IN FERNEM LAND

LICEU: LINDA DI CHAMOUNIX


Quan el Liceu decideix fer-ho bé ho fa molt bé.

Podem estar o no d’acord amb la línia artística de Joan Matabosch des de que va agafar les regnes de la direcció artística del Gran Teatre del Liceu, però ningú podrà negar-li una llarga llista d’encerts que sobrepassen amb escreix les errades i pífies, que també les ha tingut.

Quan es decideix a programar una òpera com Linda de Chamounix o es fa amb el millor repartiment possible o més val no programar-la, ja que l’obra a part d’una horeta més om menys inspirada, la resta és, al menys per a mi, d’un baix nivell musical alarmant.

Donizetti no va signar amb aquesta òpera una de les seves grans òperes i si roman més o menys oblidada, per alguna cosa deu ser. Ara bé, si tenim cantants com Damrau, Flórez, Tro, Orfila, Spagnoli i de Simone disposats a defensar amb tot el seu estratosfèric saber una òpera com aquesta, no els hi direm que no, ja que ells converteixen el que canten en or i diamants. Caram amics, quin festival!

L’òpera és com una mena de pastitx, on trobarem frases musicals de Maria Stuarda, Roberto Devereux o L’Elisir d’amore, en una barreja poc encertada, al costat d’alguns moments vocals i melòdics certament brillants, però no és, malgrat ser una de les últimes òperes de Donizetti, una òpera que denoti una especial maduresa i evolució, i sobretot els moments que pretenen ser més còmics, literalment es podrien tallar i no crec que ens perdéssim gran cosa.

Musicalment no es necessita un gran director d’orquestra, més aviat es necessita un director que la faci el més lleugera possible, que deixi tot el protagonisme a les veus i que mantingui la quadratura per tal de no trobar-nos en un ensurt imprevist. Marco Armiliato va complir, però no li hagués anat gens malament una mica més de desimboltura en els temps, sobretot en el tediós tercer acte. La seva prestació és meritòria, ja que en aquestes òperes l’Orquestra del Liceu tendeix a sonar com una banda i ahir la qualitat sonora era prou evident, malgrat que tampoc va succeir res especialment brillant.

Si l’orquestra va estar correcta, el Cor del Gran Teatre del Liceu, que en aquesta òpera ha de cantar força, va estar millor, amb un so bonic, conjuntat i amb una bona projecció.

Però amics aquesta òpera, com totes les període belcantista, és veu i cant, i en això ahir vam ser molt afortunats.

Diana Damrau és una notabilíssima soprano, potser a la recerca d’un nou repertori encara ben bé per definir, un cop passats els seus espectaculars inicis com a soprano lleugera. La seva veu va agafant un cos i unes tonalitats que fan preveure un futur molt més líric que lleuger. Ahir va cantar per primera vegada Linda di Chamounix i va ser un autèntic honor que ho fes al Liceu.

Com ja sabeu, Linda va ser escrita per a la Tadolini, una soprano que no era pas lleugera i més aviat tenia una registre central i greu poderós (penseu que Verdi havia previst que cantés Macbeth i tan sols la bellesa de la seva veu va fer que no l’estrenés ella) i això es nota al llarg de tota la partitura on ens adonem que Donizetti li demana un gruix, una consistència i un temperament dramàtic gens normal per a les típiques lleugeres. Damrau que llueix una veu preciosa, té un bon cos vocal, no sempre suficient o no sempre projectat de manera homogènia, però tret de l’ària de sortida, on hom podria preveure que seria el seu gran moment i on es mostra en excés cautelosa (a l’assaig general de dissabte també), exhibeix una varietat descomunal de magnífics recursos expressius i tècnics. És molt musical i intensa, gens amanerada, sempre al servei de la partitura i no es recrea de manera manierista en els moments propicis. En l’esgotador segon acte, on ha de cantar 4 duos i la brillant escena de la bogeria, em va entusiasmar. El seus reguladors, els pianíssims o les notes atacades en sec, mai en portamento, no serien de tant impacta si al darrere no hi hagués una exquisida línia de cant, d’extrema musicalitat i teatralitat. A l’escena de la bogeria, molt més dramàtica que pirotècnica, Damrau va fer una recreació realment convincent que motivà que tot el teatre esclatés en una atronadora ovació al finalitzar el segon acte. Un triomf sense discussió. Ho tenia realment difícil, però amb la intel·ligent utilització dels seus importants mitjans, de la tècnica i la musicalitat més exquisida, va triomfar. No podia ser d’altre manera.

Juan Diego Flórez també debutava cantant el rol de Carlo. Si bé és un rol molt belcantista, no és un rol per a un tenor contraltino, com és ell, però ja us vaig dir arran del fabulós recital del dia 3, un regal com bé sabeu, que la veu semblava que havia agafat una mica més de cos i que el registre greu ara era molt més audible. No seria sincer si us digués que la veu de Flórez no queda mai tapada per l’orquestra, no. En alguns moments, sobretot al tercer acte i en el duo amb el Prefecte, la veu va quedar tapada i això que durant tota la representació va tenir una perillosa tendència a apropar-se al fossar de l’orquestra, fins i tot sortint de l’àmbit escenogràfic, per tal d’afavorir la seva projecció, però el volum és el que és i aquest avui per avui és l’únic handicap d’aquest aristòcrata del cant.

No hi cantant avui en dia que em produeixi aquesta senyorívola satisfacció al escoltar-lo. Les àmplies frases dites amb aquella elegància, sense que la respiració s’endevini, el fraseig claríssim, l’emissió perfecte, la construcció de les línies melòdiques, la suspensió del so, el control de la respiració i els silencis expectants, tot en l’art d’aquest grandiós tenor em produeix un enorme plaer. No he parlat encara dels espectaculars aguts emesos amb afinada precisió, ja que el seu cant, per sort, és molt més grandiós que un d’aquells aguts que surten aparentment de manera imprevista i fàcil, provocant l’admiració de tothom.

Si alguna vegada hagués d’explicar el que és el belcanto, ho tinc clar, posant la gravació de “Se tanto in ira agli uomini”, l’ària de Carlo al segon acte, ja ni hauria prou. Música i cant en estat pur, fascinació i admiració eterna per aquest tenor.

Pietro Spagnoli interpreta Antonio el pare de Linda, un rol bastant gris, amb una ària anodina a l’inici de l’òpera, un duo bastant rutinari amb el Prefecte i un altre més dramàtic amb la seva filla Linda, com a números més destacats. No sé si Spagnoli és el cantant ideal per aquest rol o aquests dies pateix d’alguna lleugera indisposició, però sota el meu punt de vista i del públic en general, si ens cenyim als aplaudiments, va ser el cantant menys celebrat. El cas és que el seu cant va ser bastant pla, sense prou empenta dramàtica i amb una certa inconsistència en alguns moments, tot i així la seva més que correcta prestació va millorar molt la del dia de l’assaig.

Fabulosa Silvia Tro Santafé, la mezzosoprano valenciana que un altre cop m’ha entusiasmat. Llàstima que el rol de Pierotto no tingui moments més brillants. Ni la cançó d’entrada, aquella espècie de leitmotiv que s’anirà repetint en els moments més cabdals de l’argument, ni l’ària que segueix, siguin moments especialment brillants de la historia donizettiana. El moment més bonic i que ella va saber aprofitar fins l’última nota, va ser el preciós duo amb Linda, on totes dues cantants van arreplegar-se en la seducció que aquests duos femenins provocaven als compositors d’aquest període. Deliciosa cantant que hauria de ser fixa en les temporades liceistes.

Bruno de Simone el baix cantant italià, és el cantant ideal per aquest rol. Rol per altre part decididament impossible, que allargassa en excés l’òpera i que no va inspirar en excés a Donizetti, per dir-ho de manera políticament correcta. Va estar esplèndid, tot i que ja sabem que la seva veu, a part de ser molt sonora, no és precisament la d’un basso buffo. Tenir-lo en aquest repartiment, no deixa de ser un luxe.

Sensacional Simón Orfila. La veu està agafant definitivament les tonalitats de baix que tants i tants li reclamaven fa anys, malgrat la seva joventut. La sonoritat és rotunda i el volum molt més que considerable, va fer trontollar en alguns moments els fonaments del teatre. La línia és magnífica i de seguir en aquesta projecció no trigarem a veure com la carrera s’internacionalitzarà de manera definitiva en els grans teatres, per on ja està cantant, però sobretot en rols de primer nivell. Si en el duo amb Antonio i en el concertant que tanca el primer acte, va estar magnífic, en el duo del tercer acte amb Carlo es va créixer encara més i em va impressionar especialment. En sortir a saludar al finalitzar la funció, va rebre una ovació que de ben segur el va emocionar.

Jordi Casanova i María José Suárez, en rols molt més petits van complir com a Intendent i Maddalena.

La producció amb direcció escènica d‘Emilio Sagi, escenografia de Daniel Blanco, vestuari de Pepa Ojanguren i disseny de llums d’Albert Faura va agradar i fins i tot va motivar bastants bravos del públic.

Jo penso que és una producció correcta, amb algunes incongruències estètiques poc explicables (vestuari i cotxe del primer acte no pertanyen al mateix període històric), però sense res que pugui provocar ni grans adhesions, ni cap mena de rebuig. Una producció més aviat plana, amb un cert tractament estètic d’agradable visió i poca cosa més. La veritat és que en aquest sentit Sagi no s’ha embolicat en solucions impossibles per una òpera dramàticament impossible. La seva solució és prou intel·ligent i ell, com a bon home de teatre que és, sap que mai podrà ser el protagonista si al capdavant té un dream team del belcanto.

Una nit per no oblidar i el més curiós és que ho és en una òpera perfectament oblidable.

No us ho perdeu!

Caldrà veure que fan els magnífics cantants de l’altre repartiment.

Finalment us diré que no he comprat el programa de mà. Costa 9 €, és molt prim i no porta el llibret, és clar que no és que estigui interessat en aquest llibret, però em sembla que aquest preu per un programa tan escardalenc és directament una estafa.

Un comentari

  1. El dúo de Tro-Damrau, el aria de Flórez del
    2º acto y el aria de la locura (esos Non e ver ponían la carne de gallina) compensan muchos otros fragmentos soporíferos en los que este increíble reparto no tiene oportunidad de lucirse como es debido.
    Mucho coro “viva, viva”, mucho recitativo sin interés, el típico cura que recomienda cómo tratar a los locos… Nada nuevo bajo el sol. ¿No podían haber escogido otra obra de Donizetti un poco más digna?
    Aún así, repetiré (varias veces)

    M'agrada

  2. Xavier C.

    la-la-la-la-la-la…. avui no t´he llegit ni ho penso fer fins d´aquí a uns dies…. la-la-la-la-la-la…. marxo i no torno a aquest post, que tingueu tots un bon dia…. la-la-la-la-la-la

    M'agrada

  3. Concep

    Bon dia:
    Em va fer molta il·lusió conèixer-te personalment i et demano disculpes ja que teníem molta pressa i no vam poder parlar gaire.
    Va ser una nit màgica, un veritable festival com bé dius.
    Em va agradar tothom i això és ben difícil, també em va agradar l’obra, que encara que no sigui de les millors té molts moments molt bons. El millor de la temporada, per ara.

    M'agrada

    • Hola Concep.
      A mi també em va fer il·lusió, això de posar una cara a algú que fa temps que tens identificat com una fidel infernemlandaire és molt gratificant.
      A veure si un altre dia podem parlar una mica més.
      Vam gaudir ahir, eh?

      M'agrada

  4. M’en alegro un munt de que gaudisiu i dexesiu a banda la qualitat de l’opera i el seu argument desfasat a dia d’avui. Las veus es mereixen de que te n’oblidis de tot aixo i et concentris en elles. Per mi com ja saps el dia del asaig va estar perfecte i espero encara mes el segon cop el divendres. BON NADAL a tots els infermendalistes !!!

    M'agrada

    • Home Miquel, deixar de banda la qualitat musical d’aquesta obra no és tan fàcil, ja que hi ha moments que pegaria un calbot a Donizetti, sobretot si penses en les magnífiques òperes que va composar i la diferència amb aquesta.
      també sap greu que un cast tan espectacular estigui al servei d’aquesta òpera, no penso tant en Damrau i Floórez, sinó en els altres que han de defensar una partitura tan mediocre. Sílvia Tro s’emporta la pitjor part.

      M'agrada

  5. Pasaré tu reseña a mi hija y acompañante, a quien espero poderte presentar el 8. Aunque el argumento de la obra sea banal a tope, Donizetti es Donizetti y Florez, Damrau, Spagnoli (qué raro que haya estado mal, a mí me encanta), y Orfila y cía seguramente nos dejarán con la boca abierta y el ojo húmedo.
    Abrazos (impacientes).

    M'agrada

    • Gabriela, no es que Spagnoli esté mal, es que no está a la altura de los demás, que es muy diferente.
      El argumento, pero tambien la partitura tiene un exceso de banalidad musical, sobretodo si piensas que dura tres horas!!! y luego diran de Wagner

      M'agrada

  6. M’alegra molt llegir la teva crònica i veure que vau gaudir d’allò més amb el cant d’aquest repartiment d’autèntic “luxe”. Sincerament crec que el “tàndem” Flórez/Damrau es, ara per ara, imbatible en aquest tipus d’òperes, es clar que si acompanyant-los ens trobem amb Orfila, Tro, Spagnoli i De Simone, som davant d’una representació memorable. Estem esperant amb candeletes que arribi divendres per tornar-los a escoltar.
    Una abraçada

    M'agrada

  7. dandini

    Em toca la darrera funció ,espero que aguantin tots i en gran forma fins el final .Miraré si puc repetir abans pero em sembla que ho tinc força difícil.M’interessa molt el repertori extrarossinià d’en Juan Diego,estem de sort doncs el 2013 cantará Elvino al Liceu al costat de Patrizia Ciofi.Diana Damrau crec que és una de les millors cantants del moment ,al Met la seva Lucia( a veure si la ve a fer al Liceu ben aviat) va ser la més celebrada de la decada,segons crítica i resposta del públic.Totalment d’acord amb el que dius de Silvia Tro Santafé en el seu tercer rol liceista.Ella está fent una gran i merescuda carrera internacional.Os deixo un enllaç de la seva extraordinaria Rosina de l’Opera de Viena. http://www.youtube.com/watch?v=0h_UT3qQXsI

    M'agrada

    • Si Dandini, aquesta loteria que ens ha tocat aquesta temporada als del torn T (la majoria de darreres funcions) ens obliga a anar a alguna altre. En aquest cas és difícil mantenir-se cast sense caure en la temptació d’anar-hi abans, són molt i molt bons i paga la pena repetir.

      M'agrada

  8. timamót

    Què bé!
    Esperem que el dia 30 continuïn en estat de gràcia els cantants. L’òpera, com ja has dit, no és una meravella, però anirem amb ànim d’escoltar i gaudir de les veus.

    M'agrada

    • Si tan sols aneu amb aquest ànim ho gaudireu doblement, ara si per aquelles coses comenceu a meditar i a pensar que Donizetti també és el compositor de Lucia, Roberto Devereux, Maria Stuarda, Don Pasquale, La Favorita, Lucrezia Borgia, Anna Bolena, L’Elisir d’amore, Poliuto, Caterina Cornaro o Don Sébastienn, aleshores definitivament t’empipes.

      M'agrada

  9. Crònica “assuriana”, d’una estrena:

    Ahir a la tarda tenia pensat anar a encarregar a plaça les coses pel dinar de Nadal, i mentre parlava amb la meva sogra i amb l’Anna Maria que si n’hi hauria prou amb mig quilo d’això o no n’hi hauria prou amb tres quarts de quilo d’allò altre, vaig explotar: “Vinga, va!, decidiu-vos d’una vegada, que tinc tard!

    Anna Maria: Tard?… Per què?…

    Assur: Perquè a les 7 vull agafar el tren per anar al Liceu, i ja són quarts de 6. Vull dutxar-me i afaitar-me i encara no tindré temps per…

    Anna Maria (interrompent-lo, estranyada): Al Liceu?… A què fer?…

    Assur: A veure un “estriptis”, si et sembla!… Va, decidiu-vos, que ja és prou tard!

    Anna Maria: Va, seriosament! (a ella, i a imi, naturalment, se’ns escapa dir, quan parlem: “en seriu” en lloc de dir “seriosament”, però això, em sembla, ens passa a tots, oi?): Què hi vas a fer al Liceu?…

    Assur: Avui és l’estrena de la “Linda de Chamounix”… O és que no te’n recordes que pel meu aniversari em vas regalar una entrada?

    Anna Maria: I és clar que me’n recordo… Però no era pas per avui, ja que per al mateix dia de l’estrena ja no hi havia entrades quan ho vaig mirar pel caixer automàtic… No recordo exactament per a quin dia era, l’entrada, però sí que recordo que no era fins per passat Nadal…

    Assur (contrariat): Ondia… Així… No és avui?…

    (L’Assur, que no s’acaba de creure que s’hagi equivocat, es treu l’entrada que, per la precaució de no deixar-se-la, ja s’havia guardat a la cartera, una entrada que s’havia mirat per comprovar, tal i com ho recordava, que la representació començava a les 8 de la tarda-vespre…, però no havia mirat el dia, que era el 27 i no pas el 20 de desembre i, després de reconèixer-ho, continua:)

    Així, què?… Quanta carn picada de vedella encarrego per fer la pilota?… Penseu que aquest any en serem dos més a dinar, eh?…

    M'agrada

    • Òndia Assur, em va estranyar. Et vam esperar a la sortida i ja podíem anar esperant…
      Desitjo que l’escudella sigui ben assuriana i sobretot que tothom toqui pilota.
      ja ens explicaràs que t’ha semblat aquesta Linda, jo penso que sortiràsben content i eixerit.

      M'agrada

  10. alex

    Muy buena crónica Joaquim y efectivamente, los dos casts vocales ( repito, los dos) son de máxima o gran categoría.
    Me alegra muy mucho por la excelente Silvia Tro que en su carrera de mezzo belcantista, es notablemente apreciada en Alemania, Austria e Italia y ojo! con la georgiana Kemoklidze , muy buena voz también y con un físico envidiable ( lo cual está bastante de moda entre las cantantes georgianas, je…je…)
    Iré en principio el 27 ( primer cast) y el 4 (2º cast)
    Buenas Fiestas a tod@s!

    M'agrada

  11. Josep Olivé

    Efectivament, òpera que s’ha de disfrutar només des del punt de vista belcantistic. Si el repartiment és com el del Liceu i tenen un dia “normal” aleshores l’èxit de la funció està assegurat. Bé, espero arribin tots els cantants sans i estalvis a les funcions que hi aniré per a disfrutar com els que ho varen disfrutar ahir.

    M’alegra haver llegit que l’orquestra sona bé, perque tambè estic d’acord que en aquest tipus d’òperes les prestacions no són massa reixides. I pel que respecta a Sagi doncs que mai m’ha decepcionat.

    M'agrada

  12. anna

    No tinc res a dir. Tu ja ho has dit tot. Va ser una nit per recordar. Jo no coneixia gens aquesta òpera però tot i que no em va agradar gaire (he de tornar-la a escoltar) l’espectacle d’ahir va ser extraordinari.

    M'agrada

    • Si l’has de tornar a escoltar, busca un repartiment de nivell similar al que vas escoltar ahir.
      Les versions existents acostumen a estar bastant retallades i la del Liceu, tret de l’obertura, em sembla que no li falta res.

      M'agrada

  13. tristany

    El preu dels programes de mà del Liceu no és que sigui de jutjat de guàrdia: és directament de tribunal constitucional.
    M’alegra enormement que ho passéssiu tant i tant bé, jo encara he d’esperar uns dies.

    M'agrada

    • La direcció del Liceu del creure que és millor no vendre el programa a un preu més econòmic i que es quedin molts exemplars per vendre i després posar-los a la pila del greix a la botiga de l’Espai Liceu.
      No ho entenc Tristany, 9 € aquella merdeta i perdoneu l’expressió sembla que se’n fotin, i torneu-me a perdonar.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      Més: hi han articles que repeteixen. Vull dir que si ja tens el llibre d’una anterior Linda és possible que et trobis informació repetida en el d’aquestes representacions. I 9 Euros quan a més no hi ha el llibret em sembla una burla. I sóc dels que m’agrada tenir el llibre, però en el cas del Liceu intento al manys no repetir-lo si el tinc de passades representacions. Ho sento, però en aquest aspecte el Liceu falla moltíssim. A Valéncia donen gratuitament un programa ben digne, aixi coma l’ABAO, que tambè és gratuit (el programa sencill, però ben digne tambè alhora). Al Real fa uns anys donaven un auténtica “tesi” doctoral a un preu alt (però al menys hi havia contingut, ostres si n’hi havia!) i des de fa dos anys el programa el van baixar a 5 Euros i la veritat és que el contingut està molt i molt bé. Crec sincerament que lo del Liceu és un abús.

      M'agrada

  14. No em fa cap gràcia i la vaig triar pel repartiment que, pel que veig, em farà gaudir de valent. Sento que l’Spagnuoli -el seu Barbero m’agrada molt- no llueixi el que es mereix.
    Excel·lent i detallada crònica, Joaquim.

    M'agrada

  15. Golaud

    ¿Merece la pena ir a VER esta producción en el cine? Se retransmite el día 27 en directo. Ya sabes que tenía pensando ir a Barcelona a ver esta ópera, por la pareja protagonista, al final cambié por la Lady Macbeth de Madrid (que como alguien dijo en el anterior post fue espectacular, y de la que esperaba te hicieras eco en el blog).
    Del reparto me interesa sobre todo Damrau, pues no es esta una ópera de tenor, imagino que se sentirá un poco “desaprovechada” la participación de Flórez, como cuando canta un Roberto de Stuarda.
    Me sorprende el milagro Orfila, un cantante que será querido por ser de la casa, pero al que siempre me ha costado digerir.

    M'agrada

    • Por partes.
      Creo que la función del 27 se ha suspendido. nadie sabe el motivo, pe`ro se ha suspendido. En los Cinesa de Barcelona incluso han devuelto el dinero.
      De la Lady macbeth no ha podido hablar puesto que no he escuchado aún el audio que tengo.
      El tenor en la Linda canta muchísimo más que el de la Stuarda.
      Tiene dos arias (segundo y tercer acto), tres dúos con Linda y uno con el Prefetto, o sea que seguramente no conoces la versión íntegra de Linda. Te aseguro que es una gozada tremenda escuchar a Flórez.
      De Damrau no tengo suficientes adjetivos, aunque su salida es bastante mejorable. le falta espectacularidad. Su segundo acto es modélico.
      A Orfila siempre lo he defendido, es un cantante que empez´ço muy joven con una voz poderosa,, que tenia que aposentarse y con una evolución musical siempre en ascenso.
      Ahora empieza a dar sus frutos y por encima de ser de la casa, me parece un cantante excelente que pronto despegará. No habrá que esperar mucho, ya lo verás.
      lamento que no puedas ver esta producción, pero sigo pensando que tu elección fue la correcta.
      No se puede comparar una buenísima Lady Macbeth con una buenísima Lina di Chamounix.
      Un abrazo, amic

      M'agrada

      • Golaud

        Pues no sabía lo de la cancelación, en la página de Cinesa todavía se anuncia, aunque no da opción a compra:

        http://cinesa.es/Peliculas/linda-di-chamounix

        Sobre Orfila, hasta que escuche el audio me costará creerlo, a mí siempre me ha parecido un cantante demasiado mimado por el público del Liceo.
        Sobre la versión íntegra, pues ya no sé si he escuchado la versión íntegra, intentaré conseguirla.
        Un abrazo.

        M'agrada

      • LORENZO

        La retransmisión del 27-12 en directo a los Cinesa está definitivamente suspendida. Motivos al parecer de recortes del presupuesto según un comentario del domingo pasado por la tarde en Catalunya Música. Estaba distraído y no lo capté totalmente. ¿Quiere decir esto que las transmisiones satélite son deficitarias ? ¿no hay personal interno para hacerlas? . Me quedé muy intrigado.

        LORENZO

        M'agrada

  16. Núria S.

    Jo vaig ser dissabte passat a l’assaig general i, tot i l’advertiment per megafonía, que tractant-se d’un assaig podia ser que els cantants cantéssin a mitja veu, no ho van fer. Ho van donar tot i més, rebent grans ovacions al final de les àries i els duets. Repartiment encertat i posada en escena intemporal, amb tons relaxants i agradables. Gràcies per la crònica tan precisa, Joaquim.

    M'agrada

  17. colbran

    Pues para mí esta ópera es un auténtico rollazo, de lo peor de Donizetti, a la altura de “L’elisir d’amore”, de la cual se complace en extraer algunos compases en el solo que interpreta Bruno de Simone. No obstante sólo por escuchar el “aria de la locura” de Linda merece la pena asisitir a una representación de esta ópera. Lo curioso del caso es que no he encontrado ninguna grabacion -aparte de las versiones completas- en que una soprano la haya grabado; todas optan por “O luce di quest’anima” que no pertenece al estreno y que Donizetti compuso para Fanny Persiani (la reina de los antojos de su tiempo), según nos adelantó Joaquim en un post anterior.

    La versión actual del Liceu es completa…pero falta la obertura. Tengo que revisarla, a ver si nos hemos perdido algo de interés o es una banalidad más.

    Diana Damrau es una gran cantante, de bella voz y de volumen graduable, según su voluntad. A mi su “O luce di quest’anima” no me convenció en el ensayo ni en la función de ayer (o anteayer, segun cuándo salga publicado el comentario), pero en el segundo acto está magnífica y en el “aria de la locura” sensacional, a pesar de que no es una soprano dramática como reclama el rol y esta escena en particular, pero es tal la intensidad de su canto y su entrega que arrebata. Es una aria agotadora y ella sale triunfante. En todo el segundo está muy convincente, a pesar de las tonterías del texto puesto en boca de su personaje.

    Juan Diego Flórez es en estos momentos un tenor de calidad casi sobrenatural; le falta algo de volumen, pero su línea de canto, dicción, legato, agudos, …todo es perfecto, hasta ha adquirido algo de graves que no tenía. Un lujazo escucharle en su mejor momento vocal aunque su rol sea poco destacable, pero él extrae calidad de donde sea.

    Silvia Tro Santafé es una extraordinaria mezzo que canta maravillosamente y que su falta de divismo no la ha situado por encima de otras reputadas cantantes de su cuerda que hoy día gozan de un prestigio algo desmesurado… La pena es que su “particella” es de una vulgaridad que pasma y sólo se salva su duo con Linda del segundo acto.

    Simón Orfila me ha sorprendido muy gratamente, con la excepción de una ligera fluctuación en la zona alta que debiera evitar. Su voz se ensancha día a día y crece en volumen, siendo ya casi atronadora. Como canta muy bien, se le puede pasar por alto que no sea un auténtico bajo, pero ahora ya es, de verdad, una barítono-bajo a tener muy en cuenta. Saca provecho de un rol muy poco interesante.

    Bruno de Simone es en esta ocasión cuando más me ha gustado, a pesar de no disponer de una voz ni de barítono ni de bajo buffo. En realidad no sé descifrar qué cuerda posee, pero es un cantante buffo con mucho oficio y cuya voz se proyecta muy bien. Yo creo que su personaje es el peor de esta inefable ópera.

    El resto de intérpretes correctos sin más.

    Coros, escena, orquesta y dirección orquestal de aceptables hasta muy destacables, según intervenciones y escenas.

    De esta ópera Joaquim haría una selección de una hora, la mía no sobrepasaría los 25 minutos. Es de lo peor que he escuchado de Donizetti y el tercer acto me produce un aburrimiento sublime, pero sólo por Damrau, Flórez, Tro y Orfila vale la pena sufrir la tortura de una música que 13 años después de que Rossini dejara de componer, aún tiene influencias del cisne de Pésaro de los primeros títulos. Por lo mismo la sífilis ya había minado el cerebro de Donizetti y ya no daba pie con bola, con los gloriosos títulos que llegó a componer a partir de “Anna Bolena”!

    Enfín acudid al Liceu y disfrutar de magníficas voces al servicio de una partitura muy raquítica.

    M'agrada

  18. colbran

    Aunque la enfermedad venérea que minaba la salud de Gaetano Donizetti afectaba a su mente y le obligaba a contínuos internamientos en centros de salud mental, después de la “plasta” de “Linda di Chamounix” aún pudo crear en sus momentos de lucidez una obra maestra de la lírica buffa como es “Don Pasquale” y tres obras meritorias y poco frecuentadas como son “Maria di Rohan” (super-admirada en su momento en el Liceu del siglo XIX), la interesante “Dom Sèbastien” y la entrañable “Caterina Cornaro”, cuatro únicas obras en un el período que va de 1843 hasta su muerte en 1848 -completamente demente-, cuando en su momento de plenitud componía 5, 6 o más óperas por año y la mayoría magníficas.

    M'agrada

  19. Jo, Colbran, tinc una “Caterina Cornaro” cantada per una esplèndida Caballé i l’Aragall, dirigida per Gian-Franco Masini (me’n recordo del seu nom per allò que té nom de pastís, eh? 🙂 ), una òpera que he escoltat moltíssimes vegades i que no em cansa d’escoltar.

    Acabo de veure que al “yutub” hi ha penjat des del mes d’agost el deliciós duet “Tu, l’amor mio” d’aquesta, com tu tan bé defineixes entranyable òpera, que és “Caterina Cornaro”.

    Aquesta és l’adreça del “yutub”: http://www.youtube.com/watch?v=lXlyWFGnKF4&feature=related

    Una abraçada!

    M'agrada

    • colbran

      La versión Caballé/Aragall es una delicia. No me extraña que la hayas escuchado tanto. Yo la ví en el Liceu en 1973, con la misma pareja (Caballé en su mejor momento) y un debutante Renato Bruson; era el estreno en España de esta ópera que no se ha repuesto jamás y le da ciento y raya a este esperpento de “Linda di Chamounix”. La dirigía el argentino Carlo Felice Cillario.

      Una abraçada també per a tú i l’Anna María. Que tingueu molt bones festes!!!

      Ah! i gracies per el “yutub”!

      M'agrada

  20. Vista aquesta nit! Una festassa de veus on Damrau i Florez estan perfectes, tot i que ella té ocasió per més lluiment dramàtic (i en treu gran profit). Orfila i Tro també molt bé. I Spagnuoli deu haver millorat, perquè jo no l’he trobat tan gris com dius.

    Ara, em sembla una mica depriment que, per poder escoltar algunes de les millors veus del gènere belcantista, t’hagis d’empassar una de les òperes d’argument més ridícul de tot el repertori i amb un acompanyament musical que de vegades s’apropa a les sonoritats de la banda municipal. Òpera en el pitjor sentit de la paraula.

    M'agrada

    • Allau, ja tens rao, ja.
      Hi han moltes òperes belcantistes mereixedores de cantants com els que es reuneixen en aquesta ocasió. Sembla que la perfecció no existeix.
      M’en alegro que malgrat tot, t’ho hagis passat bé.

      M'agrada

  21. bocachete

    Ídem. Ahir, 23, el repartiment, i tots, no sols els protagonistes, van ratllar la perfecció: Flòrez, Damrau, un Orfila espatarrant, una Tro perfecta… Damrau canta de meravella, però a més actua molt, molt bé. L’escena de la bogeria, i la que el precedeix, arriba a ser creïble i tot (que mira que no ho és, ni de bon tros). L’òpera en si, com d’altres… Sí que té moments de lluïment, però sí que és cert que, un cop vista i oïda, no deixa gran empremta. Hi ha passatges (la majoria de les intervencions del Marchese di Buonfleury) “arrossiniejats” del tot, amb trenta anys de retard, per això. I la música, molt tatxún-tatxún, però com tantes d’altres d’aquells anys. Segurament hi ha vehicles millors per al lluïment de la parella, i per no dir altres de Donizetti com la Cornaro ja citada, potser aquests dos podrien fer una bona creació de La fattuchiera, que en la seva resurrecció de fa uns anys, en versió de concert, vaig trobar interessantíssima musicalment, i molt complicada de cantar. De tota manera, ells dos funcionen cantant junts i fan un espectacle completíssim, amb uns secundaris de primera fila. Val la pena. Ahir, en saludar tots plegats per tercera o quarta vegada, amb el teló baixat, van dir, tots a una (gairebé no es va sentir amb les ovacions), “Felicidades” o quelcom de semblant.

    Felicitats doncs als que hi aneu, perquè estareu d’enhorabona. I bones festes a tots!

    M'agrada

  22. Josep Olivé

    Tambè el passat 23 hi vaig poder assistir i tan sols confirmar tot el que aqui majoritariament s’ha dit. Òpera certament infumable que només unes veus de tanta qualitat tècnica i tanta sensibilitat musical com les del repartiment del Liceu poden fer passable a la visió, i deliciosa a les oïdes.

    No puc opinar de l’orquestra i del cor, perque hi han passatjes que hasta una Filarmónica de Berlin em semblaria una autèntica banda de festa major (em perdò de les dignissimes bandes de festa major).

    Jo el que vull d’en Gaetano és que el Liceu representi d’una vegada “Don Pasquale”! Aleshores, si! Altres obres que m’agraden i no esmento (Lucia, Maria Estuarda, La favorita…) ja he tingut oportunitat de veure-les. Però “Don Pasquale” és que m’agrada molt, i no hi ha manera.

    M'agrada

  23. Quan Juan Diego Flórez, avui -ja ahir, dia 27 de desembre- ha acabat de cantar l’ària del segon acte, et juro que me n’hauria anat perquè res m’espatllés el moment que acabava de viure… M’hauria perdut, no obstant, la magnífica escena de la bogeria de la Diana Damrau, que m’ha fet tornar a vibrar, així com la seguretat que ha adquirit la veu de Simon Orfila, demostrada, sobretot, en el duo amb Flórez.

    Quina llàstima d’elenc de luxe per una òpera tan fluixa de Donizetti! Com m’agradaria escoltar Sílvia Tro en un altre paper!

    A Pietro Spagnoli jo l’he trobat molt ben ficat en el dramatisme del seu paper, i avui ha rebut molts aplaudiments.

    Hi havia molta gent de fora: A tall d’exemple, et diré que darrere meu hi tenia una parella de francesos i, just al meu costat, una senyora amb un perfum insuportable (i després que diguin dels fumadors), que encara el tinc al nas, i que quan parlava amb la senyora que seia al seu, de costat, ho feien totes dues amb un accent castellà que no era el d’aquí. Dues senyores amb abric de visó i una altra amb abric de guineu (segurament “renard bleau”) com si anés a travessar el Pol Nord, abrics que no han deixat al guarda-roba per lluir-los més estona, i una família de “japos”, que mare i filla duien vestits llargs: semblaven, malgrat ser les dues petitones, que portessin un vestits com els que duen les gegantes (horribles!!!)

    Com que anava sol, he pogut tafanejar algunes converses de la gent. Tothom sortia molt content, i era unànime el criteri que l’obra es salvava pels cantants.

    Una magnífica vetllada!

    M'agrada

    • Me’n alegro Assur. Jo l’he escoltat per ràdio i m’ha agradat, però com sempre passa, per ràdio he notat més “cosetes” que al natural i embolcallat per la màgia del directe no te’n adones.
      Tens, teniu l’àudio a l’inici de la columna de l’esquerra (actualitat), per si t’interessa.

      M'agrada

      • Mille grazzie, caro amico! No la tornaré a escoltar tota, però sí que escoltaré alguns fragments, i miraré si sento el “BRAVO!!!” que he cridat a en Flórez, un “BRAVO!!!” amb què d’una mica més mato del “sustu” que he fotut a la senyora que tenia al davant. S’ha girat i m’ha mirat amb una cara com dient-me: “Que n’arriba a ser, d’animal, senyor Assur!” 🙂

        M'agrada

  24. Leonora

    Ajá,el del ¡BRAVO! de anoche era Assur… Yo se lo grité a la radio muchas veces ¡Qué bárbaros en el buen sentido! La historia ya me daba lo mismo;era el festín de canto y pasión lo que disfruté. Qué GRANDES Damrau, Flórez, Tro, Orfila, De Simone, ¡maravillosos! Como tú por dejarnos el enlace,¡ole! ¡Saludos,infernems!

    M'agrada

    • Presta mucha atención a las voces. La escena no es nada del otro jueves, pero no molesta -a pesar de algunas notables incongruencias…-. La música no es difícil, sino todo lo contrario, por no decir facilona. El argumento y el texto son imposibles. Pero la partitura contiene ciertos momenos de interés, en especial en boca de la heroína -entrada a escena, duos, ..- Lo mejor de toda la partitura (y es lo que justifica su representación) es la escena de la locura del segudo acto. A Donizetti le iban mucho las escenas de la locura y cosas de la vida él murió loco 6 años después del estreno en Viena (1842) de esta insignificante obra.

      M'agrada

  25. Enzo

    Fa tant de temps que he deixat de participar en aquest blog que no ser com començar, però volia abans de res disculpar-me per haver desaparegut abruptament sense ni dona-te les gràcies, Joaquim, per haver-me enviat una adreça que potser millor no esmentar ara. No he deixat, això sí, de seguir amb gran interès el teu blog,

    Si m’he decidit ara a intervenir és perquè crec que en els teus comentaris has estat bastant injust, per no dir cruel, amb l’obra. Crec sincerament que no n’hi ha per tant. Que et pugui no agradar l’obra ho entenc perfectament, però sí em sorprèn que has arrossegat a tota la resta de participants i segueix un tot un reguitzell de comentaris molt negatius sobre l’obra, fins i tot d’en Colbran, que sembla en principi més receptiu a aquest repertori.

    Jo dissenteixo i a mi em sembla una obra d’una qualitat musical molt alta que no desentona en absolut dins la producció d’en Donizetti. De fet, abans de seguir voldria citar una veu molt més autoritzada que la meva- un simple aficionat. William Ashbrook, eminent musicòleg i autor de potser la millor monografia sobre Donizetti-al menys en llengua anglesa, diu: ‘The merits of Linda obviously far outweigh its shortcomings, most of which can be blamed upon the libretto. From the first-rate overture to the buoyant duet-finale there is hardly a page lacking in some distinction… The most significant thing of all about Linda is the evidence it affords of the mature Doinizetti modifying convention in the interests of dramatic pacing and of exercising his growing skill at individualising his musical characters.’

    He d’admetre que, tot i ser molt aficionat a les òperes d’aquesta època (i de totes les altres, sense excepció), hi ha moments en les òperes de la primera meitat del segle XIX en què es cau en una vulgaritat alarmant (si ho estic escoltant a casa penso, si ho sentís algún veí sentiria vergonya). Però trobo que aquesta òpera no conté ni un sol d’aquests moments. Ja desde l’inici amb l’ària del pare ‘Ambo nati’, d’una gran noblesa de línia, s’estableix un alt nivell de qualitat que no decau. O millor dit, desde l’obertura, que, esperonat pel comentari de l’Ashbrook, he tornat a escoltar en la versió de la Gruberova, que és la que tinc, i m’ha semblat de les millors de Donizetti.

    Trobo que els problemes de l’obra són dos. Un és el gènere-semiseria- que no acaba de ser ni una cosa ni un altra. Però crec que en aquesta producció s’ha solucionat molt bé, gràcies als mèrits d’en Bruno de Simone, però també direcció escènica i potser d’orquestra, perquè aconsegeuix que el personatge del marchese no sigui esperpèntic o ridícul, sinó simplement simpàtic. S’han suavitzat com si diguéssim els extrems- els elements més melodramàtics d’una banda i grollers de l’altra- i l’obra es fa més digerible, no grinyola tant l’encaix dels uns amb els altres. L’altre problema, com sí tots dieu, és el llibretto, que la veritat és molt fluixet.

    Podria citar altres fonts que he consultat, i que també deixen molt bé l’obra, però me he allargat tant ja que potser millor deixar-ho aquí. Més que res volia fer saber que hi ha altra gent que no té una opinió tant negativa d’aquesta obra.

    Estic bastant d’acord amb la valoració que fas dels cantants. Només discrepo sobre l’Orfila-que va ser molt aplaudit també el dia 27-. Trobo que té una veu ‘desparramada’, estil Erwin Schrott.

    M'agrada

    • Hola Enzo:
      Ho sento, però jo la trobo, malgrat el que digui William Ashbrook, una obra molt menor, amb un segon acte remercable, però un primer i sobretot un tercer tediosa a més no poder.
      Si jo he arrossegat a molts comentaristes, com dius, ja hi tornem amb l’eterna discussió de la meva capacitat d’anul·lar l’opinió d’altri, cosa que em nego a acceptar. Aquí tots som prou grans per dir el que pensem i pel que fet que se’m doni o no la raó, ni es tenen més privilegis, ni sou més o menys amics. Ara tan sols et voldria fer una pregunta. Has pensat per quin motiu i malgrat la Donizetti renaissance, aquesta òpera no acaba mai de imposar-se?, no crec que sigui el caràcter semiseriós, sinó més aviat una partitura mancada de veritable tremp i de la que jo tan sols destacaria l’escena de la bogeria, el primer duo de Linda i Carlo, el duo de Linda i Pierotto i les dues àries d’aquest, ja que la del tercer acte (quasi un duo) em sembla molt bonica. La resta, al menys per a mi, amb melodies més o menys inspirades, pura morralla.

      Acabo de veure-la per tercera vegada en menys de 10 dies i t’asseguro que n’estic fins el capdamunt.

      Ah! i per últim una petició. No triguis tant a comentar

      M'agrada

  26. Enzo

    Mira, et prenc la paraula i trigo ben poc a contestar. Jo, crec que ja ha quedat clar, afegiria a les parts que tu proposes, tota la resta directament-sense distincions. Però et tinc per flexible i de mentalitat oberta i com que imagino que encara l’has de veure una quarta vegada, no descarto que la teva opinió es suavitzi una mica.

    D’altra banda, però, sí entenc el què dius del tremp perquè en el teatre vaig tenir una mica aquesta sensació. Una òpera amable, però li falta una espurna que faci pujar la tensió, i amb una història que connecta poc amb la sensibilitat actual. Però segueixo pensant que el problema és l’argument i el gènere, no la música.

    De vegades això d’imposar-se en el repertori és bastant complex. En el cas de Donizetti, que té la tira d’òperes, jo diria que la competència són les seves germanes: o estàs en el top ten o no tens cap possibilitat de ser de superrepertori (Verdi és potser l’únic compositor que en té més). I jo crec que Linda és candidata al top ten, però no tinc clar que hi hagi d’estar. En qualsevol cas un òpera no fallida més que digna d’oferir-se al menys ocasionalment.

    Avui perquè no estic en vena polèmica, però si et digués quines òperes trobo soporíferes em vetaries l’accés a Im fernem Land. 😉

    M'agrada

    • Si Enzo, en principi haig de veure una quarta funció, la del darrer dia, però se’m fa molt costa amunt i això que és el primer repartiment.
      No és qüestió d’argument, no. Si fos per qüestió d’argument aniria poc a l’òpera, la veritat. És la música la que em sembla vulgar, poc inspirada i l’orquestració gens evolucionada malgrat que ja estem al final del seu opus creatiu.
      Com que això del top ten és personal i intransferible deixo que posis la Linda de Chamounix en el lloc on tu creguis que es mereix estar, jo per suposat ja ho he fet.
      Per altre part els comentaris generalitzats del públic a la mitja part i a la sortida, són bastant similars i no crec que tothom hagi llegit IFL i s’hagi deixat influènciar per la meva valoració, fins i tot algun crític s’ha manifestat obertament al respecte.
      Per últim, sort que has posat el ninotet que clarifica una mica més la frase, jo no veto a ningú l’accés a no ser que el comentari portés associat alguna grolleria, manca de respecta o quelcom similar i això tan sols ho he fet una vegada, tot i que m’ho han reclamat que ho fes alguna que altre i ens estem apropant als 25.000 comentaris. 🙂

      M'agrada

  27. Xavier_LH

    Ahir nit, des del quart pis del Liceu, em vaig sentir molt a prop del cel: quin luxe de veus! No tinc paraules per expressar el que em vàren provocar…. sentiments interns d’emoció que explotaven en “gallina de piel”. Gràcies Liceu!

    M'agrada

  28. Una aria de la bogeria d´autentica bogeria…
    Pensava anar dissabte al segon cast, però vaig gaudir tant ahir que penso que repetiré amb aquest mateix la nit de Reis. Perquè he estat bon minyó tot l´any i m´he portat molt bé i m´ho mereixo, no? Doncs això.

    M'agrada

  29. Retroenllaç: procsilas' universe » Blog Archive » flors de plàstic

  30. Bocabadado sigo. Me ha parecido una exhibición de todos los que han participado en el invento, todos en su papel. Escenario, iluminación, vestuario, cantantes y superestrellas. Hasta la orquesta ha sonado estupendamente desde la primera nota. No me esperaba tanto, para mí ha sido una representación memorable, y si he de quedarme con dos recuerdos, Damrau y la producción. Y Florez estuvo tan bien como dices, y Silvia Tro, y el vizconde… Creo que se interrumpió para aplaudir seis o siete veces. De lo que explicas de la interpretación, sólo discrepo humildemente respecto a Orfila. No sé si hace la cabrita o el cochero o soy yo que no me entero (mira que rima) porque lo cierto es que tiene fans, de eso no hay duda con las ovaciones que se llevó. La producción, para mi, preciosa, con unos colores y una iluminación de escándalo. Y la opera, libreto ininteligible aparte, tampoco me pareció tan menor. El tercer acto no está a tanta altura, pero el primero está muy bien y el segundo es excelente. Los numeros me parecen distribuidos inteligentemente y aunque la comicidad del tio chirria un poco, tambien desengrasa. Escena de locura y duos aparte, la canción de Pierotto es también una maravilla, y aunque quizás se pueda acusar también a esta ópera de una cierta simplicidad, el hecho es que disfrute todo el tiempo como un enano y no me perdí ni un ripio.

    M'agrada

    • El curso pasado fui la única que discrepé respecto a Orfila. No me gustó en una de las Bolena. Tiene una potente voz de timbre difícil y le oscila desagradablemente. Ya veremos dia 8.
      Me alegro que el resto sea tan atractivo a pesar de la historia.

      M'agrada

    • Fernando S.T.

      Orfila és un buen bajo que está consolidando su torrencial voz.
      Lo más importante es que tiene una perfecta línea de canto y eso no es muy frecuente en los cantantes jóvenes.
      A las voces grandes les cuesta más aclimatarse que a las más pequeñas, por eso los inicios de Orfila son más oscilantes.
      En cuanto a la ópera siento disentir, se salva el segundo acto, que está a mucha distancia del tercero y también del plomizo primero.
      Damrau es hoy por hoy la gran esperanza del belcanto, No anda muy arriesgada en la brillante salida, pero se recupera con creces en el segundo acto.
      Flórez es de otro mundo y a Armiliato se le ve el plumero con esta ópera. No tiene las sutilezas necesarias para crear la complicidad con cantantes tan exquisitos, o quizás tampoco tenga la orquesta.
      Una función realmente notable

      M'agrada

    • colbran

      José Luis, si tanto te ha gustado la producción, voy a recordarte varias cosas para mí nefastas. Veremos qué opinas tú.

      El coro se dedica a plantar florecitas en el suelo distribuídas por medio escenario y deben colocar unas 60 o más. Linda recoge dos, o tres, o cuatro, no más, de esas florecitas que dice que le ha proporcionado su amor y luego los coristas se dedican a recoger las 56 restantes, un a una -pues están fijadas a tierra a una cierta distancia cada una-. Precioso, no crees?

      Luego -seguimos en el primer acto-, mientras los intérpretes llevan ropa de fines del siglo XIX o como máximo de 1910, aparece un coche de los años 20s, cuando las mujeres ya llevaban las faldas por encima de las rodillas. Y como colofón ciertas columnas “fijas” del suelo se elevan por arte de pura magia.

      En el segundo acto, ella que vive de cantar por las calles, tiene una casa que parece un palacio y viste como una reina, no admite dinero de nadie, pero sí joyas que le proporciona su futuro marido. Los cantantes callejeros y del metro actuales estarían encantados de disponer de tanto.

      Por último, cuando Pierotto se hace notar con su canto, Linda dice a su criado -le da incluso para tener mayordomo eso de ser cantante callejera- que le deje entrar y entonces dicho mayordomo, en lugar de abrirle una puerta, levanta un telón transparente para que Pierotto pase cuando está alzado. Entonces lo lógico sería que al marcharse saliera por donde le han hecho entrar, pero no, entonces sale por la puerta por la que tenía que haber entrado.

      Te gustan estas incongruencias en una producción realista como es ésta? Y para concluir qué me dices del “sendero luminoso” en que se convierte la mesa del tercer acto, para que Linda loca se pasee por encima?

      De todas formas si te gusta la producción no soy yo quién para contradecirte, pero has tenido en cuenta todas las incongruencias que te he citado y alguna más que ahora no recuerdo? Yo encontré la producción aceptable y “prou”, pero lo que he detallado me hizo daño a la vsta y a mi entelequia. Por no hablar del texto y del argumento…

      Si te ha gustado la música yo lo celebro. Para mí el primer y tercer acto -sobretodo el tercero- los he encontrado del peor Donizetti, incluso “O luce di quest’anima” es una canción facilona que cuando se sobreadorna en recitales hace “pachoca”, pero cuando se canta sin virtuosismos, como muy sabiamente hizo Damrau, es una canción sin más, no una gran cavatina. La mejor música yo considero que está en el tercer acto y muy especialmente en la “escena de la locura” que Diana Damrau inerpreta magistralmente, siempre teniendo en cuenta que lo canta como lírica-ligera y no como dramática, pero purismos aparte está genial. Si te fijas esta partitura parece un recordatorio, pues recoge música de “Lucrezia Borgia”, de “L’elisir d’amore”, de “Roberto Devereux” y de otras piezas de Donizetti anteriores, lo cual no me parece un crimen, pero deja de ser original,ya que las obras recordadas fueron auténticos éxitos y no sé cómo lo celebraría el público de su tiempo. Pero lo que no admito es que copie el estlo del Rossini de 30 años atrás, con una orquestación muy deficiente, cosa que no encontrarás en ningún título del cisne e Pésaro.

      Como te gusta hacer puntuaciones, para mí Diana Damrau y Juan Diego Flórez un 10, Silvia Tró un 9 (discrepo en la calidad de sus dos arias, no así en el dueto con Linda), Simón Orfila un 8 y los
      demásentre 6 (de Simone) y 5 el resto. La dirección orquestal el día del debut de estas funciones entre un 5 y un 6 -tampoco puede hacer más Armiliato con esa flojísima orquestación-, pero el día que cantó la Cantarero entre un 3 y un 4.

      M'agrada

  31. alex

    Yo también estuve anoche repitiendo dos funciones ya con el primer cast y parcialmente, no estoy demsiado de acuerdo con lo que ha manifestdo José Luis.
    La orquesta ha sonado bien, OJO! solo a partir de la entrada de Damrau y de su..O luce…Hasta entonces y en la primera escena de conjunto ( Antonio, la madre de Linda, Boisfleury y coro ) fue un auténtico descuadre por parte de un más que despistado Armiliato.
    Me pareció malo de solemmnidad Spagnoli, con grandes problemas de emisión y sobre todo con centro y paso al agudo totalmente engolado, bien en su vis cómica por parte de Simone ( aunque es barítono y no bajo por carencia casi de graves), bien Tro pese a su voz excesivmente caprina, muy bien Orfila en el duo del último acto con JDF.
    Pero al lado de esa corrección citada, Flórez y sobre todo Damrau, extraordinarios.
    Como ya dijo Joaquim, JDF pasa algún pequeño apuro por falta de suficiente volumen en su duo con Orfila en los momentos que la orquesta suena algo fuerte , pero por lo demás el peruano ha nacido para cantar, la voz es un prodigio de luminosidad.
    Pero ayer y sobre todo a partir de su duo del primer acto con Carlo, la Damrau estuvo espectacular, soberbia como cantante y escenicamente con una escena de la pazzia ( final del 2º acto) que el público y yo mismo ( estaba bastante cercano al escenario) salté como un resorte y la bravée sin parar ( casi 6 minutos de ininterrumpidos bravos después de su maravillosa escena de locura).
    Hace años que una soprano DE VERDAD (sin cursiladas)como la Damrau, no me hacía ponerme tan excitado de alegría y disfrute artístico.
    El coro, pues que sigue rutinario

    M'agrada

    • Pues yo voy a estar bastante de acuerdo contigo sin cambiar de opinión, aunque parezca imposible. Me sumo a lo que dices de Florez (que aquí demuestra su única debilidad, inapreciable en el recital) y sobre todo de Damrau, que he comentado que fue lo más inolvidable, aunque no creo posible que nadie disienta. De los demás, solo te cargas a Spagnoli, que a mí no me disgustó, aunque le pondría el penúltimo.

      El conjunto, en conjunto (ejem) me pareció de mucho nivel, cada cual en el suyo, que es desde luego muy superior en la pareja protagonista. Orfila, en el duo y en muchos pasajes estuvo bien, pero me gustaría tu opinión respecto a esa oscilación que tanto me molesta. Y de la orquesta, cuando abandona el sonido fallero que tanto odio ya me doy por muy satisfecho, y ayer fue el caso. Y en algunos momentos, para mí fué incluso protagonista, cosa que rara vez siento.

      No hace falta que reconozca que debes tener más razón que yo, por razones obvias, pero disfrute tanto de la música, del canto y de la imágen, que (salvo Orfi-ii-ii-ii-la) todo ganó puntos. Por ejemplo, Tro tiene un timbre algo raro, pero canta muy bien, y la canción es tan bonita, que le pondría también un 9. Todos (menos uno) 9, salvo un 10 y una 11.

      M'agrada

      • colbran

        Perdona. José Luis, sigo aquí porque no se me ha permitido continuar más abajo de la última línea del comentario.

        Quería añadir que lo antedicho no es con ánimo de polemizar, ya que si te gustó tánto ésto es lo que hay que conseguir de un espectáculo, pero tu eres muy pormenorizador y me extraña que hayas pasado por alto esas incongruencias de la producción que en otro montaje estoy seguro de que no aceptarías.

        Celebro de verdad que las voces maravillosas de la pareja protagonista te agradaran tánto porque cuando se escuchan voces de esa calidad se pasan por alto muchas nimiedades.

        A ver cuándo coincidimos? Hasta pronto. Un abrazo

        Fede

        M'agrada

        • Menudo repaso ;- ) Vamos allá: Te equivocas en una cosa sustancial y aciertas de lleno en otra. Lo primero es en sobrevalorarme. Ya sabes que soy un recien llegado y no tengo ni el paladar ni las referencias suficientes para que mis opiniones merezcan más crédito que el de el que dice lo que ha sentido. La otra cosa en la que creo que más aciertas es en que la inmensa calidad de Damrau y Florez pueden pesar mucho en la valoración de conjunto, aunque la verdad es que no soy consciente. Por ejemplo, me sorprende tu 6 a de Simone, que me gustó mucho.

          Asunto aparte es lo que yo llamo producción sin saber muy bien que estoy incluyendo. Desde luego, el argumento es una neblina confusa en la que nunca te acabas de enterar muy bien de lo que sucede, pero yo atribuí eso al denostado libretto. A partir de ahí, que hayan incongruencias no me parece ni bien ni mal, y es algo habitual en muchas óperas. No me gustó el coche, pero no por incongruente sino porque es de una aparatosidad más fuera de lugar que de tiempo. Visualmente, algunas cosas que te disgustaron, a mí me encantaron, como la elevacion de los arboles. En un canto espiritual, y con los humanos convertidos en cirios, era un final muy emocionante. Llámame cursi… La recogida previa de florecillas, era un fondo de escena, y no me molestó lo más mínimo. El levantamiento del telón por parte del criado, fue muy simpático (siempre para mí) y que luego la puerta sea otra creo que más que de incongruencia se ha de calificar de licencia, y muy discreta. Me gustaron muchísimo los colores, incluidos los del vestuario, más allá de lo históricamente acertados que fueran. La foto final, preciosa.

          Y la música. La había escuchado una vez en casa y me pareció poco interesante y facilona, con las excepciones consabidas. La otra noche, todo lo que cantaron Florez y Damrau, los coros (aunque fueran sencillitos e interpretados sólo corectamente), el repetido canto de Pierotto y hasta las intervenciones de de Simone (por más que es lo que me pareciese más pegote dentro de la opera, que ya se califica con una palabra tan rara como “semiseria”) me hicieron disfrutar mucho. El resumen es que salí encantado, palabra que, por cierto, debe venir de canto, con lo que vuelvo a tu segundo acierto.

          Muchas gracias por dedicarme tanta atención, un abrazo, y creo que nos veremos en La isla misteriosa (¿o es “encantada”?)

          M'agrada

  32. isabel

    Doncs nosaltres hi varem anar ahir i vaig gaudir com una boja, sobre tot per la Damrau i el Florez. També em va agradar Orfila (veig que en això discrepo abm alguns) i la resta motl correctes. La posta en escena discreteta, amb anacronismes i coses poc coherents (d’acord amb el Colbran), però en conjunt molt bé. Crec que ens va passar com amb el Corsari: de tan idiota que és l’argument amb música facilona, però que entra bé, si no ho fan perfecte… “apaga y vámonos” perquè seria inaguantable!

    M'agrada

  33. SANTI

    Ahir finalment vaig poder veure aquesta Linda di Chamounix després que s’hagi dit tot i una mica més.
    Jo m’ho vaig passar molt bé i encara que l’obra és veritat que no és res de l’altre dijous, si està cantada com ho van fer ahir tota la companyia, la disfrutada és total.
    Em van agradar especialment Damrau i Flórez, és obvi, ells estan per sobre del nivell alt del món operístic actual, però també molt Silvia Tro i Simon Orfila.
    No crec que sigui gaire fàcil veure una representació d’aquesta òpera a aquest nivell en molts teatres i ens en hauríem d’enorgullir que sigui el Liceu el que ho ha fet possible.
    L’escena no és gaire gran cosa, però l’obra tampoc necessita gaire més. Potser massa monocolor.
    El que no em va agradar gaire va ser Armiliato i l’orquestra. Un director és bo quan fa sonar bé a les orquestres deficitàries d’estima.Sense dubte un cim de la temporada.

    M'agrada

  34. Pepa MG

    unos añicos despues…. ayer ví la grabación de esta ópera, despues de la traviata del MET, y es posible que fuera por un estado de conciencia alterado por la comida del dia 25 que me la ví de un tirón y sin que se me hiciera pesada en ningun momento. Por cierto que no es que aplaudierais es que aquello eran bramidos de satisfacción. En youtube desde 2016 por o que veo…https://www.youtube.com/watch?v=D1lb_1pnR3I

    M'agrada

Deixa un comentari