vall,
tan fresc i esplèndidament límpid.

No sé pas, què em succeí,
ni qui em donà l’idea però,
en aquell moment, hagué d’anar cap avall
amb el meu bastó de caminant.

Cap avall i sempre més lluny
seguint sempre el rierol,
que remorejava cada cop més fresquívol
i més transparent.

És potser aquest el meu camí?
Oh rierol, digues, cap on?
Amb el teu remoreig
m’has inebriat els sentits.

Què parlo de remoreig?
Això no pot pas ser un remoreig:
bé canten les ondines
allà sota llurs rondes.

Deixa que cantin, company, deixa que remoregin
i segueix caminant alegrement!
Puix que rodes de molí giren
arreu en clars rierols.

03 Halt!

Eine Mühle seh ich blicken
Aus den Erlen heraus,
Durch Rauschen und Singen
Bricht Rädergebraus.

Ei willkommen, ei willkommen,
Süßer Mühlengesang!
Und das Haus, wie so traulich!
Und die Fenster, wie blank!

Und die Sonne, wie helle
Von Himmel sie scheint!
Ei, Bächlein, liebes Bächlein,
War es also gemeint?

03 Atura’t!

Veig un molí refulgir
enmig dels verns,
per entre remors i cants
se sent brogit de rodes.

Ei! Benvingut. Ei! Benvingut,
dolç càntic de molí!
I la casa tan acollidora!
I les finestres tan netes!

I el sol, tan brillant
que en cel llueix
Ei! Rierol, estimat rierol.
És això que volies dir?

04 Danksagung An Den Bach

War es also gemeint,
Mein rauschender Freund?
Dein Singen, dein Klingen,
War es also gemeint?

Zur Müllerin hin!
So lautet der Sinn.
Gelt, hab’ ich’s verstanden?
Zur Müllerin hin!

Hat sie dich geschickt?
Oder hast mich berückt?
Das möcht ich noch wissen,
Ob sie dich geschickt.

Nun wie’s auch mag sein,
Ich gebe mich drein:
Was ich such’, ist gefunden,
Wie’s immer mag sein.

Nach Arbeit ich frug,
Nun hab ich genug
Für die Hände, fürs Herze
Vollauf genug!

o4 Agraïment al rierol

És això que em volies dir,
remorejant amic meu?
El teu cantar, el teu dringar,
és això que em volies dir?

Anem vers la molinera!
Ho assenyala el sentit.
Així, ho he entès bé?
Anem vers la molinera!

T’ha enviat ella?
O tu m’has encisat?
Això voldria saber,
si ella t’ha enviat.

Doncs bé, sigui el que sigui,
de bon grat ho accepto:
he trobat allò que cercava,
Sigui el que vulgui ser.

Vaig demanar feina,
ara prou que en tinc,
per a les meves mans, per al meu cor.
Més que no cal!

05 Am Feierabend

Hätt ich tausend
Arme zu rühren!
Könnt ich brausend
Die Räder führen!
Könnt ich wehen
Durch alle Haine!
Könnt ich drehen
Alle Steine!
Daß die schöne Müllerin
Merkte meinen treuen Sinn!

Ach, wie ist mein Arm so schwach!
Was ich hebe, was ich trage,
Was ich schneide, was ich schlage,
Jeder Knappe tut [es]1 nach.
Und da sitz ich in der großen Runde,
Zu der stillen kühlen Feierstunde,
Und der Meister spricht zu allen:
Euer Werk hat mir gefallen;
Und das liebe Mädchen sagt
Allen eine gute Nacht.

05 A l’hora de plegar

Si tingués mil braços
per bellugar!
Podria fer girar
les rodes bramulant!
Si pogués bufar
per tots els boscatges!
Podria aixecar
totes les pedres!
De forma que la bella molinera
s’adonés de la meva fidel intenció!

Però, ai! El meu braç és tan feble!
Tot el que aixeco, tot el que porto,
tot el que tallo, tot el que colpejo,
ho podria fer qualsevol vailet.
I heu-me aquí, seient en gran cercle,
a l’hora fresca i tranqui-la del descans,
i l’amo ens parla a tots:
m’ha agradat la vostra feina;
i l’amable donzella ens diu
bona nit a tots.

06 Der Neugierige

Ich frage keine Blume,
Ich frage keinen Stern,
Sie können [mir]1 nicht sagen,
Was ich erführ so gern.

Ich bin ja auch kein Gärtner,
Die Sterne stehn zu hoch;
Mein Bächlein will ich fragen,
Ob mich mein Herz belog.

O Bächlein meiner Liebe,
Wie bist du heut so stumm?
Will ja nur eines wissen,
Ein Wörtchen um und um.

Ja heißt das eine Wörtchen,
Das andre heißet Nein,
Die beiden Wörtchen
Schließen die ganze Welt mir ein.

O Bächlein meiner Liebe,
Was bist du wunderlich!
Will’s ja nicht weitersagen,
Sag, Bächlein, liebt sie mich?

06 L’ansiós de saber

No pregunto a cap flor,
ni tampoc a cap estrella,
perquè no em poden dir,
el que tant m’agradaria saber.

No sóc pas jardiner,
les estrelles són massa amunt;
vull preguntar al meu rierol,
si el meu cor m’enganya.
Oh! Rierol amor meu,
per què no dius res avui?
Només vull saber una cosa,
un petit mot solament.

Una paraula diu “Sí”,
i l’altra diu “No”,
però ambdues contenen
tot el món per a mi.

Oh! Rierol amor meu,
que estrany que ets!
No ho diré a ningú però,
digues, ella m’estima?

07 Ungeduld

Ich schnitt es gern in alle Rinden ein,
Ich grüb es gern in jeden Kieselstein,
Ich möcht es sä’n auf jedes frische Beet
Mit Kressensamen, der es schnell verrät,
Auf jeden weißen Zettel möcht ich’s schreiben:
Dein ist mein Herz und soll es ewig bleiben.

Ich möcht mir ziehen einen jungen Star,
Bis daß er spräch die Worte rein und klar,
Bis er sie spräch mit meines Mundes Klang,
Mit meines Herzens vollem, heißen Drang;
Dann säng er hell durch ihre Fensterscheiben:
Dein ist mein Herz und soll es ewig bleiben.

Den Morgenwinden möcht ich’s hauchen ein,
Ich möcht es säuseln durch den regen Hain;
Oh, leuchtet’ es aus jedem Blumenstern!
Trüg es der Duft zu ihr von nah und fern!
Ihr Wogen, könnt ihr nichts als Räder treiben?
Dein ist mein Herz und soll es ewig bleiben.

Ich meint, es müßt in meinen Augen stehn,
Auf meinen Wangen müßt man’s brennen sehn,
Zu lesen wär’s auf meinem stummen Mund,
Ein jeder Atemzug gäb’s laut ihr kund,
Und sie merkt nichts von all dem bangen Treiben:
Dein ist mein Herz und soll es ewig bleiben.

07 Impaciència

De bon grat ho gravaria a l’escorça de tots els arbres,
ho cisellaria a totes les pedres,
m’agradaria sembrar-ho a tots els planters novells
amb llavors de morritort que creixen de pressa,
a tots els fulls en blanc m’agradaria escriure-ho:
el meu cor és teu i ho serà per sempre.

M’agradaria ensenyar un jove estornell,
fins que digués les paraules netes i clares,
fins que parlés amb el so de la meva veu,
amb la plena, ardent empenta del meu cor,
llavors ell cantaria a través de la seva finestra:
el meu cor és teu i ho serà per sempre.

M’agradaria alenar-ho al vent del matí,
m’agradaria que remoregés per el vivaç boscatge;
Oh! Que resplendís en totes les flors estelades!
Que, de prop i de lluny, portés cap a ella llur flaire!
Vosaltres, onades, podeu fer altra cosa que no fos moure les rodes?
El meu cor és teu i ho serà per sempre.

Pensava que es podria llegir en els meus ulls,
que es podria veure en les meves galtes enceses,
que es percebria en la meva boca tancada,
que cada alè li faria saber en veu alta,
però ella gens no s’adona d’aquest angoixós desfici:
el meu cor és teu i ho serà per sempre.

08 Morgengruß

Guten Morgen, schöne Müllerin!
Wo steckst du gleich das Köpfchen hin,
Als wär dir was geschehen?
Verdrießt dich denn mein Gruß so schwer?
Verstört dich denn mein Blick so sehr?
So muß ich wieder gehen.

O laß mich nur von ferne stehn,
Nach deinem lieben Fenster sehn,
Von ferne, ganz von ferne!
Du blondes Köpfchen, komm hervor!
Hervor aus eurem runden Tor,
Ihr blauen Morgensterne!

Ihr schlummertrunknen Äugelein,
Ihr taubetrübten Blümelein,
Was scheuet ihr die Sonne?
Hat es die Nacht so gut gemeint,
Daß ihr euch schließt und bückt und weint
Nach ihrer stillen Wonne?

Nun schüttelt ab der Träume Flor
Und hebt euch frisch und frei empor
In Gottes hellen Morgen!
Die Lerche wirbelt in der Luft,
Und aus dem tiefen Herzen ruft
Die Liebe Leid und Sorgen.

08 Salutació del matí

Bon dia, bella molinera!
On amagues el teu caparró,
com si t’hagués passat alguna cosa?
Talment t’enutja la meva salutació?
Et trasbalsa tant el meu esguard?
Aleshores hauré de tornar a anar-me’n.

Oh! Deixa’m tan sols romandre llunyà,
mirar vers la teva estimada finestra,
des de lluny, des de molt lluny!
Que surti el teu caparró ros!
Vosaltres, blaus estels del matí,
sortiu enfora per el portal rodó!

Vosaltres, ullets mig adormits,
vosaltres, floretes entelades de rosada,
per què temeu el sol?
Potser la nit us ha fet tant de bé,
que ara us tanqueu, us doblegueu i ploreu
en la seva tranquil·la delícia.

Però ara espolseu-vos el vel dels somnis
i enlaireu-vos fresques i lliures
en el diàfan matí de Déu!
L’alosa giravolta en el cel
i des del més profund del cor
crida l’amor a penes i turments.

09 Der Müllers Blumen

Am Bach viel kleine Blumen stehn,
Aus hellen blauen Augen sehn;
Der Bach, der ist des Müllers Freund,
Und hellblau Liebchens Auge scheint,
Drum sind es meine Blumen.

Dicht unter ihrem Fensterlein,
[Da pflanz’ ich meine Blumen ein]1,
Da ruft ihr zu, wenn alles schweigt,
Wenn sich ihr Haupt zum Schlummer neigt,
Ihr wißt ja, was ich meine.

Und wenn sie tät die Äuglein zu
Und schläft in süßer, süßer Ruh,
Dann lispelt als ein Traumgesicht
Ihr zu: Vergiß, vergiß mein nicht!
Das ist es, was ich meine.

Und schließt sie früh die Laden auf,
Dann schaut mit Liebesblick hinauf:
Der Tau in euren Äugelein,
Das sollen meine Tränen sein,
Die will ich auf euch weinen.

09 Les flors del moliner

A la vora del rierol hi han moltes floretes,
que semblen ulls blaus i clars;
el rierol és l’amic del moliner,
i blau clar llueixen els ulls de l’estimada,
per això aquestes són les meves flors.

Just sota la seva finestreta,
planto les meves flors,
allà la cridareu quan tot sigui tranquil,
quan el seu cap s’inclini per dormir,
vosaltres ja sabeu el que vull dir.

I quan ella tanqui els seus ullets
i s’adormi en un dolç, dolç repòs,
aleshores, com en un somieig, xiuxiueu-li:
No m’oblidis! No m’oblidis!
Això és el que vull dir.

I quan ella de bon matí obri els finestrons,
mireu cap a dalt amb amorós esguard:
la rosada en els vostres ulls,
serà les meves llàgrimes,
que vessaré sobre vosaltres.

10 Tränenregen

Wir saßen so traulich beisammen
Im kühlen Erlendach,
Wir schauten so traulich zusammen
Hinab in den rieselnden Bach.

Der Mond war auch gekommen,
Die Sternlein hinterdrein,
Und schauten so traulich zusammen
In den silbernen Spiegel hinein.

Ich sah nach keinem Monde,
Nach keinem Sternenschein,
Ich schaute nach ihrem Bilde,
Nach ihren Augen allein.

Und sahe sie nicken und blicken
Herauf aus dem seligen Bach,
Die Blümlein am Ufer, die blauen,
Sie nickten und blickten ihr nach.

Und in den Bach versunken
Der ganze Himmel schien
Und wollte mich mit hinunter
In seine Tiefe ziehn.

Und über den Wolken und Sternen,
Da rieselte munter der Bach
Und rief mit Singen und Klingen:
Geselle, Geselle, mir nach!

Da gingen die Augen mir über,
Da ward es im Spiegel so kraus;
Sie sprach: Es kommt ein Regen,
Ade, ich geh nach Haus.

10 Pluja de llàgrimes

Seiem tranquil·lament
a la fresca ombra dels verns,
i junts miràvem amb placidesa
el rierol que corria a baix.

La lluna també arribà,
i al seu darrere, les estrelles,
i junts miràvem dolçament
el mirall d’argent.

Jo no veia la lluna,
ni la resplendor de les estrelles,
mirava solament la seva imatge,
i veia només els seus ulls.

Veia com ella es reclinava i mirava
cap amunt, des del venturós rierol,
les floretes a la riba, les blaves,
es reclinaven i miraven cap ella.

I la totalitat del cel semblava
haver-se enfonsat en el rierol
i voler endur-se’m avall
cap a la seva fondària.

I damunt núvols i estrelles,
allà corria vivaç el rierol
i cridava cantant i dringant:
Company, company, segueix-me!

Llavors els ulls se m’ompliren de llàgrimes,
el mirall s’encrespà;
ella digué: està a punt de ploure,
adéu, me’n vaig a casa.

11 Mein!

Bächlein, laß dein Rauschen sein!
Räder, stellt euer Brausen ein!
All ihr muntern Waldvögelein,
Groß und klein,
Endet eure Melodein!
Durch den Hain
Aus und ein
Schalle heut ein Reim allein:
Die geliebte Müllerin ist mein!
Mein!
Frühling, sind das alle deine Blümelein?
Sonne, hast du keinen hellern Schein?
Ach, so muß ich ganz allein
Mit dem seligen Worte mein
Unverstanden in der weiten Schöpfung sein!

11 Meva!

Rierol, deixa estar el teu remoreig!
Rodes, deixeu de fer soroll!
Tots vosaltres, alegres ocells del bosc,
grans i petits,
acabeu les vostres melodies!
Per tot els boscatges,
de tot arreu
avui sonarà només una rima:
la estimada molinera és meva!
Meva!
Primavera, són aquestes les teves flors?
Sol, no tens un esclat més resplendent?
Ai! he de restar doncs tot sol
amb la benaurada paraula: “Meva”
que la vasta Creació no entén.

12 Pause

Meine Laute hab ich gehängt an die Wand,
Hab sie umschlungen mit einem grünen Band –
Ich kann nicht mehr singen, mein Herz ist zu voll,
Weiß nicht, wie ich’s in Reime zwingen soll.
Meiner Sehnsucht allerheißesten Schmerz
Durft ich aushauchen in Liederscherz,
Und wie ich klagte so süß und fein,
[Meint’]1 ich doch, mein Leiden wär’ nicht klein.
Ei, wie groß ist wohl meines Glückes Last,
Daß kein Klang auf Erden es in sich faßt?

Nun, liebe Laute, ruh an dem Nagel hier!
Und weht ein Lüftchen über die Saiten dir,
Und streift eine Biene mit ihren Flügeln dich,
Da wird [mir]2 bange, und es durchschauert mich.
Warum ließ ich das Band auch hängen so lang?
Oft fliegt’s um die Saiten mit seufzendem Klang.
Ist es der Nachklang meiner Liebespein?
Soll es das Vorspiel neuer Lieder sein?

12 Pausa

He penjat el meu llaüt a la paret,
l’he lligat amb una cinta verda.
No puc cantar més, el meu cor és massa ple,
no sé, com l’hauria de constrènyer en versos.
El dolor del meu desig ardent,
el podia exhalar en les meves cançons burlesques,
i quan jo em planyia tan dolça i delicadament,
pensava que la meva pena no era petita.
Ei! El llast de la meva felicitat és potser tan gran,
que cap so de la terra el pot copsar?

Doncs bé, estimat llaüt, descansa aquí penjat del clau!
I si un buf d’aire toca les teves cordes,
o una abella les frega amb les seves ales,
llavors m’angoixaré i tindré calfreds.
Per què he deixat la cinta penjant tant de temps?
Sovint voleteja damunt les cordes amb un to sospirant.
És el ressò de les meves penes d’amor?
O potser el preludi de noves cançons?

13 Mit Dem Grünen Lautenbande

»Schad um das schöne grüne Band,
Daß es verbleicht hier an der Wand,
Ich hab das Grün so gern!«
So sprachst du, Liebchen, heut zu mir;
Gleich knüpf ich’s ab und send es dir:
Nun hab das Grüne gern!

Ist auch dein ganzer Liebster weiß,
Soll Grün doch haben seinen Preis,
Und ich auch hab es gern.
Weil unsre Lieb ist immergrün,
Weil grün der Hoffnung Fernen blühn,
Drum haben wir es gern.

Nun schlingst du in die Locken dein
Das grüne Band gefällig ein,
Du hast ja’s Grün so gern.
Dann weiß ich, wo die Hoffnung wohnt,
Dann weiß ich, wo die Liebe thront,
Dann hab ich’s Grün erst gern.

13 Amb la cinta verda del llaüt

“És una llàstima que la bonica cinta verda,
perdi el color aquí a la paret,
m’agrada tant el verd!”
Això és el que em digueres avui, estimada;
ara mateix la deslligo i te l’envio:
així gaudeix del color verd!

Encara que el teu estimat és tot blanc,
el verd deu tenir però el seu valor,
i a mi també m’agrada.
Perquè el nostre amor és sempre verd,
perquè verdes floreixen les esperances llunyanes,
per això ens agrada tant.

Ara lliga els teus rínxols
graciosament amb la cinta verda,
t’agrada tant el color verd.
Aleshores sé on viu l’esperança,
aleshores sé on regna l’amor,
aleshores m’agradarà encara més el verd.

14 Der Jäger

Was sucht denn der Jäger am Mühlbach hier?
Bleib, trotziger Jäger, in deinem Revier!
Hier gibt es kein Wild zu jagen für dich,
Hier wohnt nur ein Rehlein, ein zahmes, für mich,
Und willst du das zärtliche Rehlein sehn,
So laß deine Büchsen im Walde stehn,
Und laß deine klaffenden Hunde zu Haus,
Und laß auf dem Horne den Saus und Braus,
Und schere vom Kinne das struppige Haar,
Sonst scheut sich im Garten das Rehlein fürwahr.

Doch besser, du bliebest im Walde dazu
Und ließest die Mühlen und Müller in Ruh.
Was taugen die Fischlein im grünen Gezweig?
Was will den das Eichhorn im bläulichen Teich?
Drum bleibe, du trotziger Jäger, im Hain,
Und laß mich mit meinen drei Rädern allein;
Und willst meinem Schätzchen dich machen beliebt,
So wisse, mein Freund, was ihr Herzchen betrübt:
Die Eber, die kommen zur Nacht aus dem Hain
Und brechen in ihren Kohlgarten ein
Und treten und wühlen herum in dem Feld:
Die Eber, die schieß, du Jägerheld!

14 El caçador

Què cerca el caçador aquí en el rierol del molí?
Atrevit caçador, queda’t en el teu vedat!
Aquí no hi ha cap cacera per a tu,
aquí només hi viu un cabirolet amansit per a mi,
i si vols veure el gentil cabirolet,
deixa el teu fusell en el bosc,
deixa els teus gossos clapidors a casa,
atura el bramul de la trompa de caça,
i afaita’t la teva barba hirsuta,
o el cabirolet s’espantarà de veritat en el jardí.

Però millor que et quedis en el bosc
i deixis en pau el molí i el moliner.
De què servirien els peixos en el verd brancatge?
Què faria l’esquirol en el blau estany?
Per això queda’t, atrevit caçador, en el boscatge,
i deixa’m sol amb les meves tres rodes;
i si vols fer-te agradós al meu tresor,
has de saber, amic meu, el que entristeix el seu cor:
els senglars, que surten a la nit del boscatge
i fan incursions en el seu hort de cols,
trepitjant i fotjant el camp:
dispara als senglars, tu heroic caçador!

15 Eifersucht Und Stolz

Wohin so schnell, so kraus, so wild, mein lieber Bach?
Eilst du voll Zorn dem frechen Bruder Jäger nach?
Kehr um, kehr um, und schilt erst deine Müllerin
Für ihren leichten, losen, kleinen Flattersinn.

Sahst du sie gestern abend nicht am Tore stehn,
Mit langem Halse nach der großen Straße sehn?
Wenn vom den Fang der Jäger lustig zieht nach Haus,
Da steckt kein sittsam Kind den Kopf zum Fenster ‘naus.

Geh, Bächlein, hin und sag ihr das; doch sag ihr nicht,
Hörst du, kein Wort von meinem traurigen Gesicht.
Sag ihr: Er schnitzt bei mir sich eine Pfeif’ aus Rohr
Und bläst den Kindern schöne Tänz’ und Lieder vor.

15 Gelosia i orgull

On vas tan de pressa, tan crespat, tan feréstec, estimat rierol?
Corres enrabiat darrere l’insolent germà caçador?
Gira cua, gira cua, i renya en primer lloc la teva molinera
per la seva frívola, desimbolta, petita vel·leïtat.

No la vas veure ahir al vespre dreta al portal,
estirant el coll tot mirant el carrer gran?
Quan, content de la captura, el caçador torna a casa,
cap noia honesta treu el cap per la finestra.

Ves, rierol cap a ella i digues-li això; però no li diguis res,
sents! ni una paraula de la meva cara plena de tristesa;
digues-li: ell està tallant a prop meu una flauta de canya
i toca belles danses i cançons per a la mainada.

16 Die Liebe Farbe

In Grün will ich mich kleiden,
In grüne Tränenweiden:
Mein Schatz hat’s Grün so gern.
Will suchen einen Zypressenhain,
Eine Heide von grünen Rosmarein:
Mein Schatz hat’s Grün so gern.

Wohlauf zum fröhlichen Jagen!
Wohlauf durch Heid’ und Hagen!
Mein Schatz hat’s Jagen so gern.
Das Wild, das ich jage, das ist der Tod;
Die Heide, die heiß ich die Liebesnot:
Mein Schatz hat’s Jagen so gern.

Grabt mir ein Grab im Wasen,
Deckt mich mit grünem Rasen:
Mein Schatz hat’s Grün so gern.
Kein Kreuzlein schwarz, kein Blümlein bunt,
Grün, alles grün so rings und rund!
Mein Schatz hat’s Grün so gern.

16 El color favorit

Em vull vestir de color verd,
com els ploraners desmais:
al meu tresor li agrada tant el verd.
Vull cercar un bosquet de xiprers,
una prada amb verd romaní:
al meu tresor li agrada tant el verd.

Anem a l’alegre cacera!
Anem per prades i boscos!
Al meu tresor li agrada tant la cacera.
El feram que jo caço és la mort;
anomeno les prades penes d’amor:
al meu tresor li agrada tant la cacera.

Caveu-me una tomba en la prada,
cobriu-me amb gespa verda:
al meu tresor li agrada tant el verd.
Cap creueta negra ni flors de colors,
verd, que tot sigui verd als voltants!
Al meu tresor li agrada tant el verd.

17 Die Böse Farbe

Ich möchte ziehn in die Welt hinaus,
Hinaus in die weite Welt;
Wenn’s nur so grün, so grün nicht wär,
Da draußen in Wald und Feld!

Ich möchte die grünen Blätter all
Pflücken von jedem Zweig,
Ich möchte die grünen Gräser all
Weinen ganz totenbleich.

Ach Grün, du böse Farbe du,
Was siehst mich immer an
So stolz, so keck, so schadenfroh,
Mich armen weißen Mann?

Ich möchte liegen vor ihrer Tür
[In]1 Sturm und Regen und Schnee.
Und singen ganz leise bei Tag und Nacht
Das eine Wörtchen: Ade!

Horch, wenn im Wald ein Jagdhorn [ruft]2,
Da klingt ihr Fensterlein!
Und schaut sie auch nach mir nicht aus,
Darf ich doch schauen hinein.

O binde von der Stirn dir ab
Das grüne, grüne Band;
Ade, ade! Und reiche mir
Zum Abschied deine Hand!

17 El color maligne

M’agradaria anar a córrer món,
cap enllà, a l’ample món;
si no fos perquè tot és verd, tan verd,
a fora, en els boscos i camps.

M’agradaria arrencar les fulles verdes
de totes les branques,
m’agradaria esblanqueir
tota l’herba amb el meu plorar.

Ai! Verd, tu color maligne,
per què sempre em mires
tan altiu, tan atrevit, tan maliciós,
a mi, pobre home tot blanc.

M’agradaria restar ajagut davant la seva porta,
sota tempestes, pluges i neus,
i cantar ben baixet, dia i nit,
només una paraula: adéu!

Escolta, quan en el bosc sona el corn de caça,
llavors se sent la seva finestreta!
I encara que ella no miri cap a mi,
jo puc però mirar cap dintre.

Oh! Treu-te del teu front
la cinta verda, verda;
adéu, adéu! I dóna’m,
com gest de comiat, la teva mà.

18 Trockne Blumen

Ihr Blümlein alle,
Die sie mir gab,
Euch soll man legen
Mit mir ins Grab.

Wie seht ihr alle
Mich an so weh,
Als ob ihr wüßtet,
Wie mir gescheh?

Ihr Blümlein alle,
Wie welk, wie blaß?
Ihr Blümlein alle,
Wovon so naß?

Ach, Tränen machen
Nicht maiengrün,
Machen tote Liebe
Nicht wieder blühn.

Und Lenz wird kommen,
Und Winter wird gehn,
Und Blümlein werden
Im Grase stehn.

Und Blümlein liegen
In meinem Grab,
Die Blümlein alle,
Die sie mir gab.

Und wenn sie wandelt
Am Hügel vorbei
Und denkt im Herzen:
Der meint’ es treu!

Dann, Blümlein alle,
Heraus, heraus!
Der Mai ist kommen,
Der Winter ist aus.

18 Flors seques

Vosaltres totes, petites flors,
que ella em donà,
us haurien de posar
amb mi a la meva tomba.

Per què em mireu totes
amb tanta tristor,
com si sabéssiu,
el que m’ha passat.

Vosaltres totes, petites flors,
tan marcides, tan pàl·lides.
Vosaltres totes, petites flors,
per què esteu tan molles?

Ai! Les llàgrimes no fan
que verdegi el maig,
ni fan reflorir
un amor mort.

I la primavera vindrà,
i l’hivern marxarà,
i les flors creixeran
a les prades.

I les petites flors són ara
a la meva tomba,
totes les flors,
que ella em donà.

I quan ella passegi
passat el turonet
i pensi dins el seu cor:
ell m’era fidel!

Llavors, floretes totes,
sortiu, sortiu!
El maig ha arribat,
l’hivern s’ha acabat.

19 Der Müller Und Der Bach

Der Müller:
Wo ein treues Herze
In Liebe vergeht,
Da welken die Lilien
Auf jedem Beet;

Da muß in die Wolken
Der Vollmond gehn,
Damit seine Tränen
Die Menschen nicht sehn;

Da halten die Englein
Die Augen sich zu
Und schluchzen und singen
Die Seele zu Ruh’.

Der Bach:
Und wenn sich die Liebe
Dem Schmerz entringt,
Ein Sternlein, ein neues,
Am Himmel erblinkt;

Da springen drei Rosen,
Halb rot, halb weiß,
Die welken nicht wieder,
Aus Dornenreis.

Und die Engelein schneiden
Die Flügel sich ab
Und gehn alle Morgen
Zur Erde hinab.

Der Müller:
Ach Bächlein, liebes Bächlein,
Du meinst es so gut:
Ach Bächlein, aber weißt du,
Wie Liebe tut?

Ach unten, da unten
Die kühle Ruh!
Ach Bächlein, liebes Bächlein,
So singe nur zu.

19 El moliner i el rierol

El moliner:
On un cor fidel
es consumeix d’amor,
allà es marceixen els lliris
en cada planter.

Allà, la lluna s’ha d’amagar
darrere els núvols,
per què els humans no puguin veure
les seves llàgrimes.

I els àngels
es tapen els ulls
i ploren i canten
per calmar l’ànima.

El rierol:
I quan l’amor
s’allibera del dolor,
una petita estrella, una nova,
llueix en el cel.

Allà neixen tres roses,
mig vermelles, mig blanques,
que ja no es marciran
en les espinoses branques.

I els àngels
es tallen les ales
i cada matí
baixen a la terra.

El moliner:
Ai! rierol, estimat rierol,
tens bones intencions:
però, ai! rierol, saps tu
el que fa l’amor?

Ai! a baix, allà baix,
hi ha frescal repòs!
Ai! rierol, estimat rierol,
no paris de cantar.

20 Des Baches Wiegenlied

Gute Ruh, gute Ruh!
Tu die Augen zu!
Wandrer, du müder, du bist zu Haus.
Die Treu’ ist hier,
Sollst liegen bei mir,
Bis das Meer will trinken die Bächlein aus.

Will betten dich kühl
Auf weichem Pfühl
In dem blauen kristallenen Kämmerlein.
Heran, heran,
Was wiegen kann,
Woget und wieget den Knaben mir ein!

Wenn ein Jagdhorn schallt
Aus dem grünen Wald,
Will ich sausen und brausen wohl um dich her.
Blickt nicht herein,
Blaue Blümelein!
Ihr macht meinem Schläfer die Träume so schwer.

Hinweg, hinweg
Von dem Mühlensteg,
Hinweg, hinweg,
Böses Mägdlein!
Daß ihn dein Schatten nicht weckt!
Wirf mir herein
Dein Tüchlein fein,
Daß ich die Augen ihm halte bedeckt!

Gute Nacht, gute Nacht!
Bis alles wacht,
Schlaf aus deine Freude, schlaf aus dein Leid!
Der Vollmond steigt,
Der Nebel weicht,
Und der Himmel da oben, wie ist er so weit!

20 Cançó de bressol del rierol

Bon repòs, bon repòs!
Tanca els ulls!
Tu, cansat caminant, ja ets a casa.
La fidelitat és aquí,
has de reposar amb mi,
fins que el mar hagi acabat de beure tot el rierol.

Et faré un llit fresc
sobre un tou coixí
a la blava cambra cristal·lina.
Vine, vine,
allò que pot bressolar,
gronxa i bressola l’infant.

Quan ressoni el corn de caça
en el verd bosc,
xiularé i cridaré al teu voltant.
No mireu endins,
floretes blaves!
Feu massa feixucs els somnis del meu dorment.

Fora d’aquí, fora d’aquí,
fora del pontó del molí,
fora d’aquí, fora d’aquí,
noia malèvola!
Que la teva ombra no el desperti!
Llença’m
el teu delicat mocadoret,
per tapar-li els ulls.

Bona nit, bona nit!
Fins que tot desperti,
dorm enllà de penes i alegries!
Surt la lluna plena,
la boira s’esvaeix,
i el cel, allà dalt, que n’és d’extens!

Per baixar-vos el recital, premeu l’enllaç:

Aquest enllaç és nou i substitueix al inicial, on mancava el lied núm, 15, ara ja tenim tot el cicle complert.

Un comentari

  1. Sanctus Jonas… ora pro nobis
    Sanctus Kaufmann… ora pro nobis
    Este y no el Ratzinger, hubiera quedado de perlas consagrando la Sagrada Familia, con este recital…..
    No tardes……. Jonás……..

    Bon cap de setmana a tots/es

    M'agrada

    • Te me has vuelto muy devoto, ¿no?. Te veo muy puesto en temas de la pomposa santa madre….Siempre te han gustado las grandes escenografías, no tiene remedio, en cuanto a Kaufmann, ya que no lo tenemos “in person”, nos tendremos que conformar con sus actuaciones en ciudades, parece que más merecedoras de su atención. No tiene nio idea de lo que se pierde 👿 👿 👿 👿

      M'agrada

  2. !OH OH OH ,Com canta PERFECTE .Gracies Joaquim per aquest regal.(ara he rebut un SMS del Liceu per dir-me que en pocs dies em retornaran els diners de la entrada ) !Ja està bé ! des-de el 10 d’octubre !
    Bé repeteixo un goig insuperable GRACIES.

    M'agrada

    • Feinada molt agradable. Tenía començat un post i de cop i volta, a la matinada, em trobo aquest concert al correu electrònic.
      Mentre començava a escoltar, vaig anar a buscar els texts, que per sort tenien la traducció al català i la resta, ara ja ho saps, paciència i anar fent.

      M'agrada

  3. Moltes gràcies d’enrecordar-te del bello molinero! Està sonant molt bé. Quina ràbia que se’ns refredés…No vull ser pessimista però em temo que no vindrà en molt de temps. Alguna notícia de que ens visiti?

    M'agrada

  4. montserrat tur rosello

    Moltes gracies Joaquim per el teu regal, jo també soc devota de “Sant Jonas”. També tinc devoció per Beczala , si algún dia tens quelcom d’ell et quedaria molt agraïda. M’agrada molt cuant respons els nostres comentaris ., tens una paciencia ………..Si m’ho permets t’envio una abraçada

    M'agrada

    • De Beczala, benvolguda Montserrat!!!
      He publicat moltes coses, per exemple aquesta que és magnífica
      Beczala canta Strauss dirigit per Thielemann
      per veure tot el que he publicat d’ell i altres post d’altres blogs, tan sols tens que prémer l’etiqueta que hi ha en aquest post amb el seu nom i trobaràs coses, que espero siguin del teu interès.
      M’agradaria contestar sempre, un per un tots els comentaris, però ha esdevingut una feina pràcticament impossible i no saps pas com ho lamento.

      M'agrada

  5. montserrat tur rosello

    Joaquim ja sé que has publicat coses d’en Beczala pero ja fà molt de temps , jo hen referia alguna actuació mes recent , de totes formes gràciesper la teva amabilitat

    M'agrada

  6. Salvador

    Joaquim, m’ha agradat molt que incloguessis la meva traducció i que hagis penjat aquest recital.
    Un amic i jo teníem entrades per al recital i, després que jo m’afanyés a traduir el text, ens varem quedar tots dos amb un pam de nassos.
    Tornarà en Jonas Kaufmann a Barcelona?

    Salvador Pila

    M'agrada

    • Benvingut Salvador
      A mi també em fa molta il·lusió que facis un comentari. No saps pas les vegades que m’has fet un gran favor amb les teves traduccions de lied. Si busques l’etiqueta lied al blog, veuràs com moltes de les traduccions catalanes són teves.
      Sé que és una feinada, i no saps pas la ràbia que em fa quan vaig a buscar la traducció pensant, segur que en Salvador l’ha traduït i després adonar-me’n que no hi ha el CAT entre els idiomes disponibles. repeteixo, moltes gràcies per aquesta feinada que fas.
      Pel que fa a Kaufmann, em sembla que serà difícil veure’l a casa nostra. La seva agenda és molt complicada, si no és possible trobar a curt termini, un dia per posar-se d’acord amb el teatre i Deutsche (quin pianista tan bo!), no em fa tenir moltes esperances.
      Torna sempre que vulguis a comentar

      M'agrada

      • Salvador

        Benvolgut Joaquim,

        Tens tota la raó, traduir és una feinada si es vol fer bé però com que és el meu “hobby” i m’agrada tant la música ho faig molt de gust i no em costa pas gaire.
        A part de què les meves traduccions les penja l’Emily Ezust a http://www.recmusic.org també tinc un blog on hi són gairebé totes. L’adreça és: http://eltraductorcatala.wordpress.com/
        No cal dir que si mai necessites una traducció, només m’ho has de fer saber i te la faré amb molt de gust.
        Et felicito per el teu blog i comentaris dels quals no me’n perdo ni un.
        Salvador
        spila7@walla.com

        M'agrada

  7. KÀTIA

    Apa! Qué fantàstic.L’he escoltat tot i no tinc adjectius,m’he quedat garrativada,esglaiada i tot el que acaba amb ADA.L’havia escoltat per Araiza al Liceu i també vaig disfrutarla moltissim,Fisher-Diskau també ho fa de nasos peró aquest noi d’avui sigui pels anys que han passat,sigui per la veu tan melodiosa que té em deixará molt bo record.
    Joaquim ja no sabem com donar-te les gràcies.Fa dies que entro poc,tinc molta feina i al vespre estic esgotada peró en quanti que pugui tornaré i em posaré al dia.

    M'agrada

Deixa un comentari