Mentre al carrer, en una tòrrida nit futbolística una gernació celebrava la semifinal entre Espanya i Portugal, al Liceu tenia lloc la primera de les sis representacions previstes de Pélleas et Mélisande.
El teatre presentava un aspecte digne, si no fos que l’ocasió demanava una nit esplendorosa, però ja se sap que els hàbits del Liceu han canviat molt i cal dir, que encara que uns quants ens omplim la boca parlant d’aquesta òpera fonamental, l’única òpera de Claude Debussy no mereix ni l’estima, ni tan sols l’atenció del gruix dels liceistes.
La producció que ens proposa la direcció artística del Gran Teatre del Liceu, és un encert en les vessants musicals i escènic, sent un dels espectacles més rodons que he vist mai en teatre. L’aspecte vocal no està a l’alçada, tot i mantenir una dignitat acceptable.
Ningú podrà dir que el pas del mestre Michael Boder per el Gran Teatre del Liceu hagi estat poc productiu. D’ençà de la seva titularitat ha signat treballs importants, i que jo recordi i sempre sota el meu criteri, un fracàs (Der Freischutz). En la que oficialment és el seu comiat com a director de la casa, abans de donar el relleu al mestre Josep Pons, Michael Boder ens ha deixat una versió magnífica de Pélleas et Mélisande. Cuida tots els detalls i treballa moltíssim per obtenir de l’Orquestra del Liceu el millor so possible.
Ja sabem que la feinada que té el mestre Pons al davant és gegantina, però mentrestant i en un repte tan complicat com és el Pélleas et Mélisande, Michael Boder, de mica en mica, ha anat obtenint de l’orquestra, primer una mica de cos (li ha costat ja que al inici faltava gruix muscular en general i a la corda en particular), després equilibri i finalment l’amplíssima gamma de colors, timbres i atmosferes que farceixen una partitura extremadament difícil, ja que és a l’orquestra, molt més que als cantants, a qui li és conferit el protagonisme de les emocions.
Com sempre caldrà esperar a partir de la segona representació una millora, malgrat que la prova de la primera nit l’han passat amb un notable, que es pot i s’ha de millorar. Espero repetir el dia 3 i confirma-ho.
Deixeu-me abans de parlar de les veus que mencioni la impressionant producció de Robert Wilson. Efectivament i com preveia, si en vídeo és bonica, al teatre guanya molt, ja que l’aspecte tridimensional, en el tractament de l’espai i la llum que ha ideat el director nord-americà és imprescindible per embolcallar aquest món sonor de Debussy.
En altres móns, com són Verdi (Aida), Puccini (Butterfly) o Wagner (Lohengrin), els treballs de Wilson m’arriben a irritar, però no és en absolut en aquest cas, on tot té el seu just sentit i la seva plasmació ideal sobre l’escenari. No us diria que sigui la versió definitiva, però després d’aquesta se’m farà difícil deixar-me atrapar per una versió més naturalista o fins i tot realista, per molt simbolisme que porti al darrere, com és el cas de les versions de Pierre Strosser per a l’Òpera de Lió o la de Laurent Pelly.
Ja des de la primera escena Wilson atrapa l’espectador per submergir-lo en aquest món simbòlic on tot el que demana el llibret ho trobes suggerit en un minimalisme de línies puríssimes i de fascinant plasticitat. Wilson redueix a l’essència, com és habitual en les seves posades en escena, la materialització dels sentiments, despullant l’escena d’escenografies, i esquematitzant al màxim el vestuari, reduint tot l’espectacle en un joc de llums i ombres, que reflecteix a la perfecció la música que emergeix del fossat. És difícil trobar un espectacle operístic on partitura i dramatúrgia estiguin tan compenetrats.
Òbviament les habituals referències al teatre kabuki, amb la gestualitat poc espontània i lliure dels personatges, sempre distants i on el contacte físic es reserva en una única escena per als personatges protagonistes, acompanyat d’un tractament de la llum i l’espai que ens apropa a la revolució teatral que van suposar les posades en escena de Wolfgang Wagner per el Neue Bayreuth, confereixen a aquest espectacle el qualificatiu de fascinant.
Tota la primera part (fins l’acte tercer) té un moviment coreogràfic que inclou els senzills elements escenogràfics i els personatges, sempre acompanyats del subtil i espectacular disseny de llums del propi Robert Wilson, que també signa l’escenografia.
L’anell en forma de lluna o sol al bell mig d’un ciclorama d’infinites tonalitats, o la hipnòtica escena del jardí, amb Mélisande quasi precipitada al buit en una torre suggerida, o una espectacular i finíssima columna lumínica que talla com l’acer aquest món nocturn i trist que atrapa als personatges, son moments inoblidables, així com algun canvi d’escena amb uns panels mòbils que confereixen a l’escena una fossa cinematogràfica. Art visual i teatral d’altíssim nivell.
La segona part (actes quart i cinquè), molt més estàtica, ens reserva un final poètic d’altíssima categoria. Aparentment amb molt poc se’ns ofereix moltíssim i això és fruit del talent.
Malgrat algun que altre estossec insuportable, molest i com sempre groller, ahir el Liceu estava o molt concentrat o adormit, però meravellosament silenciós, fins i tot en algun petit canvi d’escena semblava que ningú gosés respirar. Jo crec que el públic va mostrar molt respecte a l’obra.
L’equip de cantants decep una mica, però com ja us he dit abans, aconsegueix una notable dignitat.
Maria Bayo, sempre assoleix triomfs sonats al Liceu, i ahir no va ser una excepció. Jo me l’estimo molt més en aquest repertori que no pas en incursions a terrenys més romàntics, on quasi sempre no m’ha agradat. La seva Mélisande és quasi infantil, cosa que al rol li va molt bé. A mi m’agrada més que la vocalitat de la protagonista sigui per una veu més densa, con Von Stade amb Karajan o Kozená a Berlín. No cal dir que el cas de Victoria de los Ángeles, meravellosa en la seva gravació per la EMI, o en el seu comiat al Teatro de la Zarzuela, s’acosta més a aquesta veu més corpòria i carnosa, més que no pas que Bayo o Dessay, que l’ha incorporat darrerament al seu repertori. La soprano catalana tenia un centre i greu amb molt cos, que a vegades podia recordar fins i tot una mezzosoprano aguda, que seria el meu ideal per aquest rol.
Bayo, amb sonoritats quasi sense harmònics i amb una carència notable de registre greu, apropa Mélisande a un ser foll, interessant aproximació, que però li treu qualsevol possible sensualitat. Per altre part s’adequa perfectament a la proposta escènica de Wilson i aconsegueix una boníssima interpretació, malgrat la ingrata emissió que sempre la caracteritza en determinades notes i que en aquest rol, esdevenen perillosament pròximes al petit Yniold.
Jean-Sébastien Bou és un baríton tan líric que molts dubtaven durant l’entreacte que no fos un tenor, molt curt d’aguts, però un tenor. Segurament en un altre rol el trobaria poc digne d’actuar al Liceu, és un cantant que avui per avui, fa protagonistes a teatres de províncies i secundaris a teatres del primer circuit. La veu no és especialment bonica, ni la línea és extraordinàriament musical. Ho fa molt correcte i tan sols al final, quan la tessitura li demana una mica de tensió aguda, no ho sap resoldre bé. No tinc sort amb els Pélleas, però aquest era millor que el tenor que vam patir a Berlín.
Laurent Naouri, que debutava al Liceu, m’havien dit que estava passant un mal moment vocal. és clar que el Golaud no és ni l’Almaviva, ni l’Onieguin o l’Escamillo, per citar tres rols de compromís vocal molt notable, però ha de imposar en molts moments, i penso que se’n va sortir de manera notable. També va patir en els aguts, que potser si denotaven aquest mal moment que em van anunciar, però que en aquest rol queden quasi sempre hàbilment camuflats en aquest permanent recitatiu, que ell sap dir molt i molt bé.
Lamentable, i no puc dir-ho de manera més subtil, em va semblar el debut de John Tomlison al Liceu. El en altre temps gran baix anglès, ha vingut en un estat ruïnós i l’Arkel, malgrat ser un personatge noble i decadent, ens ha de deixar, sobretot a l’acte cinquè, uns moments de serena reflexió, que els aguts absolutament cridats o mal impostats han malbaratat de forma indigna. Al final i suposo que per magnànima respectabilitat del públic, va obtenir fins i tot un sonat èxit.
La mezzosoprano anglesa Hilary Summers també debutava al Liceu. Té una veu estranya, com ja sabia, però malgrat que les seves intervencions siguin curtes, va denotar massa sovint un canvi de color en l’emissió i una fixació a vegades desagradable. Certament va atorgar a la seva part un cert misteri i encara que sigui quasi anecdòtic, quan hi és s’ha de notar, i en aquest cas així va ser, però la pregunta és: calia portar a aqueta senyora per fer-nos aquest rol?, no ho podia fer una cantant nacional?.
Que el petit Yniold l’hagi cantat una soprano no es justifica de cap manera, sobretot perquè no crec que Olatz Saitua ho faci millor del que podria fer-ho una veu blanca, que és a qui correspon. No em va agradar gaire, tot i que ella es va esforçar en semblar allò que no és.
Fantàstic Kurt Gysen com a metge i pastor. Voleu dir que no hagués fet un meravellós Arkel, malgrat la seva joventut?
El cor, en una actuació anecdòtica i fora d’escena va acabar d’arrodonir una magnífica vetllada, gràcies sobretot a Debussy, Boder i Wilson, que amb un competent però millorable equip de cantants signen el millor espectacle de la temporada. I pensar que una mica més i ens quedem sense…
Aprofito per dir-vos que si hi ha algú interessat en una butaca de platea per diumenge vinent (dia 1 de juliol) a les 17:oo, al preu d’oferta de 90€ que m’ho faci saber.
Més informació d’aquestes representacions, a la pàgina web renovada (ja era hora) del Liceu.
IN FERNEM LAND 
Entenc que ahir els assistents eren tots voluntaris i no va haver-hi gaires desercions a l´entreacte. Va anar així?
M'agradaM'agrada
Doncs jo m’en vaig estar, perque… allò era infumable!!!
M'agradaM'agrada
¿Qué era lo infumable? Pelléas et Mélisande, la producción de Wilson, los cantantes, la orquesta, todo.
Espero que no te refieras a la ópera, lo demás es susceptible de ser calificado de infumable, a pesar del maravilloso trabajo realizado por Wilson para esta obra. No he visto la producción del Liceo y por lo tanto no puedo hablar, ahora bien , se intuye por tu respuesta que también lo era Pelléas et Mélisande y entonces prefiero no seguir.
Ni este es mi blog, ni tengo ningún derecho a suponer que sea así.
M'agradaM'agrada
Esperemos que no se refiera al Pelléas et Mélisande, aunque si así fuere, tampoco habría que rasgarse las vestiduras, sería lamentable y punto.
M'agradaM'agrada
Pues como digo, la ópera no me gustó mucho, y respeto mucho la gente que lo pudo disfrutar, pero yo no acabé de entrar en el mundo que crea Debussy 😦 y lo intenté pero…
M'agradaM'agrada
La riqueza de los idiomas nos permite utilizar palabras más acertadas para intentar reproducir la falta de conexión y sensibilidad hacía una música de indudable trascendencia creativa y conceptual. Infumable sería una de las peores opciones, sin duda es poco acertada.
M'agradaM'agrada
Pues me disculpo.
M'agradaM'agrada
Trist
M'agradaM'agrada
N’hi van haver Xavier, n’hi van haver…. 😥
M'agradaM'agrada
Yo deserté. Lo confieso. Malas compañías me tentaron en el entreacto y caí en pecado. Me fui a cenar al Átic. “El mejor espectáculo de la temporada” no logró despertar mi interés. Equipo vocal de tercera, libreto infumable y música incalificable. Cuando de una ópera, esto es teatro, música y canto, lo mejor es la producción ocurre aquello de apaga y vayámonos. Una cosa buena si que me ocurrió. Me salió barato. Una localidad de zona dos por diez euros. Una promoción para UB del GTL. Es de agradecer.
M'agradaM'agrada
Libreto infumable, música incalificable, ummmmmmmmmm tenemos percepciones muy diferentes
M'agradaM'agrada
pues yo estoy más de tu parte.
M'agradaM'agrada
A mi particularment aquesta òpera no m’agrada. Ahir vaig estar al Liceu, i t’asseguro que el públic no va disfrutar gens, la gent s’adormia!
Els cantants bastant justets, la bayo era quasi inaudible, el Pelléas semblava com has dit molt bé, un tenor curt d’aguts, el Naouri té bona veu, però s’el veia fatigat, i molt! I per acabar només em faltava el terrible Arkel de John Tomlison! Aquest homa no ha vist que fa el ridícul?
Em feia por el Kurt Gysen! (tenia cara d’extraterrestre jejejeje) però hagués fet un bon Arkel.
En fi, una molt gran decepció que per mi no es salva ni amb la brillant escena de robert Wilson, que per cert em va pillar imitant els moviments estàtics del pelléas amb un amic, pel radere de platea i va fer cara com dient… Que fas ignorant! Casi em moro del riure!!!
M'agradaM'agrada
Si no t’agrada aquesta òpera és impossible seguir parlant. No t’agrada i ja està, tal dia farà un any. Llàstima!
M'agradaM'agrada
Si, la veritat és que no em va acabar de fer el pes, no sempre pot agradar tot no? L’únic moment que em va agradar va ser el final del 4rt acte, pero per mala sort ningú va aplaudir 😦 jo hagués aplaudit!
M'agradaM'agrada
Función muy inferior para mi gusto que la disfrutada en Berlin con Rattle y su esposa. La puesta en escena es muy estética y la iluminación muy conseguida, pero, como suele suceder siempre con Robert Wilson, la casi carencia de movimientos me produjo monotonía y es una verdadera pena porque la música de Debussy es una maravilla, más sinfónica que operística. Las voces muy flojas. María Bayo tiene un timbre ingrato pero en el Liceu agrada, a mí no, sin embargo hay que aplaudirle la disciplina escénica de que hace gala. En mi opinión el mejor cantante de la velada fue Laurent Naouri. Olatz Saitua inadmisible y John Tomlison “lo que fue de la Dolores”.
Muy bien Michael Boder y la orquesta, aunque a gran distancia de lo oído en Berlín.
De todas formas considero que esta ópera hay que verla, por su importancia en la Historia del género y por ser un título de infrecuente programación.
M'agradaM'agrada
Ni podia arribar a pensar que del fossat sortís quelcom comparable a allò escoltat a la UDL amb la Staaatskapelle i Rattle, per tant les meves expectatives en aquest sentit ja eren molt modestes, ara bé, els cantants si que eren massa justets per un esdeveniment que pretenia recuperar els cinquanta anys d’oblit al GTL
M'agradaM'agrada
Ja m’ho temia!. M’ho pensava des que vaig veure el programa de la temporada 2011-2012. El repartiment no està a l’alçada.
Confesso la meva ignorància en aquesta obra. La meva primera “Pelléas et Mélisande ” va ser l’abril de l’any passat al Théâtre des Champs Élysées de París, en versió de concert amb l’Orchestre de Paris dirigida per Louis Langrée. El repartiment era : Natalie Dessay (malgrat tots els seus problemes), Simon Keenlyside, Laurent Naouri (en molt bon moment), Marie-Nicole Lemieux, Alain Vernhes, Khatuna Gadelia i Nahuel di Pierro.
La música em va agradar molt. Després he escoltat aquesta versió diverses vegades en retransmission radiofòniques i he vist el vídeo de la producció de Wilson que tu ens vas deixar, Joaquim. Cada vegada m’agrada més aquesta ópera.
Quan encara no havia passat el “desastre Marco” de febrer passat pensava no anar a aquesta funció per no perdre el bon gust que m’havia deixat la meva primera versió. Però vaig tornar a comprar l’entrada com a liceísta militant.
La crítica de Xavier Montsalvatge de la darrera versió al Liceu, de 1963, amb decorats de Jean Cocteau, tampoc deixava massa bé els cantants. Deu de ser el detí del Liceu amb aquesta òpera.
Sento no poder sentir Laurent Nauri en les mateixes condicions que l’any passat a París.
Tinc ganes de veure l’escenografia i direcció de Robert Wilson en el teatre i escoltar el bon treball de l’orquestra del Liceu dirigida pel mestre Michael Boder. Diumenge hi aniré.
M'agradaM'agrada
Ja ens diràs el que t’ha semblat. Jo crec que l’espectacle és magnífic i que les veus podrien ser millorss, però sota el meu punt de vista es mantenen en una correcció digne.
L’espectacle és fascinant.
M'agradaM'agrada
una autèntica delícia per tots els sentits. Amb alguna veu millor hauria estat perfecta. Si puc repetiré. Aprofitem que segur que no torna en 50 anys tal i com està el públic de receptiu..el d’ahir, educat i respectuós, això hauria de ser el normal.
M'agradaM'agrada
Al Liceu no crec que tinguem gaires oportunitats més 😥
M'agradaM'agrada
Jo vaig estar i vaig gaudir moltíssim.
Maria Bayo va estar IDEAL , la resta del repartiment també molt molt bé. l’espectacle escènic, fabulós d’altíssim nivell.
Ho repeteixo, Maria Bayo, va estar meravellosa; bé, reconec que m’agrada molt aquesta soprano, però és que ahir va tenir uns moments meravellosos, sublims.en fi, va agradar-me moltíssim la seva interpretació en tots els aspectes. Sensacional¡¡¡¡:-)
M'agradaM'agrada
Millor que ho gaudissis molt. ja veus que sembla que vam ser pocs.
M'agradaM'agrada
Pues yo estaba pensando en repetir, pero el reparto no me ha convencido… Y me ha faltando una sonoridad más envolvente, de esa que se puede tocar, que es lo que corresponde a Debussy. La música de ayer me resultó intangible y no acabó de engancharme, cuando en disco sí que lo hace. Cachis… Si repito, procuraré sentarme más cerca de la orquesta, a ver si hay más suerte y logro mascar alguna corcheas y semicorcheas.
La indumentaria del pastor terrible. Parecía Amenofis IV. El resto de la producción una maravilla.
M'agradaM'agrada
Si el pastor parecia más el Ramfis de Aida que un pastor! jejejeje
M'agradaM'agrada
Seguro que le sobro material de la Aida, pero tampoco es para demonizarlo 🙂
M'agradaM'agrada
Visto todo en conjunto, el gorro del pastor es perdonable. Los berridos de Arkel, no 🙂
M'agradaM'agrada
Constato una vegada més que aquesta òpera o agrada molt o es detesta. No és estrany. Sempre ha “patit” d’aquesta mena de radicalitat. Sóc dels que els hi agrada molt i només me la pot fer malbé una proposta musical i/o escènica decebedora. Per lo llegit crec que continuaré gaudint-la, si no amb l’entusiasme d’altres vegades si satisfactoriament. Aviam si és veritat.
M'agradaM'agrada
Hi ha molts motius per gaudir-la, i algun per arronsar el nas, però com que ens agrada i tenim poques oportunitats per gaudir-la en directa, estic segur que t’agradarà.
M'agradaM'agrada
Doncs vaig sortir ahir entusiasmat! Em va sonar molt bé l’orquestra amb aquesta difícil partitura, amb un gran mestre Boder, que va extreure-li la pulcritud i transparència necesaries. I l’escena francament esplendorosa, de les que dius…”…sabré veure en el futur un altre Pelléas?…” I és que és coherent, coherent amb la música, coherent amb el text, coherent amb la dramaturgia, i l’ambientació i joc de llums sencillament preciosos. Ni uns molt deficients Arkel i Yniold apaivaguen la meva satisfacció. Una obra d’art total!
M'agradaM'agrada
Gràcies pel comentari
M'agradaM'agrada
De res 🙂
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crònica Joaquim !
M'agradaM'agrada
Ja ho spas Nati, a disposar.
M'agradaM'agrada
Quan he llegit el post aquest matí he pensat que demà gaudiria de valent però a mida que vaig llegint els comentaris m’ha agafat la por…. ve ja veurem, espero que ens agradi i no m’agafi la soneta. em resulta molt atractiva a priori la posada en escena.
M'agradaM'agrada
No t’espantis abans d’hora… i si t’agafa la soneta, dorm tranquil·la, que ensurts orquestrals per despertar-te no n’hi han.
Ja ens ho diràs.
M'agradaM'agrada
dons no, no m’ha agafat la soneta, el que se m’ha fet una mica “plana” la primera part, la segona m’ha agradat força, en general m’ha agradat encara que jo tinc la sang mes calenta i tanta fredor de moviments …. aixó si, visualment molt bonica.
M'agradaM'agrada
Mai he tingut por de manifestar la meva opinió en aquest blog perquè en Joaquim sempre m’ho ha permès i així ha estat amb tothom.
La trobo una òpera original però a mi em sona a un constant recitatiu que em cansa. La partitura de l’orquestra és més interessant a parer meu i, potser un altra dia, li concediré l’atenció que es mereix.
El comentari de Carlos R. fa pensar que no accepta opinions diferents a la d’ell. Deu patir molt.
Salut, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Penso exactament el mateix que tu, Olympia!
M'agradaM'agrada
Opiniones las que quieras, pero ante la incapacidad de entender una obra de arte como es esta ópera, seguramente sería mejor reconocer nuestra limitación antes que zanjar la cuestión con un adjetivos francamente mejorables. Es eso.
Yo preferiría que la obra de Debussy provocara en los oyentes el mismo placer que me provoca a mi, os aseguro que sería muy feliz.
Opiniones siempre, descalificaciones ante obras como Pelléas et Mélisande, sería preferible que no se hicieran, se corre el riesgo de mostrar demasiadas lagunas.
M'agradaM'agrada
Estoy de acuerdo Carlos.
M'agradaM'agrada
S’ha de veure, no tan sols per aquesta producció. Si tens l’oportunitat de veure un DVD dels disponibles, és preferible a escoltar-la a casa.
Text i música formen una unitat, i el tractament de les veus, alhora que original pren tot el sentit amb una música com aquesta.
Però tots tenim les nostres limitacions, ja ho hem parlat altres vegades i no hi ha cap necessitat i obligació, de dir que t’agrada quan no és cert. Jo també tinc moltes obres mestres en el bagul de les pendents de ser acceptades i sempre penso que algun dia els hi haig de tornar a donar una oportunitat.
M'agradaM'agrada
Supongo iré a la función del dia 5, por lo que me reservo la opinión
Porqué sienta mal a algunos que pueda no gustar este Pelleas y Melisande ?
Los gustos y opiniones son libres y respetables. También es respetable y por supuesto discutible, que no todos disfrutaran con la A. Lecouvreur que a mi me encantó y hasta a ratos me emocionó -en cuanto al primer cast -.
M'agradaM'agrada
Claro, no todo puede gustar, como dicen “per gusts hi ha colors”!
Jo soy de los que se decepcionaron 😦
M'agradaM'agrada
Ha estat un fascinant post aquest, dedicat a una fascinant òpera. Fascinant no sols per la seva crónica sino per les seves entrades. I és que tot sovint el exercici d’escriure ens traeix a tots una mica. Les mostres d’entusiasme o de desaprovació han estat més radicals que de costum, sens dubte perque l’obra ho propicia, i totes les opinions, menys les que es fan amb evident provocació i grolleria (de les que aquest blog n’està normalment exent), són respectables i han de ser tingudes en compte. Faltaría més. Però si voldria dir que trobo encertada la molt feliç frase de Carlos R: “Yo preferiría que la obra de Debussy provocara en los oyentes el mismo placer que me provoca a mi, os aseguro que sería muy feliz.” Em sento plenament identificat amb ella, i amb aquest desig en absolut es menysprea altres opinions contaries.
Per acabar resaltar una “incidència” explicada en la crònica. I és que en un Liceu on ben segur hi havia públic poc freqüentador de la casa es va viure una de les representacions més silencioses que he viscut mai. Sorpresa impresionant! Ben segur que tant la música com l’escena van contribuir-hi. És com alló dels restaurants centreuropeus en els que l’únic que enlluerna el local és un espelma, qué tendeixes a parlar fluixet, fluixet, fluixet….ssssshhhh… I és que quan una obra no és de l’agrat de molt dels abonats que ahir van “passar” d’aquest Pelléas se sent un run-run rondinaire bastant, però que bastant molest.
M'agradaM'agrada
Jo penso que la majoria dels assistents a aquestes representacions, invitacions incloses, està format per un públic interessat i això vulguis o no, porta afegit un respecte que de ben segur amb els abonats no interessats, no s’hagués aconseguit.
M'agradaM'agrada
L’he vista el dia 29 i estic molt d’acord amb el Colbran, amb la diferència que jo no tinc la referència de Berlin que comenta.
La partitura és meravellosa, només escoltar-la val la pena, i l’orquestra va estar prou bé, felicitats als músics i al Sr. Boder.
Molts dels cantats no estaven a l’alçada: el millor, per descomptat, Laurent Naouri, que a més a més és un actor de primera; Bayo acceptable, Pélleas per sota de mediocre, Arkel en molts moments simplement malament i el nen irritant.
Finalment, la posta en escena, malgrat les bones crítiques que ha tingut i que veig que a molts us ha entusiasmat, la trobo avorrida, insulsa i jo la calificaria no de minimalista -que certament ho és- sinó de pedant, sobretot en moments en que el contacte físic entre els personatges és explícit al llibret. L’escena de la torre o l’escena de Golaud aixecant al nen per a espiar la mare sense aixecar-lo. però fent veure que l’aixecava és ridícula, Sembla que alguns directors d’escena no es llegeixen els llibrets que posen en escena, o senzillament volen brillar més que els autors i els reinterpreten de la forma més estravagant possible.
M'agradaM'agrada
Jo crec que en aquesta posada en escena hi ha molt més Pélleas et Mélisande del que t’ha semblat en a tu, però comprenc perfectament que no t’hagi agradat.
Per a mi és la producció de la temporada.
Gràcies per comentar i deixar-nos la teva opinió.
M'agradaM'agrada
Sopooooooor….
Prefiero mil veces Monteverdi…
M'agradaM'agrada
En aquest món tot es despatxa 🙂
M'agradaM'agrada
Un cop vista sencera (divendres anava acompanyat i vaig haver de plegar a la mitja part), el millor espectacle de la temporada.
Avui el comportament del públic lamentable. Per fugir hi ha la mitja part. A banda de la falta de respecte, fer-ho durant la representació pot descentrar molt als cantants, que han hagut de patir un degoteig continu de portes picant des de la quarta escena.
M'agradaM'agrada
Ahir per fi vaig poder veure el Pélleas, pagant, com un burro, sabedor que part del públic que mig-omplia el teatre hi havia anat convidat. Acabo la temporada de mala llet, indignat i enfadat un cop més amb la direcció del teatre per com s’han fet, es fan i, pel què sembla, seguirant fent-se les coses. En aquests moments m’arrepenteixo de no haver anulat l’abonament, però com no hi hagi canvis radicals al teatre, l’any vinent sí que perdran un abonat.
Però tornem al Pélleas. Abans que res, i sense qüestionar la seva importància històrica i el valor musical de les seves obres, he de reconèixer que Debussy és un compositor que a mi no m’interessa: la “mer” em sembla una ídem-da (amb tots els respectes), el preludi a la migdiada d’un faune m’adorm, etc. L’única obra que, fins ara, m’havia agradat (i molt) eren els tres nocturns per orquestra. Tot i això, vaig anar al Liceu amb l’emoció que per mi suposa sempre veure una obra desconeguda. I resulta que em va agradar molt! No negaré que se’m va fer una mica llarga, però en vaig sortir molt satisfet. La posada en escena és molt suggerent i certament adient per aquesta obra, però no se si es qüestió de talent o casualitat, a jutjar pel que he llegit sobre els elements recurrents en els treballs de Wilson. Sigui com sigui, aquí funciona, i el resultat és de gran bellesa. Els cantants els vaig trobar tots correctes, i el millor de tot l’orquestra.
Esperava més efusivitat cap al mestre Boder en la seva última actuació com a titular de l’orquestra (després de la seva cèlebre carta, haurem d’esperar molt per tornar-lo a veure dirigir al Liceu?), més encara amb la bona feina feta, però crec que em vaig quedar pràcticament sol amb els “bravos”. Una llàstima. Potser aquesta era una de les condicions de les entrades regalades…
Per cert, tornant a l’indignant tema de les invitacions: això no és nou, ja fa anys que passa en menor mesura. Conec una persona que disposava regularment d’una invitació de platea. Pel què em va dir, l’ajuntament disposa d’invitacions pels seus treballadors i com és natural molts d’ells no estan interessats en l’òpera i regalen les entrades. Evidentment Barcelona no és Viena, i potser no hi ha prou públic per omplir tantes funcions. Si cal, que en redueixin el nombre, o bé que abaixin els preus i així no caldrà que regalin entrades de platea per omplir-la.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: procsilas' universe » Blog Archive » pel et mel