John Cage (1912-1992)
Ahir vaig anar a una interessant conferència de preparació de Le Grand Macabre, on Miriam Grau-Tanner i el director d’orquestra Daniel Montané, ens varen ensenyar unes quantes claus essencials per entendre aquesta òpera, ja fos contextualitzant el procés creatiu de Ligeti, ja fos mostrant les claus musicals i els múltiples secrets que amaga la descomunal partitura.
En un moment de la brillant i didàctica exposició el mestre Daniel Montané (Erster Kapellmeister des de 2007 a l’Òpera de Bremen) ens va fer veure i escoltar el vídeo que avui us proposo.
No es tracta de cap broma, ni d’una innocentada, és una obra de John Cage (Los Ángeles, 5 de setembre de 1912 – Nova York, 12 d’agost de 1992), que podríem titllar com a mínim de molt provocadora, ja que el músic omple els 4 minuts 33 segons que dura, del silenci més absolut, és a dir, la “partitura” està absolutament plena, a vessar, de res. Com tots sabem els silencis també són música, però Cage ho porta a la radicalitat més absoluta i no hi posa res.
Hi ha partitura, blanca, blanquíssima i que com podreu veure el recordat mestre Lawrence Foster i alguns dels musics de la BBC Symphony Orchestra , s’encarreguen de passar les pàgines, fins i tot el mestre, entre el primer i el segon moviment, s’eixuga la suor, provocant un somriure generalitzat.
Els estossecs del més inquiets, pertorben més que mai el silenci, destruint l’essència de l’obra. Una obra que necessita d’un rellotge que guií al mestre, ja que seria miraculós que algun director fos capaç d’interpretar l’obra sense i fer-la durar els 4’33”. Qui sap, potser el mestre Oue, que no surt mai amb partitura, seria capaç de memoritzar-la amb els temps exactes.
En acabar veureu que el públic respon d’una manera entusiasta i no sabem si tot plegat és una immensa presa de pèl de dimensions descomunals o un experiment interessant, fins i tot més sociològic que musical.
Us deixo dos youtubes, en el primer teniu la interpretació sencera, amb la presentació del locutor inclosa, i tots els aplaudiments.
En el segon teniu en anglès, les explicacions del mestre Foster, per que us acabeu de convèncer, que la cosa és “seriosa”
Per suposat que el mestre Montané ens ha il·lustrat amb aquesta perla, en contraposició a Ligeti, que omple absolutament tot l’espai disponible, de notes.
No em digueu que aquesta setmana el blog no sigui una font de contrasts, eh?
Penso que el debat està servit, és clar que si tots empreu el “mètode Cage”, podeu deixar els comentaris plens de res i potser jo m’ho tindre ben merescut.
Com podreu veure, el primer youtube porta més de dos milions de visites, poca broma!
Que tingueu un bon dia infernems
IN FERNEM LAND 
I tant que és un experiment sociològic!
Curiosament, en el número d’aquest novembre d’una revista que sembla l’aparador de carn fresca i canora del món musical espanyol, hi ha una crítica d’un concert on es va interpretar (menys pistes si us plau!) aquesta obra. No esperava cap comentari profund en quelcom que és paper mullat però el panorama està tant malament que titllar-la provocativa era el més original… En resum, 4’33”, sense dubte, és molt més que un fenòmen acústic i cal posar-lo en relació amb teories sociològiques, psicològiques i filosòfiques del seu moment. No és extrany en el seu context..clar que avui en dia, no té cap més efecte que mostrar-nos quan retrassats estem en alguns termes. pq desgraciadament el públic no fa relectura del fenomen 4’33” sino primer contacte. Per això encara és vista com a quelcom provocatiu… Ai la provocació! És com les enquestes i els tangues, semble desvetllar-jo tot menys el més important… (malauradament la frase té copyright).
M'agradaM'agrada
I la música també es el silenci entre dos notes, però això es mes una forma de que es parli d’un que una broma o un experiment que demostra el que ja se sap per vies menys “estridents”, per molt que se la vulgui (i es pugui) treure suc. Hi ha un puntet pedant a aquestes coses. Si, però no (cal).
M'agradaM'agrada
El silenci entre dues notes, exacta, però és que aquí és entre el no-res.
Seguint l’escola Cage jo podria avui mateix presentar una simfonia 55’25” i a veure qui em riu la gràcia, el més espavilat és el qui arriba el primer.
No, no em calia.
M'agradaM'agrada
Genial Joaquim, lo comparto!!
M'agradaM'agrada
Si, i el llibre amb les pàgines en blanc, i el quadre en blanc, i ara la partitura en blanc…i la ment en blanc moltes vegades. No m’agrada. Suscribeixo fil per randa lo expresat abans per en José Luis.
M'agradaM'agrada
del meu apunt dedicat a l’expo al MACBA, gener 2010:
la primera exposició monogràfica dedicada a Cage d’Europa. M’ha interessat molt la part dedicada als Silencis, el piano preparat, i les composicions a l’atzar de la capsa Ching. Un divertit Cage “organitzador del so” apareix en vídeo improvitzant amb tota mena d’aparells i objectes, es compagina amb l’intel.lectual i conceptual artista que treballa amb Duchamp. Va ser el primer en desacralitzar la música, com a la pintura va fer Malevitx amb el seu quadrat blanc sobre fons blanc. I això, ja és història.
Un experiment tan vàlid (el silenci no existeix) com el de Ligeti i els metrònoms, que en directe, per cert, amb l’OBC va ser molt xulo.
M'agradaM'agrada
Hola Kalamar, “Poème Symphonique per 100 metrònoms” ha estat executada per l’OBC?
M'agradaM'agrada
sí, fa molts anys, van interpretar Honneger (Pacific 231 si no recordo malament), Ligeti, amb els metrònoms en filera a davant de tot i engegats per un jove director i més peces del XX. No trobo el programa de mà però tinc molt bon record.
M'agradaM'agrada
Vaja, no ho sabia. Moltes gràcies!
M'agradaM'agrada
Tot és experiment. Com diu kalamar, el silenci no existeix, però sí que existeix el seu concepte en el nostre cervell. De vegades una nota suspesa en l’aire pot significar més silenci que un silenci com aquest. Quan estem en una cambra anecoica no sentim res de l’exterior, però no hi ha silenci: ens sentim a nosaltres mateixos, la nostra sang, el nostre cor, el batec de les pestanyes…
Però sigui com sigui, el silenci provoca un canvi de ritme. I sobretot un canvi de ritme en les percepcions. El silenci pot fer que distraguem la nostra l’atenció encara que sovint és tot el contrari: la crida. Està bé experimentar.
Sí, té un punt de pedant. I tant. So what.
El so l’utilitzen a les pel·lícules, i el silenci (el seu concepte) encara més. La música és so i la seva absència. Sense absència no hi ha so. L’absència (especialment si és sobtada) d’allò que sona (que no cal que es tracti de silenci absolut –i ja hem dit que no existeix) fa que trenquem el ritme, hi prestem atenció, i valorem encara més la presència del so… i del propi silenci.
Un record del so del silenci.
Gràcies, com sempre, Joaquim.
M'agradaM'agrada
A mi m’ha interesat sempre la obra de Cage. Ara no se si ho recordo be però hi ha una partitura per el so que fa una porta rovellada. Es genial. A mi no em sembla una presa de pèl. Es una manera d’evolucionar en el pensament. Aquestes coses sempre s’han de contextualitzar en el moment històric en què apareixen. I el silenci com molts de vosaltres heu apuntat forma part de la música. Tots aquests autors del segle XX els trobo interessants perquè obliguen a enfrontar-te amb la música d’una manera absolutament diferent i novedosa , molt més activa per part de l’espectador, diria jo. Fan buscar dins d’un mateix, fan pensar i qüestionar-se coses..com també passa en altres disciplines artístiques (Malevitx i altres) l’art abstracte en general és considerat per molts, encara avui en dia, com una provocació. Passa igual amb les “performances”. I la “merda d’artista” (una obra del tot seriosa que va crear gran controvèrsia). En fi no acabaria mai. Es un tema que m’apassiona.
M'agradaM'agrada
Subscric totalment la darrera frase del Jose Luis.
Com que no vull fer acudits fàcils (se’n podrien fer molts) només vull agraïr que Bach, Hëndel o Mozart no “tiressin” per aquest camí per assolir la “genialitat”, us imagineu el que ens hauriem perdut?
M'agradaM'agrada
Per moltes justificacions que es vulguin aportar trobo inconcebile la opinió de tots el que d’una manera o altre voleu o preteneu justificar la vostra sapiència operística o musical.
A mi. aquesta representació em recorda el silenci que es fa en un acte commemoratiu en honor a una persona que ha fet el seu traspàs terrenal i es guarda un minut de silenci en el seu honor o de la seva ànima.
Apart de que em sembla un temps perdut per a la composició de lobra.
Sí ja sé que em direu que sóc un analfabet respecte a la meva manera d’entendre l’art musical i concretament l’operístic, però aquests silencis injustificables per ami no sé trobar-hi el seu mèrit. Davant d’això m’haig de rendir a la evident capacitat intel·lectual generalitzada en aquest món musical.
No voldria ferir pas ferir la susceptibilitat de les persones que llegeixin aquest comentari, simplemet pretenc exposar la meva opinió personal que moltes vegades no són compartides amb la majoria d’inferenmlaires com he observat en anterios comentaris els quals no he sabut exposar-los correctament o bé no han estat interpretats com jo pretenia.
Accepto el comentari d’en Joaquim com a eix principal d’aquest blog el qual ha d’entendre i mostra-lo als seus seguidors, però no comparteixo la opinió ni els comentaris de la Marga, de Kalamar ni de la eva d.on,
Ho sento, no trobo justificables la vostra exposició per molta realitat que potser sigui a la vostra manera d’entendre-ho.
M’agradaria ampliar els meus punts de vista respcte a aquest tema però prefereixo guardar-los per altres comentaris posteriors, no fos el cas de que armés un guirigall de contraversies.
M'agradaM'agrada
Isabel, quan he escrit el meu comentari anterior encara no habia vist el teu malgrat que tampoc comparteixo els teus reonaments ( ho sento)
M'agradaM'agrada
Ja ho veig. Cap problema. D’això es tracta oi? Si tots pensèssim igual seria molt avorrit.
M'agradaM'agrada
Una “boutade” más. Y van… Cómo se deben reir esos “creadores” a costa nuestra, cuando constatan que alguien les hace caso! Siguiendo esa línea de la nada todos podemos ser artistas, dónde está pues el valor de serlo?
M'agradaM'agrada
el que em fa més gràcia, per dir alguna cosa, és el públic quan acaba l’obra i criden bravo i Lawrence Foster amb cara sorneguera fa aixecar l’orquestra, que aquí mai discutirem si ho han fet bé o malament. Quina comèdia!
M'agradaM'agrada
Al meu parer el valor d’aquests creadors és “ser el primer en fer-ho i justificar-ho intel·lectualment”. Un cop algú ha portat l’art a aquest extrem del no-res ja està, la resta ja podem començar a buscar altres formes d’expressió perquè aquesta ja està esgotada. Contemplant l’obra Quadre blanc sobre fons blanc de Malevitx l’únic que pots fer és pensar (fins i tot pensar que t’està prenent el pèl- idea que personalment no compartiria). I si a més de pensar individualment ens fa pensar col·lectivament generant debats com aquest, ja està prou justificada l’existència d’obres com les que ens ha presentat en Joaquim.
M'agradaM'agrada
Obra? Cómo puede llamarse obra a la nada? La nada es NADA.
M'agradaM'agrada
Aquest es un altre dels comentaris intel·ligents que em deies, Joaquim? Mare de Déu…
M'agradaM'agrada
Yo tengo la partitura en casa, y me gustaría que mis niñas de 10 y 5 años la interpretaran alguna tarde,…..no estraría mal un silencio de casi 5 minutos…
Ahora en serio, el 4’33 ya es un clásico, por favor, no caben los sonrojos o el tirarse de los pelos. Puede o no gustar, pero forma parte ya de la historia de la música. Lo prueba el hecho de que Cage es uno de esos raros adorados u odiados , pero conocidos sobradamente por todos. Ahora bien el hecho de que el sielncio en la sala de conciertos tenga que ser absoluto, eso ya es más discutible. De hecho, si no me equivoco, creo que no era esa la finalidad del autor. Hace años se interpretó en La Coruña, hubo algún tono de móvil como espontáneo, alguna risa…, pero a nadie escandalizó.El ruido es parte de nuestro silencio.El silencio absoluto no existe, siendo puristas, no sólo hay ruido ambiental, el ruido eléctrico de todos los aparatejos que nos rodean; también nuestra respiración, el pulso orgánico de nuestro corazón…
No deseo ser excesiva en esto, yo prefiero a Brahms antes que a Cage, como la mayoría de los músicos y aficionados a la materia. De todos modos, el 4’33 es una obra representativa, tanto como el “Concierto para 100 metrónomos” de Ligeti, o las “Secuencias” de Berio. Y para los que aún muevan la cabeza despectivamente, les digo, la broma musical, como género, existe mucho antes que Cage.
M'agradaM'agrada
No sé com puc contactar amb voste..per tant li escric aqui. He descobert aquesta orquestra de cambra de músics molt joves d’aquí, ConjuntXXI!, que actualment tenen en gira la 4a Simfonia de Mahler en format de cambra. Van penjar aquest youtube d’un concert d’aquest diumenge passat a Vilafranca del Penedès. Crec que es molt interessant:
M'agradaM'agrada
Hola Javier.
Gràcies per compertir-ho amb tots nosaltres.
Seguiré la pista de les actuacions d’aquesta orquestra i si cal, informeren de la seva activitat, és clar que si.
Si vas baixant, veuràs que a la columna de l’esquerra figura el e-mail del blog, per si vols contactar privadament.
ximowb@gmail.com
.
M'agradaM'agrada
Sí, realment ja és un clàssic, amb el mèrit d’ésser el primer que ho proposa. Si fa no fa, com el Quadrat blanc sobre fons blanc de Malèvitx, en pintura. L’octubre passat es va fer al Palau, entre una obreta de Bach i els Carmina Burana d’Orff, per l’OSV. Al Palau encara va haver públic que no sabia què fer i no entenia què hi passava, que també deu ser la intenció original de l’autor, deixar el públic sense saber què fer. Sempre he pensat, però, que la “gràcia” d’aquesta obra està, justament, en les “variants” del públic: els comentaris, els sorolls… que seran els que marcaran la diferència entre una “interpretació” i una altra.
M'agradaM'agrada
En Colbran m’ha tret les paraules de la boca. A part de ser un exercici conceptual curiós, no hi ha art, no hi ha música, no hi ha res. La partitura és tan sols una excusa per prendre-s’ho seriosament. A final es crea un silenci incòmode, això és tot.
M’ha recordat una cosa: no fa gaire vaig veure un documental en què un elefant africà pintava unes teles que després s’exposaven en una galeria d’art londinenca, però al públic i als crítics d’art els deien que les obres eren d’un artista jove però brillant. Hauríeu de veure les lloanças que rebien les obres d’aquesta elefanta (era una femella, crec)… Hi ha molta pedanteria al món de l’art conceptual.
M'agradaM'agrada
No t’ho pots ni imaginar! I ha tantes anècdotes d’aquest tipus que s’han silenciat per tants interessos creats!
Crítics analitzant les eines apilades dels que havien muntat la exposició, etc.etc. El que passa és que la majoria de les persones, per por de passar per ignorants, o poc entesos, no gosen dir que no els agrada, que ho troben una presa de pel… I això t’ho diu un llicenciat en Belles Arts.
M'agradaM'agrada
Penso que tots aquests experiments no tenen res a veure amb l’art en general. Són conseqüència de la manca de idees i de talent i necessiten d’un cert esnobisme per poder-les digerir. Llastimosament s’acostuma a titllar de reaccionari el que no està d’acord amb aquest tipus d’art.
Ha sortit aquí el debatut tema de la “merda” de l’artista i em costa creure que ningú pugui veure la part seriosa.
Crec que els artistes, el grans artistes, fan obres enormes perquè les fan des de la humilitat, és a dir, per ells lo important és l’obra, ells es fan petits per a fer una gran obra. Malauradament penso que totes aquestes sortides de to es fan des de la pedanteria de qui es creu un gran artista. Si un gran artista fa una merda, és una merda. Tothom pot fer merda… però art, ART, oh! això està reservat per a uns pocs!!
Em penso que m’ha quedat una mica escatològic! Perdó!
M'agradaM'agrada
Te ha quedado muy bien. Es lo que se merece esta “No-obra”.
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Respecto l’opnió de tots els tertulians,però per mi alguns d’ells són com si em parlessin en japonés, zulu o xinès, no entenc res….
Ara si m’adono que soc d’una, dos o tres generacions abans del paleolitic!!
M'agradaM'agrada
Hay mucho snob suelto por ahí.
Esto es como una cámara oculta y ya está. Ni arte, ni música, ni no-arte, ni no-música.
Parece como si Foster le hubiera dicho a los músicos, ahora vamos a incomodar al público. Unos, seguramente los más patanes, incluso caerán en un estado de catarsis, otros se pasaran los 4 minutos 33 segundos en silencio respetuoso pensando en la lista de la compra del super, pero haciendo cara de intentar encontrar el mensaje divino. Habrá un tercer grupo que se inquietarán y emperezarán a removerse en sus asientos e intentarán evitar los espasmos nerviosos en forma de tos, sea como sea y quizás habrá unos cuantos que ante tanta patraña junta, intenten boicotear la farsa, pero mientras todo eso sucede y durante los incómodos 4 minutos 33 segundos, habrán sucedido cosas en la sala, se habrán percibido infinidad de interferencias sonoras que inhabilitan la esencia del presunto experimento, y todos, desde los que han pagado una entrada para esa sesión de psicoanálisis colectivo, hasta los que habrán cobrado por sentarse delante de sus atriles a pensar en la cesta de la compra o ver la cara de catetos de los que están sentados en la platea, habrán hecho el ridículo más espantoso desde que el mundo es mundo.
Yo creo que Cage cada vez que se monta este cirio, se parte el pecho en su cómoda tumba.
M'agradaM'agrada
Esta es una obra ideal para Knappertsbusch porque no le gustaba ensayar.
M'agradaM'agrada
Quería aportar mi granito de arena a los comentarios… Desde mi punto de vista, esta “anticomposición” no pretende ser una obra musical. No es más que una reflexión, un concepto, una forma de hacernos pensar y plantearnos qué son realmente la música y sus interpretaciones: un arte abstracto que no podemos tocar, efímero, que dura lo mismo que dura la representación y que reverenciamos a veces de forma excesiva.
Muchos otros artistas plásticos han acudido al no-arte como forma de reflexión, como los dadaístas, por ejemplo. La famosa estampa de la Mona Lisa a la que Duchamp pintó bigotes es una no-obra de este tipo. No podemos decir que es una obra de arte, porque precisamente nació para no serlo, para criticar el arte desde dentro:
http://es.wahooart.com/A55A04/w.nsf/Opra/BRUE-7YLJ68
Lo mismo pasó con un urinario que colocó del revés en una exposición y tituló “La fuente”. Tampoco es arte, es una idea o una crítica del arte.
No deja de ser una paradoja cómica: cargarse el arte desde dentro y con buenas dosis de humor.
M'agradaM'agrada
Exit through the giftshop
M'agradaM'agrada
querido Joaquim, de esta “liebre” podríamos hablar largo y tendido, sí…
espero que no se me tuerza nada y pueda ir a ver el Ligeti
besos,
M'agradaM'agrada
Els hi podien haver fet tocar aixó amb la flauta als meus fills…
M'agradaM'agrada
Soc “rara avis” . Per a mi és molt més suportable aquesta representació, amb tots els ets i uts, que no pas la de Ligeti.
La interpretació del silenci és complicada …
Gràcies Joaquim per aquesta proposta tant interessant .
M'agradaM'agrada
Bona tarda. Apunteu-me a la banda dels snobs, pedants, ‘patanes’ i admiradors de merdes d´artistes enllaunades.
Salutacions a tots/es.
Xavier C.
[P.S.: En escriure això, anem per 32 respostes. Algo tendrá el agua cuando la bendicen…]
M'agradaM'agrada
Avui, em fa molta mandra….estic totalment d’acord amb José Luis, Colbran i alguns més del blog, tots sabem que els silencis dins d’una obra i entre nota i nota tenen vida pròpia son tan importants com qualsevól altre nota i pertant formen part de la mateixa, grans compositors han escrit silencis amb uns efectes més que impressionants, ( els concerts per a piano d’en Beethoven, per exemple ) ja he confessat en altres ocassions d’els meus básics coneixements de Música, però molt personalment em nego a acceptar el “silenci total” amb partitures en blanc i els instruments a la má ,com a ” representació musical.”… aixó sería acceptable , i només per els músics , com ejercici de memorizatció i preparació en assajos o abans d’un concert que no deixaría de ser una extravagancia però es veritat que també hi hán directors extravagants…
Canto en un cor de Gospel i durant 30 minuts abans de cantar junt amb altres ejercicis,,interioritzem i relaxem , tot aixó, sempre amb absolut silenci, per a mí te un motiu i una raó, i es força profitós… però el que em sembla més que ridícul es que surti un director amb pertitura en blanc, passi fulls, i els músics amb instruments , fins aquí, encara, ( per allò de la relaxació i sempre a porta tancada…) però, que hi hagi un pùblic que reaccioni amb aplaudiments convençuts i conduits per algún sentiment …..perdoneu-me però no m’ho crèc…….
I ara em bé al cap que, aquest fet no deu de ser tant novedós doncs, recordo que un prestigiós Mestre de Cant Coral ( fa moooolts anys…) ens va explicar que ell a Londres va asistir a un concert una de les peces es titulava ” SILENCI” van sortir músics i director i van estar en silenci 2 minuts , recordo que ell comentava que el públic s’ho va pendre com a broma i van aplaudir molt…..
Algú de la meva “quinta ” ho recorda……?
M'agradaM'agrada
Já, ja, només tinc curiositat……com dirigiría aixó el Mestre Oue….?
M'agradaM'agrada
Efectivament. L’exemple més gloriós: Quart concert de Beethoven. Op.58. Sol Major. Andante con moto. Inici amb atac de la corda, sec i vigorós, silenci gloriós, resposta en forma de pregaria del piano, timid i suplicant, silenci gloriós, resposta de la corda, no tant enèrgica, silenci gloriós, el piano poc a poc aixeca el vol, cada vegada mica més valent, silenci gloriós…i el diàleg segueix fins a la victòria final del solista. A mi m’agrada parlar d’aquets silencis. Del que són. Del que signifiquen. De la música que tenen dins. De la seva absoluta genialitat. De la seva absoluta grandessa.
M'agradaM'agrada
Fantàstic Josep. Un exemple gloriós. Gràcies!
M'agradaM'agrada
………………………………….
………………………………….
………………………………….
………………………………….
………………………………….
M'agradaM'agrada
😆
M'agradaM'agrada
Ara sí que m’has convencut
M'agradaM'agrada
Encara recorde eixe dimunendo fins al no res de l´Adagio final de la novena de Mahler. Després d´una explosió de sensacions indescriptibles….l´auditori va enmudir. Ho vaig viure no fa encara un any al Japó. Com a músic vaig sentir per primera vegada el silenci que moltes obres requereixen en acabarles. A dalt de l´escenari la pell s´en va posar de gallina….el suor que dona un quart moviment d´aquesta simfónia es va tornar més càlid i màgic a l´últim. Cap dels 100 músics que n´erem a dalt es van moure, els arcs de les violes i els cellos continuaven el seu diminuendo sense produir cap so més que el mateix silenci. Les gotes de suor de Gergiev en caure al terra era el més semblant al só que es produia en una sala de 2000 persones plé de gom a gom. Va durar eixe silenci més de 4’33” Això és art pur…però després de una hora i vint de la millor música.
Moltes obres requereixen eixe silenci en ser ejecutades…la sisena de Tchaikovski, Tristan e Isolda, el mateix Parsifal…i així fins a moltes. Us asegure que després d´acabar en un increible pianissim…li fotria una bona bofetada al tipo que aplaudeix o trenca la màgia amb un insoportable bravo. Tal vegada Cage va decidir fer teràpia amb aquesta tonteria de “no sé què” per a no ser violent amb eixe públic que no sap apreciar un silenci( de bon rotllo,eh?). 🙂
M'agradaM'agrada
Quanta raó tens, Bernardo! Aquests silencis reverencials que cada cop costa més de trobar als teatres i sales de concert per culpa dels energumens de torn no tenen preu. Són uns instants que, quan passen, sempre m’esborronen.M’imagino que per a vosaltres els músics, que us hi heu deixat l’ànima, deuen ser d’una intensitat bestial. Estic segur que amb aquests sí que devem combregar tots els que passem per aquí…
M'agradaM'agrada
M’agrada moltissim tot el que has escrit. I el final de la sisena de Tchaikovski, precisament per Gergiev, es un dels moments més inoblidables que he viscut.
M'agradaM'agrada
Si senyor! Si senyor! Exacte! Exacte!
M'agradaM'agrada
be, ja está tant dit que només puc afegir un ‘genial, Joaquim!’. un altre contrast al teu blog, fantástic! m’encanta el debat que has provocat!!
aixo de l’art es tan relatiu! i el art conceptual s’en surt de les classificacions habituals com son música, arts plastiques, literatura etc. el que compte son unes idees, no la virtuositat al executar una obra. a la pintura els suprematistes buscaven una mena de ‘nada’, van pintar blanc sobre blanc o negre sobre negre.
les explicacions de Foster em semblen molt coherents per aquesta obra de silenci. potser no sigui tan original la idea de una obra de silenci – però les idees es repeteixen, tot es repeteix i cada persona les expresa d’un altre manera.
gràcies Joaquim per aquest divertiment en el fons tan profund!
M'agradaM'agrada
Sempre em sorpreneu i m’agrada tant!
Imaginava que hi hauria debat, de fet us ho demanava, però m’agrada molt com s’ha desenvolupat i la quantitat de coses que s’han dit i com s’han dit.
L’esforç, que ho és, d’escriure cada dia un apunt, té recompenses com aquestes. Totes les aportacions m’han fet pensar, totes, les del compte inclosa, una perfecta seqüència que no sé si és artística, però si estètica.
Moltes gràcies, de veritat, no sabeu fins quin punt m’enorgulleix el nivell de la participació d’aquest apunt. No m’estranya gens que molta gent es sorprengui amb IFL, jo el primer. Em cau la baba.
Me’n vaig a escriure l’apunt….fins ara
M'agradaM'agrada
has de reconèixer que les noies pedants hem estat molt més pacífiques. I sí, jo també penso que és un experiment artístic.
M'agradaM'agrada
Interesante lo que comenta el añorado Mtro. Foster pero no me convence, lo veo más como un experimento sociológico que como una obra de valor musical. Distinto son esos silencios que se producen en el final de la 9ª de Mahler o de la 6ª de Tchaikovsky que nos erizan la piel por la emoción y desesperanza que nos trasmiten estas obras, ambas escritas en el portal de la muerte de sus autores.
Como nota de humor diría que la ventaja de tocar esta obra de Cage es que no podrán criticar la interpretación de la orquesta… aunque no me extrañaría que algún conocido crítico escribiese algo como ” la BBC está en un estado lamentable… los violines desafinaron en el compás 55 porque no tienen concertino estable”. Ah no, espera, eso ya lo escribió sobre la OBC!!! También me pregunto si la SGAE cobraría derechos de autor…
M'agradaM'agrada
Genial lo de la SGAE!
M'agradaM'agrada
Muy bueno, Silvia…..
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Cage – 4’33” | Ancha es mi casa