IN FERNEM LAND

WAGNER’S DREAM (El somni de Wagner)


Ahir als cinemes Yelmo (a Barcelona els Icària Yelmo), va oferir el documental Wagner’s Dream (El somni de Wagner), com a pòrtic a la Tetralogia de Richard Wagner que ja hem vist als cinemes i que es tornarà a retransmetre cada dijous a les 19:00, començant lògicament per Das Rheingold el proper dijous 10 de maig (demà), Die Walküre el 17, Siegfried el 24 de maig i Götterdämmerung el 31 de maig de 2012.

El documental dirigit per Susan Froemke té una durada de 115 minuts i ens mostra el procés creatiu de la nova Tetralogia dissenyada per Robert Lepage per el Metropolitan de Nova York, i que ha suposat un esforç gegantí, ja sigui econòmic com tècnic i organitzatiu, no exempt de grans dificultats, accidents i imprevistos.

Seguint el procés creatiu des de la maqueta inicial que l’equip de Lepage fa segons la idea que li rondava pel cap al genial director canadenc, fins la nit d’estrena de Götterdämmerung, anem vivint les il·lusions, els temors, les negatives, els entrebancs, l’oposició i sobretot l’esperit enèrgic i decidit de Peter Gelb (quina diferència amb altres directors generals que he conegut!), el General Manager Director del MET, principal impulsor d’aquest projecte i principal impulsor de que el MET miri cap al futur, malgrat l’oposició d’aquells que veuen en la seva direcció, una amenaça al gran teatre tradicional de tota la vida, quan precisament el Consell Directiu del teatre novaiorquès van anar a buscar-lo per veure si era capaç de redreçar la caiguda lliure que aquest prestigiós teatre emprenia amb un públic cada vegada més nonagenari i uns espectacles a contracorrent del món actual.

Precisament aquest Ring representa una sotragada per a tots aquells que tenien i tenen la producció d’Otto Schenk com la Bíblia de com s’ha de representar l’obra mestra de Wagner.

Un cop vista en la seva integritat la Tetralogia de Robert Lepage no és gens rupturista, ans al contrari, però significa una aventura tècnica sense precedents en un muntatge operístic. per a mi el resultat no és reeixit, trobo que hi ha masses esforços i masses diners per un resultat artístic discret , però no es pot negar, i sobretot després d’haver vist aquest Wagner’s Dream que aquesta Tetralogia marca un abans i un després de la historia del MET.

El documental té la grandiosa virtut de vendre el producte a les mil meravelles i és una eina de difusió extraordinària, tant de la producció com del propi teatre, ja que un cop visionat (passa l’estona volant) tens ganes de veure les 16 hores que et manquen, i això que jo ja sé el què m’espera no em va acabar de satisfer del tot.

És extraordinari veure i viure el procés intern de creació i preparació, ja sigui d’aquests aspectes tècnics, un repte d’enginyeria, com artístics. Un repte orquestral que malauradament va veure com James Levine havia d’abandonar després de Die Walküre (Fabio Luisi l’ha acabat amb quelcom més que un bon ofici); vocal per Deborah Voigt i Jay Hunter Morris, la primera en el seu debut en el rol, i el segon en el seu debut al MET substituint al tenor inicialment anunciat (Gary Lehmann). Per contra, la resta de cantants importants (Siegmund, Sieglinde, Fricka, Alberich, Wotan, Hunding, Fafner, Hagen,…) o apareixen de manera residual o ni els veiem.

Dels aspectes tècnics cal dir que la complexitat de plataforma de barres oscil·lants va necessitar de dues torres addicionals a l’escenari i unes bigues que el reforcessin, tot plegat 100.000$ més a afegir al cost de la producció, per assegurar l’enorme pes de l’estructura i això que ja van reduir-la amb respecte a l’idea original. També va posar en risc als cantants que inicialment no les tenien totes amb l’oscil·lació de les barres, amb especial neguit per part de Hans Peter König (Fafner) i temor a l’escena inicial de les filles del Rin quan apareixen penjades en un efecte veritablement sorprenent.

Fins a quin punt s’ha d’exigir als cantants un risc o una tensió addicional a la que ja suposa sortir a cantar dalt d’un escenari, és segurament un tema que dóna per un apunt específic, però veient a Voigt (accident inclòs el primer dia de Die Walküre resolt amb professional a prova de bomba) a vegades penso que potser els directors en fan un gra massa. El resultat brillant i espectacular d’una escena mai ha de fer perillar el cant i no estic segur que cantar sobre d’aquest mecanisme faciliti gaire les coses.

També sorprèn que una maquinària/escenografia que va costar 17.000.000 $, necessiti de tanta manipulació manual. Hi ha moments que cada barra està controlada per una persona. Tot plegat condemna a aquesta producció a romandre al MET ja que difícilment es pot exportar a cap altre teatre. Potser per això Peter Gelb ha llençat una campanya immensa de promoció i ha venut la retransmissió als cinemes, primer en directe i amb gran èxit, i ara la repetició que esperem que torni a enganxar als wagnerians i a tots aquells que no van poder veure-les en el seu moment. És clar que un dijous laboral a les 19:00 hores no sembla que sigui gaire factible porta a molta gent al cinema.

Pel que fa al procés humà de tota aquesta empresa gegantina, també és interessant veure com els artistes fan front a un repte com aquest, com el personal d’escenari treballa i com el públic de Nova York mostra les seves il·lusions i dubtes davant una proposta com aquesta. Allà també tenen associacions wagnerianes que posen el crit al Walhalla quan els hi treuen les ales del casc de les valquíries (entre el públic i suposo que en senyal de protesta es veuen a dos personatges amb casc alat), i també alguns altres que han expressat verbalment estar en contra d’aquesta producció, però haig de dir que aquests testimonis queden hàbilment desacreditats en el conjunt d’un documental fet per enaltir i promocionar aquest Ring, i la veritat és que com ja us he dit al principi, ho aconsegueix en escreix.

Cal dir que de moment l’aposta de Gelb no ha acabat de convèncer del tot, ja que no s’ha esgotat les entrades en el mini cicle que s’ha fet ara del Ring sencer, cosa mai vista al MET en les edicions anteriors, ni la crítica ha sigut unànime ni amb la proposta escènica, ni la vocal,  però aquest és un altre tema.

Finalment i no per menys sabut, em deixa meravellat com un projecte d’aquestes característiques i un teatre com el MET, estigui absolutament finançat per fons privats. És obvi als Estats Units la llei del mecenatge permet a les empreses desgravar molt impostos amb l’aportació dels seus beneficis en empreses culturals, però tot i així són molts diners i en aquest cas no hi ha coproducció amb cap altre teatre que faci menys onerosa l’empresa, per tant amb el risc que ha assumit Gelb i les crítiques rebudes fins ara, és normal que s’hagin traduït amb una contra ofensiva de Gelb defensant la producció com la millor possible a l’actualitat, cosa que si a nivell escènic és ja dubtosa, a nivell vocal tots sabem que per segons quins rols, hi han alternatives millorables.

Agraeixo als responsables de Yelmo el regal que m’han fet amb dues entrades per assistir a aquest documental, així com a les quatre retransmissions dels propers dijous, entrades que aprofitaré, malgrat que no tornaré a fer els apunts, com és obvi.

ELS APUNTS DE LA TETRALOGIA DEL MET A IFL:

Us deixo enllaços que fan referència al documental:

http://trailers.apple.com/trailers/independent/wagnersdream/

http://wagnersdream.metoperafamily.org/

El mes de juny els Yelmo continuaran oferint retranmissions d’òperes gravades al MET, ja us aniré informant.

També ho podeu consultar en el blog  ÓPERA EN CINES, especialment dedicat a informar-nos de totes les transmissions operístiques a les sales de cinema.

Un comentari

  1. Maribel y Victor

    enveixa en fas !!!
    ho podras disfrutar mes , penso jo. Revivin els moments i sense tenir que pensar, que posare al blog. Nomes tens que relaxarte i deixarte seduir per Wagner

    M'agrada

  2. Alex

    P.Gelb , el Met y la mayoria de teatros de ópera USA , nada tienen que ver con la gestiòn de la ópera que se hace en Europa ( salvo quizàs Zurich), donde la profesionalidad y la gestiòn artística unida con la econòmica del business tienen prioridad absoluta, lo cual debe ” ser un horror” para todos aquellos que defendeís o defienden el subvencionismo y las ayudas pùblicas.
    Solo diciendo que en el Met el año pasado, apenas se llegó al 2 por ciento de ayudas pùblicas, con màs de 280 millones de dólares de sponsorizaciones y filantropismo privado, queda dicho todo.

    Importante recordar la frase de P.Gelb… Gastar màs….para ganar màs… Esto en España , Italia y buena parte de Europa, con los teatros dirigidos por politicos , burocratas y con intervencionismos pùblicos, seria imposible

    M'agrada

    • Como las realidades americanas y europeas son muy dispares, es preferible no entrar en ello, al menos este no es el motivo del post y como no todo el monte es orégano, sabes igual que yo, que a parte del MET, San Francisco y Chicago, en los USA todos los teatros lo estan pasando muy mal y algunos han cerrado. De la misma manera que en Europa e incluso en la Alemania de Merkel, algunas orquestas sinfonicas llevan peligro de desaparecer.Los tiempos están revueltos y aunque para algunos la cultura sigue siendo prioritaria, llámase empresas o administraciones públicas, la verdad es que las presentadoras de las transmisiones del MET no paran de solicitar ayudas, aprovechando la difusión de su mensaje.
      A Gelb lo ponía de Presidente en Madrid, lo digo por lo de gastar más…para ganar más. O quizás mejor en Berlín, ya que el Gobierno español es más bien un peón sin demasiado margen de maniobra y decisión, por lo tanto y como solamente obedece y privatiza bancos (eso si) mejor fichar a Gelb y que nos monte una Tetralogía 🙂

      M'agrada

  3. SANTI

    Ja m’agradaria poder revisar-ne alguna, però com bé dius un dijous a les 7 de la tarda no em sembla una elecció gaire encertada.
    Si no són transmissions en directa podríen començar a 2/4 de 8 o a les 8, tot i que després acabin passada la mitjanit.
    Jo sempre seré partidari de que la cultura no sigui privatitzada

    M'agrada

    • alex

      Efectivamente Santi, la cultura como la educación es un bien público, pero hay que gestionarla debidamente. Y eso, ¿como se hace? Necesitarimos un seminario para debatirlo y discutirlo, podriamos pasar horas de intercambios y contrastes civilizados por supuesto, de ideas.
      Pero volviendo a la cultura y a la ópera en general, también hay que tener en cuenta que la misma en pleno S.XXI, es business y los Sres. Kauffman, Netrebko, Domingo, JDFlórez, Muti, Lang Lang, Barenboim,
      Biito

      M'agrada

      • alex

        se ha cortado!… Repito o continúo.

        Bieito, Lapage, etc… no son amateurs ni son artistas por amor al género, sino que hay que pagarlos y ello cuesta un montón de dinero.
        Cito algunas notas y consideraciones sobre este RING que publicó La Vanguardia de anteayer :

        1/ Coste de la producción de este RING de Mr. Lapage, 12 millones de Euros, casi amortizados con los super filántropos y o sponsors, Yves Saint Laurent, Deutsche Bank y Chevron

        2/ Transmisión de este RING a 1.700 cines de 50 paises, más a muchos estados de USA, con las entradas a 20$ ( que multiplicados x 4 x 1.700 cines x nº de espectadores), lo cual es una muy importante fuente de ingresos

        3/ Palabras de Mr. Gelb : “Gastar más para….Ganar más “, lo cual y eso es cosecha propia, en USA acostumbra a ser verdad; en Europa y en España, sería “Gastar más para…Perder más”

        4/ En el 2011, el Met que recibe menos del 2% de financiación pública, recibió de sponsors y filántropos 182 millones de $ , repito 182 millones! .
        Desde el inicio de la crisis en el 2.008, el MET repito el MET ha recibido un 30% más de donaciones privadas

        Desde luego que en los teatros de ópera USA, los perfiles tipo Marco y demás “comisarios políticos” – dicho ironicamente -, estarían absolutamente VEDADOS.

        M'agrada

        • Xavier C.

          Bueno. Doncs com no ha contestat cap més (potser és que sóc l´únic 😕 ) dels que defensem un sistema de subvencions i ajuts públics, miraré de fer-ho jo.

          Que el MET (jo també repeteixo: el MET) ha aguantat molt bé la crisis? Oh… i tant! Però és que estàs parlant del MET, que per alguna cosa l´escrivim amb majúscules 🙂 . Però… ja estàs segur que a tots els altres teatres americans d´aquest mateix model privat que tant sembla t´agrada els hi ha anat igual de bé? Els petits teatres tampoc han tingut problemes? Les petites companyies no han hagut de tancar? Nosaltres, si estiguéssim mitjanament ben gestionats, encara tira que t´hi vas, però… els hi dius tu als amics de Bilbao, Sevilla, Oviedo, etc., que a partir d´ara volem model privat en gestió cultural i que ja s´ho faran si no poden captar recursos com el Liceu o el Real?

          Em meu professor d´Hisenda Pública ho explicava de manera força il·lustrativa amb l´exemple del carret de gelats: vendre´ls al mig de la plaça Catalunya envoltat de guiris és tot un negoci. Tothom s´apunta. El problema és haver d´anar a vendre´ls amb el carret a Matadepera: se´t desfan la meitat pel camí i és un ruïna. I llavors només tenim dues opcions: o accepten que algú (l´Estat. Qui si no serà tant tonto?) ha de perdre diners per portar gelats a Matadepera, o a Matadepera mai veuran un carret de gelats. Substitueix ‘gelats a Matadepera’ per ‘Pelléas et Mélisande a Barcelona’, ‘òpera a Lleida’ o ‘ADSL a Bollullos Par del Condado’; i trobaràs perquè alguns que trobem ‘un horror’ i (afegeixo també) ‘un error’ la privatització de la cultura i la seva supeditació als mercats; i defensem un model públic de gestió tot i que aquest tendeix per definició a la ineficiència.

          Buff!!! Quin rotllo he fotut, no?. Bé: segur que m´ho perdoneu.

          Cordials salutacions,

          Xavier C.

          M'agrada

    • Efectivament, les 7 de la tarda és molt just, tot i així m’ha sorprès molt l’ocupació de la sala a Das Rheingold, que de ben segur tot i no estar plena, era la més plena de totes, incloent les de cinema.
      Per ser una remissió, tot un èxit, jo crec que hi havia 3/4 d’entrada.

      Tant pel documental inaugural, com a Das Rheingold hagués pogut començar a les 8, ara bé, per les tres que queden tot i que no crec que facin més de 5 minuts de descans (tot seguit pot ser molt heavy), acabaríem massa tard i si no tens metro…t’obliga a anar amb el cotxe.

      M'agrada

  4. Un magnífic documental publicitari molt USA, que posa de manifest que un projecte que es porta a terme implica molts diners, persones i imprevistos. Segurament a Lepage se li escapa de les mans el gran esforç. Primer perquè l’enorme màquina pretén ser flexible i en realitat és molt rígida: les bigues només poden rotar. Segon, el resultat no explota prou aquesta màquina que podria fer de monstre de Siegfried o ser l’esclat final del Dämmerung. Moltes estones està parada. El més xocant és que es quedi bloquejada i el seu cervellet s’hagi de reiniciar!
    Em va semblar molt interessant la relació dels cantants amb les barres i els arnesos, les pors i les superacions de les pors..
    Tot plegat, molt ben filmat i explicat, encara que vam enyorar alguns artistes de fora dels EEUU.
    I ara a repetir la tetralogia i fixar-se en els detalls que se’ns van escapar la primera volta!

    M'agrada

  5. Josep Olivé

    No crec que el model del MET sigui exportable a Europa, i viceversa, perque estem davant de sistemes polítics, econòmics i culturals massa diferents, i com bé diu l’Alex podriem estar hores i hores parlant i discutint de pros i contres de una i altra opció. I no és per a mi Estats Units un paradigme musical i operístic, prefereixo Alemanya, per exemple, on la música és viu de la manera que a mi més em satisfà, però ningú pot negar que no deixa de ser admirable, fascinant i digne d’estudi, que l’institució operística de més relleu en el mon sigui de caire privat.

    I per mostra tot el que s’explica en aquest post. Ben segur que de fer-se en cap de setmana repetiria tot l’anell. Però renoi, en dijous, i a les 7, i sense tenir seguretat de poder-hi anar a totes quatre funcions, i havent-la ja vist, i…i…buf, Wagner és molt Wagner però… És lògic Joaquim que no facis post de cada una de les operes de l’anell, però un cop completat doncs un resum de com t’ha semblat en conjunt una segona visió doncs ben segur que molts infernemlandaires t’ho agrairiem… 🙂

    M'agrada

    • Estoy bastante con Josep que el Modelo MET ( o S.Francisco o L.Angeles), no es exportable a Europa ( salvo quizá el contado caso de Zurich, teatro pequeño en cuanto a cabida de público, pero con muy buenos sponsors privados y apenas necesitado de recursos públicos ). Y sí, Alemania ( pese a sus regie theater o producciones transgresivas) es quizá el modelo europeo en cuanto a gestión : no meten desde luego a trabajar a 400 personas en un teatro mediano por amiguismo político, sino a los profesionales necesarios y si las cuentas no cuadran al final de temporada, al superintendente lo ponen de patitas a la calle .
      Pero todo ello, como bien dices, es motivo de otro debate con todos sus pros y sus contras y de bastantes horas de contrastes de opiniones.

      M'agrada

    • Una Tetralogia com aquesta assumida per un únic teatre, no exportable i de cost multimilionari, a Europa no és possible.
      Potser acabarà sent econòmicament sostenible amb els ingressos als cinemes i la venda de DVD, no ho sé, però és un risc que si no surt bé pot endur-se’n per endavant al Sr Gelb.
      Esperem que els que aporten diners acabin acceptant aquest canvis que intel·ligentment està introduint Mr. Gelb

      M'agrada

  6. Amfortas

    D’acord amb molts comentaris que has fet sobre aquesta nova producció, amb una discrepacia, sempre està totalment ocupat, sense anar mes lluny aquesta nit al Siegfried, malgrat els canvis cap cadira buida. Clar que NYC is NYC.

    M'agrada

  7. colbran

    A mí me gustó muchísimo este documental. Me ha hecho comprender muchas cosas sobre el esfuerzo por hacer algo nuevo y deslumbrante, si bien el resultado no ha estado a la altura de esos esfuerzos y la ilusión conllevante, aunque hay efectos escénicos sorprendentes y meritorios.

    Lo único criticable en mi opinión es que, en cuanto a cantantes, parece que sólo hayan intervenido Deborah Voigt (vaya padrinos que debe tener esta señora!) y Jay Hunter Morris. El resto del elenco ni apenas se les ve -Kaufmann nunca y Westbroek una sóla vez de lejos y por casualidad- y esto me parece indigno.

    M'agrada

Deixa un comentari