Amb aquest Mefistofele d’Arrigo Boito enregistrat el diumenge 13 de desembre de 1987 al Gran Teatre del Liceu finalitzo l’homenatge videogràfic que he fet a Montserrat Caballé per a celebrar aquest 50è aniversari del seu debut liceista. Demà encara us deixaré alguna altre cosa, sempre al voltant d’aquesta efemèride.
M’han quedat algunes coses enregistrades per mostrar, però o bé perquè la copia era fraccionada i molt dolenta (L’Africaine de Meyerbeer) o perquè no m’acaba d’agradar (La Bohème), he decidit que amb aquests 7 apunts podia oferir un ampli ventall de l’amplíssim repertori, tot i que encara em mancaria afegir algun Strauss o un Wagner per acabar-ho d’arrodonir del tot. Malauradament no tinc cap vídeo de la primera Salomé (la segona ja no va ser el mateix), ni de les seves magnífiques Elisabeth del Tannhauser o la discutida i discutible Isolde.
L’any 1987 la veu de la Caballé ja havia perdut gran part de l’enorme qualitat, no el seu cant, evidenciant molt més les tonalitats metàl·liques i rígides, no obstant el cant i la seva portentosa tècnica continuaven oferint notabilíssimes mostres del seu magisteri. Tan sols cal escoltar la bellíssima i famosa ària de la presó “L’altra notte in fondo al mare”, per adonar-nos de fins a quin grau el domini de la veu no tenia cap secret en l’art incommensurable de Montserrat Caballé.
He volgut portar-vos aquesta representació ja que alhora que us portava un altre títol, em permetia fer-vos conèixer a Bonaldo Giaiotti, un eminent baix que potser molts de vosaltres no n’heu sentit a parlar, però que per sort varem veure molt al Liceu i que degut a que no va entrar quasi mai en els circuits més comercials de les gravacions, per a molts ha estat injustament desconegut. Amb aquestes representacions de l’any 1987 Giaiotti era la tercera vegada que interpretava aquest rol al Liceu. La primera vegada ho va fer amb Elena Mauti Nunziata de Margherita i Joan Lloveras de Faust a la temporada 1976/77, la segona vegada va ser amb Natalia Troitskaia i Luis Lima a la temporada 1981/82 i aquestes amb Caballé i Antonio Ordoñez va ser la tercera. Encara tenia una veu prou solida, tot i que es començaven a notar els efectes del pas dels anys, però jo crec que el Mefistofele de Giaiotti, seguint la gran tradició dels baixos italians, era la millor possible dels baixos de la seva època.
També la gravació té un especial relleu per la importància del cor en aquesta òpera i en aquells anys el Gran Teatre del Liceu disposava segurament, del millor cor de tots els teatres d’òpera, gràcies al luxós duet que formaven Romano Gandolfi com a director i Vittorio Sicuri des sots-director, fitxats a cop de talonari i provinents de la Scala de Milà on havien situat el cor del temple milanès en la gloriosa època de Claudio Abbado, en un sostre inassequible. El resultat artístic d’aquells anys va ser esplendorós i aquest Mefistofele n’és una prova evident.
A Caballé i Giaiotti els acompanyava el tenor Antonio Ordoñez que per aquells anys havia agafat una certa notorietat. No era gaire apreciat per el públic del moment, però en aquesta funció del diumenge tarda (jo hi era present) va obtenir un èxit molt meritori manifestat, com veureu, amb molts aplaudiments i bravos al finalitzar la funció, cosa que va motivar que el tenor s’emocionés de veritat.
El rol d’Elena, que moltes vegades és interpretat per la mateixa soprano que fa la Margherita va anar a càrrec de la cantant alemanya Agnes Habereder que es va emportar alguna buada cap a casa seva. Realment no era gaire bona.
L’orquestra va estar dirigida per l’internament esmorteït mestre Collado. Era el tribut que havíem de pagar per escoltar a Caballé i la veritat és que amb una òpera com aquesta es necessita un director molt més imaginatiu i brillant. Sort del cor.
La producció d’Emilio Sagi provenia del Teatro de la Zarzuela de Madrid i va resultar massa fosca per ser retransmesa per la TV, tenint en compte els mitjans tècnics del moment. Tenia moments esplèndids, com podreu observar i funcionava la mar de bé.
Us deixo, per ambientar l’apunt i fer temps mentre us baixeu els enllaços, la famosa ària que Margherita canta a la presó (acte 3er) “L’altre notte in fondo al mare”, un moment musicalment inspiradíssim, d’una melodia extraordinàriament moderna i amb un acompanyament orquestral molt original, cantada de manera magistral per Montserrat Caballé. El vídeo es gentilesa de Onegin65, ja que jo he tingut problemes imprevistos amb el so. La imatge del vídeo que us deixo jo, provinent d’una copia de Colbran, és molt millor.
ENLLAÇOS:
https://rapidshare.com/files/2831856581/Mefistofele_1987_Liceu.rar.001
https://rapidshare.com/files/1667896119/Mefistofele_1987_Liceu.rar.002
https://rapidshare.com/files/2809987025/Mefistofele_1987_Liceu.rar.003
https://rapidshare.com/files/3860442362/Mefistofele_1987_Liceu.rar.004
https://rapidshare.com/files/3092928673/Mefistofele_1987_Liceu.rar.005
https://rapidshare.com/files/3018398520/Mefistofele_1987_Liceu.rar.006
https://rapidshare.com/files/3578744010/Mefistofele_1987_Liceu.rar.007
https://rapidshare.com/files/591618164/Mefistofele_1987_Liceu.rar.008
https://rapidshare.com/files/535000192/Mefistofele_1987_Liceu.rar.009
IN FERNEM LAND 
¡Qué penosa la alemana que hace de Elena! La lástima es que Ángeles Gulín cayese enferma, según leí una vez, no sé si aquí, y no pudiera vérsela por televisión; hubiera sido fantástico tener grabadas a Caballé y Gulín en la misma ópera…
Muchas gracias de nuevo.
M'agradaM'agrada
Ya no me acordaba que Elena debía ser Gulín, ciertamente hubiera sido sensacional.
M'agradaM'agrada
Ahir vaig passejar-me pel ‘petit’ recull fotogràfic que li han fet al Liceu, i fa autèntica feridura veure tantes actuacions, tants anys, tants rols diferents…. Impresionant!!!
M'agradaM'agrada
és per caure la baba
M'agradaM'agrada
Quin senyor homenatge estas fent a la Caballé.
Si hagués nascut uns anys més tard, ara segurament tindríem la Caterina, la Lucrezia, Il Pirata o la Gemma di Vergy, va anar de ben poc, però sort que encara tenim aquests vídeos i tots els àudios que demostren la categoria del seu art.
M'agradaM'agrada
Si noi, ens hem de conformar amb aquests vídeos i altres d’altres teatres és clar, la majoria d’ells extraordinaris.
M'agradaM'agrada
Grazie Joaquim per aver messo l’ esecuzione di questa Opera a cui sono particolarmente legato sentimentalmente.
Un cordiale saluto. C I A O
M'agradaM'agrada
Grazie a te Enrico, un piacere.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim, per aquest darrer vídeo amb una òpera cantada per la Caballé. Jo també era al Liceu aquell diumenge. “Mefistofele” és una òpera que m’agrada molt i ara sembla que els programadors del Liceu no es recordin que existeix. Vaig veure les altres representacions que esmentes. En pocs anys es va representar tres vegades, tal i com tu molt bé recordes. Aquesta vegada vaig sentir certa decepció per Giaiotti, que m’havia agradat molt en les anteriors. Gràcies novament, Joaquim, m`has fet reviure uns moments que dormien en la meva memòria liceísta. Comparteixo el vídeo en el meu mur, ja que l’ària ‘L’altra notte…” és una de les meves preferides.
M'agradaM'agrada
Ja no éren els seus millors moments, però encara admiren les seves grans virtuts.
M'agradaM'agrada
Sí, funcions memorables com dius. Gaiotti havia fet un D. Carlo crec que en la darrera temporada del Sr. Pàmies amb Aragall, crec recordar que també l’esmentada Trotskaya (jo diria que desplac,ada per la Marton dels repartiments verdians i puccinians del Liceu-què n’opines?), Livia Buday, Sardinero (enyoradíssim), Aragall i l’Ivo Vinco i crec que posteriorment una Forc,a del Destino (si no vaig errrat) amb Giacomini, Marton i no me’n recorde pas del baríton. Lamentablement, com tu dius, sembla extrany que no hagi fet més carrera discogràfica, llevat d’una Forza amb Levine, un Trovatore amb Metha i algun Timur. Grandíssim baix com tu dius.
OrdóNez apuntava bones maneres. Hi va fer un D. Carlo amb M. Price i va fer-ho amb més que dignitat. No sé què va passar amb ell posteriorment.
La producció de Sagi magnífica, originalíssima, infinitament més bona que el seu fallit Tristany que em va semblar un Ponelle passat per aigua.
En fi, més llenya al foc després de la ressaca dels Reis.
Una abrac,ada
M'agradaM'agrada
A veure si fem una mica d’ordre Vicent:
la temporada 1980/81 darrere de l’època Pamieses va fer un Don Carlo amb Giaiotti, Aragall, Sardinero, Budai i Lynne Strow Piccolo, no Natalia Troitskaia (ella va cantar una Aida més aviat discreta). La Troitskaia, molt guapa i guanyadora d’un Viñas va fer la curta carrera que va fer (ja és morta DEP)gràcies al seu agent artístic que se la mirava amb molt bons ulls.
pel que fa a Giaiotti va cantar:
1969/70: Zaccaria i un concert amb Caballé
1970/71: Fiesco
1971/72: Filippo II
1974/75:Padre Guardiano
1976/77:Mefistofele i Zaccaria
1980/81: Zaccaria i FilippoII
1981/82: Silva i Mefistofele
1983/84:Ramfis
1987/88: Mefistofele
El Padre Guardiano de La Forza del 82//83 amb Marton, Giacomini i Cappuccilli va ser paul Plishka
El Don Carlo del 88/89 va tenir tenors diferents pràcticament totes les funcions: Lima, Lavirgen, Ordóñez i un tal Rubén Domínguez. Cap d’ells va sortir gaire lluit.
Espero que aquests aclariments gràcies al 2on volum dels Annals del Liceu, obra de Pau Nadal, hagin estat útils. Per cert, després del immillorable i exhaustiu primer volum obra de Jaume Tribó, el que el segueix continua a l’espera de ser editat, i tal i com vam les coses….
M'agradaM'agrada
Em rendeixo davant l’evidència. La meva memòria ja no és el que era.
M'agradaM'agrada
No home no, jo ho he hagut de consultar. la meva tampoc ho és (el que era, vull dir) 🙂
M'agradaM'agrada
Pues tienes toda la razón:
“L’any 1987 la veu de la Caballé ja havia perdut gran part de l’enorme qualitat, no el seu cant, evidenciant molt més les tonalitats metàl·liques i rígides, no obstant el cant i la seva portentosa tècnica continuaven oferint notabilíssimes mostres del seu magisteri”
Pues si, y yo añadiría alguna cosilla más. Pero a mi me entusiasma esta señora porque me parece un derroche de buen gusto cantando. Me parece dificilisimo que se pueda pedir mas, o al menos para mi, ella es todo eso en que se resume y concreta el porqué me emociona el canto. Es única, es maravilloso como fluye su voz, con que naturalidad canta, sin forzar nada, me entusiasma. Siempre será un misterio para mi cómo consigue hacerlo todo bellisimo… Vamos, que me rechifla como dice una amiga mia con gracia. Y no sigo, porque lo que me gusta, me gusta mucho 🙂 y siempre caigo en el paroxismo.
Joaquim, no doy para seguir tu producción de post, la verdad, y esta serie que estás dedicando a Caballé me parece interesantísima. Tengo que encontrar el tiempo para dedicárselo como se merece, pero vaya por anticipado mi agradecimiento. Es fantástica tu capacidad, mi admiración y mi enhorabuena.
M'agradaM'agrada
Verte por aquí siempre es un placer y que comentes en este homenaje a Caballé me encanta.
Gracias querida Assai
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per tots aquests posts de materials valuosíssims i, certament, inassolibles enlloc. Recordava amb un aura de llegenda, gairebé, el Giulio Cesare, l’Hérodiade, que van sortir rodones i, és clar, mai més havia tornat a veure. O aquest Mefistofele… I les d’abans, que jo ja no havia vist, són un luxe, una autèntica meravella. Jo penso que encara que fos incomplet o de menys qualitat visual, L’Africana deu ser una passada. O La boheme, amb aquella decorat de golfa que trobo que després no s’ha superat al Liceu (la del Domingo era lletjota, i la producció última que hi hem vist, era una golfa amb tants metres quadrats que no me la crec) i un Carreras ideal. Potser per les circumstàncies d'”improvisació”, també recordo amb estimació el Tannhäuser que van fer sense decorats (una vaga, es va dir, va deixar els camions que el portaven a la frontera) i on la Caballé va cantar, substituïnt algú la Venus: no sé dir-vos com va sortir en realitat, però la recordo com una gran representació. I aquella Armida de Gluck, que segurament estava fora d’estil a moments, però on Caballé es va lliurar de bo de bo, en una tarda màgica, amb pancartes, flors i tot el que vulgueu…. Sí que es llàstima que tot això (i encara més tot l’anterior, més valuós, segurament) se l’hagi, com deia el Colbran, endut el vent. Almenys tot això que heu posat aquí ha quedat: gràcies, un cop més, per compartir-ho. I repenseu-vos això de no posar aquests tresors que, potser més imperfectes i incomplent, continuen essent tresors i mereixedors d’una oportunitat.
M'agradaM'agrada
Ho tindré en compte bocachete i més endavant publicaré aquest material que ha quedat pendent. No ets l’únic que s’ha interessat per L’Africaine. M’ho vaig estar pensant però la copia a part de no ser de l’òpera sencera, és de molt mala qualitat.
M'agradaM'agrada
Que tiempos aquellos Joaquim y demás que lo pusimos disfrutar, con el tandem Gandolfi/Sicuri!! Fue cuando mejor sonó la Orquesta del Liceu y más brillaron vocalmente los coros.
Muy bueno también el recordatorio de este gran bajo que ha sido Bonaldo Giaiotti, último gran bajo de la clásica escuela italiana y sobre todo para Verdi.
El tenor extremeño Ordoñez fue un notable tenor de muy corta carrera, teniendo que más o menos dejar su prometedora carrera por cuestiones de índole privativa ( que no se pueden contar por aquí).
M'agradaM'agrada
Si Alex, es cierto, pero acuérdate que el agujero económico que se creó fue de órdago. Creo que recordar que Gandolfi vivía en el Ritz a cuenta del Liceu.
Yo creo que la orquesta sonó mejor posteriormente, aunque siempre ha sido la gran asignatura pendiente, en cuanto al coro no hay dudas. Recordar Parsifal, Meistersinger o unos Réquiem de Verdi a doble reparto (te acuerdas?) aún me emociona.
M'agradaM'agrada
Genial “l’altra notte”, meravellosa, sens dubte…però que acaba amb un “..pieta di me” tan marca de la casa, com poc atractiu musicalment, al menys pel meu gust.
M'agradaM'agrada