Molts han coincidit a dir que la interpretació de l’ària de l’òpera de Donizetti, Il Duca d’Alba, “Angelo casto e bel”va ser el millor del concert, bé doncs, per a tots el que esteu d’acord, per aquells que no, per tots aquells que ho vulgueu recordar, per a tots aquells que no hi vareu poder anar, per a tot aquells que no hi vareu voler anar, per a tots aquells que tingueu ganes de treure el bisturí, per aquells que han tret el “sant cristo gros” del belcantisme per demanar-li disculpes pel sacrilegi comés, per tots els que han encarregat Te Deums per donar gràcies a la recuperació, per tots els que ja estan afilant la ploma i els que ho fan amb el ganivet, fins i tot el que afilen allò que no sona, aquí teniu la interpretació i que sigui el que Déu vulgui.
Gràcies dimoniet, aquest cop no és un angelet, però és igualment entranyable, sobretot quan fa dolenteries com aquestes.
Que tingueu un bon dimarts
IN FERNEM LAND 
Muy bonita la foto del Liceu.
M'agradaM'agrada
Personalment opino que va ser el millor que havíem escoltat fins aleshores però no el millor que vam escoltar.
M'agradaM'agrada
Em sembla una demostració de inteligència musical i interpretativa fora de sèrie.Com ja et vaig comentar segur que hi haurà gent que dirà que no sap cantar i a lo millor estaran encantats amb el Canio de Del Monaco(paradoxes de la vida).Cada cop tinc més clar que ja un cert públic a l’Òpera que es mou per odis i fòbies(quatribarrada inclosa) i escolta poquet,poquet…De vegades el primer impuls els va fer fer un judici que evidenment no podran canviar mai(no fos cas que perdesssin credibilitat).Al cap de vall i estigui d’acord o no la resposta més interessant,objectiva,lliure de perjudicis és la del públic per dir-ho d’ alguna manera “del montón”.
M'agradaM'agrada
Qué tiene que ver el Canio de del Monaco con “Angelo casto e bel”?
Creo que tu eres el menos indicado para comentar sobre las filias y las fobias, pues eres el primero que las padece y con sólo recopilar algunos de tus comentarios ya esta todo aclarado.
Lo de la “quatribarrada inclosa” va porque Rolando Villazón estuvo muy bien cantando “Rosó”?
M'agradaM'agrada
Creo, amigo Dandini, que no son magnitudes comparables el verismo desgarrado de Pagliacci con el bel canto de Il Duca d’Alba.
Y tan enemigas de la objetividad son las filias como las fobias.
M'agradaM'agrada
Ets gran Joaquim!!! Gr’acies!!!
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb Dandini. El cant és un art i l’art remou sentiments, emocions i això és el que aconsegueix amb totes les seves actuacions Rolando Villazon (inclòs amb els que diuen que no els hi agrada). Villazón remou, remou molt i això de vegades fa por.
Llegint alguns comentaris penso que hi ha persones que van a l’òpera per trobar coses negatives, van a patir, la veritat és que no ho entenc, ja són ganes…..
Estic contenta de l’apoteòsic èxit de Rolando Villazón diumenge passat al Liceu, no només s’havien exhaurit les entrades amb menys de 24 hores, sinó que la seva actuació va desbordar l’entusiasme del públic. Això m’alegra perquè em garanteix moltes més actuacions, tant concerts com òperes, perquè un home capaç d’exhaurir entrades en 24 hores i entusiasmar un teatre sencer (els descontents no es van notar) és una garantia en aquests temps de crisi, perquè qualsevol teatre o productor el contracti amb es ulls tancats, ja que amb ell, a més de fer gaudir al públic, no hi perdrà ni un cèntim.
M'agradaM'agrada
Carme, cuando se es un “fan” de algo, no olvides que “fan” es contracción de “fanatic”, todo lo que no sea aprobación de ese algo por parte de quien sea es reprobatorio y yo no estoy de acuerdo.
Que Rolando Villazón venda y agrade me encanta, pero eso no obliga a que todo el mundo lo acepte como el “top” de los “tops” porque no lo es. Actualmente vive de los buenos momentos pasados y del corazón entregado de todos/as sus “fans” que son muchos/as y que disfrutan con él haga lo que haga. Es un auténtico fenómeno sociológico, como también lo es Andrea Boccelli (que vende discos a millones) pero de eso a la rigurosidad en el canto hay un abismo. Canta con el corazón y llega al corazón de muchos, pero los seres humanos también tenemos oídos y los que como yo tenemos años hemos visto y oído mucho como para aceptar a determinados intérpretes como lo más sublime cuando no lo son.
He dicho en anteriores comentarios que el carisma de Villazón es innegable y que su calidad humana inunda el teatro, pero su voz ni es inmaculada ni está en su mejor momento. Y en cuanto a que su estado vocal actual, a juzgar por el éxito conseguido anteayer, le garantice más actuaciones, conciertos y óperas, permíteme que lo ponga en cuestión. El tiempo lo dirá.
M'agradaM'agrada
En el Liceo yo soy del montón. Me gustó toda la segunda parte, el bis de la Furtiva y la entrada en la zarzuela. Rosó, me cargó, y lo mejor para mi, el aria del duque de Alba. Ahora bien:
– Era la primera vez que oía “Angelo casto e bel”. No sólo no tengo con quien comparar, sino que a lo mejor lo que me gustó no fue tanto Villazón como Donizetti.
– La vuelvo a escuchar ahora, y puede que adivine algún error, pero me sigue gustando.
– Que a uno le guste algo, no es sinónimo de que sea bueno ni insuperable. Si Atticus se pone a mirar el techo en plena faena, será porque ha toreado en mejores plazas. Pero supongo que entenderá que otros nos conformemos (de momento)
– Rosó me pareció sobreactuada, pero los prejuicios negativos también influyen, y en vez de un halago más hubiera preferido otro Duque de Alba. No la escuché con buenos oídos. Todo influye. El público del montón también tiene sus prejuicios y sus circunstancias.
– Comprendo que las filias y fobias previas predispongan pero no que cieguen. Y menos el sostenella y no enmendalla en casos extremos, léase Gruberova. A veces parece que de las aficiones y las opiniones se hace una religión.
Hago mío lo que resume Josep en su blog coincidiendo con lo que me parece el sentir general: “Ni “finiquitat” ni pels núvols, Villazón es un bon cantant amb un carisma impressionant i que sap connectar molt bé amb el públic, cosa que el fa més gran”
M'agradaM'agrada
Per a mi hi han coses, encara hores d’ara incomprensibles.
Un artista, Villazón ho és, rep del seu públic el feedback que ell cerca amb una manera “a la villazón” de interpretar partitures, que altres a la seva manera, ho faran radicalment diferent.
Sempre ha estat així i per sort, mentre això no mori, ho continuarà sent.
No s’adeqüen a les normes establertes?, no, però entusiasmen?, si. Qui s’hauria de sentit ferit per la diversitat d’opinions? penso que ningú.
Comprenc que no agradi a tothom, a mi em desconcerta i tinc opinions contradictòries, però a la vida ja està bé no ser de idees fixes i inamovibles, el que no em sembla gens bé, és que no puguem expressar-nos amb llibertat absoluta , sense ser titllats o bé de ignorants o bé de immobilistes, depenent de qui faci el judici.
És obvi que hi van haver una majoria de persones, però moltes, que van fruir de valent en aquest concert del diumenge. Això les fa més incultes i inferiors als que creuen que Villazón ni va estar bé diumenge, ni ho ha estat mai?, no, no ho crec.
Tots tenim les nostres raons, fonamentades i argumentades i no per això menys vàlides, però al Liceu no tot va ser un clam de unanimitats inqüestionables i no sempre els que més criden són els que tenen la raó veritable, tenen la seva i està bé que ho demostrin, ara bé, tenir una opinió contraria no hauria de ser titllat de odis i rancúnies, senzillament hi ha gent que no pot tolerar aquesta manera de fer música. Per què hi anaven?, no ho sé, els hi haureu de preguntar a ells, però també és cert que el Villazón que m’agradava més ( i ja era discutit!!!) no és malauradament el que va venir diumenge al Liceu, i això també es deu poder dir sense complexes.
M’agradava abans i ara no, o no tant, passa quelcom?. M’ha d’agradar sempre per allò que em va donar fa 6 anys?, li hauré d’agrair tota la vida i per això no li podré dir ara, noi, això així no?, no fotem! adhesions inqüestionables a aquestes alçades?
Villazón no és el que era, anem a pitjor i tan sols escoltant el concert tranquil·lament a casa (gràcies al dimoniet), me’n vaig adonar encara més del que ja me’n havia adonat al teatre.
I finalment, si al Villazón tan sols se l’ha de contractar perquè és un negoci rendible, no anem bé del tot, però segurament la direcció del teatre, malgrat els maldecaps ocasionats, estarà encantada de contractar-lo tantes vegades calgui, apujant l’entrada el que calgui, i si això serveix o ajuda a fer Die Frau ohne Schatten o un Faust representat, benvingut sigui. Ell si, amb el mateix argument en Bisbal, JAMAIS, AVANT LA CROIX!!!, és el que penso i ja ho he tornat a dir, res de nou sota la capa del sol.
M'agradaM'agrada
Joaquim, crec que ho has expressat amb perfecció.
Jo vaig disfrutar molt amb Villazon diumenge, em va fer pasar una gran estona i em va emocionar.
Però reconec que la veu li falla de vegades i que tècnicament no és perfecte. Però, també m’encanten els quadres de Miró, Kandinsky o Pollock. I em pregunto, són tècnicament perfectes? No, però m’arriben a l’ànima.
L’art és emoció, no tècnica. I Villazon és un gran artista, suposo que això no ho negarà ningú. L’art no és perfecció, és fer sentir. Crec que la tècnica és el mitjà de l’artista per crear emocions, no la finalitat. Però en això cadascú és lliure d’anar al teatre, a un museu o bocabadar-se al carrer amb un malabarista pels motius que vulgui.
Els que dieu que la veu de Villazon no és la que era i no va ser excel·lent tècnicament: teniu tota la raó. I els que que diueu que Villazon va estar sublim com a artista i que vau fruir moltissim del concert: també teniu tota la raó.
M'agradaM'agrada
Es ben curiós que una interpretació com aquesta, tecnicament tan dolenta agradi. Fa pocs anys ell mateix va incloure aquesta preciositat en un disc d’àries italianes, on podreu constatar no tan sols la devallada vocal, fins a cert punt normal, també us adonareu del retrocés tècnic i la pérdua d’un cert bon gust, factors incomprensibles en un artista consolidat i ara penso que sobrevalorat
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig anar i m’ho vaig pssar tant i tant bé que encara em dura.El passatje del que parleu el millor que va fer;una servidora estava patint perqué la darrera vagada l’any 2008 la cosa estava una mica patxuxa,però crec que ha millorat i molt.Quàn es decideixi a deixar l’òpera sempre es pot dedicar a fer de còmic.
Gràcies,Joaquim com sempre
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Una de les moltes (moltíssimes) coses que m’agraden del teu bloc es que un s’hi pot expressar amb total llibertat sense por de que et condemnin als inferns. Suposo que veus que cada vegada que surt RV, hi ha polèmica, i es que el pitjor enfrontament que hi pot haver es entre “fans” (d’un cantant o del purisme). Crec que com diu aquella dita castellana “nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira”. I davant d’una opinió adversa, sempre ens quedarà Galileu i el seu : “eppur si muove”.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Gràcies Josep i sortosament comptar amb tots vosaltres i la vostra pluralitat m’esperona. i si, per sort “si muove”
M'agradaM'agrada
Sí, molt maca l’ària de IL DUCA D’ALBA. Però és que ningú no sap que no és de Donizetti? És d’un cert Matteo Salvi.
LE DUC D’ALBE, amb llibret franès d’Eugène Scribe és una òpera inacabada que Donizetti va abanonar a mig fer durant la seva estada a París.
L’òpera va romandre del tot oblidada fins que cap al 1880 Matteo Salvi (Bèrgam 1816 – Rieti 1887), deixeble de Donizetti, va decidir presentar-la a Roma. D’enllestit, orquestrat, només hi havia l’acte I. Salvi va acabar els fragments que faltaven i orquestrà els que no ho estaven. Destinada a Roma, el llibret va ser traduït a l’italià per Angelo Zanardini i estrenada el 1881 amb el mític Gayarre. El Liceu no s’hi ha representat mai.
I l’aria “Angelo casto e bel”, d’on ve? És del tot original de Matteo Salvi i això és nota per la melodia, que sona a Ponchielli més que no pas a Donizetti, i per la instrumentació molt acurada.
Donizetti havia abandonat la composició de LE DUC D’ALBE però era conscient del valor de l’ària de tenor “Ange si pur”. Què és això? Doncs és lària del tenor de l’acte IV de LA FAVORITE, en italià “Spirto gentil”. Sense cap mena d’escrúpol, Donizetti, que mai no va crere que LE DUC D’ALBE s’arribés a representar, la va plantar a LA FAVORITE. Matteo Salvi li va semblar qu era massa coneguda i va tenir la pensada de fer-ne ell una del tot nova. I li va sortir així de maca.
En resum, IL DUCA D’ALBA, més ben dit, LE DUC D’ALBE, és una òpera de Donizetti, però l`’aria “Angelo casto e bel” no ho és. Sí que és de Donizetti el recitatiu que la precedeix.
Com és que la gent no ho sap? … Doncs no ho sé.
És clar que si el programa del Liceu “no ho sap” (posa Donizetti com autor) el públic tampoc té l’obligació de saber-ho.
Us saludo afectuosament
M'agradaM'agrada
Algo de esto sabía, Jaume T, pero no tan pormenorizado como tú lo cuentas. Muchas gracias.
El caso es que cuando escucho esta poco frecuentada aria, de la que hay adquiribles una docena o algo más de versiones (incluídas las de Florencio Constatino, Caruso y el propio Villazón), no sé por qué me recuerda “Spirto gentl”. Es posible que haya algún pequeño segmento musical coincidente en ambas arias?
M'agradaM'agrada
Crec que es pot cantar verisme afinant o desafinant,amb portamentos ben controlats i estètics o patosos i poc agradables a l’oida.Sempre m’ha agradat molt la força interpretativa de Mario del Monaco i les seves versions discogràfiques d’ Andrea Chenier o Otello em semblan magnífiques pero en el directe trovem bastants defectes normalment compensats pels rampells i ensurts interpretatius.Está clar a la primera oída el factor sorpresa dona ells seus beneficis pero a la 2º o 3º vegada ja no.El cas de Rolando Villazón es ben diferent ,les seves facultats son limitades pero la inteligència musical + interpretativa arrassa i deixa grans veus torpement portades en posició incòmoda.Aquest crec que és el motiu pel que té mitg món pendent de les seves actuacions i de la seva salut no per ser ni guapo ni lleig ni alt ni baix ni per cantar en catalá o en mexicà.La seva conexió amb el públic es quelcom imparable que provoca molts “ataquets” de ràbia en els seus detractors( que a mí em fan partir de riure).
M'agradaM'agrada
Mira por donde a mí me haces reir tú con esa idea fija de que tienes la potestad para decir que lo que a tí te gusta=bueno y lo que no te gusta=malo. Y los demás no? No es así amigo Dandini. Yo no creo que medio mundo esté pendiente de Rolando Villazón, sino del Japón, de Libia y el mundo musulmás y sobretodo de la crisis económica mundial.
Rolando Villazón es un señor que cobra y, según nos ha comentado quien puede, mucho. Y yo y todos los que vamos a verle le pagamos con la entrada y esperamos la contraprestación de la calidad (a mí no me sobra ni un céntimo, más pronto me falta y a él no) y si no lo conseguimos exponemos nuestras razones. Villazón no está en condiciones de ofrecer el máximo de calidad sino el máximo de lo que dispone y efectivamente lo entrega, pero esa magnitud de calidad si nos la diera otro/a cantante tu serías el primero en no aceptarla por no alcanzar el nivel de un cantante de primera categoría.
A este controvertido cantante, todo corazón -es innegable- y siempre entregado, se le está exigiendo mucho menos que a un Roberto Alagna, a un Juan Diego Flórez o a un Plácido Domingo y encima tenemos que decir que ha estado bien. Y que conste que yo no soy un detractor, me he alegrado mucho de su éxito y en mis comentarios lo he dejado bien patente, pero soy realista y no ensoñador y si no me ha gustado lo digo. Cuando me gustó (“L’elisir d’amore”-2005) fui el primero en hablar de él, de su potencial de atracción, de aconsejar sus DVDs y grabaciones a todos mis amigos y conocidos y en cierta medida ayudé a su popularidad dando a conocer estos registros. Pero llegó un momento en que esto se acabó y yo no fui el culpable de su descalabro vocal, sino sus relaciones particulares y sus enfermedades. Desde aquél momento me sigue interesando el de antes pero no el de ahora y el del futuro está por ver.
M'agradaM'agrada
musulmás=musulmán. Me ha salido un seudo-cheli.
M'agradaM'agrada
Colbran no crec que tú siguis detractor de Rolando Villazón per tant malgrat sentir-te per aludit haig de dir que les meves frases no anaven dirigides a tú.Evidenment quan em refereixo a mig món és una alusió al món operístic(em pensava que havía quedat clar).
M'agradaM'agrada
En ningún momento me he sentido aludido, Dandini, y gracias por aclararlo, pero hablaba por boca de aquellas personas, incluído yo, que no salimos satisfechos del concierto, cuando la mayoría parecía estarlo, de ahí el grandioso éxito.
En cuanto a lo “del medio mundo” estaba entendido que era el operístico, pero lo que yo quería manifestar es la irrelevancia del estado vocal o de salud de Villazón ante los acuciantes problemas que nos rodean y preocupan.
Un abrazo.
M'agradaM'agrada
No hi ha cap obligació, ni enlloc està escrit que tothom hagi de seguir els mateixos codis.
Villazon no va estar bé i a mi em va fer riure, però riure de petar-me, tanta histèria desfermada.
Caldria fer un petit excercici i comparar les versions d´aquesta ària per Kraus i Villazón, les comparacions sovint odioses, en aquest cas resulten clamoroses i penso que no em caldrà dir a favor de qui.
Um cop més l’arbre no ens deixa veure el bosc i la simpatia i emotivitat del mexicà, amaguen unes carències molt evidents des de la crisi i posterior intervenció quirúrgica.
M'agradaM'agrada
Damià, entenc i comparteixo la teva tesi, però noi, quan hi manca l’emoció per molta perfecció tècnica que hi hagi, no s’acaben de produir aquestes catarsis, que ves per on, creen afició.
Jo també crec que Villazón ha perdut, i molt, però obviant la primera part, que penso que és quelcom prescindible, a la segona part es van produir aquells efectes entre escenari i platea, entenent com a tal tota la sala, que fan pensar.
Em preocupa Villazón, ja ho vaig dir, però ell ha optat per ser autènticament Villazón i no trair-se i no trair al públic que vol precisament això.
Convindràs amb mi que a part de simpatia i emotivitat, també sap fer altres coses, i controla les mitges veus i el legato, com pocs. És per allò de intentar ser ajustats en les valoracions més tècniques, ja que sembla que sigui un destraler i no és ben això.
M'agradaM'agrada