Els cinemes Yelmo ens han jugat una mala passada.
La retransmissió de la Lucia di Lammermoor a New York ha començat a les 12 del migdia i a Barcelona a les 19, és a dir no podia ser en directa ja que la diferencia horari entre New York i l’Estat Espanyol és de 6 hores.
Els cinemes Yelmo no han anunciat el canvi horari a temps i hem rebut la senyal en diferit, pensant que era en directa. El més normal és que haguessin aprofitat el primer entreacte per recuperar el temps perdut, és a dir, evitar-nos els modelets i pentinats lacats de Miss Fleming i les seves incomprensibles entrevistes als cuidadors dels gossos i com a mínim haguéssim recuperat mitja hora de retransmissió, és clar que aleshores no ens haguéssim assabentat que en aquesta edició es cantava el duet de la torre que va abans de l’escena de la bogeria, entre Edgardo i Enrico, duet que no hem vist per culpa de la pèrdua de senyal en diferit i la recuperació de la senyal en directa i l’estafa de més de 20 minuts perduts, més el segon entreacte que com us podeu imaginar no m’interessa tant, tot i que a vegades algunes de les entrevistes tenen un cert interès.
A més a més, l’emissió de só durant la retransmissió ha estat molt dolenta, amb petits gaps que interrompien la correcta emissió i un só brutejat i barrejat. Realment la transmissió no ha estat tolerable.
No ha calgut reclamar res, i a la sortida, amb el públic més aviat empipat, ens han regalat una entrada per a qualsevol altre sessió d’òpera o cinema a escollir.
Malgrat aquest important entrebanc, hem pogut en qualsevol cas gaudir d’una molt bona representació d’òpera o gairebé.
Patrick Summers després de l’avorrida Iphigénie en Tauride ens ha ofert una digna direcció, no genial, però almenys ha mantingut coherència i ha deixat que els protagonistes fossin els cantants, que en el cas del belcanto, és el que compta.
Natalie Dessay és a hores d’ara, un autèntic fenomen teatral, una cantant que ha traspassat el virtuosisme vocal, per esdevenir un artista global que s’imbueix dels personatges que interpreta de tal manera, que els fa humans, intensament creïbles i musicalment de impacta, de tal manera i perquè m’entengueu, la resta del seus companys de repartiment, més bé o menys, canten, emeten notes, ho fan bonic i segueixen, si poden, les indicacions de la partitura, ella no, ella s’impregna i viu i ens fa viure els personatges. En aquesta Lucia ho ha tornat a fer i ha tornat a fer-me rendir incondicionalment al seu art.
No sé si a l’actualitat hi ha algú capaç de fer creïbles els personatges com ho fa ella i de fer música com ho fa ella, donant un intens sentit dramàtic a totes les filigranes tècniques i estilístiques que aquesta partitura conté. Tan sols així podem entendre la llicència d’aquell crit verista, de dubtosa adequació belcantista i d’innegable comprensió dramàtica, a l’escena de la bogeria, però és que totes les frases tenen la seva justa intenció, els pianos, els reguladors, les escales, els trinats i totes les filigranes vocals, van acompanyades de la corresponent intenció dramàtica del personatge i mai ens dona la sensació de fer simplement sons bonics i notes estratosfèriques (ella ja no pot), per encaterinar al públic. A les variacions lliures de l’escena de la bogeria ha prescindit de l’habitual acompanyament de la flauta i ha cantat a capella, demostrant una afinació sorprenent i donant la màxima tensió escènica, en una actuació molt més que convincent.
Absolutament sensacional.
Escoltem ara l’escena de la bogeria tal i com la va cantar ahir 19 de març de 2011 i des d’un bon començament “Ardon gli incensi…Spargi d’amaro pianto”
Al costat del fenomen Dessay, la resta tot i ser bons, queden un esglaó per sota.
Joseph Calleja (Edgardo MET 2011)
L’Edgardo del tenor maltès Joseph Calleja, és la millor prestació que li he vist fins ara. Calleja té una bona línia i una veu pura de tenor líric, amb una emissió que a vegades li tremola una mica, però que no arriba a molestar. L’única retret és una certa fredor o manca d’implicació, que encara es fa més palesa al costat de Dessay. A la seva gran escena, ha estat musicalment molt convincent, amb una línia excel·lent i elegant. Al MET l’han premiat amb una ovació final reservada als grans cantants.
Escoltem íntegre l’escena final per Calleja, “Tombe degli avi miei…Fra poco a me ricovero…Tu che a Dio spiegasti l’ali”.
El cas de Ludovic Tézier és ben curiós. Adequació a l’estil, veu bellíssima i línia tendent a la perfecció, però és un cantant per escoltar, ja que la seva actuació escènica el fa antiquat i molt proper als personatges del cinema mut. Tots sabem que l’Enrico és dolent, per tant, no cal que faci jutipiris i gestualitats exagerades per fer-se més creïble ja que aconsegueix l’efecte contrari.
Així va cantar el duet de la torre “Orrida è questa notte”, al costat de Calleja, duet que malgrat ser anunciat pel mateix tenor (moltes vegades es suprimeix), en l’entrevista que li va fer Fleming, i on ell deia que suposa una dificultat afegida, no vam poder veure i escoltar, pel tall incomprensible.
El coreà Kwangchul Youn se’n surt de tots els compromisos, siguin grans o petits, amb una musicalitat i una bellesa d’emissió encomiable. malgrat que no hem escoltat la seva ària abans de l’entrada de Lucia, ha donat l’autoritat justa a un rol molt menor, per a un gran cantant. Ara podem escoltar, precedida del cor “D’immenso giubilo”, com va cantar la seva gran escena amb el cor “O giusto cielo”.
Interessant l’Arturo de Matthew Plenk, que és molt possible que en sentim a parlar en els proper anys. Tot el contrari que el inexplicable Normanno de Philip Webb, penso que no mereixedor de figurar en un cast del MET.
Eficaç l’Alisa de Theodora Hanslowe.
Lucia di lammermoor Acte 2on (MET Mary Zimmerman)
La producció de Mary Zimmerman, que ja coneixíem pel DVD de l’estrena editat per DG, protagonitzat per Netrebko i Beczala, substituint a Villazón, s’ambienta en l’Escòcia victoriana, amb la qual cosa l’elegant vestuari i la minuciosa i detallista escenografia tenen més credibilitat que si s’utilitzessin els de l’acció original. En el bosc del primer acte, semblava que hi tinguéssim que trobar-hi rovellons, i al saló del casament, seguint la tradició novaiorquesa, no hi falta de res, ni fustes nobles, ni làmpades sumptuoses, ni un curiós fotògraf que juga un rol determinant, en l’escena del famós sextet, fins on hem pogut veure, just en el moment on s’ha tallat la transmissió.
La producció és torna més conceptual i onírica, amb l’escala recargolada per on baixarà la Lucia ensangonada i una lluna immensa que també presidirà l’escena del cementiri, però per ser francs, és una producció ben clàssica, amb algun detall d’interès i sobretot amb una voluntat esteticista per sobre de qualsevol altre risc dramàtic.
Al MET s’ha proposat renovar les seves produccions per atraure un públic més jove, però aquesta continua les directrius de la vella escola, amb algun toc modern, per tal de que no sigui dit.
Fins que no aconsegueixi el vídeo sencer, us deixaré l’àudio, que al menys servirà per a tots aquells que ens hem perdut vint minuts ben bons, d’aquesta Lucia amb una protagonista d’excepció.
LUCIA DI LAMMERMOOR
Gaetano Donizetti-Salvadore Cammarano
Lucia……………….Natalie Dessay
Edgardo……………..Joseph Calleja
Enrico………………Ludovic Tézier
Raimondo…………….Kwangchul Youn
Normanno…………….Philip Webb
Alisa……………….Theodora Hanslowe
Arturo………………Matthew Plenk
Conductor……………Patrick Summers
Production…………..Mary Zimmerman
Set designer…………Daniel Ostling
Costume designer……..Mara Blumenfeld
Lighting designer…….T. J. Gerckens
Choreography…………Daniel Pelzig
Metropolitan Opera House New York
19 de març de 2011
IN FERNEM LAND 
mo 6 ni 7 hores, als USA ja han fet el canvi horari, ara la diferència horària amb NY és de només 5 hores.
M'agradaM'agrada
Òndia Joan, aleshores vol dir que van començar dues hores abans?
Encara ho entenc menys. La veritat és que hi ha una mica de confusió a la mateixa xarxa. Hi ha pàgines que informaven que començava a les 1 p.m., altres a les 12. les ciutats de la costa Oest deien a les 10:00 a.m., quan en realitat haguessin hagut de dir 11 a.m., ja que la diferència horària entre costes és d’una hora, oi?.
En definitiva un desgavell que els Yelmo (a tot Espanya), no van saber o no van poder anunciar-ho a temps.
En qualsevol cas, com és que no van poder mantenir la senyal en diferit?
Gràcies per comentar-ho, feia molts dies que no et llegíem.
M'agradaM'agrada
El problema es que en el MET empezó a la 1 pm , la hora de ellos a la que empiezan las matinees siempre…y como ellos ya han cambiado la hora, para nosotros empezaba a las 6 pm, es decir , solo 5 horas de diferencia en lugar de las 6 normales. Yo puse la radio a las 7 y me perdí el primer acto…..
M'agradaM'agrada
La diferencia entre costas es de 3 horas 🙂
M'agradaM'agrada
Nen: Me’n vaig a fer l’arròs, que avui tinc als meus fills a dinar per “celebrar” que ahir va ser el Dia del pare i no ho vam poder celebrar perquè el petit treballava, però no puc marxar sense dir-te que només he pogut escoltar l’escena de la bogeria i que estic tot jo tremolant d’emoció. No puc estar més d’acord amb el que dius de la Dessay!!!
(continuarà… No sé quan, però continuarà)
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Hola,
Joaquim, fa mesos que et segueixo i et felicito pel blog, trobo realment interessants totes les valoracions que fas i que els teus seguidors complementen. M’han resultat molt útils i clarificadores quan he pogut gaudir jo mateixa dels espectacles. N’estic aprenent un munt, així que gràcies! 🙂
Bé, ahir jo també vaig estar al cinema. Anava amb molta il•lusió i va ser força decebedor que tots els problemes tècnics espatllessin una producció tant bona, de les que poques vegades gaudim al Liceu. El volum ensordidor que distorsionava les veus (i que al segon acte van baixar), la falta de sincronització entre imatge i so, el tall…sempre hi ha tants problemes?
Respecte a les veus, completament d’acord amb tu, Dessay i Calleja em van agradar moltíssim. I els altres, fins on arriben els meus pocs coneixements, em van semblar magnífics.
M'agradaM'agrada
Benvinguda Eva (no ets la primera Eva que comenta a In Fernem land) ).
Gràcies per comentar. No, no sempre és tan desastrós com ahir. S’ha de dir que el cinemes Yelmo no van estar a l’alçada i haguessin hagut d’avisar del la seva errada.
Espero tornar-te a llegir.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim, signaré com Eva2 doncs, i no hi haurà confusions.. 🙂
Si és així llavors intentaré assistir a les properes retransmissions, em sembla un luxe poder gaudir de la programació del Met. I després de La fille du regiment i del Rapte en el serrall de l’any passat veure al Florez i a la Damrau en escena pot ser fantàstic.
M'agradaM'agrada
Així millor Eva, no hi haurà cap confusió.
Le Conte Ory, si tots plegats s’esmercen una mica, els del cinema també, pot ser una grandíssima retransmissió.
M'agradaM'agrada
Em vaig decidir massa tard i no hi havia entrades. Dessay, extraordinària i la resta molt bé. Gràcies!
Quan el dia de Don Pasquale ens van donar dues entrades de compensació, no servien per òpera, només per pel.lis a l’Icària.
M'agradaM'agrada
kalamar, ahir ens van dir per òpera o cinema, el que vostès desitgin.
Com que a l’òpera ja estem coberts, ho haurem d’aprofitar per una bona pel·lícula.
M'agradaM'agrada
Parlant de pel.lis bones, que tant costen de veure al cine, ha acabat ara la impressionant “els 4 Genets de l’Apocalipsi” a tv3 i el que més m’ha agradat, la música de A Previn, genial!
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Ahir la Dessay va ser de nou fenomenal. Encara que els aguts ja no li siguin tan fàcils com els d’altres temps, quina emociò. I la gran sorpresa per a mi va ser Calleja, un veritable tenor lìric a l’antiga.
Gràcies pels enllaços.
M'agradaM'agrada
Si Paulo, els aguts, a part que se la notava refredada, ja no són esclatants i purs, però la veu ha guanyat un cert gruix i a mi, cantant aquest repertori m’agrada més que amb Handel.
A Calleja, que entenc que agradi, em costa més, precisament per ser l’altre cara de la moneda i mancar-li l’expressivitat que Dessay desborda.
M'agradaM'agrada
Potser Calleja ès poc expressiu, però, com tu el dius, “el seu cant bastant “inexpressiu” no difereix gaire d’un tenor llegendari amb una veu solar que enlluernava per sobre de la seva carència expressiva”. Crec que ès difìcil per a un tenor lluitar contra l’electricitat de Dessay. Villazón ho feia, quan ancara podia.
M'agradaM'agrada
Aquí la retrasmissió va començar a les 17, en directe, i afortunadament sense problemes tècnics.
M'agradaM'agrada
Buf, la pitxor retransmissió d’òpera! Ara ja se les raons. Tota la funció amb problemes de so, però era evident que el tall s’havia de produir en el sextet i el seu concertant! Estava clar, havia de ser en el sextet! I quin es, després de l’ària de la bogeria, el moment mes esperat? El del Sextet.
Després, a la reconexió, al veure a la Lucia ja amb els seu vestit blanc de nuvia completament ensangonat, em vaig donar compte de que l’emissió era en diferit i no vaig entendre res de res. Ara ja ho entenc tot.
I la veritat es que si, varem poder disfrutar de la Dessay, una artista de cap a peus, sensacional, però us prometo que portava tant mal humor pel tall i l’engany que no vaig poder disfrutar-la tal i com la vaig disfrutar tant sols fa unes setmanes fent de Cleopatra.
No se, crec que es va notar bastant ahir que algu als Yelmo no va fer be la feina i no va estar gens a l’alçada. Espero tant sols que serveixi de lliçó i avis per les properes representacions.
Calleja força bé, en Tezier tambè, m’agrada molt i molt aquest bariton en tots els papers que l’he vist. fins ara. I el Youn tambè sempre m’agrada molt.
Escric des del aeroport i demà no podré anar a la manifestació. Des d’aqui el meu soport a tots els que hi vagin. Aprofitare el viatge per veure un Werther al Real. Per cert, no hi ha cap mes altre personatge en el mon de l’òpera (i mira que n’hi ha un grapat) que el fagi tant i tant familar a un determinat cantant. No crec que fagi falta dir a quin cantant em refereixo. I d’altre banda banda espero que en Filianoti (ara no se exactament com es diu, però es semblat jeje) no em fagi patir tant com ho va fer amb “Una furtiva lágrima” al Liceu. Aviam.
M'agradaM'agrada
Llàstima Josep no haver-nos trobat, t’hagués felicitat (of course).
Bon viatge i bon Werther, tot i que amb Filianoti mai se sap. Sort i ens ho expliques a la tornada.
M'agradaM'agrada
Hola,
No vaig poder anar al Icària perquè ja no hi havia entrades i vaig decidir-me per el Yelmo de Sant Cugat. Durant el primer acte la gent es va posar molt nerviosa ( no hi havia per menys) amb els talls de senyal i els problemes d’emissió de só i quan en el segon acte es va perdre la senyal la gent molt indignada va demanar la presència de l’encarregat que demanant mil i una disculpes va convidar a la gent a sortir per tal de gestionar el reemborsament de les entrades. Així que la majoria d’espectadors no van veure el tercer acte al contrari pel que sembla dels de Barcelona. Després de fer la cua per recuperar els diners, seguia la sala amb els llums encesos, la porta oberta i alguns reticents a marxar dempeus escoltant l’escena de la bogeria. El pitjor apart de l’estafa la sensació de buit que et deixa una vetllada espatllada.
M'agradaM'agrada
Llàstima Carolina. No totes han estat com la de ahir, però és cert que la sensació és d’estafa.
Esperem que torni a succeir.
M'agradaM'agrada
Unos mínimos comentarios de lo que ayer escuché en directo de esta LUCIA por Radio Clásica con un sonido regular y que solo se refieren al 2º acto y la escena siguiente de la tormenta ( no escuché ni el primer acto, ni la pazzia , ni la escena final de Edgardo).
De lo que escuché, discrepo Joaquim parcialmente de tus comentarios, basicamente sobre el tenor Calleja :
el Sr. Calleja, otro de los bastantes mediáticos de hoy en día, no me gustó casi nada no solo por este efectivo y exagerado vibrato ( ayer en directo y por radio, parecía con los debidos respetos un “caprino cantando”), sino por su inexpresividad vocal, algún agudo en falsete, su sangre de “horchata” y su planicie en el canto.
A Dessay no la encontré demasiado lucida en este 2º acto con una voz que ha perdido cierta brillantez ( a ratos, algo áspera) y chillona en algún sobreagudo ( repito, no la escuché en su escena de la pazzia ).
Al bueno de KW.Youn gran bajo wagneriano, lo encontré incómodo y fuera de estilo como bajo belcantista y lo mejor para mi gusto, fue la solvencia vocal y la homogeneidad de Tézier.
Al maestro Summers que ya dirigió mal la CENERENTOLA en el Liceu, hubiera necesitado que le dieran un valium por la forma de dirigir el sexteto y el concertante final del 2º acto que se lo cargó con unos tiempos acelerados de “fórmula1”.
Quizá en el cine al que todavía me resisto a asistir para disfrutar de una ópera( dada la manipulación técnica de las voces por las tomas de sonido), se pudiera haber presenciado otra LUCIA.
M'agradaM'agrada
Bé Alex, tants caps tants barrets, però la Dessay és una cantant immensa, que s’ha de veure per gaudir-la al 100% i que tot i que la seva veu ja no pot fer aquells sobreaguts estratosfèrics, arfragmentada tampoc et a ens regala unes versions molt més complertes i d’una profunditat dramàtica difícils d’igualar per altres cantants més acurades i decididament més inexpressives.
Amb Calleja estem més d’acord, sobretot pel que fa a l’emissió de ressò caprí, però no pas per ser un tenor ajudat per campanyes mediàtiques, ja que crec que s’ha hagut de guanyar el posicionament amb molt més treball que altres col·legues. Ja veurem, però té molts més factors al seu favor que en contra. Al cap i a la fi, el seu cant bastant “inexpressiu” no difereix gaire d’un tenor llegendari amb una veu solar que enlluernava per sobre de la seva carència expressiva.
De tota manera escoltar un retransmissió tan fragmentada no ajuda gaire.
Jo he deixat la retransmissió americana, de qualitat sonora millor.
M'agradaM'agrada
En el Simon Bocanegra també va passar quelcom d’estrany en la retransmissió.No hi vaig anar perqué ens vam despertar tard i ja no quedàven localitats.El que estic escoltant màgrada,sobretot Calleja.Trobaré temps per
escoltar-ho tot.
Gràcies com sempre,Joaquim
M'agradaM'agrada
Quin goig fer-nos compartir aquesta Dessay! La veu madura, s’engruxeix i ella en sap treure partit i col·loca cada nota amb la precisió i bellesa que la
caracteritzen. I, efectivament, és una actriu completa tan dotada pel drama com per la comèdia.
¡Quina “lucura”, noi”
Mil gràcies.
M'agradaM'agrada
You have to be a fan of Dessay, to recognize her Lucia as a phenomenon. It has nothing to do with Donizetti, and his voice is in disastrous condition.
M'agradaM'agrada
Hello belcantofan.
I do not know what is what Mrs, Dessay does that Donizetti dit not write.
What I can tell you is that Mrs. Dessay made me feel the Donizetti’s music.
As to her voice, I do not qualify it as a disaster, rather I think she has adapted very smartly her to day’s deficiencies, with an extraordinarily compelling interprtetion.
I am sorry you did not like her, I enjoyed it very much.
M'agradaM'agrada
I couldn’t agree more with you, Joaquim. As for Calleja, my oppinion is different.
M'agradaM'agrada
No, no, no….let me explain to you that the problems came from video and audio transmission! Do not be confused! I would like to understand that you are concerning with this when you qualify Dessay’s voice condition. At least, let me imagine this. Lot of thanks.
M'agradaM'agrada
Gràcies per deixar-nos la Lucia d’ahir. Reviurem amb plaer el que varem escoltar i escoltarem el que ens van estafar.
Pel que fa a les entrades, a nosaltres ens varen dir que també servien per a una òpera de la propera temporada.
M'agradaM'agrada
Hola!! Soc el Bruno! Fa uns mesos et vaig escriure per demanar-te si em podries passar el recital que va fer la dessay al liceu ja fa anys!
He anat seguint el Blog! m’agrada molt perquè dones la teva opinió!
Tinc una profesora ballarina que li vaig fer coneixer a la Natali i em va dir que li agradava molt perquè ella dal de l’escenari volia veure algú que l’estimules… i la natali dessay creume que es un orgasme, no et deixa respirar casi!!!!
A mi ´l’únic que no m’ha agradat de la gravació an estat els greus i els centre… partin del punt que la Lucia no és ni de bon tros un rol per soprano lleugera (com tampoc la cleopatra…) crec que si en la partitura de donizetti respectes que els seus greus i centres son un registre només de calidesa i de tendresa, i mai de força, els aguts li sortirien supermillor… però suposo que l’emociño la deu empenyer a forçar fins a aquests punt, però segueix sent la meva cantant preferida i de mooooooooooooooolt!!!!!!!!!!!!
un peto
i visca la boja de la dessay!
M'agradaM'agrada
No sé qué me está pasando pero cada día cuestiono más determinados títulos de Donizetti, ya no es sólo “L’elisir d’amore” que nunca me ha gustado (a pesar del aria de Dulcamara y el aria de Adina), sino que he llegado a la coclusión de que “Maria Stuarda” es bastante mediocre (sólo me interesa la confrontación de la reinas y la “preghiera” final) y “Anna Bolena” muy aburrida (sólo salvo el segundo duo femenino y la extensa escena final). Sin embargo con “Lucia di Lammermoor” me está pasando algo muy curioso: Maria Callas me hizo enamorarme de esta ópera, posteriormente llegué a aburrirla por otras cantantes, hasta que comenzó a circular en registros y al vivo la versión original, sin flautas ni armónicas de cristal para aquella cadencia de los “qui-qui-ri-quí…!” que nunca compuso Donizetti y que sobran.
Es decir a mí me gusta “Lucia…” otra vez pero interpretada por dramáticas de agilidad o líricas anchas y con las agilidades originales y nada de añadidos.
Pues bien Natalie Dessay ha conseguido que aceptara, al menos por esta vez, la versión de ligera, tan plagada de notas añadidas, pero sin embargo sin un sólo sobreagudo final, ni en la escena de la fuente (aria y dúo), dúo con Enrico, dúo con Raimondo y, supongo, final del concertante (digo supongo porque no lo he escuchado, por los motivos explicados) y se ha reservado un único sobreagudo final para el término de la cabaletta de “la locura” (“Spargi d’amaro pianto”). Con todo ello ha sido más fiel a Donizetti que lo que es habitual en una soprano ligera. El motivo puede ser su estado vocal actual o un intento de rigor limitado. Sea como sea me ha gustado porque ha trabajado el registro grave y ha interpretado el personaje tanto escénica como vocalmente con un gran sentido dramático. Es una verdadera artista y lo ha demostrado.
Creo que Calleja intenta conseguir ocupar el hueco dejado por el inexpresivo Pavarotti (gran voz y gran dicción, pero poco involucrado en sus roles, tanto escénica como vocalmente). Ha mejorado muchísimo vocalmente y su trémolo es simplemente vibrato, característica bastante común en grandes tenores, desde Hipólito Lázaro, pasando por Franco Corelli, hasta Roberto Alagna y tantos otros, lo cual no es ningún defecto sino una peculiaridad vocal. Pero de seguir tan poco involucrado con lo que canta (con una excelente diccion, todo sea dicho) y moverse tan poco convincente, sólo le faltará el famoso pañuelo, para parecerse más a Luciano Pavarotti. Incluso físicamente me recuerda al gran tenor de Módena en su fase más juvenil.
Ludovic Tèzier es un estupendo barítono que siempre me gusta, a pesar de que tiende a actuar muy avaramente de gestos y movimientos, pero su canto es muy musical y convence.
Esta es la ocasión en que Patrick Summers me ha gustado más. En “La cenerentola” estuvo desastroso y en “Iphigenie…” tres cuartos de lo mismo. En “Lucia…” ha dejado cantar a su aire a los intérpretes y éstos se han sentido cómodos.
Convendría que se comparasen las dos versiones de esta “Lucia…”: la de Anna Netrebko/Piotr Beczala y ésta. A mí ambas me han gustado mucho.
M'agradaM'agrada
Hola Colbran!
Ya le gustaría al maltés , parecerse al gran Luciano y llegarle a cualquier dedo del pie, dicho coloquialmente.
Al Calleja que yo escuché por radio en directo ( todo el 2º acto, más el duo de la tormenta), su vibrato, más bien su “caprineo” fue más que molesto al menos para mis oidos, además de una planicie total como cantante y metiendo falsete en algún sobreagudo. Para mi gusto, francamente mal..
Lo del vibrato exagerado a Roberto Alagna, no se lo he escuchado practicamente nunca y mira que a Alagna desde sus Radamés liceisticos, le he escuchado en teatro varios D.José, Faust, D.Carlo y hace pocas semanas el Paolo de la FRANCESCA DA RIMINI
M'agradaM'agrada
Con la experiencia que ya tienes en esto de la ópera, deberías saber que los 32 años y pico de Calleja dan para mucha mejora. Seguramente ahora viene lo mejor de su carrera.
Está claro que le tienes un poco de ojeriza, pero hay que tener una cierta paciencia. No es precisamente un tenor muy expresivo, en eso estamos de acuerdo, pero eso puede ir mejorando con los años y Calleja tiene mucho más estilo y elegancia,que la mayoría de los tenores que circulan hoy en día.
Por otro lado y pese que la distancia con el pletórico Pavarotti aún es muy amplia, tendrías que considerar que los inicios del gran Luciano estuvieron llenos de incertindumbres, sin ir más lejos, sus dos primeras actuaciones en el Liceu fueron algo accidentadas.
No es tu tenor que me entusiasme, pero tampoco sería tan negativo como lo eres tu.
Seguiremos con atención su evolución.
M'agradaM'agrada
A Calleja no le tengo ni manía ni ojeriza : simplemente no me gusta su emisión ni su inexpresividad, aún reconociéndole otras virtudes como su buena línea. ( obviamente, que puede mejorar )
De hecho, pienso escucharle a finales de año en Berlín como Fernando en LA FAVORITA aunque sinceramente no iré por él ,sino por la Leonora de E.Garanca.
M'agradaM'agrada
Pues el vibrato de Alagna es célebre. Probablemente como tiene otras cualidades destacables no se te hace tan notorio.
Yo no intento poner Calleja a la altura de Pavarotti (cantante que nunca me gustó en persona, en las dos ocasiones que tuve de verlo en el Liceu: “La Bohême” y “Lucia di Lammermoor”), lo que digo es que son igualmente inexpresivos y malos actores y me parece que intenta conseguir el hueco dejado por el tenor de Módena. Físicamente, además, me recuerda al Pavarotti joven. El vibrato de Calleja al natural no es tan marcado (“L’elisir d’amore”-Liceu)y viéndole su voz es potente, otro punto de contacto con Luciano Pavarotti. Sólo en audio es posible que sea más manifiesto, como también lo es en los nombres que he citado en el comentario anterior. A mí el vibrato no me molesta; ADORO a Conchita Supervía, a Pilar Lorengar y a Elisabeth Grümmer,cantantes las tres con vibrato bien patente..
M'agradaM'agrada
Doncs comparant les versions Netrebko- Beczala , Dessay-Calleja , no tinc cap ducte en quedo amb la primera parella , sobre tot per el tenor ,ja que Calleja té una veu que no acaba d’agradar-me , trobo el seu vibrato excessiu i el seu cant poc expressiu ( molt bona la comparació amb Pavarotti)
M'agradaM'agrada
Un cop més ens hem sentit fascinats per la versió gairebe tradicional que no pas l’original de Lucia di Lammermoor.Sempre m’ha semblat que aquesta música no és la millor de Donizetti pero si tenim a l’abast una soprano amb sobreaguts i coloratura enlluvernadora la follia la comparteixen plegats la protagonista i el públic.Está clar que ni la divina Maria Callas ens fará canviar d’ opinió doncs ella mateixa present en una funció(ROH1959) amb Joan Sutherland en acabar la representació va dir que davant d’aquest doll de facultats i perfecció tècnica tinc clar que retiro aquesta obra del meu repertori en aquest precís moment.Buscar elements musicològics trascendentals que aconsellin apropar-se a la versió original em resulten totalment inútils i la prova es que gairebe cap teatre important ha repetit l’experiència després de les discretes aportacions tant de Ricciarelli com de Caballé(en un moment on cantava la millor Leonora di Vargas del món).El públic s’ha acostumat a un nivell de perfecció tècnica(Sutherland,Sills,Gruberova,Damrau, Dessay,etc) en aquest rol i sincerament crec que li costarà molt baixar-ne.En el cas que ens ocupa hem de dir que si be el estat vocal de la Dessay no és tant exhuberant com fa deu anys el seu aprofondiment psicològic sense limit ajuda a que la coloquem sense cap dubte entre les més grans.Al seu costat Joseph Calleja llueix una veu d’una bellesa i lluminositat especial que malgrat no ser un interpret massa comunicatiu a mi al menys i sembla ser que tant a la crítica novayorkesa com al públic assistent que li va tributar una standing ovation ens emociona.Deu ser un aquestió de sensibilitat auditiva particular pero em passa una mica com amb Bjorling o Schicoff .Dona la sensació de que la veu ja surt de la laringe amb el sentiment incorporat.El seu vibrato no em molesta gens ni mica i crec que afageix un punt de sensibilitat i fragilitat molt adient al Edgardo.
M'agradaM'agrada
Dandini, la propia Natalie Dessay cantó una función en Lyon antes de operarse de la versión original, traducida al francés, y compartió rol con Patrizia Ciofi. La primera además grabó esta versión en CD y Ciofi el DVD con Alagna, ambas versiones disponibles, sin obreagudos y sin los aburridos “ki-ki-ri-kís” añadidos del aria de la locura.
Por otra parte esta versión original es la que cantó Anna Netrebko en italiano en el Met con esta misma producción que acabamos de ver con Piotr Beczala y disponible en DVD. O sea que no digas que no se interpreta ya la versión original porque no es cierto. Lo que sucede es que a esta versión original Natalie Dessay ha añadido sus particulares “ki-ki-ri-kís” a cappella y el director se lo ha permitido, así como el sobreagudo final de la cabaletta, acabado en un pequeño grito.
M'agradaM'agrada
Sensacional la interpretació de Dessay.
La veu no ès la d’abans, pero la gran artista “comunica” i ens far viure el personatge.
Sens dubte, una de les grans.
Desitjo, una vegada m’es, que puguem gaudir del seu art molt de temps.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Òpera, concert i dansa – EL SALT de NIJINSKY (*****) | Voltar i Voltar
Desprès de la estafa que ens van fer els de la cadena YELMO, es molt d’agrair que tu Joaquim ens facilitis l’àudio d’aquesta opera que em va entusiasmar. Sense el teu permís he fet un enllaç des de el meu Bloc, recomanant aquest post . Jo desprès de llegir-lo he sigut incapaç de fer quelcom mes que una petita ressenya del incident. Gracies de nou.
M'agradaM'agrada
Gràcies Miquel, cap problema i si puc o tinc l’oportunitat, us deixaré el vídeo, malgrat que deixar vídeos és molt laboriós.
No et cal cap permís per enllaçar el que vulguis d’In Fernem Land. Estàs a casa teva.
M'agradaM'agrada