Tristan und Isolde al Gran Teatre del Liceu 6 de setembre de 2012- Final acte 3er.
Festival de Bayreuth. Foto IFL
Ahir dijous i amb la tristesa que et deixa una cosa excepcional quan acaba, va tenir lloc la darrera de les actuacions del Festival de Bayreuth al Liceu, amb l’única interpretació de l’òpera Tristan und Isolde, sota la direcció de Peter Schneider i en principi el mateix repartiment que a Bayreuth, però amb el venturós canvi d’última hora del Rei Marke, ja que el previst Robert Holl ha donat pas a Franz-Josef Selig i estic segur que hem sortit guanyant.
De les tres òperes que el Festival ha portat a Barcelona, sense cap mena de dubte la més difícil i per diversos motius és Tristan und Isolde. Segurament no hi haurà gaires discussions en qualificar-la d’obra mestra absoluta, cosa que no podem dir de les altres dues, i fins i tot hi haurà qui la qualificarà com la millor o la predilecta de tot el opus wagnerià, entre ells jo mateix.
Tristan un Isolde necessita vàries coses per assolir l’èxit. Tractant-se del Festival de Bayreuth el llistó és alt, per tant jo exigeixo el màxim tot i sabent que d’entrada no obtindré allò que seria desitjable, però amb una orquestra com la del Festival és obvi que a priori tenim molt de guanyat. Aquí malauradament el Cor té una intervenció esporàdica i tan sols de la secció masculina, i per tant encara que ho facin molt bé la seva participació esdevé quasi anecdòtica. Amb una orquestra única i un equip de cantants idonis, sobre el paper el més adequat de les tres òperes programades, calia un director que fos capaç de crear, de dir alguna cosa més que una lectura, ja que Tristan und Isolde ho necessita, ho reclama. Aquí no n’hi ha prou amb un bon concertador que equilibri i controli, aquí cal un artista que sàpiga emocionar amb una de les partitures més excelses que s’hagin escrit mai i com ja sabia i intuia, Peter Schneider no m’ho ha donat.
El mestre Schneider va debutar l’any 1981 substituint al mestre Denis Russell-Davis a la producció de Der Fliegende Holländer dirigida per Harry Kupfer, posteriorment es va fer càrrec de la Tetralogia que Sir George Solti va abandonar després del fracàs del primer any (1983), sembla ser que la família Wagner li està eternament agraïda i per això i després del fracàs del mestre Eiji Oue en l’estrena de la producció d’aquest Tristan und Isolde, que aquest any finalitza, ell ha sigut l’encarregat de dirigir-la. Elecció sota el meu punt errònia, tractant-se de Bayreuth, on hom espera veure i escoltar unes òperes a un nivell superior al que ens puguin oferir en qualsevol altre teatre, però que a l’hora de la veritat no és així. El mestre Schneider pot oferir a nivells tan elevats, correcció, però poca cosa més.
Després de 12 edicions amb la direcció de Daniel Baremboim i la posterior de Eiji Oue, Peter Schneider ha dirigit les cinc darreres (2006, 2008, 2009, 2011 i 2012) i escoltant-les per ràdio i veient el DVD que van editar de l’edició de 2009 la sensació que sempre m’ha quedat és la d’un avorriment i malbaratament de les possibilitats que Bayreuth ofereix, exasperants. Al Liceu creia que canviaria d’opinió, però ans el contrari, el desencís ha estat total.
Com és possible que amb una orquestra, excessiva per cert, que és capaç d’apianar d’una manera extraordinària, capaç de fer a nivell expressiu tot i més, un director desaprofiti l’ocasió en una òpera tan propensa a les suggestions sonores, als cromatismes i a les dinàmiques subtils i a l’atmosfera embolcallant?. És una òpera d’una riquesa psicològica molt important i en canvi sota la batuta professional de Schneider esdevé una lectura quasi plana, a vegades incomprensiblement sorollosa i emocionalment poc contrastada, no hi ha a penes tensió, i tan sols a partir del moment més líric del duo del segon acte i la posterior irrupció del Rei Marke i el seu definitiu monòleg, així com en el preludi del tercer, he sentit un cert interès per allò que m’oferia una orquestra sempre esplèndida de so, però no sempre amb l’equilibri que hom espera de Bayreuth. Possiblement el mestre Schneider acostumat al fossat del Festsdpielhaus ha deixat anar en excés els decibels, i al final del primer acte ha esdevingut molest, també en la irrupció de Tristan al segon acte, així com en algun moment del llarg monòleg del tercer. En el esperat liebestod, un mestre més subtil hagués aprofitat tenir a una Isolde tan expressiva i capaç d’apianar, per fer el mateix amb una orquestra que ho sap fer com cap altre, però que en les seves mans esdevé fins i tot mortal.
També hauria d’haver tingut cura, amb una orquestra tant gran i a sobre de l’escenari, en no tapar als cantants, però en aquest sentit, no sé en altres, no els ha ajudat gens (o potser si) i el pobre Robert Dean Smith ha quedat massa sovint en una anecdòtic Tristan.
A part d’alguna que altre errada d’algun instrument solista que no embruten gens l’enorme categoria d’aquesta orquestra que no oblidarem mai, si que hi han hagut desequilibris sonors i jo diria que fins i tot alguns de quadratura, també amb el Cor i la impressió general és que amb un altre director aquest Tristan und isolde malgrat les mancances vocals que també té, hagués pogut ser molt millor.
Tristan und Isolde Gran Teatre del Liceu 6 de setembre de 2012-Final acte 2on
Theorin-Breedt-Schneider-Smith-Selig-Lukas-Rasilainen
Orquestra del Festival de Bayreuth
Ja us vaig dir que un cop vista al natural, esperava amb moltes ganes el debut liceista de Iréne Theorin. M’ha tornat a agradar molt, moltíssim, però no tant com a Berlín ja que allà tenia a Barenboim fent miracles, i aquí no. Iréne Theorin és una cantant molt expressiva, que actua només trepitjar l’escenari, que imposa presencia i veu. Té un registre central imponent, un greu més que suficient i un sobreagut problemàtic, sobretot si el director no l’acompanya amb cura. Ens ha fet un primer acte antològic, amb una narració esgarrifosa, tota ella venjança i ira, temible per força i intenció, que m’ha fet pensar “Per fi una veu wagneriana”. En el segon acte ens ha fet un parell de crits històrics, segurament evitables o si més no, matisables, però amb una descàrrega de decibels descontrolada d’una orquestra enaltida, la senyora s’ha llençat sense xarxa. A mi no em preocupa gaire, ja que queden contrarestats per tota una amplíssima gamma expressiva, amb un cant a mitja veu i uns pianos sorprenents tractant-se d’una soprano dramàtica wagneriana. Jo no sé si avui en dia hi ha cap altre Isolde capaç de controlar i reduir tant la veu com ella. En la part central del duo ha fet coses precioses i sobretot sent sempre expressiva i quasi diria que llatina. Llàstima que Schneider no aprofiti aquestes possibilitats. La seva mort, requereix d’un director que aprofiti el màgic i ampli regulador que Theorin fa des de el piano inicial amb que fa front a “Mild und leisse”, passant per l’esclat vocal abans de concloure amb un pianíssim de bellíssim efecte, si no fos que Schneider ha decidit que tenia que ser l’orquestra la protagonista del catàrtic moment. Imperdonable. Recordant Berlín encara més.
Robert Dean Smith canta Tristan, però no és un Tristan, a nos er que ara Tristan “nemorinegi”. El primer acte el passa, el segon i en la secció més lírica del duo, excel·leix per distinció, elegància i lirisme i en el tercer desapareix. Escoltat per ràdio, sempre audible, sorprèn com resisteix sense defallir, però en un teatre, amb l’orquestra a dalt de l’escenari i un director sense pietat, és del tot insuficient. Canta molt bé però la veu no té la consistència per fer front a les temibles exigències del rol. A part de la mort d’isolde, el tercer acte és tot seu i en llarg monòleg no ha pogut projectar i per tant en molts moments allò semblava un poema simfònic.
Magnífica la Brangäne de Michelle Breedt, fent del grandiós moment de les advertències en el gran duo d’amor del segon acte, un moment especialment inoblidable, però també estant sempre en situació durant totes les intervencions del primer acte.
Incomprensible que Jukka Rasilainen sovintegi el Festival des de l’any 2005. El seu Kurwenal té uns problemes d’emissió notables, amb moments veritablement desagradables. A la ràdio tot s’evidencia molt més, però al natural tampoc els ha pogut amagar ni en les intervencions del primer acte, ni sobretot al tercer, amb un comiat, penós.
Franz-Josef Selig que com a Daland no em va agradar gaire, coma Marke m’ha entusiasmat. Un altre veu que quan emet la primera nota dius “això és Wagner”. En el fabulós monòleg del segon acte ha estat immens de intenció i si bé el seu cant tendeix a fer algun portaments per atacar els aguts, ahir el registre menys sòlid. El sentiment que sap transmetre és del tot convincent, acompanyat d’un registre greu d’emissió bellíssima i mai imponent, vull dir que el control que sap donar a totes les frases impressiona més per la intenció que no pas per la rotunditat del cant. M’ha entusiasmat.
Ralf Lukas acostuma a amargar-me més d’una representació i ahir no va ser una excepció. Cas també incomprensible de fidelitat absoluta a Bayreuth (5 Melot, 5 Donner i 4 Gunther) d’ençà el seu debut al 2006.
Absolutament correctes Arnold Bezoyen (un pastor), Martin Snell (timoner) i Clemens Bieber (el jove mariner).
Potser hauré de fer un apunt de les seqüeles que aquesta fantàstica visita ens deixarà a tots plegats, però malgrat l’excepcionalitat i la catarsi que han provocat aquestes cinc funcions, en gran part gràcies a una Orquestra i un Cor de somni, continua planant sobre Bayreuth l’eterna pregunta. Aquest és el millor Wagner que podem escoltar avui en dia?, i per mi la resposta és definitivament NO.
No puc estar d’acord amb aquells que diuen que tan se val que els cantants siguin mediocres, ja que amb una Orquestra in un Cor així tot excel·leix. A part que això no s’ajusta a les exigències del propi Wagner que demanava a les veus una excepcionalitat que en el cas d’aquests tres títols vistos al Liceu, jo tan sols aplicaria en tres o quatre cantants sent molt generós, es necessita d’uns directors musicals que sàpiguen extraure tot el que aquests dues formacions poden donar de si. El mestre Weigle tan de bo arribi a ser el gran director que molts pregonen, però el mestre Schneider, ja no ho serà mai. Dubto jo que en un altre ciutat de primer nivell musical, el Festival hagués viatjat sense els directors musicals de les produccions, i si bé és cert que en el cas d’aquest Tristan és Schneider, dubto hagués interessat aquest títol.
Vista l’experiència barcelonina i l’assistència decebedora, potser hagués estat millor fer cinc funcions, una per cadascuna de les òperes programades (L’holandès, Tannhäuser, Tristan, Parsifal i Lohengrin). A part de quasi garantir el ple absolut en les cinc, ens hagués permès gaudir més del Cor, de més solistes i potser acabar de manera més eufòrica, qui sap si amb un Parsifal.
La commoció ha estat forta i el públic del Liceu no ho oblidarà fàcilment, qui sap si mai. Ha respost de manera entusiasta (en els altres dos títols més que en aquest Tristan), però avui comença la nostra realitat, que res té a veure amb el que acabem de veure i escoltar. En algunes coses estem molt millor (repartiments), però anem en compte no fos cas que algú prengui mal intentant buscar a partir del proper octubre, similituds i inútils comparances amb el que acabem de fruir. Encara han de néixer aquells que arribin a veure en les orquestres nostrades una certa similitud amb el que hem fruit durant aquesta setmana, i és que aquest nivell no es gaudeix enlloc.
Gràcies Wagner, gràcies Bayreuth i gràcies Liceu per fer-ho possible.
IN FERNEM LAND 
Tot i estar d’acord amb quasi tot el contingut del teu post, va ser una vetllada inoblidable.
Jo agraiexo que la vida m’hagi donat oportunitat de ser-hi asquests dies: fantàstic!!!
Millorable sens dubte, però quins dies hem tingut!
Com bé dius: Gràcies Wagner, gràcies Bayreuth i gràcies Liceu per fer-ho possible
M'agradaM'agrada
Efectivament és un privilegi haver-ho viscut.
M'agradaM'agrada
Quan facis l´apunt de les seqüeles que aquesta visita ens haurà deixat a tots plegats, a veure si tenim sort i definitivament pots incloure el seguiment respectuós de les funcions, sense caramels, tos, xarrameques…
M'agradaM'agrada
Aquest aspecte és obligat i tot i que ahir no es respirava el mateix i sepulcral silenci del primer dia i quasi del segon, cal dir que ja signo ara mateix i on sigui, per tal de que sempre sigui així.
Demanar 5 segons de silenci al final del tercer acte ja em semblaria quasi una provocació 🙂
M'agradaM'agrada
Jo sóc dels que considera Tristan com a obra mestra de Wagner (de vegades, encara que no tingui res a veure, ex aequo amb Els mestres) i, la veritat, ahir em va deixar un pèl indiferent. Em vaig arribar a preocupar perquè pensava que no podia ser que no em digués res el segon acte, per exemple, però no acabava d’entrar-hi. La Theorin va estar sensacional, el Dean Smith, massa tapat per l’orquestra, gairebé constantment. Fins i tot l’orquestra, vaig trobar-la més fina al Lohengrin, per exemple. Ahir sonava bé, però no sé… Deu ser tot plegat.
Xavier: sí que, en general, hi ha hagut més respecte per part del públic, però els telèfons, en dues de les funcions, no els ha evitat ni el Festival de Bayreuth al complet. I un, en un moment de piano orquestral… I el silenci, malgrat tot…. A L’holandès, les senyores del darrere meu van haver de parlar per trencar-lo: van i diuen, mentre toca l’orquestra “Has vist quin silenci?” “Sí, sí, tots callats com mai”. Amb la qual cosa, ja estàvem com sempre… És impossible.
M'agradaM'agrada
Un dia Nasrudín es va posar a córrer pels carrers de la ciutat, del tot nu i donant crits i veus. Els seus amics, en veure´l despullat i cridant com un boig li van dir:
– Nasrudín, què fas?
– Estic espantant tigres.
– Però si no n´hi ha!
– És efectiu, oi?
🙂
M'agradaM'agrada
Gran Nasrudin! i clarivident
M'agradaM'agrada
L’orquestra més fina Lohengrin, sense cap mena de dubte.
Ahir, per mi, mancava la guspira aquella que ho trasbalsa tot. Ahir no hi havia, més enllà de Wagner, el geni creador capaç detractar la bellesa com es mereix.
M'agradaM'agrada
Tampoc va esdevenir ahir nit gloriosa.. Sobre el paper, tenint en compte un repartiment vocal amb més garantíes que en les anteriors funcions, el astres semblaven posicionar-se per a una nit ben lluminosa. Però ahir, precisament ahir, l’orquestra no va estar al nivell del Lohengrin i de l’Holandés. Les diferents seccions amb els diferents plans sonors no em van arribar tan nitids, tan definitius, tan individualitazats, contrastats i conjuntats. El so inmaculat i pur, dolç i potent, suau i ferm, sec i contundent que aquesta orquestra sap donar ahir no em va arribar. Qualitat i perfecció insultants, sí, sens dubte, però hi havia alguna cosa que em deia que aquell so no era com el del dia anterior. L’incertesa tonal (no resolta prácticament fins el darrer, sublim i lluminós acord amb la tónica) i l’encès cromatisme de la genial partitura no ajuda, ben cert, i son factors a tenir molt en compte, però no deixa de ser un fet definitiu el que sigués la cadenza del corn anglès en el dens i excels preludi del tercer acte el que més em va impactar, amb una actuació del solista sencillament colpidora, amb un cos i una sonoritat divines, per a mi el millor moment de la nit, juntament amb l’Isolde del primer acte, musicalment superba, dramáticamente fascinant.
En l’apartat vocal res a afegir al que has escrit. La parella Robert Dean Smith i Iréne Theorin està descompensada, i es nota molt en el segon acte, on el duo és l’epicentre de tota l’obra. Curiosament aquest desequilibri tan notori no es dona a Bayreuth, donant prova, un cop més, de la miraculosa acústica del Festspielhaus. Una altre prova més, per si quedaven dubtes: no vaig arribar a sentir ahir un desesperat i desgarrador Tristan en el tercer acte, tapat completament per l’orquestra, i no va ser aixi al Festspielhaus. Sensacionals la Brangäne de Michelle Breedt, i el rei Marke de Franz-Josef Selig, dels que s’ha de dir que milloran, i de quina manera, les seves prestacions d’enguany amb Venus i Daland respectivament.
Han estat cinc nits gravades per a sempre en la meva memòria, amb un orquestra i un cor imponents, impresionants. Quin espectacle musical tan superb! No hi pot haver racó, pleg, costura del Liceu que no hagi vist la llum amb aquest desplegament de musicalitat. En la part vocal em quedarà pel record per sempre més el Lohengrin de Klaus Florian Vogt i el primer acte d’ahir de l’Isolde d’Iréne Theorin i espurnes de la Senta de Ricarda Merbeth, però en conjunt l’equip vocal no ha estat a l’alçada. És això, i només això (que no és poc) és el que hem fa dir que ha faltat lo imprescindible per esdevenir nits d’òpera apoteósiques.
M'agradaM'agrada
L’última frase ha de dir:
“És això, i només això (que no és poc), el que em fa dir que ha faltat lo imprescindible per esdevenir nits d’òpera apoteósiques.”
Ara sí. És impossible està a l’alçada d’una obra com Tristan i Isolde, però sí que al menys vull tenir cura gramatical i ortogràfica. 🙂
M'agradaM'agrada
Estem molt d’acord Josep.
Això de la teva visita a Bayreuth ho portaves molt amagat, oi? 👿
M'agradaM'agrada
Hubiera podido ser la mejor noche de las cinco de este Festival Wagner de Bayreuth pero no lo ha sido y el culpable ha sido Peter Schneider que ha exigido de la extraordinaria orquesta un excesivo volumen que ha engullido materialmente a los cantantes, impidiendo que pudiéramos apreciar sus voces y su canto en poco más de un 30 o 40% y en el caso de Robert Dean Smith mucho menos. Una verdadera pena. Del reparto han destacado Irene Theorin -a pesar de sus dos gritos del segundo acto-, Franz Josef Selig, ya que afortunadamente sus intervenciones no van acompañadas de fortes por parte de la orquesta y en menor grado Michelle Breedt. A Dean Smith se le oía muy poco y no puedo juzgarle.
A pesar de todo ello, la orquesta sonó espléndida, aunque excesiva.
Bien, se ha acabado este minifestival, el segundo que disfruta Barcelona con las huestes de Bayreuth. En esta ocasión hemos tenido la orquesta y el coro como aportaciones fundamentales y gloriosas, sin escenificaciones y con cantantes que a nadie les puede dejar con la boca abierta -con las intervenciones destacadas que se han ido apuntando-, pero que son los que actualmente cantan en Bayreuth. En 1955 tuvimos escenificaciones, cantantes y coro del mejor Bayreuth, pero acompañados por la Orquesta Sinfónica de Bamberg…no por la de Bayreuth. Nunca la felicidad es completa. Pero qué cantantes: Mödl, Brouwenstijn, Hotter, Windgassen, Weber, Uhde, Neidlinger, Greindl, Stolze, von Ilosway…y qué directores musicales: Eugen Jochum y Joseph Keilberth.
Haciendo un ejercicio de ciencia ficción y viaje en el tiempo, con la orquesta y coro actuales y los cantantes y directores de 1955 hubiéramos conseguido el cielo musical. En la primera visita del Festival de Bayreuth al Liceu y a pesar de no contar con la orquesta original se consiguió un nivel vocal extraordinario que ahora no se ha conseguido, afortunadamente aún están con nosotros algunos de los asistentes de entonces para corroborarlo, entre los que no me incluyo pues creo que no asistí a ninguna de las funciones. No sé si se grabó todo, pero yo he tenido acceso a “Die Walküre” y es excepcional.
A pesar de todo ha sido un claro éxito, no de asistencia -demasiadas butacas vacías- pero sí por lo que respecta a la aportación del coro y orquesta del Festival de Bayreuth, auténticamente magistrales. En cuanto a los cantantes y directores musicales si hay quien se conforma con su resultado que luego no exija a mejores aportaciones que éstas lo que a éstas no ha exigido, en las posibles versiones wagnerianas que podamos ver y escuchar en el Liceu.
De todo lo positivo de este Festival se han beneficiado -chupando cámara a diestro y siniestro- los Sres. Marco y Mascarell, cuando el auténtico artífice de la venida a Barcelona de este Festival ha sido el Director Artístico del Liceu Joan Matabosch, a quien sistemáticamente se ha evitado que apareciera en las fotografías y grabaciones televisivas difundidas y ni se le ha invitado a ninguna entrevista, cosa que sí se ha hecho al Sr. Marco que ha pretendido colgarse una medalla que con su peso le mantenga bien sujeto al asiento de la Dirección General, de la que pretende no levantarse, con la ayuda de su mentor el Sr. Mascarell. Tenemos DG para rato…, a pesar del repudio general.
M'agradaM'agrada
He vist alguna foto als diaris on es veia entre d’altres a Joan Matabosch, però poc. Ell no es gaire amant de sortir a fer aquests numerets, cosa que no podem dir dels altres dos, que s’han trobat un gloriós esdeveniment per fer-se les corresponents fotografies que augmenta el seu ego i els eternitza a la immerescuda poltrona.
Durant aquesta setmana, ja no dic abans que era quan es tenia que haver promocionat de veritat, a la façana del liceu quasi era imperceptible la presencia del Festival de Bayreuth. Un únic cartell incloent les tres òperes, era l’únic indici per a tot guiri despistat que s’acostés a fer la visita turística .
L’excusa de que els primers dies de setembre eren dolents no em val i la constatació de que el teatre està mal governat, és malgrat les fotografies i els somriures dentífrics del seu màxim dirigent i qui el sosté, una lamentable evidència.
M'agradaM'agrada
Al final el Mild un leise va ser com el de Berlín? 😀 Per mi, en directe, inmillorable! 🙂
M'agradaM'agrada
No, no va ser com el de Berlín, ja que allà tenia un director tan o més genial que ella, que va aprofitar per acompanyar-la amb un pianissim orquestral eteri i sobrenatural, que es fonia amb l’etern acord conclusiu que diu en Josep Olivé. Allò, aquell prodigi, continua sent la millor funció de Tristan que mai he vist, i la Staaskapelle de Berlín en aquell fossat profundíssim va estar qualitativament a l’alçada de l’orquestra de Bayreuth- Inoblidable! També és cert que estàvem a fila 4, però l’Elio, que aquell dia també hi era i estava al primer pis, també ho va percebre igual, no us penseu que aquell dia anéssim beguts 🙂
M'agradaM'agrada
Coincidència quasi plena, i també amb el resum de Bocachete i l’analisi d’en Josep Olive, inclosa la cita al fantàstic solo del corn angles. El quatre crits de Theorin van ser perfectament assumibles. Tristan, tapat per Isolda i per l’orquestra sempre que la ocasió ho permetia. A mi sí que em va agradar Kurvenal. La orquestra, sumptuosa i amb moments esplèndids em va decebre una mica, i el que no havia pensat es que fos tan responsable de la manca d’emoció general. Voigt te una veu que no m’agrada gens, i deixant-me frustrat a l’ultimíssim moment, em va emocionar força més fa un parell d’anys, i ara veig que potser no va ser culpa de Theorin.
Parlo del segon i tercer acte. He jurat no dir mai mes “con la que está cayendo” ni parlar del sorolls. Potser acabaré com el Volodos, que va dir que ja no anava a concerts per evitar-se el veïnatge. Durant el primer acte, la senyora a la meva esquerra no va passar mai mes de mig minuts sense tossir por lo bajini. Carraspeo. Fluix però constant. Ni treinta segons. Sempre. Constant. Es contenía als pianissims, pero per compensar, mes fort quan la orquestra pujava. Sense parar. Tos nerviosa, neuròtica o com vulguis. Contínuament. De promig, una salva de sorollets cada 15 segons. No exagero. També va treure un ventall.
A l’entreacte vaig aconseguir miraculosament un canvi de localitats. Estic a la llista d’espera de Bayreuth, per si em tocava aquesta loteria i l’altre, però ho deixaré córrer. No vull ni pensar-ho.
M'agradaM'agrada
Volodos amb el segon de Brahms aviat a l’Auditori amb l’OBC. Els pianoferits tambè estem d’enhorabona! No te’l (us) perdis (perdeu)! Ho sento Joaquim, no te a veure amb el post però ha estat en José Luis qui ha tret la bèstia…hahahahahaha… 🙂
M'agradaM'agrada
Com que et conec, sé que quan dius que he tret la bestia, no vols dir que conegueu a la dona en qüestió, ni et refereixes a Volodos (que tinc present precisament per el proper concert amb el segon de Brahms..mmmm). Si la bestia es el tema estossecs i estava ja prohibit aquí, cosa que em sembla raonable, demano perdo, que parlar d’això ara i no del esdeveniment, te nassos, ja ho sé. Però ha sigut la meva primera experiència amb un veí constant i absolutament insuportable, i una dona gran, a la que no li pots dir res, entre altres coses perquè, com que el soroll es nerviós, encara seria pitjor… clar que ara penso que no: millor que hagués estat sense cap intermitència: m’hauria acostumat. La propera vegada que em passi, Deu no ho vulgui, li faré com aquell acudit del frare i la mosca al plat: SI us plau, senyora, no deixi de fer sorollets, que les pauses em distreuen.
M'agradaM'agrada
Això de que jo parli massa sovint de manera encriptada porta les seves comsequències…i la veritat és que ara estic perdut… 🙂 🙂 🙂
Em refereixo a bestieses com aquesta, jeje:
M'agradaM'agrada
No es pas prim, però tal com dius que trec la bestia es que hi ha hagut controvèrsia amb aquest bestial pianista. On? Quan? Com? Qui, si es pot saber?
M'agradaM'agrada
Aqui, bèstia és sinònim d’estraordinar pianista i no s’accepten discusions al respecte! 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Ja és una veritable llàstima o ves a saber si un càstig diví 🙂 que et toqui una senyora amb problemes d’estossecs convulsius que t’amargui tota una òpera, no precisament curta, com T&I, sobretot quan la sensació generalitzada és de respectuós silenci i seguiment.
Ja és ben curiós que ahir mentre escoltava el liebestod per Theorin vaig recordar la frígida Isolde de Voigt tot pensant, on vas a parar quina diferència, però absolutament a l’inversa que tu, però me’n adono que si pensava en això és que alguna cosa no acabava d’anar del tot bé, i no cal que repeteixi quina era, no fos cas que el senyor Schneider acabi pensant que li tinc mania.
M'agradaM'agrada
Vaya par de noches las vividas en Barcelona, anteayer un Lohengrin de impacto y ayer una Isolda como las de antes.
En el Liceo se respiraba e impresionaba la atención y el silencio, la concentración del público. Se notaba que era momentos irrepetibles.
Sin duda creo que en los dos títulos presenciados podía haber mejoras, asimismo estos dos repartos escuchados en Bayreuth funcionan mejor que en un teatro convencional y como ya habéis dicho con la orquesta en el escenario. Por cierto, ¿Quién ha dicho que la acústica del Liceo es mala?
Nelsons sabe sacar más nitidez y transparencia que Weigle y ojalá el próximo Tristan, con dirección nada más y nada menos que de Thielemann, nos haga olvidar este que con una puesta en escena horrible, fría y distante que hace más aburrido un espectáculo que nunca traspasa la rutina, partiendo de una batuta muy poco inspirada y agotada. Theorin en el Liceo lució una pasión y un temperamento desconocido, pero os aseguro que Robert Dean Smith en Bayreutn se le oye muchísimo más, también a Dasch.
Que Bayreuth haya visitado por segunda vez el Liceo debe ser un motivo de orgullo para un teatro que puede vanagloriarse de ser el bastión wagneriano de España y tener un público tan acorde.
¡Inolvidable!
M'agradaM'agrada
100% de acuerdo. La puesta en escena de Bayreuth es horrenda. La más horrenda jamás vista para un Tristan. Como es posible concebir para esta ópera una escena tan anti-climax, tan antiromántica, tan, como bien dices, fria y distante???????????? En verdad en verdad te digo 🙂 que lo perpretado escénicamente para este Tristan es mucho peor, o me pareció mucho peor, que ver ratones (que ya es perpretar) o gasolineras en donde se practica la vivisección (que ya es tener imaginación). ¿Sabes por qué? Porque hay obras a las que no se les puede hacer bromas.
M'agradaM'agrada
Perdona Carlos, que me olvidaba…la acústica del Liceo és buena, muy buena. La del Festspielhaus és milagrosa. No sé quien la concibió, y en que grado tuvo que ver el mismo Wagner. Fuera quien fuera obró un milagro.
M'agradaM'agrada
No estem sovint contents de l’acústica del Liceu, però amb una orquestra així, potser alguns topics els haurem de començar a qüestionar.
M'agradaM'agrada
Al final pudiste asistir a las dos, me alegro un montón.
Lo del bastión wagneriano de España no sé si será bien aceptado, pero bueno, ya se quejaran 🙂
De las puestas en escena en Bayreuth ya no cabe esperar gran cosa, a veces suena la flauta por casualidad y en la mayoría toca provocación, ya se sabe, se acepta y se traga, como los repartos mediocres, es la ventaja de tener todo vendido a 10 años vista.
M'agradaM'agrada
De les tres operes presentades Lohengrin és la que em va satisfer més, ja que Weigle va saber extreure grandiosos moments i Vogt va estar a l’alçada del repte. Lohengrin i Parsifasl són els rols que més s’adeqüen al lirisme de la seva veu.
El cor del tercer acte de L’holandès serà un dels altres moments inoblidables
Ahir vaig entusiasmar-me amb Theorin, Selig i el corn anglès.
En totes tres òperes l’orquestra va deixar-me bocabadat, però a part de l’aclaparadora sensació de perfecció, en totes tres òperes m’ha mancat emoció en el conjunt. El Tristan no et pot deixar indiferent en el segon acte, alguna cosa passa si durant el duo no plores.
Els grans moments, sempre individuals, de la narració de Isolda, el monòleg de Marke, o el magnífic preludi del tercer acte constaten que es possible, però el d’ahir no és el millor Tristan que he vist al Liceu, ni escenificat, ni en versió de concert. La perfecció orquestral no ens pot fer oblidar que per cantar Tristan i Isolda són necessaris uns cantants de primera, amb veus suficients i que traspassin, no que s’intueixin enmig d’una imponent barrera acústica.
Si se’ns priva de la vessant escènica, la resta ens ha de venir intacte, i les mancances vocals presentades per Bayreuth no per menys conegudes deixen de ser enutjosament inquietants.
La direcció de Bayreuth haurà de resoldre aquesta mancança
M'agradaM'agrada
No crec que a la direcció de Bayreuth els preocupi gaire el tema de les veus.
Insisteixen en alguns repartiments de manera obsessiva. No deuen costar gaires euros i les entrades es venen igual.
El repartiment de Lohengrin possiblement no esgotaria el taquillatge en cap teatre del món, i amb rates menys, i ja ho veus.
M'agradaM'agrada
Quan llegim tots els vostres comentaris, no sabem si estem a “Anys Llum “o en les Antípodes. Si que hem notat les fallades i les manques. Ahir ens va semblar que l’orquestra tapava de vegades, sobretot a Tristan, que en Lohengrin Elsa i Oltrud no eren les millors veus, si que en “L’ Holandés” Daland i el propi holandés eren el que eren, però en conjunt hem gaudit de tres espectaculars jornades d’òpera
Encara tinc el cap ple del Liebestod de Isolde, encara sona l’orquestra en el nostre cap, encara recordo els calfreds i les llàgrimes d’anit mentre gaudíem de la funció.
Crec que prefereixo no entendre perquè així em centro a SENTIR.
Agraïm ( com El Compte ) que la vida ens hagi donat l’ oportunitat de ser-hi aquests dies.
Orgullosos que Bayreuth vingui al Liceu encara que els directors siguin Weigle i Schneider.
Orgullosos que Barcelona sigui una de les ciutats triades entre tan poques
Orgullosos del viscut i sentit
Orgullosos d’aquest blog
M'agradaM'agrada
No, no es tracta d’estar a anys llum, la música és una cosa sensorial i individualitzada, per això davant d’una mateixa interpretació el resultats poden ser diferents. Jo ahir en prou feines em vaig emocionar, i et diria que quan ho vaig fer va ser sobretot gràcies a en Ricard, en Ricard Wagner, és clar. Vull dir que sabent el que venia ja em posava la pell de gallina, encara que el resultat final no fos el que jo hagués desitjat.
Aquest final m’ha emocionat, no l’esperava
Petonàs, ànims i sort!
M'agradaM'agrada
IMPRESSIONANT!!! Quina orquestra! la llàstima és que el senyor Schneider vulgués pujar tant el volum 😦 Al pobre Tristan, no s’el va sentir gaire a l’últim acte, però té una veu maca, i no arriba mort al tercer acte, cosa que va molt be! Si ell, en el primer acte m’ha deixat una mica fred, he de dir que en 2on i en el 3er ha estat molt emocionant, jo no he tingut tants problemes per sentir-lo perque estava a un palco de platea i els tenia molt a prop.
La Theorin és un a Isolde com les de sempre, amb una veu enorme, que desde el moment que surt a escena no li pots treure l’ull de sobre, el Liebestod ha estat de llibre, i durant tota la òpera, ha estat fantàstica, segurament la millor Isolde del moment 🙂 . La Breedt molt bé, i sobretot a la seva ària. El Marke molt bé, molt bon intèrpret, i de veu bonica a l’estic Salminen, la llàstima és que la part aguda estigui tant gastada. El Kurwenal del Rasilainen m’el esprava pitjor, i m’ha agradat força, i he trobar que frasejava molt bé, a lo millor és perque estava molt més a prop, però em va convèncer.
De fet, jo que tinc 14 anys, em costarà trobar un Tristan tan bo, m’he posat el llistó molt alt, que hi farem 😦
Molt content d’haver conegut a molts de vosaltres! 🙂
M'agradaM'agrada
Certament m’ho he deixat a la crònica però ahir també va ser un gran dia, ja que vaig conèixer personalment a infernemlandaires que sovintegen molt el blog i que mai havia tingut el plaer de saludar personalment, entre ells tu, que amb la teva desbordant joventut em recordes molt quan jo vaig començar. Ets una persona entusiaste i això és magnífic, et portarà problemes, però també moltes satisfaccions, ja que quan es viu la música d’aquesta manera a part d’algun desencís notable, quan gaudeixes és en doble ració.
🙂
M'agradaM'agrada
Si que és veritat que gaudeixo! 😀 Els únics cops que no he disfrutat gaire han estat la Cavalleria i el pagliacci amb el cura, i (ara a lo millor em mates, però és que em vaig aburrir molt 🙂 ) el Pelléas. Llavors surto pensant que mai més aniré a l’opera, passo la nit del lloro i al cap de 2 o 3 dies s’em passa l’emprenyada! 😀
M'agradaM'agrada
No t’amoïnis, dintre d’uns anys, si no hi ha un o dos daltabaixos, el Pelléas t’agradarà molt. Espero que quan passi jo encara sigui viu 🙂
M'agradaM'agrada
Espero que si! Però es que era tant monòtona i tant poc emocionant! (per mi) La llàstima va ser que els cantants fossin tant justets 😦
M'agradaM'agrada
Les percepcions de les coses canvien amb els anys i tot té el seu procés, no cal amoïnar-se gaire, ja ho veuràs.
M'agradaM'agrada
Si et digués el que no m’agradava a la teva edat i desprès ho he considerat com imprescindible… 🙂
M'agradaM'agrada
Jan ens va agradar molt conèixer-te. Ets molt afortunat perquè et quedem molts anys de gaudir la música….
M'agradaM'agrada
Això espero 😀
M'agradaM'agrada
Desde la primera fila del piso segundo hubo multitud de momentos en que no se oía la voz ni de Isolda ni de la sirvienta ni del tenor, sobre todo en el primer acto y en el tercero, pareciéndome lo siguiente: la soprano tiene un color vocal nasal y un registro grave algo inaudible quizás por la orquesta tan feroz que la cubría sin misericordia. Eso sí, expresiva a tope, pero ni su registro grave ni el agudo ni el volumen vocal son para permanecer para siempre en mi memoria, como sí lo es B. Nilsson, cuyos agudos brillaban y resplandecían como los de nadie, aunque quizás su expresión era inferior a la de Théorin. El dúo de amor con la orquesta atenuada les dejaba lucir las dinámicas a ambos enamorados, pero creo que ninguno de los dos poseen voces de gran potencia, como gustaría comprobar… Las advertencias de la sirvienta hermisísimas, y el rey Marke, un lujazo; noble, bellísima voz, matizada y expresiva al máximo.
Un amigo me decía que Nilsson sólo era para él como un rayo láser. Puede que tanto W. Meier como I. Théorin y N. Stemme sean más expresivas, pero su garganta tenía todas las notas, todas, y la de anoche adolece de algo de volumen y de un color tímbrico, para mí, claro está, feo, aunque reconozco que es una grandísima artista por manejar con tanta expresión su instrumento. Pobre Tristán, ya estaba muerto antes de morir; no podía con aquel flujo oceánico orquestal que le conducía a su deceso, a pesar de un bonito color vocal, pero demasiado lírico.
Respecto de la orquesta y el coro, sin duda de la triple AAA+ los gocé más en el Lohengrin de la noche anterior, pero de todos modos, volví a casa bien satisfecho y recordando el glamour que destilaba Isolda con un vestido o con otro (¡pobre sirvienta a su lado…!).
¡A ver si tenemos suerte un año u otro y podemos verles in situ en su festival veraniego anual…!
M'agradaM'agrada
Yo creo, vaya estoy convencido, que Theorin tiene mucho volumen, pero ayer era imposible oir nada cuando a Schneider se le iba la mano y ella ante tanto clamor tampoco se esforzó ¿Para qué?, hubiera quedado igualmente tapada.
Yo no creo que hoy en día haya nadie capaz de matizar la Isolda como lo hace ella, por supuesto Stemme, a la que adoro, no lo hace y es mucho menos expresiva que su compatriota.
El glamour de Theorin es particular, pero sin duda esa exhibición de vestuario (me quedo con el negro del primer acto con el corte y enseñando pierna, BRUTAL!).
Tristan llego fresco al final, pero su hubiera llegado muerto me hubiera hecho el mismo efecto, apenas se le oyó, aún así el impacto de la oír esa orquesta, tardaremos en olvidarlo.
M'agradaM'agrada
Yo també em quedo amb el vestit negre/brillantós del primer acte. Perquè el segon semblava una soprano dels anys setanta i el tercer només li faltava la peineta! 😀
M'agradaM'agrada
Doncs jo la vaig sentir tota l’estona, i quan es girava cap on estavem… semblava que la tinguessim al costat! 🙂
M'agradaM'agrada
Obrigado pelos comentários Bayreuthianos, apesar de, infelizmente, não poderes dar-nos melhores notícias.
M'agradaM'agrada
Hay opiniones para todos los gustos, y yo reconozco que soy muy crítico y exigente cuando sé que puedo serlo, y escuchando la orquesta del Festival “exijo la perfección”.
M'agradaM'agrada
Encara estic sota els efectes emocionals viscuts aquests dies. Un esdeveniment extraordinari dufícilment repetible.
Certament les veus no han estat al nivell de l’orquestra ni del cor, però això ho sabíem els assidus seguidors d’aquest Festival per haver-los escoltat anteriorment. Naturalment, no és el mateix escoltar-ho per radio que al teatre i, molt menys com s’ha presentat a Barcelona.
La diferència que hi ha entre el Turó Verd i el nostre Teatre i d’altres, és el fet que a Bayreuth l’orquestra toca en un fossa orquestral, on els músics estan situats a diferents nivells i, tancats com si fos una caixa de fusta amb unes obertures laterals, donant un so extraordinari i espectacular, que fa que la música es dispersi per tota la sala, sense tapar ni un sol cantatnt per petita que sigui la veu.
El Liceu no té aquestes cracterístiques, orquestra i cor dalt de l’escenari, els cantants ha hagut de lluitar amb l’adversitat de treballar “tête à tête” amb una orquestra fabulosa de més 100 músics + cor tant o més fabulós, davant aquesta explosió fascinant, no hi ha cap veu que pugui superar-ho en volum, es pot trobar alguna excepció!!. Tanmateix no tot el teatre se sent igual, aquesta carència on es percep més és als pisos alts. En el Vaixell i el Lohengrin estant a cinquena fila de platea i anfiteatre, els vaig sentir perfectament. Aquest problema és de suposar el deuen tenir altres teatres que fan aquest tipus de concert, a no ser que cantin en micrófon.
Referent als director d’orquestra, òbviament que m’haurua agradat veure les primeres batutes dirigint aquesta orquestra i totes les que puguin venir, però sabíem qui ens venia, per tant no ha estat una sorpresa. Sebastian Weigle m’ha agradat molt, emocionant-me, punt important quan es tracta d’escoltar música i sobretot Wagner. No ha estat així amb Tristan and Isolde, ni un sol moment m’ha posat la pell de gallina, per mí molt decebedor, doncs és la meva òpera per excel·lència i l’esperava amb molta il·lusió.
M'agradaM'agrada
Acostuma a passar que quan esperes tant una cosa, acaba decebent. Jo tampoc em vaig emocionar, però en algun moment no et negaré que m’ho vaig provocar esperant que arribés aquell moment…i quan arribava, doncs si, m’emocionava, però en cap cas vaig sentir el que Tristan und isolde fa sentir quan l’obra reuneix tots els ingredients necessaris.
M'agradaM'agrada
Jo solament m’he decebut esperant a la Gheorghiu (per la seva poca potència vocal).
M'agradaM'agrada
Jo a lo millor tampoc em vaig estar tota la opera amb allò a l’estòmac, però si que hi van haver moments en el que un, si és molt sensible amb la música, doncs li agafa aquella emoció interna indescriptible. Jo en el Liebestod estava taquicàrdic, no se si pels nèrvis de que sortis bé, o de lo bonic que va quedar, però desde que van aparéixer en escena el Marke y la Breedt, doncs em va començar a bategar el cor a 150/hora! I quan la Breedt diu la seva última frase a 250/hora i quan ella diu “Mild und leise” a 300/hora i quan ella ja diu “In des WEEEEELLLTTTT! Atems” ja no se ni fins a quin punt anva el meu cor! IMPRESSIONANT!!!! 😀
M'agradaM'agrada
Normal sent el teu primer Tristan en directe 🙂
M'agradaM'agrada
Tengo una aparente lucha interior entre lo que sentí y lo que me hubiera gustado sentir.
Disfruté mucho, pero hubiera podido disfrutar más y después de gastarme casi 500 euros sin salir de mi ciudad, pienso que puedo exigir para una próxima ocasión que no me traigan a los teloneros.
Indudablemente el nivel de la orquestra es alucinante pero la opera son más cosas, ya que para hacernos tocar el cielo con el coro y la orquesta mejor hubiera sido una segunda o octava de Mahler, por no hablar de unos Gurrelieder
orquesta para hacenos gozar, tocando la quinta
M'agradaM'agrada
Si, aquesta ambivalència també l’he tinguda jo. Impossible romandre eufòric com molts han volgut veure, senzillament per saber que al darrere hi ha Bayreuth, com si aquest segell salvés les ombres que han acompanyat aquesta visita, tant artística com organitzativa.
M'agradaM'agrada
A mi això veus, no em pot passar! perquè com no havia vist mai cap Tristan… no ho puc comparar, bé, amb els del disc si, però en directe no. A més en haver-ne vist una de sola, suposo que encara la valoro més.
M'agradaM'agrada
quería decir y con la orquesta solamente, tocando la quinta de Mahler.
Las versiones de concuierto se justifican con unos cantantes acorde con el nivel estelar, imposibles de mantenerlos en un régimen de ensayos escénicos, pero sin escena y sin los cantantes a nivel, la sensación es un poco decepcionante.
Me gustaría que volvieran, ciontentos habrán quedado, pero la próxima vez con una producción escénica y los cantantes que le pidan a Matabosch consejo y coproducimos por primeravez una producción, puestos a swagnerianos nos anotaríamos otro puntazo..
M'agradaM'agrada
perdón por las faltas.
M'agradaM'agrada
Per cert, ningú no es va fixar en el tatuatge que la Theorin porta al pit dret???? 😀 Veritablement molt graciós que una cantant d’òpera porti allò! jejeje 🙂
M'agradaM'agrada
Estic molt d’acord amb la majoria de comentaris que he llegit jo vaig fer doblet de Lohengrin i Tristan i em pensava que totes les emocions em sortirien al Tristan del 2n i 3r acte i resulta que l’opera que em va emocionar de veritat va ser Lohengrin, Weigle va aconseguir un Lohengrin per a mi SENSACIONAL, d’una altra galaxia i jo considero que si la pobre Elsa haguès hagut de cantar amb la direcció del Thielemann se’n va tot a norris.
En general, trobo que ahir els pobres cantants van fer tot el que van poder amb aquella furia d’orquestra (perfecte però molt freda) que ni per casualitat va fer un pianíssim i mira que ho vaig enyorar amb la mort d’Isolda.
Però bé ja sabem tots com canvia una orquestra depenent de qui la dirigeix.
Però estic contenta de la meva experiència musical d’aquests dos dies i sentir al Liceu aquella qualitat de so farà que em sigui difícil escoltar La força del destino.
Per cert Jan si que em vaig fixar amb el tatuatge de la Therorin ja que estava a la primera butaca d’amfiteatre just per on sortia ella i el tatuatge el porta al pit esquerre però està com difuminat però és gros, molt gros i era impossible no fixar-se amb ell amb els escots que lluïa la senyora i per a mi com a regal extra aquesta butaca em va permetre escoltar, just al seu costat, els avisos de la vigia Brangäne-Michelle Breedt, tot un luxe!!!!!
M'agradaM'agrada
És veritat que era l’esquerra! Jo al primer moment vaig pensar que tenia una taca de naixement molt lletja, però al 3er acte on anava més escotada, vaig poder veure que realment era un tatuatge! 😀 quina sort estar en aquesta localitat! Jo estava sota teu, a un palco de platea a la tercera fila, com era en versió concert no ens importava la visibilitat, i a més tenia una pantalleta on encara els veiem de més a prop!
pd: Jo més d’un cop vaig patir amb el cap del Tristan, aquella làmpada estava molt a prop seu!!!!
M'agradaM'agrada
Jo crec que tots estem d’acord que la millor òpera de les tres ofertes per el Festival de Bayreuth, va ser Lohengrin.
Per una vegada, que la veïna (o veí) del costat no et canti l’òpera, no va ser un fer enutjós !!! :-), veritablement un luxe que et cantin els meravellosos advertiments al teu costat.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim,
No vull afegir gaire cosa més del què s’ha dit però si que m’agradaria fer una reflexió relativa a l’acústica liceista. Després de 7 anys de treballar-hi i tastar tot tipus d’assajos i recitals, he pogut comprovar que l’òpera es gaudeix millor, en quant a l’equilibri del so, quan l’orquestra és al fossat i els cantants a l’escenari, a primera fila però a l’escenari.
En el format de recital, l’orquestra i el cor es troben sota la caixa acústica que potencia el so, sobretot, i per la col·locació de les diferents seccions, de la fusta i el metall. La corda, sobretot els violins, queden ja fora de l’aixopluc de la caixa acústica i no diguem els cantants que estan encara més endavant.
Vull recordar la vegada que va venir el Sr. Muti a dirigir aquell Macbeth de tan bon record. Va fer col·locar els cantants darrera de l’orquestra i davant del cor perquè tinguessin la “protecció” de la caixa acústica. I el so global va estar més equilibrat. També recordaràs els recitals de la Montserrat Caballé de fa uns deu anys, quan cantava just davant el teló. Per què? Perquè la veu corria molt millor que més endavant.
Només vull dir amb això que probablement les veus més petites s’haurien sentit molt millor de l’escenari estant i amb l’orquestra al fossat.
Fins aviat,
Josep Rumbau
M'agradaM'agrada
Aquest tema de la caixa acústica és prou conegut.
L’orquestra de Bayreuth dubto que es pugui fer encabir en el fossat de l’orquestra del Liceu, però sense cap mena de dubte la percepció acústica hagués sigut tota un altre i als cantants els haguéssim sentit millor, per fortuna o no, però això ja no depèn de l’acústica del Liceu.
Amb una orquestra d’aquesta qualitat, els problemes acústics de la sala, desapareixen, per tant el problema és un altre.
M'agradaM'agrada
(Comentari acústic: Em sembla que els cantants se senten millor posats més enrera perquè s’aprofita bastant la part de veu emesa que rebota al terra de l’escenari. Si canten al davant de tot, aquesta part de l’emissió mor absorbida per les primeres files de platea. Em sembla que la caixa no afecta gaire a la propagació de la veu d’un solista cantant en direcció al públic . Un dia demanem les claus i ho provem, que l’acústica dóna tantes sorpreses com l’economia).
M'agradaM'agrada
Benvingut panxacontent.
El comentari acústic és interessant.
En el cas que ens deixin les claus, qui fa de cantant? 🙂
M'agradaM'agrada
Vaig disfrutar moltíssim i crec que el sentiment de comiat d’una setmana irrepetible va ser molt emotiu.Evidenment no tot va ser perfecte(mai ho és) pero jo vaig veure el vas ben ple i no pas ben buit.Irene Theorin que és una autèntica “bête de Theatre” va fer una Isolda de les que arrosseguen al públic.Va fallar 4 aguts claríssims(No és la Nilsson pero és molt més expressiva) i va agafar amb molta cautela(no va ser culpa de l’orquestra) el pianíssim final que gairebe no es va sentir.Robert Dean Smith és un cantant molt musical (cosa que jo aprecio molt).La seva veu queda en molts cops curta de projecció pero medeix molt bé les seves forces i arriva al final ilès.Michelle Breedt va fer un Brangäne fabulosa i Franz-Josef Selig un Marke antològic .El més discret va ser el que millor projectava la veu,el juka Rasilainen que resultava poc matisat i vociferant.Aquesta orquestra és una joia per l’oída encara que la dirigeixi Un més que correcta Peter Schneider. Vaig sentir l’obra desde l’amfiteatre,4º pis i paltea respectivament i (la Teresa Mir té raó) hi ha molta diferència en l’audició segons el lloc.
M'agradaM'agrada
De l’orquestra no hi deu haver gaire diferència, però de les veus no em puc creure que sigui igual escoltar (per dir alguna cosa) a Smith a les primeres files de platea, que al centre de quart pis. Impossible!
M'agradaM'agrada