Eugene Deully – Jeune fille au jardin
Hi ha dies que fer front a la pàgina en blanc de l’apunt diari fa certa por, potser per motius que no venen al cas i també perquè m’he imposat una auto censura de no tractar temes que m’acabin portant més d’un mal de cap, avui no us parlaré del que em neguiteja. Qui sap si en un futur proper obri un blog específic per vomitar aquestes coses que sobrepassen l’àmbit estrictament musical i així quedar-me alleugit.
El cas és que he estat escoltant un disc preciós d’un recital en directa de la pianista barcelonina Maria Lluïsa Cantos, i del que ja us en parlaré un altre dia. Aquest recital va acabar amb un bis deliciós de Frederic Mompou, “Jeunes filles au jardin” de les seves Scénes d’enfants.
No acostuma a treure el cap per IFL la deliciosa i concentrada música de Mompou i ves per on m’he topat amb aquesta perla que s’inicia amb un acaronant balanceig dels acords tan identificatius del music barceloní, que ens portaran tot seguit al tema de la filla del marxant, la cançó popular catalana envoltada d’un paisatge encisador.
M’ha anat bé escoltar-la ja que m’he estalviat de publicar un apunt que ja tenia enllestit i que molt possiblement al cap de cinc minuts d’haver-lo publicat, me’n hagués penedit.
Aquí teniu “Les jeunes filles au jardin” que m’ha provocat aquest efecte balsàmic, tal i com el va interpretar Maria Lluïsa Cantos el 22 de febrer de 2012 al Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès, i que formen part del disc que ha publicat recentment Columna Música.
Demà publicaré els noms de les 12 Brünnhilde i la que us hagi agradat més, iniciarà l’arbre genealògic dels intèrprets ideals de la Tetralogia wagneriana segons els infernemlandaires, i ja que avui toca revisionar el Siegfried del MET, molt possiblement us proposi una nova tria.
Us desitjo un bon dijous
IN FERNEM LAND 
Temerari! No en tens prou feinada amb un blog, que ja penses en obrir un altre? A quina hora hauràs d´anar a dormir? I nosaltres? A quina hora ens haurem de llevar per llegir un blog, sentir les dotze Brünnhildes, llegir l´altre, escollir la millor de les dotze aturades de Valdés, i comentar a tots dos llocs abans de començar la nostra rutina diària? Fora! Que lo cuelguen!!!
A tot això, preciós el post d´avui. M´ha sonat molt bé Mompou. Una píndola magnífica per començar el dia. He dit una píndola? Dues!, que la Jeune Fille d´Eugene Deully és una altra joia. (Mira!: Ja ha sortit tema pel primer post d´aquest altre blog. Pel segon dia, suggereixo Riesgo i la seva cosina. Em tenen…)
Molt bon dia a tots/es.
Xavier C.
M'agradaM'agrada
I qui t’ha dit que us doni a conèixer l’adreça de l’altre blog? 👿
Sóc temerari, i tant!
🙂
M'agradaM'agrada
Un apunt preciós
M'agradaM'agrada
🙂
M'agradaM'agrada
Tal como están las cosas de encendidas y catastróficas mejor pensar dos veces -o diez- las cosas antes de decirlas y según cómo mejor no decirlas, para no encender más los ánimos ante tanta desfachatez.
Preciosa miniatura pianística de sobrecogedora sencillez.
M'agradaM'agrada
Efectivament, i això que ja el tenia fet, però la solució de “les jeunes filles” estic convençut que era la millor, com a mínim per a mi.
M'agradaM'agrada
M’encanta. Gràcies! És una perla molt bonica.
M'agradaM'agrada
estioc content que t’hagi agradat
M'agradaM'agrada
Com no, primer de tot respectar la teva voluntat d’avortar l’enlairament del post previst, faltaría més, per això ets el comandant d’aquesta nau, però renoi, a terra que ens has deixat, i ben intrigats! 🙂
D’altra banda, i segons el que puc deduir de lo escrit, crec que dificilment lo que estaves a punt d’enviar hagués aconseguit la relaxació i pau interior obtinguda amb l’audició d’aquesta preciosa pàgina de Mompou. M’equivoco? 🙂 Gràcies doncs, i ànims!
M'agradaM'agrada
Mira, estic convençut que si hagués deixat l’apunt previst no t’hagués agradat i potser m’haguessis dit que millor dedicar-me als apunts musicals.
I ja en pots estar segur que si a vosaltres us ha fet el mateix efecte que en a mi, ahir vareu estar una mica més relaxats, gràcies sobretot a Mompou. No em diguis que no va ser bona la idea del canvi a última hora!
M'agradaM'agrada
Reconec que sóc bastant calmat i tranquil, i de vegades massa i tot. Avui, però, m’ha vingut molt bé aquesta música plàcida i delicadíssima. Avui, després que ahir presidís una reunió de veïns d’escala que va acabar semblant un capítol Aquí no hay quien viva (i on alguns veïns, totalment innocents, van acabar demanant disculpes… “per vergonya aliena”!) tenia l’ànim encara alterat. Ha anat com aigua de maig. ¿Poster serà qüestió de posar un disc de Mompou a la propera reunió, abans de començar?
Joaquim, ens deixes intrigadíssims: es poden suposar diversos assumptes que treuen de pollaguera, des dels bancaris als futbolístico-polítics, que no en falten, però noi… què deu ser?
M'agradaM'agrada
És el nou concurs. Es tracta d´endevinar-ho. 🙂
M'agradaM'agrada
Deixa’t estar de més concursos que els propers dies us tindré ben ocupats 🙂
M'agradaM'agrada
Si t’ho dic, 😆 , faig l’apunt en forma de comentari i no és això companys, no és això.
Potser si que hauríem d’escoltar TOTS més Mompou, i no em trauràs res més.
M'agradaM'agrada
BELLÍSIMA !
Gràcies Joaquim , sempre .
M'agradaM'agrada
Aquesta ser que és una perla molt Nati
M'agradaM'agrada
Em toques el cor amb aquesta melodia delicadíssima que jo em reservo per moments molt especials. Mompou, em repeteixo, toca a duo amb el silenci i és difícil d’interpretar. Per exemple, aquesta pianista que has posat, el fa més bé que Arkadi Volodos que va tocar, l’estiu passat a La Roque, la mateixa peça però amb un sentiment molt diferent.
Gràcies, joaquim!
M'agradaM'agrada
Suposo que culturalment és més propera a Maria Lluïsa Cantos que a Arcadi Volodos.
És una autèntica delícia
M'agradaM'agrada
¡MARAVILLOSA! Y te pones ahora “Les filles de Cadiz“ con mi Jane Powell o con quien quieras… ¡Saludos,infernems!
M'agradaM'agrada
Me alegra que hayas recordado a Jane Powell, la soprano juveníl de la MGM de los 40s y 50s del siglo pasado que dejó el cine por el teatro musical y la televisión y Stephen Sondheim le rindió homenaje en 2003 con el musical “Bounce”, componiendo un rol expresamente para ella, aunque la obra no llegó a Broadway porque consiguió escaso éxito, pero se preservó en CD para la posterioridad.
Ahora cuenta 83 años, pero nunca ha dejado de cantar e interviene con su voz en cualquier acto republicano en que se la convoque, pues es una “die hard” de la super-derecha estadounidense.
El alegre bolero de Leo Dèlibes “Les filles de Cadiz” lo interpretaba Jane Powell en “Festival en Méjico” (1946) y lo grabó en disco. Esta canción -tan de castañuela- la cantaron y grabaron prácticamente todas las sopranos ligeras y lírico-ligeras de la primera mitad del siglo pasado y luego cayó en desuso, para resurgir en voces como las de Beverly Sills e incluso Cecilia Bartoli, entre otras.
Pero son otras “filles” muy alegres y mucho menos reflexivas que las de Mompou, aptas las dos para ser escuchadas, según el estado de ánimo del momento.
Besos, Leonora.
M'agradaM'agrada
“Les filles de Cadix” son ideales para otros momentos y cantada por según quien, seguro que hubieran provocado el post inicial 😆
Las de Mompou relajan.
M'agradaM'agrada
“Alguna cosa” debía tener mi Jane…La perfección no es de este mundo(y menos mal). En fin, desde la lejana Línea, en Cádiz, iba el saludo…¡Besos y saludos!
M'agradaM'agrada