Scott Hendricks (Il Conte di Luna) i Marina Poplavskaya (Leonora) a Il Trovatore, producció de Dmitri Tcherniakov a La Monnaie de Brussel·les 2012 Foto © Bernd Uhlig

Valentia i risc no se li podrà mai negar al Sr. Peter de Caluwe, director General del Le Théâtre Royal de la Monnaie , ja que encarregar la direcció de Il Trovatore a Marc Minkowski, primera direcció verdiana del director francès i al polèmic director rus Dmitri Tcherniakov la part escènica, és tota una bomba.

Tampoc se’m podrà discutir que sent Il Trovatore una òpera on sempre s’ha dit que es necessiten els cinc millors cantants del moment per interpretar-la, anar a buscar a Scott Hendricks (Il Conte di Luna), Misha Didyk (Manrico), Sylvie Brunet (Azucena), Marina Poplavskaya (Leonora) i Giovanni Furlanetto (Ferrando), no sembla pas la millor elecció.

El cas és que tot i que jo pensava que en acabar la representació, i després d’empesar-me tot el que m’he hagut d’empesar, el públic belga protestaria enèrgicament, i no, de cap manera, no he sabut desxifrar si un o dos crits aïllats en sortir a saludar Tcherniakov, es podien interpretar com a protestes o ans al contrari, si es tractaven de mostres d’aprovació. No és que durant la representació es matin a aplaudir, no, de cap manera, estan freds i en prou feines aplaudeixen en acabar les àries més conegudes, però en canvi al final i potser perquè ja s’ha acabat, aplaudeixen bastant.

Aquest espectacle a altres teatres, pot ser un motiu de desordres públics importants.

Per tal de que puguem entrar en el joc, i mai millor dit, que Tcherniakov ens proposa, han d’avisar al públic mitjançant una projecció de quatre ratlles amb el punt de partida de la dramatúrgia que el director rus s’ha inventat, ja que sinó, és impossible seguir res del que passa en escena.

Tcherniakov ha decidit, que els personatges de Ines, Ruiz, un vecchio zingaro i un messo, no tenen cap interès per a ell, i per tant, per respectar la totalitat de la partitura, aquestes parts menors hagin de ser seran interpretades per els únics cantants que ell necessita per explicar-nos el seu trovatore (a Itàlia el sindicat dels cantants d’òpera de ben segur que li hagués posat una demanda). D’aquesta manera les frases de Ines les farà Azucena, però també serà ella la que li dirà a Manrico, “Manrico?…La zingara, vieni tra ceppi mira…Per man de’ barbari. Accesa è già la pira…” donant-li peu a que ell pugui cantar el moment més esperat per a molts pinyolaires.

Ferrando haurà també de fer front a altres moments que no li corresponen a ell, i au, embolica que fa fort!. Això sí, la part coral s’ha respectat, però mai surten en escena, deuen ser veus que els personatges deuen escoltar, tot i que en les instruccions del joc de rol, al menys per els espectadors, no queda gaire clar, ni a que ve que en mig del pis de la Sr. Azucena s’escolti “Versami un tratto, lena e coraggio…” o “Chiami all’armi, alla pugna, all’asalto…” És clar que algú sempre podrà dir com aquell, que “oigo voces”

El decorat, magnífic, que veieu a la foto, és omnipresent i quasi en la totalitat de l’obra, els cincs protagonistes estan es escena. Segons Tcherniakov, la cosa va més o menys així:

Azucena, per intentar arreglar les desavinences ancestrals de la família, reuneix en el seu pis, a Manrico, il conte di Luna, Ferrando i Leonora. Per tal d’arreglar les coses, pensa que la millor manera és utilitzar un joc de rol. Sí, sí, tal i com ho llegiu, un joc de rol, que és com s’intenten arreglar les coses en totes les famílies desavingudes que tots coneixem. És el normal, vaja!, res a objectar.

Home! Sr. Tcherniakov, jo i tots els que ens agrada amb bogeria aquesta òpera, ja sabem que és un dels despropòsits argumentals més grans que s’han fet mai, però suposàvem que una ment tan preclara i revolucionària com la seva, intentaria posar les coses a un nivell de intel·ligència, que justifiqués que una personalitat com la seva, vulgues perdre el temps amb una bestiesa argumental com aquesta. El que mai m’hagués imaginat, és que encara fes més gran i incomprensible el despropòsit i s’inventés una dramatúrgia tan poc convincent i ridícula.

Acceptant el que és inacceptable,  he intentat visionar l’òpera volent creure cada una de les absurdes bestieses que els cantants es veuen obligats a fer, per tal de justificar la nòmina d’un director d’escena genial, que vesteix l’historial del primer teatre belga, d’una modernitat que amb Il Trovatore, es miri com es miri, resulta tan ineficaç com terriblement absurda.

En la majoria de llargues i magnífiques àries, l’acció és antagònica al que hauria de ser un joc de rol, ple de paranys i frenètica activitat per evitar els esdeveniments fatídics que s’aniran desenvolupant, que per altre part són els mateixos o quasi, que tots coneixem i sovint detestem del llibret original.

L’absurditat màxima de fer cantar a Leonora, “D’amor sull’alli rosse, d’esquena al públic, sense pràcticament moure’s, mentre Il Conte, també d’esquena, intenta sopar, Ferrando jeu a terra mort (el comte l’hi ha disparat un tret mentre Manrico cantava la pira) i Azucena està lligada a una cadira. Tots tancats en una habitació, mentre Manrico, que no sabem el motiu per el qual l’han tancat a l’habitació del costat, pot cantar allò de “ah che la morte ognora…” Tan absurd com l’original, i no per anar vestits amb roba actual m’ho fa més digerible.

De res amb serveix que en el posterior duet entre Leonora i el Conte (foto de l’encapçalem de l’apunt), faci treballar als cantants de manera molt convincent, ja que això ja ho dóna el llibret original, tot i que el director rus, imitant descaradament el Don Giovanni de Bieito en l’escena del sopar, faci obrir a il Conte, una bossa de patates fregides i una llauna de cervesa de manera frenètica, quasi histèrica, abans de beneficiar-se a Leonora. Absurditats sobre absurditats, que no justifiquen en absolut una nova dramatúrgia que cada dos per tres grinyola. Text cantat i acció escènica a vegades lliguen, BINGO!, però en les altres que la cosa no va ni amb rodes, resulta impossible intentar lligar els anacronismes i les contradiccions en que el joc de rol del genial Tcherniakov i el llibret de Salvatore Cammarano, cau cada dos per tres.

Que en temps de crisi, es malgastin els diners públics amb muntatges com aquest em sembla denunciable. Si us plau, arribats a aquest punt, que ningú m’anomeni Il Trovatore infecte del Sr. Deflo, ni l’un, ni l’altre. I si s’ha de programar Il Trovatore, potser la solució de David McVicar per el MET, sigui la millor. Una mica de sang i fetge, quatre coristes musculats i anar fent.

Marina Poplavskaya (Leonora), Scott Hendricks (Il Conte di Luna), Sylvie Brunet (Azucena), Giovanni Furlanetto (Ferrando) i Misha Didyk (Manrico) a Il Trovatore, producció de Dmitri Tcherniakov per La Monnaie de Brussel·les 2012. Foto © Bernd Uhlig

La primera vegada que Marc Minkowski s’aproxima al món verdià, penso que  no l’ha encertat gens.

A la direcció li manca tremp, sang, foc, lirisme, passió. La versió és amorfa, lenta i desbocada altres vegades, poc inspirada, sense alè verdià, morosa i desconcertant, ja que moltes vegades els cantants volen anar més ràpids que el seu director musical, i es produeixen desavinences notòries entre el fossar i l’escenari.

De les veus, totes elles millorables, cal destacar a Marina Poplavskaya que amb problemes evidents amb els tempos de Minkowski, pateix de valent en tota l’escena del quart acte, ja que canta l’ària, el miserere i la cabaletta. Per contra la veu sembla molt més segura que altres vegades, amb emissió d’aguts solids i potents, així com amb ascensions no escrites a l’agut, com el final del tercet del primer acte, o a “Tu vedrai che amore in terra” veritablement sorprenents. També la zona greu l’ha treballat amb profunditat, tot i que li cal polir algunes coses i deixar-se anar una mica més, però ni les direccions escènica i musical, l’ajuden gens. Al final no surt a rebre els aplaudiments. Minkowski diu que es troba malament, però…

El moment que m’ha agradat més és en el duo amb el Conte “ Mira di acerbe lagrime”. Escoltem-la al costat de Hendricks

Misha Didyck, que al Liceu ens va cantar El Jugador  i Pikovaia Dama, substituint a Ben Hepner, en dies consecutius i alterns (una proesa) En Tristany em rectifica i em recorda que el Jugador el va cantar, i molt bé, Mihaïl Vekua, no acaba de convèncer com a Manrico. No té els aguts substitutoris per suplir les carències d’estil i elegància verdiana, i tan sols podem dir que va fent, en cap cas que el seu Manrico és destacable. A la pira s’espanta i acaba d’aquella manera, ni amunt, ni avall, però això seria disculpable si el seu “Ah, si, ben mio” fos quelcom més que discret.

Scott Hendricks, Krol Roger al Liceu, no és pas el baríton que associaríem mai al geni de Busseto, però malgrat que la línia no és gens verdiana, fent abús d’efectes veristes tan allunyats de il Conte di Luna, canta amb molta intenció i fa tot allò que li manen, encara que sigui molt absurd. Dir que és eficaç, ja és molt.

Que Sylvie Brunet hagi de fer front a l’Azucena deu voler dir que les Azucenas “oficials” no estaven disponibles per aquesta producció. La mezzo francesa queda limitada en els moments més dramàtics, i no pot respondre a les exigències extremes d’una vocalitat molt intensa, però és aplicada i salva amb dignitat el compromís.

Giovanni Furlanetto, no era un baix rellevant fa 30 anys, i amb el temps no ha millorat. És un cantant per fer rols menys destacats que el Ferrando. Molt fluix. Dramàticament sembla un comptable invitat en un perillós joc de rol, per equivocació.

I això és tot, bé tot no, ja que per tal de que pugueu comprovar vosaltres mateixos si el que dic té credibilitat, aquí us deixo els enllaços. No heu vist un Trovatore com aquest, segur, només per això caldria baixar-lo, encara que després, un cop visionat i paït, vagi directament a la paperera de reciclatge.

Bona setmana

ENLLAÇ vídeo (2 arxius)

https://www.mediafire.com/folder/gs4m1spp5o67k/IL_TROVATORE_La_Monnaie_2012