El Proper 12 de gener el Gran Teatre del Liceu farà entrega de quatre medalles d’or més.
Sembla com si després d’un llarg període sense atorgar-ne cap, des de fa tres anys la Diorecció del Gran Teatre del Liceu vulgui recuperar el temps perdut, i si fa dos anys en va entregar 10 de cop i l’any passat 3 més, en l’edició d’enguany s’ha decidit atorgar-ne 4. Potser si que cal recuperar els anys perduts malgrat la crisi, i invitar a 4 personalitats més o menys vinculades amb el teatre i deixeu-me dir que pel que fa a la tria, discutibles, per honorar-los amb aquesta guardó, però també penso que un cop restablerta la tradició, ja no cal anar amb aquesta ànsia i es pot donar una medalla per any.
Segurament pensareu que mai trobo res bé i no és ben bé cert, ja que tan sols cal llegir els tres últims apunts dedicats a sessions liceistes per veure que m’he desfet en lloances, el que passa és que quan la cosa és millorable o al menys jo penso que ho és, m’agrada dir-ho i en aquesta edició, la tria, més enllà de les preferències personals, és millorable.
Francament penso que no totes les quatre personalitats escollides són mereixedores de la distinció i intentaré argumentar-ho.
Els escollits d’enguany són: el baix-baríton nord-americà Simon Estes, les sopranos Renata Scotto i Anja Silja i el director d’orquestra Antoni Ros-Marbà.
Simon Estes debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 1981-82 amb Don Carlo (Filippo II). Des d’aleshores ha actuat amb assiduïtat: Parsifal a le temporades 1982-83 i 1988-89, en ambdues ocasions cantant Amfortas. Der fliegende Holländer a la temporada 1983-84 cantant el protagonista, el Amonasro d’Aida a la temporada 1983-84, Wotan a Die Walküre a la 1990-91, Jokanaan a Salome a la temporada 1991-92 on també va fer un recital i un concert a la temporada 1996-97. Les darreres actuacions de Simon Estes al Liceu, ja en un estat ja decadent, van ser a la temporada 2000-2001 amb Samson et Dalila i la 2001-02 amb Henry VIII.
Jo no discutiré aquesta medalla, Simon Estes va venir sovint i en la seva millor època.
La medalla de Renata Scotto em sembla bastant més discutible. Debutà al Liceu la temporada 1961-62 amb la Violeta de La Traviata, en un moment vocal esplèndid i ja no tornà fins la temporada 1986-87 cantant la Charlotte de Werther, la temporada següent Fedora i la 1995-96 amb La voix humaine. Al Liceu no hem vist a la gran Scotto, es va venir a retirar al Liceu, quan els seus grans teatres ja l’havien jubilat, és així es miri com es miri. Ella en aquest període liceista “més actiu” va demostrar que era una gran personalitat en un estat vocal discutible i m’atreviria a dir que els seus triomfs van ser fruit de la nostàlgica passió dels mitòmans.
Anja Silja va debutà al Liceu la temporada 1966-67 amb la Senta de Der fliegende Holländer, la temporada següent va cantar Salomé, la 1968-1969 la Elisabeth de Tannhäuser, a la temporada 1971-1972 va participar en la gala d’auto homenatge que va fer l’empresari Pàmias, la 1972-1973 altre cop Salome. Va trigar 10 any a tornar i ho va fer la temporada 1983-1984 per cantar la Marie de Wozzeck. Les darreres actuacions van ser en la temporada 1999-2000 en la inoblidable Emilia Marty d’El cas Makropoulos, a la 2000- 2001 per cantar l’Erwartung i la darrera (per ara), per cantar una intensíssima Kostelnička al segon repartiment de Jenufa a la temporada 2004-05.
Em sembla que pocs retrets puc fer a una cantant d’aquesta categoria, trajectòria i currículum liceista.
Finalment el mestre Antoni Ros Marbà. Aquesta em sembla si més no, ben curiosa. El mestre Ros Marbà no s’ha destacat, ni en el Liceu ni en lloc, per la seva trajectòria operística, tret de Mozart i algun Strauss, pel que sempre ha professat una autèntica veneració, ha fet declaracions més aviat poc entusiastes pel gènere operístic. Va debutà al Liceu amb l’òpera d’Enric Morera Tassarba la temporada 1965-66. No hi tornà fins l’època del Consorci, la temporada 1984-1985 per a dirigir Salome. La temporada 1987-1988 va dirigir Otello, la temporada següent va dirigir l’estrena mundial d’El Llibre Vermell de Xavier Benguerel, la temporada 1991 -1992 va tornar a dirigir Salome i The Duenna de Robert Gerhar. Les darreres actuacions han estat el «Concert Pedrell-Gerhard» (2007-08), Le nozze di Figaro a la 2008-09 i l’oratori Elias la temporada 2009-10.
És cert que ha dirigit nombroses vegades en els darrers anys, però en un repertori limitat d’obres i al menys en a mi, la sensació que em dóna és que s’ha dedicat més al concert que el gran repertori operístic, ni tan sols l’alemany. Si no fos per què el mestre Ros Marbà forma part d’aquell Consell Assessor en l’ombra, no ho entendria pas. O és que no n’és més mereixedor el mestre Bertrand de Billy, encara que no sigui gaire amic del equip directiu actual, però que va engegar el teatre després de la reconstrucció?.
Sense ànim de ser populista o demagog, hi ha una llarguíssima llista de cantants de la casa, excel·lents defensors dels rols secundaris, que han dedicat molts anys de la seva vida a cantar aquells rols imprescindibles però poc rellevants i que mereixerien aquest reconeixement i que en canvi sembla que la sensibilitat del teatre va a la recerca de la internacionalització, encara que no en siguin tan mereixedors, com ho podrien ser, Maria Carme Hernández, Rosa Maria Ysas, Josep Ruiz, Enric Serra, Antoni Lluch o tants d’altres que estan ja retirats i que un dia o altre haurien de ser honorats pel teatre on van deixar-hi tantes i tantes hores.
També m’agradaria esmentar al mestre Jaume Tribó com a indiscutible aspirant, qui millor que ell pot lluir la medalla d’or del Liceu?, però no, al menys s’hauran d’esperar un any més, la Scotto que ha donat poc al Liceu, els hi ha passat pel davant.
Us deixo amb la notable interpretació de La Voix Humaine que Renata Scotto va cantar a l’any 1996 al Mercat de Les Flors, en l’exili forçós durant la reconstrucció. Dirigeix Josep Pons i la direcció escènica és de Christoph Meyer. No ni ha prou amb una, dues o tres actuacions (les seves no hi arriben) per merèixer aquest honor.
Així ho penso i així ho dic, si no hi esteu d’acord, els vostres comentaris seran molt benvinguts.
Apunts relacionats:
https://ximo.wordpress.com/2009/06/25/despres-de-30-anys-tornen-les-medalles-dor-del-liceu/
https://ximo.wordpress.com/2009/06/28/la-medalla-dor-del-liceu-qui-la-te/
https://ximo.wordpress.com/2010/09/21/liceu-3-noves-medalles-dor/
https://ximo.wordpress.com/2010/11/09/colbran-a-lentrega-de-les-medalles-dor-del-liceu-2010/
IN FERNEM LAND 
A mi em sembla que la vàlua d´un premi es mesura, en bona part, per lo raca que sigui l´atorgant a l´hora de donar-los. Encara més: com de justos ja n´és ple el cel, a més gent hi trobem que potser se l´hagués ben merescut però no l´hi han donat mai, més honor serà rebre´l. En la línia del que diem, pocs i ben donats, crec que els quatre d´enguany ho podien haver matat amb un a Anja Silja (una gran-gran prou habitual a la casa) i l´any vinent ja en tornaríem a parlar.
M'agradaM'agrada
El primer any vaig entendre les 10 que van donar a tots aquells artistes que no la tenien i també l’any passat a aquells que es van oblidar ara en fa dos, però les quatre d’aquest any, ja no les entenc.
M'agradaM'agrada
Efectivamente y antes que a grandes cantantes que fueron y que no se han prodigado por el Liceu, hubiera hecho lo que tu propones de premiar a artistas que sin ser de los considerados figuras, se han vinculado artisticamente a la casa de modo fiel y continuo
Y también estoy de acuerdo que D.Jaume Tribó es merecedor más que suficientemente de una de esas medallas de oro
M'agradaM'agrada
No es fan gaire cas Alex, van a la seva.
M'agradaM'agrada
Si, a vegades, ja és prou complicat quan ets membre d’un jurat, per insignificant que sigui el premi, atorgar aquest premi a algú quan penses que potser no has copsat prou bé els mérits que un altre membre d’aquest mateix jurat ha vist en un altre treball o en una altra persona, m’imagino si n’ha de ser, de complicat, atorgar un nombre concret de medalles a un ventall tan gran de persones que, en el cas d’una institució com és el Liceu, en són més que mereixedores.
No, Joaquim; no sóc dels que pensa que siguis dels que tot ho troba malament per sistema, i no hi estic d’acord per una raó molt senzilla: perquè sempre raones els teus criteris. Es pot estar o no d’acord amb tu, ja que ningú té la veritat absoluta, però en aquest apunt, precisament -i ho dic des del meu grandiós desconeixement del món liceístic-, crec que, basant-me, precisament, en els raonaments tan ben documentats que aportes, estàs carregat de raó, ja que prescindir d’alguns, o potser millor seria dir de molts, noms per donar un toc de “glamour”, o per allò que “perquè també és de casa però és molt més conegut”, i sembla que tot plegat doni més prestigi, l’únic que provoca és minvar el significat d’aquest guardó.
Estic convençut que aquest apunt arribarà, d’una manera o d’una altra, als qui es sentin al·ludits, i és més que probable que quan ho llegeixin, o els hi expliquin, potser fins i tot algun d’ells arrufarà el nas, però d’això es tracta: un toc d’atenció com aquest, crec que es mereix molts comentaris, i d’aquí ve que m’hagi allargat, pel que et demano perdó, en el meu.
Crec que seran molts els liceístes que estaran d’acord amb la reflexió d’aquest apunt i que seria bo que ho manifestessin obertament en aquesta casa, sempre oberta de bat a bat.
M'agradaM'agrada
Si que ho deuen llegir Assur, però no deuen entendre els nostres arguments i qui sap si ens perdonen la vida….
M'agradaM'agrada
El tema de les medalletes em deixa força indiferent i més donades així a tongades ,amb anys de retard i amb criteri força discutible.En fí si son de color daurat (no d’or) i no suposen cap increment de les despeses tant és.Que faigin el que vulguin i que les donguin a qui els hi sembli jo com es diu coloquialment passo.
M'agradaM'agrada
Si dandini, ara donar-les mirant el passat no té sentit, però donar-ne si que trobo que és una distinció maca, sempre i quan les atorguin a cantants en actiu com proposa Concep. No et sembla?
M'agradaM'agrada
Si seguissin les pautes de les medalles d’or antigues, el més lògic seria que aquest any li donessin a Juan Diego Flórez que ja ha cantat vàries vegades al teatre, que continuarà venint i sobretot que té el reconeixement i l’estima del públic, està en un moment molt dolç de la seva carrera artística i sobretot la mereix.
Mira al passat ara ja no cal.
M'agradaM'agrada
Completament d’acord
M'agradaM'agrada
Jo també estic completament d’acord amb tu i m’estimaria més que s’atorguessin a cantants en actiu.
M'agradaM'agrada
volia dir mirar al passat, perdoneu
M'agradaM'agrada
Subscric completament totes i cada una de les teves opinions en aquest apunt, especialment pel que fa al mestre Tribó.
M'agradaM'agrada
Ja és el segon any que ho proposem, però a can Liceu passen.
M'agradaM'agrada
Mis medallas para este año, aceptando que sean 4: Anja Silja-Jaume Tribó-Josep Ruiz-Bertrand de Billy. Lo de Renata Scotto y Antoni Ros Marbá me parece un chiste, especialmente por lo que respecta a este último, por pertenenecer al grupo que precisamente determina a quién van destinadas las medallas…
Por lo demás hay cantantes nuestros hoy retirados -los que cita Joaquim y alguno más- que se merecen también ese reconocimiento. Y yo también soy del parecer que Juan Diego Flórez debiera recibir esa distinción el año próximo. Pero yo otorgaría un máximo de dos medallas, una a un cantante en activo y otra a un cantante o persona vinculada al teatro con auténtica proyección interna, aunque hubiera asumidoi roles secundarios o pocos de protagonista.
M'agradaM'agrada
A veure si l’any vinent ens escolten.
M'agradaM'agrada
Bon dia a tothom:
No puc menys que agrair les mostres d’afecte envers la meva humil persona. Moltes gràcies! Amb tot, us asseguro que si em veiés ara entre Simon Estes, Anja Silja, Renara Scotto i Antoni Ros-Marbà rebent una medalla, em sentiria més que violent. Figures de trajectòria internacional no es poden comparar amb els qui fem treball de formigueta, per molt que treballem i que hàgim treballat. Sóc amic dels quatre, tots em coneixen prou bé i, a més del mestre Ros-Marbà, que m’aprecia i jo a ell –amors i odis són sempre recíprocs– de qui tinc més bon record és de la senyora Scotto. Recordo les seves prestacions genials en WERTHER i FEDORA (quina Fedora!). Quan després va tornar per cantar LA VOIX HUMAINE, la vaug tractar encara més. Assajàvem als mercat de les flors i cada dia la tornava a l’hotel amb el meu cotxe. Vaig tenir la sort de poder molt amb ella. Em va dir que em faria un regal. I me’l va fer: un enregistrament seu cantant la Kundry de PARSIFAL. Em va agradar molt més això que el regal del dia de la “première” quan em va donar un paquet de caramelets…
He tingut sempre una vida discreta, a l’ombra, i l’ombra em deu haver vingut de la closca del coverol.
Un bon Nadal!!!
M'agradaM'agrada
Jo soc de la opinió que els reconeixements han de donar-se per la feina ben feta independentent de si un té ressó internacional o no, o si un té una feina més cara al públic o no. Tots tenim companys/es a qui donariem medalles d’or i d’altres amb qui no voldriem haver ni de tractar, doncs perquè no reconèixer les bones feines a tots als nivells sobre tot quan son tant evidents?
Molt bon nadal a tots!!!
M'agradaM'agrada
La vida discreta no està renyida amb la feina descomunal que has fet, i com que estem parlant de medalles d’or a personatges que honoren el Liceu, el meu parer és molt clar.
No dubto pas de l’enorme vàlua de la senyora Scotto com artista, me’n guardaré prou com d’escaldar-me, però al Liceu, tot i fer 4 actuacions al llarg de la seva dilatada carrera, em sembla que abans que ella ja altres persones que s’ho mereixen molt més, i ja m’he pronunciat amb qui creia que tenia preferència.
Bon Nadal Jaume.
M'agradaM'agrada
Joaquim: Moltes gràcies per les bones intencions i felicitats per la feina que et dóna aquest blog. Jo no ho sabria pas fer i m’imagino que et deu donar força feina. A canvi, tens una clientela fidel i feliç.
Felicitats!
M'agradaM'agrada
Hola Jaume T, més que intencions són desitjos i pel que fa a la clientela fidel és ben cert.
Moltes gràcies per treure el nas de tant en tant.
M'agradaM'agrada
Moltes medalles i molt discutibles reparteix el Liceu. I lo primer que hauria de fer és no repartir-ne tantes, que per força aquesta generositat portada de manera alegre devalua el prestigi del premi.
Crec que aquest tipus de premis o reconeixements haurien de ser més “indiscutibles”. Vull dir que la persona mereixedora ho fós per un ampli consens i de manera unànim. És dificil, evidentment, però un no pot arribar a entendre com alguns casos ben clars, que podrien suscitar ben poca discussió, no ho són per a persones que formant part d’un jurat pretesament savi. En aquest blog, avui, s’ha n’ha citat un cas ben clar. El de Jaume Tribó. Clar per a tothom. Menys pel propi Liceu. Serà possible ???!!! 😦
Ah, m’oblidada dir que hi han premis que honoren a les persones…i persones que honoren als premis. Ho sento pel jurat doncs, que deu ser molt savi, però molt poc clarivident.
M'agradaM'agrada
M’agrada això de hi han premis que honoren a les persones…i persones que honoren als premis
M'agradaM'agrada
Sí, d’en tant en tant trec el nas tot i que el teu blog me’l miro cada dia.
Les medalles d’or del Liceu… Potser se’ls vol donar una importància que no tenen. Es tracta d’un premi, això és evident, però premi a què? A la fidelitat? Als més grans mèrits artístics? A la simpatia? A la persona als marge dels mèrits artístics? No puc pas opinar.
Per començar cal dir ben fort que això de les medalles del Liceu va ser un invent fet per darrer empresari del teatre, l’advocat Joan Antoni Pàmias, per a afavorir el seu negoci. No és pas criticable. Amb el seu negoci afavoria el públic. Medalles a Renata Tebaldi, a Birgit Nilsson o a Joan Sutherland (aquestes dues ja a llur primera temporada al Liceu) no tenien cap altra finalitat que forçar el retorn de la diva. La diva signava el contracte per a l’any següent –la Nilsson i la Sutherland– i li queia la medalla. Com és que no la van donar a la Meneghini-Callas després del seu únic concert? I per què no a Franco Corelli que després de dues úniques representacions de TOSCA l’any 1961 ja va dir que no tenia dates per tornar? Després hi havia el cas dels favors personals. Medalla d’or al mestre Anton Guadagno. Què tenia d’excepcional el mestre Guadagno? El favor d’acceptar un DON GIOVANNI amb un únic assaig a més de fer venir sopranos i mezzo-sopranos molt maques i que no cobraven gairebé res.
En tots els casos de l’època Pàmias, la medalla es lliurava el mateix any de l’èxit o del favor. És com si ara la lliuressin a la soprano Damrau i al tenor Flórez, tots dos alhora. Acabada aquella època, el consorci no va gosar seguir una tradició que va creure que no li era pròpia. Recordo que amb la MANON de Massenet, a Alfredo Kraus se li lliurà el “cartell d’or” del Gran Teatre del Liceu ja que no es va voler usar la paraula “medalla”. Durant gairebé vint anys es va perdre la tradició de la “medalla d’or” del Liceu, i quan s’hi ha tornat ha estat només per guardonar “divos” més o menys en declivi o bé ja del tot retirats. Aquest sembla que és el criteri actual. Se’n podria parlar molt més.
Atentament
M'agradaM'agrada
Heus aqui el breu relat d’una de les sucoses històries del Liceu, vista des de dins. I els que normalment veiem al Liceu des de fora n’esterem sempre agraits.
M'agradaM'agrada
Com ja vaig manifestar l’any passsat, crec que ja l’hi”toca” al mestre Jaume Tribó, se la mereix; així com l’afecte de tots els que l’admirem
i que l’hi agraim la gran quantitat del seu temps dedicat sobretot al Liceu i a comunicar el seu saber sobre l’ópera en general i els cantants en particular.
Qui no recorda amb anyorança els programes setmanals de “Gran
Gala?
Personalment, ho trobo a faltar.
M'agradaM'agrada