Montserrat Caballé com a Cleopatra al Gran Teatre del Liceu (1982), producció de Vittorio Patané. Foto A.Bofill
Les temporades del Liceu van passar a ser gestionades per el Consorci format per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu (antics propietaris) d’ençà la mort de l’antic empresari Juan Antonio Pamias que va morir a Barcelona el 5 de maig de 1980 després de més de 33 anys al capdavant del Teatre. La primera temporada programada va ser la 1981-1982 i per tant l’activitat del Liceu va continuar sense cap mena de interrupció.
El primer Gerent que va tenir el Gran Teatre del Liceu, va ser l’empresari i mecenes Lluís Portabella. Durant la seva discutida gestió va aixecar el nivell artístic de manera molt notable, però estirant més el braç que la màniga, deixant un record artístic inoblidable de dimensions tan colossals com el dèficit econòmic que va generar.
Després de la temporada regular, el patronat Pro Música, presidit pel mateix Sr. Lluis Portabella al capdavant d’una nombrosíssima llista de socis il·lustres que ja organitzaven una espectacular temporada concertística al voltant del Palau de la Música, va començar a organitzar una temporada d’òpera on en qüestió de dos mesos desfilaven pel Liceu una allau de figures que tallaven la respiració. Durant aquells primers anys varem veure uns espectacles que encara recordem ara.
La segona temporada va tenir lloc durant els mesos de maig i juny, i es van programar 4 òperes: La Traviata (debut de Malfitano substituint a Ricciarelli); les famoses Bohème amb Cotrubas, Wise i el morbo suprem de veure a Domingo i Carreras en l’època de màxima rivalitat artística alternant-se en el Rodolfo; Don Carlo amb un estel·lar cartellone format per Caballé, Carreras, Estes i Chiuselev, Pons i Weikl i Obraztsova (superat en la inauguració de la següent temporada regular); i un Giulio Cesare de Handel que per aquells anys suposava tota una exòtica raresa i en una versió peculiar protagonitzada per un baix baríton en el rol protagonista, el porto-riqueny Justino Díaz, al costat de la sempre sorprenent i arriscada Montserrat Caballé com a Cleopatra, Patricia Payne i Raquel Pierotti, com a Cornelia i Sesto, entre el principals rols. La temporada encara va tenir l’afegitó propi del Mundial Cultural (l’estiu de 1982 es va celebrar el Campionat Mundial de Futbol), amb The Scottish Ballet i la Harlem Opera Ensemble de Newe York que ens van fer Porgy and Bess, amb excel·lents i poc coneguts cantants, tret del malaurat Bruce Hubbard que s’alternava amb Reginald Evans en el rol de Porgy.
Avui doncs, us porto aquell Giulio Cesare de ressonàncies “belcantistes” que en el seu moment ens va meravellar, ja que no estavem gens habituats a veure òpera barroca al Liceu, i que després de quasi 30 anys continua tenint punts d’interès.
Que el rol de Giulio Cesare fos assignat a un cantant masculí, no contratenor (en aquells anys això hagués estat una autèntica revolució i el públic no estava gens preparat), em va semblar el més discutible, ja que la capacitat econòmica del Patronat hagués pogut portar-nos a la Horne, però de manera sorprenent va ser Justino Díaz l’encarregat de donar vida a l’heroi romà. Planta en tenia, d’això no n’hi ha cap dubte. Díaz va ser un bon cantant amb força notorietat a partir que Karajan el va escollir per fer l’Escamillo a la Carmen cinematogràfica amb Bumbry, Vickers i Freni, i que al Liceu ja coneixíem amb escreix d’ençà del seu debut l’any 1969 cantant el Mefistofele de Boito. Cantant Handel, un cop vista l’evolució que ha experimentat el cant barroc en els darrers 20 anys, resulta poc adequat amb un estil massa esforçat i les coloratures aproximatives, però és si més no, digne.
Montserrat Caballé va cantar la Cleopatra com si fos una heroïna belliniana, permetent-se fins i tot algun agut al final d’ària tan fora d’estil com de dubtós gust, però en general captiva com sempre pel seu cant preciosista, un desplegament de mitjans vocals enlluernadors, amb un ventall de pianos i pianíssims que enamoren i sobretot regalant-nos un “Se pietà di me non senti” esplendorós.
Recordo amb impacte la gran Cornelia de Patricia Payne, una contralt de solvència contrastada, si bé lluny de les grans especialistes actuals, com també el Sesto de Raquel Pierotti, mezzosoprano uruguaiana en aquells anys força destacada i amb una carrera de notable nivell. L’equip femení era molt més solid que el correcte masculí.
L’Orquestra del Liceu ens va sorprendre molt positivament sota la direcció de Ralf Weikert i de l’estètica i estàtica posada en escena de Vittorio Patané tothom recorda a Caballé sobre aquell immens escut coberta d’una capa daurada cantant “V’adoro pupile” (fotografia de l’encapçalament). Realment va ser una representació notable que gràcies a la cuidadíssima retransmisió televisiva, obra de l’amic Antoni Chic, ens va regalar entre altres troballes, uns picats mai vistos fins aquell moment en una transmissió operística, al menys a la nostra TV.
Recordo que aquell dia, que jo estava present a la sala, el Liceu presentava un lamentable aforament. Sembla ser que quasi la totalitat de les localitats varen ser comprades per els assistents a un Congrés que es celebrava per aquells dies a Barcelona. No recordo quin va ser el motiu, però a última hora no es van presentar els congressistes i al Liceu tan sols vam presenciar aquella representació quatre gats disseminats per la inmensa sala. La TV va evitar en la mesura del possible difondre’n imatges i per els aplaudiments i bravos, talment semblava que la sala fos plena de gom a gom. Ens hi varem deixar mans i goles per tal d’omplir el buit espectacular.
L’obra a diferència del que succeeix ara es va tallar bastant, però en el visionat parcial que he fet ara m’ha sorprès positivament en molts aspectes que creia que haurien paït malament els pas dels anys. La copia del enregistrament televisiu, per obra i gràcia de Colbran és de molt bona qualitat.
Espero que us agradi i que serveixi per ampliar de la manera que es mereix, l’homenatge iniciat per Cap d’Any a aquesta important commemoració del cinquantè aniversari del debut de Montserrat Caballé al Liceu.
ENLLAÇOS:
https://rapidshare.com/files/2817042212/Giulio_Cesare_1982.rar.001
https://rapidshare.com/files/336594744/Giulio_Cesare_1982.rar.002
https://rapidshare.com/files/1332814463/Giulio_Cesare_1982.rar.003
https://rapidshare.com/files/1652740426/Giulio_Cesare_1982.rar.004
https://rapidshare.com/files/3211405723/Giulio_Cesare_1982.rar.005
https://rapidshare.com/files/2751538989/Giulio_Cesare_1982.rar.006
https://rapidshare.com/files/2814041854/Giulio_Cesare_1982.rar.007
https://rapidshare.com/files/2643575296/Giulio_Cesare_1982.rar.008
https://rapidshare.com/files/2007713848/Giulio_Cesare_1982.rar.009
https://rapidshare.com/files/463142090/Giulio_Cesare_1982.rar.010
Un cop baixats els 10 arxius haureu d’adjuntar-los amb l’habitual hjsplit i després descomprimir l’arxiu resultant amb winrar. Després ja tindreu el vídeo disposat per copiar o mirar a l’ordinador. Espero que ho gaudiu
Demà dia 7 es commemoren els 50 anys exactes, a IFL continuaré oferint-vos una gravació videogràfica de Montserrat Caballé al Liceu i demà passat encara hi haurà un afegitó amb alguna cosa més.
Espero que els Reis d’Orient s’hagin portat com us mereixeu.
IN FERNEM LAND 
Pregunta lo que no sabes i pasarás por tonto durante cinco minutos; no lo preguntes i serás tonto toda la vida: aquestes gravacions que ofereixes aquests dies les teniu perquè tu/Colbran les vau aconseguir ves a saber de quina manera i de la mateixa manera que avui dia sou capaços d´aconseguir -per exemple- l´enregistrament del recital Flórez, o perquè he d´entendre que a finals dels 70’ i principis del 80’ (i a diferència del que passa ara, que no hi ha manera que en facin una) era força habitual que la Televisió (llavors grande y libre, però només una) ocupés la programació d´algun dels –aleshores- seus dos únics canals a seguir amb un cert interès el que passava a aquell teatre que hi ha a les rambles? Que fa un parell de dies que em volta pel cap i m´estic començant a emprenyar.
M'agradaM'agrada
Todos los títulos que ha pasado Joaquim por su blog en este homenaje fueron retransmitidos por TVE. “La forza del destino” procede de una grabación original de un amigo nuestro -ya fallecido- que se había comprado un grabador de video en Francia, cuando aún no se vendía en España (1977/78). Mi copia es algo mejorada, por medio de retoques de contraste, brillo y color (en aquellos tiempos las copias salían bastante saturadas). La de “GIulio Cesare” la grabé yo mismo (hacía muy poco que ya se vendían aquí los grabadores y yo fui de los primeros en comprarme un VHS). La copia que aquí os ofrece Joaquim también está retocada por mí, pues, aunque las cámaras ya eran algo más perfectas, las copias siempre salían saturadas de color.
Recuerdo muy bien esta función. Montserrat Caballé estuvo magnífica pero acabó “V’adoro pupile” con un agudo inapropiado y eso no me agradó. Patricia Payne logró un gran éxito con su Cornelia y Justino Díaz estuvo más que correcto en una trasposición de la partitura, como en el caso de Norman Treigle en la estupenda grabación RCA con Beverly Sills de Cleopatra (1967) y en la que se prescindió totalmente de falsetistas. Eso se solía hacer entonces con el rol protagonista en algunos teatros. No obstante en el reparto del Liceu -si no me traiciona la memoria- ya se contaba con uno o dos contratenores para roles menos importantes.
Fabulosa, en mi opinión, la interpretación de la Caballé en “Se pietá di me non senti”. Mi aria preferida de esta ópera, no obstante, es “Piangeró la sorte mia” que Caballé cantó también de forma magnífica.
Se le pueden poner mil peros a esta representación, hoy día en que los roles masculinos se adjudican a voces más apropiadas, pero en su conjunto y en su momento constituyó un hito en el Liceu. Los haendelianos no eran tan puristas como ahora, pero ya los había. Voy a explicar una anécdota. Por aquella época yo me carteaba con amistades por correspondencia (“pen pals”) para no perder mi inglés; un británico vino expresamente a Barcelona para ver en mi casa la grabación de este “Giulio Cesare”. Vió todo el vídeo sin inmutarse, pero al acabar me dijo que no quería ninguna copia porque Montserrat Caballé, aún cantando muy bien, no se ajustaba al canto haendeliano…Y tenía toda la razón. Pero a pesar de todos los pesares es una gloria escuchar su suntuosa voz, plena y carnosa, ya que en la actualidad muchas sopranos que encarnan este rol, aún teniendo el estilo de canto apropiado, sus voces están faltas de “cuerpo”, son excesivamente ligeras.
Creo que Joaquim con estos posts está haciendo mucha justicia a Montserrat Caballé, ya que no disponiendo de material de su mejor época en el Liceu porque no existen en vídeo -con la excepción del concierto Puccini-, las grabaciones propuestas ofrecen muestras de una gran Caballé y reunir casi todas las retrasmitidas es una labor que hay que agradecerle.
Fede
M'agradaM'agrada
Joaquim, sincerament i en honor a la veritat, el millor i extraordinari homenatja a Montserrat Caballé, és sens dubte el que li estàs dedicant aquests dies al teu blog. No se si n’està o no assabentada, si és així hauria de manifestar el seu reconeixement i agraïment – no dic públicament seria “massa” i tot i que seria un detall- però si a través de persones properes a ella que llegeixen els teus comentaris. Si n’és coneixedora, escriure unes “lletretes” no li caurien els anells dels dits.
Malgrat no poder gaudir dels teus generosos regals, et dono les gràcies per la constant dedicació a fer-nos viure la vida més dolçament.
Moltes gràcies.
M'agradaM'agrada
Benvolguda Isolda a Montserrat Caballé se li poden fer múltiples homenatges, aquest d’IFL és fet amb la més gran de les admiracions i l’estima cap a una cantant majúscula que he tingut la sort de veure, sinó en els millors anys de la seva carrera, en uns encara excel·lents, però és que quan escolto tot allò que va cantar fins que jo la vaig conèixer no paro de meravellar-me i admirar-la més encara.
T’agreixo les teves paraules i tampoc cal que ella escrigui un comentari, si ho coneix i li ha agradat ja em sembla bé.
Si m’escriu un comentari, m’heu de portar a urgències 🙂
M'agradaM'agrada
Ya que lo ha citado Joaquim me agradaría añadir que Antoni Chic, gran director teatral y televisivo, hizo una realización televisiva de gran calidad, máxime teniendo en cuenta los medios a disposición en aquellos tiempos y es una gran satisfacción recordar aquí su labor de tanto mérito. Creo disponer de más grabaciones operísticas con realización televisva suya, pero en este momento no sé si corresponden a títulos con Caballé u otros.
Desde aquí mi saludo más cariñoso para Antoni Chic.
M'agradaM'agrada
Bon any i magnífic regal. Jo no vaig assistir a la representacions del G. Cesare que esmentes però les recordo de la televisió. Magnífic post ple d’evocacions i records que també formen part del meu imaginari intern. Les representacions del D. Carlo que esmentes van ser la tercera vegada que jo anava al Liceu, i la primera volta que hi anava tot sol sense els meus pares i el meu debut al quart pis. Van ser unes representacions memorables. La representació en viu de l’enterrament del “Conde Orgaz” d’El Greco amb la que comenc,ava la funció és una de les icones operístiques inesborrables (juntament amb l’anunci de la mort de la Walkyria d’Uwe Mund amb decorats d’Emil Pretorius d’uns anys més tard). I les escentes entre la Caballé i l’Obratzova impressionants. I a les funcions del D. Carlo de la temporada segûent (finals d’estiu, principis de tardor), igualment impresionant el duu entre Filippo i el Gran Inquisidor amb els dos monstres finlandesos Marti Talvela i Matti Salminen. Quins records!
Una volta més, moltes gràcies i que tinguis/tingueu un molt bon any 2012 ple de redemció per l’art.
M'agradaM'agrada
Hola Vicent, quan he llegit el teu comentari m’has fet posar la pell de gallina. Quins Don Carlo!. Del que va inaugurar la temporada 1982-1983 un amic em va regalar un dels grandiosos cartellone que es penjaven a la Rambles. Està una mica arrugat i un dia que vagi una mica alleugerit de calerons el faré emmarcar. Llegir Caballé Obraztsova, Carreras, Nucci, Talvela i Salminen, dirigits pel nipotino Abbado, encara hores d’ara mareja i em fa saltar una llàgrima.Van filar encara més prim que a la primavera. haig de buscar la gravació discogràfica d’aquell Don Carlo de la temporada 82/83 i portar-lo a IFL.
M'agradaM'agrada
Home, disposar d’aquest enregistrament seria increïble, pel seu valor documental i interpretatiu. Llàstima que no es filmès, la producció de l’Scala -crec que molt més bona que la del dvd amb en Pavarotti i Mutti- em sembla recordar que d’Antonello Madau Díaz i el vestuari de Visconti s’ho valien. Ets una mina. Això és com un museu gratuït en el qual les obres d’art (de forc,a anys d’antigüitat) no són pas en una vitrina sinå que hom les pot fer servir i emportar-se-les a casa per al seu particular ús i fruÄiment. Vaja, redempció per l’art a la carta i personalitzada.
Del cartel”lone pots fer-ne litografies i vendre-les (és broma).
Una abrac,ada des de terres gòtiques i mil gràcies de nou.
M'agradaM'agrada
Una de les coses que els Reis de l’Orient han deixat a casa són els 3 CD de la Montserrat Caballé al Liceu i ja estan sonant!. M’he quedat bocabadada i esmaperduda amb el pianíssim infinit que fa a “Mafio Orsini, Signora son io”, de la Lucrezia Borgia de l’any 70. El so en aquest fragment és força deficient, però només per sentir-la a ella, ja val pena. I una altra perleta és Il Pirata, com podia allargar taaaaant sense respirar!.
Moltes gràcies als Reis d’Orient per tots aquests regals que ens heu deixat a In Fernem Land, sou molt generosos!.
M'agradaM'agrada
Serà que us heu portat bé, SEGUR!
M'agradaM'agrada
Sort d’aquest interessant i merescut homenatge que l’estàs fent, Joaquim, perquè amb el poc que vaig veure a la tv del concert del dia 3, vaig patir de valent. Em fa molta il.lusió veure-la en aquests videos i a l’expo del Liceu, perquè mai l’he sentida en una funció d’òpera en directe. Vosaltres sí que vau seguir veritables estels!
gràcies reis J i F!
ps. Aquest Portabella té res a veure amb el Pere P?
M'agradaM'agrada
L’homenatge va ser un concert que ella ens va voler fer per agrair-nos moltes coses. Òbviament no era la gloriosa Montserrat Caballé la que cantava, era una senyora amb quasi 79 anys que encara se sent viva i amb ganes de cantar i fer música, compartint-la amb els seus amics i companys. Qui es pensés que podria escoltar ni que fos l’ombra del que va ser, no anava gaire ben encaminat.
M'agradaM'agrada
Ah, Joaquim! Jo penso com Isolda. Quin homenatge li estàs fent a la grandíssima soprano. Estic segura que li encantaria saber-ho. Jo vaig gaudir d’aquesta òpera via televisió i em va deixar impressionada i en especial ella que era sobretot ulls i veu convertits en art.
M'agradaM'agrada
Yo creo que a estas alturas alguien habrá ya informado a la Caballé de este auténtico homenaje y en mi opinión debiera ella hacer patente su conocimiento del mismo con un comentario en este blog.
Si aún no lo sabe, yo rogaría a los visitantes a este blog próximos a la gran diva catalana que se lo hicieran saber. Estoy seguro de que se pondría muy contenta.
Fede
M'agradaM'agrada
Penso que si algú li ha dit, estarà contenta,
M'agradaM'agrada
Fellcitats pels videus! És una tasca altruista que us honora!
M'agradaM'agrada
Són dates propicies a regalar coses boniques. 🙂
M'agradaM'agrada
No. El senyor Pàmias va morir no pas el 5 de gener sinó el 5 de maig de 1980 quan al Liceu hi havia temporada de ballet.
Els contractes per a la temporada següent, 1980-1981, ja estaven signats en gran part i tot i l’òbit de l’empresari, la seva vídua, la senyora Natividad Pecorana, va mantenir gairebé tota la programació. Només va saltar un AROLDO que havien de cantar la Montserrat Caballé i en Joan Pons. L’època Pàmias, que havia començat el 1947 amb FALSTAFF i va acabar, a efectes operístics, el 15 de febrer de 1981 amb DON CARLO.
M'agradaM'agrada
Gràcies per corregir-me, ho vaig treure d’una recerca a Google.
Ara ho canvio.
M'agradaM'agrada
De fet va morir el 9 de maig de 1980, segons les hemeroteques consultades:
http://elpais.com/diario/1980/05/10/cultura/326757605_850215.html
hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1980/05/10/pagina-26/32900768/pdf.html
M'agradaM'agrada
Doncs si en Jaume T diu una data i tu mitjançant l’hemeroteca una altra, no sé pas a qui creure.
M'agradaM'agrada