IN FERNEM LAND

LICEU: ALVIN AILEY·AMERICAN DANCE THEATER


Ahir per la nit va tenir lloc la darrera de les quatre actuacions que el Alvin AIley-American Dance Theater ha fet al Gran Teatre del Liceu.

Aquesta companyia ja va actuar al Liceu fa 10 anys i va deixar un impactant record gràcies a una de les seves coreografies “Revelations“, jo aquell cop em vaig vendre l’entrada i recordo que molts amics, coneguts i saludats em van dir que m’havia equivocat. Han passat deu anys, la companyia ha tornat i també ha incorporat en el programa seleccionat aquesta coreografia per tancar la segona part, però comencem des de un bon principi, d’acord?.

Ja m’he pronunciat moltes vegades davant la poca traça i predisposició que tinc davant de la majoria d’espectacles de dansa. No hi entenc res, no em sedueixen gaire, m’acostumen a avorrir i em molesta que s’incloguin en l’abonament, al costat de les òperes, ho he dit i ho he repetit fins la sacietat. Penso que podrien conviure perfectament en una mateixa temporada, diferents abonaments: opera, dansa, lied, concerts, sarsuela i altres, sense necessitat de tenir que incloure tot a dins d’un únic abonament. Si l’oferta és prou bona i interessant, el públic de dansa (molts abonats actuals ja en són) omplirien de ben segur totes les localitats disponibles, però de la mateixa manera que a aquests no els hi ha d’agradar forçosament l’òpera o el lied, als altres ens  passa exactament igual. No succeirà mai que a algú que no li agradi l’òpera, però si el ballet, s’aboni a la temporada del Liceu tan sols per assaborir els espectacles de dansa, oi? Tant costa entendre-ho?. Que un torn popular de la temporada, que consta de quatre espectacles, un d’ells sigui de dansa a mi particularment em sap greu. Tot i així aquesta vegada no ens hem venut res i per tant puc parlar, sempre sota el meu punt de vista escèptic i distant, del que vaig viure i sentir ahir al Liceu.

D’entrada, que l’espectacle comencés a dos quarts de deu, sent una espectacle de llarga durada és sorprenent, és clar que a les cinc de la tarda del mateix dia hi havia la tercera de les quatre sessions previstes i els ballarins necessiten descansar una mica, però ja no estem acostumats a començar tan tard i aquests horaris quasi after hours sorprenen.  A veure si la direcció aplica aquesta rendibilització de la sala i és capaç  d’alternar espectacles de cap de setmana que atreguin a turistes. Ahir per la nit el Liceu presentava una bona entrada i molts dels assitents eren forasters.

Les tres coreografies que la companyia nord-americana va presentar al Liceu  van ser: a la primera part Festa Barroca, amb música de Georg Friedrich Haendel, i a la segona Love Stories i la celebrada Revelations.

No m’ha agradat gaire la Festa Barroca. Si bé és cert que la banda sonora escollida era espectacular, amb fragments bellíssims, entre el bo i millor de Haendel, l’excessiu volum d’aquesta banda sonora gravada, tergiversava l’experiència auditiva de la música barroca de tal manera que Haendel esdevenia cridaner i per tant, vulgar. Si alguna cosa té aquesta música, i sobretot els seus passatges més lents, és aquella atmosfera única de placidesa i quietud que suposa aquest món sonor delicat, íntim i sensorial que produeix la música i el cant, si s’escau. Si la companyia es presentés amb una orquestra en directa i David Daniels meravellant com meravella a la gravació (crec que era ell, no em voldria equivocar) de ben segur que l’efecte seria un altre, però precisament no estic tan segur que això fos el que buscava el coreògraf Mauro Bigonzetti. Tanmateix semblava que s’hagués deixat enlluernar més per les acrobàcies visuals i amb coreografies a vegades molt iròniques, intentant adaptar la música barroca a les gestualitats i passos de ball actuals. No és una idea equivocada, però el conjunt em va semblar reiteratiu, cridaner, ja sigui per aquesta preponderància auditiva d’una música inicialment molt més delicada del que ofereixen les possibilitats acústiques d’un amplificador inclement amb les sonoritat barroques o per un vestuari llampant que recordava si o si, el terrat del West Side a punt de ballar el famós “America America”, amb els immortals Rita Moreno i George Chakiris. Que de manera reiterada i en diferents moments el ballarins fessin petar els dits, era una reiteració o una picada d’ullet a Jerome Robins?

Aviat en vaig tenir prou de Festa Barroca i em va costar Déu i ajuda no aclucar els ulls durant els tres quarts d’hora que va durar l’espectacle, temptat a deixar-me seduir tan sols per el que m’interessava més, la música, i escoltar el magnífic “Va tacito” de Giulio Cesare, entre altres meravelloses perles haendelianes, encara que fossin enteses com explosions sonores i visuals, al cap i a la fi per a mi excessivament rebuscades, ja que la coreografia després dels primers deu minuts resultaven repetitives i la veritat, aquelles amplíssimes faldilles que amagaven aquell bé de Déu de perfecció escultòrica, em molestaven.

Sort que a la segona part tot va donar un gir inesperat i quan creia que aquella nit de dissabte no seria especialment enfebrada, va aparèixer  “Love Stories”, una coreografia de Judith Jamison amb Robert Battle i Rennie Harris, amb música de Stevie Wonder, Clarence i Paul-Henry Cosby.

Ha sigut reconfortant veure com tot prenia un aire contemporani molt més interessant i suggeridor, amb un disseny de llums espectacular, un vestuari ad-hoc i una planificació teatral que m’han fet adreçar-me a la butaca, lluny de la situació passiva de la primera part. Certament la banda sonora no era ni de bon tros la meravella que ens brindava Haendel, aquí ens trobàvem en un ambient molt més urbà, on el sorolls quotidians, ens barrejaven amb estridències, músiques i ritmes repetitius i fins i tot molestos,  ni tan sols un breu apunt del “A te o cara” de I Puritani, ens permetia albirar relax auditiu i relaxament. L’espectacular tractament coreogràfic dels diferents solos, així com els números de conjunt ens aproximaven tant al hip hop, com al jazz i el blues, en un constant i incessant crescendo sempre emparat per un disseny visual extraordinari, que va  acabar de forma brillantíssima amb una visió de l’escenari a dos bandes, que ens apropava molt a les arrels coreogràfiques del musical americà modern. Extraordinari!

La darrera escenografia “Revelations” és molt bona. Emprant una banda sonora d’espirituals afroamericans, cançons-sermó, cançons gospel i de holy blues, és un viatge per els diferents estadis de l’ànima, que ens duran de la solitud, a la desesperança o a l’opressió, a l’exultant catarsi col·lectiva que veritablement engresca al públic de valent. Quan va acabar donava la sensació que encara faltés un altre número, filant encara més prim, però no és així.

Res a dir doncs, certament els que fa deu anys em van dir que Revelations era tan bo, tenien raó, però no tant com per fer-me oblidar el impacte de  Love Stories que per a mi ha esdevingut la veritable sorpresa de la nit.

La companyia és magnífica i sorprèn, acostumats com estem a veure ballarins i ballarines com filaberquins vorejant l’anorèxia, veure uns cossos fibrats, plens de formes, pits i cuixes que sembla impossible que es puguin enlairar amb la subtilesa vaporosa d’una seda. Més aviat semblen cossos de gimnàs i malgrat que en alguns moments les coreografies fossin realment gimnàstiques, en altres es pot constatar la perfecta i brillant execució de passos del tot clàssics.

En la darrera coreografia, Revelations, hi ha potser un dels moments que m’ha sorprès més, és tracta del fragment “I Wanna Be Ready” ballat per Mathew Rushling (artista convidat), un senyor que semblava acabat de participar en la fabulosa cursa dels 100 metres del Jocs Olímpics de Londres. Veure’l pràcticament levitar sobre l’escenari amb aquell cos exuberant, semblava talment una provocació a la Llei de la gravetat.

Algú em dirà, Ho veus! Si no t’hagués entrat aquesta funció a l’abonament popular, no ho haguessis gaudit, i jo respondré sense immutar-me, sí, d’acord, però m’hagués estimat més que a l’abonament m’hagués entrat  “Il Turco in Italia”. Tinc dos abonaments i en cap dels dos hi ha aquest títol de Rossini. Ja és trist, oi? I en canvi, tant en l’un com en l’altre, tinc espectacles de dansa. Definitivament frustrant.

Magnífic inici de temporada, ara esperem que el plat fort de la inauguració operística, amb la sempre complicada Forza del destino estigui a l’alçada.

26 comments

  1. Xavier C.

    Vale: tema dansa. Per part meva, m´ho prenc com els concerts de violí (nyigo-nyigo), que no m´agraden però penso que ja m´està bé fer-ne algun per ampliar una mica els meus limitadíssims horitzons. Als que ja teniu criteri més format i ja sabeu del cert que no us agrada el puré de patates, entenc que és una p….. que us els incloguin. La meva solidaritat. Però mentre el Liceu segueixi pretextant (egocentrisme dèbil: com jo no hi aniria si no és forçat, penso que ningú hi aniria si no és forçat; i que per tant els quedaria buida la sala. Molt probablement fals) que són abonaments de temporada i no abonaments d´òpera, em sembla que els hi continuaran ficant encara que siguin conscients que a molta gent no els hi agrada.

    Disculpeu si no s´entén gaire el que he dit. He passat mala nit i tinc el cap una mica embotat. La gracieta del dia la deixarem per una altre any.

    M'agrada

    • En primer lloc millorat i en segon lloc jo penso que si els abonaments fossin independents (òpera i dansa) el públic ompliria, sempre i que les ofertes fossin bones. S’alliberarien bones localitats que ara no estan a la venda, ocupades per un públic poc motivat.
      Mai cap director del Liceu ha volgut fer-ho, són molt previsibles i poc propensos a donar alegries.

      M'agrada

  2. Juli carbó i montardit

    Si n ho he interpertat malament aquestes representacions no han estat acompanyades amb orquestra iecte. Això no és massa habitual en els espectacles que es representen al Liceu.
    Es que arreu on va aquesta companyia fan el mateix? És molt estrany perquè jo he vist a través de Youube i en revistas musicals que a Amèrica on habitualment fan aquest tipus d’espectacle sempre ho representen amb orquestra en directe.

    M'agrada

    • Josep Olivé

      No, no, no…Juli. Precisament, fora dels teatres de més prestigi, lo més habitual és amb música “enllaunada”. No hauria de ser, però malauradament aixi és.. I el Liceu, com que això del prestigi uns dies li va, i d’altres li ve, es poden donar perfectament tots dos casos.

      M'agrada

    • En aquests tipus de programa la música acostuma a ser sempre gravada, al Liceu i a New York. Això no vol dir que en alguna sessió especial hi pugui haver un cor de gospel en directa o una orquestra barroca i un solista per intervenir a la Festa Barroca, però no és habitual.

      M'agrada

  3. Alex

    gracias Joaquim! Eres un sacrificado y te tragas hasta el ballet,je….je….je…, dicho todo ello con ironía pero con el máximo respeto
    Yo no tengo ni tendría jamás un abono temporada completa, salvo que pudiera montármelo ” a la carta “

    M'agrada

  4. bocachete

    Jo vaig anar més enllà que tu i en el Haendel vaig aclucar els ulls i vaig fer més d’un cop de cap… La cosa es va animar després, certament, i va haver-hi algun solo preciós, certament. I no és que fossin cossos gimnàstics: directament, n’hi havia un amb una panxeta sorprenent i alhora “esperançadora” (també nosaltres podem enlairar-nos pesant més de 70 kilos?).

    Al LIceu, segurament, si alguns caps de setmana plantegessin concerts o funcions breus, a l’estil de les del Mas i Mas al Palau, de mitja o una hora, segur que tindrien un aforament proporcionat de turistes o no turistes. Recitals, o, simplement, òperes més cambrístiques (com les que muntaven els alumnes del Conservatori del Liceu a la UB) o sarsueles breus, d’aquelles “per hores”: es venen la platea, l’amfiteatre i el primer pis, només, i segur que s’omple i se’n treuen uns diners (bé, no sé quan deu costar obrir el teatre, però es podria calcular a partir de les funcions infantils, on només es posen a la venda una part de les localitats). L’altra fora que la programació es plantegés per a això, per cobrir les nits o tardes de divendres, dissabte i diumenge amb espectacles diferents, combinant els de la temporada i altres del tipus anterior, ja pensats per a un públic passavolant.

    M'agrada

  5. Josep Olivé

    No puc parlar de l’espectacle. Però treus la problemàtica dels abonaments i em perdonaràs però no em puc estar. Aixi que et demanos disculpes, a tu i als col.legues que potser, i amb raò, poden dir que això avui no toca.

    Ser abonat no té cap avantatge. Rectifico; en té moltes, però totes per a l’empresa.

    1. El compromís d’assistència per a tota la temporada es “gratificat” amb un descompte paupèrrim. Heu fet la comparació de la suma del que pagarieu per les funcions individuatlitzades amb el cost de l’abonament? I si en aquesta comparació a més tinguéssiu en compte les funcions que ben segur no hi anirieu?
    2. Dit abans: l’empresa introdueix dins de l’abonament espectacles que no hi aniriem. S’assegura per tant unes entrades que mai vendrien. Bé, qui sap, què mal pensat sóc, mira que sóc dolent; l’empresa em pot dir que si, que molt probablement les vendrien i que ens tenen tant en compte que ja decideixen ells per nosaltres. Demano que tanta seguretat en vendre-les no la pagui l’abonat. No sé si m’explico.
    3. L’abonat per l’oportunitat de adquirir entrades molt més econòmiques (insisteixo, molt més econòmiques!) de promocions “estratègiques” i “agresives” futures (això diuen). Això al Liceu encara no s’ha donat, tot s’ha de dir. Temps al temps.
    4. L’empresa disposa d’uns calarons molt abans de satisfer les funcions. L’abonat aporta doncs una miraculosa liquidatat a l’empresa. Per això, probablement, es compensat amb un DVD de talls de funcions que ja ha vist. Moltes gràcies. M’emociona tanta generositat. Aviat ploraré. Però el Liceu encara! El que ens van regalar a l’Auditori a l’any passat només es regala a persones que no estimes gens i dona peu a ser molt, però que molt mal pensat.
    5. Sabeu que ara, a l’Auditori, heu de pagar tres euros si us voleu canviar de dia? Es a dir, qui tingui abonament els diumenges i el proper més d’Abril no hi pogui anar, el fet de passar el concert a divendres o dissabte li comportarà tres euros de penalització. I és que l’Auditori és un autèntic lider amb unes ideas absolutament brillants en això de contentar als seus abonats. Tanta genialitat gestora, tants premis a la fidelitat es que em deixen bocavadat.
    6. Per cert, el Liceu un dia em vaig deixar l’abonament a casa i per accedir-hi vas a taquilles i et donen l’entrada corresponent al teu seient. Doncs em van dir que havia d’abonar 1 euro. Miserable, oi? Evidentment no el vaig pagar i els hi vaig dir que jo entrava, amb entrada o sense.

    M'agrada

  6. Pere

    Totalment d’acord pel que fa al tema dels abonaments separats. Quant a l’espectacle, vaig assistir a la funció de divendres. En tenia un gran record de l’anterior visita i no m’han defraudat. La coreograia de Haendel s’inspirava en les danses afroamericanes i, discrepant d ela teva opinió, em va semblar bonica i amb alguns moments de conjunt molt efectius i efectistes. La veu era d’Andreas Scholl. No perque ho hagués endevinat sino perque constava en el programa (4 euros!). Revelations és una preciositat de ballet, molt engrescador i coincideixo plenament amb tu que un dels moments més espectaculars és el solo del ballarí. UN amic meu diu que els ballets actuals són una colla de gent (anorèxia i/o obesa) fent gimnàstica. L’Alvin Ailey no és pas d’aquests. Un magnific espectacle.

    M'agrada

  7. Como casi siempre muy de acuerdo con lo que manifiesta con su buen criterio habitual Josep Olivè y tambén algunos mas.

    El abono completo en las últimas temporadas raya a veces con la tomadura de pelo en perjuicio del abonado – valga la redundancia -, salvo que seas un “trágalo todo “.
    No puede ser que en un abono completo que no es barato por cierto, te incluyan ópera, más ballet más recitales ( aunque suceda en bastantes teatros europeos, centroeuropa principalmente pero allí son muy disciplinaditos, je..je..)

    Desde ya la segunda temporada del Nou Liceu, mi esposa y yo pasamos directamente al Abono Reducido ( 5 o 6 espectáculos, entre ellos un ballet o un recital, con no siempre los mejores artistas). Cansado de ello y desde el 2006/07, pasamos del Reducido al Popular ( torn PA) con 3 localidades : así ves las 4 óperas que te tocan y tienes la ventaja de cualquier Abonado para comprar todas las localidades que quieras para repetir o escuchar otros espectáculos que tu desees ( sin imposición previa) y es lo que vengo haciendo normalmente con un valor añadido : ahorras € que es muy importante en los actuales momentos

    M'agrada

    • Es un método, pero yo prefiero tener todas las operas y en la misma localidad. Hasta ahora era complicado encontrar buenas entradas de las zonas que yo puedo permitirme, y el abono es la única gran ventaja. Lamentablemente el descuento de precio a la fidelidad es irrisorio.
      Yo creo que todo esto cambiará, forzados por la crisis. Es una oportunidad

      M'agrada

  8. Núria

    Este problema de mezclar opera y ballet ya lo sufrimos en el Real durante varias temporadas, la mayoría de abonados no estábamos de acuerdo y a base de cartas a la dirección conseguimos que se lo replantearan. En la actualidad tenemos temporada de opera con opera en versión concierto, que cuando es bueno es aceptable.
    A mi me gusta el ballet, esto sí, por separado. A nadie se le ocurre comprar entradas para verlo desde la penúltima fila de paraíso, en donde se ve el escenario del tamaño de la pantalla de una Nintendo. Este fue mi argumento principal y el de muchos compañeros de las últimas filas. Al parecer funcionó.
    Gracias Joaquim por este espacio y Bravo Josep Oliver.

    M'agrada

    • Josep Olivé

      En el Real efectivament los abonos estan separados. Hay abonos individualizados para ópera, para danza, para cámara, para recitales/conciertos (este año con Pollini y hermanas Lebèque!). El Real dispone además de abonos para menores de 30 años con importantes descuentos. Otro aspecto a tener en cuenta es que la venta de entradas para no abonados se abre un mes y medio antes de la función. Me parece muy correcto.

      En el Liceu seguramente ya no deben quedar entradas para Iolanta (Netrebko y el gran zar de las rusias), con funciones que no se van a dar hasta Enero. Este año no tenemos recitales pero cuando los tenemos nos los colacan en el abono (como los conciertos este año). En Liceu hay un turno, el PE, que esta compuesto de ballet moderno, Savall y Los cuentos de Hoffmann. No puede decirse que no es ecléctico, ¿verdad? Genial y ecléctico. Merece un premio.

      Cuando me toca ir al Paraíso del Real suelo acudir con un amigo alpinista y así tendemos una cuerda por si acaso. La seguridad ante todo. Más que subir se escala. Y hace mucho tiempo, la primea vez, hasta vértigo que me dió.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: