La Bohème, acte 2on Producció Giancarlo Del Monaco. Foto Javier Corso, El Páís.
Trobo francament incomprensible com en una representació on s’ha creat un ambient positiu, on des de un bon principi tot ha funcionat a la perfecció, on els cantants han aconseguit ser un grup compacte perfectament integrats en l’espectacle i on cadascun d’ells han obtingut un merescut triomf, que Victor Pablo Pérez s’hagi endut una protesta, per a mi absolutament injustificada i m’atreviria a dir que malaltissa. Ho he trobat injust i lleig.
Puc estar d’acord que la seva versió és poc pucciniana, però acostumats com estem a que l’orquestra del Liceu soni massa sovint amb poca qualitat, el treball pulcre, net, preciosista, cuidant detalls i creant climes en moments especialment aconseguits, com en el tercer acte, del director burgalès, es mereixia com a màxim el càstig del silenci i mai la protesta sorollosa que part del públic li ha tributat. Algú es sentirà especial feliç per haver iniciat la protesta i haver estat secundat per una part notable del públic del meu voltant, però per a mi ha estat una protesta indigna i vergonyant, sobretot perquè avui m’ha semblat que dels tres dies que he vist aquesta Bohème, l’orquestra ha tingut el millor dia, tot i tenint en compte que tres dels cantants actuaven per primera vegada i per tant era possible que ni tan sols haguessin assajat amb orquestra i que per aquest motiu hi haguessin petits desajusts entre fossar i escenari, com ha succeït, però mai per protestar una funció tan notable com la d’ahir.
Dit això, que em sembla de justícia, us diré que per fi he assistit a una Bohème com a mi m’agrada, on els cantants interpretaven amb musicalitat, sentiment i veu el que la partitura demana. Potser el fet que la diva romanesa Angela Gheorghiu fes de catalitzador d’una part del públic que tan si com si volien fer-li un èxit, sigui perquè la resta de cantants s’han sentit còmodes (alguna cosa tindrà a veure Victor Pablo Pérez), sigui perquè ahir el públic no era d’abonament, el cas és que a la sala es respirava l’ambient positiu que desitjaríem per tantes i tantes nits i el resultat com no podia ser d’altre manera va ser altament satisfactori.
Angela Gherorghiu, és una cantant magnífica, amb una veu bellíssima de lírica pura i una projecció que hom desitjaria més plena i contundent en alguns moments on o bé s’amaga, o bé la veu no corra i s’expandeix com a mi m’agradaria. Canta divinament, lliga les frases amb gust exquisit i fa ostentació d’un bon legato, imprescindible per cantar Puccini. No va fer
Angela Gheorghiu
com en l’Adina on es va reservar tota la nit per enlluernar-nos amb l’ària final. La seva Mimi es des de la seva entrada, convincent si bé va ser en els dos darrers actes on em va captivar sense cap reserva, amb un tercer acte dramàticament perfecte i en particular amb un “Donde lieta uscì” carregat de notable sentiment i amb la projecció adequada. A mi m’hagués agradat que en l’ària del primer acte i quan diu “ma quando vien lo sgelo” la veu hagués fet un regulador creixent que hagués omplert la sala i els nostres cors, però sembla incapaç de fer allò que per Tebaldi o Freni era marca de la casa, ella molt més en la línia de les Mimí tipus Victoria de los Ángeles, Cotrubas o Vaduva, les dues darreres compatriotes i amb l’estil i escola vocal molt i molt similar, opta de manera intel·ligent per fer una Mimi més de petit format, plena de detalls i exquisideses quan ha de mostrar el lirisme més dolç, però també contundent en aquest tercer acte on va voler constatar que si ella és la Gheorghiu o és per alguna cosa. El seu cant és mòrbid i la seva línia vocal està farcida de detalls de bon gust, d’expressions que surten del interior dites amb el sentiment i la veritat.
Al final del duo del primer acte va canviar l’escena ideada per Del Monaco i mentre en l’original Rodolfo i Mimí donen l’esquena al públic palplantats davant la foscor que ens descobrirà de sobte el Cafè Momus i l’agitació del Barri Llatí, ella i Pirgu (Rodolfo), van marxar per el lateral dret acabant el duo fora d’escena i pujant tots dos a l’agut de manera decidida. El de ella no massa bonic i potser massa en forte, ja que a mi m’agrada més en pianíssim ella i ell cap avall, tal i com va escriure Puccini, malgrat el que la tradició ostentosa ha imposat.
El “sono andati?” del quart acte va ser justament patètic i la seva mort colpidora. Tan sols si podés donar una mica més de gas en els moments de plenitud vocal, la seva Mimi esdevindria absolutament definitiva. Em va agradar moltíssim i va obtenir un èxit molt sorollós i merescut. És una gran cantant i ens ho ha tornat a demostrar.
He de dir que quan vaig llegir que Saimir Pirgu, un tenor que havia vist a Pesaro cantant Rossini i Mozart, feria el Rodolfo vaig arronsar el nas, precisament per què creia que aquella
Saimir Pirgu
veu no era per fer el Rodolfo, com tampoc ho és la de Vargas.
Feia temps que no el sentia i la veu, sent molt lírica, ha guanyat amb volum i la projecció és molt bona. És una veu que corra i sobretot posseeix una musicalitat exquisida. Sap cantar i dir les frases amb notable sentiment, si bé li manca aquell toc una mica meridional que arrossegui les frases amb la vehemència que el repertori puccinià accepta i agraeix. Bé a la “Che gelida manina” amb generositat a “Talor dal mio forziere” i una mica massa prudent a la “dolce speranza.” A la resta de l’òpera i passat el trauma de l’ària se’l va notar molt més segur, amb un tercer acte de deliciós fraseig i expressivitat. En el seu darrer i desesperat Mimi li va mancar una mica de força, però durant tota l’obra va demostrar ser un molt bon Rodolfo, quelcom que no m’esperava i que de ben segur si no força gaire la veu en aquest repertori avui per avui massa compromès, podrà esdevenir un gran Rodolfo. No sent la veu idònia, al seu favor t´ñe que l’orquestra mai el tapa i que la veu corra i es projecta de manera magnífica.
Ainhoa Arteta quan surt aclapara amb una veu contundent, però com el primer dia, quan ha de fer els aguts en el “Quando men vo” perd la calidesa per esdevenir feridora. Insisteixo que avui aquesta veu és més pròpia per la Mimi que no pas per la Musseta, però va obtenir també un sorollós èxit, tot i que exagerat. Jo crec que no n’hi havia per tant, però hi ha cantants que cauen molt bé i altres que no.
Àngel Ódena va fer un Marcello espectacular. La veu és magnífica, gran i bonica. Un baríton com cal, sense trampa i amb una veu que demana o més ben dit exigeix cantar Verdi i dels grans. Comptar amb aquest baríton per tan sols dues representacions és un malbaratament de mitjans que no es podem permetre i Ódena hauria de ser un fix de la casa. Senzillament espectacular i l’èxit obtingut també.
A la resta dels rols repetien de manera magnífica Bermúdez i sobretot Carlo Colombara que en la” Vecchia zimarra” encara em va agradar més que el primer dia, és nota que ha anat agafant el punt a les representacions i ahir es va permetre uns detalls en pianíssim molt bells en les frases finals. Magnífics també Valeriano Lanchas, José Luis Casanova, Xavier Comorera, Pierpaolo Palloni, Josep Lluís Moreno i el nen Joan Tamarit Miquel Camps, tot i que no estic del tot segur que fos ell, confirmat! ahir va ser en Miquel al que varem escoltar de manera clara i nítida des de el quart pis, cosa no sempre fàcil. dient allò de “Voglio la tromba, il cavallin!”
Al segon acte hi van haver alguns desajustaments notables que Victor Pablo Pérez va resoldre amb destresa i el Cor del Gran Teatre del Liceu, que ahir com l’Orquestra, si que van rebre unes sonores ovacions, va estar esplèndid.
De l’escena no vull dir gairebé res, és un espectacle que agrada, tot i que jo hi trobo masses pegues, sobretot en un segon acte on regna la confusió teatral més inacceptable. Ahir quasi sempre vaig mirar la TV que em permetia veure com Gheorghiu no està gaire dotada per l’actuació teatral. Ella interpreti el rol que interpreti, sempre fa de Gheorghiu, tant li fa que canti Mimi, com Tosca (rol absolutament inadequat a la seva veu), com Adriana, com Alina, ella sempre fa moneries i altres gestualitats més aviat ancorades a meitat del segle passat, però sincerament més absolutament igual, i mentre canti com canta ja pot anar fent, el seu cant em sedueix. Ahir potser per deferència a la diva Gheorghiu, no hi van haver restriccions i el servei intern d’audiovisual va funcionar i varem poder veure tot el catàleg de gheorghiuades en primer pla, quelcom que afegeix un plus al caràcter de diva que a ella tan li agrada lluir.
Quan en acabar una representació i després d’una bona tanda d’aplaudiments, bravos i satisfacció generalitzada (menys el pobre mestre Víctor Pablo Pérez) tens la sensació que has vist una bona Bohème, penses que tampoc hauria de ser tan difícil, oi?, doncs si que ho és, i tant que ho és. D’aquestes òperes que tenim tants referents, que les hem vist i escoltat tantes vegades, de les que ens hem fet a mida el nostre Rodolfo i la nostra Mimi ideals agafant cantants d’aquí i d’allà, d’ara i d’abans, és més difícil que en qualsevol altre i per això trobo que té tant mèrit que ahir altre cop els “Dammi il braccio o mia piccina”, “Dal mio cervel sbocciano i canti”, “Mimì è tanto malata!”, “D’onde lieta uscí”, “Marcello, è spirata…”, etcètera, etcètera, etcètera em tornessin a emocionar, humitejar i electrificar cor, ulls i espinada. Tot és mèrit de la senyora Gheorghiu?, no, però ella va contribuir-hi molt i això tan sols està a l`abast dels grans. Que sigui o es faci la diva poc m’importa, al menys ahir.
IN FERNEM LAND 
Beautiful review, thank you.I always knew Angela Gheorghiu is wonderful.And the voice,…simply unique!!!!!!!!!!!
M'agradaM'agrada
Chris, welcome and thank you for commenting.
M'agradaM'agrada
Quina sort! Res a veure amb la representació del 03 de març…
M'agradaM'agrada
Res, un altre representació, molts cantants diferents i unes quantes representacions més de rodatge.
M'agradaM'agrada
Tinc moltes ganes d’anar dilluns al Liceu a veure i escoltar la Gheorghiu, i més, després d’haver-te llegit. També tinc ganes de veure al Samir Pirgu que no l’hem vist mai. Pel que fa a l’Àngel Òdena, crec que es molt encertat tot el que dius. Es un cantant que sempre que actua ho dona tot i a més amb molt encert. La darrera vegada que el recordo va ser amb l’Escamillo, que va donar cinquanta voltes al del Sr.Schrott, en la Carmen del 2010.
M'agradaM'agrada
Us agradarà Josep
M'agradaM'agrada
Us agradarà molt, JOsep, ja ho veureu!
M'agradaM'agrada
Gran Bohème, si senyor!
Tambè jo vaig em vaig emocionar en els moments colpidors d’aquesta meravellosa òpera, i com bé dius, el gran mèrit dels cantants d’ahir, de pràcticament tots, està en fer viure una obra tan coneguda com si fos la primera vegada, i és que efectivament, a tota òpera, quan les veus t’arriben i t’aclaparen la resta passa a un segon pla. I és per això que tampoc jo vaig entendre gens ni mica les protestes al director Victor Pablo Pérez. Sincerament crec que no se les mereixia. Té molt poca sort aquest molt bon director simfónic en les seves incursions operístiques. En totes les representacions que l’he vist dirigir sempre, sense excepció, he pogut percebre protestes, uns dies més ostentoses que d’altres, però al cap i a la fi protestes, i només en una ocasió (unes “Nozze…” al Real de fa un any) les vaig trobar justificades.
M’han fet gràcies les al.lusions a les ganyotes de la Gherorghiu. Efectivament, aixi és, i és que aquesta grandissima cantant, de veu meravellosa, no fa la Mimi, ni la Tosca, ni l’Adina, ni la Marguerite…ella fa d’Angela, i això, que podria ser una tergiversació de les intencions dels autors, esdevé, en una veu com la d’ella, en una autèntica delicia.
Per acabar una pregunta al responsable de relacions públiques del Liceu: per què ahir rams de flors a les cantants i a les altres funcions no? Lleig, molt lleig.
M'agradaM'agrada
En les primeres representacions de repartiments diferents crec que sempre hi ha flors, és clar que podria ser que de la mateixa manera que ens va posar televisió a la diva li regalessin flors. Restriccions a la carta?
M'agradaM'agrada
Si és aixi callo…i demano disculpes.
M'agradaM'agrada
Muy de acuerdo con lo dicho con Joaquim y esperando al lunes de nuevo con Miss Gheorghiu y que no cancele.
Solo dos detalles :
– Rspecto al estado actual de gracia baritonal deL tarraconense A.ODENA, del que disfruté hace unos quince días de un gran y exitoso
Gato Montés en la Zarzuela, es en estos momentos uno de los mejores barítonos actuales y sobre todo para el repertorio de barítono lírico verdiano; así se lo han reconocido y la próxima temporada debutará en el Met como Conte di Luna
– Respecto a VPP y los abucheos, evidentemente exagerados: un maestro como él que dirige una Bohème de modo tan anti o poco pucciniana y con unos tempi tan exageradamente lentos y sin aplicar crescendos a la dirección, no es de recibo que salga ” a lo Baremboin, Muti , Mehta”, a saludar en solitario y exponerse a lo que sucedió .
La Orquesta sonó bien, pero no sonó a Puccini
M'agradaM'agrada
Cuando hablo de tempi lentísimos, me refiero fundamentalmente al último acto que duró más minutos que en las anteriores representaciones con los otros casts que presencié
M'agradaM'agrada
Oye Alex todos los directores salen solos a saludar, lo dices como si Victor Pablo Pérez hubiera hecho algo excepcional. Si no llega a salir hubieras dicho que era un cobarde.
No sé el motivo, pero a VPP hay un sector que le tiene en el punto de mira y sinceramente lo de ayer y me refiero al abucheo, fue de juzgado de guardia.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord en que les protestes al director van ser injustes i en la reste del teus comentaris. Una gran nit d’opera de les que agrada recordar. La Boheme es la nostra opera favorita perqué va ser el meu bateig a l’ opera amb amb uns cantants excepcionals, la Freni i l’Ar. I també la primera opera en la que varem anar junts el Victor i jo.
M'agradaM'agrada
l’Ar deu ser l’Aragall oi?, com sempre va ser un plaer poder-vos saludar i quan la nit és rodona encara fa més goig.
M'agradaM'agrada
Siempre que he visto a Victor Pablo me ha parecido un director muy serio, y si la orquesta sonó mejor que el primer día, que sonó magníficamente, y se le abuchea, por mucho que errase la lectura, es sospechoso. Con pocas excepciones (puestas en escena tomadura de pelo), no me gustan los abucheos, que con un silencio van más que servidos, pero me pregunto cuantos directores se las habrían merecido tanto o más, y cuanto hay de exhibicionista pim pam pum al mono si, como dice Josep Olivé, ya es habitual darle. Es decir, cuantos abucheos eran realmente sentidos.
M'agradaM'agrada
Quizás el problema es que sea tan serio, yo creo que Puccini no es exactamente como el lo dirige y en muchos momentos me falta un aliento expresivo que él no da a la orquesta, cierto, pero en cambio es capaz de recrear con un sonido cuidado y bellísimo aspectos que otros directores con trazo grueso no perciben o no son capaces de percibir.
Injusto y sectario el abucheo y más teniendo en cuenta que la de ayer creo que es la mejor función de las realizadas hasta ahora, aún solo habiendo visto “sólo” tres de las dieciseis hechas hasta ayer, la coincidencia con todas las personas que hablé que habían visto varias y entre todas ellas seguro que sobrepasaban más de diez, la de ayer se consideraba la primera gran Bohème de esta temporada. Víctor Pablo Pérez tiene mucho que ver en ello y ayer no pueden decir que tapara a los cantantes, ya que sin tener grandes voces (Mimi y Rodolfo) proyectaban muchísimo mejor que Cedolins y Vargas. En fin triste guinda a una noche operística de primer nivel.
M'agradaM'agrada
Avui no estem del tot d’acord.
Ahir Gheorghiu em va semblar poca cosa i l’èxit absolutament desmesurat. Canta molt bé, això no ho dubto i la veu que és bellíssima, és petita i el Liceu molt gran. Va ser en el tercer acte on es va esforçar una mica, però com tothom sap la Boheme en té 4 i en els dos primers ara apareixia, ara desapareixia.
Pirgu és un tenor gens apropiat per Rodolfo i fa malament en sortir del seu repertori. Vargas ho ha fet de gran, però aquest és molt jove i em penso que durarà poc si insisteix amb aquest repertori i deixa de cantar Tamino que és el que hauria de cantar.
Amb la resta estem d’acord, protestes incomprensibles incloses.
Si aquesta mateixa direcció hagués anat a càrrec d’un director italià estic convençut que no hagués rebut cap protesta, però aquest senyor és espanyol. Per dir-vos que el so de l’orquestra durant aquestes Boheme, per ara és el millor de la temporada.
M'agradaM'agrada
Poca cosa?Doncs jo vull d’aquesta poca cosa una mica cada temporada, com si fos caviar de beluga, saps?.
No et diré que sigui la millor Mimi que hagi escoltat mai, però és molt bona cantant i la veu és d’una bellesa inqüestionable, també et diré que el seu cant puccinià és cuidat en el fraseig i en la intenció, de la mateixa manera que descuida la mateixa cura en la descripció escènica del personatge, però sense un director que li exigeixi rigor ella és així i m’importa sobretot que canti la Mimi encara que de gestos sembli una corista d’una companyia de revista dels anys cinquanta del segle XX.
Impossible pensar que tot en ella és màrqueting i l’única decepció pot venir per el volum d’una veu que sense ser petita no és el tro que les gravacions discogràfiques o videogràfiques pot fer creure a més d’un.
Pel que fa a Pirgu estem d’acord que aquest no és el repertori que més li convé i que com Vargas per cantar el Rodolfo els manca una amplitud en el centre que no posseeixen, però ell al menys projecte millor una veu que és jove i sana i que no ha de recórrer a segons quins efectes per sedimentar la projecció. Ell mai queda tapat i la veu li corra molt més que al mexicà.
No sempre podem estar d’acord.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb els teus comentaris. Vaig comprar entrades per aquesta versió amb alguna reserva però vaig sortir plenament convençut i emocionat.
Coincideixo en que fou inacceptable la sorprenent esbroncada al director. Em trobava a la primera llotja de platea i vaig poder seguir amb minuciositat la seva feina. Malgrat que algú ha dit que el 4rt acte fou massa lent, a mi em va semblar magnífic, detallista i SÍ que hi va haver dinàmiques, subtileses i algun rubato molt oportú. Precisament quan en sortir a saludar sol vaig arrencar un “bravo” i em vaig quedar clavat en sentir les bufades. Es va poder veure perfectament la decepció en la cara del mestre i, malgrat que somreia, se’l veia tocat. Els cantants li van donar suport immediatament i imagino que també estaven estranyats. Si en algun moment hi va haver una certa lentitud l’atribueixo al seguiment dels cantants, especialment a la Gheorghiu que va fer algunes frases més llargues de l’habitual en Puccini. Això, per mi no és un defecte, és donar-hi un cer toc de creativitat interpretativa. Veritablement, a vegades no entenc el públic.
En fi, sense superar aquella mítica Bohème de Cotrubas i Carreras, la d’ahir va ser una funció esplèndida.
M'agradaM'agrada
Hola Pere me’n alegro que ens agradés, ja tocava una Bohème amb cara i ulls.
Aquella va ser mítica i ahir Gheorghiu em va recordar, com moltes vegades em passa, a Cotrubas. Gheorghiu té la veu molt més bonica i “important”, però si tingués la professionalitat i et diria que la sensibilitat de la Cotrubas, seria molt millor, però aquests atacs de diva estantissa que tant li agraden la perden una mica.
Segurament deu estar a la franja més alta dels catxets que deu pagar el teatre i tampoc ser si és del tot justificable, però quan canta una artista com ella i tot al seu voltat creix, paga la pena, ja que l’òpera també és això o més ben dit, sense el també.
M'agradaM'agrada
Hacía mucho tiempo que no escuchaba a la orquesta del Liceu con un sonido tan puro y lleno de matices y a qué se debe? Pues a la dirección musical de Victor Pablo Pérez, a quien le faltó la pasión pucciniana, pero inundó el Liceu de un lirismo emocionante. Una auténtica aberración la protesta del público. A Ros Marbá no se lo hubieran hecho y vaya diferencia de calidad en cuanto a directores.
Hemos escuchado en el Liceu Wagners camerísticos sin protestas, lentitudes mozartianas sin protestas, muermos Martín y Soler como “Il burbero…”, con una dirección musical digna de Morfeo y sólo se protestó un día. Estoy indignado. Hemos perdido los papeles. Oímos mil y un errores canoros y hacemos un éxito “generacional”…Qué está pasando? Estaba previsto este abucheo de antemano?
Cuando dirigió “Manon” con Dessay y Villazón fue Victor Pablo Pérez lo único que realmente me gustó del espectáculo y ahora se le premia con unas protestas groseras. No hubo fallos destacables, por lo tanto si no estás de acuerdo con la dirección musical no aplaudes y ya has cumplido. La protesta ha sido de vergüenza ajena.
Angela Gheorghiu es una cantante espléndida que dosifica mucho su voz pues quiere que dure, pero cuando ha de expandirla (acto tercero) lo hace y de forma contundente. No es la mejor Mimi de mi vida, pero me ha gustado mucho, como suele sucederme desde aquella genial Micaela de Perelada y todo lo que el DVD y Cn me ha permitido ver y escuchar. Hace un sobre-uso de mohines, pero a mi me agrada cómo se mueve en escena.
Saimir Pirgu me gustó mucho en Pésaro y ayer también. Es el mejor de los tres Rodolfos que he visto esta temporada, sólo le faltó para mi gusto algun “exceso” y un “Mimi, Mimi” al final de la ópera al estilo Carreras -probablemente uno de los mejores Rodolfos que yo haya visto-.
Angel Odena es el mejor barítono español de la actualidad y hubiera dado algo por verle en esa preciosa ópera de Penella que es “El gato montés” (qué suerte has tenido Alex!) que es una “Cavalleria rusticana” a la española, aunque el argumento difiera de una a otra, pero el espíritu verista está en ambas.
Ainhoa Arteta sigue sin convencerme. Me gustó mucho en Liu hace unos años, pero no me gustaba antes y tampoco me ha gustado ahora. Es decir no me dice nada. La acepto y “prou”. Tiene además grabaciones bastante discutibles. Pero agrada y me parece muy bien que tenga su público, pero que no cuente conmigo.
Una buena “Bohême” con un comportamiento, en mi opinión, vergonzoso por parte del público respecto al maestro Victor Pablo Pérez.
M'agradaM'agrada
Els Wagners cambrístics crec recodar que també es van protestar, el problema és que si es protesta a aquest nivell tan discutible, cada dia hi hauríen d’haver protestes i és obvi que la direcció de VPP pot no agradar però mai ser protestada,
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per la crònica¡¡¡ 🙂
M'agradaM'agrada
No hi ha de què 🙂
Em faig una mica d’embolic amb els Santis blocaires, sort que un ho escriu amb majúscules i tu no.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, jo sóc el de les minúscules¡¡¡ 🙂
Jo no vaig poder anar a la Bohème de la Georghiu,ja m’hagués agradat molt ,osigui que és d’agraïr moltíssim les teves impressions sobre aquesta funció.
Llàstima que no vas avui també m’hagués agradat llegir la teva crònica.
Jo vaig anar el dia 13 ( Cedolins, Vargas ) i vaig sortir força content, Vargas va agradar-me molt.
En quant al director d’orquestra, no penso que es mereixés aquesta rebuda tan negativa, a mi , sincerament, va agradar-me molt.
M'agradaM'agrada
Lamento profundament que es protestés a Victor Pablo Pérez. És un director a qui respecto molt i li he sentit funcions i concerts esplèndids. Aquesta Bohème no és el millor que li he sentit, però és innegable que ha fet una bona feina en molts sentits i no mereix aquest tracte.
Per què no es protesta també a directors mediocres, presumptament especialistes en el repertori italià, com Danielle Callegari, Giuliano Carella o Marco Armiliato? Molt pitjor em van semblar els Puccini d’anteriors temporades: una Tosca de vergonya i una Manon Lescaut soporífera.
I si hem de ser exigents, per què no es jutja amb la mateixa severitat als cantants? En Vargas i la Cedolins no van estar a l’alçada i ningú es va queixar. En el trovatore de fa uns anys, on la Cedolins tampoc va estar gens fina, vaig sentir molts bravos per a Marco Berti, que és, de lluny, el pitjor cantant que he sentit mai. I podria seguir amb una llarga llista. El problema és que bona part del públic en té prou amb un parell d’aguts ben impressionants, i la resta importa poc, encara que els “divos” de torn transportin àries senceres per adaptar-les a les seves limitades possibilitats, modifiquin el ritme de les frases al seu gust, afegeixin aguts per lluir, s’oblidin del text o directament no pronunciïn les paraules perquè cert passatge és molt agut i costa massa vocalitzar… Això sí, pobre del músic de l’orquestra que desafini!
M'agradaM'agrada
Absolutament d’acord Elio. Ahir va ser molt trist, ja que la funció era un èxit rodó i ell esw va endur una sonada protesta, absolutament injusta.
M'agradaM'agrada
Una Mimí d’ autèntic luxe la de la llarguement esperada Angela Gheorghiu.Ella té una visió molt dolça del rol i es mestre en “sfumature” pero potser li aconsellaria que es deixés anar una mica més en el registre greu que de vegades fins i tot desapareix.Una boníssima sorpresa el Rodolfo de Saimir Pirgu (1981),la veu és molt bonica,corra facilment i el seu cant va tenir detalls preciosos.A l’ecena de la mort es va inventar una réplica adreçada a Marcello que va ser molt efectiva desde el punt de vista emotiu.Aquest rol va ser cantat de forma espléndida i exhuberant per l’Àngel Ódena.Si cuidés una mica més la vessant escènica o lluís l’habilitat de per exemple Manel Esteve (l’altre Schaunard) seria insuperable.Magnífica la Musetta d’Ainoha Arteta exhibint una veu gran,càlida i moolt creíble escènicament.Excel·lents Colombara i Bermúdez en els altres dos bohemis.No m’agrada la direcció de Victor Pablo Pérez.Es veritat que va fer pujar la qüalitat de so de l’Orquestra pero Puccini necessita un alè, una pulsió dramática i una vivacitat que la seva lectura lenta acava per desactivar.
M'agradaM'agrada
Dandini Esteve cantava el Schaunard i cap altre Marcello dels que he vist feia una actuació destacable, és Schaunard a qui Del Monaco li demana una hiperactivitat que Esteve a mancar de lluir cant i veu de l’excel•lent nivell de Àngel Òdena, ho supleix amb una actuació molt destacada.
Per altre part Gheorghiuu és una actriu més que discutible i a ella li perdones. Òdena no és Lawrencwe Olivier, però no li cal.
Fer pujar la qualitat del so de l’Orquestra del liceu no està a l’abast de la majoria de directors que l’han dirigit, per altre part cap dels directors s’ha trobat amb el greu conflicte laboral d’aquests dies i ell malgrat tot ha assolit aquesta millora, potser s’hauria detenir en compte i si filem tan prim per esbroncar d’aquesta manera a VPP, t’asseguro que se’n salven ben pocs.
M'agradaM'agrada
Espero que el proper dia 19 pugui fruir d’una Bohéme com la que tan bé descrius, Joaquim.
Gràcies!
M'agradaM'agrada
N’estic segur, benvolguda.
M'agradaM'agrada
provant si això funciona.
M'agradaM'agrada
He hagut d efer alguna que latre manipulació, però si, ha funcionat, ara tan sols espero tornar a veure l’abatar de l’Olympia de tota la vida, però en això crec que ja no tinc tants poders.
M'agradaM'agrada
Copio i enganxo un fragment del text d’aquest apunt: “[…] ella i Pirgu (Rodolfo), van marxar per el lateral dret acabant el duo fora d’escena i pujant tots dos a l’agut de manera decidida. El de ella no massa bonic i potser massa en forte […]”, i ara afegeixo: A mi, el d’ella, em va sonar fins i tot una mica a xiscle.
Dic això perquè vegis que, malgrat la conya que pugui fer amb l’Angeleta, en honor a la qual, tot sigui dit, vaig estrenar unes sabates :), vull ser tan equànime com ho sóc amb qualsevol altre cantant, i dit això, també, només afegiré que si el dia de l’estrena, com ja vaig comentar, malgrat l’insuls moment final protagonitzat per Vargas, les llàgrimes se’m van escapar, ahir van ser abundoses -i sentides, molt sentides, de debò!- al primer, tercer i quart acte (el segon, i tant que m’agrada aquest acte, hi ha tal atapeïment de gent dalt l’escenari -o manca escenari o sobra gent-, que perd tota la gràcia).
Així, doncs, brava l’Angeleta, i bravos tota la resta de l’elenc que em van fer viure una Bohème “comme il faut”: emocionant.
Jo m’ho vaig passar de meravella… fins que es va acabar perquè, tornat ja cap a casa, Rambla amunt, les sabates em van recordar que eren noves i, acostumades al bon viure que havien tingut sempre ben embolicadetes dins la capsa, es barallaven, rebels per haver de començar a treballar, amb els meus pobres peus, sobretot la sabata dreta, la qual, conscient que el peu que li correspon ja fa dies que em diu que té la planta adolorida i que l’he de portar al metge (és un podòleg, però per a ell, em refereixo al peu, metge i podòleg són, com ho seria per a nosaltres si fóssim peus, una mateixa figura), s’hi va aferrissar de valent apretant-lo tant com podia.
Sempre hi ha d’haver un “però”, oi? 🙂
M'agradaM'agrada
Com un nen amb sabates noves, mai millor dit, però les sabates noves ja ho tenen això, acaben per amagar-te el dia al final, com les protestes a VPP.
Em sap molt greu no haver pogut dir-te in person que abans d’ahir jo també, plors i mocs com l’infantona el dia de la inauguració dels JJ.OO. 😆
M'agradaM'agrada
Per fi he pogut enviar aquest comentari!
M'agradaM'agrada
i sense l’apunt d’ajuda que m’he decidit a publicar. Bravo Assur!
M'agradaM'agrada
Moltes gracies per la puntual i rigorosa crònica, se’m posen les dents llargues, però dilluns em toca a mi anar-hi, ja fa dies que ho espero en candeletes, però després de llegir-te encara més.
Per el que far a el que comenteu sobre la xilada al sr Director em moleste molt i sento vergonya aliena, ja que això de xiular, és una cosa que mai he entès, ja que ofèn al que la rep i -crec jo- denigra a qui la fa, però segur que no en surt res de positiu. (caldria fer l’exercici de posar un mirall davant d’una persona en plena xiulada i ell mateix no es reconeixeria),
Algú creu que el sr.Victor Pablo Perez, la pitada de ahir, li farà veure la llum, i a les seves velleses canviarà la seva manera d’interpretar Puccini?
NO, segurament tornarà a casa seva trist, però satisfet amb la feina feta, ja que ha treballat de forma coherent i honesta amb la seva manera de entendre la música, i que per cert, coincideix amb molta gent, per el que llegeixo en els vostres comentaris.
Potser al inreves, caldria xiular a la gent quan renuncien als seus principis i es són deslleials a si mateixos, que és quant veritablement ens enganyen.
Bé potser això formaria part d’un altre tema…
Una abraçada
M'agradaM'agrada
És un tema per un apunt.
Potser un dia d’aquests m’endinsaré en el sempre perillós tema de les protestes operístiques.
Espero que dilluns t’ho passis com a mínim tan bé com jo divendres i si pot ser més, millor.
M'agradaM'agrada
Avui em toca veureu des de darrere.
Però ahir vam fer una bogeria, ja feia dies que el meu fill petit, el Ricard, volia anar a veure la Bohèm, ja que els darrers mesos ha sonat mol a casa, però els seus 6 anys ens semblava que no aguantaria una opera. Doncs res que ens liem la manta al cap i cap a Barcelona, una hora de cua a la taquilla i trobem entrades (al anar amb el nen al 50% de descompte, ho trobo molt bé) i ja som a dins, el nen al·lucinat, a mi em queia la bava tan sols mirar-lo. Tota l’estona es va portar com un senyor hi li va agradar molt, vam estar de molta sort, ja que als nostres seients no tenien visibilitat, però a primera fila n’hi havia un de vuit i un senyor molt agradable ens hi va deixar seure i ho vam veure de fàbula, tothom ho va fer molt BE!!, la Cedolins meravellosa, la Arteta també, em va agradar fins i tot en Vargas… i es que va ser una tarda inesperada, improvisada i redona. I el Primer Liceu del Ricad als seus 6 anys, i que no oblidarà mai a la seva vida, i jo tampoc, per circumstancies personals molt especials.
M'agradaM'agrada
Segurament heu fet sense imaginar-ho, un pas de gegant per fer d’en Ricard un operista de manual.
La vida dóna moltes voltes, però una experiència com aquesta marca.
Jo també hi vaig anar ahir, era la d’abonament i la quarta Bohème, malauradament no comparteixo la teva entusiasta opinió, però això no té cap importància, allò realment rellevant és que us ho passéssiu molt bé i que fos l’estrena del teu fill petit i que sobretot li agradés molt.
M'agradaM'agrada
Una mica ja ho són tots tres, ja que des de que va començar aquest curs al setembre ( que els nens tenen 30 minuts més al mitg dia), a casa vam decidir que al mig dia estava prohibit mirar la tele i per compensar-ho vam dir que podien mirar opera al ordinador, vam començar amb Carmen ( varies vegades amb diferents versions, la que més els hi agrada la de la Garanca i el Ricard se la sap tota) s’hi van enganxar, la van seguir la Flauta màgica, El BArber de Sevilla, i final ment la bohème i ja n’estem buscant altres, possiblement la propera els contes de Hoffmann .
M'agradaM'agrada
Doncs volia fer un comentari sobre La Boheme d´avui, però després de llegir aquest comentari només puc dir que això és lo més maco que he llegit en força temps.
M'agradaM'agrada
Que va passar ahir?, no ens en pots fer cinc cèntims?.
Ens agradaria saber si la Gheorghiu va estar tan bé i si part del públic va protestar VPP, si Pirgu i Òdena se’n va endur grans aplaudiments, bé una mica, tan sols una mica.
M'agradaM'agrada
No crec que cap de nosaltres et poguem dir ‘no’ a res que ens demanis (bueno… calers… no fotem, eh!). La Gheorghiu va estar molt bé, especialment -no t´ho creuràs- a la vessant escènica. Des de la meva localitat barata de quart pis tenia una perspectiva perfecta per veure la seva mort i, no sé si perquè era el darrer dia i va pensar ‘ara ja em puc morir del tot’, va fer una representació esplèndida. Vocalment ja sabem el molt que pot donar, però aquesta actriu que porta a dins i treu només a les parts més patètiques de La Boheme o La Traviata sorprèn i deixa bocabadat a parts iguals. Molts aplaudiments.
Anit a Pirgu l´orquestra sí que el va tapar en algunes ocasions. Tot i això va fer un Rodolfo força bo, i al públic, com a mi, li va agradar. Aplaudiments abundants. Arteta va tornar a tenir la seva dosi d´èxit. Ho va tornar a fer molt bé i es va tornar a veure que a la gent li agrada el que fa i se l´estima. Òdena sí que va estar pletòric, i el públic li va saber reconèixer. El xicot que tenia a la meva dreta amb prou feines feia aplaudiments de cortesia per tots, però amb Òdena es va deixar les mans a aplaudir. Amb Gheorghiu, el triomfador de la nit.
I Víctor Pablo Pérez no em va agradar gaire. Potser la meva situació estava massa abocada a l´orquestra i no era la més adient per deixar que els sons s´empastessin en un tot homogeni, perquè en molts moment em va semblar –i segur que no ho era, que el primer dia, i això que era el primer dia, no em va sonar així en absolut- una direcció de xim-pam xim-pam, massa sorollosa i que tapava força sovint als cantants. Però de protestes, aquesta vegada diria que cap (no sé si vaig arribar a sentir un ‘buh’ però, si ho era, aquell espectador es va quedar sol). Se´l va aplaudir molt quan va sortir (com toca, sol) a rebre el veredicte del públic. En conjunt, una bona nit d´òpera. Si més no, aquest palanganero la va gaudir.
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar-hi el dia 13, amb el primer repartiment i a mi em van agradar tots excepte el Ramon Vargas. El Director d’orquesta també en va satisfer. Jo tinc una maledicció amb aquesta òpera. L’he vista moltes vegades (fins i tot pel Roberto Alagna) i mai he tingut sort amb el tenor.
Després de llegir els teus comentaris vaig mirar si quedaven entrades per la funció de demà peró estan esgotades. LA MALEDICCIÓ!!!
M'agradaM'agrada
Doncs potser ens hauràs d’anunciar quan vagis a veure La Bohème i així nosaltres no hi anirem, sigui quin sigui el Rodolfo 🙂 és broma, però si portes tanta malastrugança….
M'agradaM'agrada
Si sou bons ja uns avisaré!!!
M'agradaM'agrada
No perdis la esperança, a taquilla a ultima hora potser en trobes, ara al servicaixa n’hi ha 3.
Jo ahir també hi volia a anar, hi sortia tot venut, però una hora abans a taquilla encara n’hi havia. Hi ha entrades que les alliberen a ultima hora. Provau i que tinguis sort.
M'agradaM'agrada
Ahir al migdia ho vaig tornar a mirar i hi havia disponibles uns poques entrades però molt cares i amb la visibilitat no massa bona. M’he quedat sense veure la Mimi de la Gheorghiou tot i que a mi em va agradar força la Cedolins. La mala sort la tinc amb els tenors.
M'agradaM'agrada
He anat a veure aquesta Bohème tres vegades. Una pe-estrena, el divendres dia 9 i també al cinema. Voldria escriure a favor del segon acte. M’agrada la transició entre el primer i segon acte quan tot l’escenari està en la més absoluta foscor i, en Rodolfo i la Mimí estan il·luminats per un fils de llum… i de cop i volta,… s’encenen els llums i hi trobem el Paris ple de gent, exultant de vida, que reflexa l’estat de felicitat en el que es troben els protagonistes. Tot és una explosió de color i alegria. Pot semblar una mica caòtic, però la escena se situa al carrer on hi ha el que sembla una fira amb pares, mares, nens i un parpingnol. No m’imagino una festa en la que tot estigui perfectament ordenat i sota control. Això no és una festa!!! Els protagonistes estan també al carrer i hi transcorren moltes coses simultàniament, com a la vida mateixa. Quan estas en aquesta escena sembla mentida que al final tot tingui un desenllaç tan trist… Però La Bohème és com la vida, en la que hi ha festa, alegria i una mica de disbauxa i, moments com en el tercer acte en que un tem que tot pot canviar de rumb. L’ escenografia de nit, amb el que sembla una boira espessa, ja fa presagiar que al final no tot acabarà tan bé…
Pel que fa al director de l’orquestra, el mestre Víctor Pablo Pérez, trobo de molt mal gust que el xiulessin i comparteixo la opinió del Pere Camps. No sóc cap entesa en música, i disculpeu que no en parli amb propietat, però al final del quart acte quan la Mimí mor i, solament queda el silenci i l’orquestra expressant el desconsol, sembla que el temps es vagi alentint d’una tal manera que va donar-me la sensació que em faltava l’alè.
Rosa
M'agradaM'agrada
Hola Rosa, benvinguda i moltes gràcies per deixar un comentari llarg i tan bonic com el teu. Moltes gràcies
M'agradaM'agrada