Rolando Villazón (Hoffmann) a Les Contes d'Hoffmann a Munic (2011). Producció de Richard Jones. Foto The Middeltown Press
El passat 2 de novembre us vaig deixar l’àudio de la nova producció de l’òpera de Jacques Offenbach, Les Contes d’Hoffmann que va tenir lloc a Munic el dia 31 d’octubre de 2011. Doncs bé, avui teniu el vídeo que va ser gravat un altre dia i per tant, malgrat que substancialment conserva en part els mateixos problemes esmentats en l’apunt inicial, també és cert que hi han altres aspectes millorats i sobretot teniu el suport teatral d’una brillant producció de Richard Jones.
Rolando Villazón amb la veu més segura que en la funció del dia 31 d’octubre, canta exageradament, amb pocs matisos i amb una tendència abusiva per els sons oberts i el descontrol escènic. Ho sabem que la seva personalitat és abassegadora i si el director d’escena encara ho aguditza més, el resultat pot ser, segons el meu punt de vista, esgotador, segurament per a ell, però sobretot per a qui ho escolta. Lluny de la subtilesa de l’òpera francesa i la delicadesa del Hoffmann segons el model Kraus, Villazón s’afilia amb els Hoffmanns desesperats, una opció teatral prou vàlida si no fos que el seu cant llença per la borda tot l’estil francès que jo crec que hauria de conservar i que quan vaig veure-li a l’ONP al 2007 encara practicava, si bé sempre sota la seva marcada personalitat.
A Munic el cantant s’ha radicalitzat amb tensions extremes, tant dramàtiques com vocals i sobretot aquestes últimes fan que el seu cant sigui quasi monocord i extremadament extenuant. Torna a donar la sensació que cantant d’aquesta manera tan obert, tan a l’extrem, tan al límit que és impossible una recuperació. Podria ser que en el teatre això quedés més atenuat, ja que la projecció segur que no era tan exagerada com en la retransmissió televisada aquest Cap D’Any, on talment semblava que a Villazón l’ajudaven els tècnics de so.
Diana Damrau vista en escena també guanya, car interpreta molt bé els quatre personatges, però vocalment la cosa es complica al mancar-li cos vocal per cantar Antonia i la Giulietta li queda a mig camí d’una vocalitat decididament mancada de la sensualitat necessària. L’Olympia és un rol que fa molt bé, però per altre part la seva veu està evolucionant i quan pugui fer amb més propietat vocal els altres dos rols, l’Olympia segurament li quedarà molt justa o no podrà cantar-la amb les notes de lleugera que tothom esperarà, per tant no crec que això d’assolir els quatre rols sigui gaire convenient.
Relyea el dia de la retransmissió televisiva està més rotund com a baix, però té un registre agut complicat, i el rol a mig camí entre el baríton dramàtic i el baix, exigeix, sobretot en la preciosa “Scintille diamant” queda desbordat.
La que sense cap mena de dubte és la triomfadora de la nit, és la mezzosoprano Angela Brower, un alter ego de Hoffmann que aconsegueix robar les escenes a la hiperactivitat de Villazón, amb una caracterització molt propera al carismàtic tenor mexicà i amb una rotunditat vocal magnífica. Tot en ella és esplèndid i la seva veu em va semblar la més apropiada de tot l’ampli repartiment.
Pel que fa a la producció de Richard Jones us diré que m’ha agradat, es plena de idees i totes elles coerents en una història que recrea més l’estat mental del protagonista que no pas ens situa en els llocs físic que descriu cada compte. Tot passa a una habitació on viu Hoffmann, però més aviat veiem el que li passa pel cervell.
Les caracteritzacions són molt bones, sobretot les femenines.
És un vídeo molt recomanable i que de ben segur ens farà discrepar molt, però que jo crec que s’ha de veure.
Mentre us baixeu els enllaços podreu veure tota l’òpera sencera en aquest macro Youtube gentilesa de coloraturan
També podeu veure Youtubes d’aquesta producció, fragmentats, en el Canal de la Teresa
Les Contes d’Hoffmann
Jacques Offenbach
Musikalische Leitung Constantinos Carydis
Inszenierung Richard Jones
Bühne Giles Cadle
Kostüme Buki Shiff
Choreographie Lucy Burge
Licht Mimi Jordan Sherin
Produktionsdramaturgie Rainer Karlitschek
Chöre Sören Eckhoff
Olympia / Giulietta / Antonia / Stella Diana Damrau
Cochenille / Pitichinaccio / Franz Kevin Conners
Lindorf / Coppelius / Dapertutto / Mirakel John Relyea
Nikolaus Angela Brower
Stimme der Mutter Okka von der Damerau
Hoffmann Rolando Villazón
Spalanzani Ulrich Reß
Nathanael Dean Power
Hermann Tim Kuypers
Schlemihl Christian Rieger
Wilhelm Andrew Owens
Crespel / Luther Christoph Stephinger
Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
ENLLAÇOS:
https://rapidshare.com/files/1207164700/LCd_H_Munic_2011.avi.001
https://rapidshare.com/files/2166611615/LCd_H_Munic_2011.avi.002
https://rapidshare.com/files/3610539864/LCd_H_Munic_2011.avi.003
https://rapidshare.com/files/676561950/LCd_H_Munic_2011.avi.004
https://rapidshare.com/files/1009664821/LCd_H_Munic_2011.avi.005
https://rapidshare.com/files/1560563214/LCd_H_Munic_2011.avi.006
Espero que us ho passeu bé
IN FERNEM LAND 
Apa… ja tenim feina a baixar enllaços aquesta tarda quan arribem a casa. A tot això, i segur que us farà contents, que ahir la Mei va publicar al seu blog que els Contes que tindrem a Barcelona la propera temporada serà amb Piotr Beczala. Bona aquesta, oi? Doncs afegiu-hi els previstos Eglise Gutiérrez, Natalie Dessay, Vittorio Grigolo, Ismael Jordi i Ketevan Kemoklidze. Fa patxoca, no?
M'agradaM'agrada
Y yo me pregunto qué hace ahí en medio Grigolo? Son capaces de darle el primer reparto y a Jordi el segundo y vamos, vaya diferencia de canto a favor del jerezano!
M'agradaM'agrada
Efectivamente, Grigolo vocal y escenicamente no pinta nada como Hoffman y dudo que lo cante en el Liceu. Tengo entendido que serían Beczala y Dessay ( todos los roles ), las figuras estelares del primer cast.
No obstante y si los ajustes presupuestarios para la temporada que viene son duros, estos CONTES podrían caer de la programación ( personalmente, se lo comenté a la simpática mezzo Kemoklidze la semana pasada sobre su futuro Nicklausse y me contestó que estos CONTES están apalabrados, ” but under confirmation”)
M'agradaM'agrada
100% d’acord, Fede. No entenc de cap de les maneres la carrera suposadament fulgurant que està fent el cantant italià. Veu bonica, sí. I prou. Que sigui guapo, quan és a l’escenari m’importa un rave.
M'agradaM'agrada
Ah, i gràcies pel regal, Joaquim. Ja és tan habitual que ens aviciïs, que gairebé se’m passa per alt la més elemental urbanitat. Ja he contactat amb British Telecom per allò de l’adsl, per cert. 🙂
M'agradaM'agrada
A disposar
M'agradaM'agrada
¿Ismael Jordi, el “Hoffmann”? Eso se lo tengo que preguntar… :O
M'agradaM'agrada
Beczala? Has dit Beczala? És el Beczala que jo conec?Bieeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeen!
Res més! Bueno si, molt bé tambè la presència de Dessay i d’Ismael Jordi, per descomptat!
M'agradaM'agrada
Uhm… O se li ha enganxat la ‘e’ del teclat o aquí tenim un fan del Beczala 🙄
M'agradaM'agrada
Però si la “e” és la tecla que tracto amb més cura, delicadessa i suavitat de tot el teclat! És que no veus a qui té de “partenaire” ???… 🙂
M'agradaM'agrada
Vi hace unos días estos cuentos de Munich por TV.
Me gustó mucho Brower, no tanto Damrau y Relyea, aunque Damrau bastante más que Relyea. Me desconcertó Villazón, por su estado vocal en positivo y por su actuación en negativo.
Me pareció que estaba en un estado lamentable en el audio que nos pasaste y en cambio aquí aparece mucho más seguro, con la voz más firme. Abusa como bien dices de los efectos exagerados, abre la voz, afea los sonidos, no apiana como antes y acaba haciendo sufrir, no por su aparente estado vocal, pero si por la tensión a la que somete la voz. Sinceramente no sé si alguien le aconseja, pero si así fuere, deberían hacerle ver que así no se puede cantar, no sólo por su integridad vocal, también por estética y adecuación al estilo.
Brower tiene un potencial increíble. La voz es bonita, canta de maravilla y actúa divinamente, es una joya, un diamante.
Relyea debería centrarse en cantar de bajo. Creo que su zona grave es importante y parece rotunda, aunque yo cuando le escuché en el Metropolitan hace unos dos años no sonaba como en este vídeo, pero cuando el registro debe traspasar la frontera del bajo al barítono, estrangula el flujo vocal y afea el sonido, caso del Dapertutto. Me gusta más como Coppelius y Doctor Mirakle.
Damrau me gustó mucho más vista que cuando solamente escuché el audio. Sensacional aún como Olympia y emotiva su interpretación de Antonia, considerando que le falta grosor en los momentos más dramáticos del terceto.
Todos los secundarios a gran nivel.
La puesta en escena es ingeniosa y confirma a Jones como uno de los directores de escena más interesantes, con un dominio de la acción escénica y del movimiento del coro excelente.
Por último señalar que no me gustó mucho la dirección de orquesta. Para mi gusto le faltó la variedad climática entre los diferentes actos.
Me encantaría que esta producción fuera la que se hiciese en el Liceo. ¿Sabéis si será esta?. En el Real vimos una horrible de Nicolas Joël.
Por lo que dice Xavier del reparto previsible de las funciones del Liceo, salen 3 repartos distintos, Beczala, Grigolo y Jordi. Jordi no sé si ha cantado nunca este rol, pero su voz me parece poco apropiada. Otra duda que tengo es, si Dessay canta los tres roles, decisión un tanto arriesgada ¿Gutiérrez hará lo mismo? ¿Y de la tercera soprano para el otro reparto se sabe algo?
Me gusta muchísimo esta ópera, ojalá que los recortes de los que habla Alex, no afecten a su programación.
Última pregunta. ¿Alguien sabe como se puede subir un Youtube de casi tres horas de duración? Creía que había unos topes de tiempo y tamaño.
Agradecido por la libertad que me brindas de expresarme en más de 140 caracteres, que es lo que se lleva ahora.
M'agradaM'agrada
Bien, tanto como horrible…pero si que fue una escenificación muy “plasta” teniendo en cuenta el juego que da esta obra. Però es que lo que he visto de Joël hasta el momento es que es muy, pero que muy “plasta”. Sin ir más lejos, la “Mireille” de l’ONP con Minkowski.
M'agradaM'agrada
Segons la Mei, la producció és, com diu dandini, la de Laurent Pelly. Si és austera o no, no sabría dir-ho. Jutgeu vosaltres mateixos. Tampoc no sé qui podría ser aquesta tercera soprano. Quel che compro io vendo. A quel che tutti dicono io non aggiungo un pelo.
Fdo. Don Basilio Palanganero
M'agradaM'agrada
no sé, s’haurà de veure, així d’entrada….
M'agradaM'agrada
Me parece muy grosero por parte de Villazón cantar lo que no debe (prácticamente todo, según vosotros), con los directores equivocados (siempre de primera fila), con las mejores “partenaires” y con grandes éxitos en las mejores salas de Europa y tremendas ovaciones, en vez de demostraros que tenéis razón con vuestras críticas. Por urbanidad, Villazón debería por lo menos ser “abucheadito” en Zurich, Munich, Viena, París o Londres o, ya de perdida, en nuestro Liceu.
Abrazos.
M'agradaM'agrada
Hola Gabriela, creo que nadie ha dicho, hasta ahora, que Villazón no deba cantar Hoffmann, más cuando ese es un rol que hace o hacía de manera excelente. Todo lo demás, por tanto, no creo que proceda.
M'agradaM'agrada
La tendencia a la sobreescenificación escénica es en Villazón proverbial. Es que no sería el. Puede causar incluso problemas en sus “partenaires”. ¿Es un defecto? Lo es. Porque hace que el espectador vea a Villazón y no, en este caso, a Hoffmann. Y es este un papel que le va perfecto, casi hecho pensando en el, y aun reconociendo la merma de su canto y su nerviosismo escénico, es un cantante que me emociona, me llega siempre, y siento por el un aprecio especial. Las criticas vertidas aqui no las veo fuera de lugar, estan argumentadas y se podra estar o no de acuerdo pero no son desmesuradas.
Dicho esto, sin analizar el fondo de tu escrito, hay que reconocer que has realizado una hipérbole de narices que he debido leer tres veces para entenderla correctamente y que me ha hecho sonreir y he encontrado hasta simpática. No nos enfademos. 🙂
M'agradaM'agrada
Gracias, Josep, pretendía haceros reír, no hacer enfadar a nadie. Abrazos.
M'agradaM'agrada
Aquests són molt “xulus”
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim, no et canses mai d’oferir-nos coses interessants.
He començat a baixar els enllaços mentre mirava el youtube, no vull donar opinió fins que no hagi vist tota la representació.
M'agradaM'agrada
Un espectacle de grandíssim nivell artístic.En el apartat vocal crec que el parte de defunció vocal de Rolando Villazón(tot i que molt desitjat per algú que no ets tú,Joaquim) va ser precipitat.Encara li queda corda per fer grans coses.A un nivell igualment espectacular Diana Damrau.Tots dos tenen una idea ben engrescadora del que ha de ser una gran funció operística que ens allunya de les actituds semafòriques anys 60 i 70.Molt ben cantats els malèvols per John Relyea(tot i l’agut limitat) i gran sorpresa generalitzada per Angela Brower,fantástica.També m’ha agradat molt la direcció del jove i prometedor Constantinos Carydis i trovo molt interessant i excel·lentment treballada la proposta de Richard Jones. Els repartiments que vindran al Liceu tenen mooolt bona pinta.La produccio sembla ser que es la que Laurent Pelly va presentar a l’Ópera de Lyon.Per les fotos que he vist sembla una mica austera.Algú té més informació?
M'agradaM'agrada
Gràcies pel regal Joaquim. M’atreveixo a dir-li a Gabriela que d’un temps cap aquí “todo vale” i amb això no vull ser crítica amb aquest Hoffman que no he escoltat però puc assegurar que el públic es desfà a la ROH escoltant l’intent patètic de Des Grieux que canta Grigolo, que a Bastille s’aplaudeix fins a l’extenuació a Denoke fent una Salome asmàtica -l’Auditori assegura que està considerada la millor Salome del moment-i també he vist a Aix un Bo Skovus recitant el Don Juan amb aspecte cansat mentre, altra vegada, el públic el vitorejava…
Noms com Beczala, Jordi i ja no parlem d’en Flórez o d’en Vargas, cada un en els rols que més els hi convenen, són veus que ens fan creure en l’òpera ben cantada. Villazón, de qui he estat seguidora, ja no té la veu que el va alçar a la fama.
Creia que Dessay havia deixat de fer l’Olympia dons només canta-segons tinc entès-les òperes setanta vegades i amb Hoffman ja ha arribat al topall.
Salutacions, Joaquim, Colbran i tots!
M'agradaM'agrada
Jo també he rebut el e-mail del Liceu fent propaganda de L’Auditori i he trobat bé que s’ajudin, senyal que la cosa va magra, però quasi m’he mort de riure quan he llegit aixó de que alguns la consideran la millor Salome del moment.
Per la mateixa raó alguns poden considerar a Villazón el millor Hoffmann. Ja he vist el pròleg i dos actes, Olympia i Antonia. Que baixi Offenbach i m’ho digui, però jo diria que no ho canta bé. Tot i les ovacions que rep Villazón, la balada de Kleinzach és vulgar, com el duo amb Olympia. M’ha agradat més, sense satisfer del tot a l’acte d’Antonia.
Aquesta nit continuaré amb el que em falta.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias joaquim por los enlaces, todavía estoy recuperándome de los de la caballé que no me podía creer lo que estaba viendo porque soy muy joven para haberlos visto en la tele… mil gracias.
Lo de Villazon es de espanto, y por cierto la mezzo no se da un aire a Nina la de OT?
me está encantando por el momento, porque cuando canta Villazón me pongo a buscar a Rajoy
M'agradaM'agrada
😯
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies pels enllaços, fa unes setmanes que vaig veure aquesta òpera per Arte i em va agradar força. 100% d’acord amb el teu comentari. De tot el cast la que em va agradar més va ser Angela Brower.
M'agradaM'agrada
Contes de Hoffmann amb Beczala la temporada vinent al Liceu?, jo també dic Biennnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn…………….. Ara només queda resar i posar alguna que altre espelmeta perqué no tingém uns Contes descafeinats com el Faust
M'agradaM'agrada
jo també (l’espelmeta ja està cremant), a veure si hi ha sort i no es un dels títols possibles que cau de la possible programació.
M'agradaM'agrada
La tercera soprano en joc ,si ha de cantar els tres rols ens tanca bastant el cercle de possibilitats.A Lyon crec que va ser Mireille Delunsch,corregint la tessitura d’Olympia.Altres opcions serian Elena Mosuc i Diana Damrau(molt poc probables).Potser l’opció amb més números seria Annick Massis,una soprano boníssima i que al Liceu només hem escoltat en una magnífica Lucia l’any 2000.Os deixo un enllaç amb la millor? Olympia de l’actualitat.La coloratura,els picats i els trinats són gairebe perfectes.Ademés puja amb una espetterrant facilitat al Sol i al La sobreaguts(tot una proesa).Es tracta de Rachele Gilmore(1982) que va debutar al Met en aquest rol l’any 2009.Aquest dissabte debutará amb aquest rol a l’altre temple mundial de la Lírica ,es a dir La Scala al costat de Ramón Vargas i Idar Abdrazakov.Espero que os agradi.
.
M'agradaM'agrada
a seguir, de ben segur.
M'agradaM'agrada
Estooo… buenas viñas hay en Toro…
M'agradaM'agrada
dícese de…. (es que cuando os ponéis tan crípticos no cazo una)
M'agradaM'agrada
Era lo único que se me ocurría decir sin levantar ampollas
M'agradaM'agrada
Los cuatro roles de soprano en “Les contes d’Hoffmann” fueron escritos para la misma cantante, por lo que deduzco que la tesitura es la misma, a no ser que tenga que ir variándola con cada personaje, cosa bastante difícil. Habitualmente Stella no canta nada, pero Offenbach compuso un cuarteto para el epílogo que Joan Sutherland grabó, bajo la dirección de su esposo Bonynge. La partitura compuesta para “Les contes…” es casi interminable. La versión EMI con Neil Shicoff dura 3 horas 34 minutos y no está completa. Antonio de Almeida aún descubrió unas 100 páginas más de música y estaba dispuesto a llevar al disco toda la partitura cuando le sobrevino la muerte.
Originalmente Olympia no era una muñeca, sino una joven sin mente, con voz pero sin alma. En el estreno, posterior a la muerte de Offenbach, se suprimió el acto de Giulietta por ser demasiado largo, pero se reincorporó más tarde. Todos los alardes pirotécnicos de Olympia han ido añadiéndose con el paso del tiempo, hasta derivar en un rol para soprano ligera, cuando en realidad estaba escrito para una soprano lírica, famosa en su tiempo por el rol tan complejo de Violetta Valèry.
Fue después de la primera guerra mundial cuando los 4 roles, objetos del amor de Hoffmann, pasaron a ser interpretados por sopranos distintas. Y entonces las ligeras añadieron cuanto quisieron al personaje, desvirtuando la idea original de Offenbach.
Por consiguiente si se quisiera volver al origen, una voz como la de Mireille Delunsch sería ideal para los cuatro roles, con graves suficientes para Giulietta, centro fuerte para Antonia y Stella y la coloratura precisa para Olympia -sin añadidos-, como ya lo demostró en “Platèe” de Rameau.
En esta función que hemos visto completa hace unos días se ha optado por una mezcla de varias versiones. Se ha reincorporado cierta parte hablada, en lugar de los recitativos añadidos por Giraud. Olympia no acaba en sobreagudo su aria aunque hay picados añadidos dentro de ella como es ya habitual. La voz de la madre pasa a ser muy secundaria en el acto de Antonia y se ha reducido a la mínima expresión tanto el acto de Giulietta como el Epílogo o Quinto Acto. Sin embargo al Prólogo o Primer Acto se le ha incorporado material que muchas veces se desestima. El acto que más o menos se escenifica siempre igual -aunque también está ligeramente reducido- es el de Giulietta. Yo debo tener entre vídeos y grabaciones disográficas unas 24 versiones diferentes de esta óperay ninguna coincide completamente con las otras.
Rolando Villazón parece haberse recuperado algo, pero esta forma abierta de canto, tan estentórea y poco francesa, puede llegar a arrebatar al público, pero acabará arrebatándole definitivamente su propia voz, si no la controla con más cuidado, ya tiene en sí mismo un precedente. Pero, bien, es su voz y puede hacer con ella lo que quiera.
Diana Damrau es una grandísima cantante, pero en “Les contes…”
tiene acierto en todos los roles, pero también “inadecuaciones”, principalmente en el rol de Giulietta, escénica y vocalmente, por no hablar de su horrible atuendo y peinado. Para mi gusto donde está más convincente es en el rol de Antonia, el más difícil por cierto.
Estoy de acuerdo en que la mejor cantante de todo el elenco es Angela Brower y lo demuestra en cada una de sus cinco arias -su personaje llega a tener 8- y en todas sus intervenciones y es muy curiosa la idea de mostrar a Nicklaus como “alter ego” de Hoffmann, con mismo peinado, cejas y atuendo.
En general considero que ésta es una acepable función de “Les contes d’Hoffmann” que se ve con agrado, si no se disecciona demasiado.
M'agradaM'agrada
Quise decir: “el acto que más o menos se escenifica siempre igual es el de Antonia”, no el de Giulietta, como he puesto por lío de nombres. Perdón.
M'agradaM'agrada
Ahir per la nit vaig acabar aquests comtes.
L’acte de Giulieta i l’epileg són el que em va agradar menys.
Damrau em va decebre com a cortesana, la seva veu no té presència en aquest rol, Villazón perd o li fan perdre els papers i Relyea com ja heu dit s’ofega una mica.
Tampoc l’escena de l’acte venecià m’ha semblat gaire rodona tret el joc del mirall que roba la presència de la clientela de la prostituta Gilueta que ho vaig trobar ben representat.
En definitiva, gràcies Joaquim per nodrir-nos de material tan recent i interessant.
M'agradaM'agrada
És innegable que Villazón arrossega passions, el seu cant ho provoca amb aquesta entrega desbordada, però això també fa que generi rebuig. M’agrada Villazón quan no està tan desbocat com aquí i potser si que en l’òpera francesa és necessari una dosi d’elegància en el cant que ell certament no dóna, tanmateix Kraus que era un dels Hoffmann indiscutits hauria de marcar el camí.
Villazón con Shicoff semblen pertorbats i encara que aquest personatge ho sigui, els cantants que el cantin s’haurien d’adequar a l’escola francesa, com també ho feia Araiza o Alagna.
Damrau m’ha agradat a mitges, com a Colbran i l’escena no m’ha agradat gens.
Vaig veure fa temps uns Contes des de la Scala i tot i que cantava Schicoff hi havia Ramey, la Dessay, la Gallardo Domas i no recordo qui era l’altre soprano, però la representació en el seu conjunt em van agradar molt, més que aquesta.
M'agradaM'agrada
És el meu segon contacte amb aquesta òpera dintre de la preparació per a la representació del Liceu (“Les contes d’Hoffmann” és l’obra que se’m va recomanar amb més força a aquest blog quan, com a principiant, vaig demanar consell per la temporada 2012-2013).
Coincideixo amb els que dieu que el Villazón resulta escènicament inaguantable, i també que l’Àngela Brower canta molt bé i fa un gran paper. Com a tenor, em va agradar molt més el Calleja als fragments de la història de l’Antonia que vaig tenir la sort de trobar al youtube. El romanticisme de la seva veu em fa molt més el pes que el desenfré Villazonero.
L’argument de l’obra en sí se m’ha fet molt rar, massa oníric, i em salta el dubte de si realment vull anar a veure-la en viu. M’ha vingut a la memòria que fa un temps vaig llegir el conte de la nina mecànica i en Copelius, i em va semblar molt estrany i incomprensible.
Bé, provaré altres versions, pot ser canviï d’opinió.
M'agradaM'agrada
Busca la versió del Covent Garden, amb Domingo, Serra, Cotrubas, Baltsa…
Són comptes fantàstics, per tant si vols verisme no el trobaràs. però la música és preciosa i no cal dir res del cant.
Hoffman és un personatge tortuós i alcohòlic, per tant el món que veu s’allunya de la realitat. Busca l’amor en personatges que idealitza i que en realitat sempre són diferents a com els imagina.
No et deixes vèncer tan aviat, jo penso que és una òpera magnífica.
M'agradaM'agrada
Ostres, quina diferència, Joaquim. Molt millor. La versió d’en Villazón és bufa; la d’en Domingo,Cotrubas i companyia transmet la pena, la impotència, de vegades el terror, en consonància amb la música.
De l’obra, el que més m’arriba amb diferència de moment és l’acte de l’Antònia (c’est une chanson d’amour, ne plus chanter, la tourterelle, …). Però soc de digestió lenta, suposo que mica en mica anirà entrant tot.
Moltes gràcies.
M'agradaM'agrada
A la versió de Munich/Villazón no trobo el fantàstic passatge de l’epíleg on en Hoffmann li declara l’amor a la seva musa, que conclou amb “Muse aimée, je suis a toi”. Estic enganxada a aquest passatge a la versió del Covent Garden, amb en Plácido. I què guapíssima “la Nikklaus” quan es converteix en musa.
M'agradaM'agrada
Cuando vayas escuchando o viendo nuevas ediciones de “Les contes d’Hoffmann” te darás cuenta de que hay tantas versiones distintas como funciones, eso se debe a que la música que Offenbach compuso para esta obra -parte de ella tomada prestada de sus propias obras “Die Rheinnixen” y “Le voyage dans la lune”, entre otras- llega a suponer unas 4 horas y media de función sin descansos. Como Offenbach murió ates de su estreno, no se sabe qué partes hubiera suprimido. La versión más completa que se conoce es la grabada en CD por Sylvain Cambreling para EMI con Neil Shicoff que dura unas 3 horas y 45 minutos. No obstante el director Antonio de Almeida aún descubrió unas 65 páginas más de partitura autógrafa de Offenbach que pretendia llevar al disco, sirviéndose de la vesión de Cambreling y añadiendo las nuevas páginas musicales, cosa que no pudo llegar a realizar, pues falleció antes de proceder a la grabación. Quizás algún director osado se atreva algún día a efectuar la grabación completa de esas cuatro horas y media de duración.
Existen versiones que van de 1 hora 55 minutos (Kent Nagano en Lyon) hasta la duración citada de la versión dirida por Cambeling de 3 horas y 45 minutos. Por esta razón tu no encuentras ese pasaje musical que tanto te gusta en la versión Villazón/Munic que tienes en la de Domingo/Covent Garden, pero en la de Villazón hay fragmentos que no aparecen en la de Domingo y así pasa con todas las diferentes versiones/funciones.
Otras obras en las que sucede algo semejante son “Carmen” y “Don Carlos” (o “Don Carlo”), por ejemplo, e incluso “Il barbiere di Siviglia” de Rossini.
Fede
M'agradaM'agrada
ates=antes y dirida=dirigida. Perdón.
M'agradaM'agrada
Gracias mil, Fede-Colbran. Un placer poder disfrutar de tu erudición.
M'agradaM'agrada
Fede. ¿sabes qué versión harán en el Liceu el año que viene? Por ejemplo, ¿incluiría “C’est l’amour, l’amour vainqueur “?
M'agradaM'agrada