Ahir anava amb el cotxe cap a casa, tot escoltant a Radio Clásica de RNE la retransmissió diferida del concert que l’Orquestra Nacional de França sota la direcció de Daniele Gatti va fer a Madrid, amb el mateix programa que tant em va entusiasmar a l’Auditori de Barcelona. Com podeu veure practicant allò que us vaig dir ahir d’escoltar música al cotxe i a la mitja part he escoltat absolutament estorat com l'”eminent presentador” que retransmetia el concert ens informava que la prestigiosa orquestra francesa havia tingut directors tan prestigiosos com John Eliot Gardiner, Georges Prêtre o Anna Caterina Antonacci i he pensat que això i altres barbaritats que escoltem sovint per les nostres emissores i que tant ens escandalitzen, no són res comparades amb la gran estafa que France Musique, l’emissora més important de música a França, va fer al seu públic el passat 11 de juny.
Si a casa nostra succeís quelcom similar, demanaríem el cap fins i tot del Ministre o Conseller responsable i del President del Govern respectiu, que això sempre ens agrada i si no ho féssim nosaltres ho faria l’oposició i mai se’ns passaria pel cap que en un altre País de la Unió Europea i molt menys a la culta i altiva França, això succeís.
Resulta que el dia 11 de juny, l’emissora va retransmetre en diferit un concert que va tenir lloc a la prestigiosa Salle Pleyel el passat 17 de maig. En programa la versió concertant de l’òpera Samson et Dalila de Camille Saint-Saens, amb Ben Heppner i Elena Bocharova en els rols principals i el Choeur i l’Orchestre du Theatre National du Capitole de Toulouse, sota la direcció del seu titular Tugan Sokhiev. Recordeu que l’orquestra i el mestre van ser els mateixos que van interpretar el Deutsches Requiem, juntament amb l’Orfeó Català al Palau de la Música i que no em va agradar gaire.
Bé, la cosa una mica morbosa, perquè no dir-ho, era escoltar l’estat vocal de Ben Heppner, tenor que estimo molt i que malauradament està en una fase de declivi total. Potser amb l’esperança de trobar-lo millor del que l’havia escoltat en les seves darreres actuacions i també per la informació que ens va arribar de persones ben informades del Liceu, que ens van dir que el seu estat vocal als assaigs de la Pikovaia Dama era lamentable, em van dur a voler escoltar-lo i tenir un bri d’esperança en una recuperació jo diria que impossible i alhora donar una segona oportunitat al nou director del Capitol de Tolossa a veure si arreglava el nyap del Palau.
Certament Ben Heppner denota un estat vocal complicat, amb molts moments perillosos i amb dificultats en el legato, en l’emissió i en l’atac d’algunes notes, tant en la zona més de pas, com en algunes notes agudes, un estat em temo que irrecuperable. Segurament el desgast d’un repertori tan exigent com el que ha cantat durant més de 25 anys, ha fet que l’instrument s’hagi ressentit molt. A mida que la representació anava avançant es feia més notori l’esgotament vocal del tenor i tot feia preveure que en qualsevol moment podia ocórrer un accident escandalós.
Heppner amb penes i treballs va anar traient l’òpera, amb moments d’un cuidat fraseig i amb detalls del gran cantant que va ser, però amb una resposta vocal esgotada i amb mostres evidents d’oscil·lacions i sofriment, tant pera ell com per qui l’escolta. Passats els dos primers actes amb l’exigent duet, no exempt d’accidents i un final amb un patètic “Trahison!”, li quedava al tercer acte amb l’escena de la presó, que al ser molt central no havia de suposar-li un escull insuperable, però a l’hora de la veritat el que en altre temps va ser un gran tenor, si va estavellar i encara li faltava la segona escena després de la bacanal, on té unes intervencions de notable força expressiva, rematades amb una nota d’esclatant sonoritat que ha de fer trontollar les columnes del temple que haurà de caure sobre la gernació excitada de Filisteus.
El que va passar no ho sé, és pot intuir que la cosa va acabar de manera molt diferent del que France Musique va presentar als seus enganyats oïdors. Fins a la darrera frase, quan Samson demana inspiració a Déu, Heppner se’l intueix vorejant un estrepitós gall, però aneu a saber quines pressions o peticions va rebre l’emissora o potser aquesta ho va fer per decisió propia, però el cas és que va intercalar en l’agut final una gravació de Plácido Domingo en plena forma, de tal manera que a “En les écrasant en ce lieu!” que tanca l’òpera, no escoltem el que volen fer veure que escoltem, sinó a Plácido Domingo fent un agut llarg i magnífic, impropi del Heppner de feia dos segons i de identitat fàcilment identificable per a tots aquells que portem unes quantes hores de vol operístic, tot plegat seguint d’uns aplaudiments i mostres d’entusiasme que difícilment podrem saber si es corresponen o no a la veritat i fins i tota a aquell concert.
L’engany és majuscul i si l’emissora va rebre pressions hagués hagut de negar-se a manipular la gravació.
Anem a suposar que Heppner o algú del seu entorn parlés amb l’emissora demanant una certa clemència, el que hagués estat normal és que l’artista no hagués donat permís per retransmetre el concert, alguns artistes ho fan, però dubto molt que el cantant suggerís o demanes que Plácido Domingo el substituís a última hora o millor dit als últims segons, sense avisar ni als oïdors, ni al mateix tenor espanyol, que de ben segur no en sap res.
A qui es pensen que enganyen? Tan sols que un dels assistents al lamentable Samson et Dalila, decidís en un incomprensible i malaltís atac masoquista, tornar a escoltar al tenor, se’n adonaria que allò era una estafa gegantina.
Com era previsible, això ja circula per la xarxa i avui m’ha semblat oportú dir-ho, denunciar-ho i òbviament fer-vos-ho escoltar.
Aquí ho teniu, des de “Souviens-toi de ton serviteur” per tal de que entengueu millor l’enganyifa. No us vull posar més tros, ja que em desagrada molt posar a Heppner en un estat vocal tan deficient.
És la tercera vegada que ho escolto i em sembla trist i ofensiu, pel mateix tenor i sobretot per a tots els oïdors de l’emissora, que tal i com estan les coses en l’actualitat vol dir a tots els oïdors del món mundial.
Al seu costat lo de la “prestigiosa directora musical” Anna Caterina Antonacci, em sembla una ocurrència divertida d’un ignorant sense cap coneixement del que es porta entre mans.
Que tingueu un bon dimecres.
ACTUALITZACIÓ
L’amic Paulo m’ha fet arribar aquest YouTube del tot il·lustratiu, primer el que va passar de veritat i després l’arranjament que ja coneixeu.
IN FERNEM LAND 
Por Deus!
M'agradaM'agrada
Joaquim, esto debe ser Canal9 ¿seguro que hablaban en francés, no sería el valenciano de Camps?
M'agradaM'agrada
Lo de la Antonacci podria ser, pero en el Canal9 no saben hacer un empalme de un agudo de Plácido con un “esgarip” de Heppner. ¿A qué no?
M'agradaM'agrada
Para mi que no, ajajaja, que hubiera sido mas penoso aun..se hubiera oido un silencio largo y luego el agudo y al final , el locutor diciendo que vaya agudo tiene Jose Cura.
M'agradaM'agrada
La verdad es que no… como mucho superpondrían uno de Francisco cantando el Himne.
M'agradaM'agrada
Francia tiene ya mucha práctica en estos engaños. Todos podemos recordar, incluso creo que se dijo en este blog hace tiempo, que en la famosa “Norma” de Orange -editada en DVD comercial- hay un intercalado de la grabación RCA interpretada por la misma Caballé, en donde las voces de Josephine Veasey y Jon Vickers desaparecen durante unos segundos para dar paso a Fiorenza Cossotto y Plácido Domingo. Por lo visto el gran tenor madrileño no pone reparos a estos fraudes, pues también en la grabación comercial de “La traviata” banda sonora del film de Zeffirelli- Aprile Milo suministró a Teresa Stratas el agudo del final del primer acto. Y no olvidemos los agudos que muchos años antes cedió Elisabeth Schwarzkopf a Kirsten Flagstad en su grabación comercial de “Tristan und Isolde”.
Por otra parte cuando Plácido Domingo grabó para la Deutsche Gramophone un famoso recital bajo la dirección de Carlo Maria Giulini, éste aclamadísimo director consiguió que Domingo emitiera un estupendo do agudo en “Di quella pira”, probablemente de los pocos “do” que ha dado a lo largo de su larga carrera que ya se acerca a los 60 años -si consideramos sus comienzos en la zarzuela a los 16-. Tanto es así que la DGG congeló este brillante agudo para utilizarlo cuando hiciera falta…
Arreglos de “accidentes” en directo -y luego subsanados por los propios cantantes en la edición comercial- tenemos la tira. Citaré los famosos “gallos” de Luciano Pavrotti en el tercer acto de “Rigoletto” de una importante gala del Met; los del mismo Pavarotti en “Il trovatore” también del Met, al lado de Marton y Zajick, las correcciones de las notas quebradas por Domingo en “La gioconda” de Viena, el desastre de la última “maledizione!” de Leontyne Price en “La forza del destino” de su despedida del Met, etc…Claro que en estos casos yo encuentro una justificación, por el hecho de que no se puede comercializar algo si no está impecable y además fueron los propios intérpretes los que efectuaron las notas correctas.
Es muy probable que muchos otros engaños estén camuflados y no lo sepamos. Lo que ya es el colmo de la desfachatez es que se utilicen “arreglos” en una emisión difererida de un concierto en directo de hace sólo 4 días y que todos los asistentes al mismo pueden denunciar, ya que me imagino que este producto no es comerciable y aunque lo fuera, no se trata de arreglar un agudo con la propia voz del cantante sino con la de otro.
M'agradaM'agrada
Pero bueno, bueno…. Todo esto me lleva a reflexionar lo que supone hoy día ser un cantante de ópera. Hace treinta años los prestigios se formaban poco a poco, y a los aficionados nos iban llegando rumores de cantantes que crecían con el tiempo y que rara vez podíamos llegar a escuchar en directo, todo lo más en grabaciones comerciales, eso sí con retoques (lo que cuenta Colbran para las voces es aplicable a cualquier grabación musical desde los 50).
Pero hoy en día, imaginad al pobre cantante, tener que salir a realizar su oficio sabiendo que SIEMPRE le están grabando, y milagro es que no sea en vídeo, que también hay piratillas del vídeo. Menuda presión el ir dejando huella de cada una de tus actuaciones, conociendo además que a los dos días va a estar circulando por todos los foros.
No obstante, lo de Radio France es injustificable. Si la grabación no alcanza los mínimos, pues no se emite y Santas Pascuas, que no creo que sea por falta de música hoy día para llenar horas y horas.
M'agradaM'agrada
Lo de la “directora” Antonacci clama el cielo, pero yo ya estoy curado de espanto de tantos errores como oigo por todas las emisoras, sean castellanas o catalanas, a veces me altero y lo comento aquí y la mayoría de las veces me callo porque es muy aburrido quejarse continuamente.
Sin ir más lejos, para un programa que paso hoy para unos amigos he intercalado a modo de prólogo la obertura de “Semiramide” de Rossini, de una grabación de la Berliner Philarmoniker, bajo la dirección de von Karajan. Pues bien, al comentarista del libretto que se adjunta con el DVD no se le ocurre otra cosa que decir que la famosísima ópera seria del cisne de Pésaro -la citada “Semiramide”- corresponde a la vertiente cómica (?) del compositor. Si esto se escribe, se imprime y se vende y queda para los restos, de qué nos podemos extrañar? Esto me trae a la memoria la crítica que en el fenecido “El noticero universal” efectuó Augusto Valera -hace muchos años- sobre la actuación de Alfredo Kraus en una función del Liceu, citándolo como barítono…
M'agradaM'agrada
N’hi hauria per escriure un llibre. És una cosa que no puc sofrir. Cada dia caço més “gazapos” als mitjans, i els que em deuen passar per alt. Penso, com vostè, que són especialment greus quan queden negre sobre blanc per sempre més.
Una perla que li vaig sentir fa pocs dies a un eminent crític musical (no diré el pecador): Jess Thomas va cantar una Walküre en concert al Palau la temporada 94-95 durant l’exili del Liceu, i es veu que ho va fer tant bé que fins i tot a ell se li van escapar les llàgrimes. No és d’estranyar que s’emocionés, perquè qual Cid campeador va cantar quan ja feia un any que era al clot. A més, que jo sàpiga, aquella temporada no es va programar aquest títol (va ser la 97-98, sense el senyor Thomas, òbviament). En fi, com molt encertadament deia vostè ahir, tenim un panorama per endavant que fa feredat.
M'agradaM'agrada
Ja ho diré jo Tristany,, era en Roger Alier al programa dels dissabtes a la tarda a Catalunya Música, sobre la història del Liceu.
Ell i en Marcel Gorgori, el periodista que porta el programa, fan un programa tan distés, que cometen massa sovint unes patinades més que notables, però com ho ha dit la patum, el que diu ell va a missa, i així anar fent.
Quan ho vaig escoltar vaig exclamar: QUÈ DIU AQUEST ARA? JESS THOMAS!!!!
El Sr. Alier, les deixa anar com aquell que no diu res. Jo no dubto dels seus coneixements, però el seu rigor i la improvisació de les seves intervencions radiofòniques és molt més que dubtós. El pitjor és que quan escriu també en deixa alguna de l’alçada d’un campanar i això és més greu.
També és de la collita Alier, aquella Norma fabulosa que van cantar al Liceu la Caballé amb la Verrett…..
M'agradaM'agrada
Doncs sí, aquest senyor que jo no gosava dir en té algunes de glorioses. A la seva crítica del darrer Parsifal, sense anar més lluny, va deixar escrit -cito de memòria, potser no sóc exacte- que Hans Peter König havia cantat molt bé (cosa que és certa) sobretot al segon acte!!!!!! I al programa que esmentes (jo l’escolto dimecres a la nit com a exercici de nostàlgia liceística) rara és la vegada que no fica la pota. Gairebé em diverteixo mirant d’enxampar-lo. Però que consti que no és l’únic i que la premsa en va plena de coses així.
M'agradaM'agrada
Además Alier escribe tantos libros al año que incluso es probable que muchos ni sean suyos.
El primer libro que escribió sobre zarzuela es tan malo y tan lleno de errores que luego al cabo de los años ha dicho que no lo escribió él sino su hermano y el sólo puso el nombre…
Entre las perlas escritas está una famosa publicada en “La vanguardia” en la que nos decía que Franco Corelli había cantado en el Liceu “Andrea Chênier” junto a Renata Tebaldi, cuando en realidad sólo cantó dos funciones de “Tosca” junto a Luisa Maragliano, la primera por lo que me han dicho buena y la segunda (9.11.1961) -a la que yo asistí y doy fé- mala de verdad, por lo cual nunca más volvió.
Rossiniano de pro como se declara le cojo erratas verbales cada vez que menciona una obra de Rossini.
En una biografía sobre Montserrat Caballé le quita cuatro años y se queda tan fresco, cuando ella misma ha declarado en público siempre su verdadera edad.
Y así estaría hasta hacerme pesado. Lo siento Josep Olivé el Sr. Alier a mí no me sirve para nada, por muchos libros que escriba o haga escribir. Conocimientos tiene, es indudable, pero se le mezclan y no contrasta ni fechas ni criterios. Para mí es una falsa “patum”, por muchas cenas-homenaje que le ofrezca Fra Diavolo.
M'agradaM'agrada
D’aquesta manera es poden fer meravellosos Frankensteins: una mica d’aquí,una mica d’allà… i tindrem un monstre immillorable. Sense paraules.
M'agradaM'agrada
Francament vergonyós i inaceptable, per la total manca de respecte a
l’audiencia.
M'agradaM'agrada
Quina cara !
M'agradaM'agrada
Pues errores, manipulaciones y hasta las alteraciones mecánicas de la voz por las tomas de sonido de la voz tan de moda actualmente en las funciones que van por radio, tv. o cine en directo, son cada vez más frecuentes.
Ya no me extraña nada, después de lo que sucede en nuestro mundo actual tan revuelto y no solo ya en el campo de la ópera y de la música
M'agradaM'agrada
Una de las grabaciones en las que DG empleó el agudo “congelado” de Domingo es la Traviata con Kleiber, en la cabaletta O mio rimorso. Si hasta se nota perfectamente el punto en el que unieron las dos. No es que me sorprenda especialmente el “apaño” que hicieron en France Musique, pero es vergonzoso que tomen por estúpido al público de esa manera.
Lo de la Antonacci tampoco es novedad. Si nos guiamos por la página de la FNAC, Ornella Muti ha dirigido varias óperas en la Scala, entre ellas Guillermo Tell.
M'agradaM'agrada
El 4 de junio de 1977 se celebró en el Teatro Real de Madrid, entonces aún sala de conciertos, un gran homenaje al mítico tenor Giacomo Lauri-Volpi que, por cierto, asombró a todos entonando la segunda estrofa de “La donna è mobile”, con cadencia y Si3 incluidos.
La velada fue transmitida por TVE no sé si en directo o en diferido. Entre los intervinientes estaba Plácido Domingo que interpretó “La fleur” de la ópera Carmen. Cuando se llegó a la frase “Et j’étais une chose à toi!”, que, como es notorio, es culminada con un Sib3 en “toi!”, misteriosamente el volumen de la transmisión desapareció, para volver, no menos misteriosa y oportunamente, cuando ya sólo sonaba el acompañamiento orquestal del dicho “toi!” y el célebre tenor continuaba con las palabras “Carmen, je t’aime!” que cierran la parte cantada de la página.
Conozco las dos grabaciones: la de la tele y la de lo que sucedió dentro. Y dentro sucedió que, sencillamente, Domingo sólo se limitó a emitir una especie de grito ahogado en “toi!” que duró, la verdad, a Dios gracias, lo que tarda en decirse.
Es de imaginar que el tenor se sentiría poco seguro y también había hablado previamente con TVE para que los hechos se desarrollaran así, de cara a los televidentes.
En todos lados se cuecen habas.
M'agradaM'agrada
Oh, cielos, pobre Heppner…Y la verdad,qué de cambiazos nos dan…
M'agradaM'agrada
Ens enganyen a consciència i també per ignorància. El que més greu em sap és que molts hem après i aprenem de les emissores de ràdio dedicades a la música dita clàssica i, mira per on, ja no ens podem refiar del que en diuen o de la veracitat del que ens fan escoltar.
Salutacions!
M'agradaM'agrada
Lamentable del tot!
Però el que és més greu: no hi ha ningú responsable de res i tots tan contents.
No és hora que cadascú assumeixi la seva / les seves responsabilitats, principalment quan salten a la llum?
I així anem!!
No només en la música, sinò també en tants altres aspectes de la vida.
Tirem endavant i ja vindrà algú a arreglar-ho!
Paciènciaaaa………!
Bona vesprada
M'agradaM'agrada
Vaya chapuza! se nota a un kilómetro. Pero no me sorprende, bastantes grabaciones son trucadas. Hace años grabamos con un cantante “de renombre” en plena decadencia (no revelaré el nombre para no decepcionar a sus fans), tuvimos que grabar varias frases prácticamente compás a compás y repetir docenas de veces hasta que le saliera. En otra grabación un guitarrista mediocre no podía con un pasaje, una simple escala, los técnicos le pidieron que la tocara lentamente y luego se ocuparon de hacerla sonar “a tempo”.
Muchos interpretes rozan la perfección y no necesitan recurrir a trucos, pero también hay grabaciones que suenan perfectas gracias a los medios técnicos, el público acostumbrado a esta perfección artificial en ocasiones es poco tolerante con los pequeños fallos de una interpretación en vivo.
M'agradaM'agrada
Ja deia jo que a prop dels teatres d’òpera abunden els “trileros”. Veig que a dins tambè. En fi, aquest post es un autèntic anecdotari, i ben mirat és podria hasta començar un llibre.
Temps era temps, escoltava Catalunya Música i anuncien un ària cantada per la Gruberova i va i deixen anar…”…gran soprano morta recentment….” Vaig quedar estorat perque és que l’havia sentit en viu i en directe potser feia no més de dues o tres setmanes i no m’ho podia creure. Creia que inmediatament rectificarien i ni flowers. En fi, espero que no ho haguès sentit ella. No deu ser agradable escoltar per la ràdio que et passa una cosa tant trascendent.
Tambè per escrit hi han errades glorioses. El programa de má de l’OBC (un altre font inesgotable) ens explica, tot cofoi, que el Concert per a Piano i Orquestra per a la mà esquerra de Ravel va ser compost expressament per a un pianista (no recordo el nom) que a la guerra havia perdut la mà…si, la mà, la mà esquerra! Sense comentaris.
Hi han errades que es noten d’un hora lluny que són lapsus, o que el subconscient ens traiciona. A tots ens passa. Però vull incidir en aquelles que denoten falta de profesionalitat i falta de respecte. Per descomptat, el fet que ha motivat aquest post és un clar cas d’aquests. Però que pensarieu si conecteu Catalunya Musica a la meitat de la tercera de Mahler i en acabar et diuen que hem escoltat la 94 de Haydn? Algú no estava on havia d’estar, no? I quan una cadena d’aquestes no respecten els silencis (amb calderó) finals de les partitures? Per què començen a xerrar i xerrar, que si tomba, que si gira, tant aviat ha sonat l’ultima nota o acord?
Si algun profesional de Catalunya Música o Ràdio Clásica llegeix això per favor que no s’enfadi. Els hi dec molt. Molt. I me les estimo molt. Però les queixes, ben llegides, ens poden ajudar a ser millors.
Deixeu-me, això si, fer una defensa de la labor divulgativa i pedagògica d’en Roger Alier. La major part de les seves errades son “lapsus” i les que no ho són no crec que l’errada en si sigui fonamental per entendre correctement el que ell vol explicar. Entenc que el seu métode pogui ser criticat, ho entenc, però el seu llenguatge planer i directe, la seva manera un tant extrovertida i deshinibida d’explicar el fet musical a mi sempre m’ha agradat.
M'agradaM'agrada
Tot això m’ha fet recordar un dels pitjors moments que he passat al Liceu. Jon Vickers, interpret d’enregistraments (per mi) memorables del Tristany o de l’Otello i versions de concert d’un Parsifal i un Tristany en versió concert emocionants al Palau. Doncs bé jon Vickers va protagonitzar posteriorment un Samson al Liceu absolutament penós. Quina angúnia Deu meu, hauria plorat de compassió. Em sembla que, poc després es varetirar. Segur que a can Fernen Land hi ha que sap quin dia i a quina hora…
Gràcie per la música sempre
M'agradaM'agrada
Jon Vickers hizo tres funciones de “Samson et Dalila” en el Liceu, los días 17, 20 y 23 de enero de 1985. Estas fechas las puedes localizar en el “Anuari 1947-1997” del Gran Teatre del Liceu que gestó Pau de Nadal y al que recurro siempre que tengo dudas.
A mí me parece que el día al que asistí fue el de mi cumpleaños (23 de enero) y sufrí mucho porque Vickers estuvo fatal. Me subleva que un joven con nombre, como Filianotti en “L’elisir d’amore”, emita cinco gallos en la dichosa “Una furtiva lagrima” -máxime sabiendo lo creidillo que es-, pero que un artista de categoría, en su debut en un teatro y en las postrimerías de su carrera, esté tan mal me llena de lástima. A medida que iba cantando me iba encogiendo en mi asiento, tapándome la cara de vergüenza. Efectivamente poco después se retiró, pero aún protagonizó en Gran Bretaña un “Samson” de Haendel…No puedo ni imaginármelo…
M'agradaM'agrada
No he rellegit el meu comentari i se m’han escolat diversos bunyols: jon per Jon, varetirar tot junt, Gràcie per Gràcies…
Perdó. És el que té no saber escriure mirant el monitor i no el teclat.
M'agradaM'agrada
És curiós… No hi ha dubte que hi va haver manipulació i que la veu del final és d’en Plácido Domingo, però aquell “gall” d’en Heppner… No ho sé, no sembla un problema d’emissió vocal… Sembla més aviat un problema tècnic, o bé de la gravació o bé del suport, com abans passava a les cintes de les cassets d’àudio quan s’estiraven una mica i es feien malbé… Es pot desafinar, i més en l’agut, però aquells atacs amb la veu ronca… personalment no entenc com es poden produir. A mi m’agradaria que d’alguna forma es pogués confirmar que això va passar de veritat.
M'agradaM'agrada
T’asseguro David que durant tot el concert es veia a venir. De fet fa durant tot el concert, alguns gallets i el seu estat d’esgotament total durant el tercer acte és molt evident. Em va saber greu posar-lo, però constatava de manera fefaent que la veu es podia trencar en qualsevol moment, de fet un altre moment àlgid és el Trahisson!” del final del segon acte, iaxí com la intervenció final del “mon coeur s’ouvre a ta voix”, moments de brillantor que Heppner destrossa com en la darrera nota. En el cas que estiguis molt interessat et puc passar els enllaços que m’ha semblat de mal gust deixar-los a disposició de tothom
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim; no cal. Em fio de tu. I crec que has fet bé de no penjar els altres enllaços.
Pobre Heppner…
M'agradaM'agrada
Bé amics, una cosa és que el artista no tingui una bona nit i l’altre és que en ho vulguin amagar.
Certament en les gravacions fa anys i panys que es fa de tot, però és una gravació. Un altre cosa ben diferent és que d’un concert en directa, retransmès en diferit, ens vulguin fer creure el que no és.
El cas que ens explica en fuentes és una mica diferent, ja que presumiblement va ser el mateix artista que abans del concert va donar les ordres pertinents per desaparèixer momentàniament d’antena i l’altre és utilitzar la veu d’un altre per fer-nos creure el que no va ser.
Certament Jon Vickers va fer un Samson patètic i algú recordarà el tristement famós i estrepitós gall de Nicolai Gedda en el seu debut (molt tardà) al Liceu, amb aquella Donna è mobile que no oblidaré mai. Són coses que malauradament passen, però si algú hagués gosat posar un agut, ni que fos del mateix Gedda, al final, per intentar amagar-ho, haguéssim dit que això tan sols passa a un país tercermundista i d’opereta com el nostre i en canvi va passar a França.
Les errades dels comentaristes, locutors o responsables de diaris, programes de ràdio i TV són evitables, potser no al 100%, però algú que es fa càrrec d’una retransmissió de música clàssica sap o hauria de saber que Anna Caterina Antonaci és una cantant ja no dic soprano, ja que ni ella mateixa sap ben bé el que és), però cantant si, que deu haver participat més d’una vegada amb l’Orquestra Nacional de França i per això, com a cantant prestigiosa que és, donar relleu al CV de l’orquestra, però aquell bon senyor no es va preocupar gaire.
L’Alier, amic Josep, com ja t’he dit és poc rigorós i sembla que amb la bonhomia que el caracteritza, ja en tingui prou i no és ben bé això. Si moltes de les coses que diu contenen errors, caldrà esmenar-lo, per molt Alier que sigui o precisament per això. A veure qui és el maco que diu en públic que l’Alier s’ha equivocat i se’l creguin més a ell que no a l’il·lustre personatge? i no hi ha dret.
Malgrat tot plegat, estic ben content de la llarga llista de comentaris que ha provocat aquest enganyifa.
M'agradaM'agrada
Bé, es obvi que per coneixements aqui en aquest blog hi ha gent que caça errades de l”Alier amb molta més frequència que jo. Ben segur que l’home es deu fer més d’una vegada un bon poti poti de dates i xifres. I si la autoria de llibres es veritablement dubtosa, aleshores si que ho considero poc ètic. Dit això, no sé si dir que Kóning ha cantat molt bé en el segon acte de Parsifal es una errada imperdonable. Francament, ningú pot creure que l’Alier no sap que Gurnemanz no canta en aquest acte, i sóc dels que quan ho va llegir va pensar en un dels seus frequents “lapsus”. Altres errades que he llegit aqui van potser més enllà de l’equivocació inconscient. Probablement. Però és que senyors, si vull rigor en dades i dates mai aniré a l’Alier. Si vull una bona crítica d’òpera mai pendre a La Vanguardia com a referència. Però si vull que algú m’expliqui l’argument d’una òpera i el seu contexte, si vull que algú em fagi passar una bona estona xerrant d’història de la òpera aleshores, per a mi, és, sens dubte, el millor comunicador que hi ha. He dit comunicador.
M'agradaM'agrada
Trist, molt trist tot plegat. Sr. Heppner sigui consecuent amb el seu declivi vocal i plegui, pensi que desprès d’una brillant carrera com la seva, el que quedará a la memoria de la gent será aquest trist final.Sè que no ho llegirá peró ” ALGÚ HO HAVIA DE DIR” . Sovint en faig la pregunta de perquè la majoria de cantants que han estat grans figures els costa tant de fer un “mútis ” ha temps , tant costa deixar el calor del públic? ….
M'agradaM'agrada
Heppner aún está en cartel en Munich en los dos Tristan un Isolde de campanillas del 27 y 31 de julio, con Stemme.
M'agradaM'agrada
Pues me temo que una de las campanillas ya no tiene badajo.
Quina llàstima!
M'agradaM'agrada
Digo yo: si Heppner no se sentía seguro, ¿por qué no cambió la nota al grave y alargándola ? No sé, una idea.
M'agradaM'agrada