Si può? Signore! Signori
Amb aquesta pregunta del personatge que interpreta el Pròleg, normalment el mateix baríton que canta Tonio, tot traient el cap per l’obertura del teló encara abaixat, en prou feines iniciats els primers compassos de la partitura, comença I Pagliacci, l’òpera de Ruggero Leoncavallo estrenada el 21 de maig de 1892 al Teatro de le Verme de Milà, dos anys després del gran esclat que representà Cavalleria Rusticana, i que la història s’ha encarregat de maridar com els dos màxims exponents de l’òpera verista.
Ruggero Leoncavallo va néixer a Nàpols el 23 d’abril de 1857. Degut a un destí del seu pare, que era magistrat, va viure tota l’adolescència a Calàbria, però va tornar a Nàpols per entrar a estudiar al conservatori de San Pietro. D’aquesta època sembla ser que el seu pare va tenir que jutjar el cas de gelosia extrema ocorregut a Montalvo Uffugo.
L’estrena de l’òpera Cavalleria Rusticana va decidir a Leoncavallo a escriure una òpera, seguint el corrent de l’obra de Mascagni de portar sobre l’escenari un tros de la vida real, que és clar, havia de ser tret de la crònica de successos d’un diari de l’època, per tal de musicar les passions extremes, segons l’ideari verista. De fet Leoncavallo no va ser l’únic a apuntar-se a la crònica de successos i així podem trobar Mala Vita (Giordano) o Tilda (Cilea), per anomenar dos autors prou coneguts que es fixaren en les apassionants possibilitats que l’Itàlia meridional oferia als llibretistes, per portar sobre l’escenari els arguments més sagnants i els amors més calents.
Inicialment Leoncavallo estava interessant, seguint la inspiració del ideari wagnerià, en escriure una trilogia anomenada Crepusculum i que estaria ambientada en el renaixement. La primera òpera seria I Medici, però la irrupció del fenomen verista va fer que s’aparqués el projecte per endinsar-se a escriure una òpera sobre un fet verídic que va ocorre no feia gaire anys i que va ser noticia als diaris de l’època.
No obstant, Leoncavallo no va deixar l’essència del ideari wagnerià i es va fer càrrec del llibret i en ell va incloure abans de l’inici de l’acció un pròleg que representa un manifest de l’òpera verista. Si Mascagni va ultilitzar com recordereu, la siciliana que canta Turiddu a fora de l’escena per captar l’atenció del espectador, ell va anar una mica més enllà i abans de que s’obri el teló. apareix davant de la bateria de llums un personatge que és el pròleg i que ens explicarà que allò que anem a veure és un tros de vida, on veurem estimar-se com estimen els esser humans, persones de carn i ossos, no fantasmes literaris o testes coronades de relats romàntics.
O escoltem?, la versió que us proposo és la d’Ettore Bastianini.
La història que Leoncavallo va escoltar del seu pare, així com La femme de tabarin de Gatulle Mendès i Una drama nuovo de Estébañez, formen la font d’inspiració per l’argument que el compositor va concebre per la seva primera òpera.
L’òpera comença amb l’arribada d’una troupe de saltimbanquis a un poble anunciant que un gran espectacle començarà a les onze de la nit (23 ore) i entremig d’un esclatant a 23 ore ja ens adonem que Canio i la seva dona Nedda tenen algun problema i escoltem frases com “il teatro e la vita non sono le stessa cosa” o un amenaçant “Un tal gioco, credetemi, è meglio non giocarlo con me”, que denoten que en mig de la gran gatzara s’està coent la tragèdia, tenim doncs els mateixos ingredients que a la Cavalleria, ja que aviat sabrem que Tonio, l’altre pallasso de la companyia desitja a Nedda i que ella el repudia per la seva deformitat, no tan sols física i a la vegada ella estima a un jove vilatà que la segueix per tot arreu. Si a la Cavalleria era Santuzza que per despit anunciava a Alfio la infidelitat de Lola amb Turiddu, aquí és Tonio qui diu a Canio que Nedda l’enganya amb Silvio. El resultat d’ambdues confessions és la tragèdia.
De fet l’una podria ben bé situar-se al mateix poble de la Cavalleria i mentre Turiddu i Alfio passen comptes, per l’altre banda del poble podrien entrar les caravanes dels saltimbanquis. Això si, una transcorre durant la Pasqua i l’altre en una tòrrida nit del mes d’agost, però no vindrà d’uns mesos amunt o avall, vistes les transgressions a que ja estem acostumats.
Quan Nedda es queda sola ens canta “Stridono lassù” on fa volar coloms pensant que un altre vida és possible lluny d’aquell ambient tan sòrdid. Ho escoltarem per Rosetta Pampanini a l’any 1930, sota la direcció de Lorenzo Molajoli i on la soprano italiana ens demostrarà que aquest rol també porta una gran intenció dramàtica força allunyada de la presumpta innocència que alguna soprano li ha volgut atorgar.
Però encara anirem més enrere per escoltar a la soprano valenciana Lucrezia Bori. L’any de la gravació? 1914
Tonio que mentrestant no perdia detall del vol dels coloms de la desitjada Nedda, l’assetja primer amb sentimentalisme “So ben che difforme” i després amb violència davant la burla d’una Nedda insensible. Escoltarem l’escena en la mateixa versió dirigida per Lorenzo Molajoli, amb la Pampanini i un fenomenal Carlo Galeffi.
Tot seguit Leoncavallo no perd el temps i fa entrar en escena a Silvio per cantar el duo d’amor amb Nedda “E allor perché, di’ tu m’hai stregato”. La melodia es preciosa i és l’únic moment d’expansió lírica. Jo us proposo una versió de concert amb Anna Netrebko i Dmitri Hvorostovsky a Sant Petersburg a l’any 2003, belleses eslaves al servei del verisme mediterrani. Una combinació tan atractiva com efectiva i qui sap si letal, amb aquestes mirades…
VESTI LA GIUBBA
Tonio ho espia tot i va a avisat a Canio per tal d’enxampar a la parella, però Silvio es a temps d’escapar i aleshores Canio roman sol en escena, a punt de començar la funció de les onze de la nit i comença l’escena més famosa de l’òpera i una de les àries més emblemàtiques del verisme i de la història de l’òpera, el famós monòleg “Recitar…Ridi pagliaccio…Vesti la giubba”on malgrat el drama que està visquen el pallasso Canio s’ha de vestir per fer riure al públic, en una dualitat de gran impacte dramàtic alhora que una situació, sinó tan extrema, força habitual a la vida.
Canio, tot un rol i aquí l’eix vertebrador de la història, ha de ser interpretar per un gran actor, capaç de commocionar amb el declamat, però Leoncavallo li atorga una tessitura de tenor spinto o dramàtic, tot i que tenors eminentment lírics com Carlo Bergonzi en fan una creació, lluny de les exagerades manifestacions vocals i canores de grans tenors de tendències estentòries.
De fet l’ària l’entenc com un cant més aviat interioritzat, un plany en solitari d’una situació patètica que sembla més propicia al crit sord que no pas al clam esgarrifós, que pren molt més sentit en el segon acte, però anem a escoltar vàries versions i sense tenir que votar la que més us agradi, podreu copsar com es pot arribar a interpretar.
Comencem per Mario Del Monaco un extrem, sense cap mena de dubte, en una de les interpretacions més excèntriques i esgarrifoses que es poden veure i escoltar, tan discutible com abassegadora. Els japonesos es tornen bojos i això succeïa a l’any 1963.
Ara escoltem com ho cantava Carlo Bergonzi a l’any 1951. No és una versió intimista precisament, però després de l’exhibició de tot tipus del gran Del Monaco, ho sembla.
Us proposo un petit documental amb Enrico Caruso a l’any 1904 i malauradament a piano, però el podreu veure actuant al teatre, és tot un document del MET i si voleu altres versions del mític tenor (1902-1904 i 1907) heu de prémer AQUÍ.
I ara Mario Lanza que malgrat que la cantava a The Great Caruso, la pel·lícula que ha fet més seguidors per l’òpera, us proposo la versió de 1959 a la seva darrera pel·lícula For The First Time
No puc oblidar a Plácido Domingo el meu primer Canio en aquell any 1978 al Liceu i un dels indiscutibles en aquest rol. Recordeu que en el meu debut verista a la Cavalleria cantava la Cossotto? i això que eren anys de penúries i retallades. D’aquell mateix any i dirigit per James Levine us proposo la versió que Plácido Domingo va cantar al MET. La força del recitatiu és incommensurable i arrossega la desesperació com ningú.
Cal escoltar a Pedro Lavirgen a l’any 1964 a Viena, a Franco Corelli a la gravació per la RAI de l’any 1954 on demostra que la gestualitat del cine mut no va acabar amb el sonor i a Jussi Bjorling amb tota la força dramàtica al cant, ja que l’astorament gestual és desesperant.
Actuacions totes elles remarcables, que denoten les possibilitats interpretatives i expressives del període verista.
Ara si em permeteu una llicència i si premeu aquí veureu com un inginyiós publicista treu partit de l’escena i fa acabar l’acte de manera diferent.
Deixeu-me fer un petit parèntesi per dir-vos que aquest cant tan expansiu, tan declamat, va fer molt de mal a moltes de les interpretacions posteriors en altres repertoris tan allunyats d’aquesta tendència artística, com és el repertori verdià o el francés de la segona meitat del segle XIX, sovint maltractats amb tendències veristes per cantants que es van deixar endur per l’efecte immediat que aquesta exteriorització dels sentiments provoca en el públic.
No cal citar noms, però tots podríem identificar-los perfectament, tant homes com dones, que van i encara confonen els estils i repertoris.
I Pagliacci també té un Intermezzo orquestral entre el primer i el segon acte. No és tan inspirat com el de la Cavalleria, però conté els temes que hem escoltat al pròleg i al primer acte de l’òpera i ens situa en la tensa espera abans de començar la fatal representació. Leoncavallo fa una demostració del domini de l’orquestració i la tensió teatral, quelcom imprescindible en aquest repertori i ja que la versió del de Cavalleria dirigida per Georges Prêtre a Orange 2009 us va agradar tant, aquí teniu el de I Pagliacci.
Com a la Cavalleria, on continuem veient que Leoncavallo si emmiralla, ja sigui amb l’estructura, amb el tractament del cor i distribució de l’acció, amb les àries obertes d’estructura lliure i col·locades entre els recitatius declamats amb cel·lules melòdiques d’inspirades i curtes melodies, el segon acte s’inicia amb una escena de festa coral, on els vilatans van omplint les localitats al voltant de l’escenari on veurem els amors d’Arlequí i Colombina.
El clima de pantomima que Leoncavallo ens ofereix ja fa preveure que ben aviat esclatarà la tragèdia, demostrant-nos el domini dels diferents ambients en una curta durada de temps. Del deliciós fragment escoltarem la celebrada serenata d’Arlechino, que ha de ser cantada per un tenor líric o líric lleuger que contrasti amb la força abismal que s’apropa amenaçadora.
Escoltem la versió de Tito Schipa va fer de “O Colombina” a l’any 1922, tota una delicada lliçó.
I ara una raresa, ja que difícilment associaríem una veu de Canio per cantar l’Arlequí, doncs bé, així ho feia Hipólito Lázaro a l’any 1931. Un Arlecchino que no podia amagar que en qualsevol moment podia esdevenir un Canio i escanyar a la Colombina. En qualsevol cas una demostració de contenció del gran tenor català.
La gelosia esclata quan Canio veu reflectida l’escena real de l’engany de Nedda en el teatret i aleshores esdevé una ascensió imparable i quasi insuportable de violència que culminarà amb la darrera ària de Canio “Non pagliacio non son”, quan Nedda li llança sense contenció un ingrat i insultant Pagliacio! mentre el públic no se’n acaba d’adonar si allò que veu i escolta és real o fictici, i els mateixos nervis els fa exclamar bravos per la interpretació tan verídica, tan “verista”, mentre tots nosaltres ens adonem que allò ja està fora de tot control. És una escena terrible, que sempre, sempre, em fa remoure inquiet tement allò que sé que passarà. Genial Leoncavallo!
Així ho cantava José Cura (que ho cantarà si el deixen els distroyers del Foro, al Liceu) a Viena l’any 2010 al costat de la Nedda de Nicoleta Ardolean.
I així Plácido Domingo al MET amb Teresa Stratas (passada de rosca) i Sherill Milnes, dirigits per James Levine a l’any 1978. La versió inclou elfinal i on Plácido roba “la commedia è finita” a Tonio, llicències de divo.
Però si voleu escoltar una versió wagneritzant, aquí teniu al gran Lauritz Melchior l’any 1947, amb una pronunciació parsifalesca i una emissió siegfridiana.
I és clar, Mario Del Monaco, posant en perill tot l’atrezzo i escenografia de la producció de Tokyo de l’any 1961, amb la seva trompetejant declamació, al costat de Gabriella Tucci i Aldo Protti. La versió també ens permetrà arribar fins al final
Leoncavallo, inspirat o copiant el model de Mascagni va fer una obra mestra, carregada de petites i memorables cel·lules melòdiques ” Un nido di memorie”, “E voi piuttosto” “Tutto scordiam”, amb una orquestració molt més elaborada i “wagneriana” que el seu col·lega a la Cavalleria, i sobretot amb uns grandiosos moments de gran impacte vocal i teatral, encertant de ple en allò que buscava i que no era altre cosa que extraure un tros de vida i mostrar-lo sense vergonya i pietat al public endiumenjat dels teatres d’òpera. El drama, la tragèdia, el patetisme, el sentiments a flor de pell tenen un efecte immediat gràcies a una música perfectament integrada en les situacions i carregada d’un efecte melòdic directa i colpidor.
No estem gens lluny en segons quins aspectes de la Lulu o de Wozzeck, ni en els anys, ni en aquesta aproximació al quasi expressionisme violent que comparteixen les tres òperes, els separa encara un lligam a la tradició operística italiana del tractament melòdic, que en el cas de l’escola germànica va tirar pel dret, mentre que a Itàlia com en molts altres països, es va perdre i encara sembla que no s’ha trobat.
Els interprets de la triomfal primera representació dirigida per Toscanini van ser Fiorello Giraud com a Canio, Adelina Stehle com a Nedda i Victor Maurel com a Tonio.
Si Canio ja hem dit que havia de ser un tenor heroic, quasi dramàtic i Nedda una soprano lírica amb molt cos, Tonio ha de ser un baríton també dramàtic que ha de tenir un potent registre agut si ha de cantar el pròleg, és clar que la tradició ha imposat uns aguts que en la partitura original no hi son. Algunes vegades el pròleg l’han cantat tenors com Del Monaco, Domingo o Cura, amb prou registre central per baritonejar, però també ho va fer Gigli...no aneu a pensar que tan sols Domingo fa aquestes coses. Silvio està escrit per a un baríton líric i Beppe és un tenor líric o líric lleuger, com també he comentat en motiu de la seva preciosa serenata.
Al Liceu podrem gaudir (això esperem) de tres repartiments diferents que tindran el seu corresponent apunt al blog, mentrestant i com vaig fer amb la Cavalleria us deixaré el vídeo de la producció de Riccardo Muti i Liliana Cavani pel Festival de Ravenna, aquest cop de 1998, amb el següent repartiment:
Ruggero Leoncavallo
I PAGLIACCI
Director musical: Riccardo Muti
Director escènic: Liliana Cavani
Orquestra i cor del Teatro Comunale di Bologna
Teatro Dante Alighieri de Ravenna 22 de juliol de 1998
Nedda: Svetla Vassileva
Canio: Plácido Domingo
Tonio: Joan Pons
Silvio: Pietro Spagnoli
Beppe: Francesco Piccoli
Espero que us agradi i lamento haver estat tan exhaustiu. Sóc conscient que aquest apunt, potser encara més que el de la Cavalleria, està ple de racons i raconets on prémer i descobrir coses. No cal, ni és necessari que us ho vulgueu empesar tot en un dia. Tasca impossible i diria que poc recomanable, però allò que m’agradaria és que aquestes dues entrades servissin per apropar-nos una vegada més a unes òperes que hem escoltat moltes vegades, però que feia molt temps que no veiem i que acostumats a tanta exquisidesa i intel·lectualitat com ens han submergit, no està gens malament recordar aquestes dues obres mestres tan populars i estimades per tanta diversitat de públics i països, quelcom veritablement difícil d’aconseguir.
Finalment cal tenir presen que aquesta és la meva proposta, i ni podrien haver moltes altres tan vàlides o més que aquesta, però ja sabeu que això és casa meva i estic encantat que hi passeu tan sovint i sigueu tan esplèndids i generosos comentant, opinant, discrepant i fent-me sentir tan bé.
Sort que no acostumen a sovintejar els programes dobles!!!
IN FERNEM LAND 
Molt bones les dues preparacions per a Cavalleria i Pagliacci. I la col·lecció de Vesti la giubba, molt interessant. Fa de mal triar; en realitat, potser m’agrada més Cavalleria per més simple, directa i primitiva, per una inventiva melòdica impressionant, però la trobo un pèl massa efectista, en l’orquestra per exemple. Pagliacci, en això és més refinada, però no sé… També té més complexitat en el llibret. En tot cas, és una bona combinació.
Un detall només: aquest Drama nuovo que cites, deu ser Un drama nuevo, de Joaquín Tamayo y Baus (que no sé si deu ser família del Tamayo de la sarsuela); el que passa és que la va publicar per primer cop amb un pseudònim, Joaquín Estébanez, que abandonà en les edicions posteriors. És, penso, la millor obra de teatre en castellà del segle XIX, absolutament innovadora (fa allò del teatre dins del teatre en 1867 i d’una manera totalment assolida que acaba implicant l’espectador com poques obres) i fabulosament escrita i, vergonyosament, no es representa mai. De fet, presenta un drama de gelosia ambientat en la companyia de teatre de Shakespeare, que n’és un dels protagonistes. Com a Paggliacci, els dos actors són parella i en l’obra que representen, que també va de trios amorosos, acaba confonent-se ficció i realitat i l’actor mata la seva amant infidel. Aquí és Shakespeare qui anuncia al públic què ha passat en realitat, i acaba l’obra amb un “Rogad por los muertos y rogad por los matadores” que, encara amb la sorpresa del final, corprèn. El que és estrany és que Verdi es fixés en obres com el Simon Bocanegra, El trovador o Don Alvaro i, en canvi, no veiés una perla per a un llibret fabulós com aquesta. Potser no va arribar a llegir-la. En tot cas, Paggliaci és una bona trasposició del drama de Tamayo, si és que Leoncavallo el va conèixer.
M'agradaM'agrada
Juan de Orduña llevó al cine los dos dramas más famosos de Tamao y Baus: “Un drama nuevo” en 1946 (con Roberto Font de Yorick, Irasema Dilian y Julio Peña como la pareja adúltera y Manuel Luna como el malo Walton) y “Locura de amor” en 1948. La segunda es de sobras conocida y se encuentra localizable en DVD, la primera yo la conseguí descargándola de Internet, pues no está editada. Ambas arrastran la teatralidad original pero son dignas de ver y es especialmente curiosa la primera, pues la trama (al igual que la pieza teatral)
preanuncia el drama verídico, plasmado luego por Leoncavallo, con ingredientes casi idénticos a la obra de Tamayo y Baus que es considerada su mejor drama.
Ciertamene si se volviera a representar alguien aficionado a la ópera podría llevarse una sorpresa,
dada la coincidencia de argumentos y desenlaces y pudiera creer que “Un drama nuevo” es copia de “Pagliacci”, cuando en todo caso es al revés, ya que como tú indicas se estrenó en 1867.
M'agradaM'agrada
Ah, doncs provaré a veure si la trobo. Jo la conec d’haver-la llegit i quedar gratament sorprès i d’haver-la vist en televisió en algun programa tipus Estudio 1 o per l’estil. De fet, jo vaig conèixer Paggliacci després. De tota manera, no crec que Leoncavallo la conegués. És possible que pugués conèixer la de Mendès, La femme de tabarin, que ja està ambientada amb pallassos i arlequins, i que va demandar-lo pel plagi, es veu. De tota manera, és una relació argumental que sovint passa desapercebuda, com passa amb Las golondrinas d’Usandizaga (que de vegades es compara amb Pagliacci i que espero no morir sense veure dignament representada al Liceu, ni que sigui perquè és una obra que, en el llibret i en la música, mereix ser dalt del tot) i Ocells de pas de Santiago Rusiñol i Maria Lejárraga (que signava com a Gregorio Martínez Sierra), drama en català que mai no se cita quan és l’origen del llibret, més que no pas Saltimbanquis, una obra prèvia de Lejárraga sola, on s’apunta l’argument només. A mi, és que això de les relacions entre llibrets i altrs obres literàries o similars m’engresca molt.
M'agradaM'agrada
Supongo que lo sabes, Gregorio Martínez Sierra era el esposo de María de la O Lejárraga y aún cuando era ésta la que escribía las obras su marido las firmaba. En ocasiones colaboraron juntos incluso después de su separación.
M'agradaM'agrada
Efectivament Bocachete, es tracta de El drama nuevo de Tamayo y Baus.
Moltes gràcies per aquest comentari tan colbranesc.
M'agradaM'agrada
Sí que té una retirada, sí… : ) El matrimoni Martínez-Lejárraga és un cas curiós d'”explotació consentida”. Es digne d’estudi, la veritat. I el cas és que la senyora era una activista feminista, en alguns moments, i en canvi es va deixar vampiritzar i anihilar pel seu marit. No sé… vaig comprar un llibre sobre la Lejárraga (alias Gregorio M.S.), però encara el tinc a la pila dels pendents.
M'agradaM'agrada
Joaquim estimat, entre aquest i el de Cavalleria em tens ben distreta. Tot just he començat, però necessitaré un cert temps per pair-ho tot.
Gràcies com sempre, em faig passada, ja ho sé, però és que tantes hores de dedicació i tants regals com ens fas, be ho mereixen.
Si hagués de triar entre les dues, qui sap si triaria la Cavalleria. Crec que si, però totes dues juntes, com sempre s’han fet, és com una òpera sencera, indivisible.
M'agradaM'agrada
També triaria la Cavalleria es més tal com
Com que estem en Pagliacci el que no triaria mai,
es el Mario del Mónaco !com es pasa!! tan preciósa
com es aquesta aria.En fi cada qual ho fa segons li surt de dins.Ja veurem que hens fa el Cura,perque es molt variable.Moltes Gracies,perque ens has fet una preparació complertisima,una abraçada.
M'agradaM'agrada
No me gusta para nada, Pagliacci…. y me molesta que siempre o casi siempre sea representada junto a mi Cavallería del alma…..
Soy así…. que le voy a hacer….
Besos
M'agradaM'agrada
Gracias, Emilio-Bcn, yo no me atrevía a decirlo, pero tampoco aguanto a los payasos (ni los de Leoncavallo ni los otros), y casi siempre son el peaje a pagar para poder ver la Cavalleria, que esa sí me encanta.
M'agradaM'agrada
Recollida la informació. Excel.lent.
Ahir a l´assaig pregeneral, amb el segon cast, em vaig decebre una mica, sobretot en la part escénica.
Com dius, les dues óperes desemboquen en un final tràgic per mi, molt més directe al cor en “il Pagliacci”. Sense deixar de respirar, és tot com un riu que es desborda, imparable cap a la destrucció. El final et deixa sense paraules. És ahi on em va faltar una escena més dramàtica. No sé si l´escena de Richard Jones m´hagués engantxat molt més. Aquesta de Liliana Cavani se m´ha fet…simple ( digue-m´ho així, sé que no és la paraula correcta, perdó! ). Supose que la “megaescena” de Lulu on, tota la gran cantitat de informació donava molta angoixa i desesperació en el camí a la destrucció de l´esser humà, m´ha influit prou. En canvi, tot i no ser unes óperes semblants musicalment, el dramatisme existeix i, com comentes al teu (post-reportatge),aquestes dues estan basades en fets reals. És per això que, personalment, el cos em demanava més.
Serà una bona producció. Els meus companys en l´orquestra, em van agradar molt, però ja direu que us sembla com a públic. Espere que ens done una satisfacció a tots i augure un bon futur.
Gràcies, Joaquim, per tota la informació tan detallada. Felicitats.
M'agradaM'agrada
No, no porto barret però, ara mateix en demano un per poder treure-me’l davant aquest últim parell d’apunts teus.
Deu n’hi do! Són d’aquells per sucar-hi pa………… i coca i tot!
Gràcies!
M'agradaM'agrada
Nano jo no sé a que espera el Liceu per contractar-te per animar la seva ensopida web.
Coŀlonudes aquests parell d’entrades i DelMonaco per afusellar-lo
M'agradaM'agrada
Pues nada. Otro apunte normal y corriente.
M'agradaM'agrada
Pssss…como quien no quiere la cosa…
M'agradaM'agrada
Joaquim, simplemente mil gracias, maestro.
Me temo que me voy a pasar no menos de una semana en esta página (y eso que Pagliacci me carga).
Fantástico Schipa.
Por cierto: ¿”distroyers del Foro”?
M'agradaM'agrada
Perdona Atticus, ma había quedado este “pequeño detalle” por aclarar.
Antes, ahora ya no lo sé porqué todo cambia en un plis plas, para referirse a la capital del Reino, se acostumbraba a decir el Foro, supongo que por aquello de la centralidad (más geográfica que otra cosa) y todo aquel que conozca un poco los entresijos de la azarosa carrera del Sr. Cura, sabe que en Madrid, es decir El Foro (quizás pensabais que me refería a alguno de los foros operísticos de sobras conocidos, juas, juas, juas, juas, juas, pero no) existe un grupo que le sigue por muchos teatros, para cargárselo, de ahí lo de “distoyers” que es una palabreja que se las trae. En el Liceu los hemos sufrido y los volveremos a sufrir, seguro! y luego por las regiones levantiscas se quejarán de los afrancesados, esas criaturas cándidas que se atrevieron a cargarse en una noche de Rappeles y trajes a medida, una producción “singularmente” furera, y fíjate que bien se ha cerrado el círculo. Del Foro a la Fura.
Nada más, ni nada menos.
¿Será que tanto verismo me han atacado más de lo que ya es normal, mis precarias neuronas?
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Extraordinàries les dues entrades dedicades a la Cavalleria i a Pagliacci. Jo mai he sigut massa entusiasta d’aquesta darrera i molt de l’altra. El Mario del Monaco em sembla tan espantós com sempre (per molt que aplaudeixin els japonesos), sort que tot seguit has posat al Bergonzi que ha arreglat la trencadissa anterior. Gràcies per tota la informació que haurem de pair poc a poc.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Joaquim por estos dos magnificos trabajos .
Espero que hayas disfrutado tanto al hacerlos como nosotros vamos a disfrutar durante días al leerlos y escucharlos y como colofón en el Liceu disfrutando en directo.
Como Atticus te dice, eres un MAESTRO y nosotros, dos de tus alumnos a los que les gusta aprender.
M'agradaM'agrada
bravo Gioachino! come rugge Leonecavallo al tuo post! Està tot i més. Cada entrada nova, superior. És clar que amb aquestes, una deixa d’escoltar els discos propis, perquè aquí està el millor, ben presentat i explicat. Fa temps que n’obro els meus calaixos de cds ni el llibre d’òpera que consultava fa un parell d’anyets.
només un dubte, Qui són els destroyers del foro?
M'agradaM'agrada
Jo també em llegiré aquesta altra conferència però, com molts, “Pagliaci” em sobra malgrat tenir àries boniques.
Gràcies un cop més, Joaquim pel treball ingent que fas i que tant ensenya.
M'agradaM'agrada
Repeteixo lo esmentat en l’anterior “post” de Cavalleria.
Fantàstic.
La selecció, amb un aclaparador nombre d’intérprets magnífics (sorprenent Lázaro, un mestre Schipa i, que dir de Galeffi, Bori, Pampanini, Caruso ) en quan a veus “antigues” que, sempre és bo tornar a escoltar, doncs els fem reviure en el nostre record.
Els més actuals, tots esplèndids.
Com a opinió personal i, sensa ànim de polemitzar, trobo a faltar no s’hagi fet menció en cap de les dues óperes a Giuseppe di Stefano.
Felicitacions per aquests dos “posts”, que han estat una auténtica lliçó en tots els aspectes.
Ès un plaer poder gaudir de tants coneixements, dels que ens en fas partíceps
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Vaya ya veo que voy a ser un disidente. Aunque “Cavalleria” me gusta mucho, encuentro más intensa “Pagliacci” y sus personajes más definidos, en un espacio de tiempo que puede ser de unos 10 minutos superior al de su compañera de viaje. En “Cavalleria” todo sucede demasiado deprisa. Quizás sea más favorable para muchos, por el hecho de contener melodías tan arrebatadoramente cantables. Por cierto a mí el momento que más me gusta de la ópera de Mascagni es el “Himno Pascual” y si lo canta Maria Callas mucho más. Con ella descubrí esta pareja de obras allá por 1955 o 1956.
Me ha encantado escuchar a Rosetta Pampanini, en un grabación muy bien remasterizada, junto al gran Carlo Galeffi que grabó en Barcelona en 1929 una estupenda versión de “Las Golondrinas” (preciosa ópera de Usandizaga que también me gustaría volver a ver en el Liceu, pero con la dirección musical actual esto es totalmente imposible). Le acompañaban la fantástica Fidela Campiña y Mercedes Plantada, con la Orquesta Del Gran Teatre del Liceu…, dirigida por el maestro Capdevila.
La Pampanini ha sido una de las mejores Butterfly desde su estreno hasta el presente y enseñó canto a su sobrina: la célebre maggiorata italiana Silvana Pampanini (auténtico “amour fou” del gran cómico y príncipe italiano Totó) que aún vive y tenía una voz muy bonita y bien impostada; tuvo ocasión de demostrarlo en varios films.
En esta estupenda selección de grabaciones y clips está el magnífico Mario Lanza cantando una versión de “Recitar…Vesti la giubba” más elaborada aún que la que interpretaba en “El gran Caruso” y que conmocionó a medio mundo a partir de 1951.
M'agradaM'agrada
Bueno, seremos dos los disidentes entonces, que a mi me gusta infinitamente mas Pagliacci 😉
M'agradaM'agrada
Jo deia que en principi m’agradava més Cavalleria, però que amb el temps, potser, m’he anat decantant cap als Paggliacci, que trobo més “treballats”, la veritat, tant teatralment com musicalment. La primera té l’encant, potser, de l’immediat, de l’espontani, del primitiu.
De tota manera, potser el motiu del rebuig en algun cas és la coulrofòbia, el pànic i la por (irracional com qualsevol fòbia) als pallassos: a la meva dona li passa, i no pot veure’n ni a la tele, que ha de baixar els ulls si en surt algú. Com vagin molt maquillats, no sé jo si aguantarà la segona part de la funció; òbviament, parlar d’anar a veure “Balada triste de trompeta”, ni somniar-ho.
M'agradaM'agrada
Es d’agrair tanta dedicació, i de tanta qualitat. Els dos apunts, Cavalleria i Pagliacci, sencillament magistrals.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Con las bombas que tiran | Ancha es mi casa
Benvolguts infernems, si us han agradat de veritat aquests dos apunts, estic satisfet, és el que pretenia.
Algunes afirmacions que feu són exagerades. Jo opino, si, però també llegeixo, copio, tallo i enganxo.
M’he quedat curt, m’hagués agradat posar coses que m’han quedat pendents, potser per un altre ocasió i és clar m’he deixat a DiStefano, a Fleta, a Lázaro cantant Canio, a Vickers….tants! i que m’agraden, que no m’he quedat del tot satisfet amb el resultat, malgrat que reconec que estan massa recarregats.
I sincerament, m’ha sorprès aquest rebuig generalitzat a Pagliacci versus Cavalleria.
M'agradaM'agrada
Quins dos posts Joaquim !! Gràcies i enhorabona, són molt bons.
M'agradaM'agrada
¿ Se teme algo contra Cura, lo digo humoristicamente por lo de los “distroyers”? ( quizá alguno de estos, ¿ vitreadores curiosamente de la Sra. Gruberova ?)
M'agradaM'agrada
Alex, temo lo que temo siempre cuando canta Cura. En primer lugar le temo a él, pero yo me refería, como bien sabes a los que organizan excursiones a “provincias” para montar, aun ahora, alguna vendetta post trovadoresca. Así sucedió en Il Corsaro en forma de concierto y en Andrea Chénier de triste recuerdo, y no solamente por él.
Aquí los vitoreadores, seguidores, fans o hooligans de otros divos/divas, creo que no pintan nada o al menos mi “sutil” comentario, tal y como he explicado en el comentario anterior en respuesta a Atticus y en consecuencia también a Kalamar que no captaron o no conocían, el petit comité que se desplaza para agasajar al tenor argentino.
M'agradaM'agrada
Estoy de acuerdo contigo y lo que sucedió en IL CORSARO, obviamente fue como tu dices “una vendetta post aquel famoso Trovatore, fue lamentable porque fue una buena función más o menos del tenor argentino.
A mi Cura al que admiro sus medios naturales de una voz tipicamente de spinto dramatico, lamento su actitud profesional de abulia como cantante que desaprovecha tales medios. Esperemos que venga con ganas y nos cante como mínimo con dignidad profesional ( los trozitos que escuché en audio de una de sus funciones recientes en alla Scala, son para temer : declamando en lugar de cantar, canto si se puede denominarlo así a golpes de glotis y con la voz sin proyección, enfin..)
Por cierto, parece que el todo terreno actual que es Giordani, debuta en en el Liceu ambos roles
M'agradaM'agrada
Colbran avui coincidim , a mi també m’agrada mes Pagliacci(no I Pagliacci).Aixó no vol dir que no disfruti escoltant la Cavalleria pero haig de reconeixer que les repeticions dels motius en els duos amb Turiddu i Alfio son una mica “redundantes” i els hi manca aquella espurna de genialitat que trovem a “Non piu andrai” o fins i tot a la paxanguera “Suoni la tromba”.En el aspecte teatral la cosa va una mica coixa i sempre m’ha donat la sensació de la Santuzza en escena que reb les visites de Mamma Lucia ,Turiddu,Lola i Alfio.Arrivat aquest punt desapareix fins el crit final.A banda de tot lo expressat hi han altres moments que m’entusiasmen com la siciliana,Voi lo sapete,l’intermezzo i desde” compar Alfio” fins el final que si tens un bon tenor s’et posa un nus al coll…Al costat Pagliacci em sembla una obra musicalment més reixida on sembla que no falti ni sobri cap nota.Desde el punt de vista teatral segons el meu parer no hi ha color la cosa funcionaria sense música…Respecte als fragments cantats:caram té aries de lo milloret del repertori italià per exemple el pròleg que té totes les caracteristiques necessaries pel lluiment del aspecte tècnic i interpretatiu d’un gran bariton.Os proposo la versio del bariton coreà Eugkwang Lee(1981)multiguardonat en diversos concursos i que segons el meu entendre es pot codejar amb tots els grans de tú a tú(malgrat ser coreà ja ja).Espero que no haguem d’esperar trenta anys per varolar-lo.No os ho perdèu. http://www.youtube.com/watch?v=lV16jCP5G9s
M'agradaM'agrada
Efectivamente, Dandini, la obra maestra de Leoncavallo es “Pagliacci”, sin el artículo “I” y así lo he escrito en mis comentarios. El artículo “I” fue añadido más tarde, quizás porque así se definía que iba a tratar de “payasos” y sin el artículo parecía un insulto.
Si existe otra razón la desconozco.
M'agradaM'agrada
Joaquim el duo de Anna i Dmitri tant bufons i fashion ells, m’ha decevut enormement.En aquest cas sembla que anímicament el Mediterrani els hi cau ben lluny.El tempo orquestral está clar fa tot lo possible per convertir l’amor apassionat i adúlter en una reflexió filosòfica ben poc engrescadora.Els anglesos en diuen “absolutely miscast”
M'agradaM'agrada
Possiblement tinguis raó, però són un bàlsam després de Mario Del Monaco a Tokyo del 63 i fan goig.
Als anglesos, tan acèrrims detractors del verisme, potser els agradarà.
M'agradaM'agrada
“Als anglesos, tan acèrrims detractors del verisme, potser els agradarà”
Para mi que eso es leyenda urbana…..
En otro orden de cosas, no se que problema hay con Don Mario en Tokyo….de verdad que no…a mi me encanta cuando pierde los papeles en el escenario y se descontrola toito…nadie se descontrola como el :))))))
M'agradaM'agrada
La versión de Tokyo, Del Monaco/Protti/Tucci, es referencial para mi gusto.
Siempre digo que Protti en el prólogo, ya tiene cara de la bemol. ( por cierto, sustituido en el prólogo por Domingo ,en una función Liceistica de mitades de los 70s, cuando Protti canceló)
M'agradaM'agrada
Por cierto, añado un gran Canio que habeís “olvidado”, je…je…
P.D. Muy notable, el Canio último que tuvimos en 1.987 en el viejo Liceo, D.Giuseppe Giacomini!
M'agradaM'agrada
También hubo otro Pagliacci en el Victoria, no?tengo un vago recuerdo, señal de que no fue memorable..
M'agradaM'agrada
Efectivamente, en el Victoria ( 96 o 97), hubo PAGLIACCI ( con un más que deficiente Vladimir Bogachov como Canio) y LE PAUVRE MATELOT
M'agradaM'agrada
Tarde, ya veo pero “más vale tarde que nunca”, Joaquim: trabajadísimo y completo tu post, así que ¡GRACIAS! ¡Currado, currado está “Pagliacci”!
M'agradaM'agrada
Avui aniré a la meva primera representació d’aquestes dues òperes, els dos posts han sigut una magnífica formació! Espero que, malgrat les crítiques que també he llegit, gaudim molt d’una nit d’òpera verista.
Moltes gràcies!
M'agradaM'agrada
Què ho gaudeixis, ja ens diràs el què.
M'agradaM'agrada