Assistir a una audició en directa de la Passió segons Sant Mateu de Johann Sebastian Bach és quelcom que commou i si la versió és memorable com la que va tenir lloc ahir al Palau de la Música Catalana dins el cicle Palau 100, protagonitzada per el Collegium Vocale de Gent sota la direcció de Philippe Herreweghe, aleshores l’experiència resulta sublim, catàrtica, definitiva.
Però anem poc a poc que hi ha molta teca i no tota és agradable.
Víctor Garcia Gomar, adjunt a la direcció de Joan Oller, va ser l’encarregat, segons deia l’Avui d’ahir, de triar dos vídeo muntatges de Bill Viola, per encapçalar cadascuna de les parts de la Passió, amb el intent de que el públic s’endinsés a la gran obra bachina amb una ambientació prèvia de caire eminentment estètic, que ens predisposes positivament a l’experiència musical tan intensa que ens esperava.
El mestre Herreveghe deia al respecte, que la idea li semblava magnífica ja que entrar de sobte a la Passió, sortint del Metro, el cotxe, a corre-cuita per no fer tard i amb les nostres cabòries de la quotidianitat en prou feines oblidades, no era la manera més idònia, i aquests dos preludis visuals ajudaven a asserenar-nos tant a l’entrada, com després del imprescindible lapsus entre les dues parts.
Ni el mestre Herreveghe, ni Bill Viola, ni Victor García Gomar, ni Joan Ollé, ni el sursum corda comptaven que el nostre públic és primari i amb tendència a mostrar la seva deficitària educació de la manera grollera i allò que havia de servir per aclimatar-nos en un món bell, místic i estètic, va obtenir l’efecte contrari, fins i tot per aquells que com jo volíem provar la proposta. Jo si us he des er franc no necessito de preàmbuls, els primers acords de “Kommt, ihr Töchter, helft mir klagen” ja em transporten, però la proposta lluny de trobar-la necessària em semblava suggerent, interessant i els vídeos un cop vistos, magnífics. La grolleria d’estossecs forçats, comentaris en veu alta, xiuxiuejos varis, intents de fer callar tanta ignorància i tanta manca d’educació ho va espatllar tot, bé, tot no, però l’experiment sí, absolutament.
Hom pot suposar que persones musicalment preparades, amb la intenció de gaudir durant tres hores d’una obra com la Passió Sant Mateu de Bach, ha de ser un públic mínimament educat i sensible, i per tant respectuós amb els altres, amb els artistes que hi havia a dalt del escenari, i amb el mateix creador, Bill Viola, Premi Internacional Catalunya al 2009. No fa gaire en parlàvem al blog, arran de les protestes al Liceu, i ves per on ahir es va produir al Palau, poc habituat a actituds d’aquesta mena, o al menys això creiem.
Les dues composicions, anomenades Emergence (2002) i Departing angel (de Five angels of the millenium) del 2001, tenen un caràcter clarament religiós que s’adeqüen perfectament a cadascuna de les parts.
Imatge d'Emergence de Bill Viola (2002)encàrrec del J.Paul Getty Museum Foto Kira Perov
Emergence podria ser una clara al·legoria a la Pietat, té una durada de 11’52”, massa per un públic que ja pensava que no podria agafar el darrer Metro. Ens mostra a dues dones esperant al costat d’una cisterna on emergirà un home jove i nu que acaba jacent al seus peus, mentre l’aigua brolla. Imatges bellíssimes d’una estètica renaixentista (Michelangelo i Raffaello?) de moviments pausats, molt lents, quasi inspirant-se amb Robert Wilson, que van inquietar i neguitejar massa al personal “extremadament sensible” a la innovació. L’únic moment que van parar d’estossegar va ser quan el pubis del jove es començava a intuir, digueu-me maliciós!, després la cosa va continuar amb certa expectació fins al final i aleshores la grolleria es va imposar de forma indigna.
El mestre Herreveghe va trigat uns segons a sortir i aleshores va començar la majestuosa versió de la Passió segons Sant Mateu.
Jo creia que el Collegium Vocale de Gent utilitzava menys recursos per fer la Passió, però l’orquestra passava dels 35 musics i el cor eren 12+12+8, més els dos solistes que cantaven les parts de l’Evangelista i Jesús. Com ja deu saber pràcticament tothom, Herrweghe utilitza solistes del meravellós Cor per cantar les àries i les intervencions dels diferents personatges. Res a veure amb el que va fer en la seva referencial gravació per el segell Harmonia mundi, on a part de l’Evangelista de Ian Bostridge i el Jesús de Franz-Josef Selig, comptava amb els meravellosos Sibylla Rubens, Andreas Scholl, Werner Güra i Dietrich Henschel per cantar les perles d’àries que conté l’obra.
Ara Herreweghe compta amb un Evangelista, pel meu gust, molt superior a Bostridge, l’impressionant, referencial i definitiu Mark Padmore i un extraordinari i jove baix, Michael Nagy per cantar la part de Jesús, fins aquí res a dir, però pel que fa als solistes assignats a les àries, tot i ser cantants bons i algun més que bo, vaig trobar a faltar l’excel·lència que si té en canvi, tota la globalitat de l’Orquestra i sobretot el Cor.
Per a mi el millor de tots ells va ser el contratenor Damien Guillon encarregat de cantar les parts de contralt I. La veu no té el cos, ni el color de Scholl, però en canvi és més dúctil en l’emissió, no abusant ni dels portamentos ni dels sons fixats. El seu “Erbarme dich”, prodigiosament acompanyat, va ser magnífic. És un cantant molt expressiu, encara que jo sempre m’estimaré més que la part de contralt estigui cantada per una veu femenina.
Magnífic també el segon contratenor Robin Blaze i la soprano Julia Doyle, que lluny de tenir una veu especialment atractiva, va cantar perfectament les àries solistes.
Pel que fa a Grace Davidson, la soprano II i el tenors Thomas Hobbs i Hans Jörg Mammel en van semblar més discrets, i els baixos Peter Kooij i Stephan McLeod els més insuficients i discrets, no a l’alçada de la resta, llàstima!.
El grandiós mèrit del triomf esclatant de la versió va ser degut a Philippe Herreweghe que amb un gest auster, però clar i concís, sense cap grandiloqüència, va aconseguir, sobretot a la segona part, emocionar-me.
La primera part ja sabem que no és tan dramàtica, però per a mi a Herreweghe li mancava una mica més de implicació. Tot era perfecte , bonic, precís i preciós, però no aconseguia trasbalsar-me més enllà del trasbals que ja em produïa escoltar en directa una Passió d’aquell nivell i qualitat.
A la mitja part vaig comentar que la versió em semblava magnífica però excessivament luterana i que jo preferia una versió més “Harnoncourtiana”, i encara ho continuo pensant.
Imatge de Departing Angel (Five Angels for the Milenium) 2001 Bill Viola Foto de Kira Perov
Abans de començar la segona part, es va projectar el segon vídeo de Viola, titulat Departing angel (de Five angels of the millenium), aquesta obra data del 2001 i té una durada de 9’06”. En ella l’artista reflecteix una experiència personal que el va marcar de petit quan va caure des de una embarcació al mar i va trigar un breu temps a ser rescatat per el seu pare. El silenci i la foscor del mar i la “resurrecció” posterior gràcies al pare que es va llençar a rescatar-lo, queden reflectits en aquesta obra que preludia la resurrecció que esdevindrà en finalitzar el magnífic coral “Wir setzen uns mit Tränen nieder” que tanca l’obra. Bellíssimes imatges que haurien d’haver creat un clima adient, però que tal i com havien anat les coses en el primer preludi visual, no presagiaven, com va succeir, res bo.
La grolleria més rastrera va tornar a regnar durant uns minuts a la sala. Aquí potser perquè el nu no era tan evident com en el primer muntatge, part del públic va estossegar fort i sense tenir-ne ganes, per provocar, per menysprear, per fastiguejar i al final alguns van optar per cridar bravo de manera provocativa, no pas perquè els hagués agradat, però no va passar res del que ells desitjaven que passés. Es va aplaudir de manera educada i l’experiment que el Palau de la Música volia regalar-nos com alguna cosa innovadora, va quedar indignament deslluït.
En realitat després de cada vídeoprojecció s’hagués hagut de respectar en silenci el clima pretesament assolit amb les imatges, sense aplaudir ni tan sols al director que hagués hagut d’estar ja a l’hemicicle, per evitar la interrupció. L’experiment jo el trobo interessant, tot i que per a mi innecessari, sobretot perquè primer cal educar-nos i això requereix molt temps. La meva veïna de butaca, una senyora gran que acudia al concert com jo (gràcies sempre bon amic) en substitució de l’abonat habitual, m’ha dit “nosaltres mai estarem a l’alçada dels pobles del nord” per això les coses ens van com ens van”. Frase lapidària que no té contestació possible.
A la segona part el mestre Herreweghe va dramatitzar molt més la intensitat de la seva visió, obtenint tant dels solistes orquestrals, com sobretot dels vocals, grans i sentides interpretacions en el reguitzell d’àries bellíssimes que conté, però sobretot va ser el fabulós cor del Collegium Vocale de Gent, que amb perfecció tècnica, suavitat d’emissió, ductilitat, sentiment, força, dramatisme i lirisme extrem, qui em va fer emocionar de veritat. Moments gloriosos i colpidors per a guardar anys i panys.
No vull acabar aquesta apassionada crònica de la Passió, sense tornar a parlar de Mark Padmore, el tenor que es va encarnat en Sant Mateu, cantant-lo i sentint-lo amb una força i expressivitat extraordinària. No estic gaire habituat a escoltar un Evangelista amb aquesta contundència expressiva i suficiència vocal, absolutament definitiu. A partir d’ara tots els Evangelistes, el passats, els presents i els futurs, els compararé amb Padmore. Reclinatori d’or per a ell.
Em va agradar tantíssim que sembla que el gran Jesús de Michael Nagy no m’agradés, i no és cert. Ell malgrat ser molt jove, posseeix una veu magnífica de baix, gens tibada, dúctil i expressiva. Cal dir-ho clar, ja que tots sabem que un Evangelista tan bo com el que vam escoltar ahir tendeix a menjar-s’ho tot, i no seria just deixar sense ressaltar a Nagy, un cantant excel·lent.
També cal destacar a tots els solistes de l’orquestra, ja sigui els primer violí, com la viola de gamba, la flauta, la flauta de bec o l’oboè,… tots ells magnífics.
Palau 100 La Passió segons Sant Mateu del Collegium Vocale de Gent, direcció Philippe Herreweghe. Palau de la Música catalana 04/04/2012 Foto gentilesa de Celeste
Al final l’èxit va ser apoteòsic, sense cap mena de dubte una Passió que es recordarà durant molts i molts anys, però això algunes de les coses que van passar ahir al Palau m’entristeixin moltíssim.
Què deuen pensar de nosaltres? Quina pena!
IN FERNEM LAND 
La reacció del públic amb els videoarts, tristíssima. Ja ho varem comentar: si no agrada, millor optar pel silenci. Però hores d´ara i aquestes alçades de la pel·lícula ja em comença a preocupar més el que jo penso dels altres que el que ells puguin pensar de mi: el Sr. Viola (em quedaré amb el nom, que a mi m´agrada molt l´art contemporani i no m´agradaria tornar-m´hi a trobar) em va fer perdre 21 minuts de la meva vida amb el no res més absolut (tret d´una referència diria que gairebé ofensiva El devallament de Caravaggio).
Quina pena que al final parlarem més tots plegats d´això que de l´esplèndid concert.
M'agradaM'agrada
Dubto que t’agradi cap mena d’art perquè si ets incapaç de donar uns minuts de la teva vida per gaudir de l’art i no estàs obert al que no coneixes no crec ni que hagis gaudit de veritat amb el concert d’ahir, potser t’ho sembla i solament és perquè t’ho coneixes de memòria i t’és familiar. La crítica pot estar en el muntatge que donava molt que desitjar. No es veia amb la qualitat que requereix i estava totalment a part del concert encara que l’obra del Bill Viola tingui relació amb el que anàvem a escoltar. Ja coneixia les obres que es van projectar, no són potser les que més m’agraden del Bill Viola, però són d’una gran qualitat artística. Jo no parlo del que no conec o no entenc, no parlaré del concert perquè, encara que em va semblar meravellós, no sóc cap entesa en música encara que la gaudeixi.
M'agradaM'agrada
Molt bona tarda, Kekis, i encantat de poder parlar amb tu.
Si em permets la broma (i si t´ofen –espero que no. Els habitual del blog ja saben/sabeu que sóc molt de la conya-, ja et demano disculpes per endavant)… Caram! Per ser de les persones que no parlen “del que no conec” s´ha de veure com t´has despatxat amb mi: ‘Dubto que t’agradi cap mena d’art’, ‘ets incapaç de donar uns minuts de la teva vida’, ‘no estàs obert al que no coneixes’, ‘no crec ni que hagis gaudit de veritat amb el concert’… Ja em perdonaràs, que darrerament estic fatal d´allò meu de la memòria, però… què ens coneixem d´algo? Perquè… te´n adones que fins i tot pretens saber millor si les sensacions que tinc són de veritat o si només m´”ho sembla”?
Dit això, et diré que [penso que] que m´agrada l´art, sense ser un gran entès; que [em sembla que] estic força obert al que no conec; que [diria que] sóc capaç de donar molts minuts de la meva vida a moltes coses (si fins i tot faig puzles!); i que [d´això no en tinc cap dubte] vaig gaudir molt del concert. Simplement que el videoart del Sr. Viola no em va agradar. Si vol et dic una mentida (de poc serviria, tu que em coneixes tant bé 🙂 ), però la realitat és que en 21 minuts (sí: sóc molt pesat… però es que se´m van fer tan llargs…) no li vaig trobar res que m´agradés. Vaig estar atent. Predisposat. I em molesten tant com a vosaltres les befes que se´n van fer. Però no em va agradar i vaig tenir la sensació d´haver perdut el temps sense solta ni volta. Tant difícil és d´acceptar?. M´ha d´agradar sí perquè sí , i si no anatema i al foc etern dels retrògrads, incultes, aldeans i bestioles vàries? Doncs ho sento, però no em va agradar peti qui peti.
Com és setmana santa, reconeixeré part de la culpa i si cal faré penitència: no en sé més (potser podia haver estudiat Art però, agradant-me, vaig preferir la Història); no vaig fer ‘els deures’ i no em vaig acostar a la conferència (que sempre ajuda: recordo fa molt temps una conferència que vaig sentir sobre un artista –ara no recordo el nom- que es dedicava a penjar banderoles per tota la ciutat i –ho dic de veritat- vaig acabar sortint entusiasmat); o –deixa´m ser una mica indulgent amb mi mateix- potser no era el meu dia. Però, ja em perdonaràs, no em va agradar, no vaig entendre gairebé res (tot i que mai ha estat problema: quantes vegades he sortit d´una exposició sense haver entès gens ni mica però completament exultant!), el poc que vaig entendre em va semblar gratuït; i un cop vist el què (que jo tenia molta curiositat i volia veure-ho) hagués preferit haver-m´ho estalviat. Cap queixa. Ahir en silenci. Com les hemorroides. Però, caram!, si no em va agradar deixeu- m´ho dir, no?
M'agradaM'agrada
No, no et conec, només responia al teu comentari i és el que m’ha suggerit.
No penso que t’hagués d’agradar, penso que amb les condicions que es va veure i, si no coneixes l’autor, amb, més o menys, 20 mn no pots valorar la seva obra. Fins i tot et diré que si no el conegués potser tampoc m’hauria despertat l’interés. Ho sento si t’he ofès, no és que volgués, però conec més l’art plàstic que la música i si jo hagués parlat del concert de la manera que tu ho has fet de l’obra del Viola, probablement també t’haguessis ofès. Estava anunciat que no solament era el concert si no que també hi participava un video-artista. Estava molt mal muntat però d’això no en té la culpa el Sr. Viola. Si els músics haguessin estat dolents, en tindria la culpa el Sr. Bach?
Hi ho sento però es pot parlar tant de l’obra del Bill Viola com del concert ja que no pretén ser un simple adorno si no una obra pensada i treballada.
També t’he de dir que hi ha molt poques obres d’art contemporani que m’interessin. Respecte a la música és un art que em costa entendre però que disfruto i que sempre he fet l’esforç per entendre’l, fins i tot quan tenia 17 anys (i d’això fa molts anys) anava al Palau a les sessions del dissabte per la tarda-diumenge matí a “educar l’oïda” com deia el meu avi.
Em sembla, Joaquim, que ja he opinat del concert en la mida que sóc capaç: em va entusiasmar. L’art té el poder de fer-me sentir feliç i ahir ho vaig ser.
M'agradaM'agrada
Gràcies Kekis ens ho has fet arribar de manera excel·lent i que en sortir fossis feliç és el millor que podies desitjat.
Torna quan vulguis, estarem encantats de llegir-te
M'agradaM'agrada
Entesos, Kekis. No m´he ofès i espero no haver-te ofès menystenint l´obra del Sr. Viola, que admeto no conec. Per finirla lietamente e all’usanza teatrale un’azion matrimoniale le faremo ora seguir: si per una d´aquelles casualitats de la vida mai em torno a trobar al davant de cap obra seva, jo li dono a Viola una segona oportunitat; i en justa contraprestació, si mai torno a anar a veure La Passió segons St. Mateu, ell no hi apareix per res; fet? 🙂
Com diu el mestre, Gràcies Kekis ens ho has fet arribar de manera excel·lent. Jo també estaré encantat de tornar-te a llegir. I si discrepem de nou estic segur que ho tornarem a fer, com avui, des del respecte i la cordialitat. Una salutació.
M'agradaM'agrada
Benvinguda Kekis, jo crec que tots els que vam anar al palau, anàvem a escoltar la passió segons Sant mateu de Bach, per tant crec que tots podem parlar de l’obra, tots tenim percepcions i sentim, ens emocionem i gaudim, o potser no, però no cal ser un entès/a per donar una opinió, Cal ser honest, això si.
Torna quan vulguis, t’agreixo que hagis deixat un comentari
M'agradaM'agrada
Efectivament Xavier, parlem més de 25 minuts sense música que de 3 hores imponents.
Potser en altres ocasions acabarem parlant del vestuari dels solistes, en el cas que sigui ben estrafolari, sinó no té cap gràcia 🙂
M'agradaM'agrada
CHE PASSIONE !!! Absolutament d’acord amb la qualitat de Mark Padmore i la resta de repartiment masculí, i absolutament “désolé” per la reacció i falta de respecte del públic davant una nova proposta (sigui del tipus que sigui). Impressionant la segona part, amb un cor molt ben modulat en els crescendos i amb la justa intensitat. Vaig tornar a casa embolicada amb un dels Erbarme dich més emotiu que he sentit mai… i encara sóc allà dins. Que per molts anys ens acompanyi l’essencia d’aquests compassos. Bona Pasqua !!!
M'agradaM'agrada
La manca de respecte no tan sols va ser en la desagradable rebuda als vídeos mentre en projectaven o al final, els estossecs, els sorolls dels papers dels caramels, alarmes diverses, mòbils fent fotos, en fi, el de sempre, fins i tot quan anem a Missa 🙂
M'agradaM'agrada
Hola, fa temps que no comento, però avui no ho puc evitar. Tristíssima la reacció del públic al videoart, però no és cap sorpresa, oi? Algú esperava adhesions entusiastes? Jo crec que patim d’un desequilibri educacional en això dela cultura. Sembla que el públic estigui compartimentat, que no et pugui interessar (no necessariament agradar) l’art contemporani, el videoart en aquest cas, i la música clàssica en la seva expressió barroca més pura alhora.
D’acord amb l’evangelista, sublim. El baix que feia de Jesus el vaig trobar poc baix, potser. El que si em va agradar és el contrast dels solistes “protagonistes” amb els del cor. Em va agradar justament que no fossin tan excelents, que eren com del poble, vaja… Trobo que li va donar un dimensió encara més dramàtica a tot plegat
Inoblidable, tot plegat…
M'agradaM'agrada
Hola Isabel.
Al darrera tenia un home, no vull dir senyor, que si em diuen abans de començar que es comportaria d’aquella manera, hagués perdut qualsevol aposta. Però al final encara resultarà que estem tan excitats per tot el que està passant, que qualsevol cosa que no ens agradi ens provoca la bestia que portem ben amagada, si no és així, no ho entenc, i ahir hem de suposar que els que van protestar o millor dit es van comportar grollerament abans de la protesta, no eren pas tots operístics,
Una sorpresa molt desagradable en mig d’un concert inoblidable.
M'agradaM'agrada
Un cop llegida aquesta ressenya haig de insistir ( ja ho he manifestat anteriorment en la representació de l’òpera Carmen que el Liceu va oferir, si no recordo malamednt l’any 2010. El modernisme pot ser bo en segons quins afers, però els referents a l’òpera, els concerts i els recitals musicals poden ser perillosos perquè el públic de segle XXI encara pensa com el del segle passat.
Això de representar “nus” en escenes operístiques o en concerts encara no està ben vist per a un sector majoritari de gent. Ha de passar una o dos generacions de afeccionats per admetre els canvis modernistes.
Així penso jo.
M'agradaM'agrada
Juli, no cal que et digui que miris l’historia de la pintura i escultura des de els inicis dels temps i veuràs figures nues i ben sensuals en temàtica religiosa.
No, el que va succeir ahir res tenia a veure amb la nuesa i sí amb la ignorància i sobretot la manca d’educació.
M'agradaM'agrada
He llegit per sobre la teva crònica aquest mati tan sols despertar-me, ja que estava aspectant del que diries sobre la nit memorable que varem poder viure ahir. Ara amb mes tranquil·litat, me la he rellegida i crec que expressa exactament el que jo vaig sentir ahir a la nit. Al 100% d’acord en cada un dels punts de la teva crònica i aquesta vegada sense cap desacord ni amb els solistes, l’orquestra, el director i el cor.
Guardaré per sempre mes a la memòria aquest nit màgica. Era el primer cop que escoltava en viu la Passió, encara que desenes de vegades per les retransmissions de la Berliner Philarmoniker orchestra, versió que quasi me la se de memòria gracies a la gravació que em guardo al iPhone i que escolto molt sovint…. i que a mes a mes te com a protagonista també al extraordinari tenor MARK PADMORE en el paper de Sant Mateu, que per mi ja fa temps que es “de reclinatori” seguint una de les teves característiques expressions.
També haig de dir, que la Passió segons Sant Mateu de Bach, es per mi una de les obres capdals de la musica, potser el “monument” musical que mes m’ha impactat a la meva vida, des de que la vaig descobrir. Jo la compararia potser a la Capilla Sixtina si pugues comparar el mon de la pintura amb el de la Musica.
Per altra banda, vaig sentir vergonya aliena de la actitud de bona part del públic, quant es van projectar els vídeo-muntatges de Bill Viola. Prèviament al diari Ara havia llegit al diari ARA, una plana sencera sobre aquesta nova aposta, que ja s’harealitzat amb força èxit a Paris i Londres amb altres obres musicals. Estava aspectant en veure el resultat …. varem acudir a la conferencia prèvia al Petit Palau i allà se’ns va explicar amb fotografies la similitud amb quadres on es representava la mateixa acció i que estan considerades obres mestres de la pintura; segurament anàvem ben preparats i amb ganes de gaudir de la nova experiència, cosa que el maldestre públic de casa nostra, no ens va ni tan sols respectar amb el seu silenci.
Entenc i respecto que no pugui agradar o que inclús puguis estar amb total desacord amb la proposta; puc entendre el que una amiga em deia al descans que opinava que era un presa de pel total… tot això ho puc arribar a entendre, estigui o no d’acord. Però el que no entenc es la falta de respecte vers un obra que no entenen ni volen fer l’esforç de entendre-la…. i sobretot la mala educació de frustrar les expectatives de les persones que almenys teníem curiositat. A mi, a banda del estossecs provocats, els comentaris en veu alta dient “quant acabarà tota aquesta pajasada ?”, xiulets, riures nerviosos…. em va fer sentir VERGONYA amb majuscules per primer cop al Palau de la Musica.
No es ben be veritat….. fa uns quaranta anys en mig de la audició de la novena Simfonia de Beethoven, una noia va trencar el silenci del públic i va esclamant tota contenta : !!! hòsties!!! si es la cançó de Miquel Rios !!!…. i es va quedar satisfeta. Aquella vegada vaig sentir vergonya aliena, però va ser diferent perquè era provocada per la seva ignorància musical. Em va fer vergonya però alhora em va provocar tendresa al veure com una persona pot arribar a descobrir de sobte la musica clàssica… i amb tanta espontaneïtat..
En el cas d’ahir, va ser molt pitjor, ja que tothom dels que érem ahir el Palau crec que tenia un nivell cultural força alt…. i vaig descobrir de cop, que el nivell cultural i la sensibilitat personal, no te res a veure amb el nivell de educació i respecte al treball desconegut i sobretot de respecte als veïns de butaques properes, que si volen viure una experiència nova i enriquidora.
Gracies per la teva Crònica que m’ha semblat extraordinària.
M'agradaM'agrada
Gràcies en a tu Miquel, no puc afegir res a l’extens i magnífic comentari que ens has regalat.
Bé, una cosa si, l’anècdota de la novena i Miguel Rios m’ha encantat.
M'agradaM'agrada
Si voleu veure i sentir una pasió amb en Padmore d’evangelista, uns solistes de primera en una versió d’en Rattle amb la BPO i una ritualització d’en Peter Sellars, aneu aquí per comprar aquest DVD:
https://shop.berliner-philharmoniker.de/matthaeus-passion.html?___store=merc_en
Etraordinària
M'agradaM'agrada
Gracies per l’enllaç. L’acabo de fer servir per comprar el blu – Ray. Es una versio que ja conec i es extraordinaria de debo,
M'agradaM'agrada
Xavi, benvingut al blog i gràcies per l’enllaç
M'agradaM'agrada
Tenia moltes ganes de veure aquesta Passió que feia molt de temps que no veia, la darrera va ser a mitjans dels 90 i també el Palau va voler fer la Passió més entenedora per a tots (aquell cop era mig escenificada) i dic això perquè no m’oposo a noves propostes però la meva opinió es que aquests videos completament separats de la música no em van endinsar gens a la música i menys amb actituts maleducades i grolleres com va ser ahir. No sé si la proposta del Palau era la correcta per passar els videos es a dir imatges molt lentes sense música, aturada, llums i entrada del director per començar la música. D’altra banda, he vist moltes imatges del video que el Sr. Viola va fer per a un Tristan und Isolde a Paris i en versió concert i aquí si que em sembla fantàstica la proposta d’un audiovisual ja que la música i les veus s’addiuen perfectament amb les imatges del Sr. Viola, que deixeu-m’ho dir són bellíssimes com les d’ahir, i t’ajuden a entrar molt més a la música però ahir al Palau això no va passar.
Per acabar i parlant de música que és el que toca aquí dir que va ser una funció sobresalient. Em va agradar moltíssim com va dirigir Herreweghe sobretot a la segona part , però potser el que més em va impactar va ser el tenor que va fer d’Evangelista, que amb aquella expresivitat, contundència, frasseig i una veu molt bonica em va fer endinsar molt més a la Passió segons Sant Mateu. Una funció per a recordar.
Bona Pasqua a tothom!
M'agradaM'agrada
Hola los, aquí podeu parlar de tot el que vulgueu, però que de tota una SENYORA Passió parlem més de l’experiment que no pas de l’essència, és trist.
Una audició realment esplèndida i uns vídeos, crec que tan bells com innecessaris.
M'agradaM'agrada
Me’n alegro molt de que fos una Passió tan bona com era previsible. I de la sort de que el “desequilibri educacional” (generosa qualificació de Isabel) no afectés la pròpia obra. Darrerament penso que la mala educació va en relació directa amb el preu de les entrades.
M'agradaM'agrada
JL no t’ho podies perdre!, era una cita ineludible per a tots els “baqueros”.
Les entrades barates eren molt més barates que les de l’Auditori a la temporada de l’OBC, per tant en aquest cas la norma que quasi subscriuria amb els ulls tapats, no es confirma.
M’hauràs de justificar aquesta campana inexplicable 🙂
M'agradaM'agrada
Curiositat: On eren més nombrosos els mal educats, a platea o al segon pis?
Desde Octubre sabia que no podria anar però ja et portaré el justificant signat 🙂 D’altra banda, es un plaer i em considero en el deure de deixar una butaca lliure per neòfits. 😉
M'agradaM'agrada
A mi em semblava que al segon pis, però és clar, impossible saber allà dalt que passava a baix.
M'agradaM'agrada
NOsaltres erem al segon pis i va ser vergonyós. No se´que va passar a baix, però em sembla que la mala educacio estava molt distribuida.
M'agradaM'agrada
Un poco snobs si que sois.
No es que no se pueda innovar, se puede, pero si aporta algo y Viola ayer provocó la risa, su pedantería y la superficialidad de su obra no es que contrasten demasiado con la música de Bach, es que no ayuda para nada a empezar a escucharla, ni a crear un ambiente de intimidad y trascendencia.
A veces hace falta que los organizadores se den cuenta de su error y ante una presunta obra de arte siempre se espera la reacción del público. A mi me pusieron en calzador dos proyecciones que no quería ver, yo compré la entrada para la Pasión de Bach, y tuve que tragarme esas pajas mentales.
En cuanto a la Pasión estamos de acuerdo. No hacen falta grandes solistas para conmover, si lo hacen tan bien como los cantantes de ayer.
M'agradaM'agrada
Quan jo vaig comprar l’entrada, ja em van informar de les videoprojeccions. Per tant, ja sabia el que anava a veure. Potser vostè no estava avisat. Motes vegades compro entrades per l’OCB i en el programa hi ha obres que en principi no hagués anat a escoltar però ho assumeixo quan em decideixo a comprar-la. El problema que es discuteix en aquest fòrum no és tant la qualitat de la projeció sinó la mala educació de part del públic. Si a mi no m’agrada la proposta, o fins i tot la trobo, com vostè diu, una “paja mental”, m’abstindré de comportar-me com un nen díscol, groller i brètol ja que possiblement hi ha gent al meu voltat que li està agradant el que veu o vol gaudir-ne en silenci. Només això! Cal respectar principalment a la resta de públic que té tot al dret a veure la projecció en silenci i al final ja opinarem, aplaudirem, o mostrarem el nostre rebuig si no ens ha agradat. Ahir semblava que s’havia imposat la dictadura de la malaeducació: “a mi no m’agrada i rebento l’espectacle. I els altres que es fotin ja que a mi no m’agrada!”.
Per aquest camí no anem bé però sembla que és la deriva que portem cada vegada més en un país que es diu que és europeu.
M'agradaM'agrada
Yo sabía que habría unas vídeo proyecciones, ¡Qué remedio!, no por ellas me iba a quedar sin la Pasión de Bach, pero tenía una cierta esperanza que fueran idóneas y que lograran obtener del público asistente el efecto deseado. Nada más lejos de la realidad.
Personalmente no dije ni pío durante los dos fraudes perpetrados, me limité a sonreír ante tanta superficialidad y la presunta mística de una chica que cuando terminó de jugar con su Iphone de última generación, aplaudió como una posesa.
M'agradaM'agrada
Jaume lo ha explicado muy, pero que muy bien. Y el hecho de que encuentres snob, pedante y superficial esta propuesta no significa que deba impedirse de mala manera que otras personas no la encuentren ni snob, ni pedante ni superficial. Eso esta muy feo y denota una grosera falta de educación y respeto.
M'agradaM'agrada
No anem bé, no i empitjorant,,,
M'agradaM'agrada
Hola Fernando.
Creo sinceramente que tu comentario es una provocación y por si acaso me abstengo de caer en la trampa.
Dices en la replica que haces más abajo, a Josep, que te limitaste a sonreír, ¿La sonrisa era sonora o muda? as sonrisitas, como los comentarios en voz baja y otros ruidos, fueron molestos y ofensivos.
M'agradaM'agrada
El concert d’ahir, va ser un concert memorable dels que no te n’oblides mai. Com que estic totalment d’acord amb la seva critica i no queda res més a dir, si em permet Sr. Joaquim, m’agradaria fer una apunt sobre el tema del Videoarts que ahir es van passar al Palau de la Música.
Personalment crec que no era ni el lloc ni el moment per posar-los i li raonaré el per què.
No era el lloc perquè tots sabem que el Palau té unes deficiències en el tema de butaques, que no són gaire còmodes. Unes llotges super estretes on últimament hi ha aparegut una butaca de més i, d’aquesta manera, en un lloc més que petit, s’hi han d’inquibir 9 persones. Tres rangleres de tres cadires cadascuna, les dues primeres files cadires molt baixetes i l’última ranglera tres cadires altes. Si aquesta llotja és del primer pis, com per exemple les lloteges 2 o la 4, s’ha d’anar molt en compte a l’hora de seure perquè, dues de les cadires de la de l’última renglera, no tenen cap proteció i queden just a la vora dels dos graons que hi ha per pujar a la llotja amb un perill molt evident de caure d’esquena. Conscients del problema, tots els de la llotja ,i perquè aquestes dues persones que havien d’asseure’s en aquestes cadires no tinguéssin un bon ensurt, amb molt d’ordre i comprensió ens van anar col·locant de la millor manera possible fins que al final vam quedar col·locats de manera que no ens podiem bellugar ni un centímetre. Vaig estar les gairebé quatre hores de concert a la primera fila d’una d’aquestes llotges, asseguda mig de costat, i amb uns dels genolls clavats a la barana. Al final un suplici!
Un altre problema evident és que al Palau hi ha una bona part de butaques sense visió. Això passa en moltes sales de música i, qui compra l’entrada, ja sap que sentirà el concert però no el veurà. Ahir, aquests espectadors, mentre es projectàven el videos (que entre tots dos van durar 25 minuts), van estar a les fosques sense veure res i el que és pitjor, sense escoltar res perquè eren sense so.
Fins aquí el raonament del per què no era el lloc adequat per fer la projecció.
Crec que no era el moment adequat perquè la Passió de Sant Mateu de Bach és una obra super llarga i allargar-la 25 minuts més amb la projecció ens acostava gairebé a les quatre hores de concert.
Deixant de banda el tema del lloc i del moment he de dir, respecte a les dues projeccions, que la primera d’elles, encara que excessivament lenta, el final em va agradar i em va fer gaudir de la bellesa d’unes imatges que em van transportar al sentiments d’amor, tendresa, dolor iserenitat com quan veig “La Pietat” .
El segon video, pel mateix motiu de l’excessiva lentitud de les imatges, encara que amb un final clar de ressurrecció, en ser projectades just al mig del concert de la Passió, a mi personalment, em va trencar l’unitat del concert.
Molt cordialment
M'agradaM'agrada
Rectifico, m’he equivocat a l’hora de escriure-ho. A les llotges són tres files. Primera fila 3 cadires petites. Segona fila 2 cadires petites i una tercera fila 3 cadires altes. El problema,és el mateix molt estrets i el perill dels qui seuen en dues de les tres cadires altes que poden caure d’esquena es d’una alçada considerable.
M'agradaM'agrada
Hola Maria Teresa, benvinguda a IFL, crec que és el primer comentari que ens deixes, t’ho agraeixo.
Si us plau, no em tractis de vostè, d’acord?
Jo ahir també ho pensava, la meitat del públic no pot veure les imatges íntegrament i alguns de cap manera.
Aquest és un aspecte que s’hagués hagut de tenir en compte, efectivament.
En el supòsit que tothom ho hagués vist bé, tampoc crec que fos necessari i hores d’ara segur que estaríem parlant de Bach, Herreweghe, el Collegium Vocales i Padmore. Jo crec que ho sortiríem guanyant.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim, per fer nos participar als que ni hi hem pogut ser ahir!!
Quina bona idea l’introducció visual a aquesta passio. He trobat aquest video on Bill Viola explica una mica mes sobre la seva obra.
Es extraordinari!
Bona setmana santa a tots.
M'agradaM'agrada
Gràcies per el vídeo saisbcn.
Aquest fragment que us deixo és tal i com el vàrem veure ahir al Palau- Ahir van tenir la delicadesa de passar-lo sense banda sonora.
M'agradaM'agrada
Completament d’acord amb la crònica del concert. Una descripció molt ponderada. Sobre la mala educació i la incultura del públic, pare, perdoneu-los, que no saben el que fan. Per una qüestió bàsica de respecte, si no t’agrada no aplaudeixis. No cal fer la llista dels creadors catalans que triomfen arreu però quan arriben a Barcelona són xiulats pel públic. És impossible que la música et commogui i a la vegada no siguis capaç d’estar deu minuts callat.
M'agradaM'agrada
Benvingut Oriol!
Gràcies per comentar i sobretot per dir És impossible que la música et commogui i a la vegada no siguis capaç d’estar deu minuts callat.
M'agradaM'agrada
Sense pagar res 🙂 aquí us deixo dues Passions que ja han passat per IFL i que tenen punts de contacte evidents amb la marevellosa experiència d’ahir:
En primer lloc l’enllaç d’un apunt del 2010 amb una Passió també dirigida per Rattle i amb un repartiment idèntic al de Berlín, però amb la City of Birmingham Orchestra and Chorus
L’Evangelista és Padmore i Jesús és Gerhaher
Els cantants solistes són:
Camilla Tilling: soprano
Magdalena Kožená: mezzo-soprano
Topi Lehtipuu: tenor
Thomas Quasthoff: baix-baríton
Quasthoff en signes evidents del declivi que l’ha portat a acabar la seva fascinant carrera.
L’enllaç:
https://ximo.wordpress.com/2010/03/12/la-passio-segons-sir-simon-rattle/
També a IFL i fa un any us vaig deixar un vídeo de la versió de Philippe Herreweghe i el Collegium Vocale de Gent.
L’Evangelista és Pregardien i Jesús Tobias Berndt.
A les àries trobem a:
COR 1: la soprano alemanya Dorothée Mields, el contratenor francès Damien Guillon, el tenor nord-americà Colin Blazer i el baix anglès Matthew Brook
COR2: la soprano txeca Hana Blažiková, el contratenor anglès Robin Blaze, el tenor alemany Hans Jörg Mammel i el baix-baríton suís Stephen MacLeod
en negrete les coincidències.
Aquí teniu l’enllaç de l’apunt per baixar-vos el vídeo si voleu.
https://ximo.wordpress.com/2011/04/21/la-passio-segons-sant-mateu-video/
M'agradaM'agrada
Sublim Passió, que interpretada d’aquesta manera et fa retrocedir en el temps, tanques els ulls i penses que era aixi molt probablement com els murs i feligresos de la Thomaskirche de Leipzig la debien rebre. Vaig sentir el calfred que m’agrada tan sentir en molt passatges d’aquesta meravellosa passió, i aquesta vegada no va ser l’emoció produida per l’esclat d’una tensió dramática d’una òpera, o pel climax en el que una simfonia o una obra de cambra et fa arribar, no, ahir al Palau les emocions venien de la perfecció, l’austeritat i la puressa del barroc, de la concepció, direcció i interpretació noble, rigorossa i transparent del drama de la passió, de les veus dels dos cors nítides, diàfenes i pulcres, dels solistes vocals i instrumentals, dels baixos continus…i resulta que el que sents és quelcom més que una meravellosa música, el que sents és el recolliment litúrgic d’un drama religiós, el recolliment liturgic dels corals luterans, i que s’ha de ser de pedra si, escoltant el que ahir es va escoltar al Palau, un no sent una mena de religiositat i pau interior, personal, intransferible.
M'agradaM'agrada
Hi ha moltes maneres d’escoltar a bach o de mirar Giotto, per exemple.
Jo entenc que l’austeritat luterana li va com anell al dit a la Mattheus Passion, però a la assió segons Sant Mateu també li aniria bé uns solistes més rellevants. Em va agradar tant que m’hagués agradat que els solistes vocals haguessin estat a l’alçada de l’Evangelista, de Jesús, del Collegium Vocale de Gent i de Philippe Herreweghe, és clar.
Has fet un comentari bellíssim!
M'agradaM'agrada
I no he volgut “embrutar” la meva entrada amb la vergonyosa falta d’educació de part del públic d’ahir. No val la pena. No hi ha res a fer. És pot debatre sobra la motivació i/o la necessitat de les projeccions de Bill Viola, si…Però questionar de manera tan barroera la seva qualitat? No intentar saber o compendre el que s’intenta dir o comunicar? Amargar, ofendre i impedir que altres persones que tens al costat poguin entendre-ho i disfrutar-ho?
M'agradaM'agrada
Tu quoque Josep?, el comentari anterior t’havia quedat meravellós, no calia!
M'agradaM'agrada
A mi personalment els videos que es van projectar abans de cada part em van provocar l’efecte contrari del que es pretenia. Si es volia crear una atmósfera trascendent i elevada (ja que la música de Bach no ho es prou d’elevada suposo) la tensió generada per la proposta degut tant a la reacció del públic com per el video mateix em va posar dels nervis. Senzillament no calia i vem haber de sortir 25 minuts més tard de forma innecesària. L’únic positiu de tot plegat es que es va aprofitar la pantalla per projectar subtítols, molt adients per a una obra amb components dramàtics com aquesta.
M'agradaM'agrada
Hola josepricart66, benvingut a IFL.
Gràcies per comentar.
Cert, els sobretítols van ser fonamentals, jo crec que exigència de Herreweghe que diu que s0ha d’entendre perfectament tot el text i des de la meva privilegiada situació a segona fila del segon pis (central), no em calia llegir el programa, que amb la vista cansada, es feia molt difícil.malgrat la inutilitat de la proposta, l’obra de Viola em sembla bellíssima.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro molt que ahir tinguéssiu l’oportunitat de sentir una Passió magnífica. És una experiència inoblidable.
Nosaltres acabem de sentir-ne una a Eisenach, a la Georgenkirche amb el Dunedin Consort & players dirigits per John Butt. El nostre evangelista no era tan bó com el Padmore i els cors eren més limitats (dos cors amb les 4 veus, més un altre baix) que el que va presentar Herreweghe. Els solistes extraordinaris (oboè, viola, viola da gamba, flauta,…) Tota l’obra però va sonar amb una autenticitat i una emoció també inoblidables.
I és que -jo no puc valorar el que dieu del públic, ni de les projeccions- ja fa molt temps que penso que la gran música religiosa no és igual a les sales dels concerts que a les esglésies. Recordo com em va avorrir una missa Nelson d’Haydn a l’Auditori i com una missa més senzilla de Haydn a l’Agustinerkirche de Viena, amb l’encens, la liturgia, etc. em va emocionar (em vaig haver d’empassar, però, el sermó en alemany, sense entendre res!). En aquesta església luterana on vam sentir la Passió (on van batejar precisament JS Bach), austera, senzilla, amb els bancs de fusta i les galeries laterals (com a llotges) i simplement amb una escultura a l’altar, darrera dels músics, que normalment hi és, amb Crist a la creu i amb Maria i Joan al seu peu (res de l’altre món, probablement del XVII, senzilla, policromada) l’escena quedava coherent i suficient. També penso que l’acústica de les sales (encara que siguin molt bones) no tenen la projecció espaial de les esglésies, potser més imperfecta, però menys artificiosa.
Sobre el públic maleducat, fa temps que lamento els que parlen, els que fan sorolls amb polseres i collarets, pelen caramels sorollosos, estosseguen sense mirar d’evitar el soroll, simplement tapant-se fort amb un mocador o bufanda, els hi sona el mòbil, l’alarma del rellotge…, o comencen a aplaudir o a cridar bravo sense respectar que l’últim so acabi. Crec que tenen terror al silenci com els nens a la foscor i necessiten fer soroll.
En canvi, no em va arribar a molestar que els meus “veïns” a l’església, amb els ulls tancats cantaven per lo bajini els corals de la Passió. Se la sabien i es notava que era freqüent la seva audició. Era viscuda!!
M'agradaM'agrada
Curiosament Herreweghe va dir que el Palau de la Música, a part de ser l’auditori més bonic del món, acústicament era ideal per interpretar la Passió, molt més que les esglésies.
Potser és una opinió oportunista?, no crec no lliga amb l’austeritat Herrewegheriana.
En qualsevol cas escoltar una Passió com la que veu escoltar vosaltres de ben segur va ser una experiència única, com anar a les esglésies de Harlem a escoltar Godspel enmig d’una celebració.
I tenir algú al costat que sap de memòria la partitura sempre pot anar bé per si un solista es posa malalt 🙂
Ara parlant seriosament, tant vosaltres com nosaltres vàrem ser uns privilegiats de viure experiències musicals que recordarem sempre, quelcom no gaire habitual.
Bona Pasqua timamót, i també per en Lluís Emili.
M'agradaM'agrada
Ja sabia que t’agradaria, Joaquim però, veus, a mi, inexperta que només havia treballat amb una versió de Klemperer, em va semblar molt propera quan sempre m’havia resultat massa transcendent i distant. A Vic no vàrem tenir videos.
Em nego a sentir-me inferior a la gent del nord. Cada terra fa sa guerra que diuen i podríem explicar més d’una batalleta nòrdica. A més, no cal oblidar mai que el gran art europeu és al sur o, en molts casos, en prové.
Salutacions!
M'agradaM'agrada
va ser una Passió extraordinària.
La meva veïna va ser clara i jo hi estic d’acord, cosa que no vol dir que m’estimi més ser del nord, però m’agradaria tenir el respecte i l’educació que a nosaltres ens falta. No parlo de la canalleta que deixa quatre duros a Salou o Lloret, posant-se morats de cerveses, vull dir als que omplen les sales de concert per anar a escoltar la Passió, segur que es comporten diferent, al menys aquests.
M'agradaM'agrada
Tal vez hacia el sur somos deficitarios de instrospección; ésa misma que genera obras como las Pasiones bachianas.
Un abrazo.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Damien Guillon, contratenor (y una dulce purga) | Ancha es mi casa