Marcello Giordani (Ernani) MET .Photo: Marty Sohl/Metropolitan Opera
La primera i única vegada que he vist l’òpera Ernani en directe, va ser al Liceu el 16 desembre de 1981, cantaven Nunzio Todisco, Piero Cappuccilli, Bonaldo Giaiotti i Olivia Stapp, dirigia Anton Guadagno i em va agradar tant que vaig tornar-hi el dia 18 i el 20.
Coneixia les gravacions del MET amb Milanov i del Monaco i també els vídeos de l’estrena d’aquesta mateixa producció que ja té quasi 30 anys i es nota moltíssim, amb Pavarotti i Mitchell. De la mateixa època existeix una gravació també videogràfica realitzada a la Scala de Milà, amb una producció radicalment diferent a la novaiorquesa, de Luca Ronconi i dirigida de manera mestrívola per Riccardo Muti i amb un repartiment irregular encapçalat per un incommensurable Plácido Domingo. Entre les gravacions que estimo més del meu particular catàleg verdià cal esmentar la de Leontyne Price al MET i l’excel·lent gravació de la RAI amb una sorprenent Montserrat Caballé i un definitiu Boris Christoff.
Amb tot aquest preàmbul vull dir que Ernani és una òpera que m’agrada i en canvi la retransmissió que va tenir lloc ahir als cinemes de la funció del MET, amb Marcello Giordani, Angela Meade, Dmitri Hvorostovski i Ferrucio Furlanetto, dirigida per Marco Armiliato, no m’ha agradat, m’ha cansat i fins i tot avorrit.
Que una òpera del primer Verdi avorreixi és bàsicament culpa del director musical. No diré jo que ens tracti d’obres mestres, però avorrides no en són, és clar que per treure tot el suc d’aquestes òperes cal un director coneixedor, talentós i creatiu, com el mestre Muti, és clar. No és el cas del mestre Armiliato, molt ben establert en el món operístic, però mancat de la genialitat necessària per fer un Ernani memorable des de el fossar. Llegeix la partitura i m’atreviria a dir que de manera superficial i vulgar. La qualitat de l’orquestra del MET no es posa en dubte, però potser perquè el so als cinemes ahir era molt agressiu, va sonar tot una mica paxim, paxam, paxum.
El tenor que ha d’interpretar el rol d’Ernani ha de ser un “fuori clase”, un veritable tenor verdià amb un registre segur i una veu heroica, plena, amb l’elegant línia de cant que Verdi sempre demana als seus cantants i capaç d’omplir les amplies frases amb el “slancio” característic del compositor.
Marcello Giordani quasi no té res de tot això , té una veu segura i un agut penetrant, però poca cosa més. Hi ha dies que està més inspirat, i també hi ha repertoris que s’adeqüen més al seu cant, principalment el verista, però no em sembla que el verdià sigui un repertori per a ell. Ahir ni estava inspirat ni va resoldre l’exigent rol amb elegància i musicalitat. Giordani té veu, però no canta bé, esgota amb una emissió sense interès i la seva interpretació resulta plana.
Angela Meade (Elvira) MET Photo: Marty Sohl/Metropolitan Opera (c) 2008
La jove soprano Angela Meade té una veu molt interessant, de característiques verdianes i molt adient pel rol d’Elvira, amb extensió, un bon centre, aguts i greus. Resol amb suficiència les coloratures, però no n’hi ha prou. I quin és el problema?, doncs que en prou feines porta quatre anys de carrera des de que va guanyar el premi dels cantants del MET i jo crec que és molt jove i li manca molt rodatge. Desconec si farà molta carrera i si serà capaç de resistir esdevenir una soprano verdiana. Tenim molts casos de soparnos de característiques molts similars a ella, ja sigui vocals com físiques que han durat de nadal a sant Esteve. Aquesta Elvira en un teatre de menys categoria que el MET seria molt notable i a tenir en compte per futures empreses, però el MET és potser el teatre més important del món i un rol com Elvira hauria de ser assumit per una soprano absolutament consolidada i Meade està per acabar. El que més li trobo a faltar és l’expressivitat, donar sentit i vida a tot allò que canta. Certament el pianíssim de la seva ària d’entrada va ser meravellós, però quin sentit té fer un grandiós efecte de bellíssims resultats si al darrera no hi ha cap inflexió d’emoció? Talment sembla quan canta i malgrat que el text d’Ernani no és que sigui un Shakespeare, que llegeixi la llista del super.
Dmitri Hvorostovsky (Don Carlo al Ernani del MET) Photo: Marty Sohl/Metropolitan Opera
Dmitri Hvorostovsky com Cristiano Ronaldo, és guapo, rico i no sé si sap jugar a futbol però el que si sé és que té una veu magnífica de baríton i això avui en dia és quelcom molt preuat. Quin problema té aquest cantant?, doncs que està més pendent de la seva imatge i de la seva veu, que del que canta i com ho canta. Quan es refà de tant egocentrisme i es concentra en el que canta, enlluerna, però això no va succeir ahir, tot i que a l’ària del tercer acte va estar francament bé. Continua falsejant l’emissió per tal de semblar més dramàtic i no controla gens bé la respiració, que al final de cada frase sembla agònica. Hi ha dies que això no es nota gaire però ahir era constant i entre frase i frase aspira l’aire de manera sorollosa i molesta, gens idònia en un cantant operístic. Sense tantes truculències vocals, que no li calen ja que la veu sense forçar l’emissió ja és de baríton, podria cantar el Don Carlo de manera sensacional, però ahir no va ser així.
Ferruccio Furlanetto (Silva a Ernani. MET)
Ferruccio Furlanetto (Silva) de tots els cantants d’aquest Ernani va ser l’únic que va interpretar amb convicció. Tan sols cantant les primeres frases ja es va evidenciar la qualitat vocal, que malgrat el pas dels anys continua posseint, però sobretot es va notar la intensitat del seu cant, la noblesa de la línia i la dicció claríssima, cosa que malauradament no puc dir de la resta dels seus companys.
Notables comprimaris per fer el Don Riccardo de Adam Laurence Herskowitz i el Jago de Jeremy Galyon. Més discreta la Giovanna de Mary Ann McCormick.
Ernani al MET. Producció de Pier Luigi Samaritani
La producció de Pier Luigi Samaritani és vella i avorrida, antiga, plana i inexistent, de fet no és una producció, són uns decorats majestuosos del propi Samaritani, amb unes decoracions ornamentals d’una manca de rigor històric escandalós (la cambra d’Elvira) i un vestuari horrorós, de teatre nou ric i provincià, més propi per a una representació de La venganza de Don Mendo que d’una producció que pretén ser luxosa i del MET. Veure el vestuari de les coristes amb la cruel proximitat de la càmera cinematogràfica, clamava al cel.
De fet ahir vaig tenir la sensació d’assistir a una representació d’òpera juràssica, amb una no producció escènica on cada cantant anava una mica per lliure, on no hi havia cap dramatúrgia i on tan sols unes enormes i decoratives escales, intentaven donar un sentit escènic a l’acció.
No tot és meravellós al MET, també tenen funcions mediocres i el que sorprèn és que en acabar, tots els cantants i sense excepció rebessin uns standing ovations com si s’hagués escoltat a la Price, Domingo i Cappuccilli dirigits per Muti o Levine, menys incisiu i genial però sempre teatral.
Metropolitan Opera House
25 de Febrer de 2012
ERNANI
Giuseppe Verdi-Francesco Maria Piave
Ernani………………Marcello Giordani
Elvira………………Angela Meade
Don Carlo……………Dmitri Hvorostovsky
Don Ruy Gomez de Silva..Ferruccio Furlanetto
Giovanna…………….Mary Ann McCormick
Don Riccardo…………Adam Laurence Herskowitz
Jago………………..Jeremy Galyon
Director musical……………Marco Armiliato
Director escènic………….Pier Luigi Samaritani
Escenoghrafia…………Pier Luigi Samaritani
Vestuari……..Peter J. Hall
Disseny de llums…….Gil Wechsler
Stage Director……….Peter McClintock
TV Director………….Barbara Willis Sweete
IN FERNEM LAND 
¡Quina ressenya tan bona!, clara, instructiva i divertida.M’agraden molt les comparacions (La venganza de Don Mendo, Christiano…).
Solament he anat a dos retransmisions del Met, L’or i La Walkiria, la primera per provar, la segona per Kaufmann, pero ja no hi aniré mes.Al cinema que vaig trobar entrades te el sistema de so molt dolent i crec que per dissimular posen el volum tan alt que surts amb mal d’orelles.
M'agradaM'agrada
Hola JaumeM, és una alternativa, però és clar porta adossada una manipulació que en lloc d’ajudar acaba perjudicant el producte. En el cas d’abans d’ahir molt més, ja que la producció era molt dolenta i la part teatral jugava en contra.
M'agradaM'agrada
En molt moments m’havia de tapar les orelles perquè entre tant de volum i crits finals d’ària m’estava agafant mal cos. Jo m’he avorrit com un ostrogod i crec que Verdi té part de la culpa, no només els cantants i Armiliato. Algunes àries em van agradar però en general, molt xim pum. Sí al menys la posada en escena hagués estat valenta..
M'agradaM'agrada
Jo defensaré sempre a Verdi i Ernani no és tan dolenta com va semblar dissabte.
M'agradaM'agrada
Mis comentarios sobre este más que decepcionante ERNANI desde el punto de vista vocal , que escuché en directo por radio aunque solo los dos primeros actos , por una cena fuera de casa
Hoy en dia no hay voces de categoria para este tipo de Verdi ( Ernani, Attila, etc…), donde se necesitan 4 grandes y autenticas figuras ( ni hay tenores, ni bajos, ni barítonos de auténtica categoria como existían 30 años atrás o más )
De lo escuchado de esa produccion que creo estrenó Pavarotti en los primeros ochentas en el Met, diría que Meade ( muy interesante y completa voz con registros muy homogéneos, aunque expresivamente está algo verde) y Furlanetto ( me pareció en el 2° acto como constipado y con evidentes problemas de fiato, aunque sea con su veteranía el ultimo representante de la clásica escuela de Bajos italianos, por su canto noble aunque metiendo demasiados gemidos veristas), los unicos salvables vocalmente.
Giordani, es lo que se llama un ” peganotas” o hasta “pinyolaire”, agudos y mas agudos, ni idea de canto con legato ni nobleza verdiana, canta de todo , eso si es valiente y por eso se le contrata. Ademàs su voz estaba más ronca o áfona que de costumbre.
Hvorostosky ( como Schrott) se le debe contratar por aquellos teatros que les guste más los guapos que las guapas, ya que tiene un canto horrible, con la voz en el paso adelgazada o entubada, le queda en la gola y aparecen de vez en cuando notas gritadas mas que desagradables
lo mejor para mi de esos dos primeros actos, Armiliato y su concertación, la buena orquesta y coros del met.
Este cast de ayer , frente al muy bueno del Liceu 81 del que disfruté como Joaquim y supongo Colbran, de autentica tercera división b
M'agradaM'agrada
El problema de esta función es la rutina, que nunca o casi, asociamos al MET de las transmisiones cinéfilas, aunque como es lógico y en un teatro con tantas funciones, es normal que haya de todo. El problema es que esta producción no merecia ser pasada por los cines.
Esperemos que con Manon regresemos al nivel habitual.
M'agradaM'agrada
No todo fue tan malo. Por ejemplo, el anticipo en directo de esta crónica, con mímica y bastante más sarcasmo resultó tronchante.
Me parecía difícil que este Verdi pueda gustar en ningún caso. Parecen sus mimbres, pero el trazo grueso, sin genialidad. Tan sólo en un momento del concertante al final del segundo acto encontré un poco de lirismo digno de él.
Visualmente no me desagradó, seguramente porque no me importan mucho los anacronismos, y menos con ese libreto. Por lo demás, coincido con lo que explicas tan bien. Lo peor, la orquesta, y Giordani; lo mejor Furlanetto. Mención negativa especial para la dirección teatral: Elvira buscando arqueológicamente la mano de Don Carlo, su suicidio, tan harakiri que provocó risas. Y gracias a quien advirtiese al proyeccionista de que el volumen estaba altísimo, porque en la última parte dejaron de ensordecernos.
M'agradaM'agrada
Estamos de acuerdo.
Hace muchos años una amiga me dijo que lo mejor de Der Rosenkavalier eran los entreactos 🙂 El cabreo fue monumental, pero a veces se cumple, lo mejor los entreactos.
M'agradaM'agrada
Yo a Giordani, si puedo evitarle, le evito. Cosa que hice ayer 🙂
Las retransmisiones del Met que me interesan de verdad, voy a verlas en directo. Para el resto de purrela, prefiero esperarme a que las cuelguen online en el MetPlayer.
Ver/escuchar un buen Verdi hoy en día es casi un milagro.
M'agradaM'agrada
Hiciste bien.
Habia un par de altrenatyivas muy interesantes.
1) La quinta de Mahler en L’Auditori con la OBC dirigida por Zagrosek
2) Ariadne auf Naxos en directo desde Baden-Baden con la Fleming i Thielemann en Medici TV.
La última opción la vi de madrugada en casa y no era tan buena como la primera.
M'agradaM'agrada
Yo empecé con muchas ganas a escuchar la ópera por la radio, más que nada porque tenía mucha curiosidad en escuchar a Angela Meade, me gustó muchísimo. me hubiese encantado escuchar su Anna Bolena, más que la de Netrebko.
Ahora, la decepción vino con Giordani.
He leído aquí que no era su mejor día. bueno, de acuerdo.
El sábado cantará Radamés, veremos a ver…..:-(
M'agradaM'agrada
No acostumo a anar al cinema a veure gaires òperes, no m’acaba de fer el pes. Després de la benvinguda inicial a aquesta manera de retransmetre l’òpera, cada vegada que hi vaig crec que allò que estic veient i escoltant és diferent al que escolten al MET o al teatre que sigui.
Ahir per exemple, a part de la vulgaritat generalitzada en l’orquestra, del cant de la majoria de solistes i de l’escena, el volum era tan poc natural, uniforme i de poca qualitat, que no vaig poder resistir i després del segon acte, la meva dona i jo vam decidir marxar.
La música no flueix amb naturalitat, t’impacte de tal manera que arriba a ser grollera i jo com tu, també trobo Ernani aprofitable, i tant que si, tan sols faltaven cantants verdians que ahir no vaig trobar per enlloc.
M'agradaM'agrada
Quasi tots estem d’acord, ahir la cosa no va estar a l’alçada.
Es pot fer un millor Ernani avui? deixem que m’ho pensi, però em costa pensar en un tenor que pugui cantar-lo dignament…
M'agradaM'agrada
Ayer me quedé en casa y escuché durante un buen rato la retransmisión radiofónica, aunque de forma no continua. El MET ha amortizado de sobras esta producción y parece mentida que sea una de las escogidas para pasar por los cines del mundo entero, con lo cual decidí no desplazarme al cine.
Lo más interesante Meade, ya que la voz tiene muchas posibilidades aunque teniendo a mano a Radvanovsky el cambio no sé justifica y lo menos Giordani. Solamente escuchándole uno se da cuenta de la mediocridad de su canto. El estentóreo Hvorostovsky es resultón cuando se le ve y a Furlanetto los años no le perdonan, como a nadie, y padeció para terminar la ópera aunque su dignidad vocal no la ha perdido todavía.
Rutina de lujo, pero rutina.
M'agradaM'agrada
Si Carlos, yo también creo que la producción super amortizada no era digna de una retransmisión en HD y en los cines, pero también es cierto que los cantantes no dejaban a Verdi demasiado bien parado
M'agradaM'agrada
Avorrida funció, gairebé en tot: música, direcció, escena, cantans, orquestra i cor. O sigui, tot. Ernani es una de les obres primerenques de Verdi que m’agradava i amb el temps el meu interés per ella ha decaigut molt. No és l’unica. Amb Il Trovatore em passa el mateix i si bé en aquesta la musica pertany al millor Verdi, totes dues òperes tenen el típic format operístic encorsetat i previsible del primer romanticisme, i que si no es representen amb grans veus i una escena una mica decent aleshores és tornen feixugues d’escoltar i llargues de veure. Que diferent, per exemple, la gravació que esmentes amb Domingo, Freni, Milnes, Ghiagurov, amb que va obrir la temporada del 1984 la Scala (crec, parlo de memòria).
D’ahir només Furlanetto em va agradar, cantan que cada día m’agrada més, i a ratos l’Angela Meade, amb una veu força maca. La resta resde res. Un Giordani completament fora de l’estil requerit i amb una marcada veu nasal que suposso era degut a un refredat. En descàrrec d’ell haig de dir que és cantan que no li afavoreix gens la veu en cinema. En directe no sona ni tan “metàlica” ni tan estrident.
Per acabar, si hi ha algun lector del post d’avui que sigui de Cardona doncs que sàpiga que el seu poble té un bossinet de protagonisme en aquesta òpera. Efectivament, al tercer acte, Ernani és descobreix davant de Carles, tot dient-li amb certa deseperació: …”duca io sono, di Segorvia i di Cardona…”. I és que Ernani on no devia ser bandoler era precisament en el Castell de Cardona. I perdoneu aquest incis lleument intrascendent, excepte pels que són o hem tingut ascendència procedent de…Cardona.
M'agradaM'agrada
Val, i enhorabona, però per aquí passa més d’un valencià, i si algú es de Segorbe, preparat. 😆
M'agradaM'agrada
…ui…mmm…crec que maac…i atticus…ui…i algú més sens dubte…és molt bonic el poble de Segorbe…amb bisbe i tot.. 🙂
M'agradaM'agrada
Josep, a la Scala era Bruson. Milnes és el que va estrenar aquesta producció amb Leona Mitchell, Luciano Pavarotti i Ruggero Raimondi al 1983.
La diferencia d’ambdues versions amb la de dissabte és enorme i recordo que quan vam veure aquelles ja no varem ser gaire entusiastes, tret de la direcció de Muti, que allò si va ser memorable.
M'agradaM'agrada
Una funció presentada a l’antiga,un argument del tot impossible(Azucena torna quan vulguis) amb unes disquisicions sobre la manera de matar-se al·lucinants i una partitura amb moments gloriosos i d’altres ben fluixos.Discrepo totalment sobre la teva apreciació de Dmitri Hvorostovsky.Ell sempre ha estat un autèntic campió del fiato(aixó t’ho pot comfirmar qualsevol estudiant de cant) i té l’habilitat de saber cantar en pianíssim.La seva aria “Oh dei verdi anni miei” va constituir una autèntica exhibició de facultats i talent.Com retrets podriem dir que a la seva veu té molt vellut i poc metall i que l’impostació de nas es predominant.Comparar-lo amb Cristiano Ronaldo em sembla un argument poc artístic i molt partidista per trovar-li detractors.Be l’Angela Meade (que no se sembla gens ni a Leo Messi ni a Tomas Roncero) te una veu molt important que va desde el greu fins al re natural agut,facilitat pel pianísssim , sap fer trinats amb la seva veu i canta amb molta empenta verdiana.Si no es torça i el pes li permet(esperem que perdi uns quants quilos) li espera un grandíssim futur.Bravo Ferruccio Furlanetto un gran frasejador sempre buscant l’intenció del personatge inclús quan ho té tan difícil com ahir.
M'agradaM'agrada
Discrepem, però tan amics, tampoc és quelcom tan estrany, “a vegades” ens passa..
Per altre part, crec que a part de la gracieta que no t’ha agradat, argumento les deficiències tècniques de diví Dmitri.
Ben cordialment
M'agradaM'agrada
Doncs jo vaig riure molt. El creuament espases en alt esquerra-dreta / dreta-esquerra de Furlanetto i Giordani va ser boníssim. Em va venir al cap la lluita de Harpo Marx amb el comte Pfferman a Una nit a Casablanca. Ahir, però, no vaig veure que Ernani trepitgés a Don Ruy. Ja no és només problema de la posada en escena del MET, però amagar Ernani darrera les cortines és per petar-se de riure. La munió de soldats que entra a buscar-lo pel castell i surten al poc dient que “del ribello nulla traccia si scoprì” em va recordar els legionaris romans escorcollant l´habitació on s´amaguen tots els membres del Front Popular de Judea per acabar trobant “una cullera”. Si us agraden els Monty Python i heu vist La vida de Brian, sabreu de què parlo. I on el MET ja no te res a veure però jo em peto igualment de riure és en el moment ‘tierra trágame’ en que De Silva descobreix que aquell a qui és a punt d´enfrontar-se espasa en mà és el Rei Carles. Per mi que ho hauria d´haver acabat com un noble castellà amb el besnét d´aquest Carles. Deixeu-me explicar-la, que és molt bona: com sabeu, Felip IV (per nosaltres, tercer) va pujar molt jove al tro, i tot ho manegava el Comte-Duc, tutor seu. Aquest es va esmerçar a donar-li una educació integral. Tant, que incloïa acompanyar al jove monarca a les seves corredories amoroses per la villa y corte. Olivares, més entrat en anys i ja no tant fogós com el rei, sovint es limitava a donar-li cobertura i entretenir els nobles mentre Felip jeia amb les seves senyores. Una vegada, per tal de fer saber al jove quin eren els riscos del joc que tant sovint es portava entre mans (però jo sospito que, en realitat, mort d´enveja) diuen que el privat del rei va confessar al noble amb qui en aquell moment jugava a les cartes que si tornava de seguit a casa seva trobaria que en aquell precís instant el rei era a la seva alcova. Després de mesos fent-se l´orni davant allò que tot Madrid sabia i ell havia de fingir no veure, el noble aquell va veure com de cop i volta se li obrien les portes del cel: el totpoderós Comte-Duc li estava donant permís per fer-li un bon escarment a aquell jovinot descarat! A corre cuita cap a casa, on ell i els seus homes enxampen al confiat monarca en situació poc decorosa. Armats de pals, comencen a repartir llenya. Felip, poc acostumat a un tractament tan poc reial, de seguida comença a donar veus “atureu-vos, atureu-vos, que sóc sa majestat!”. I és aquí on el nostre noble avantatja amb molt l´apocat Don Ruy: “Com? I a sobre aquest bandarra vol amagar el seu delicte tacant el bon nom del Rei, nostre senyor? Colpegeu més fort, amics, piqueu ben fort!” Doncs això: que si un està veient Ernani i pensant aquestes coses, riu molt… però vol dir que la funció no valia gaire.
M'agradaM'agrada
😆 i què em dius de l’Elvira i el seu suïcidi? allò va ser de morir-se de riure..
M'agradaM'agrada
Doncs que (com sempre) ho ha explicat molt bé el José Luis: tan harakiri que va provocar riures. Entre aquest i el de la Gheorghiu a Tosca, portem un parell de suïcidis seguits que és per matar-les 🙂
M'agradaM'agrada
Magnífica i divertida lliçó d’història. Qui és el palanganero?
M'agradaM'agrada
Amb dies de retard, però ara si relaxat amb el repàs dels apunts de la setmana, he de dir que m’ho he passat molt bé llegint el que podria ser…”Un altre Ernani si us plau” divertidissim. 🙂
M'agradaM'agrada
Vaig sentirne un parell de actes per radio i vaig plegar; cada vegada
hem deceben més les óperes de ámbit históric? i si no ho cantan cantans realment bons no ho aguanto .Potser será que fa massas
anys que escolto ópera que ja m’avorreixen molt.!Ho sento però no
sé pas com arranjarho! En canvi no hem canso dels concerts.
!Que hi farem! Bona nit
M'agradaM'agrada
Són coses diferents Àngels, però a vegades als concerts jo també he badallat.
A l’òpera han de confluir moltes més variants que en un concert, però quan tot encaixa és sensacional.
M'agradaM'agrada
“Ernani” ahir va ser decebedor.
El millor des cantants, per a mi, va ser F. Furlanetto, malgrat tots els malgrats.
La posada en escena era rancieta. No entenc per què la van aplaudir en el primer acte.
Tens raó, Joaquim, el vestuari era molt dolent. Tenia pretensions de voler ser fidel a l’època original, però es perdia en errors històrics i, per damunt de tot, era lleig i desencertat.
Em va agradar molt de conèixer-vos personalment, a tu i el Colbran.
M'agradaM'agrada
Doncs si Rosa, potser el millor de tot va ser saludar-nos, un autentic plaer i parlar una mica del vestuari 👿
M'agradaM'agrada
No es “Ernani” una de mis óperas favoritas de Verdi. En realidad gustarme, gustarme, sólo me gusta la cavatina de Elvira, el aria de Sivla y el tercer acto, con uno de los mejores coros verdianos “Si ridente il leon di Castiglia”. El texto y el desarrollo teatral (tan paralelos a “Il trovatore”) son horrorosos y si los cantantes no son de Primera A, mejor olvidarla. En 1956 el Met tuvo un reparto rayando en la perfección con una verdadera soprano dramática Zinka Milanov -la verdiana del momento, un heroico Mario del Monaco, un fabuloso Leonard Warren y un indiscutible Cesare Siepi, dirigidos por un Dimitri Mitropoulos en estado de gracia. Qué nos ofrece ahora el mismo Met al cabo de 56 años? Una porquería, con pequeñas salvedades. Y estas son: un Ferruccio Furlanetto en las postrimerías de su carrera, pero conservando nobleza en el canto y en la escena y una dicción clara y puramente italiana.
Y el resto? Una joven soprano con unos 60 kgs de más (a su edad Montserrat Caballé no sobrepasaba los 65 kgs.), que aún está por madurar, con una voz muy interesante que al pronunciar las dos primeras frases te deja boquiabierto, emite un bellísimo prolongado pianísimo al estilo de la gran Caballé hacia el final del aria, pero enmedio y después me ha producido auténtico aburrimiento. No frasea bien (defecto de muchas), sus agilidades son borrosas (su maestro de canto se lo criticaba en el intermedio y luego ella las corregía bien, pero en la actuación no), contínuamente se desfiata, se pierde musicalmente en numerosas ocasiones, a veces se la oye muy bien, pero cuando está acompañada no, sus agudos no duran más de dos segundos, se mueve torpe y no comunica nada de nada. Por qué? Pues porque precisa cantar mucho, en pequeños teatros, corregir su respiración, pues el sobrepeso o la faja llegan a ahogarla y no creerse una superdiva porque no lo es y dudo que lo sea. Hoy en día se quiere crear divos y divas de la noche a la mañana y para que esto se consiga se necesita aparte de buena voz (la Meade la tiene), mucho estudio y mucho rodaje, de lo contrario se consigen flores de un día -es un decir- de 5 años máximo.
No soporto a Marcello Giordani, ayer tenía voz entelada y una flema estuvo apunto de crearle un grave problema en su aria de salida. Es aburrido y soso como un caracol vacío y sólo tiene planta y una voz que si estuviera acompañada de musicalidad e inteligencia podría interesarme, pero como carece de ambas cualidades no me interesa para nada.
Si cantar Verdi es vociferar como los antiguos afiladores callejeros como hace Hvorostovsky yo “plego”. su voz ya no es tan hermosa y su dicción es horrible. Donde mejor estuvo fue en el tercer acto que es donde chilló menos y controló mejor su voz. Más vale que se dedique al repertorio ruso porque en el italiano tiene poco que hacer que agrade, a no ser que sea en el Met donde “anything goes”.
Pero el Met se lo traga todo. Entienden de ópera los “opera goers” del Met actual? Siempre haciendo standing ovations a todos? Y creo que si salieran a escena los acomodadores también las recibirían…
Fabio Armiliato, en mi opinión, estuvo muy mal y con la orquesta del Met esto es un sacrilegio.
Enfín una velada perdida y van…
M'agradaM'agrada
Amigo Colbran, prefiero particularmente el Ernani de Florencia, con el mismo Del Monaco, Mitropoulos, pero con Christoff y sobre todo por una extraordinaria Cerquetti.
El director ayer fue Marco A. que a mi en los dos primeros actos no me disgustó, no su hermano el tenor Fabio A
M'agradaM'agrada
Tienes razón, Alex, tanto Armiliato por todas partes me ha hecho equivocarme. Ninguno de los dos me gusta demasiado, ahora bien suelo tolerarlos, pero en esta ocasión Marco no.
En cuanto a Zinka Milanov, para mí es una cantante olvidada de una categoría super-extraordinaria y verdiana a tope. La Cerquetti era fabulosa (duró muy poco) pero algún gritito se le escapaba en ocasiones.
Tu has escuchado el pianísimo de Milanov en “La Gioconda” y su “In mia man” en “Norma”?
M'agradaM'agrada
Efectivamente, Milanov era Gioconda.
Tengo bastante material antigua con la gran Zinka y,casi todo lo que cantó en directo con R.Tucker.
M'agradaM'agrada
Al MET no n’hem perdut tantes. El nivell sempre hem dit que és molt bo, però certament dissabte va ser decebedor i molt per sota del que ens acostuma a oferir.
En qualsevol cas abans el MET era molt curós en les òperes que televisava, quasi sempre era el mestre Levine el que dirigia.
Ara les circumstàncies obliguen a veure molts directors, però Armiliato no hauria de ser dels escollits al costat de Luisi, per exemple.
M'agradaM'agrada
Cuando decía “una velada perdida y van…” no me circunscribía al Met únicamente sino a la mayoría de espectáculos vistos desde septiembre pasado hasta el presente en todas partes y, principalmente -bien mal me sabe decirlo en estos momentos- en el Liceu, aunque también en el Met.
M'agradaM'agrada
“Dmitri Hvorostovsky com Cristiano Ronaldo, és guapo, rico…” 🙂
(Não pude ver, mas parece que não há razão para ter pena.)
M'agradaM'agrada
Quan en el seu dia ( ja fa un temps…) es va anunciar les retransmisions d’ópera en directe, em va alegrar molt, a´questa bona notícia em permetría veure òperes que coneixía però que no havia vist encara representades i amb un preu accessible per a mí.
Em vaig estrenar amb una “Butterfly ” no recordo el repartiment (la memòria ha decidit abandonar-me mica en mica…..) anave amb molta il-lusió, doncs es una de les òperes que em porten el millor dels records d’adolescencia amb una Victòria dels Angels al Liceu i un altre amb la R.Tebaldi a Milán ( crèc…)
però quin desencís només començar a escoltar els primers acords de la “estrident ” Música, de no ser que anave acompanyada i que només sortir la Butterfly em va encantar la soprano… ( quina malícia no recordar el seu nom….) hagués sortir del cinema.
No púc entendre el exagerat volum del so que no permet relaxar-se tot i escoltant Música tan fantástica , es per aixó que vaig decidir no tornar mai mes, a casa i amb el volum al meu gust ho disfruto molt més encara que sòc conscient de les primícies que em perdo……..
Si un bon dia decidicin regular els” decibelis ” hi tornaré, segur.
M'agradaM'agrada
Jo també vaig veure aquest Ernani del Liceu l’any 81.Una meravella,era els meus principis a l’òpera.Sembla estrany que una òpera tan bonica no siguin capaços de fer-la sentir com cal.
M'agradaM'agrada