Ewa Podles i Jessica Pratt a Ciro in Babilonia (ROF 2012)
Abans que Gioachino Rossini estrenés a Ferrara, el 14 de març de 1812, el Drama con cori Ciro in Babilonia, tan sols havia estrenat 5 de les 39 òperes que va escriure, sense comptar les versions franceses d’algunes ja escrites en italià. Per tant estem parlant d’una obra de joventut que ens pot mostrar ja algun dels grans trets genials del mestre de Pesaro, però en cap cas una òpera important. Té, això sí, detalls de interessant orquestració en els acompanyaments de les àries, ja que els recitatius van a càrrec d’un continuo de pianoforte i cello, i també trobem la gran herència de Mozart en alguns fragments, com la cadència de la primera gran ària d’Amira “Vorrei veder lo sposo”, o d’un cor del segon acte.
L’òpera està estructurada sobretot per un seguit d’àries, dos grans duos, un terzet i un gran quartet que conclou el primer acte, sempre lligats per uns recitatius que denoten encara la manca de desenvolupament dramàtic. És per tant una òpera de lluïment vocal que necessita de tres grans cantants que puguin aixecar el vol d’una òpera que de no ser així, difícilment es pot programar, sobretot si no es compta amb una contralt de veritat i un baritenor.
El ROF del 2012 l’ha programat per primera vegada i ha reunit un equip vocal important.
L’obra escrita per a una contralt, la va estrena Maria Marcolini, acompanyada per el tenor Eliodor Bianchi (Baldasarre) un baritenore en tota regla i per la soprano Elisabetta Manfredini que va fer front al rol d’Amira, la muller Ciro i presonera de Baldasarre, per el que ja no cal explicar gaire més l’argument, que en la seva estrena va ser titllat de digne d’un aficionat.
La vocalitat de la soprano Manfredini seria d’aquelles dubtoses, ja que tot i cantar els rols de Aldimira a Segismondo, que també va estrenar, l’Amenaide de Tancredi (el seu gran rol), Desdemona a Otello i Zenobia a Aureliano in Palmira, curiosament a Edoardo e Cristina, va fer els dos rols, sigui el de soprano com el de contralt.
A l’edicio del ROF d’enguany els rols han anat a càrrec de la gran Ewa Podles, en una demostració més de virtuosisme i estil rossinià, en una vocalitat tan difícil de trobar com és la de contralt. Si bé la gran cantant polaca ja no està en el seu gran esplendor, i això es nota en alguna inseguretat en el registre més agut, fa una veritable demostració, diria més, una autèntica exhibició de cant florit rossinià, amb temperament, musicalitat i força.
Al seu costat trobem el que està designat a agafar el testimoni dels baritenors rossinians, ara que ja semblava que ens havíem quedat orfes després de que Bruce Ford hagi deixat l’activitat canora. No anomeno a Kunde, ja per a mi no ho és, com he dit tantes vegades. Ara el tenor nord-americà Michael Spyers (gràcies al USA hem pogut conèixer com era aquesta corda, en aquest continuo relleu de veus i artistes excel·lents) reuneix les condicions tècniques, el color i l’estil adequat per donar-nos noves nits de glòria en una sèrie de rols que de no ser per aquests tenors amb greus i centre baritonal, no prenen la seva veritable dimensió.
Jessica Pratt, que va debutar l’any passat a Pesaro (Adelaide di Borgogna), també està destinada a ser una cantant important en el repertori belcantista durant els propers anys, ja que posseeix totes les característiques indispensables, agilitat, coloratures, extens registre, dicció clara, musicalitat, gust, veu bonica i varietat expressiva.
Tots tres fan un festival digne de ser gaudit.
De la resta del repartiment cal destacar al tenor Robert McPherson (Arbace) i a la soprano valenciana Carmen Romeu (Argene) que en la seva única i curiosa ària del “sorbetto” “Chi disprezza gl’infelice”, canta pràcticament sobre una única nota, ja que la melodia va a càrrec de l’orquestra. Això és degut a l’enginy de Rossini que degut a les greus mancances de la cantant Anna Savinelli, que la va estrenar, li va escriure una ària amb l’única nota que li sortia bé, no cal dir que Savinelli va obtenir un enorme èxit. Rossini sempre tan original i genial.
Al baix Mirco Palazzi (Zambri) li hem escoltat nits més afortunades i tampoc m’ha acabat de fer el pes el baix Raffaele Constantini en el rol de Daniello.
La presa de so de la gravació ens deixa una presència molt notòria i nítida de les veus, en detriment de l’orquestra que sempre s’escolta en un segon pla, però o bé per una mala planificació dels enginyers de so de la RAI o per que la normalment excel·lent Orquestra del Teatre Comunale de Bologna, sota la direcció de Will Crutchfield no van tenir el seu dia,
L’obra és una raresa, quasi per col·leccionistes, però el tercet protagonista bé mereix l’atenció de tots aquells que tinguin en el belcanto i sobretot en el repertori rossinià, especial predilecció. N’hi ha per sucar-hi pa.
CIRO IN BABILONIA
Dramma con cori di Francesco Aventi
Revisione sulle fonti coeve della Fondazione Rossini,
in collaborazione con Casa Ricordi, a cura di Daniele Carnini e Ilaria Narici
Musica: Gioachino Rossini
Direttore WILL CRUTCHFIELD
Regia DAVIDE LIVERMORE
Scene e Progetto luci NICOLAS BOVEY
Videodesign D-WOK
Costumi GIANLUCA FALASCHI
Baldassare MICHAEL SPYRES
Ciro EWA PODLES
Amira JESSICA PRATT
Argene CARMEN ROMEU
Zambri MIRCO PALAZZI
Arbace ROBERT MCPHERSON
Daniello RAFFAELE COSTANTINI
ORCHESTRA E CORO DEL TEATRO COMUNALE DI BOLOGNA
in collaborazione con la Fondazione Teatro Comunale di Bologna
Maestro del Coro LORENZO FRATINI
Escoltem la cavatina de Ciro (Ewa Podles) “Ahi! come il mio dolor” precedit del cor “Veh come pallido”.
Escoltem ara a Mychel Spyers en l’exhibició “baritenoril” de l’ària acompanyada pel cor “Qual crudel, qual trista sorte”, amb escales descendents de veritable risc i vertigen, resoltes amb quelcom més que suficiència.
I finalment a Jessica Pratt en la preciosa ària del segon acte, amb obligat de violí “Deh! per me non v’affliggete”. Rossini utilitza vàries vegades en aquesta òpera el obligat d’un instrument solista o varis, en l’acompanyament als cantants, en aquest cas Mayr a Medea in Corinto el va copiar un any després (1813)
Tan aviat tingui el vídeo (la RAI l’ha transmès) també us el deixaré.
Recordeu que la propera mitjanit publicaré la tercera pista del concurs del mes d’agost, en la que busquem una ciutat.
IN FERNEM LAND 
li va escriure una ària amb l’única nota que li sortia bé!!! I dient això, crack, com no fots el tall, si saps que els més idiotes sortirem com burros a buscar-lo???
M'agradaM'agrada
…això dic jo…sort que hi ha gent atenta al rebot… 🙂
M'agradaM'agrada
Que no us baixareu l’obra de Pesaro que us poso a disposició? 😥
M'agradaM'agrada
Estoy de acuerdo con Joaquim en la referencia a esta magnífica soprano lírico ligera y exquisita belcantista que es la australiana Pratt que debutará precisamente en teatros españoles, esta próxima temporada cantando Gilda en el Maestranza de Sevila.
Es una soprano que me encanta en todo lo que le he escuchado en audio o video ( aún no la he escuchado en teatro) y puede ser una fiel discípula de su compatriota Joan Sutherland a la que imita bastante en su estilo de canto y además con un plus : Jessicah Pratt, formada y residente en el norte de Italia, sí tiene una muy buena dicción italiana.
Ojalá y si la crisis lo permite, nos venga Pratt muy pronto por el Liceu
M'agradaM'agrada
La Pratt está fabulosa y la Podles en su línea, también, pero aquí el que está sorprendente es Spyers al que hay que vigilar. De la última vez que lo escuché en La donna del lago de la Scala, a ahora, ha mejorado, lo que quiere decir que nos espera un futuro esperanzador.
M'agradaM'agrada
¡l’ADSL no me dona a bast en tanta descarrega!!! me sembla que fondre els cables de la telefònica 🙂
M'agradaM'agrada
i esperat, que tan sols portem 13 dies d’agost 😆
M'agradaM'agrada
Google m’ha portat a la pàgina web de M Spyres i diu que ve al Liceu per el Hoffmann del febrer!!!. Però al llibret oficial diu que venen Grigolo i I Jordi(¿?). Ojalà sigui veritat, el V Grigolo, encara que no le sentit mai en directe, no m’ha agradat gaire.
M'agradaM'agrada
http://www.vittoriogrigolo.com/uk/events
No aparece Hoffmann.
M'agradaM'agrada
No sé si Spyers és el cantant ideal per Hoffmann, però el més important és que el contractin i després esperem que ho faci bé.
M'agradaM'agrada
Con un reparto como el presentado en Pesaro para “Ciro in Babilonia” era imposible fallar. Esta ópera no será una de las mejores
de Rossini, pero el primer acto es excelente. En el segundo acto, una vez superados un duo y un terceto no demasiado logrados, volvemos a tener una partitura interesantísima. A mí me ha gustado mucho, claro que sería raro que me desagradara un Rossini.
Sobresaliendo por encima de sus compañeros la increíble Ewa Podles más contralto que nunca, cuya voz no acusa los 60 años de edad -con 37 de carrera!-. Qué bobos han sido en Pesaro cuando no han contado con ella para los roles de contralto, hasta ahora!
Michael Myers nos devuelve la fabulosa tesitura de baritenor, a punto de desaparecer, y que dure! Traerlo al Liceu para un Hoffmann me parece una elección poco inteligente, teniendo en cuenta sus innatas cualidades de baritenor rossiniano.
Jessica Pratt gana con los años como el buen vino y en 2012 está brillante y segura, si bien yo creo que el rol que interpreta es para una soprano más tirando a spinto que a ligera. De todos modos está sensacional y no escatima ni un solo grave.
Vaya trío de ases!!! Pero no acaba aquí la cosa porque otro tenor norteamericano, Robert Mcpherson, se cuida de un rol secundario pero importante, con una voz interesante y cualidades rossinianas claramente a la vista (le vimos una importante intervención en Avignon, junto a Podles, Tamar y Blake, hace unos años en “La donna del lago”).
Los bajos no creo que tuvieran su mejor día pero no son nada despreciables, especialmente Mirco Palazzi al que he visto en vivo en mejores condiciones.
A destacar que en esta ocasión, ya sea por voluntad del director musical o por la dirección artística del Festival de Pesaro, se ha evitado acabar los números cantados en agudo o sobreagudo, tal como quería Rossini, a quien contínuamente se traiciona con ascensiones a notas altas al final de arias, duos, etc. que nunca escribió ni quiso que se hiciera. Por lo menos en esta ópera se ha respetado la voluntad de su creador.
Viva Rossini!!!
Fede
M'agradaM'agrada
Quise decir Michael Spyres. Perdón.
M'agradaM'agrada
VISCA!!!
M'agradaM'agrada
En aquesta casa, tant tu com Fede disfruteu i feu disfrutar amb Rossini!
M'agradaM'agrada
És que és un compositor molt singular, absolutament desconegut per la majoria, sobretot per tot el que fa a les seves òperes serioses, que amaguen tresors de vàlua extraordinària.
escoltant les orquestracions, i el tractament harmònic de les seves obres es descobreixen troballes que s’avancen molt i molt en el temps. Per suposat ni Bellini, ni Donizetti van aprofitar el camí orquestral obert per Rossini, malauradament.
M'agradaM'agrada
En lo de Donizetti estoy de acuerdo;referente a Bellini y a sus pocas composiciones operísticas puesto que falleció muy joven , no
M'agradaM'agrada
Estarás o no estarás de acuerdo, pero orquestalmente, que es lo que yo comento, ya me dirás cual es la aportación de Bellini. Melodías preciosas para la voz y una “inmensa” guitarra que acostumbra a doblarla o simplemente a marcar
Efectivamente Bellini murió muy joven y a pesar de la escasez de producción, dejo obras maestras, que en gran parte no ofrecían excesivos avances, más bien “copiaban” a Rossini en el tratamiento vocal.
Cualquier obertura rossiniana tiene más orquestación que todo el opus belliniano juntos.
Lo que hubiera sido Bellini de haber vivido hasta la vejez no lo sabremos nunca, pero lo dejado para la posteridad es lo que es y a eso me refiero.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim. L’havai vist anunciada i no m’esperava que ens la portaries. Ets magnífic. Fins i tot podem gaudir de les òperes poc conegudes gràcies a tu.
M'agradaM'agrada
Tractant-se d’un Rossini no podia faltar a IFL. Compositor imprescindible en aquesta casa
M'agradaM'agrada
L’extensió de la tesitura i la seva extraordinària musical fan de Michael Spyres un cantant molt singular(el seu so em recorda de forma puntual a Dalmau González).El podeu escoltar aquí en el duo d’Otello de Verdi al costat d’ Elizabeth Connell ja molt veterana i poc abans de morir que encara és digne d’oferir una veu ben lluminosa i no fer gens el ridícul.
M'agradaM'agrada
No crec que Otello de Verdi, sigui una òpera per Spyers, a no ser que vulgui acabar com Merritt. Tot i així en el duo. d’una lentitud exasperant, se’n surt prou bé, de fet és la part més lírica de tota l’òpera.
Elisabeth Connell va morir amb 65 anys el 18 de febrer d’enguany. En aquest vídeo en tenia 64, edat que les grans no acostumen a fer el ridícul, sobretot en un fragment com aquest, però té la veu d’una senyora de 64 .
El que serà interessant és si es confirma que Spyers substitueix al guaperes del Grigolo en el Hoffmann del Liceu. Els webs d’ambdós cantants són significatius encara que el del Liceu no en digui res. Veurem!
M'agradaM'agrada