A propòsit de la reposició de le producció de Le Nozze di Figaro a partir del dissabte 28 de gener al Gran Teatre del Liceu, us vull parlar d’aquesta gravació que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de New York el dia 1 de març de 1952 i que suposa entre molts altres atractius, l’única importunitat d’escoltar la direcció d’una òpera sencera de W.A.Mozart, a càrrec del gran director hongarès Fritz Reiner, un any abans de que es fes càrrec de la direcció de l’Orquestra Simfònica de Chicago, fet que el va catapultar al reconeixement internacional durant els nou anys de fructífera relació.
Fritz Rainer, que va ser mestre entre d’altres, de Leonard Bernstein, es va traslladar a l’any 1922 a Cincinnatti per dirigir l’orquestra de la ciutat, després d’haver fet els seus inicis a Budapest i Dresden, on va establir una excel·lent relació amb Richard Strauss. Després de Cincinnatti, Reiner es anar a Filadelfia, Pittsburgh i New York. Va ser en el MET de New York on el director, ja nacionalitzat nord-americà (1928) va dirigir l’estrena de Salome de Richard Strauss amb Ljuba Welitsch, en la que es considera una de les nits més glorioses de la historia del MET.
De la direcció d’aquesta gloriosa vetllada operística us puc dir, que malgrat el so precari d’algun que altre moment, és una direcció lluminosa, equilibrada, flexible, plena de vitalitat i lirisme, una versió molt càlida, gràcies també a un equip vocal de gran nivell, malgrat una llacuna massa important.
LE NOZZE DI FIGARO (Mozart- da Ponte)
Figaro: Cesare Siepi
Susanna: Nadine Conner
Il Conte di Almaviva: Giuseppe Valdengo
La Contessa di Almaviva: Victoria de los Ángeles
Cherubino: Mildred Miller
Marcellina: Jean Madeira
Dottor Bartolo: Salvatore Baccaloni
Don Basilio: Alessio de Paolis
Don Curzio: Gabor Carelli
Barbarina: Roberta Peters
Antonio: Lawrence Davidson
Due ragazze: Paula Lechner, Margaret Roggero
Metropolitan Opera Chorus and Orchestra
Diector musical: Fritz Reiner
Nova York 1 de març de 1952
Victoria de los Ángeles havia debutat al Liceu de Barcelona el 13 de gener de 1945 cantant precisament la Comtessa de Le Nozze di Figaro. No sent una cantant mozartiana, aquest rol el va tornar a interpretar al Teatro Colón de Buenos Aires i al MET on ja l’havia cantat a l’any 1951 amb un repartiment molt similar al de les representacions de 1952, any que va interpretar-la en les diferents reposicions amb lleugeres variacions en l’equip vocal, a l’any 1954 en una gira del MET a Texas i a l’any 1956. A l’any 1958 estava previst que tornés a interpretar la Comtessa però una indisposició ho va impedir i va ser substituïda per Lisa della Casa.
La Comtessa de Victoria de los Ángeles s’allunya de les versions germanitzants que acostumen a ser les referents en el cant mozartià i la soprano catalana atorga al personatge una calidesa que s’agraeix i gaudeix, amb un preciosa línia de cant i un disseny dramàtic de sonoritats obscures, molt atractiu.Victoria fa gaudir tant en les àries i números de conjunt, com en els imprescindibles recitatius, en aquella època encara acompanyats a piano i que ara grinyolen als nostres oïdes.
No és l’únic que grinyola d’aquesta magnífica representació novaiorquesa, ja que els anys han desterrat algunes pràctiques i interpretacions exagerades, que potser en la seva vessant dramàtica, tenien el seu efecte còmic sobre l’escenari, però que tan sols escoltades posen una mica nerviós, com és el cas de Salvatore Baccaloni, un cantant molt considerat i que canta un Dottor Bartolo, hores d’ara, fora de tot estil.
Cesare Siepi és un grandiós Figaro, que fascina amb el seu cant sempre distingit i amb una veu fenomenal, que enlluernava en tot el gran repertori de baix, fos quin fos l’estil, l’època o escola. La seva interpretació va molt més enllà del rol simpàtic i còmic que alguns cantants i més en aquella època, solien interpretar-lo. El seu Figaro és profund i la veu sumptuosament càlida.
Giuseppe Valdengo el gran baríton toscaninià canta un excel·lent Conte di Almaviva, molt elegant i de finíssima dicció, si bé no va fer gaire carrera mozartiana, ni l’estil sigui tan elaborat com el del seu compatriota, que si se’n va fer un tip de fer els grans rols de Mozart.
El punt més feble i irritant de la gravació és la Susanna de la soprano nord-americana Nadine Conner. És una llàstima que el quintet protagonista decaigui degut a la insofrible caracterització vocal d’aquesta soprano, de timbre ingrat i veu caricaturesca. Al costat de la sumptuositat de De los Ángeles, ella no podia només que quedar discreta en la delicada “canzonetta sull’aria”.
El Cherubino de Mildred Miller és molt àgil i vitalista, i encara que la seva veu no sigui un prodigi de bellesa, la interpretació esdevé notable.
Sensacional la Marcellina acontraltada de la gran Jean Madeira, més wagnariana que mozartiana, però d’impacte assegurat.
En rols més petits hio troben els secundaris de l’època al MET, Alessio de Paolis, Margaret Roggero que feria una certa carrera i sobretot la Barbarina de Roberta Peters, soprano lleugera que malgrat cantar exclusivament al MET, va fer fins i tot una notable carrera discogràfica lluint sobreaguts estratosfèrics.
Jo per començar a ambientar aquests aires clàssics que envairan el Liceu amb Martín i Soler a partir d’avui i fins el 6 de febrer amb Il burbero di buon cuore i les quatre representacions de Le Nozze di Figaro (del 28 de gener al 3 de febrer), us vull fer escoltar les dues àries de la Comtessa per Victoria de los Ángeles, tal i com les va cantar el dia 1 de març de 1952
Comencem per “Porgi amor” que enceta el segon acte en un youtube gentilesa d’Onegin65
I ara del tercer acte, escoltem “Dove sono” precedit del preciós recitatiu “E Susanna non vien”
Columna Música va realitzar a l’any 2008 en una reedició remasteritzada que millora les precàries edicions anteriors procedents dels vells arxius radiofònics. Aquesta edició produïda per la Fundació Victoria de los Ángeles, va acompanyada d’un documentat llibret amb articles de Jorge Rinaghi i Jaume Radigales, que complementen aquesta deliciosa edició d’aquesta òpera cabdal.
Sense proposar-m’ho resulta que he fet un apunt mozartià el dia de l’aniversari del compositor, que va néixer tal dia com avui, 27 de gener de 1756 a Salzburg
IN FERNEM LAND 
Magnífic. No hi ha òpera millor.
M'agradaM'agrada
Laudamus te. Benedicimus te. Adoramus te. Gratias agimus tibi propter magnam gloriam tuam.
M'agradaM'agrada
+ 1
M'agradaM'agrada
Laeta sum ut dicitur in lingua latina. Ego volo etiam Ioachimus gloria.
M’imagino que cada dia deus llegir la Vicipaedia latina !!!! . Jo sento no saber-ne mes. Set cursos no dónen per més.
M'agradaM'agrada
M’he deixat un troç del comentari:
Mozart (1756-1791) erat inter praecipuissimis aetatis compositoribus.
M'agradaM'agrada
No home, és més senzill… escoltant la Missa Solemnis de Beethoven n’hi ha prou.
M'agradaM'agrada
Gracias, Joaquim. Gracias, Victoria. Gracias, Mozart.
M'agradaM'agrada
I anem a can Liceu sense haver preparat ‘il burbero’?!?!?!? 😦
M'agradaM'agrada
I tant! i no em facis parlar més…. 🙂
M'agradaM'agrada
Quina musicalitat! quin gust que tenia cantant! que bé pronunciava, fos la llengua que fos! Meravellosa Victòria dels Àngels.
M'agradaM'agrada
Quina meravella el tàndem Victòria de los Angeles-Cesare Siepi.
Demà vaig al Liceu a veure una vegada més (i van….) una de les meves òperes de capçalera. Avui però, com a preàmbul, Il burbero di buon cuore, que malgrat no tenir l’alçada musical (ni de lluny) de le Nozze, de ben segur que serà un bon i divertit aperitiu.
M'agradaM'agrada
En els meus anys d’afeccionada al meravellós espectacle de l’òpera, són moltes les cantants que admirat, i m’han fet i em fan gaudir amb la seva veu, però he tingut debilitat per dues sopranos que estan en els annals de l’òpera; Montserrat Caballé i Victòria dels Àngels. Per mi la seva Comtessa és un referent per les noves generacions de cantants.
Gràcies Joaquim per fer-me viure temps passats. Malgrat que em recorda l’edat…!! m’adono que he estat molt afortunada haver viscut aquella època tan gloriosa.
M'agradaM'agrada
Perdoneu, volia dir -que he admirat.
M'agradaM'agrada
Una meravella aquest Mozart (un gran aquari, és clar). Jo també volia apunt del burbero, Joaquim, perquè de la conferència del Liceu, de tan sopor..em vaig sortir i al final no en sé res. Els de l’òpera en texans estaven gravant dimarts, potser tindrem postoperatori.
M'agradaM'agrada
És que no conec l’òpera, no l’he esocoltada mai i Martín i Soler no em motiva gaire, em feia molta mandra preparar un apunt d’aquesta òpera i com que no tinc capm obligació de fer apunts preparatoris i aquestes Nozze di Figaro si que em motivaven…
Ui! l’òpera en texans, parlen molt i poca música, no thank’s
M'agradaM'agrada
No m’estranya, amb el poc que vaig escoltar, no hi ha color.
De l’òpera en texans.. ufff
M'agradaM'agrada
Hombreeeee…Respecto lógicament les raons exposades per a no preparar l’obra de Martín i Soler, però un dels apunts més esperats són precisament els que ens orienten i encaminen per a una nova representació del Liceu i si la obra és poc coneguda amb raó de més encara. Aquesta vegada “m’has fallat”, si s’em permet l’expressió… 🙂
I és que raons per preparar “Il burbore…” n’hi han. El fet que comparteixi actualitat operística amb “Le nozze…” ja de per sí dona bastanta teca i ens serveix en safata el poder copsar les diferències entre les dues obres, la qual cosa sempre ajuda a tenir bona perspectiva històrica d’aquella època. Molts diran que no hi ha res que comparar i en certa manera tenen tota la raó. Musicalment no hi ha res a comparar. Teatralment tampoc. Tan cert és això com que en el seu temps Martín i Soler va ser figura respectada pel públic, pel gran públic, que a Viena efectivament responía molt millor a obres de sencilla factura, tant en les melodies com en l’instrumentació, però que de cap de les maneres se les han de menysprear, donat que entre altres coses no som rics, ni molt menys, en músics que hagin tingut un èxit en vida tan internacional. Tambè, saber d’obres que en el seu dia varen tenir la seva importancia encara que avui estiguin totalment superades crec que ens ajuda a entendre el fenòmen operístic. Si a més estan protagonitzades per figures ben properes doncs millor que millor. És clar, “Il burbero….” no és “Le nozze…” però és obra qué es pot escoltar perfectament i amb atenció, que té un primer acte certament feixuc i de relativa qualitat musical i teatral, però un segon acte molt més interesant i reixit em va fer sortir content del teatre ahir i em va fer entendre en la pràctica una mica més al públic vianés d’aquella època.
M'agradaM'agrada
Lamento no està a l’alçada del que espereu del blog, però si no em deixeu la llibertat de triar el que publico, acabaré fent el blog com una obligació, obligació que recau a altres i no pas en a mi, i si un dia arribo a ser conscient de que això és una obligació diària…
L’obra que desconec quasi en la seva totalitat, l’espero descobrir el proper diumenge i per tant, dilluns tindreu el puntual apunt i ja tindrem temps de discutir per enèsima vegada les preteses virtuts de la música de Martín i Soler. 🙂
A disposar
M'agradaM'agrada
No, no, no, no…llibertat total i absoluta! Total! 🙂 🙂 🙂
No t’enfadis, home, que l’alçada en que posses aquest blog és insuperable, i tu ho saps, i passar gairebé tot un mati possant-me al corrent de tot el que en aquest blog s’ha dit i fet en una setmana és un plaer i una font de coneixement que trovaria a faltar molt i molt. 🙂
M'agradaM'agrada
Mira et diré la veritat més veritat de totes, per tal de que vegis que no m’enfado, ara que no ens veu ningú.
Aquests dies previs anava pensant has de fer l’apunt de l’òpera de Martín i Soler, i jo mateix em contestava, demà (malament). I així un dia i un altre i era obvi que no en tenia cap ganes i és que l’experiència Martín i Soler fins ara, no ha estat gaire positiva, ni amb l’Arbore de Diana, ni amb una Cosa rara. La meva limitada percepció musical, no s’ha vist gratificada amb l’obra d’aquest compositor tan valorat i nostrat. Potser aquesta producció d’Il burbero em farà canviar d’opinió.
M'agradaM'agrada
No, no crec que et faci canviar d’opinió. I amb les ganes que hi posses menys encara. 🙂 🙂 🙂
En primer lloc, en el terreny operístic ja m’agradria tenir les teves “limitacions”…:-)
En segon lloc no crec que Martin i Soler sigui un compositor tan valorat com dius. Perque no ho és. Perque no pot ser-ho. Però la recuperació d’obres d’aquest tipus, d’aquella època, i en un compositor tan proper, a mi m’ajuda a entendre l’òpera en el contexte d’aquells temps. I pagaría gustós, per possar un exemple de caire semblant, una entrada per anar a veure una obra de Salieri per molt dolenta que em diguessin que és. La meva aproximació a una represantació operística no sols té a veure amb cantants, amb pentagrames, amb libretos, amb tramoies, amb orquestres….tambè té a veure amb la seva història i el seu temps.
El llibret del “Burbore…” és pobre de solemnitat, i la seva música veuràs que a ratos és feixuga i monótona i d’altres té el seu encant, té la seva gràcia. Joaquim, de quantes i quantes òperes que avui estan en repertori podriem dir el mateix? De bastantes, oi? O no? I de noms de compositors bastant, però bastant sonats i valorats, o no?. Per què doncs veure només mancances a Martin i Soler i no algunes de les seves virtuts? Per què va agradar tan la seva música? Per què tot un Savall representa les seves obres? Per què en Muti va obrir la Scala amb una obra de Salieri? Doncs jo crec que, més enllà de la valoració artistica de tots dos compositors, hi han raons històriques per fer-ho, hi han raons culturals per fer-ho, hi han raons musicològiques per fer-ho.
T’asseguro Joaquim que he vist recuperades obres oblidades de compositors molt més coneguts que Martin i Soler én les que no he sabut veure el sentit de la seva tasca de recuperació. No m’ha passat això amb cap de les tres obres recuperades d’en Martín i Soler.
M'agradaM'agrada
És deliciós escoltar a Victoria. Algú molt encertat va dir que la seva veu era transparent i pulida com el més bell dels diamants i ahir, un vell amic em deia que portava en el nom el triomf dels àngels.
Joaquim, sempre gràcies.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim, per aquests regals que ens fas.
M'agradaM'agrada
Estic molt content que us hagi agradat la proposta, és clar que jugava a cavall guanyador, però sempre és bonic i fa goig.
Sou molt agraïts. Gràcies
M'agradaM'agrada
Angelical Victoria.
M'agradaM'agrada