Falstaff, pintura d'Eduard Grützner (1846 - 1925)
Falstaff és, sense cap mena de dubte, l’òpera que m’agrada més de Verdi, un autor que estimo especialment i del que sóc incondicional devorador de la seves òperes.
Sempre que escolto aquesta òpera em sap greu pensar que Verdi ja tenia 80 anys quan la va estrenar i sabia perfectament que aquell si que seria el darrer treball que deixaria per la història, malgrat que semblava que després de la triomfal rebuda de l’Aida, la seva carrera ja estava totalment escrita i difícilment podria dir-nos res de nou.
La fortuna va voler que en la seva vida es creués un jove poeta i music, que no feia gaire que havia dit les mil i una contra ell, ja que representava l’exponent més gran i venerat de la gran i tradicional nissaga de músics operístics italians. Arrigo Boito, un dels representants més destacats dels nous aires que havien de renovar el panorama operístic de la Itàlia de finals del XIX i principis del segle XX, va deixar la genial empremta del seu saber teatral, en la revisió que Verdi va fer del Simon Boccanegra, l’any 1881, a ell encomanada, després d’un escrupolós càsting per trobar aquell poeta que havia de “retocar” allò que Francesco Maria Piave no va acabar d’arrodonir en un drama impossible de García Gutiérrez.
Després d’aquella revalida, aprovada amb una nota excel·lent, Boito va treballar a fons la possibilitat de seguir col·laborant amb l’ancià compositor i va anar sorgint la sensacional proposta de l’Otelllo, estrenada amb èxit descomunal a la Scala de Milà el 5 de febrer de 1887.
I quan s’emblava que l’òpera shaskesperiana era el definitiu i gloriós testament, encara va sorgir en la genialitat de Boito, que de ben segur no volia deixar perdre l’oportunitat de tornar a col·laborar amb Verdi, per darrere vegada, proposant-li acabar el seu monumental i imprescindible opus operístic amb un grandiós scherzo, que girés com un mitjó, els tràgics arguments que sempre l’havien caracteritzat, després del fracàs estrepitós del primer intent d’escriure una òpera còmica en el llunyà 1840, amb Un giorno di regno, que el portà a dir que mai més escriuria una òpera i que qui sap sinó hagués sigut veritat, de no ensopegar-se amb aquells versos sobre la taula que començaven amb “Va ènsiero sull’ali dorate” i que van fer història en molt sentits, afortunadament.
Quan Boito va presentar el primer esbos de Falstaff, Verdi va quedar atrapat i es va posar a treballar en aquest repte que significava escriure una òpera que era quelcom més que una òpera còmica, ja que Falstaff és una gran comèdia, que utilitzant situacions còmiques o jocoses, esbrina, juga i remou la condició humana, que els personatges de Les alegres comares de Windsor i de l’Enric IV de William Shakespeare, ofereixen amb tota una amplia gamma de situacions i que no són altre cosa que una burla a la condició humana, a les vanitats i a les debilitats d’uns éssers que acabaran per admetre en un final gloriós i en una fuga de gran impacte musical i vocal, que “tutto nel mondo è burla”, ja que tots han estat enganyats, “tutti gabbati!”
Verdi sorprèn un cop més, després de la força tel·lúrica de l’orquestració del Otello, amb la màgia i la subtilesa d’una orquestració lleugera que somriu, envoltant als personatges i atorgant a cada escena l’atmosfera idònia que fa transcorre els esdeveniments amb una escriptura fluida que per exemple, serà capaç de descriure l’ambient tancat, un tant ombrívol que afavorirà la conspiració del protagonista i paral·lelament la dels seus criats, per donar pas amb una lleugeresa saltironant de l’orquestra, a les conspiracions femenines de les comares en un ambient fresc i exterior a la segona escena del mateix acte. Un contrast genial.
L’obra té una estructura molt equilibrada durant les sis escenes repartides en els tres actes, i cadascuna d’elles és el contrapés de l’anterior i la precedent.
Tot en l’escriptura musical sembla nou, diferent, no pas fruit d’una evolució natural d’un gran músic, sinó més aviat l’obra d’un músic jove, revolucionari en el forma i el fons, que ens haurà de sorprendre i donar grans obres en un futur, però tots sabem que és impossible disposar d’aquest grau de perfecció quan s’és jove i que aquest domini tan sols s’assoleix, com era el cas, quan ja no hi havien pressions de cap tipus i quan l’artista se sent lliure per crear, amb el fenomenal bagatge acumulat i el domini tècnic.
El tractament melòdic encara va més enllà que a l’Otello, tot i que en serà fàcil distingir cel·lules musicals que es repeteixen en una òpera i en un altre, com son les escenes entre Iago, Cassio i Otello en la primera escena del tercer acte, que apareixeran en un to molt més lleuger, durant els grans concertants que farceixen el Falstaff.
Potser a la primera escoltada es fa difícil trobar-les, però tota l’òpera està plegada de inspirades frases musicals, revestides d’harmonies molt originals i ritmes contrapuntístics, timbres i colors sempre sorprenents, ja sigui en les confrontacions entre els grups femenins i masculins, del final del primer acte, o en la etèria i fascinant atmosfera durant tota la segona escena del tercer acte.
Falstaff és una òpera coral, amb 6 personatges principals (Falstaff, Ford, Fenton, Alice, Nanetta, Quickly) i quatre de secundaris (Meg, Pistola, Bardolfo i Dr. Cajus).
És primordial, potser més que en cap altre òpera, que el conjunt de les veus sigui capaç de brillar en la perfecte simbiosi entre elles, totes estel·lars, però sempre respectant els grans números de conjunt, que la genial i eficaç escriptura verdiana, allibera dels números tancats, per atorgar a cadascun d’ells, dels seus moments, les seves brillants frases musicals i temàtiques, que defineixen en mestrívoles pinzellades, allò que anys enrere necessitava d’un recitatiu, una ària i una cabaletta.
La vocalitat de les parts principals es distribueix en dos destacats barítons, pel rol de Falstaff, ha de ser un baríton d’ampli registre capaç d’emmotllar la veu a les exigències expressives i interpretatives que el rol demana, amb una dicció molt entenedora, ja que és primordial entendre cadascuna de les paraules dels dos importants monòlegs, l’exultant Onore que tanca la primera escena i el desesperat “Mondo ladro” que inicia la primera escena del tercer acte. La tessitura requereix dues octaves complertes que van des de el Sol greu al Sol agut i la veu ha de sonar sempre molt present, ja que el caràcter fanfarró del personatge necessita el suport d’una veu molt altisonant.
Us deixo a Tito Gobbi, un cantant molt discutit en les seves interpretacions verdianes, però que en aquest rol i en les mans de Herbert von Karajan, en fa una creació. L’escoltem en el monòleg del primer acte, provinent del Festival de Salzburg el 10 d’agost de 1957
I ara escoltarem el segon monòleg “Ehi! Taverniere!…Mondo ladro”, per un altre dels Falstaff de referència, Mariano Stabile, que sota la batuta del mític Arturo Toscanini, signa un altre de les versions referencials d’aquesta òpera. La gravació també prové del Festival de Salzburg, però de just 20 anys abans, el 9 d’agost de 1937, per tant el so, tot i que digne, és molt més precari, però l’excel·lència de la direcció i el cant, justifiquen amb escreix, aquesta precarietat.
Ford és l’altre baríton, tot i que acostuma a ser més líric, la tessitura és pràcticament la mateixa, si bé la seva nota més greu és un La. A part d’intervenir en quasi totes les escenes de conjunt, té un gran moment en la primera escena del acte segon, quan descobreix que la seva dona s’ha citat amb Falstaff. El genial atac de banyes es materialitza en una ària magnífica, que porta incorporada una frase musical que sempre m’ha entusiasmat ” e poi diranno che un marito geloso è un insensato!”. Ford ha de tenir un domini del legato important, ja que en la seva part hi han grans frases musicals, com podreu comprovar en el fragment que us deixo.
L’escoltem en la veu del magnífic baríton Giorgio Zancanaro en una gravació provinent de la Staatsoper de Viena el 2 de febrer de 1983, sota la personal, brillant i magnífica direcció de Lorin Maazel.
El tenor principal, és el personatge juvenil de Fenton, quasi un adolescent, que lluny de les heroïcitats tenorils acostumades, presenta un caràcter de rauxa enamoradissa, que es materialitza en el duo amb Nanetta i en la delicada ària, que tots teniu ben present en la veu de Ramón Vargas, guanyador per mèrits propis, del cantant del mes de desembre en la interpretació de l’ària del tercer acte, “Dal labbro il canto”.
El delicat cant, farcit de frases lligades i a mitja veu, amb un fraseig senyorívol alhora que arrauxat per la joventut inflamada l’escoltarem en la veu de Juan Diego Flórez, dirigit per Riccardo Muti, en la producció del Teatret de Bussetto, provinent de la Scala de Milà, segons la producció original de l’estrena. Joventut, elegància i un cant exquisit, estan assegurats en la interpretació del tenor peruà.
Les senyores que l’acompanyen breument són Inva Mula com a Nanetta i Barbara Frittoli com a Alice.
En el cas de les senyores també ens trobem com amb els senyors, ja que dues vocalitats es repeteixen. Alice i Nanetta són sopranos. La primera una lírica pura que ha d’arribar al do agut i que ha de lluir un centre poderós i una certa facilitat per la coloratura.No té cap ària de lluïment, tot i que les seves intervencions en els conjunts són molt lluïdes i té en el inici del segona escena del segon acte, en l’escena de la seducció amb Falstaff, el moment en solitari més notori.
Podem veure tota la fantàstica escena amb Mirella Freni, una Alice que abans havia estat una gloriosa Nanetta, en la producció de l’any 1992 al MET, sota la direcció de Levine i Zeffirelli. Acompanyen a la soprano, el Falstaff del baix Paul Plishka (molt sovint el rol de Falstaff ha estat cantat per baixos o baixos barítons), la gran Marilyn Horne coma Quickly, Bruno Pola com a Ford, Barbara Bonney com a Nanetta i Frank Lopardo com a Fenton. En el rol secundari de Meg Page podreu observar a Susan Graham i també al mític Piero de Palma.
Nanetta és, com ja us he dit, una soprano, però quasi lleugera, que en el seu cant ha de mostrat una suavitat i morbidesa de caire enamoradís, amb un domini dels pianissims i els reguladors en la seva delicada intervenció del tercer acte, així com en el duo amb Fenton, que anirà apareixent com una recurrència musical, durant tota l’obra. La seva vocalitat s’ha de distingir del conjunt, ja que ella aporta la lluminositat de la joventut, en front de la solidesa d’Alice, la seva mare.
La seva ària va ser motiu d’un apunt, ja fa molt temps, a In Fernem Land, però si el voleu recuperar, premeu AQUÍ i trobareu un reguitzell de sopranos cantant la deliciosa ària “Sul fil d’un soffio etesio”.
Tot i que en el apunt esmentat trobareu 12 versions magnífiques de l’ària de Nanetta, jo us proposo ara una de diferent, a la deliciosa Inva Mula dirigida per Muti a l’any 2001 al minúscul Teatro Giuseppe Verdi de Bussetto, amb la companyia del Teatro alla Scala.
Un rol fonamental i agraït, és el de Mrs Quickly, ja que té unes intervencions força notòries, amb frases d’una contundència vocal, properes al exhibicionisme. El registre, tot i que la partitura diu mezzosoprano, és propici per a una contralt, que sàpiga impressionar amb la trobada de la citació de Falstaff i el seu magnífic Reverenza!. La tessitura va del Mi greu al Sol agut i si abusa una mica dels sons de pit, no passa res, ja que el caràcter és propens a la maduresa vocal del propi personatge.
Escoltem a la gran Fedora Barbieri, la millor Quickly, sense cap mena de dubte, al costat del Falstaff de Fernando Corena, dirigits per Carlo Maria Giulini, en una versió procedent d’Holanda amb la Royal Concergebouw Orchestra del 20 de juny de 1963.
Al costat del magisteri vocal de la Barbieri, hi trobem la magnífica dicció i el sentit precís de les inflexions vocals.
En els rols menors ens trobem una mezzo pel rol de Mrs Meg, un personatge que acostuma a passar molt desapercebut, tot i les notòries intervencions en els conjunts i pels rols de Dr. Cajus i Bardolfo, Verdi utilitza la veu de tenor lleuger de caràcter cómic i per a Pistola, la d’un baix que s’ha de mostrar sonor i contundent en els números de conjunt i en les intervencions petites, però sempre importants en una obra tan milimétrica com aquesta.
Per acabar aquesta aproximació al genial Falstaff verdià, no us puc deixar sense la fuga final “Tutto nel mondo è burla” en dues versions ben diferents:
La primera procedent del Festival de Glyndebourne del 2009 amb un equip de cantants bastant desconeguts (Christopher Purves, Dina Kuznetsova, Tassis Christoyannis, Jennifer Holloway, Marie-Nicole Lemieux, Adriana Kucerová, Bülent Bezdüz, Peter Hoare, Alasdair Elliott, Paolo Battaglia), dirigits per Vladimir Jurowski i Richard Jones en la part escènica.
La segona, la celebrada i famosa versió de la ROH Covent Garden, amb Carlo Maria Giulini i un equip de lluminàries encapçalant per Renato Bruson, Leo Nucci, Dalmau González, Kattia Ricciarelli, Barbara Hendricks i Lucia Valentini Terrani
La darrera vegada que es va fer al Liceu va ser al novembre de 1983, amb una producció magnífica de Lluís Pasqual i escenografia i vestuari de l’enyorat Fabià Puigserver, sent el Falstaff, Joan Pons, el baríton menorquí que va iniciar la seva carrera internacional, justament interpretant aquest rol a la Scala de Milà, sota la direcció de Strehler i Maazel. Pons tornarà 27 anys després a cantar el rol en les funcions que s’inicien el proper 9 de desembre al Liceu, tot i que ell participarà en tres úniques funcions (14,17 i 29 de desembre), la resta de les funcions seran a càrrec d’Ambrogio Maestri, un dels Falstaff d’avui en dia.
Per a més detalls d’aquestes funcions de la temporada d’enguany, premeu AQUÍ.
Us deixo (no acabaria mai de deixar-vos fragments) a Joan Pons en la primera escena de l’òpera amb la seva versió de l’Onore a la Scala de Milà el 7 de desembre de 1981, sota la direcció de Maazel. La visió és fosca, però paga la pena.
I si em demaneu quina versió m’agrada més, us diré que falstaff és una òpera afortunada i té molt bones versions, però a mi m’agrada molt la primera de Karajan, amb Gobbi, Panerai, Alva, Schwarzkopf, Moffo i Barbieri.
En vídeo m’agrada la del MET del 2002 que ha re editat la DG i que hem vist un fragment del segon acte, però també la de la ROH amb Terfel, un Falstaff imponent.
No deixeu escapar l’oportunitat, si podeu, d’apropar-vos al Liceu a gaudir fins l’última nota, d’aquesta obra mestra. Les direccions i els dos repartiments prometen molt.
IN FERNEM LAND 
Magnífico post, Joaquim, como siempre. No tengo entradas, pero todavía quedan y tal vez me decida en último momento. Sólo quería comentarte que Falstaff aparece también en el Enrique V, obra en la que muere, mientras, abajo de la “pensión” de Nell, Bardolf y Pistol discuten y están a punto de llegar a las manos. En la misma obra, ya en Francia, Enrique hace colgar a Bardolf por ladrón; mientras el viejo cuelga, recuerda Enrique sus buenos tiempos pasados con el viejo y lúbrico Falstaff y toda la pandilla. Pistol sobrevive robando a los muertos del campo de batalla con mayor suerte, pues no lo pillan, y nos cuenta que piensa volver a Inglaterra para seguir con este oficio.
Se dice que Isabel I se sintió muy disgustada por la muerte de Falstaff, que era su personaje favorito, y pidió a Shakespeare que lo resucitara en otra obra situada en un tiempo anterior al de esta muerte, cosa que hizo.
Muchos saludos para ti y los contertulios.
M'agradaM'agrada
Es cierto Gabriela y gracias por enriquecer el post, ya que el famoso personaje da mucho más de si, aunque Verdi se centró en Las Alegres comadres y en algunas escenas de las dos partes del Enrique IV.
Ese final del Enrique V,. seguramente hubiera entristecido demasaiso, la última sonrisa, ese genial guiño de Verdi al mundo.
M'agradaM'agrada
Joaquim, avui et felicito i et signo l’article de la primera paraula a l’última. Falstaff també és la meva obra de Verdi preferida, un prodigi de sensibilitat i d’intel·ligència, i un llibret que fins i tot els més grans estudiosos de Shakespeare diuen que va millorar l’original.
Sobretot m’encanta que sigui una òpera sobre gent madura, serena però també capaç de tenir rampells ben ridículs. I els dos jovenets els tracta amb molta tendresa i amb ironia: la que li espera a Fenton quan la Nanetta creixi una mica!
En fi, només afegir que la Quickly de la Barbieri és una de les grans interpretacions que hi ha a la història del disc, i que en el reportatge aquell sobre la “voce di petto” l’entrevistaven ja molt gran i encara deixava anar un “Reverenza!” impressionant.
Buf, no em cansaria d’escriure sobre Falstaff. Em sembla que jo també en faré un article al meu bloc!
M'agradaM'agrada
Gràcies Wimsey, compartim moltes filies, sortosament.
M'agradaM'agrada
“Falstaff” es una ópera que cuanto más la escucho más me gusta. Al principio, cuando me compré la grabación de von Karajan con Fedora Barbieri, allá por los años 1956/1958, la encontré un poco “difícil”, pero el “Reverenza!” de la Barbieri me dejó estupefacto y me marcó para toda la vida. Tocaba el LP y repetía y repetía las frases de Quickly una y otra vez y siempre me sabían a poco, hubiera deseado que este personaje aún tuviera mayor relevancia en el transcurso de la ópera. Cuando tuve la suerte de ver en vivo a esta extraordinaria mezzo/contralto, en un excelente “Trovatore” con Montserrat Caballé, Kostas Paskalis y un cumplidor aunque algo inseguro Umberto Borsó, mi padre que me acompañaba (fuimos la familia en pleno) destacó a la Barbieri por encima de todo el magnífico reparto.
Toda la partitura es espléndida y la orquestación es genial, pero si tuviera que destacar algún momento musical en particular (aparte del imprescindible “Reverenza!”) sería la fuga final que para mí es de lo mejor compuesto por Verdi.
Espero con muchas ganas esta reposición y deseo que todos los intérpretes estén a su altura.
Podremos volver a disfrutar de Mariola Cantarero (después de una totalmente olvidable y mal resuelta “Doña Francisquita”) en un rol que le agrada mucho y del que hizo una creación hace unos pocos años en el Maggio Musicale Fiorentino, bajo la dirección de Zubin Mehta y que, afortunadamente, está disponible en DVD.
M'agradaM'agrada
Colbran, penso que Cantarero ja té una veu més propera a l’Alice que no pas a la Nanetta. No estic tan segur que la seva veu sigui la més idònia per aquest rol, ja que a part dels pianíssims que fa tan bé, el seu centre i greu són molt considerables i no se pas si la veu sonarà gaire etèria.
M'agradaM'agrada
Me agradat molt el Falstaff de Tito Gobi , no recordo gaire cosa en aquells anys però si que
últimament he vist la versió del festival de Glyndebourne de 2009 mitjansant el canal MezzoHD.y conclusió me ha agradat molt ,aixó que no sé perque tenía una imatge una mica desagradable ” de aquesta opera ,i amb la qual m’he reconciliat .MOLTES GRACIES ,perque ens ensenyas molt i ens obres els ulls quan teniem
(no ser perque) idees equivocades.Adéui Gracies.
M'agradaM'agrada
Àngels, convindria que la veiessis en directe i segur que acabaràs sent una entusiasta d’aquesta obra d’art.
M'agradaM'agrada
M’havia de preparar Falstaff i em vaig comprar una versió de Gobbi,Tebaldi, Freni amb M. Rossi de director. Jo començo de zero, i ara, amb aquest treballadíssim post, Joaquim, m’ho has posat de cara. M’està agradant tot el que has posat i crec que gaudirem molt al Liceu. Alguns ytubes no els veig bé com el del JDFlórez. Trec la difícil celofana del cd i a escoltar-la mentre feinejo amb el dinar.
moltes gràcies i bon pont!
M'agradaM'agrada
La versió que t’has comprat té un repartiment femení espectacular i també a Gobbi, celebrat Falstaff, que sense la direcció de Karajan abusa una mica d’efectes de gust dubtós, però és una versió molt teatral que m’agrada molt.
El YouTube del Flórez és molt fosc, però suposo que l’escoltes perfectament. És una autèntica delícia.
M'agradaM'agrada
Joaquim quin tros d’article ens presentes !!!
Moltes felicitats per la feina feta i moltes gràcies per la proposta .
Ara mica en mica anire gaudint de les diferents versions .
Gràcies de nou.
M'agradaM'agrada
Potser caldria escoltar-la sencera nati, no pas a trossos.
Ara me’n adono que hagués pogut deixar una versió sencera, de ben segur en dec tenir alguna.
Com que estic segur que hi tornaré amb aquesta òpera, ho tindré present.
M'agradaM'agrada
Aquesta és una obra maravellosa que segons el meu entendre requereix(potser com la que més) una lectura previa de la traducció del llibret que ens fará comprendre millor les inflexions necessaries en les intervencions dels protagonistes i está clar una bona dosi d`atenció.Qui vaigi al teatre a evadir-se o sentir greus o aguts s`equivoca.Dels protagonistes moderns em quedaria amb Bryn Terfel , un inmens cantant que sempre ha entès que l`Opera és ademès de sons,paraules.
M'agradaM'agrada
Ens haurem de conformar amb Maestri, que en aquest rol acostuma a estar magnífic. Terfel no es mou dels seus teatres i això ens perjudica més a nosaltres que a ell, tot i que ja podria fer un gest cap al Liceu, no et sembla Dandini?, sempre l’hem rebut de manera generosa i entusiasta.
No m’agradaria pensar que l’han castigat per tirar enrere projectes emparaulats (Tosca i/o Holandés)
M'agradaM'agrada
Me sumo a la unanimidad en la preferencia por esta ópera y en las felicitaciones por una interesantísima (y abrumadora) entrada.
La primera vez que la oí, estuve tentado de devolver el disco, porque ese no era mi Verdi, sin obertura, todo seguido, sin arias ni nada… y ahora estoy en vilo esperándola, que me has dado un alegría con tus buenas vibraciones respecto al reparto.
Una curiosidad: Los discos a que me refiero son la versión de Karajan para EMI que tu recomiendas y que, en CD, es la que más repito. Pero los LP de entonces, o me tocaron unos mal prensados, o parecía que los hubieran grabado con un micro instalado en la calle de al lado, y aún ahora me parece que los cantantes suenan muy lejos.
M'agradaM'agrada
José Luis, yo recuerdo que el Falstaff de la EMI en vinilo lo compré en Londres, en uno de mis primeros viajes. La calidad del prensado inglés, o incluso el francés, con respecto a La Voz de su Amo, no tenían nada que ver.
Me puse los LP muchísimas veces y en CD no te diré que es la versión que más pongo, pero casi. la otras, de las muchas versiones que tengo, las voy alternando, pero esta nunca falla, todos están espléndidos.
Karajan, cuando se ponía en la consola del estudio de grabación, hacía barbaridades.
M'agradaM'agrada
La meva ópera preferida de Verdi va ser durant molts anys l’Otello, fins que un dia em vaig trobar a les mans una grabació d’en Falstaff, amb Tito Gobbi que sempre m’agradat força ,només la vaig poguer escoltar una volta però em va encantar i ara estic molt ilussionada en gaudirla per complert al Liceu, doncs dimarts vaig al assaig general, espero sortir contenta, ja us diré…….
M'agradaM'agrada
Glòria A, espero que tu passis com et mereixes.
Ja ens ho diràs.
M'agradaM'agrada
Doncs jo no em sume als que prefereixen aquesta òpera de tot el catàleg verdià, ja que m’agrada molt però hi han altres que m’agraden encara més.
Al que sí que em sume és a les felicitacions per l’excel·lent post. I em congratule per la defensa de Tito Gobbi, tan criticable en determinats papers com apreciable en altres, i aquest és un d’ells.
M'agradaM'agrada
Titus, Gobbi si no tenia al davant un director que el frenés, donava la sensació que tot ho convertia al verisme més exaltat, però era un cantant molt important i amb una intencionalitat dramàtica imponent, diguin el que diguin, però no en tots els Verdi se’n sortia tan bé com amb el Falstaff.
Lo de l’òpera és normal, cadascun de nosaltres té les seves preferències i és ben cert que Falstaff i Ernani, poques coses tenen a veure i totes dues són magnífiques. El problema rau en que és tan diferent a tot el que va fer abans, que a molta gent i als verdians de soca-rel els primers, els costa acceptar-la com una òpera verdiana.
Abstraient-me de l’autoria, trobo que de la primera a l’última nota, del primer a l’últim vers, ens trobem davant una obra perfecte i en cap cas, com si em succeeix en altres obres mestres del mateix Verdi, no retallaria cap compàs.
M'agradaM'agrada
El meu “Falstaff” és una versió ignorada de’n Panerai de fa molts anys; sempre he pensat que, com a bon Shakespeare, deu ser millor vista que no escoltada. Musicalmet mai m’ha fet el pes.
Però, de tant sentir a gent que hi entèn de debò, dient que és maravellosa, em moro de ganes de veure-la.
Una darrera cosa: si en el meu devenir profesional, quan tingui més de 80 anys fora capaç de fer una cosa de tal mode qual senyor Verdi, em donaria per satisfet. Visca els nostres avis!
M'agradaM'agrada
Pianista, una de les coses més sorprenents, és que al Verdi octogenari li surt una comicitat, que mai ningú hagués imaginat que tenia. La música brinca, espurneja i contagia joventut. Això tan sols està a l’abast d’un geni.
Falstaff és una òpera molt teatral, però quan t’ha atrapat, i comences a esbrinar, hi trobes amagades meravelles musicals i vocals, a dojo.
M'agradaM'agrada
Fantàstic post, Joaquim. Moltíssimes gràcies per fer-me venir encara més ganes de gaudir ben aviat d’aquesta estupenda (sigui o no la millor, això va a gustos) òpera. No és sensacional que un gran artista com va ser Verdi s’acomiadi de la seva vida creativa amb aquesta magnífica riallada final?
M'agradaM'agrada
És, com no em cansaré mai de dir-ho, una genialitat. Talment sembla que digui, no em creieu capaç de posar-me divertit, oi?, doncs aquí em teniu, divertit, lleuger, profund, analista de l’anima com sempre, inspirat, genial, innovador, revolucionari, brillant, envejablement creatiu.
Una veritable lliçó per a tots aquells que venien al darrere.
M'agradaM'agrada
Tinc un record molt dur de l’única vegada que vaig escoltar el Falstaff però si tenint en compte les vostres opinios, Joaquim i Colbran així com la dels lector per majoria, potser l’escoltaré altra vegada amb la disposició de anar al Liceu si aquest cop m’agrada.
Has fet un treball excel·lent, Joaquim. Una verdadera lliçó d’òpera. Gràcies.
M'agradaM'agrada
Olympia, no vas tenir sort la primera vegada, potser la representació no estava a l’alçada de l’obra, o tu no tenies el dia, o no estaves prou preparada, si és que s’ha d’estar preparat per anar a l’òpera.
Estic segur, que coneixen-te com crec que et conec, no pots romandre indiferent al joc que ens proposa Verdi i Boito, tenint un Shakespeare al darrere, i un munt de sorpreses dramàtiques i auditives a punt per degustar.
T’agrada el teatre, t’agrada la música i t’agrada esbrinar en la interioritat del comportament humà, cert?, doncs ja ho tens tot a punt per seure i deixar-te endur. Verdi s’ho mereix i tu també.
M'agradaM'agrada
No hemos tenido la oportinidad de ver esta ópera en directo por lo que al no tenerla en nuestro abono compramos las entradas con gran ilusión para el día 17 de diciembre. Elegimos la fecha por varios motivos, fin de semana, abono popular y Joan Pons. ¿ Sabrías decirnos algo del resto de cantantes ?.
Desde aquí nos unimos a la felicitación por este post ya que hemos disfrutado y aprendido mucho con el, pero Joaquín ¿ De dónde sacas el tiempo ?. ¡¡¡Vaya trabajazo!!! .
Falstaff no está entre nuestras óperas preferidas
( supongo que por ignorancia ) pero después de verla y de la preparación que hemos hecho con tu post, esperamos que se convierta en una de ellas
M'agradaM'agrada
Hola macos.
El primer que cal dir és que Fabio Luisi, el director musical, és sobre el paper, potser el director més prestigiós que ha vingut a dirigir l’orquestra del Liceu, durant la temporada. Del director d’escena, Peter Stein, no calen gaires presentacions, el seu prestigi està fora de tot dubte. Dic això ja que ells dos són molt importants, com ja he dit en l’apunt, per portar una obra tan coral com aquesta, a bon port.
La resta del segon repartiment és un equip molt sòlid. A part del gran Pons, que esperem trobar en plena forma, hi ha Àngel Òdena, un baríton de casa, amb una veu molt important i molt segur. Aquest any ja ha fet l’Escamillo de la Carmen popular i sota el meu criteri, vocalment molt millor que el del primer repartiment. Carlos Cosias és un altre cantant de casa, que té una línea de cant exquisida, i ja hem quedat que això és indispensable per aquest rol.
Maite Alberola ja va fer una magnífica Comtessa a Le Nozze di Figaro i Ruth Rosique té la veu ideal per la Nanetta. La Quickly de la sempre solvent Enkelejda Shkosa, potser no serà espectacular (això mai se sap), però us asseguro que estarà ben cantada, és una cantant magnífica i molt professional, com Anna Tobella, en el gris rol de Meg, on és difícil destacar, tot i que ha de cantar bastant.
Estic segur que aquest segon repartiment estarà a l’alçada del que requereix l’obra. Jo també el veuré, el dia 17 i ja veureu com després de veure aquestes representacions, no sereu els únics a canviar d’opinió.
El temps, ja ho he dit més d’una vegada, el trec de dormir una mica menys. Tot i que aquests dies estic de pont i com que la butxaca no predisposa (els controladors tampoc) a fer gaires sortides, puc dedicar de manera menys estressada, més temps, però normalment, canvio dormir per bloguejar. M’agrada fer-ho i penso que dormir, tot i que és molt necessari, ja tindré temps de fer-ho quan em mori. 😀
Sou molt amables
M'agradaM'agrada
Uauuuuu ens has fet la boca aigua. Estem impacients . ¡ Ets fantastic ! Moltes gracies
M'agradaM'agrada
Falstaff, en la tan esmentada versió de Gobbi, Karajan i companyia, era una de les poques òperes que hi havia a casa, quan la meva germana gran va començar a comprar discos: Traviata, Walküre, Meistersinger, Tosca, Aida i Nabucco (diria que res més). De fet, el títol “rar”, en una selecció tan petita, era Falstaff, potser degut a la direcció de Karajan, ja que ma germana era molt karajaniana. Les dec haver sentit amb uns tretze o catorze anys: va ser fulminant, i des del primer cop, Falstaff es va convertir en, potser, la meva òpera predilecta (o en una de les cinc predilectes, per no ésser ta categòric). La combinació entre text (un llibret excel·lent, que potser millora la comèdia original, on l’excès de subtrames hagués perjudicat l’òpera, i que podria representar-se sense música i funcionaria) i música és perfecta i, possiblement, l’ideal del que ha de ser una òpera que funciona alhora com a obra de teatre. Val a dir que era un “incomprès”: a la meva mateixa germana no li agradava i no entenia com em podia agradar a mi… Des de llavors, he pogut sentir i veure moltes més òperes, però com aquesta, molt poquetes.I encara gràcies que la vaig poder veure l’últim cop al Liceu, perquè la fan tan poc… No us la perdeu, que amb els sobretítols, seguint fil per randa el text, trobareu que és una comèdia genial on la música és la gran protagonista.
M'agradaM'agrada
Extraordinarios tus posts…!!!
Hace tiempo que te sigo y eres una referencia!!!.
Muchas gracias por tu tiempo y esfuerzo que nos prepara mejor y mejora nuestra capacidad de disfrutar estas operas que tan bien ilustras…
M'agradaM'agrada
Hola Josefina bienvenida y gracias, es un placer.
M'agradaM'agrada
Bon dia i felicitats per aquesta amplia informaciò, us donem a coneixer també la versiò que tenim amb DVD:
http://tinyurl.com/3xes8wu
FALSTAFF DVD: GIUSEPPE TADDEI, ROSANNA CARTERI, ANNA MOFFO, FEDORA BARBIERI, LUIGI ALVA, SICIPONE COLOMBO, RENATO ERCOLANI
Director: TULIO SERAFIN, RAI Orchestra and Chorus
M'agradaM'agrada
Fins ara no he pogut seure per comentar-vos l’assistencia a l’assaig general de Falstaff, que com us vaig dir em feia tanta il.lussió….i ara fer-ho després de tants elogis mostrats per la majoria de vosaltres, en especial d’en Joaquim el nostre guia i conductor per els camins de la música, doncs bé,aixó em fa pensar que ahir no era el meu dia…
En començar l’obra i fer acte de presencia el Senyor A.Maestri (Falstaff) em va conmoure la veu i la força interpretativa (jo no el coneixia) i ja em va engrescar pensant que ho passaría més que bé, doncs d’entrada també em va agradar la posta d’escena, però de sobte algú que estossega continuament molt aprop a la meva esquerra i ara a la dreta una señora que li explica la historia al company i així els dos primers actes i a mí que em semblava que tot el teatre era “una auténtica olla de cols” no hi havia manera de concentrar-me en la música, per fí al tercer acte els de la dreta van marxar i la senyora de la esquerra desprenía una forta olor d’eucalipto,per fi!!! vaig poguer veure i escoltar el tercer acte però en va passar una cosa que em costa d’explicar , però ho diré,per si algú ho pot entendre, vaig sentir com si l’obra teatral caminés per un costat i la música per altre i no vaig disfrutar tot el que m’havia propossat en un pincipi. Aixó em fa tenir unes fortes ganes de tornar -la a veure doncs no he pogut descobrir al millor Verdi, de moment la meva peferida, la mateixa, Otello . Es coherent que en els assajos principalment les primeres figures no ho donen tot vocalment,el que no es coherent que el públic es comporti de diferent manera , jo acostumo a assistir als assajos i mai havia viscut un guiri-gall com ahir. Bé, de moment em conformaré en escoltarla el dia de la re-transmissió de CAT-MÚSICA
I encara que no estigués endinsada cent per cent amb l’obra si us diré que els que més em van agradar van ser en A.Maestri( Falstaff)i E.Fiorillo(S.Quickly)i naturalment la fuga final que per sort vaig poguer disfrutar-la amb tranquilitat…..
M'agradaM'agrada