Tan escèptic com entrava i tan entusiasmat com vaig sortir.
Això si que no m’ho esperava pas. El cas és que el petit vídeo que durant l’entreacte del Don Giovanni de la setmana passada, ens van passar amb l’escena de la forja, se suposava que era per motivar al públic dubtós a treure una entrada per anar al cinema a veure aquest Siegfried, però per a mi ve ser un gerro d’aigua freda, ja que la impressió que em va fer Jay Hunter Morris, el tenor que Peter Gelb s’ha tret de la màniga per substituir a Gary Lehman, que va cancel•lar a última hora, va ser més aviat molt menys que discreta.
El MET, segurament el millor teatre d’òpera de l’actualitat aposta sempre molt alt, però trobar un tenor amb garanties de treure amb dignitat el Siegfried, és quasi una temeritat o potser és com jugar a la loteria, i aquest cop al MET, els hi ha tocat la grossa.
Caram quin Siegfried!. Quan dic caram quin Siegfried!, vull dir tot el Siegfried, o sigui que anem al gra.
La setmana passada ja vaig quedar meravellat am Fabio Luisi i tenia moltes ganes de veure com enfocaria aquest Wagner, ja que Siegfried és una obra tan bella com fàcilment tediosa, si el director musical no sap donar-li la tensió dramàtica i discursiva adient.
Luisi, tenint l’excelsa orquestra del MET al davant, capaç de seguir fil per randa totes les indicacions dinàmiques i expressives que el director desitgi, dirigeix un Siegfried de temps molt lleugers i d’una riquesa i brillantor extraordinària. Ja sabem que quan Wagner deixa parlar a l’orquestra en els grans moments, el resultat sempre és emocionant, però les òperes de Wagner també tenen molts moments de grans recitatius narratius, on l’orquestra aparentment és un suport al discurs dramàtic amb els celebèrrims leitmotiv com a protagonistes dels extens i detallats monòlegs o diàlegs que els protagonistes tenen i que en la majoria dels casos ens expliquen allò que ja sabem, doncs bé, Luisi, sempre amb la complicitat de l’orquestra, em va fer fruir com poques vegades, de tot aquest teixit temàtic, amb un so luxós, cuidat, de variades i riques sonoritats i sempre en constant evolució, mai morós, ni amb temps allargassats per fer un discurs manierista que acabés per avorrir-nos de tanta recerca de la bellesa. No, Luisi tensiona i accelera els temps, aconseguint que cada acte esdevingui com un gran poema simfònic on mai decaigués l’interès i sobretot sempre cuidant, com ja ho va fer en el Don Giovanni, estar al servei dels cantants.
És clar que al cinema no es pot apreciar si en els moments més brillants els tapa o no, ja que la presa de so és tan plana, que tothom sona igual i sempre molt present, sense diferenciació de plans sonors.
Fabulosa direcció, com també la interpretació per part d’una orquestra que amb direccions així esdevé inqüestionable, amb aquesta sonoritat tan càlida i espectacular.
El tenor texà Jay Hunter Morris va esdevenir la gran sorpresa d’aquesta representació. En el primer acte em va costar acostumar-me a la seva veu, no especialment agraciada, penetrant i poc heroica. Entre que la interpretació jovenívola, com ha de ser, era d’un carallot insolent i les sonoritats eren excessivament nasals, em costar acceptar-lo en un primer acte superat de manera vocalment digne i amb unes certes i fins i tot diria que lògiques reserves, ja que hem vist a més d’un Siegfried treure un primer acte bo, amb escena de la forja fins i tot espectacular, però incapaç de fer res més de bo en el segon i tercer acte, i això que canta quasi de manera omnipresent. Ell no, el va superar amb quelcom més que correcció, per a molts ja és un gran èxit però per a mi no, però un cop passat aquesta primera prova, es va superar en un segon acte magnífic i encara més en un tercer on a part d’algun petit símptoma de defallença, es va permetre el luxe de fer frases a mitja veu bellíssimes, i amb una expressivitat amorosa, quasi us diria que inaudita en un tercer acte del Siegfried on la quasi totalitat de tenors, matisen poc i es dediquen, els que poden, a col•locar les notes amb encert, sinó amb un martelleig feridor. Em va sorprendre molt i em va fer desitjar que malgrat que Jay Hunter Morris no és precisament un cantant de la primera volada, si es dosifica, pot esdevenir la solució per a molts teatres. No sé si és un cantant regular i si sempre està al nivell que va estar ahir. Potser la motivació de la transmissió als cinemes el va fer créixer, ja que no sent jove, m’estranya que no l’haguéssim sentit a parlar abans.
Benvingut sigui i si és flor d’estiu, ha deixat un Siegfried molt més que digne per a la posteritat. Avui per avui, no sé qui el pot cantar així, ja que ell canta totes les notes, no dissimula amb parlats i no crida, ni fixa, ni palanca les notes, ni fa portaments, ni tot aquell seguit de inmisericòrdies tortures auditives en que ens tenen acostumats els tenors que any rere any ho canten a Bayreuth quan programen la Tetralogia.
Al seu costat, o potser fins i tot per sobre, va quedar la grandiosa prestació de Gerhard Siegel, el tenor alemany que fa una autèntica creació de Mime. La gran sort de l’òpera al cinema, a part de gaudir en directa de funcions com aquesta, és poder observar tots i cadascun dels gestos expressius que els cantants fan i en aquest cas la interpretació de Siegel és portentosa. Si vocalment està esplèndid, dramàticament està a un nivell immillorable, fent del repulsiu personatge una recreació minuciosa i escrupolosa fins en els més petits detalls.
Seguint l’excel•lència del cast masculí, el Vianant de Bryn Terfel és superb en tots els aspectes possibles. La presencia escènica aclapara, el domini dramàtic és absolut i l’adequació vocal és total. Si a més a més Terfel està dotat d’una veu bellíssima, ja ho tenim tot, absolutament tot, per dir que el seu Wotan és el millor possible avui en dia, i es situa de mica en mica, al costat dels grans Wotan de la història de l’òpera. La veu potser ha perdut projecció en la zona més greu, s’ha abaritonat, però ha guanyat seguretat en l’agut i sobretot, composa un senyor vianant, autoritari, irat, arrogant, temorós i finalment derrotat.
Ja en Das Rheingold, Eric Owens ens va deixar bocabadats amb el seu Alberich cavernós i ahir va repetir la proesa de no desentonar amb la resta d’eminents cantants que l’envoltaven. Owens impressiona per la sonoritat d’una veu farcida d’harmònics profunds i la seva interpretació és repulsiva i llefiscosa com correspon a la criatura més antipàtica ( i mira que ni han) del Ring. Sensacional
Finalmenmt el poderós Fafner de Hans-Peter König va acabar d’arrodonir de manera luxosa (made in MET) aquest pòquer d’asos, amb la rotunditat d’una senyora veu, al servei d’un gran cantant que amb aquest rol no té gaire temps per demostrar-ho, ja sigui per l’amplificació per exigències del guió o un cop ferit mortalment per Siegfried, per la poca estona que li resta de vida per tornar-nos a recordar allò que va passar en el pròleg d’aquest monument operístic.
L’apartat femení també em va agradar molt, però reconec que és millorable i que avui hi ha cantants que ho fan millor que elles.
Debora Voigt, més centrada i menys feridora que altres vegades, ens va cantar un despertar molt emocionant. Voigt interpreta, quan vol, molt bé i s’implica fins el moll de l’os. Ahir emparada amb una veu d’emissió menys feridora i uns greus de sonoritats més rotundes, va lluir emotivitat, si bé quan la veu ha de passar del registre central a l’agut, s’engola i en el sobreagut s’escanya sense possibilitat d’estendre l’emissió més enllà d’una semicorxera, és a dir, l’apunta i talla i allò que escoltem és més un crit més o menys entonat, que un agut com cal. Tot i així en l’actuació d’ahir em va agradar força, és clar que jo hagués desitjat comptar amb Nina Steme.
Patricia Bardom és quasi una contralt i canta molt bé, però entre que la caracterització era massa glamurosa i la veu poc profunda, en la seva cabdal escena del inici del tercer acte hi va mancar misteri.
Finalment, l’ocellet del bosc a càrrec de Mojca Erdmann, va millorar una mica la valoració d’aquesta soprano, que amb la Zerlina em va crispar les neurones i en canvi com a ocellet, sense ser un rossinyol, tampoc va ser una cotorra, quedant prou bé i magníficament representada per un holograma la mar de simpàtic .
A Siegfried els directors d’escena tenen una mica més de joc dramàtic que a l’estàtica Walküre. Robert Lepage, que en la primera jornada em va decebre molt, després d’un pròleg amb possibilitats però que em feien preveure una omnipresència de l’artefacte hidràulic ideat per aquesta Tetralogia com a protagonista principal, va voler demostrar-nos que també sap dirigir al cantants, i el cert és que en cadascun d’ells s’apreciava un treball de caracterització i un discurs narratiu amb cara in ulls, quelcom que a la jornada anterior brillava per la seva absència.
Lògicament la famosa passarel•la mòbil que serveix per fer tots els papers de l’auca, prenia molt protagonisme, bàsicament com a pantalla per a reflectir-hi les imatges que en el format de vídeo ens portaran pels diferents indrets que descriu el compte.
La dramatúrgia és absolutament fidel i respectuosa amb el llibret, fins i tot diria que la posada en escena és tan tradicional com la d’Otto Schenk, tan elogiada pels tradicionalistes més inamovibles, com detestada pels provocadors progressistes. L’única diferència es troba en els mitjans emprats per explicar la història són ben diferents, alla on en el primer hi ha uns escenaris realistes i corporis, en el director canadenc hi trobem virtualitats visuals més o menys aconseguides. En qualsevol cas trobar una escena de la forja tan impactant com fidel a la de Schenk serà difícil i a Lepage sembla que li hagi fet por arriscar una mica més.
No tinc res a dir, en aquest Siegfried i en línees generals m’ha agradat i he agraït molt que els cantants no fossin comparses, i que el protagonisme no fos per la passarel•la, però trobo que tot el que havia de dir Lepage, ja ho va dir en el Rheingold i penso que moltes sorpreses no ens esperen en el Götterdämerung, per tant Much Ado About Nothing
Això si, vaig trobar que la solució del drac Fafner és indigne d’aquesta producció amb aspiracions de moderna i tecnològicament tan complexa.
Desitjo que aquesta producció m’arribi ben aviat en format vídeo i d’aquesta manera poder fer una copia per l’amic José Luis, que després de donar-nos un ensurt notable, ha hagut d’abandonar el cinema i per tant no l’ha pogut gaudir com de ben segur ho hagués fet. De moment aquest apunt li dedico a l’espera de fer-li la copia promesa i sobretot desitjant que es millori.
Cuidat!
SIEGFRIED
Richard Wagner
Siegfried……………Jay Hunter Morris
Brünnhilde…………..Deborah Voigt
Wanderer…………….Bryn Terfel
Erda………………..Patricia Bardon
Mime………………..Gerhard Siegel
Alberich…………….Eric Owens
Fafner………………Hans-Peter König
Forest Bird………….Mojca Erdmann
Conductor……………Fabio Luisi
Stage Horn Solo: Erik Ralske
Production…………..Robert Lepage
Associate Director……Neilson Vignola
Set designer…………Carl Fillion
Costume designer……..François St-Aubin
Lighting designer…….Etienne Boucher
Video Image Artist……Pedro Pires
TV Director………….Gary Halvorson
Hi ha quelcom més gran que Wagner?