Lohengrin 2 de setembre de 2012 Foto: IFL
Ahir diumenge va tenir lloc la segona i cabdal jornada wagneriana en aquest mini festival que les forces de Bayreuth ens presenten a Barcelona, amb el Lohengrin d’idèntic repartiment que el ofert en el festival i amb l’avantatja de no tenir rates enutjant en mig de l’escenari. Això que té un aspecte positiu en estalviar-nos enrabiades improductives davant de produccions tan críptiques com absurdes, també els té de negatius, ja que ens obliga a estar permanentment atents a la part musical i vocal en absència de qualsevol acció escènica, i quan el cast és tan mediocre com el d’aquest Lohengrin això és extremadament perillós.
Els que acostumem a seguir amb devoció, malgrat la mediocritat regnant a Bayreuth, les transmissions radiofòniques any rere any, ja coneixem el nivell d’aquest Lohengrin i encara us diria més, per ràdio és molt pitjor, per tant sorpreses ni una. Calia comprovar fins a quin punt la mediocritat podia millorar o si un miracle ens podia salvar dels crits de Susan Maclean.
A l’apunt d’ahir crec que ja vaig dir que Sebastian Weigle malgrat no fer-me el pes com a director wagnerià, el trobava més apropiat per dirigir Lohengrin que Der Fliegende Holländer. També cal dir que Lohengrin és una òpera molt més interessant en tots els aspectes, però les característiques de Weigle el fan més idoni a la progressió dramàtica de Lohengrin, tan farcida de grans moments melòdics i d’expansió lírica per esplaiar-se a plaer.
El mestre Weigle m’ha agradat més, però ha tingut que lluitar contra un imponderable, la mediocritat d’uns cantants que han fet perillar el segon acte. Tot i així la direcció m’ha semblat en el primer, magnífica, amb una progressió constant de la tensió i amb un bon control orquestral, tot i que propens com és als esclats sonors, hi ha hagut algun moment que el balanç de l’orquestra s’ha desequilibrat i el metall dominava massa el conjunt, tapant a tota la nodrida corda. Coneixedor de l’acústica del Liceu, hagués hagut de preveure que amb aquella col·locació i amb la potència (gloriosa) dels metalls, i sense la sordina natural del fossat de Bayreuth, això podria succeir. El mestre Weigle ha estat magnífic en els moments on no tenia que preocupar-se dels solistes i quan davant seu tan sols tenia el fabulós Cor i la impressionant Orquestra. Els nombrosos, brillants i efectistes fragments corals que nodreixen els tres actes han estat especialment memorables, tret d’una errada incomprensible en el cor inicial del tercer acte, a la famosa marxa nupcial, on una indecisió ha estat salvada in extremis per uns grans professionals. Tot i semblar un efecte buscat, no han pogut evitar la pífia, perfectament perdonable, però pífia, és a dir, encara que no ho sembli són humans.
Durant el segon acte Weigle no m’ha agradat tant, ha tingut alguna caiguda de tensió motivada per unes veus que no l’ajudaven gens i és clar, ell i l’orquestra no podien salvar la carència de intensitat en tota l’extens, dramàtic i fosc duo dels malvats (Ortrud i Telramund) i el immediatament posterior entre Ortrud i Elsa, ni tan sols la meravellosa frase orquestral que ens portarà al canvi d’escena m’ha fet trasbalsar com m’acostuma a passar, no ha estat fins el canvi a l’escena tercera quan Weigle ha agafat amb mà ferma el control absolut de la situació per salvar un segon acte perillosament avorrit, per transformar-lo en quelcom emocionant, gràcies al prodigiós Cor, i tot cal dir-ho a Klaus Florian Vogt, de qui parlaré més endavant.
El tercer acte tot i l’accident coral esmentat, hi ha el gran duo, ben resolt però coix, i tota l’escena final que ha culminat de manera magnifica gràcies a Vogt i a la teatralitat que Weigle, posant en perill l’audició de la resta de protagonistes, però a aquelles alçades el millor potser era tapar-los. Els crits finals, lamentables i previsibles, d’una Maclean desbordada per un rol que la sobrepassa, no han pogut embrutar un final quasi catàrtic.
Bravo per Weigle que ahir va haver de lluitar contra una obra molt més llarga, uns entreactes que refredaven la concentració assolida el primer dia, i un cast que no l’ajudava gens, però a favor tenia una obra on ell és capaç d’emocionar aprofitant quasi tots els grandiosos moments que Wagner li posa a disposició. Tot i així, Weigle sense ser Andris Nelsons, un director que tampoc situaria com referencial en els meus Lohengrin de capçalera, m’ha emocionat en molts moments, cosa que amb l’holandès d’abans d’ahir no em va passar.
Si en el cast de dissabte destacava tan sols a dos cantants, amb aquest Lohengrin em quedo amb tan sols un, Klaus Florian Vogt, altrament dit amb tota l’estima del món, l’escolanet. El tenor alemany canta de meravella i el seu Lohengrin és un prodigi. Al 2007 li vaig veure a la Scala i ja em va deixar meravellat, per cert dirigit per Gatti (quina diferència!). Ara Vogt projecta millor la veu, que s’ha fet més gran i corra per la sala sense cap dificultat. És un tenor de línea exquisida que matisa a plaer i ofereix una personalització asexuada del personatge, motivada per una veu blanca (d’aquí ve l’escolanet) i uns sons a vegades sense gaire timbre en el pas de la veu, que encara el fan més infantil. Què això succeeixi en un Lohengrin, personatge que entre en escena sobre una barcassa conduïda per un cigne que apareix entre la boires de l’Escalda, cobert amb una armadura d’argent, fins i tot ajuda. La veu “sobrenatural” de Vogt converteix el seu Lohengrin en un ser d’un altre món, al cap i a la fi quan ha de demostrar la seva virilitat (la nit de noces), la beneita Elsa va i li pregunta allò que sap que no pot preguntar, amb la qual cosa abans que li digui que es asexuat ella li ha estalviat el disgust. Em perdonareu la broma oi?,
A Vogt li hem d’elogiar tanta musicalitat, tan control i tanta bellesa vocal (l’altre per qui li trobi), tot i que jo m’estimo més un Lohengrin viril que sigui capaç de no fer-nos treure del cap la immensa pífia comesa per Elsa en privar-se d’un any de vida amb aquell tros d’home al costat.
El seu In Fernem Land és preciosista , amb una progressió molt homogènia de la veu des de l’angelical puresa de les frases inicials, fins a l’angelical revelació del nom i procedència, però que voleu que us digui, tanta angelical presència no m’excita i encara que no acostumo a comparar, us diré que tot i els característics sons engolats i els tan criticats canvis de color de “l’altre”, me l’estimo més, on vas a parar!.
Cada vegada que entrava en escena i cantava el personatge de Lohengrin, la representació, si és que a una versió de concert absolutament estàtica es pot dir representació, prenia una volada i categoria notable, aquí rau la importància de Klaus Florian Vogt, està a anys llum de distància de la resta. Un Lohengrin per recordar.
Annette Dasch per a mi és una incògnita. No comprenc com fa la carrera que fa. Canta amb certa distinció, és cert, però la matèria vocal és molt poc interessant i de poca entitat. Acostuma a atacar la zona aguda amb portaments i fixant durant unes micres la nota de pas, cosa que acaba fent avorrit el seu cant. Sembla que estigui permanentment absent i amb molt poca implicació dramàtica. Tot plegat no molesta, però tampoc emociona i si bé no fa res malament, res, tampoc fa res extraordinàriament bé, que és el que els mortals esperem de les Elsa que canten a Bayreuth, o més dit les que cantaven quan al turo verd el sovintejava el bo i millor del cant wagnerià. Sopranos per fer Elsa en tenim moltes, pel cap me’n venen vàries i totes per suposat millors que Dasch.
La parella maligna, si són bons, s’emporten l’èxit d’un bon Lohengrin, però no és el cas.
Susan Maclean va substituir la Kundry de l’anodina Fujimura i va semblar que havien descobert la mezzo de Bayreuth. Res més lluny de la veritat, però superar a Fujimura tampoc era un repte impossible. Les germanes Wagner, que seguint l’exemple del seu pare, són més aviat gasives i es volen estalviar el màxim en els honoraris dels cantants, malauradament per gastar-s’ho en produccions que neixen i moren al Festival, deuen creure que Maclean és la nova Mödl o la Varnay i com va succeir amb aquestes dues santes en els millors anys del millor Bayreuth, podria fer-se càrrec de Kundry i Ortrud el mateix any i així estalviar-se contractar a una cantant que dignifiques a la pèrfida, maligna i genial Ortrud.
El desastre és total. Si no és una bona Kundry, que no ho és, en canvi és una horrorosa Ortrud. Té un centre interessant, uns greus poc notoris i uns crits magnífics fins a l’escena final, que aleshores passen a ser directament horrorosos. Agut no en té. Tampoc és que sigui interessant dramàticament. Grans actrius amb veus precàries han fet Ortrud de manera antològica, però no és el cas de Maclean. De no haver cantant sota les aureoles bayreuthianes i si ho hagués fet en una representació de la temporada del Liceu, hagués rebut una sonora i merescuda esbroncada. El Telramund de Thomas J. Mayer no és malvat, ni malèfic, és poc audible en els moments més dramàtics quan l’orquestra demana decibels. Potser a Bayreuth se l’escolta amb més suficiència, però al Liceu no i Telramund, com l’Holandés han de impressionar amb una presència vocal tan fosca com aterridora. No és el cas. Uhde perdonal, no sap pas el que es fa.
Tampoc el Rei de Wilhem Schwinghammer m’ha semblat notable, primer perquè no és baix, potser ho serà, però ara és un baríton ideal per fer l’herald i després perquè no té presència sonora, que és el que ha de tenir un rei, al menys a l’òpera. Hem escoltat i vist al mateix Liceu uns Heinrich imponents.
I em queda l’herald, el rol que cantava magníficament Samuel Youn el nostre dissortat holandès abans que una creu gamada impertinent ens esvalotés l’aviram i ens jugués la mala passada de col·locar-nos a Ralf Lukas. Una presència vocal notable, però mare meva, m’hagués estimat menys presencia i més control. Insuficient a la zona aguda i molt vulgar. Més que un herald semblava un agutzil de poble, d’aquells que anunciaven trompeteta en mà, les noves d’última hora.
Es fa difícil amb un panorama vocal com aquest valorar com a memorable un Lohengrin, oi?. Doncs malgrat tot això, la meravellosa òpera de Wagner i el prodigi d’una Orquestra i un Cor de somni, dirigits per un motivadíssim Sebastian Weigle, han aconseguit que fos memorable, sobretot en acabar el primer acte, després la veritat de la vida ha anat imposant cada cosa al seu lloc, però Lohengrin té un tercer acte per sucar-hi pa, i sobretot un final, que amb un tenor exquisit vorejant la referència, encara que no exhibeixi molta virilitat vocal, acaba per trasbalsar-me.
Èxit generalitzat per a tots, per tant excessiu i diria que injust, ja que Vogt, Weigle i els cossos estables del Festival s’ho mereixen, però que la resta s’hagi aprofitat d’aquest miratge musical que estem vivint aquests dies a Barcelona, no està bé, és clar que tanmateix és el que succeeix al Festival quan escoltem aquells èxits després d’haver escoltat el que hem escoltat, i és que el Festival arrossega una mística particular que embolcallada amb la imponent orquestra i cor, ho tapa tot. D’aquesta rifa fa temps que viuen els, ara les, Wagner.
Dijous, per vosaltres divendres, Tristan und Isolde, mentrestant ja trobaré com amenitzar la setmana.
IN FERNEM LAND 
Dimecres, per vosaltres dijous, comento algo amb més cara i ulls. Bona setmana de retorn a tothom!
M'agradaM'agrada
A l’espera i neguitosos ens tens.
M'agradaM'agrada
No soc el més indicat per parlar de Wagner, però en general, el Lohengrin em va agradar força. L’orquestra i cors sensacionals, el Weigle no em va desagradar gens, el K.F.Vogt em va agradar molt, però prefereixo cent vegades el Lohengrin del Kaufmann. De la resta d’interprets, salvaria l’Annette Dasch que tot i tenir la veu petita per a un Liceu (potser a Bayreuth no es nota tant) trobo que canta molt bé. La McLean que m’havia passat desapercebuda, al final em va semblar espantosa. La resta, oblidables. Amb tot, m’ho vaig passar molt bé.
M'agradaM'agrada
Tan indicat com qualsevol altre, o potser més, precisament per no portar gaires clixés.
M'agradaM'agrada
Coincidència 99,9% (el 0.01% és per Dasch, que no tinc del tot clar si la salvo pel que dius o directament per lo rossa que és 🙂 )
M'agradaM'agrada
Has relatat la funció d’ahir tal i com jo tambè la vaig copsar. El primer acte va ser d’una màgia meravellosa, i va ser tanta que no vaig sentir cap necessitat d’escenificació. Amb aquella música tan sublim i tan imponentment servida, amb aquella entrada de Lohengrin i el seu cant tant etèri i ultraterrenal, aquell cor que trasvalsava, tot plegat feia innecesari veure cap cigne, tancaves els ulls i el veies. El grau de satisfacció en el primer acte era tal que tot apuntava a sortir de Liceu recordant una tarda-nit d’òpera per a recordar tota la vida. No va ser així. De sobte la màgia és va trencar, els peus tocaven el terra, i els llargs duos del començament del segon acte, amb un Telramud insuficient, una Ortud cridanera i una Elsa que va desafinar ostentosament (degut als portaments massa llargs que feia), aquets dos llargs duos, dic, que precisament han de tensionar tota l’acció dramàtica i que són l’eix central on gravita tota l’obra, l’únic que van lograr és tensionar-me a mi, per lo avorrits que van ser i per la baixa qualitat vocal en que van ser executats, tot provocant un acte segon tediós, llarg i feixuc. I ho va ser tant que hasta el tercer acte en va rebre les comsequències al començament, sortossament apaivagades per l’esplendorosa presència del Lohengrin fascinant de Klaus Florian Vogt. L’encís va fer acte de presència novament, tot i la clara voluntat de l’Ortrud de Susan Maclean de fer-lo desapareixer amb les seves cridaneres imprecacions finals, però ja no era la mateixa màgia aconseguida en el primer acte.
Orquestra i cor portentosos, molt bé Weigle. Però no s’entén la baixa qualitat en conjunt del repartiment vocal, i això, en òpera, fa que lo que podria ser una nit apoteósica no ho arribi a ser. Més d’un cantant ahir hagués patit força en saludar en una qualsevol de les funcions de temporada del Liceu.
Em fascinan molt les segones lectures dels llibrets d’òpera, tard o d’hora vull fer un extens treball, i per tant prenc nota de la teva hilarant i lluminosa explicació de les suors de Lohengrin a la nit de noces. Jo afegiria que el grau d’innocència del cavaller del sant graal és fins i tot superior a la del seu pare, donat que amb les seves tres peticions a Elsa del primer acte han fet imparable la formulació de les preguntes en el tercer. De calaix.
M'agradaM'agrada
Experiències i sensacions ben contradictòries ahir.
De l’eufòria a un cert tedi, per acabar de manera brillant. Bé està el que bé acaba, i si acaba molt bé, millor que millor.
M'agradaM'agrada
Aunque Klaus Florian Vogt es un tenor que me descoloca porque no acabo de aceptar la tipología de su tan especial voz, he de reconocer que ayer fue el único cantante destacable, tanto por afinación como por volumen. No me ha entusiasmado, pero ha sido la mejor interpretación que le he escuchado en vivo hasta el presente. Mejor verle en versión de concierto que en una representación escenificada porque como actor no es nada del otro jueves.
Sebastian Weigle estuvo ayer más destacable que en “Der fliegende Holländer” aunque no sé si el despiste del coro en la primera estrofa de la marcha nupcial fue por su causa.
Al igual que en la anterior ópera lo mejor de ayer fue la orquesta y el coro -pifia aparte- que con su calidad arrastraron al resto a un éxito yo diría que exagerado, pero quizás comprensible dadas las circunstancias de tenerlos en el Liceu, cuando se precisan unos 10 años de espera para poderlos ver en Bayreuth, siempre que seas fiel a la solicitud anual, año por año.
El teatro ofrecía un aspecto bastante triste en el primer acto con más espacios vacíos que en “Der fliegende Holländer”, hecho que quedó algo subsanado al ser ocupados, a partir del segundo acto, por público procedente de otras zonas. Eso sin tener en cuenta la cantidad de invitaciones que se han ido regalando…
Yo creo que -a pesar de no disponer de cantantes que verdaderamente sean dignos de interpretar Wagner- el público que aún no se ha decidido a asistir al Liceu a este “Festival” debiera hacerlo porque una orquesta y un coro de esta calidad sólo pueden ser vistos y oídos en Bayreuth y para ello hay que esperar 10 años, efectuar un desplazamiento -con todos sus gastos, incluídas las caras localidades- y ahoras los tenemos aquí. Aún quedan tres funciones y hay entradas disponibles sin problemas. Animaros que lo agradeceréis.
M'agradaM'agrada
Al Tristan, sense cor significatiu, caldrà que els solistes s’esmercin. penso que en aquest sentit serà la millor de les tres.
Esperem que Schneider s’inspiri i la Theorin repeteixi la Isolda berlinesa.
M'agradaM'agrada
Gracias por vuestras crónicas. Pasado mañana miércoles estaré por el Liceu, con el Lohengrin.
Tengo ganas de escuchar la evolución vocal de KFV, desde que lo escuché por vez primera como un ” mini” Walter de unos MAESTROS CANTORES en la Opera de Ginebra + su posterior paso por el Liceu (Die Totdt Stadt , Parsifal, etc…).
A la Dash, le tengo casi pánico ya que de lo escuhado me parece una mini soprano operística y sí más apropiada como cantante de lied.
Si puedo arreglarme un tema profesional, espero estar en el TRISTAN , del jueves
M'agradaM'agrada
Evolución, evolución, poca, un cierto ensanchamiento y una proyección notable, pero la voz es la misma de siempre, sin duda Lohengrin parece escrito para él.
M'agradaM'agrada
Totalmente de acuerdo, Joaquim, una magnífica velada gracias a Vogt que cantó un Lohengrin en estado de gracia, y gracias también a Weigle, la orquesta y el coro. Annette Dasch no me desagradó. En conjunto me lo pasé muy bien a pesar del resto del reparto, pero es que el sólo hecho de tener entre nosotros a los miembros de Bayreuth llenó el Liceu de magia…
M'agradaM'agrada
Llevan adosada la mística de la verde colina. Pensar que Bayreuth está en el escenario de nuestro querido Liceu, hace el resto. Por eso, ese entusiasmo cubre de excepcionalidad aquello que otras circunstancias sería motivo de protesta.
M'agradaM'agrada
Sí, sí: d’acord. Ja el preludi va ser de disc, i les parts de cor i orquestra. Personalment, Lohengrin no és “la meva òpera” wagneriana, i potser el que més m’agrada, fora de fragments diversos, és el segon acte: aquells dolents malèfics, l’Ortrud de veu fosca que t’esgarrifa, el contrast amb l’angelical Elsa, els canvis entre la foscor i la festa… Ahir, vaig estar a punt d’adormir-me al segon acte i, essent sincer, vaig fer més d’un cop de cap. Em recordava d’una senyora de tan poca anomenada com Danica Mastilovic que estava anys llum per sobre d’aquesta Ortrud d’ahir, de Telramunds amb una veu una mica imposant, que només amb “una mica”, ja eren molt més que el d’ahir… Ai! Certament, el repartiment era mediocre, mediocre, mediocre… I el Vogt, sorprenent; sembla mentida que una veu d’un color tan “fràgil” es pugui sentir tan bé, com si no li costés, amb tota la maquinària de cor i orquestra fora del fossat… Descol·loca, certament, és estranya, però no queda gens malament.
Llàstima, això sí, que notem tant la diferència d’aquestes masses estables amb les nostres. D’aquí l’èxit, és clar… No acabo d’entendre gaire que hi faltés tanta gent: segur que L’holandès del Palau d’aquesta temporada estarà ple, encara que també és cert que els preus no seran tan alts.
M'agradaM'agrada
Si ens centrem amb els cantants l’aportació és misèrrima, però ells saben amb que es juguen els “quartos” i guanyen sempre.
Aquests cantants en una representació amb el Cor i l’Orquestra del Liceu sortirien escaldats, Vogt a banda, és clar.
ja li agradaria a Maclean tenir la meitat del que tenia Mastilovic. la Maclean potser és l’Ortrud més dolenta que he vist jo al Liceu des de 1975.
M'agradaM'agrada
Gairebé d’acord amb l’opinió que expreses. Era la meva primera experiència en viu amb l’orquestra i el cor de Bayreuth i l’estat de xoc encara em dura. Acostumat a les fanfàrries d’aquestes latituds això és el cel. M’agrada el perfil que Vogt dona al personatge de Lohengrin, doncs l’allunya del literalisme del guerrer per encarnar-lo en el que realment és, un enviat de Déu salvador, un àngel…
M'agradaM'agrada
Me’n alegro Domènec.
M’agradaria saber el que ens diferencia amb aquest gairebé.
M’interessen molt les opinions diverses a la meva.
Gràcies
M'agradaM'agrada
Nosaltres som uns afeccionats a l’opera encara que ja portem més de 20 any amb aquesta passió. Entrar en les operes de Wagner ens ha costat, però ja portem un parell d’anys que no ens perdem ni una.
Ens dona satisfacció que, sense entendre, arribem a les mateixes conclusions, el primer acte sublim, sobre tot l’arribada de Lohengrin, amb la veu tan especial però tan adecuada al personatge i els cors, el segon una mica avorrit, el tercer fantàstic ( només ens van espantar els crits de l’Ortrud ). Klaus Florian Vogt, el millor juntament amb els cors i l’orquestra i el mestre Weigle.
Des.de el dissabte a la nit estem al cel i no volem baixar, sort que el dijous continua…
M'agradaM'agrada
Això passa amb Wagner i amb gairebé ningú més.
Després de la contundència musical d’aquests dos dies sóc incapaç d’escoltar un altre cosa. Em passarà, per sort, però és així de visceral. La grandesa de Wagner ho aclapara tot.
M'agradaM'agrada
La verdad es que, a pesar de los peros del reparto, me muero de envidia, y es que una de las cosas buenas que tiene Wagner es que si la orquesta y el coro están bien más del 50% está ganado y eso con otros no pasa, estoy seguro de que de estar en el teatro hubiera salido encantado.
M'agradaM'agrada
Más que encantado, seguro, pero los cantantes tienen una importancia esencial, como también la tiene la parte escénica, en estos conciertos absolutamente olvidada (¿Que costaba una cierta distribución escénica y un movimiento sencillo pero que ayudase a meterlos y a meternos en situación?), por eso ante tanta excelencia hubiera deseado más que nunca unos cantantes que la dignificasen.
M'agradaM'agrada
No lo voy a negar, me muero de envidia, tanto que intentaré por todos los medios estar en Barcelona el miércoles y el jueves.
Tus crónicas me apasionan, y a pesar de los peros desprenden un entusiasmo contagioso. Lo dicho, si puedo estoy esta semana en Barcelona
M'agradaM'agrada
Ojalá lo puedas organizar para asistir a estos eventos, estoy seguro que los disfrutaras muchísimo.
M'agradaM'agrada
El jueves peligra, pero el miércoles iré seguro.
M'agradaM'agrada
y me olvidaba, que nunca falte el sentido del humor.
M'agradaM'agrada
Jo em reservo pel Tristan, que crec que serà el millor dia de tots, pero això ja ho veurem… A veure com canta la Theorin en directe, perque segons el post que vas penjar aquest març parlant de la seva Isolda a Berlín pinta molt bé! Però va i ens fan la retransmissió desde Bayreuth i la cosa no era del tot… que uns quants crits si que vam sentir
M'agradaM'agrada
En el cas que et poguessis apropar al Liceu dimarts o dimecres, no ho deixis de fer, escoltar el cor en tot el seu esplendor, és una experiència inoblidable. Fes-me cas, no te’n penediràs. A Tristan und Isolde és una pura anècdota i les senyores no canten, i creu-me, són àngels
M'agradaM'agrada
Si, ja ho se que no hi canten, però es que no m’ho puc permetre 😦 Si t’inviten… doncs pensa amb mi jejeje
M'agradaM'agrada
Una pregunta. Quan ha tingut i sobre tot quan tornarem a tenir un director titular del liceu convidat pel festival d bayruth. No ho dic per tu joaquim pero em sorpren l’elogi ences d’alguns critics envers a weigle quan ningu d’ells va plorar la seva marxa, inevitable per altra banda i sobre tot cap d’ells va elogiar mai prou les aptituts i la feina aportada. Jo encara penso q el liceu hauria de ser un teatre amb prou força q fes a un mestre com weigle preferirlo a altres ofertes. Digueu-me ilus o somiador…
M'agradaM'agrada
El poder de la Deutsche Grammophon és molt gran. Prou bé saps com funcionen els agents i les agències.
El mestre Weigle, sempre sota el meu criteri, no excel•leix com molts pretenen. Òbviament l’orquestra sona fabulosa, però també sonarà fabulosa amb Peter Schneider i tots estem d’acord que no és el millor director per dirigir a Bayreuth. Estem davant del mateix cas, han vingut kapelmeister, que ja està bé, però no els millors.
Particularment jo crec que el mestre Boder dirigeix millor Wagner que no pas Weigle.
L’any vinent, que el mestre Jordan no repeteix amb Parsifal, seria una oportunitat per Weigle, però el festival no el contracta, i jo crec que fa bé. Potser tornarà a dirigir de manera oficial dintre d’uns anys, però ara no crec que tingui l’excel•lència que ha de tenir, cosa que no vol dir que els que dirigeixen allà la tinguin, que consti.
L’experiència de Weigle amb Meistersinger no va ser tan satisfactòria.
M'agradaM'agrada
2ª jornada d’extasi wagnerià coronat per un altre deliri colectiu per part del públic..Weigle inspiradíssimi assolint un altre exitàç,Klaus Florian Vogt malgrat els teus dubtes sobre la seva pubertad ha estat extraordinari i aconsegueix amb la seva veu donar una espiritualitat i una màgia especial molt adient pel personatge.També m’ha agradat molt Thomas J. Mayer com Telramund jo he trovat que hi posava molta intenció que la meva oída ha captat en tot moment.Molt musical la Elsa d’Annette Dasch pero escassa d’expressió.Susan MacLean m’ha agradat inicialment lluint una veu carnosa en el registre greu pero caram quan ha de pujar l ’emissió es ressenteix i es torna molt desgradable,l’element més fluix de les dues primeres operes.Malgrat aquestes pegues prefereixo aquesta fórmula que no pas l’orquestra del Liceu amb Harteros-Kaufmann.
M'agradaM'agrada
Comprenc que l’excepcionalitat del cor i l’orquestra et faci dir una cosa que estic convençut que en el fons no creus.
L’orquestra i el Cor del Festival de Bayreuth són excepcionals, per tant pretendre que un teatre disposi d’aquesta categoria és pràcticament una utopia. A Alemanya, ho saps bé, hi ha un gran nivell en la majoria de teatres, però no és aquest.
Nosaltres, i t’incloc, però si vols sortir del grup ja ho diràs tu mateix, estem educats més en la cultura dels cantants i per tant el Liceu, com altres teatres, també ho deia el director de la ROH ja que allà també passa el mateix, basem les programacions al voltant dels grans divos.
Això no vol dir que renunciem a tenir un cor i una orquestra d’excepció, però no és el cas. Ara tampoc voldria condemnar als nostres cossos estables, ja que tal i com s’escolta de manera injusta aquests dies, sembla que tinguem la banda del poble i això no és just, ni cert. Qui aguanta una comparació amb Bayreuth? Al Liceu cal fer molta feina, però també invertir molts diners i tenim el que tenim. Ja veus com ha acabat a Les Arts, ho volien tot i els números no quadren.
Estaries disposat a sacrificar part de pressupost del teatre destinat als grans cantants per invertir-ho en el Cor i l’Orquestra?, Vogt no el conto ja que és un primera figura, però un altre tenor de segona + Dasch (aquesta si que és de segona), en lloc de Harteros+Kaufmann, a canvi de (Bayreuth no val) d’una orquestra i cor molt millors?
Jo si he d’escollir Haretros+ Kaufmann
M'agradaM'agrada
Mentre llegia el teu magnífic article m’han invadit diverses sensacions. Això mal·lament, això bé, això psa psa, això magnífic, això terrible. Ha estat emocionant. Gràcies Joaquim!
Del que estic més contenta és:
a/ De no entendre de Wagner tant com tu, lladre. Al menys no li veuré els defectes.
b/ De que K.F. Vogt sigui el primer de l’Escolania i ja estigui en condicions de cantar el “Llibre vermell de Montserrat”.
c/ De que després de tants pros i contres resulti que la funció és memorable.
Allà seré el proper dimecres dia 5 segura de que serà un exitàs.
Salut, copain!
M'agradaM'agrada
Hola Olympia, ben tornada!
Et quedaràs clavada a la butaca, ja ens ho explicaràs.
L’escolanet canta el “Virolai” de meravella
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, veig que no estem d’acord amb la prestació del Telramund que a mi sí que em va agradar. Crec que és possible que la distància entre els cantants i el públic més endarrerit hi tinguin alguna cosa a veure, … no ho sé. Jo, des de la quarta fila de platea, el vaig sentir perfectament en totes les seves intervencions amb una veu sobrada i una intenció dramàtica suficient. Fins i tot la cara la tenia de “mala llet”. Segur que no és el millor Telramund del mon però, repeteixo, a mi em va agradar. Totalment d’acord amb l’excel·lent prestació del tenor Vogt
Ens veurem pel Tristany,
Josep Rumbau
M'agradaM'agrada
No vale que la voz de un cantante sólo llegue a determinadas filas y no a todo el teatro. Falk Struckmann, por poner un ejemplo, hubiera estado muchísimo mejor como Telramund, pero no pertenecía al reparto de este “Lohengrin”. Aunque Riccarda Merbeth tampoco procedía del reparto original del “Holländer” de este año y ha venido con la “troupe”.
Y volviendo al volumen vocal, al “escolanet” Vogt se le oía perfectamente en cualquier zona del Liceu y sobrado, con su voz angelical y todo.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Josep. La immensa majoria de vegades que assisteixo al Liceu, ho haig assegut a quart pis. Per a mi l’acústica és molt millor que a fila 4 de platea, però això és una qüestió de gust auditiu, i no discutirem sobre això. però quan parlo dels cantants sempre acostuma a ser sobre la percepció que jo tinc des de el quart pis. A igualtat de condicions, si haig de comparar entre el senyor Mayer y el Sr. Vogt, a un no el vaig sentir gaire bé i a l’altre sempre. Amb Dasch i Maclean, succeeix el mateix. A Dasch m’hagués agradat escoltar-la més ( o potser no) i a Macleaan molt menys.
Potser a fila 4 s’aprecien coses que a mi se’m escapen, no ho dubto, però ja et dic jo que al Sr. Mayer la intenció diabòlica del Telramund no li sobrepassa la meitat de la sala del Liceu. Aquest era sens dubte un dels handicaps d’aquest Bayreuth extramurs, sense l’ajuda d’una acústica miraculosa, i una orquestra soterrada. Aquí dalt de l’escenari i amb el Sr. Weigle volen demostrar que ell també pot fer sonar l’orquestra com Thielemann, al menys des de el meu seient, les veus, tret de Vogt eren quelcom secundari. Greu problema, sota el meu criteri.
Gràcies per comentar, feia molt temps que no ho feies.
M'agradaM'agrada
Voy pasado mañana, mañana no puedo, pero me han cedido una entrada para el Lohengrin que aprovecharé.
M'agradaM'agrada
Ahora me acabo de dar cuenta que no me han regalado una entrada para Tristan y que no veo el Lohengrin
M'agradaM'agrada
“Tristan und Isolde” se interpreta pasado mañana día 6.
M'agradaM'agrada
Perdonad, tuve un lapsus, creía que era para el Lohengrin y es para la función de mañana del Tristan e Isolda.
M'agradaM'agrada
No sé si puedes ir, si verás lo que no quieres, o quieres ver lo que no puedes. Vaya follón!
M'agradaM'agrada
Com veieu la funció del Tristan? Creieu que estarà bé? O que no acabará de cuallar?
M'agradaM'agrada
No veiem, escoltem :-), conyes a part si han quallat les altres dues, per què no ha de quallar el Tristan?, de les tres és la que té el repartiment més sòlid i consolidat.No avancem tant, Carpe Diem!
M'agradaM'agrada
A veure si és veritat! 🙂 Però és que he estat llegint crítiques sobre la Theorin (que a veure, la Isolda si és bona, ha de ser la reina de la nit) i diuen que és bastant cridanera! Esperem que en directe no es noti… és que jo em decepciono quan escolto el seu liebestod d’aquest any 😦 li posa molta bona fe, però sona malament, i en el clímax del libestod, no sap trobar aquella cosa que et puja per la panxa, ens entenem oi? Vull dir que aquella nota del liebestod que ens ha de posar els pels de punta de lo bonic que és, no acaba de ser lo que jo escolto d’altres cantants 😦
Pero que tinc unes ganes!!!!!!! 😀
M'agradaM'agrada
Vull dir aquesta nota, min. 4:48 (us he posat a la Flagstad que segur que ens agradarà a tots)
M'agradaM'agrada
Mira, no et vull dir res, però jo vaig anar a Berlín per veure la Meier, va cancel·lar i va cantar Theorin. Aquella representació, avui per avui, “és el Tristan und Isolde de la meva vida” i també gràcies a ella i al seu liebestod, és clar que dirigia Barenboim….
M'agradaM'agrada
Si, totalment diferent que Schneider! Schneider té un problema, a part de que no té la genialitat que té Barenboim, fa un tristan und Isolde a 160/hora! és molt més ràpid, i perd tota aquella màgia i genialitat que conté la partitura… que hi farem! No és Barenboim… 😦 A mi també m’agrada molt la versió que en fa el Mehta!
M'agradaM'agrada
Si, si quan vaig llegir la teva crònica, em vaig tornar boig! Estava entusiasmat!!! però és que escolto a aquesta dona per la ràdio, i no em diu res 😦 a lo millor si que és veritat que els microfans no li fan justícia…
M'agradaM'agrada
Doncs vas tenir sort de que et cancel·lés la Meier, tot i que ja no està en el seu millor moment, si fos ella la que cantarà demà passat, no li diria que no! vaja que estaria feliç! Ojalá no em faci falta pensar amb ella, com et va passar a tu escoltant a la Theorin! 😀
M'agradaM'agrada
Be repeteixo el que vaig dir per 2º vegada .Prefereixo molt més en aquest repertori Vogt,Dasch amb l’orquestra i cors de Bayreuth que no pas Harteros-Kaufmann amb els nostres cossos estables.Ara be si em parles de repertori italià la cosa canvia .Prefereixo la Lucia amb Damrau ,Mosuc o Gruberova que no pas la de Cantarero o Piscitelli encara que la dirigeixi Simon Rattle amb la Statskapelle de Dresde.Si has parlat amb força gent present a la sala veurás que el públic(estava bastant rebotat)i no repartia elogis precisament de” l’anima del Liceu” malgrat lo poc correcta que poguir resultar desde el punt de vista polític(en vaig sentir de molt grosses ).Si la ocasió ens ha donat la possibilitat de sentir PER FI WAGNER a nivell de disc( dels bons) no seré pas jo qui surti a parlar en defensa de les nostre forces locals o del Tristan de Bertrand de Billy perque tu miris com tu miris NO HI HA COLOR. (Aixó és el que jo sento ,no el que simulo sentir).Espero seguir gaudin demà amb l’única(fins el present) ocasió possible a Barcelona de sentir un Tristan proper als meus referents.
M'agradaM'agrada
Ets cruel i injust, no tinc altre manera de dir-ho. Mai hagués pensat que podries comparar el concert de l’Ànima del Liceu, amb les circumstàncies que es va fer, amb l’orquestra i el cor de Bayreuth.
Em sembla tan fora de lloc i em sap tan greu, que aquí acabo la rèplica.
M'agradaM'agrada
T’has passat dos pobles o tres, dandini.
M'agradaM'agrada
No vull ser cruel pero seria molt injust si no digués que a mí i a gairebe tots els liceistes amb que vaig parlar coincidiem en que és aixó el que esperem del repertori wagnerià.El meu comentari no és ni laboral ni patronal simplement la constatació d’un nivell artístic.
M'agradaM'agrada
Si estas voces son las que esperas para un repertorio wagneriano es que no tienes ni idea, amigo Dandini. Ahora si te refieres al coro y orquesta procedentes del Festival de Bayreuth estamos totalmente de acuerdo.
Bertrand de Billy realizó una estupenda labor con la orquesta y el coro del Liceu tanto en el “Ring” completo como en “Tristan und Isolde”. Ahí estás las grabaciones en DVD para demostrarlo. Y además el Sr. de Billy es actualmente uno de los directores musicales más solicitados en los teatros de ópera, como tu muy bien debes saber, por no citar la notable cantidad de grabaciones tanto en audio como en DVD que lleva realizadas. No comprendo ese ánimo de menosprecio hacia un gran profesional para ensalzar a otro.
M'agradaM'agrada
He quedat una mica estupefacte en llegir algunas entrades que en escoltar lo millor de lo millor en orquestra i cor en Wagner (que no en veus) establexen comparacions amb altres orquestres i cors locals. No cal dir qui se’n porta la part negativa de la comparació. No diria res si no detectes certa critica molt poc constructiva.
Ahir vaig escoltar per segona vegada al Lohengrin, i abans d’ahir tambè l’Holandés. Per descomptat, absurd repetir-ho, orquestra i cors meravellosos. Però ben segur alguns cantats han estat protegits, a l’hora de les salutacions, per l’inestimable ombra fresca d’aquest fabulós conjunt de Bayreuth. Enric I, l’Ocellaire, es deu remoure a la tomba si en algún moment ha escoltat al seu indigne representant, i li buscaria un altre feina a l’herald. Aquets dies són memorables al Liceu per ser l’Orquestra i Cor qui són i com son, però podrien haver-ho estat més, encara molt més, d’haver-se dispossat de grans veus. O no?
Vull dir, què tambè, si volem, si hem de ser lo més raonables possible, podem perfectament trobar mancances en les funcions d’aquets dies. Com trobem mancances, tambè, més greus encara, a les nostres orquestres de casa. Però no em val despotricar d’elles comparant-les amb conjunts que pertanyen a àmbits històrics i culturals que no tenen res a veure amb els nostres. No s’hi val. Hem de saber el que tenim, i per què ho tenim, i a partir d’aqui punxar intentant fer-les millors, i disfrutar d’elles quan han tingut una bona actuació. He sortit sense tocar de peus a terra de molts teatres i auditoris arreu. Tambè del Palau/Auditori amb l’OBC, i tambè en funcions de temporada del Liceu.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord, especialment amb el què dius a l’últim paràgraf.
L’orquestra de Bayreuth, tocant Wagner, és senzillament única, fins i tot les grans orquestres com la Berliner, o la Royal Concertgebouw perdrien en una comparació. Són músics excel·lents que, enlloc de fer vacances dediquen l’estiu a tocar el repertori que més els agrada, es pot aconseguir més motivació?
L’orquestra del Liceu, igual que l’OBC, no està al nivell de les grans orquestres europees, ho sabem tots i potser no cal insistir-hi tant. Al final resulta que anem als concerts acomplexats, i quan sentim quelcom fora del corrent, com aquests dies al Liceu, reaccionem com si aquí només tinguessim orquestres de festa major, que no és pas veritat.
I per cert, a Barcelona hem gaudit de concerts memorables amb grans orquestres (Baviera, Concertgebouw, Marinsky,…), i directors genials (Gatti, Gergiev o Fischer), i mai la reacció del públic ha sigut remotament semblant al fervor viscut aquests dies al Liceu. Cert que l’òpera, i per molts de nosaltres Wagner en especial, desperta reaccións més viscerals que la música simfònica, però crec que tots plegats ens hem deixat endur una mica per tot el què significa Bayreuth i el seu festival.
Està bé que siguem crítics amb les nostres orquestres, però també hem de ser capaços de valorar-les justament i disfrutar-les.
M'agradaM'agrada
I permeteu-me afegir que comparar, quan els elements no són comparables, denota mala baba.
M'agradaM'agrada
Josep Olive crec que tens raó amb moltes de les coses que dius pero la passió amb que visc el món de l’Opera em porta sovint a valorar i comparar tant si parlem de sopranos ,baixos,contratenors,orquestres,produccions,etc igual a Barcelona que a Lyon,Berlin, New York,Ginebra…..Ho intento fer sempre amb educació( si algú s’ha ofès li demano perdó) sinceritat i sobre tot sense cap mena de censura( que per aixó ja tenim la prensa oficial). Amic Colbran és possible que algú “tingui idea” i no coincideixi amb la teva opinió.Fins al vespre i a disfrutar de valent del moment que em sembla que aquesta colla de Bayreuth trigaran anys a tornar….
M'agradaM'agrada
D’acord dandini, cap problema…i més d’acord encara en que potser avui pot ser una tarda-nit gloriosa si les veus estan bé…el duo del segon acte…el “liebestod” d’Isolde…buf…cal estar concentrats perquè no crec que facin cap bis! 🙂
M'agradaM'agrada
Definitivamente éstos juegan en otra división. Creía que no podía disfrutar más de lo disfrutado en estos años en el Liceu pero me equivocaba. Ayer toque el cielo!!!!
Que ustedes lo disfruten esta tarde!
M'agradaM'agrada
No tenia intenció d’anar a Barcelona a veure cap de les funcions de Bayreuth, el cap de setmana el tenia enredat i entre setmana m’és complicat de venir a Barcelona, a part que trobava que les entrades eren caríssimes, però després de llegir el teu comentari sobre l’Holandès no m’ho vaig pensar i vaig comprar una entrada pel Lohengrin d’ahir i no me’n penedeixo gens. Escoltar aquella orquestra i aquell cor és com tocar el cel. Quin primer acte! Vaig sortir del teatre levitant!
El que em sap molt greu és la poca difusió que n’ha fet el GTL, crec que uns actes d’aquesta rellevància mereixien molta més publicitat.
M'agradaM'agrada