IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: GÖTTERDÄMMERUNG


Götterdämmerung, escena final MET 2012 Foto Götterdämmerung al MET 2012 Primera escena pròleg Foto/Metropolitan Opera, Ken Howard

Ahir als cinemes, va tenir lloc la darrera jornada de la nova producció de la Tetralogia wagneriana al MET, amb el dubte fins última hora de si Deborah Voigt podria o no cantar la Brünnhilde, ja que en alguna representació ha hagut de ser substituïda per Katharina Dalayman.

No va estar del tot encertada l’excel·lent orquestra del MET, ni tampoc la direcció de Fabio Luisi que va començar amb uns temps molt morosos  i un concepte massa líric per la més tràgica de les jornades, si bé en la tercera escena del primer acte, el cabdal encontre entre Brünnhilde i Waltraute, i la posterior entrada de Siegfried, Fabio Luisi va fer un gir més dramàtic, tot i que vaig trobar a faltar més tensió, més drama i més patetisme orquestral en molts dels moments culminats del segon i tercer acte. Pel que fa a l’orquestra, sempre amb un so sumptuós, ens va regalar algunes pífies del metall (trompetes i trompes) que van tenir el nivell habitual.

L’equip vocal d’aquesta darrera jornada era molt compacte, però a mi no em va entusiasmar tant com a la majoria, us haig de ser franc. D’acord que si mirem el nivell mitjà de les representacions wagnerianes actuals, aquest potser és dels millors possibles, però això ni em convenç, ni em conforme. Jo vull, necessito, desitjo veus heroiques, nobles, tràgiques i  imponents, i ahir al MET n’hi havia tres de sis o set. Això per a mi, tot i que aquestes que no em van satisfer eren molt més que dignes, no és suficient. No puc sortir del cinema pensant que he escoltat quelcom boníssim, perquè jo crec no ho era i perquè ni Brünnhilde ni Siegfried poden tenir veus lletges o més ben dit, amb sons oberts, vulgars, ordinaris i amb un cant que a vegades s’apropa més a l’escola verista (Voigt al segon acte), que al noble cant wagnerià.

Deborah Voigt Brünnilde a Götterdämmerung MET Foto Brigitte Lacombe/Metropolitan

Deborah Voigt amb aquesta Brünnhilde signa la seva millor prestació en aquest Ring novaiorquès. Ho he dit moltes vegades, és una cantant molt disciplinada, entregada i que quan s’implica amb el personatge la seva prestació escènica és molt convincent. Vocalment ahir no va evidenciar que hagués sofert cap tipus de malaltia, si bé des de “Welches Unholds List·” a l’inici de la cinquena escena del segon acte, així com en “Starke Scheite” l’escena de la immolació, va evidenciar un cert esgotament en l’atac d’alguns aguts, així com una emissió una mica velada en la zona central. El problema que jo tinc amb Deborah Voigt és que no m’agrada gens els sons que emet, m’arriben a irritar. Segurament per poder donar més cos vocal a l’emissió, a dramatitzar-la,  sacrifica la bellesa del so i algunes vocals li sonen especialment desagradables (les sempre difícils “e” sobretot). La Brünnhilde de Götterdämmerung ha de ser la gran tràgica, la dona ferida, traïda, ultratjada per la mediocritat, la cobdícia i l’engany, però sempre s’ha de mostrar integra i imponent en el seu cant, mai vulgar, mai verista i tot i que en el Götterdämmerung ha de ser la més humana de les Brünnhildes, mai ha de semblar una venedora de mercat. No he vist una tràgica i senyorial presència, i sobretot vull que entengueu que parlo de nivell vocal i no pas escènic, ja que Voigt és una actriu molt convincent, però en canvi vocalment no és capaç de transmetre allò que Varnay, fins i tot quan ja estava limitada en els aguts, era capaç de transmetre, amb un centre generós i noble, que feia por en l’escena de la conjuració i trasbalsava en la immolació final. Voigt ni una cosa ni l’altre.

Jay Hunter Morris, Siegfried i Wendy Bryn Harmer, Gutrune al Gotterdammerung del MET FotoKen Howard/Metropolitan Opera

El mateix podria dir de  Jay Hunter Morris que es va mostrar per sota del sorprenent nivell del Siegfried. La veu no és maca, però és segura. No és heroica d’emissió i les sonoritats ahir eren excessivament nasals i masses vegades desagradables. D’acord que el personatge moltes vegades s’ha de mostrar odiós, però és l’heroi i per tant ni amb la gestualitat, ni amb la veu ha de ser ridícul. A l’escena de la narració al tercer acte va passar per algun entrebanc, però en general el seu problema no és la tessitura, ni tampoc la resistència, com va quedar ben palès en la segona jornada (Siegfried), per tant, si treballés una mica més l’emissió i procurés que el sons fossin més coberts i el cant més heroic, el seu Siegfried guanyaria molt. Dóna per això, la sensació que a la sala no se’l deu sentir com nosaltres al cinema on tan bon punt va emetre la primera nota, donava la sensació que haguessin apujat la intensitat del volum per tal d’equilibrar-lo amb els seus col·legues.

Deborah Voigt, Brunnhilde i Hans-Peter Konig, Hagen al Götterdämmerung del MET. Photographer: Ken Howard/Metropolitan

El primer excel·lent l’haig de donar al Hagen de l’imponent Hans-Peter König. Contràriament als dos casos anteriors, la veu de König és preciosa, massa per fer un rol tan malèfic, però la intenció, la maldat en el fraseig i els seus poderosos mitjans el fan ser el baix de referència en aquest repertori. Potser no és tan terrorífic com Salminen en la crida dels homes de Gibich, però és mes sibil·lí i més pèrfid en la seva venjativa trama, alhora que la seva emissió és sempre controlada i mai fixa els sons o els apalanca. Fabulós.

El segon excel·lent és altre cop per l’Alberich d’Eric Owens. Sense cap mena de dubte aquest rol ja anirà associat a ell per sempre més. No és la primera vegada que ho dic, però és que l’imponent veu impressiona per la quantitat d’harmònics i la seva profunditat. En un rol tan obscur, tan negre i pèrfid, aquesta veu és ideal, i com interpret és igualment notori i desitjaries que el rol fos més llarg per seguir gaudint d’un cantant d’aquesta categoria. No és d’estranyar que l’escena inicial del segon acte fos un dels moments més reeixits de la representació, amb Owens i König fent de les seves.

Gunther va ser el baríton escocès Iain Paterson que com König, ja va fer aquest mateix rol al Götterdämmerun de Paris al juny del 2011. Em va agradar més al segon i tercer acte que no pas al primer on semblava que no havia agafat l’emissió correcta. Gunther és un personatge feble i manipulat, i Paterson va saber donar-li el to adequat. És bastant difícil a l’actualitat veure’l interpretat de manera imponent, ja que el rol malgrat ser important, no té gaires moments de rellevància i els grans barítons no l’acostumen a fer en teatre.

Waltraud Meier (Waltraute) i Deborah Voigt (Brünnhilde) al Götterdämmerung del MET

Sensacional i tercer excel·lent per l’encara imponent Waltraud Meier que sense cantar ja m’enamora. Quan parlo de la noblesa del cant wagnerià, aquella que trobo a faltar a Voigt i Jay Hunter Morris, també em refereixo a Meier, ho dic per allò de no mirar al passat que ja no tornarà (Varnay). Meier sap dir i sap emetre, sap omplir i sap commoure amb una veritable lliçó de cant wagnerià en el relat de Waltraute. La veu encara sedueix per la intensitat de la seva interpretació, i si bé no pot evitar perquè no ha pogut mai, entubar alguns sons, el resultat és de traca i mocador o com m’agrada dir en a mi, de reclinatori.

La Gutrune de Wendy Bryn Harmer em va recordar tota l’estona a María Dolores de Cospedal i es que quan et comences a fixar en aquestes coses és que no hi ha altres punt d’interès. La veu no és res de l’altre dijous, més aviat grinyola, però és que Gutrune és un rol poc lluit. Va cantar amb correcció.

Ja fa molt temps que el MET va retirar dels rols secundaris, a una companyia de mediocres que durant molt temps ens havien fet patir i riure, al costat de repartiments farcits de noms il·lustres. En els darrers anys el teatre s’ha nodrit de cantants amb veus rellevants per cobrir les parts secundaries, si bé és cert que en aquest cas, tant les tres Nornes, com les filles del Rin no són ben bé rols secundaris.

Götterdämmerung al MET 2012 Primera escena pròleg Foto/Metropolitan Opera, Ken Howard

Götterdämmerung al MET 2012 Primera escena pròleg Foto/Metropolitan Opera, Ken Howard

El tercet de Nornes va estar ben servit per Maria Radner, Elizabeth Bishop i Heidi Melton. Contralt i mezzo tenien veus molt similars, però certament fosques com requereixen aquest personatges que teixeixen el destí. Interessant la soprano dramàtica Heidi Melton que de ben segur aviat assumirà rols de més rellevància.

Les filles del Rhin també van ser excel·lentment cantades per Erin Morley, Erin Morley i Tamara Mumford, mentre Lepage les feia pujar i baixar constantment per la cascada virtual a la primera escena del tercer acte.

Götterdämmerung acte 2on MET 2012 Foto Metropolitan Opera, Ken Howard)

I ja que hi som, deixeu-me despatxar a gust amb aquesta producció que em va semblar horrorosa en línies generals, malgrat moments visuals bonics.

Una producció operística ha de ser quelcom més que efectes visuals. Hi ha d’haver una dramatúrgia i un treball amb els cantants, per tal de fer creïbles les escenes. L’escenografia i el vestuari han d’ajudar a crear, no han de ser pas el motiu, el centre o la raó d’una producció i en aquest cas, ja des de l’inicial i prometedor Das Rheingold s’intuïa que aquesta del canadenc Robert Lepage podia acabar per esgotar les idees ben aviat.

En el pròleg va gastar totes les possibilitats d’admiració i sorpresa de la passarel·la hidràulica omnipresent, i de mica en mica quan van anar passant les jornades, vam poder constatar com Lepage no tenia res que oferir. Això és prou greu en una obra de les dimensions i de la complexitat del Ring, i com succeïa també en la proposta Furera a les Arts, el continent deixava al contingut sense interès un cop destapades totes les sorpreses en el pròleg.

Götterdämmerung, com el pròleg, són les més agraïdes teatralment i la que avui ens ocupa, és dramàticament la més potent. Per tant el que em va desagradar més va ser que en un espectacle pretesament tan modern, la dramatúrgia i el tractament teatral fos tan antic, tan conservador, tan odiosament antiquat. Tanta tecnologia punta i tants diners invertits, malbaratats en una proposta fins i tot ridícula (final del segon acte) que em va fer fer per primera vegada en la meva vida un buh al cinema.

Feia molt temps que no veia un vestuari i unes perruques tan indescriptiblement horroroses i també feia temps que no veia una posada en escena del MET tan dolenta. Si agafem aquesta proposta i l’anterior , la ultra conservadora de Otto Schenk, no hi ha cap diferència conceptual, ni una, això si aquella no pretenia enganyar  a ningú i en canvi aquesta…Fins i tot us diria que l’atrezzo de llances, espases i animalons de caça no em semblaria estrany que fossin reutilitzats. No m’ho podia creure mentre ho veia, el vestuari dels Gibechungs, amb unes gorres indescriptibles que feia a tots els homes del Cor del MET ridículament enlletgits, però és que també em va semblar delictiva l’escenografia amb les estàtues del segon acte o el decebedor final, on em pensava que Lepage ens reservaria alguna cosa per treure el mal gust de boca de les banderoles i cintetes del seguici del final del segon acte, mentre que l’únic que va ser capaç de fer va ser una especie de falla de Sant Josep, amb les tres estàtues dels deus fonent-se entre el fum, mentre en un llarguíssim final la passarel·la quedava sorprenentment immòbil amb l’escenari pràcticament a les fosques i la meravellosa música va deixar sense arguments al que en altre temps havia estat un gran mag visual (Robert Lepage).

No us negaré que algunes projeccions i alguns efectes no m’agradessin, però van ser moltes més les coses que em van desagradar i fins i tot enutjar, per exemple l’entrada de Brünnhilde i Siegfried al pròleg, el viatge de Siegfried per el Rin, la barca que s’emportava altre cop a Gunther i Siegfried Rin amunt a la recerca de la malaurada Brünnhilde, tot el segon acte de dalt a baix, el ridícul i robótic Grane, en el pròleg i sobretot a la immolació i si voleu per acabar-ho d’arreglar us parlo de les perruques de les Nornes, del modelet de la Gutrune o el de Brünnhilde, per nom mencionar el look de les filles del Rin o de Gunther, o el definitivament impossible anell que per ser el veritable protagonista de la historia era ben galdós i de fireta. Tot plegat…lleig, lleig i lleig, i el que és pitjor, decebedor, trist i malgrat tanta parafernàlia hidràulica, profundament antiquat.

Götterdämmerung (pròleg) MET 2012 Foto Metropolitan Opera, Ken Howard)

Metropolitan Opera House
11 de febrer de 2012

GÖTTERDÄMMERUNG
Richard Wagner

Brünnhilde…………..Deborah Voigt
Siegfried……………Jay Hunter Morris
Gunther……………..Iain Paterson
Gutrune……………..Wendy Bryn Harmer
Hagen……………….Hans-Peter König
Waltraute……………Waltraud Meier
Alberich…………….Eric Owens
First Norn…………..Maria Radner
Second Norn………….Elizabeth Bishop
Third Norn…………..Heidi Melton
Woglinde…………….Erin Morley
Wellgunde……………Jennifer Johnson Cano
Flosshilde…………..Tamara Mumford

Stage Horn solo: Erik Ralske

Conductor……………Fabio Luisi

Production…………..Robert Lepage
Associate Director……Neilson Vignola
Set designer…………Carl Fillion
Costume designer……..François St-Aubin
Lighting designer…….Etienne Boucher
Video Image Artist……Lionel Arnould
TV Director………….Gary Halvorson

Tan bon punt us pugui oferir l’àudio us deixaré els enllaços

ENLLAÇOS:

Un comentari

  1. José Luis

    Vaig sortir molt feliç, però t’he de donar la raó. Això s’entén perquè era el meu primer ocàs, i després de un primer acte duret (cosa que vaig veient que no es estrany a Wagner, sembla que els faci servir per crear ambient), la música em va enlluernar. Coincideixo (amb orgull) a la qualificació a tots i cada un dels cantants, i en els primers excel•lents per Hagen i Alberich, i en el seu duo com a millor i sensacional moment. I segur que si en lloc de Voigt posem a la Stemme de la Scala, hauríem guanyat, i si algú li diu a Mr. Morris que el seu personatge no es exactament un giliXX, també, però deu ni do. També la orquestra em va semblar molt millor al tercer acte. De la coreografia, potser fas massa sang; moments de tot, però el conjunt i la idea no em van decebre. I ja que ets tu qui has obert el tarro, veiem si es visible aquesta foto tan xula del Hunter Morris de quan caçava esparvers (o coloms, no ho recordo)

    Gunther em va recordar molt i molt a un dolent de película de espadachines, no se si amb Errol Flynn. Si fos tu, faria immediatament un concurs, però com que no ho soc, només et deixo la foto del Iain Paterson, demanant la teva comprensió, veiem si algú em treu el neguit, que estic que no dormo.

    M'agrada

    Respon
      • Joaquim

        Hola José Luis, he hagut de fer un petits retocs amb les dimensions de les fotos i ara me’n adono que la semblança discutible físicament es troba més aviat en aquest aire de carnaval de Sitges o de Village People.
        Efectivament Stemme sembla ser la Brünnhilde amb més possibilitats d’esdevenir la referència actual, ja que la seva veu té aquella autoritat, vellut, projecció i color bronzí que tant m’agrada per les veus wagnerianes.
        Em sembla que has confós escenografia per coreografia, que de fet és el últim que ens faltava en aquesta producció, que els gibichungs ens marquessin uns passos de ball al segon acte.
        Que hores d’ara es continuï representant el Ring amb aquesta pobresa de idees teatrals, no dic tècniques, no es mereixedor d’un teatre de la categoria del MET. Al menys la producció de La Fura, amb resultats per a mi erronis i també fallits, buscava un missatge apocalípticament ecològic, però aquesta res de res, és la de Otto Schenk però aquella al menys era Walt Disney.

        i aprofito per posar a la enyorada Behrens a la immolació que sense ser alló que m’agrada, si apropa molt més.

        I ara deixa’m posar-te un petit fragment del que m’agrada en a mi, són (ja pots anar treient el reclinatori) Brünnhilde – Birgit Nilsson, Hagen – Josef Grendl i Gunther – Thomas Stewart. Els que comenten la jugada Martha Mödl, Astrid Varnay i Birgit Nilsson, ara mateix em poso a plorar.

        I deixa’m acabar de fer-te feliç 🙂 amb aquest fragment que per a mi és el màxim dels màxims en la millor versió de la Tetralogia possible. Escolta tan sols les frases d’entrada i ja no cal que m’escarrassi explicant la noblesa del cant wagnerià. És la Astrid Varnay, la millor Brünnhilde (per a mi) que he escoltat mai.

        M'agrada

        Respon
  2. josep

    Per a mi també va ser el meu primer GÖTTERDÄMMERUNG. No sé si és la meva poca experiència wagneriana (ja veus que al menys faig deures) però com sempre, els primers actes em semblen molt feixucs Ahir em va passar el mateix, en canvi el segon i el tercer em van agradar força. La producció no em va desagradar, la vaig trobar molt espectacular i difícil de repetir en un altre lloc que no sigui el MET, bàsicament pel cost. El repartiment em va agradar molt, especialment el Hans Peter König i l’Eric Ovens, però també la resta, que trobo que van estar a un gran nivell.

    M'agrada

    Respon
  3. dandini

    Crec que tens un problema amb la Sra Voigt.Està ben clar que ella no t’enamora abans de cantar ,més aviat el contrari.No és la Brunhilde dels meus somnis pero caram a la funció d’ahir(després del repòs de la seva malaltia? ) crec que va assolir un triomf just i inapelable.La seva entrega,la implicació en el personatge i la seva resistència en un personatge tant llarg i intens estan fora de dubte.La veu no és maca pero encara està molt sana.El seu registre central i greu sona natural, desestressat i potent(Bastant superior a l’adorada per mí Hidegard Behrens).El seu cant sempre m’ha semblat musical i té la particularitat d’adaptar-se molt bé als diferents estils(Mai m’ha semblat una wagneriana cantant Verdi o verisme).El seu registre agut era millor uns anys abans pero segueix ferm i afinat(al menys a mí em sembla que afina més que Marton,Polashki,Jones o W. Meier).Respecte a Jay Hunter Morris esta clar que la seva veu no és heroica pero donat el panorama actual només hi ha tres opcions 1-ens quedem a casa sentint els discs del passat. 2-anem al teatre a sentir un cantant de grans facultats que no sap cantar. 3-sentim a Jay Hunter Morris o similar.No es de somni pero canta i no malmet la melodia . A l’espera de l’aparició de quelcom millor em quedo amb l’opció nº 3. Magnífics Waltraud Meier a pesar de a la veu li costa escalfar-se ,Hans Peter König(per mí millor que Salminen)i la gran revelació Eric Owens.Uaaau quina veu més maca.Espero que aviat canti Wotan i Jokanaan… He observat que en aquestes retransmisions hi ha un reiterada manipulació del so en el moment d’ascendir a l’agut en el cas d’alguns cantants.Claríssim el cas de Poplavskaya i ara de Voigt.Espero que s’elimini el més aviat possible aquesta correcció i poguem sentir amb la fidelitat de les retransmisions radiofòniques.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Exacte, abans de cantar no m’enamora gens, és més no m’aixeca…cap passió, diguem que no és el meu “tipus”. Ara bé de la resta de coses que tan bé argumentes res a dir. Per a mi, que si em llegeixes bé veuràs com coincidim en moltes coses, la veritat és que no em convenç gens malgrat que sigui tan aplicada i valenta No n’hi ha prou amb el que té i que tan bé reflecteixes, per electritzar-me i si per fer-ho haig de posar-me a les santes quan arribo a casa, ho faig, amb la meva vida privada gaudeixo com em sembla :-), i com bé saps no me’n estic d’anar a veure tot el que fan sempre que la butxaca m’ho permeti, per tant a la llista d’opcions que fas i manca una que digui més o menys “mirisibuenoquehivolfer-hi”.

      La manipulació al cinema no s’eliminarà i a la ràdio passa exactament el mateix. Per escoltar la veritat tan sols et queda el directa, sempre i que no l’amplifiquin, és clar (debat que no cal tornar a encetar, please)

      M'agrada

      Respon
  4. Xavier C.

    Jo també he acabat fins el cap d´amunt d´una escenografia que l´únic que fa es convertir les barres aquestes metàl·liques (mira que són lletges!) en un tampax gegant que tant serveix per cavalcar a les valquíries com per nadar a les nornes. Buh!

    (I perdoneu que hagi estat tan barroer, però algú ho havia de dir)

    M'agrada

    Respon
  5. kalamar

    He trobat pitjor l’orquestra que el conjunt de veus. A part de les notes falses dels metalls hi ha hagut desgavell en més d’un moment a la corda aguda. M’ha agradat moltíssim en Owens i König i molt la resta, tot i que és cert que Morris va estar millor a Siegfried. M’he despatxat a gust amb Lepage a casa meva i això que no ho he volgut allargar, perquè de pífies en trobem a milers. He de dir que algun moment l’he trobat visualment brillant com ara el palau de fusta dels chungos.
    En general, m’ho he passat molt bé, és el que té estimar a déu Wotan i els seu pare creador Wagner.

    JL;
    quién es el hippie pesholobo, Morris o Gunter? no me cuadra con ninguno

    M'agrada

    Respon
    • colbran

      Aunque un medicamento me traicionó bastante, puedo decir que la parte de Deborah Voight la ví casi completa. De sus tres Brünhilde esta es la que me ha satisfecho más, pero, perdonad, a años luz de la calidez e intención de Hildegard Behrens, cuya voz era, además, de un volumen -sin amplificación- absolutamente notable.

      A mí el intérprete que más me ha gustado ha sido Owens, seguido de König. No me ha gustado nada la nueva “barbie” Wendy Bryn Harmer y sí mucho las tres Nornas, las nenas de Rhin no tanto. En cuanto a Jay Hunter Morris, no me desagrada ni su forma de cantar, ni su presencia escénica, más pronto al contrario, aunque hace uso de -o se le escapan- unas cuantas “plumas-” que no cuadran con el personaje. Gunther correcto sin más y el coro yo no lo encontré tan perfecto como todo eso. La orquesta y Luisi han tenido mejores funciones. Y el decorado y vestuario muy de “burlesque” plataformero, pero coincido con Kalamar en que la escena de la casa de los hermanos Gibich me pareció muy adecuada. Waltraud Meier es un caso aparte y, de momento, vence todos los obstáculos. Prácticamente sólo le queda por cantar la Brünhilde, cosa que ya no puede hacer aunque se lo propusiera.

      Volviendo sobre Deborah Voigt, creo que es una cantante con más ganas de hacerlo bien que de resultados, pero nadie puede negarle que es una gran actríz.

      M'agrada

      Respon
  6. Josep Olivé

    I jo ara què escric desprès del que he llegit? Vaig llegir no fa massa temps un “toma-i-daca” en aquest mateix blog sobre si l’apunt d’en Joaquim tenia influència o no sobre les entrades posteriors dels infernemlandaires…En el meu cas procuro mantenir el meu criteri, però renoi, a vegades es fa dificil donades les argumentacions serioses i contundents que venen d’una persona que saps que sap del que parla…i molt! En fi, ara vaig jo doncs.

    Doncs resulta que em va agradar la funció en la seva globalitat. No són molts els “anells” que porto, i per a l’ocasió m’havia preparat precisament amb el Götterdämmerung del MET del 1990 amb Levine, Behrens, Jerusalem, Salminen, Ludwig…i amb escena d’Otto Schenk. És una producció que m’agrada i que musicalment la trobo bastant per damunt del que ahir vaig sentir, començant per l’orquestra, que ja en el primer acord en que s’inicia l’obra ja va donar senyal de certa inseguretat en els metalls, que es varen reproduir més tard. Dit això, i deixant constància de que sobretot la Behrens m’agrada molt més que la Voigt i lo mateix em passa entre Jerusalem i Morris, la part vocal d’ahir em va agradar força. Impresionant el Hagen de Köning i el Alberich de Owens i, com no, la Waltraute de Meier, i tan Voigt com Morris obviament no formen una parella gloriosa però si correcta i sincerament bastant per damunt de la del Liceu (Polaski, Trevealen) de fa uns anys, que tambè he repassat aquets dies.

    L’escenografía i direcció d’escena doncs em va agradar. Tècnicament perfecte, la “passarela” oferia un munt de possibilitats visuals ben reixides i d’acord amb el que la dramaturgia exposava i, ben segur, en directe devia oferir un molt major impacte visual i escènic. Estic d’acord però en que la direcció de l’escena del segon acte en l’ùnic cor que hi ha en tota la tetralogia va ser molt i molt pobre. De totes maneres una cosa vull dir: la producció d’en Kupfer del Liceu escènicament m’agrada més que la d’ahir.

    Per acabar, i respecte de lo feixuc de certes escenes en començar amb Wagner. Talment cert que amb el temps aquesta sensació s’esvaeix. Desprès d’escoltar força vegades Götterdämmerung resulta que per a mi l’escena primera, la de les nornes, és cabdal, tant pel que diu el llibret, com per la seva significació i sobretot com per la música, i si bé tothom espera i recorda les gran escenes de la mort, jo, a més d’aquestes, espero la de Alberich i Hagen i per descomptat la de Brünnhilde i Waltreute, impresionant aquesta ùltima, on és confirma tot el que les nornes han teixit.

    M'agrada

    Respon
  7. OLYMPIA

    Només en vaig poder escoltar un tros i va ser excel·lent. A la Voigt malgrat els seus defectes la respecto immensament.
    Jo m’he wagneritzat força per empeny propi i també gràcies a tu Joaquim i a Mr. Colbran i, treballant, treballant, ja fa temps que trobo els fruits i en gaudeixo. Ara, mentre escric escolto la incommensurable Varnay i amb l’única mà que em queda lliure estiro el reclinatori i m’hi deixo caure extasiada.

    M'agrada

    Respon
  8. tristany

    Quina enveja em feu, bandidos! Estic gairebé segur que hagués coincidit força amb les apreciacions del nostre amfitrió sobre el vessant escènic de la proposta, perquè si hi ha una cosa que no poc sofrir són les aparatositats buides de progressió i contingut dramàtics, però un cop més em vaig haver de limitar a la ràdio. I aquí sí que coincideixo al 100% amb tot el que dius, Joaquim. El cas de la Meier és especialment admirable: ja han passat uns vint anys de la seva Waltraute amb Barenboim/Kupfer al turó verd i com encarna encara el personatge! Només per ella ja m’hagués pagat la pena veure el muntatge.

    M’agrada molt també el breu comentari que fas sobre Heidi Melton. He tingut la sort de veure-la dos cops fent la Gutrune i ha tingut el mèrit de destacar, almenys per a servidor, en un personatge tan poc agraït. També l’haguéssin poguda aprofitar, trobo, tot i que tira més a Cristina Almeida que a la Cospedal, això sí… 😉

    M'agrada

    Respon
    • colbran

      Pues a mi la “barbie” Wendy Bryn Harmer me parecía la hermana gemela de Elena Saenz de Santamaría y si bien es cierto que Gutrune es un rol ingrato, yo creo que no se puede interpretar como si desfilara por una pasarela, algo entradita en carnes…

      M'agrada

      Respon
    • Joaquim

      Benvolgut Tristany, l’escena de Waltraute, tot i el look, va ser molt emocionant i és que Meier és una de les grans wagnerianes de la vitrina de les més grans, comparable a la Mödl i això es nota en cada frase, en cada nota i fins i tot quan no canta, és absolutament magnètica.

      M'agrada

      Respon
  9. Amfortas

    La funció del 27 de Gener podria tenir la mateixa o molt semblant crònica que has fet tu. L’orquestra sense tenir uns dels seus gran dies ja m’agradaria per anteriors capvespres. La Voigt no es de les meves favorites però va ser la vegada millor que la hi vist. Fabulosos Owens Paterson y König així com la Meier.
    Quan el Sr. Lepage va a sortir a saludar una part del molt correcte public del MET va aplaudir sense gaire entusiasme, i altres van protestar amb soroll, cosa sorprenent al MET però que Peter Gelb ja ho esperava quan a un article deia : “…Of course,because our Ring is revolutionary, not everyone supports it… but has it been worth”.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Amfortas! (ja semblo Parsifal) quina il•lusió que em fa aquest comentari
      Vas tornar a New York! caram això si que és una bona noticia.
      Penso que Mr Gelb és una mica pretensiós titllant el seu Ring de revolucionari, però és clar, ell ha de vendre el seu producte. M’agradaria saber on veu la revolució. Jo ara mateix li portava el Wozzek de Bieito, no et sembla?
      Una abraçada i moltes gràcies per deixar-nos les teves impressions que saps que ens agraden molt.

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari