Juan Diego Flórez (Le Comte Ory MET 2011) Foto:Ken Howard MET
Ja és ben difícil sortir plenament satisfet d’una representació operística, és clar que ahir hi havia sobre l’escenari del MET el millor equip vocal per fer-ho possible i és que comptar amb un trio d’asos com Juan Diego Flórez, Diana Damrau i Joyce DiDonato, secundats per Michele Pertusi, Stéphane Degout i Susanne Resmark, assegura pràcticament la perfecció.
Le Comte Ory es va estrenar al Théâtre de l’Académie Royale de Musique (Salle Le Peletier) a Paris, el 20 d’agost de 1828, fruit d’un refregit de l’excels Viaggio a Reims del que Rossini aprofita 8 números:
L’escena de la introducció i el preludi precedent, provenen de la introducció de Il Viaggio,
- La cavatina del Gouverneur aprofita part de l’ària del Milord.
- La cavatina de la Comtesse de Fourmoutiers correspon a la cavatina de la Contessa de Fleuville de il Viaggio.
- El final del primer acte és el ran concertant del Viaggio.
- El duet d’Ory i la Comtesse, correspon al duet entre Corinna i il cavaliere
- Finalment l’ària de Raimbaud correspon a la genial ària de Don Profondo.
La música original escrita per le Comte Ory es:
- El duo d’Isolier amb Ory, “Une dame de haut parage”
- El duet de la Comtesse i Ragonde, “Dans ce séjour calme et tranquille”
- El cor del segon acte “Ah! la bonne follie”
- i els tres darrers números del segon acte, el cor i el quartet a cappella “Toi que je révète”, el gran trio d’Ory, la Comtese i Isolier “À la faveur de cette nuit obscure” i el Finale II “Écoutez ces chants de victoire”.
L’obra és un vaudeville d’Eugène Scribe escrit en col·laboració amb Delestre-Poirson en una acte i estrenat a Paris el 16 de desembre de 1816 i que els mateixos autors van adaptar per l’òpera afegint el primer acte, amb l’intent de seducció de la Comtesse per part d’un Ory disfressat d’eremita, que és capaç d’enganyar al propi criat del comte, Isolier, un rol travestit i el primer escrit per a una mezzosoprano, ja que per les òperes italianes Rossini utilitzava la veu de contralt, més propia d’Itàlia.
El MET ha encarregat la producció a Barlett Sher, director d’altres dues produccions al teatre com són Il barbiere di Siviglia i Les Contes d’Hoffman i també la celebrada i premiada reposició de South Pacific a Broadway del 2010 i que va ser motiu d’un post estiuenc amb vídeos (aquí).
La part musical ha estat encomanada a una batuta experta, la del mestre Maurizio Benini, que sense ser genial peró amb una orquestra tan bona com la del MET, resulta d’allò més convincent, àgil i divertida que és del que es tracta.
A la part vocal i com ja us he comentat al començament, el MET no s’ha estat de res i ha contractat als cantants que de ben segur ho canten millor avui en dia.
Juan Diego Flòrez és Ory i és el millor Ory que he escoltat en directa i en disc. L’any 2003 vaig tenir el goig de veure la seva versió a Pesaro, dirigida per López-Cobos i Lluís Pasqual i vaig quedar-me encisat, però ahir al MET potser encara em va agradar més, ja que el vaig trobar més divertit i decididament involucrat amb les ximpleries escèniques que ha de fer, mentre que en la fallida producció de Pasqual per el ROF, no acabava de trobar la bis còmica que al MET en canvi, regala a dojo.
Vocalment Flórez llueix tot el seu magisteri belcantista de forma exultant, en un estat vocal magnífic, demostrant a tots aquells que incomprensiblement no el poden ni veure, que estan absolutament equivocats, i que d’acabat, res de res, i això que el rol és molt complicat i difícil (Rossini li reserva varis do sostinguts) encara amb l’afegitó, tot i que gratificant, del neixement del seu primer fill, trenta cinc minuts abans de començar la funció.
Flórez va estar esplèndid, exultant, segur, amb aguts i sobreaguts gens forçats, amb un fiato i unes coloratures, marca de la casa, de perfecte execució, però per si no ni havia prou, com actor va estar perfectament implicat en el rol i sobretot amb una desbordant simpatia escènica que el fa adorable.
Juan Diego Flórez (Ory) i Diana Damrau (Comtesse Adèle) Le Comte Ory, acte II MET 2011
Al costat de Flórez brilla com un estel refulgent en el panorama de les lleugeres belcantistes, la soprano alemanya Diana Damrau, que recuperada de la petita decaiguda mostrada en la Constanze liceísta de fa uns mesos, enlluerna amb la seva precisa tècnica i amb un sobreaguts perfectament afinats i emesos, alhora que el seu cant sempre comunicatiu i variat, espontani i fresc, està perfectament acoplat a l’acció dramàtica, mostrant-nos una faceta còmica molt engrescadora.
Si amb aquests dos noms, que esperem amb delit per la Linda di Chamonix del Liceu, no ni havia prou, el MET ha comptat amb la gran Joyce DiDonato per cantar el rol d’Isolier, el criat del Comte Ory. DiDonato és una cantant que com els seus companys, desborda una tècnica vocal de primeríssima magnitud, però també l’acompanya d’una sensibilitat musical extraordinària, que fa que el seu cant sigui sempre amè i et fa estar pendent de cada inflexió per tal de descobrir quin prodigi expressiu, quina nota espirada, quin pianíssim o quina original coloratura s’inventa.
Potser per que aquests tres grandíssims cantants són el que són, el moment més màgic, gràcies també a l’afortunada direcció escènica, ha estat el tercet del segon acte “À la faveur de cette nuit obscure”, on era una benedicció divina veure com cadascun d’ells era capaç de donar la rèplica igual o millor al que acabava de fer un dels altres. Fan fàcil allò difícil, s’ho passen bé i és clar, ho fan passar molt i molt bé al públic.
Diana Damrau-Juan Diego Flórez i Joyce DiDonato en el tercet del segon acte de Le Comte Ory al MET (2011)
Michele Pertusi és un gran cantant rossinià. No és gaire espectacular i el seu volum vocal és limitat i suposo que això al MET es nota, però en canvi té una perfecta adequació estilística i tot i no ser un baix rotund, ja que és un baix baríton, el rol de Le Gouverneur, el tutor d’Ory, no li reporta cap problema, el fa molt bé.
El curt rol de Raimbaud ha estat assignat al baríton francès Stéphane Degout que va cantar la seva única ària al segon acte “Dans ce lieux solitaire” de manera magnifica, aprofitant al màxim les possibilitats de lluïment, tot i que per a baríton no queda tan eficaç com en la magnífica font original del Don Profondo.
Magnífica també Susanne Resmark i la resta de petits rols, que suposen en definitiva una de les funcions vocals més reeixides dels últims anys al MET
La producció no és res de l’altre dijous, però ni molesta als moderns, ni ofèn als tradicionalistes, que sembla que és línia imperant al MET del senyor Gelb, que s’ha imposat canviar la visió ultra tradicional que arrossegava el teatre novaiorquès, sense caure en perilloses propostes que podrien fer perillar el taquillatge en un moment especialment sensible.
Si al primer acte m’ha semblat poc inspirada, en el segon el Sr. Sher s’ha guardat pel gran moment del tercet, la brillant idea de mostrar-nos als protagonistes al llit, amb un plano inclinat molt visible pel públic, intentant trobar l’acoblament perfecte en un trio, fent-ho de manera simpàtica i vaudevilesque per a tots els públics.
La resta, francament, a part d’un bon treball individualitzat, sobretot de la gestualitat dels personatges, no m’ha semblat gran cosa, però això si, infinitament millor que la del Festival de Pesaro. Aquí s’entenia tot (tampoc hi ha tant per entendre) i resultava molt simpàtic.
Un dels molts moments desinhibits de Juan Diego Flórez a Le Comte Ory del MET 2011
De ben segur aquesta producció apareixerà aviat en format DVD, si no l’heu vist al cinema, no us ho podeu perdre, és un festival de belcanto en tots els amplis i no sempre senzills significats de la paraula.
La retransmissió en ha fet patir en un parell o tres moments, quan ha semblat que la cosa es tallaria, però finalment hem pogut acabar la vetllada de manera molt més que satisfactòria.
Metropolitan Opera House
April 9, 2011 Matinee
LE COMTE ORY
Gioacchino Rossini--Eugene Scribe/Charles Gaspard Delestre Poirson
Count Ory...............Juan Diego Flórez
Countess Adèle..........Diana Damrau
Isolier.................Joyce DiDonato
Raimbaud................Stéphane Degout
Tutor...................Michele Pertusi
Alice...................Monica Yunus
Ragonde.................Susanne Resmark
Courtier................Tony Stevenson
Courtier................Tyler Simpson
Prompter................Rob Besserer
Conductor...............Maurizio Benini
Production..............Bartlett Sher
Set Designer............Michael Yeargan
Costume Designer........Catherine Zuber
Lighting designer.......Brian MacDevit
TV Director.............Gary Halvorson
Us deixo amb un tros del tercet, tal i com el van cantar el dia 22 de març
Què tingueu un bon diumenge!
ACTUALITZACIÓ:
Aquí teniu els fitxers del àudio de la funció del dia 9 d’abril de 2011 en format mp3.
IN FERNEM LAND 
¡Enhorabuena por haberlo visto además! Por radio ha sido divertidísimo y ya imaginé que la escena sería estupenda. Han estado magníficos ellos y ellas…¡Felicidades a JDF y señora por su nene!
¡Saludos!
M'agradaM'agrada
Una verdadera disfrutada. I a més hem rebut l’anúnci del naixement del jove Leandro Flórez, el fillet del gran i simpàtic tenor. Damrau, Di Donato, Pertusi, Resmark i Degout m’han semblat tots excel·lents. Una funcio opèrística de les de debó. Un bon record més!
M'agradaM'agrada
He gaudit com un nan!
De tant en tant necessitem alguna d’aquestes joies i es que un nivell tant alt i en tots els intèrprets es difícil, molt difícil d’aconseguir. La Damrau m’encanta, el Flórez m’entusiasma, però la Joyce em te enamorat! Un autèntic dream team!!
M'agradaM'agrada
Absolutament d’acord amb tot el que ens expliques fil per randa en aquest post. Es un dels cops que he gaudit mes d’una retransmissió operística al cinema.l’Imma i jo varem sortir dels Yelmo ahir a la nit exultants.
M'agradaM'agrada
Entusiasmat. Com es de fàcil compendre que ópera es: teatre, musica vocal i instrumental !! Ahir va haver-n’hi de tot i vàrem tenir a grans actors que a més canten de meravella. Quina lliçó de realització inteligent ! ah! i sense necessitat de passar l’acció a un hospital ni de projectar documentals de taurons o caminadors solitaris que et distreuen de tot. Ah! per cert, parlant de projeccions, ¿algú va veure La flauta de La Scala a Cinesa ? on mentre Sarastro cantava “in diesen heiligen Hallen” es va projectar una escena de caça anys 30 on mataven a un rinoceros. que volien dir?
M'agradaM'agrada
Jo també anar a veure la Flauta Màgica de l’Scala. No et puc donar resposta sobre el significat d’aquella projecció. Penso que hi ha un tipus de directors d’escena que es monten unes pel·licules mentals, per no dir una altra cosa, que només les entenen ells mateixos. Fa temps que he deixat d’intentar entrendre segons quines coses. Només penso si m’agrada o no m’agrada i prou.
Per cert amb aquesta Flauta Màgica que per altra banda és una de les òperes que m’agraden més, em vaig adormir al final, la veritat és que anava molt cansada i al final ja no vaig poder més.
M'agradaM'agrada
Suposo que lo dels taurons és per lo que es va veure a Anna Bolena, no? Bé, ja vaig deixa escrit que aviam si algu m’ho podia explicar. Dissortadament en Rafael Duran (el director d’escena) no deu consultar aquest blog, però crec que és l’unic que em podria donar alguna explicació.
El caminador solitari suposo que fa referencia a Parsifal. Doncs en aquest cas haig de dir que em va agradar la seva projecció. No sé, crec que encaxava, sobretot amb la música, que ens portava cap a un Parsifal solitari i errant.
Si vaoig veure la Flauta. I en general la proposta escènica em va agradar, amb moments molt encertats i dignes d’una gran Flauta Màgica. No va ser, per descomptat, un d’aquestos moments el que tu esmentes, veritablement prescindible e inversemblant.
M'agradaM'agrada
La màgia de Rossini servida per una orquestra que es un luxe (aquest cop yanki) i un equip de cantants insuperables capitaneijats per tres divos(Braviiiii ) del cant que van sembrant idilis per allá on passen i que a sobre saben actuar.De ben segur que el geni Gioacchino n’hagues sortit entusiasmat com tots nosaltres.Una representació d’aquelles que ens fan mirar el futur amb eufòria , optimisme i que demostra als joves afeccionats que no cal mirar enrere per seguir gaudint.
M'agradaM'agrada
Esto último amigo Dandini que hay que mirar el futuro con euforia , optimismo y no hay que mirar hacia atrás, será en determinados y muy concretos repertorios, por ejemplo en Rossini.
Pero en otros repertorios como por ejemplo Verdi, Wagner y en verismo, no estoy nada de acuerdo , por falta de voces adecuadas salvo muy contadas excepciones.
M'agradaM'agrada
Fantàsic! Divertit! Excel·lent! Quin tercet de cantants! El trio del segon acte va ser sublim. Sembla mentida que hi hagi artistes que tinguin tal domini de la tècnica que fan que el difícil sembli fàcil que a la vegada actuin i bellugin d’aquella manera. Casar totes tres coses ha de ser dificilíssim i ells com si res.
Per mi Rossini és un dels millors autors d’òpera que conec i em sap molt greu que aquí en prou feines es programin coses d’ell.
J.D.F per a mí és perfecte, la Di Donato és fantàstica, però em va embadalir Diana Damrau. La vaig veure l’any passat al Liceu amb la Constanze i com has dit tu, Joaquim, va patir una ensopegadeta.
Ja tinc ganes de veure la Linda de Chamonix l’any que ve al Liceu.
M'agradaM'agrada
Aprofitant el que diu Marta B., vull afegir que com que a Barcelona no fan mai Rossini em toca estalviar i anar a veure’l a fora. Tinc entrades per la pròxima setmana (aprofito i també veuré Capriccio/Fleming i Walküre/Kaufmann). És per això que vaig preferir no anar al cinema ni escoltar la retransmissió radiofònica. Només vaig posar-la un moment del duo ory-comtessa del segon acte i el Flórez em va semblar estratosfèric, com és habitual en ell, i la Damrau un xic per sota. Però ja veig, com tot sembla apuntar, que serà una funció esplèndida.
Dius Joaquim que hi ha gent a qui no agrada Juan Diego Flórez? Em costa d’entendre, però hi ha un crític anglès molt prestigiós, John B. Steane, i en general assenyat, que sempre li troba alguna pega a en Fritz Wunderlich. Vull dir que està clar que la unanimitat és impossible.
M'agradaM'agrada
Ostres! no m’imaginava tants refregits del Viaggio, ja em va dir Colbran que la introducció era viaggiera, a mi que m’havia encantat i recordat una mica al Rheingold. Molta de la música de l’obra l’he trobada excel.lent i és que Rossini comença a fer-me tilín.
Ahir, al Met, una jornada divertida i tan ben cantada, que segurament serà el millor de la temporada. Tots van estar fantàstics i l’únic petit però és que posats a posar vestidets barreja d’èpoques, millor fer-los encara més caricaturescs, i fer una broma més descarada de tot. La idea teatre dins teatre no estava malament: no vau tenir por en veure el soldador? es feien abans així els rajos?
M'agradaM'agrada
em deixava que em va fer il.lusió que es cités Tirant lo Blanc.
M'agradaM'agrada
a mi també
M'agradaM'agrada
Uma delícia, Joaquim. Para um não-apreciador de Rossini como eu, foi uma récita inolvidável. Encenação divertida e clara que deixa toda a gente bem-disposta e cantores de primeiríssima qualidade. Que mais poderia desejar o próprio Rossini?
M'agradaM'agrada
Gracies a dues invitacions de Cat. Música per anar a veure El Conte Ory al cimema el meu marit i jo varam gaudir d’una tarda-vespre de disapte que la recordarem molt de tems. Sublims tan en veu com actuant Florez , Damrau, DiDonato, fantastics els trés igual que la resta del repartiment, personalment m’agradat força la posada en escena l’he trobada molt divertida, també m’agradat molt l’orquestra, en definitiva , m’ho he pasat !!!!!!PIPA!!!!!!!!!. Moltes felicitats als Srs. Florez per el seu petit, pot ser que J. D. F. estés tant exúltant per aquest maravellos esdeveniment.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb els comentaris lloatoris de la representació, pel que fa als tres cantants principals, plenament; de la resta, destacaria Resmark. El muntatge, potser discutible, però molt brillant i efectiu a l’hora de mostrar la comicitat i la desinhibició eròtica pròpia de l’obra. El que em sorprèn és que ningú comenti la baixa qualitat del so, almenys a la sala 8 (potser a la 15, més gran, tot funcionava millor, amb més perspectiva): ho vaig trobar estrident i amb les veus excessivament properes, sense atmòsfera…
M'agradaM'agrada
Benvinguts Lorenzo i Ramon Grau!!!
Per a tots els que quan heu entrat encara no hi havien els àudios, us informo que ja podeu baixar-vos la retransmissió d’ahir (BR Klassik).
Pel que fa al so, Ramon, és cert que va ser deficient, de fet jo trobo que és la qüestió més deficitària d’aquestes transmissions, a part de quan s’ha tallat el senyal del satèl·lit, però quan la imatge és bona, el so, al menys als cinemes Icària, sempre és dolent, potser és per això que ja no ho he esmentat.
Tots estem d’acord amb la part vocal, per tant poca polèmica, però a l’amic Dandini li vull dir que estan d’acord amb ell, als joves els podem dir que hi ha futur, amb aquest repertori, però malauradament amb Wagner o Verdi, encara hem d’anar a buscar els referents en el passat.
Enzo, potser t’enviaré (per correu privat) una adreça d’un blog on te’n faràs creus del que opina el seu erudit administrador.
A tota la resta d’assidus infernemlandaires, si tots estàvem al Icària, potser que un dia ens presentéssim, no us sembla?. Vosaltres em coneixeu en a mi, però jo a vosaltres no i jugar amb inferioritat de condicions no està bé, 😆 😆 😆
M'agradaM'agrada
…i que una de les sales sigui per a nosaltres sols!…:-) 🙂 🙂
Es ben cert el que dius, algunes vegades he mirat de coincidir però o et veig ja enfrescat amb gent i em tallo per no interrompre o simplement no coincidim perque sóc dels que en els entreactes necessiten omplir l’estomac per sentir més a gust la música…
Una cosa, si ens presentem, ja donaràs a l’abast? 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
No ho sé si donaré a l’abast i si estaré a l’alçada, però il·lusió de saludar a tothom, si que en tinc.
M'agradaM'agrada
D’una banda tinc curiositat per conèixer aquest blog que dius, però per l’altra penso que potser em posarà dels nervis si el to és molt negatiu, perquè d’entrada en aquest cas em sembla totalment injustificat. Encantat si m’ho envies en qualsevol cas.
M'agradaM'agrada
Jo no hi vaig poder anar. Si que ho van fer uns amics meus i van sortir encantants. Ja ho he dit altres vegades però ho repeteixo: el Juan Diego Florez m’agrada molt. És l’únic tenor que no em fa patir. Canta amb tanta naturaqlitat coses tan difícils que per a mi és una joia. Quina sort que la temporada que ve el tindrem al Liceu.
També m’agradeen nmolt les dues cantants.
M'agradaM'agrada
Es que estem parlant d’una de les joies rossinianes! Si a més els cantants són els que són, i canten com canten, aleshores el plaer, la satisfacció i l’emoció de presenciar un espectacle únic i irrepetible està assegurat.
I es que tambè, per a mi, aquesta òpera es especial. No sé. Hi trobo un Rossini diferent, com alliberat de certs convencionalismes musicals i teatrlas. La música es fascinant, superba, de principi a fi.
De la funció d’ahir si vull destacar el trio del segon acte. Va ser sublim com van cantar “a la faveur de cette nuit obscure”, i molt divertida la seva escenificació.
Joaquim, parles de la proposta fallida d’en Pasqual a Pesaro. Efectivament. Fallida, grotesca, incongruent, incomprensible. No sé, es un home de teatre brillant i prestigiós però renoi, als escenaris d’òpera s’enreda de mala manera. Si haig de veure taules de billar (Le comte Ory), o veure a Franco damunt d’un cavall enlloc del Commendatore (Don Giovanni), o si haig de veure un Liceu enlloc d’una tasca de poble (Peter Grimes), aleshores francament, amb Bieito o Konwitschny m’ho passo molt millor.
Resumint, una funció inoblidable. La compra del DVD està assegurada. 🙂
M'agradaM'agrada
Mai havia rigut tant amb una òpera, vaig gaudir com una nena petita!! Quines veus més meravelloses i quina magnífica actuació! I això que per poc m’ho deixo perdre i no vaig a l’icària. Quan surti el dvd me’l compro inmediatament! Ho espero en candeletes! 🙂
Vaig estar tota l’estona pensant que el que vèiem eren les aventures i malifetes d’aquells nobles trobadors del S.XI i XII en els seus períodes ociosos. Ory com un Guilhem de Peitieu, duc d’Aquitania i Compte de Poitiers, primer trobador, amb una fama semblant a la d’Ory, que escriuria aquell: ‘Companys, faré una cançó poc escaient, on hi haurà més rauxa que bon seny, i estarà amorosida amb amor, alegria i joventut.’ Algú coneix les fonts que van utilitzar el autors per escriure el libretto?
I també, quines ganes de sentir la Damrau al Liceu, i tant que ve en millor forma que no pas l’any passat!
M'agradaM'agrada
“Le comte Ory” , tal como ha señalado Joaquim, tiene un libretto de Scribe y Delestre-Poisorn basado en un vodevíl de 1816 de los mismos autores, pero su génesis es muy anterior.
Por lo visto Ory es un personaje histórico, cantado en una balada medieval de la Picardía, referente a los cruzados y cuyo texto y melodía fueron dados a conocer en 1785 por Pierre-Simon Laplace. Descendientes del auténtico conde Ory llegaron casi hasta nuestros días, citaré a Jean Ory (pero con la ortografía de Orry) que fue ministro en España en el siglo XVIII y en pleno Siglo XX Vernon Ory fue herido en la Primera Guerra Mundial y recibió la “Cruz Militar” de Francia, falleciendo en 1928, a causa de las heridas de guerra.
Tanto la letra como la música de la citada balada eran conocidas por Scribe y su colaborador y también por Rossini, el cual la incorporó en el segundo acto, como también “tomó prestado”, a modo de homenaje, un fragmento del “alegretto scherzando” de la Octava Sinfonía de Beethoven, compositor que el cisne de Pesaro adoraba y a quien posiblemente quiso rendir tributo de este modo.
Beethoven tuvo un encuentro con Rossini, al que le dijo que se olvidara de sus óperas serias (!) y se dedicara únicamente a las cómicas, consejo muy
respetable pero con el que no coincido en absoluto, puesto que “Il barbiere di Siviglia” aparte -la más genial de todas sus óperas- los mejores títulos están entre sus óperas serias. Sea como sea y dado que Beethoven murió en 1827, Rossini compuso y estrenó “Le comte Ory” en 1828 y puede entenderse como un homenaje a Beethoven y una despedida absoluta al género cómico, pues su último título “Guillaume Tell” es absolutamente serio.
Aunque la música de “Le comte Ory” procede en gran parte de “Il viaggio a Reims”, en mi opinión de rossiniano a ultranza, esta ópera es muy inferior a la cantata escénica original, pero contiene un número nuevo que vale por casi todo el acto segundo y es el “risqué” terceto “A la faveur de cette nuit oscure”.
Como sea que el tenor Adolphe Nourrit rimó de nuevo buena parte del texto y añadió de su cosecha propia, Scribe y su colaborador no quisieron que figuraran sus nombres en el estreno.
Posteriormente fueron citados en la versión francesa. Sin embargo comenzó a circular una versión italiana tan mal traducida que el propio Rossini se vió obliado a efectuar cortes.
La versión que vimos anteayer es la original, con unas situaciones y un texto que fueron muy bien recibidos por el público parisino, pero que no hubieran pasado la censura en Italia, donde Rossini ya tuvo muy serios problemas con “L’equivoco stravagante”, donde también toca un tema sexual escabroso.
Fue una gozada la visión de esta versión del Met. Juan Diego Flórez estuvo brillantísimo, tanto o más que en Pésaro y aún mejor actor y más divertido. Diana Damrau estupenda tanto como actríz como cantante y me ha sacado la espina que me clavó con su insuficiente Constanze del Liceu. Además Joyce DiDonato interpreta espléndidamente el rol de Isolier que se adapta perfectamente a su vocalidad y al que viste como un auténtico muchacho. Muy bien el resto, destacando Pertusi, y la dirección musical de Benini muy de acuerdo con la intención original, consiguiendo un gran resultado de la magnífica orquesta del Met.
La escena es lo único que no encontré destacable, pero tampoco me molestó en absoluto. Lo más conseguido “el trío de la cama”.
Lo mejor que he visto del Met en cine esta temporada.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias por la explicación, Colbran!
M'agradaM'agrada
obliado=obligado.Perdón.
M'agradaM'agrada
Jean Ory fue ministro en España en el siglo XVII. Se me añadio un “I” de más.
M'agradaM'agrada
Hoy has conseguido la unanimidad total, claro que los responsables de la misma es esa compañía que roza el 10.
No hay tenor que pueda cantar así, tan fácil, tan bonito y tan perfecto, como Flórez y encima haga una actuación como la de esta producción. Quién diga que es frío y distante o no ha visto esta función o la de La Fille du Regiment en la producción de Pelly, o es que definitivamente esta ciego y sordo.
Las damas espectaculares ambas, aunque si he de quedarme con una, sería con Joyce DiDonato, que me enamoró. Damrau está espléndida, segura y con un sentido belcantista muy acertado, pero quizás le falte ese punto de encanto que si derrocha la mezzosoprano norteamericana.
Todo lo demás me pareció acertadísimo y la producción me encantó, en esa especie de cuento medieval, teatro dentro del teatro y vodevil apto para todos los públicos, como bien mencionas.
La mejor retransmisión de ópera de la temporada, al menos por ahora, a loa espera de la Valquiria que si Dios quiere, pronto veré en directo.
M'agradaM'agrada
Muy de acuerdo con la valoración de los tres cantantes. La interpretación de Flórez en La fille du régiment fue extraordinaria también, en lo musical y en lo teatral. En cuanto a las dos damas, creo que Joyce DiDonato salió muy beneficiada por su personaje, no sólo por la música que debe cantar. Es encantador, como lo son Cherubino y Oktavian. De hecho, Adèle es el personaje menos agradecido del triángulo (desde el punto de vista teatral es el menos redondeado, el más convencional), pero creo que la interpretación de Damrau, precisamente por esto, resultó extraordinaria. Como cantante, parece poco discutible que está en su momento, y sus recursos como actriz no están nada mal. Creo que lo que los tres dijeron a Renée Fleming es cierto: que se compenetran bien. Cuando eso sucede, y más en una comedia, el efecto multiplicador le da al conjunto ese toque definitivo y esa sensación de irrepetible que se desprende de casi todos los comentarios leídos aquí.
M'agradaM'agrada
Hola a todos.
Alguien tiene alguna explicacion racional para el hecho de que en Lima nazcan los grandes tenores rossinianos como setas?
(He dicho racional, eh?)
M'agradaM'agrada
Bienvenido Ur-teufelin.
Yo no la tengo, pero en cambio me ha encantado que hayas comentado en In Fernem Land.
M'agradaM'agrada
La lima siempre ha ido muy bien con el Martini (Rossi,ni falta hace decirlo) 🙄
M'agradaM'agrada
Era racional, ¿no?
M'agradaM'agrada
I ezo que é? Zoc un aze, ez que no ho zaps?
M'agradaM'agrada
I a sobre m’ha contestat un ase catala; que mes vull?
Seguint en aquesta linia d’humor marcia, et faig notar, Ximo, que nosaltres les Hoellenrosen som de sexe femeni 😉
M'agradaM'agrada
Ur-teufelin, ho sento, entre que a distància em costa distingir-vos i que avui estic enfebrat, no he sabut apreciar-te com calia.
Ara, això de Ximo és de l’antic regim, no? ;-);-)
M'agradaM'agrada
Ai, ai, ai…
Quant us baixi la febre a tots ja en tornarem a parlar.
M'agradaM'agrada
Despres tenim els fillets (espirituals) de Santa Rosa de Lima, coneguts per tothom com Rossinis…
M'agradaM'agrada
Ens baixi voldràs dir, recorda que estàs en una línia humorística marcianesca 😉
M'agradaM'agrada
Y finalmente, la Calle Rossini en Lima, estratégicamente situada al lado de un “Centro psicológico familiar” (ampliar si es preciso el mapa) lo cual creo que lo explica todo muy racionalmente.
http://maps.google.es/maps?hl=es&q=rossini+lima&um=1&ie=UTF-8&hq=&hnear=Rossini,+Lima,+Per%C3%BA&gl=es&ei=OIOkTai3CZ-ShAeI7a3PCQ&sa=X&oi=geocode_result&ct=title&resnum=1&ved=0CBoQ8gEwAA
P.S. Joaquim: No me he tomado nada
M'agradaM'agrada
Pues tómatelo, a mi salud (maltrecha), te lo has ganado 😉
M'agradaM'agrada
Pensaba que era figurado. Fes bondat, i pensa que ja nem 1-6, que la psique ajuda (i el llit més)
M'agradaM'agrada
Uy,uy,uy,¡a cuidarse toca! Si tuvierais cerca de día 30 grados y 12 a la noche,ni os cuento.Estoy ansiosa por verlo, ¡gracias por los enlaces, Joaquim!¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada