Adolfo Hohenstein (1854-1928), Publisher: G. Ricordi & Co.
Dilluns tindrà lloc la primera de les divuit representacions que el Gran Teatre del Liceu ha programat per aquesta inusual temporada de La Bohème, l’entranyable i estimada òpera de Giacomo Puccini estrenada al Teatro Regio de Torí el dia 1 de febrer de 1896.
Cal fer una aproximació d’una òpera tan popular, tan coneguda i representada?. M’ho he estat pensant i si en principi tan sols us volia deixar els enllaços del vídeo històric que us regalo, després, de mica en mica he anat pensant que si, que no podia deixar escapar l’oportunitat de tornar a emocionar-me amb aquesta historia i aquesta música que parla de persones, no de personatges, de sentiments, pors, misèries i somnis, de manera quasi planera, sense necessitat d’artificis teatrals d’espectacularitat prescindible, però que s’ha de cantar amb cor i amb veu, sabent dir i fent sentir, emocionant i fins i tot plorant. Si durant el tercer acte no hi ha descarrega per l’espinada, no és culpa de Puccini, és que els cantants no són els apropiats.
Si dels lectors que puguin arribar a aquest apunt encara hi ha algú que no ha vist aquesta òpera o que no l’ha escoltat mai, ni que sigui un petit fragment (molt improbable), tan sols li diria que es deixi endur, que la música i la historia ja anirà treballant sense que se’n adoni, i que quan menys s’ho esperi es notarà un nus a la gola i aleshores voldrà dir que La Bohème romandrà per sempre més com un referent d’emotivitat musical i teatral. És una òpera que de tot i força, i que en menys de dues hores ens sacseja de banda a banda, sense gaire temps per reposar-nos dels sotracs emocionals, Si no fos per els dos entreactes que la majoria de produccions ens reserven, diríem que és un fluir d’emotivitat imparable, vestit amb una música directa, d’inspirades i breus melodies, d’orquestració brillant, descriptiva i efectiva.
Pel que fa a les veus es necessiten grans cantants però encara millors intèrprets, que siguin capaços de fer arribar fins l’últim vers de manera entenedora i sobretot viscuda. A La Bohème no es pot fet teatre, s’ha de viure el que es canta i en cap cas és convenient caure en efectismes innecessaris, ja que a la partitura ja hi és tot.
No es coneix amb exactitud , però sembla ser que el dia 19 o 20 de març de 1893 es van trobar a la Galleria de Milà, aquella que va del Duomo a la Scala i que és una de les visites obligades i inevitables de la capital llombarda, Giacomo Puccini i Ruggero Leoncavallo. Va ser l’autor de Pagliacci qui va dir-li a Puccini que estava escrivint una òpera basada en les escenes de la vida bohèmia de Murger. Aquella revelació va ocasionar un històric conflicte musical i editorial de proporcions gegantines. El 22 de març Illica ja va passar un esbós a Giacosa que es va quedar impressionat de com el seu company de feina va saber “teatralitzar” una història molt emotiva però inicialment poc idònia per ser escenificada.
Les poderoses editorials Sonzogno (Leoncavallo) i Ricordi (Puccini) es varen enfrontar, com també ho van fer els diaris “Il Secolo” i “Il Corriere della sera”, i de d’aquest enfrontament històric en van sortir dues òperes , però malauradament una es va menjar a l’altre sense compassió.
Murger va publicar “Les escenes de la vida bohèmia” entre 1945 i 1849 en el diari parisenc Le Corsaire Satan i ja a finals de novembre de 1849 es va estrenar al Théâtre des Variétés una versió teatral de les histories i personatges de Murger, obra de Théodore Barrière en col·laboració del propi Murger, titulada “La vie de bohème“. Degut a l’èxit creixent, Murger es va decidir a publicar (1851) una novel·la en un únic volum, àmpliament corregida i revisada, respecte a l’original. Aquesta revisió va ser l’emprada per Illica i Giacosa per fer el llibret encarregat per Puccini, ja que no podien utilitzar l’adaptació teatral de Barrière subjecta a quantiosos drets. El llibret es va entregar a Puccini l’estiu de 1894 després d’una difícil i tempestuosa gestació de pràcticament un any i mig. El llibret encara patiria canvis i revisions fins pràcticament finals de 1895.
Podríem dir que del material original en va romandre l’esperit i el caràcter dels personatges, si bé en algun cas van ser el resultat d’una fusió com va succeir entre Mimi i Francine, personatge que desapareix en l’òpera pucciniana i que en l’original és la que mort tísica a un hospital i no pas a la mansarda dels bohemis com si succeeix al quart acte de l’òpera. Un altres moments que no apareixen a l’obra original són l’arribada de Mussetta al Caffè Monus acompanyada d’Alcindoro, així com la majoria dels episodis concertants del segon acte de l’òpera pucciniana.
Les innumerables correccions i “baralles” entre els desesperats llibretistes i Puccini van tenir lloc arran de les escenes de la separació i retrobament de Mimí i Rodolfo al que ara coneixem en el tercer i quart acte. Sembla ser que Puccini va acabar acceptant la proposta dels seus llibretistes, sobretot al quart acte, ja que ell volia que s’iniciés amb Mimi agonitzant al llit (com si fos Violeta Valery?) en lloc del cop d’efecte teatral que coneixem.
Tot i així entre el segon i el tercer acte actuals, que recordeu que inicialment anaven units, els llibretistes van escriure un acte que ens explica la gelosia que Rodolfo sent per a Mimi i que ara tan sols coneixem per la menció que Rodolfo fa en el que ara és el tercer acte, del “Moscardino di Viscontino”. En aquest acte no musicat que tenia lloc a casa de Musetta, aquesta presenta a Mimi aquest personatge amb el que acabarà ballant en un festa improvisada mentre s’enduen els mobles que hauran de ser subhastats.
D’aquest acte no se’n coneixia res fins que l’any 1959 va morir la vídua de Illica i totes les pertinences van ser cedides al Museu de Parma, sortint a la llum aquest acte, que Leoncavallo si va utilitzar en la seva bellíssima adaptació operística, malauradament eclipsada per l’obra mestra de Puccini.
Puccini de la seva part va acabar la partitura el 10 de desembre de 1895 i potser de les 12 òperes que va escriure, és la que em continua commovent més i és que potser de totes elles i malgrat que segons com pot ser molt ensucrada, és una de les òperes “clàssiques” amb veritables personatges que viuen situacions creïbles, que actuen amb naturalitat i viuen i moren en la quotidianitat més sorprenent. No hi ha la sang i el fetge que tan agradava als veristes desenfrenats, ni l’acció es desenvolupa en ambients i decorats sumptuosos. És obvi que en la seva música no hi l’empenta tràgica i heroica que trobem a Tosca, ni la grandiloqüència de Turandot, però per a mi La Bohème des de l’entrada de Mimí, que mai hauria de ser una toia com moltes sopranos i produccions ens l’han volgut presentar, ja que té un passat, un pressent i molt poc futur (pobre) que no l’identifica precisament amb una noieta sense cap tipus d’experiència, és una òpera de sobtats estats d’ànim, con la vida mateixa, i que d’un moment a un altre et canvien. sense apenes adonar-te’n.
L’òpera estructurada en quatre actes, si bé inicialment els dos primers actes en conformaven un de sol, com fa la producció de Giancarlo del Monaco que tornarem a veure al Liceu. El dos actes extrems es situen a la mansarda dels bohemis, si bé el primer a la nit de Nadal i el darrer als inicis de la primavera. El segon que és la continuació del primer, ens situa al Caffè Momus en la celebració nadalenca del Barri Llatí i malgrat la seva brevetat, ens ofereix quasi un concertant d’inici a fi de mestrívola estructura musical. El tercer acte conté, a part de la mort de Mimí en el quart, els moments més dramàtics i és d’una bellesa musical abassegadora.
En el primer acte, que s’inicia sense obertura, i com acostuma a succeir en la majoria d’òperes de Puccini, tenim una presentació dels personatges, amb una sèrie de situacions més o menys anecdòtiques que ens regalen breus però meravelloses frases melòdiques com “Nei cieli bigi” de Rodolfo que s’anirà desenvolupant amb diferents i genials variacions de riquíssima orquestració fins l’arribada del grup de bohemís. Puccini té una traça especial en descriure orquestralment petits detalls, estats d’ànim com l’abaixada de la flama de l’estufa, el cop de cor dels bohemis i posterior i accelerats batecs, quan truca a la porta l’administrador o la descripció de les gotes d’aigua que Rodolfo llença a la cara de Mimí per fer-la revifar del desmai. Multitud de genials detalls que denoten un superb magisteri orquestral, però també dramàtic, amb un control absolut de les emocions, alhora que un coneixement de la vocalitat i de la psicologia femenina com és notòriament conegut.
Amb l’entrada de Mimí arriben de manera consecutiva dos àries i un duo que clou el primer acte, que ja han deixat una empremta mestrívola a la historia de l’òpera.
Escoltem “Che gelida manina” per Josep Carreras al MET de New York a l’any 1982. Ens adonarem de com fraseja i diu, com dona sentit a cadascuna de les inflexions i sobretot com controla les emocions en frases com “Talor del mio forziere” on la veu ha d’acompanyar el crescendo emocional d’una orquestra tota ella exaltada i emotiva.
La rèplica immediata la trobem amb la dolça Mimí, una soprano de veu lírica però suficientment consistent per traspassar l’orquestra pucciniana, ja que també ella entre subtils i senzilles mostres d’una personalitat poètica sense gaires pretensions, denota passió en “ma quando vien lo sgelo”, una frase no massa llarga però on la veu ha d’omplir de sobtada escalfor, l’esclat de vida en un futur impossible. Us deixo una versió de Renata Tebaldi a l’any 1956. No es pot mirar gaire, ja que tant la imatge d’ella com la de Björling (excels Rodolfo) s’escapen dels cànons interpretatius actuals, pero quan l’escoltem, la sumptuositat de la veu, en aquells anys encara esplèndida, sedueix sense remissió possible.
El duo que conclou el primer acte és pura passió. No és l’obra referencial com succeeix a la Butterfly, però potser en la seva brevetat rau també gran part del seu impacte. Ja sabeu que el final normalment s’acomoda a les capacitats del tenor, ja que mentre la soprano està obligada a anar a l’agut i en pianíssim, el tenor no, però ja sabeu com les gasten al món de l’òpera i molts tenors, gelosos de que la diva els robi uns quants segons de glòria, l’acompanyen en l’agut. En la majoria de casos allò sembla Andrea Chénier, però en aquest que us proposo em sembla que ambdós cantants s’adeqüen a allò que està escrit a la partitura i de manera excel·lent, “perdendosi”. Són Cristina Gallardo Domas i Marcelo Álvarez a la Scala el 2003.
Del breu, intens i bellíssim segon acte us proposo escoltar des de el famós vals de Musetta “Quando me’n vo” que esdevé un concertant que acaba amb la famosa retreta, provinent d’una famosa producció de la ROH de l’any 1982 dirigida per Lamberto Gardelli, amb la sorprenent Musetta de Marilyn Zscahu una soprano dramàtica que al Liceu ens va fer una recordada Minie de la mítica La Fanciulla del West, aquí amb Cotrubas, Shicoff, Allen, Howell i Rawnsley en una producció John Copley. Musetta l’acostumen a interpretar sopranos lleugeres, però a youtube trobareu sorprenents i variades sopranos i mezzos, des de Conchita Supervia, a Leontyine Price, Maria Callas o Ghena Dimitrova, a part de les habituals veus com Mosuc (esplèndida), Christine Weidinger al Liceu o Lucia Popp a la Scala, entre moltes altres
El tercer acte és una obra d’art de dalt a baix, meravellós duo entre Mimi i Marcello (Mimi?!..speravo di trovarvi qui”, fabulós duo entre Marcello i Rodolfo “Marcello Finalmente”, sensacional escena entre Mimí, amb ària inclosa “Addio Donde lieta usci” i Rodolfo, i quartet “Dunque è proprio finita?”. Un acte que comença amb els mateixos acords que els que acaba i que amaga potser la millor música pucciniana, amb l’essència i excel·lència dels màxim valors compositius.
D’aquest acte difícil de trossejar us vull fer escoltar el dramàtic duo entre Mimi i Marcello i el posterior entre Marcello i Rodolfo amb l’impressionant i demolidor tema musical iniciat amb “una terribil tosse”, el “Dove lieta usci i el quartet final, tot seguit. Els intèrprets d’excepció són la intensa Teresa Stratas (Mimí), Richard Stiwell (Marcello), Josep Carreras (Rodolfo) que fa estremir com cap altre Rodolfo ho ha sabut fer i Renata Scotto en una Musetta estel·lar, però vocalment bastant gastada. Dirigeix James Levine al MET (1982).
Els vídeos són gentilesa de BTSandra, que no es va lluir gaire fent els talls, però aquí els teniu.
L’acte quart ens ofereix un brusc contrast entre la melangia de Rodolfo i Marcello en el dolç duo “In un coupe?” a l’esbojarrada entrada dels companys bohemis, en una calcada estructura del primer acte, que es talla amb l’abrupta entrada, aquest cop no del administrador Benoit sinó de Musetta que donarà pas a una llarga escena amb la famosa ària de Colline, l’únic rol per veu de baix de la partitura, “vecchia zimarra” i amb la darrera i colpidora ària de Mimí “Sono andati” el comiat dels amants i l’increïble final, breu, implacable, brusc i concís, amb que Puccini tanca un absolut “capolavoro”.
Escoltem el “Sono andati” de Renata Tebaldi a l’any 1951. Dirigeix l’orquestra Alberto Erede. La gran soprano italiana en un moment gloriós de veu, fa tremolar d’emoció, lluint una autèntica i claríssima dicció italiana on podem seguir fil per randa cadascuna de les paraules, quelcom veritablement difícil en la majoria de sopranos. L’acompanya Giaconto Prandelli, a anys llum de l’esplendor i la qualitat vocal de la soprano de Pesaro.
No us vull deixar sense una Bohème sencera i en vídeo per baixar-vos. He escollit una versió mítica del Teatro alla Scala de Milà de l’any 1979. S’estrenava la producció de Franco Zefferelli que després copiaria encara més exagerada per el MET novaiorquès i que és la que heu vist en aquest apunt. Dirigia l’excèntric, genial i a vegades fins i tot atabalat Carlos Kleiber, amb el següent repartiment:
LA BOHÈME
Rodolfo – Luciano Pavarotti
Schaunard – Giorgio Giorgetti
Marcello – Lorenzo Saccomani
Colline – Evgeny Nesterenko
Mimi – Ileana Cotrubas
Musetta – Lucia Popp
Benoit – Claudio Giombi
Alcindoro – Alfredo Giacomotti
Parpignol – Saverio Porzano
Sergente dei doganieri – Carlo Meliciani
Cor i Orquestra del Teatro alla Scala de Milà
Director d’escene Franco Zeffirelli
Director d’orquestra: Carlos Kleiber
Teatro alla Scala, Milà 30/03/1979
La versió és esplèndida i té una qualitat de imatge boníssima, malgrat ser de l’any 1979. Ileana Cotrubas no es pot escoltar després de Renata Tebaldi, per exemple, has de deixar passar una estona, ja que la veu és molt poc interessant, però la cantant és extraordinària i reparteix sensibilitat cada vegada que obra la boca. Pavarotti és Pavarotti, amb tot allò que tenia de bo, que era molt i allò que ja sabem que li mancava, l’expressivita. Lucia Popp és un luxe d’aquells que la Scala es podia permetre en aquells anys i Saccomani i Nesterenko estan en esplèndida forma. Kleiber per a mi va una mica massa accelerat, tant que a vegades se li desquadra el cor i l’orquestra (segon acte), però en el tercer assoleix uns climes impressionants. Pel que fa a la producció de Zeffirelli, en aquell moment acabada d’estrenar, té també totes les grans virtuts d’una producció mítica i els excessos que també caracteritzen a aquest decorador operístic. En definitiva estem davant d’una retransmissió televisiva d’aquelles tan recordades i de les tothom n’ha sentit a parlar alguna vegada i que avui us deixo en una copia magnífica. Estic segur que la gaudireu molt.
ENLLAÇOS
https://rapidshare.com/files/2948410009/Puccini_-_LA_BOHEME_-__La_Scala_1979.avi.001
https://rapidshare.com/files/580286282/Puccini_-_LA_BOHEME_-__La_Scala_1979.avi.002
https://rapidshare.com/files/1068235778/Puccini_-_LA_BOHEME_-__La_Scala_1979.avi.003
RECOMANACIONS DISCOGRÀFIQUES:
De les que jo conec us recomano les següents gravacions de moltes possibles. Certament són les més preuades per l’aspecte vocal del seu conjunt i també de la direcció orquestral, quelcom imprescindible si escoltem Puccini. Llàstima que el meu Rodolfo no tingui una bona gravació comercial, però al menys en té de videogràfiques.
És molt probable que trobeu a faltar la vostra, ho lamento, però de totes les altres que conec, en el seu conjunt no superen aquestes que us detallo a continuació
1956 Victoria de los Ángeles, Jussi Björling, Lucine Amara, Robert Merrill, Giorgio Tozzi, Thomas Beecham EMI
1956 Maria Callas, Giuseppe DiStefano, Rolando Panerai, Anna Moffo, Nicola Zaccaria, Antonino Votto EMI
1959 Renata Tebaldi, Carlo Bergonzi, Ettore Bastianini, Gianna D’Angelo, Cesare Siepi, Tullio Serafin DECCA
1972 Mirella Freni, Luciano Pavarotti, Rolando Panerai, Elisabeth Harwood, Nicolai Ghiaurov, Herbert von Karajan DECCA
1995 Leontina Vaduva, Roberto Alagna, Thomas Hampson, Ruth Ann Svenson, Samuel Ramey, Simon Keenlyside, ANtonio Pappano EMI
Espero que us hagi agradat l’apunt i també espero que les properes i diferents funcions que ha programat el Liceu siguin un èxit.
Us deixo l’enllaç per consultar els diferents repartiments i dies, així com altres aspectes d’aquestes representacions.
http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/la-boheme-1.html
IN FERNEM LAND 
Sóc la primera d’entrar a IFL en aquesta matinada de dissabte. Per empapar-me bé de tot el que dius, tornaré més d’un cop. Ara m’he regalat la sensibilitat escoltant en Carreras i la manina gèlida que ha cantat com ningú. Si aquesta és la Bohème que va fer amb l’Stratas, la vaig veure per televisió badant de valent i en una mena de febre més pròpia de Mimi que de mi. Xavier Montsalvatge va publicar, des de Nova York, una crítica de la qual recordaré sempre com qualificava la veu del senyor de Sants: ” Carreras y su subyugante dicción…”. Quina veritat i com varen contribuir tenor i aria a que jo m’enamorés de l’òpera per sempre i que per això, ara, t’estigui enviant aquest comentari eomocionat.
Grazie tante, Joaquim!
M'agradaM'agrada
En aquesta Bohème, com en altres òperes del repertori de Josep Carreras es troben vàries frases s’haurien d’estudiar a qualsevol escola d’òpera,
Les que ja he esmentat o tantíssimes que ens aporten apart de la música que sorgeix de les notes, la que surt dels mots, amb les consonants arrossegades, les “r” i les “s” tan sonores i musicals. El tenor Carreras com diu el bon amic Jaume T., no tenia aguts i s’abaixava la manina, com crec que fa Vargas i molts dels tenors que l’han cantat, però no per això la seva interpretació perd el valor i per això jo el considero un dels Rodolfo de referència absoluta.
M'agradaM'agrada
Enrico Caruso fue uno de los primeros, si no el primerísimo”, que se bajó “la manina” y nadie cuestiona al gran Caruso.
M'agradaM'agrada
Wonderfull post, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Ha estat un plaer fer-lo, bon amic.
M'agradaM'agrada
Perfecte! No sé si cal preparar-ho, però com darrerament tinc alguns petits desajustos de son…
M'agradaM'agrada
Confirmat: sí calia. He llegit moltes coses que desconeixia sobre la gestació de l´opera. I si a més ens regales cosetes… Gràcies!
M'agradaM'agrada
Me’n alegro i feia tants dies que no em mostrava generós que tenia la necessitat imperiosa de regalar-vos alguna cosa. 🙂
M'agradaM'agrada
Nada… Por mucha buena intención que le ponga, Carreras no me entra, no he conseguido jamás que me guste su voz. Tiene un nosabríadecirtequé que me molesta.
Y la Tebaldi… ay, la Tebaldi. Soberbia. Hasta con imagen y todo (donde la pobre está deleznable interpretativamente es en algún vídeo de Madame Butterfly que hay por YouTube). El que da mucha pena es el pobre Björling, que la mira con cara de pasmao. De todos modos, siempre he considerado que es una escena difícil en cuanto a interpretación. Aria de él, ella mira. Aria de ella, mira él. Es complicado que el que mire no parezca un tanto idiota.
M'agradaM'agrada
Ja és ben curiós això de l’òpera, però és.
Per a mi el Rodolfo de Carreras, en aquest cas no em sap greu repetir-me és el que més i millor m’ha fet emocionar al teatre i al disc. Segurament aquesta manera de dir supera l’agut escanyat i el nosabriaquedcirte, t’ho asseguro. És clar que també deu tenir molt a veure que vaig tenir la sort d’ensopegar-me amb ell en els millor anys de la seva “curta” i intensa carrera.
M'agradaM'agrada
Mi hija pequeña verá su primera Bohème y como ella, supongo que muchos jóvenes: por tanto, sí hace falta este magnífico post. No todo el mundo se ha pasado la vida en los teatros de ópera desde la cuna!
Saludos cordiales.
M'agradaM'agrada
Qué bonito eso de la primera (lo que sea)!, Quanta emoción por descubrir!. Espero que disfrute como se merece ser disfrutada esta ópera y esperemos que los cantantes estén a la altura de los grandes.
M'agradaM'agrada
Mi primera “La Bohême” la disfruté con 15 años y los pelos de punta el 11 de noviembre de 1954, con una Renata Tebaldi increíble (escucharla para creerla, verla no tanto), para mi gusto la mejor Mimi de la que tengo conocimiento, sea por grabación o en vivo_; un Gianni Poggi excepcional (a pesar de ser un tenor cuestionado por muchos), con una voz hermosa, grande, de una suavidad increible y unos agudos que eran puro “algodón” -sin una sola crispación, al menos en mi día, aquél en que se bisó todo lo bisable de la opera, incluso el cuarteto final del acto tercero; un Manuel Ausensi con una de las voces más grandes y hermosas de barítono que yo haya escuchado y, además, en su mejor momento vocal y una mediocre Ornella Rovero que en aquellos tiempos incluso grababa discos, algo que nunca he podido comprender. Fue una noche mágica, inolvidable, una de las mejores de toda mi vida.
El “Sono andati” de Renata Tebaldi -lo mismo que su “ma quando vien lo sgelo”- debiera utilizarse obligatoriamente para que lo escucharan todas las posibles Mimís. A mí me gusta y me emociona más la versión Decca de la Tebaldi de 1951 con Erede que la de 1959 con von Karajan controlando la dirección musical y autoproclamándose ingeniero de sonido (!).
M'agradaM'agrada
Fede, la de l’any 1959 va ser dirigida per Tullio Serafin, la de Karajan és amb la Freni i Pavarotti, t’has confós amb l’Aida.
M'agradaM'agrada
Pues errar es humano y me alegro de que me hayas corregido. No obstante sí que recuerdo que las voces sonaban algo lejanas, como le agradaba a von Karajan y de ahí la confusión. Gracias por corregirme.
Te diré el reparto de memoria: Tebaldi, Bergonzi, D’Angelo, Bastianini, el argentino Renato Cesari (que grabó un montón de zarzuelas en España) y no quisiera equivocarme pero me parece que el bajo era Cesare Siepi.
M'agradaM'agrada
Y me parece que el año de grabación fue 1958.
M'agradaM'agrada
Ai Senyor! es veu que no has llegit l’apunt fins el final, ja que si ho haguessis fet 😆 hauries vist que deixo una petita llista de les gravacions que jo crec que són imprescindibles, entre elles aquesta de l’any 1959 i efectivament amb Renato Cesari de Schaunard.
M'agradaM'agrada
Te felicito, Joaquim, mira que es difícil hacer una entrada sobre La Bohème, precisamente por lo trillada que está, y seguramente por eso tendemos a no hacerle caso. Si tuviera que eligir un acto, que no hay por qué, me quedo con el tercero.
M'agradaM'agrada
Gracias maac.
El tercero és definitivo, no hay ni Benoit, ni Parpignols que estorben.
Desde los dos golpes de orquesta que sacuden el alma, hasta esos dos mismos golpes que se repiten en una genial simetría al bajar el telón, se encuentra quizás lo mejor de Puccini. Puccini era capaz de ofrecer más cosas, pero la esencia del alma pucciniana está en ese tercer acto.
Me alegro que te haya gustado la entrada.
M'agradaM'agrada
Doncs si cal, si la preparació és segons el que acabo de llegir i escoltar. I és que he llegit detalls històrics (desconeixia l’existència d’un acte no musicat, que explicaría el desconcertant canvi climàtic i emocional que hi ha entre el segon i tercer actes, però que faria extensa en excès l’obra) i analisi musical molt interesants, que en una obra com aquesta té el seu mèrit, per lo coneguda i estudiada que ha estat des que es va estrenar. Certament emocionants tambè alguns del talls que ens mostres. I és que jo crec que el que fas no són “preparacions”, el que fas són autèntics programes de mà que ajuden a entendre i a creixer l’interès del que s’escoltarà i veurà.
M'agradaM'agrada
Sempre tan amable Josep, gràcies.
De talls m’hagués agradat posar-ne molts més, però tenia por que sent una òpera tan coneguda acabés per desinteressar-vos.
En aquest cas, més val fer curt
M'agradaM'agrada
Magnífica aproximació a La Boheme que també m’ha ensenyat coses que desconeixia, com aquest acte no musicat o que l’acte primer i segon eren tot un. Sempre m’ha semblat una pèrdua de temps tants entreactes en una òpera tan curta.
El vídeo del MET és preciós i t’agraeixo aquest de la Scala que havia vist en el seu moment i potser no sé a on, però en un estat lamentable. Pavarotti tenia una veu fabulosa i si hagués tingut allò que tenia Carreras s’hagués convertit en el millor tenor de la història, si més no moderna, però és tan poc expressiu que la veu m’arriba a afartar.
Què puc dir de Tebaldi que no s’hagi dit ja?. Era sensacional, i si com actriu no hauria guanyat mai l’Oscar, com a cantant ho guanyava tot amb una veu d’or.
Gràcies per tota aquesta feinada.
M'agradaM'agrada
Concep, seria preciós que ara es trobes, ni que fos un esbós d’alguna música feta per Puccini per aquest acte fantasma. És clar que potser ens trobaríem amb alguna ària prou coneguda de Tosca o Butterfly…
M'agradaM'agrada
No, no hacía ninguna falta, todo superfluo… lo he leido enterito por pasar el rato 😉
Coincido con Marga: Tebaldi de miedo, y Carreras no me gusta, pero sólo se decir que no es por el timbre. Lo encuentro “ostentóreo” 🙂
M'agradaM'agrada
VIVA la “ostentoreoterosis” 😆
M'agradaM'agrada
Pues yo creo que José Carreras está sensacional, como siempre.
Pero bueno, es cuestión de gustos.
Yo creo que Rodolfo, Don José o Edgardo, son sus mejores interpretaciones 🙂 casí me atrevería a decir que él es mejor Don José.Pero bueno, ahora estamos con la bohème… 🙂
Ah, felicitats Quim per la entrada , m’ha encantat sentir a la Tebaldi en 1951¡¡¡ Gràcies!!!
M'agradaM'agrada
És ben cert el que diu el refrany “entre gustos no hi ha res escrit”. Per mi el Rodolfo del Carreras és de “reclinatori”, una veu preciosa, la seva entrega total arribant al límit en el registre agut,però amb un apassionament desbordat, em fa posar la pell de gallina. La Renata Tebaldi que vam tenir la sort de gaudir-la en la seva millor època,interpretant “la flor i nata” del seu repertori, també amb La Bohème és una Mimi per mi, antològica.
Gràcies Joaquim per aquest homenatge a una òpera, que quan la programa el Liceu, la meva exclamació immediata és “un altre cop la Bohème…!!!” però “xiquets” quan escolto el tercer acte i el final del quart esgarrifada d’emoció, m’aixecaria de la butaca cridant a ple pulmó VISCA LA BOHÈME..!! VISCA PUCCINI..!!
M'agradaM'agrada
No em convenç en Josep Carreras en la “Che gelida manina”.El seu cant em resulta enfàtic, poc espontani i poc poètic..Aquesta aria ha de tenir un efecte de “bàlsam seductor” i no” sessió de fitness vocal”.M’agrada molt més la versió de Rolando Villazón(l’espontaneitat arrassa) del NYCO 2001 i la versió de Charles Castronovo(magisteri vocal a la Bergonzi + problemes a l’agut) 2011.
M'agradaM'agrada
Enfín amigo Dandini qué quieres que te diga, pues nada solo esto, que no y que no, que no estoy de acuerdo. Este Castronovo no inflama ninguna de mis fibras, Carreras sí. Sobre Villazón no quiero opinar.
M'agradaM'agrada
Ja fà molts anys vaig veure per la tele (crec que va ser per T.V.2) una Bohème per Carreras que và agradarme molt, moltissim; vès per on avui m’has deixat un tercer acte d’aquella versió tant magnífica, gràcies . Joaquim , pots dirme sì aquesta versió está en d.v.d.?,amb faria molta il-lusió veure-la altre cop sencera.
M’agrada força també la Bohème de Gallardo-Domas i Alvarez , tinc aquesta versió desde l’Scala , i sobre tot ella fà una Mimi fabulosa.
Veurèm que ens espera amb les versions de Liceu,perqué no les tinc totes amb la Cedolins desprès de veure-la amb el Trovador que va cantar-nos al Liceu.
M'agradaM'agrada
Montserrat, la versión Stratas-Carreras (una auténtica joya!) está en DVD y puedes encontrarla en El Corte, Fnac, etc y si no encargarla.
M'agradaM'agrada
Joaquim, después del maravilloso post que hiciste de los “Baritenores” y que me llenó de orgullo, este es para mi gusto el segundo mejor de los casi 2000 posts que has llegado a hacer, a lo largo de estos casi 5 años (Dios mío, qué vertigo!!! Cómo pasa el tiempo!!!).
Me encantan todos los fragmentos y me entusiasma que hayas colocado el “Sono andati” de 1951 (es imposible cantarlo mejor!) y que hayas ofrecido la sorprendente Mussetta de Marilyn Zschau, aunque ya sabes que me hubiera gustado que hubieras incluído el “Quando m’en vo” de perfección absoluta de la inolvidable Patrice Munsel (maravillosa Melba del film “El hechizo de Melba”-1954), aunque tu consideres que su voz no era hermosa, pero dicción, perfección canora y agudos cristalinos como nadie.
Tengo muy superada “La Bohême”, pero al igual que Isolda, cuando escuchas a Renata Tebaldi en esta ópera te sientes en el más hermoso de los cielos y eso que en el fragmento con Jussi Bjoerling padeció lo suyo porque el tenor sueco estaba borracho como una cuba, no se tenía en pie y hubo un momento que estuvo a punto de caer al suelo, menos mal que la fuerza de la Tebaldi y una silla próxima lo impidieron, pues se emitió en riguroso directo, grabándose en kinetoscopio para el futuro.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord. Entre l’apunt i els comentaris no es pot demanar mes.Crec que he RE-DESCOBERT La boheme!
M'agradaM'agrada
no és el meu Puccini predilecte i no me la poso gaire, sort que ens has fet el preoperatori que ens ha vingut de perles. La veritat és que jo sí m’he emocionat amb Carreras i la Tebaldi m’ha deixat com sempre els tentacles de punta.
A veure què tal dilluns, faré ovació prèvia a l’orquestra que es veu que s’han pres amb moltes ganes aquesta bohème i podríem fer alguna cosa més per demostrar el nostre enorme disgust envers la direcció.
M'agradaM'agrada
😆 😆 😆
M'agradaM'agrada
Mi relación con Bohème es amor/dolor. Su espontaneidad y su pasión vitales van paralelas a la amargura y desesperanza del final. Como los sueños juveniles destruidos por el tiempo,así es para mí… Que vale la pena vivirlos,desde luego. Felicidades por el apunte,siempre imprescindible y yo me recrearé con una versión en vivo del MET hacia 1971,con Pilar Lorengar como Mimí. ¡Saludos,infernems!
M'agradaM'agrada
Gràcies per la teva informació Colbran, jo tambè penso que ès una joia. Una versió que també m’agrada molt ès la de Cotrubas-shicoff
M'agradaM'agrada
Moltes, moltes gràcies per aquest magnífic post. La majoria de vosaltres teniu la sort d’haver assistit a molt bones representacions. La Boheme és la meva òpera preeferida i la que més vegades he vist però per desgràcia (jo sóc gafe) mai n’he vist una de bona. Espero que aquesta temporada tingui més sort.
M'agradaM'agrada
Del 1973,me lié. Perdón.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per aquest post. Et segueixo de fa temps però comento poc. Amb tota la mar de fons liceística d’aquestes darreres setmanes, em fa il·lusió anar dilluns a la meva primera Bohème en viu.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per haver inclòs dues interpretacions que considero memorables: la “Gelida manina” del tenor Carreras –i l’acte III– i la Tebaldi. Aquesta BOHÈME enregistrada l’any 1951 ja en 33 revolucions per minut, en aquells discs que ja no es trencaven com els de 78, va ser la meva primera BOHÈME, la primera òpera sencera que vaig tenir. No cal dir que me la dur els reis perquè no deuria ser molt bon nen. És aquesta interpretació tebaldiana, amb el portament, després prohibit perquè no està escrit, de “Ma quando vien lo sgelo”, i les seves actuacions al Liceu, com em vaig iniciar a LA BOHÈME. Això ens havia de marcar i no vull dir que massa. Hi ha frases que tinc gravades molt endins: “Come si sta bene qui. Si rinasce, si rinasce!”
M'agradaM'agrada
Fede, maco, quina sort que encara hi hagi gent que recordi la Tebaldi. Ens felicitem mútuament.
M'agradaM'agrada
Y tanto que nos felicitamos, Jaume T los que pudimos disfrutar de la mejor Tebaldi!
La grabación de “La Bohême” de 1951, con Renata Tebaldi que fue tu primera, fue mi segunda. La primera me la trajeron de EEUU en 1953 y la cantaban la dulce soprano brasileña Bidú Sayao y un jovencísimo Richard Tucker (si no me equivoco la habían grabado en 1948, recién aparecido el LP-High Fidelity). Lógicamente quedé enamorado de la obra -tenía 14 años-, pero cuando escuché la citada versión de Renata Tebaldi de 1951 me quedé petrificado. Su “Sono andati” aún hoy me pone los pelos de punta, me emociona de tal manera que me entran ganas de llorar. Nadie lo ha cantado igual, al menos en los registros que tengo y conozco y las funciones que he vist y que son cantidad.
Cómo no voy a recordar a la Tebaldi!!! Y la cantidad de palomas que le lanzaron. Fue un regalo de mi padre. Una maravillosa butaca de primera fila de tercer piso. Tres días antes había “debutado” en el Liceu con “Il barbiere di Siviglia” (la música de Rossini me marcó para toda la vida) con un excelente Aldo Protti, un genial Giulio Neri y una algo insignificante ligera Maria Erato (que grabó algunas cosas para Cetra). No soporto las ligeras cantando Rosina.
Pero a lo que íbamos. Viva la Tebaldi, siempre viva!!!
Fede
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim. Has fet un introducció magnífica a “La Bohème”. Has descrit la relació entre argument, amb personatges humans, i la música demanera perfecte.
Gràcies pel regal. estic impacient per veure-la iescoltar-la.
“La Bohème” va ser la meva primera òpera al Liceu, amb Jaume Aragalli i Virgina Zeanni.
Gràcies Fede per recordar “La Bohème” de Renata Tebaldi i Gianni
Pocci el Liceu el 1954. Jo ne la vaig veure, la vaig sentir per la ràdio. És el meu record més antic de “La Bohème”.
M'agradaM'agrada
Os agradecemos todos los comentarios y pensamientos de los ultimos meses con respecto a la problematica causada por la direccion del Teatro.Una familia en la que me he encontrado muy arropado desde hace muchos años, de la que me encuentro orgulloso de pertenecer.
Igual es pedir demasiado, pero, si cuando terminase la Funcion , despues de los aplausos de agradecimiento mencionados, alguien gritase “DIRECTIVA DIMISION”, creo que todos nos encontremos infinitamente reconfortados por las sensaciones que se pueden llegar tener en un momento tan difici para todos.
gracias de nuevo de alguien que sin vosotros no estaria aqui.
M'agradaM'agrada
Si n’arribo a ser, de fatxenda, i això que ni sóc fadrí, ni de Sant Boi, però és evident que l’Assur Bayé, de fatxanderia, en gasta més que els altres, perquè quan vaig rebre el correu que m’anunciava aquest nou apunt titulat “Cal preparar `La bohème´?”, em vaig dir: “A mi no que no em em cal. Aquesta `me la sé!´”… Ha, ha!… Si em descuido!
En aquest moment entenc, després d’haver llegit tot el text, que en un arravatament d’humilitat Sòcrates deixés anar allò de “només sé que o sé res”, i és que aquest apunt no és una “preparació”, nen: és una revàlida!
L’enhorabona i, sobretot, gràcies per la quantitat d’informació.
M'agradaM'agrada
Un post, veritablement extraordinari i, per damunt de tot, conmovedor i, que posa la “pell de gallina”.
No puc dir res més. Solsament, moltes gràcies, Joaquim i
VISCA “LA BOHÈME” I VISCA PUCCINI.
M'agradaM'agrada
Gran post, Joaquim. Enhorabuena!
Como el amigo Jaume T.,opino que Mimí = Tebaldi
M'agradaM'agrada
Potser no cal preparar-s’ho, però quan el material és com aquest, es fa necessari. Per a mi, el Rodolfo ha estat potser el millor que ha fet Carreras, o del millor: pot fer-ho bé, no força i li dóna molts matissos. És francament el millor Rodolfo de la seva generació. La meva primera Bohème va ser “seva”, al 80, amb Caballé i Sardinero, al Liceu i trobo que va ser molt, molt bonica. És d’aquelles òperes rodones. Igual que molts, el tercer acte és immillorable, perfecte, una mina de música i de moltes altres coses. I al final, suposo que també com a molta altra gent, no puc deixar que una llàgrima s’escoli quan en dir “Quel guardarmi così?”, l’orquestra ataca i Rodolfo crida “Mimì!” És un moment on no pots evitar-ho. I preferiré Tosca o Turandot o el Schicchi, però La bohème és tan, tan, tan bonica…
Per cert, la Tebaldi no trobo que estigui tan fora de lloc escènciament: potser dóna aquest paper de dóna ja experimentada i amb un passat, amb una veu ja madura i feta, gens ingènua.
M'agradaM'agrada
Un post magnífic! Gràcies pel vídeo, precisament la primera Bohème que vaig veure al Liceu va ser protagonitzada per Ileana Cotrubas.
M'agradaM'agrada
Bueno, Quim, vengo con retraso otra vez, porque ayer en el insti una compañera me comentó que iba a ver por primera vez una Bohème. Esta mañana, vía email, la he remitido a tu post: lo digo para que veas que sí hacía falta el post y que mucha gente, como ella, necesita orientaciones como la tuya, aunque se trate de una obra tan archiconocida.
M'agradaM'agrada