Hugo Bolívar, Jordi Aymerich, Pere Lluís Biosca, Pablo Dacosta, Dani Espasa i Jordi Domènech al Teatre Principal de Sabadell 16/12/2011 IFL

El tercer concert del Cicle de Cambra de la Temporada de Joventuts Musicals de Sabadell ens va regalar ahir una vetllada preciosa amb el Cant de la Sibil·la, interpretat per Jordi Domènech i el Cor La Xantria dirigit per Pere Lluís Biosca.

Precisament Pere lluís Biosca ens va fer una interessant i útil presentació del concert, centrada sobretot en l’explicació i contextualització sobre El cant de la Sibil·la i sobretot de la particular i interessant versió que vam escoltar al Teatre Principal de Sabadell.

Previ al Cant de la Sibil·la el Cor La Xantria, en aquesta ocasió format per Hugo Bolívar (contratenor), Jordi Aymerich (tenor), Pere Lluís Biosca (baríton i director) i Pablo Dacosta (baix) substituint a Elies Benito, acompanyats per Dani Espasa a l’orgue van interpretar de la Prophetae Sibyllarum d’Orlando di Lasso (1532-1594), els motets Carmina Chromatico, Sybilla Persica, Bybilla Libyca i Sybylla Samia.

Si us he de ser franc, aquesta primera part m’ha alarmat una mica, ja que aquests quatre membres del Cor La Xantria, van estar vocalment desequilibrats i amb algun problema notori d’afinació. La part més aguda a càrrec del contratenor, sobresortia en excés en front a les altres veus, quedant el conjunt harmònicament afectat, una mica apagat i bastant insegur.

El decorat va canviar radicalment amb el Cant de la Sibil·la, on l’extraordinari contratenor Jordi Domènech va concentrar quasi totalment el protagonisme amb la seva poderosa veu de projecció contundent i sobretot amb una expressivitat magnífica i magnètica, que va donar precisament una varietat i progressió dramàtica notable a cadascuna de les estrofes, prèviament precedides per la recorrent antífona “Al Jorn del Judici parrà qui haurà fet servici” que canta el cor, amb uns arranjaments progressius molt interessants que s’iniciaven amb l’austeritat gregoriana per anar evolucionant fins les harmonies més elaborades de períodes posteriors.

Aquí els components de La Xantria van estar equilibrats en l’emissió i molt més encertats en l’afinació, sent un suport ideal per donar més varietat i un sentit més dramàtic a l’obra.

Però no hi ha cap dubte que el gran impacte i el catalitzador del gran nivell assolit va ser Jordi Domènech. Jo no sé sin hi havia algun tractament acústic, però talment semblava que el Teatre Principal tingués una lleugeríssima reverberació eclesial, que donava a la interpretació el caire adient i climàtic ideal. El cas és que l’expressivitat del contratenor em va posar d’immediat en situació i vaig seguir amb extraordinari interès cadascuna de les variants estrofes, ja que Domènech les dotava amb intel·ligència, de matisos expressius molt notables i canviats, emprant recursos tècnics que dins la sobrietat que l’obra requereix i sense trair mai l’acurat treball estilístic, van fer que la interpretació fos impactant. Les darreres estrofes van estar ornamentades amb unes variacions, com ja he dit, del propi Jordi Domènech, molt interessants.

Un gran concert, sense cap mena de dubte, que a part de ser de minsa durada, se’m va fer més curt encara degut precisament a la qualitat de la interpretació.

Un concert magnífic que bé mereixeria  repetir-se en altres indrets, ara que és precisament l’època propicia per interpretar aquest Cant nadalenc que es remunta a l’antiga Grècia i que va tenir en l’edat mitjana, un cop incorporat al cristianisme, el seu màxim esplendor. Ara, un cop declarat per la UNESCO Patrimoni Cultural immaterial de la Humanitat (16/11/2010) torna a resplendir amb força i sembla que es garanteix la seva imprescindible preservació.

Us deixo un youtube promocional del Cant de la Sibil·la per Jordi Doménech i el Cor La Xantria.