IN FERNEM LAND

PREPARANT LA FORZA DEL DESTINO (II)


Giuseppe Verdi pintat per Giovanni Boldini, 1886.

Abans de parlar de la Forza que veurem i escoltarem al Liceu, voldria encara insistir en la part musical i l’estructura dramàtica d’aquesta òpera, ja que preferències personals a banda, no deixa de ser un magnífic recull d’estampes costumistes, més que folklòriques, tan freqüent en autors com Shakespeare o Schiller de qui Verdi mai havia deixat d’anar a cercar la inspiració dramàtica de les seves obres.

Després de l’extraordinària obertura, de la que ahir ja deia que se’n abusava fins la sacietat en la programació de concerts i que ara escoltarem, si voleu, en la clàssica i referencial versió d’Arturo Toscanini al capdavant de la NBC Symphony Orchestra

L’òpera s’inicia amb la primera ària de Leonora “Me, pellegrina ed orfana”, de poca rellevància dramàtica si l’hem de comparar amb les altres dues àries d’intensitat dramàtica i vocal molt més interessants. Podríem dir que és una manera arriscada d’escalfar la veu tot just començar l’òpera, amb algunes notes que no deixen de suposar un cert risc per l’encara banal Leonora. L’ària utilitza un acompanyament melòdic a la part final “…Ti lascio, ahimè, con lacrime, Dolce mia terra” que Verdi tornarà a utilitzar i desenvolupar per l’Aida.

L’escoltem per una de les Leonora liceistes, Violeta Urmana, a Florència a l’any 2008.

Immediatament després tenim l’únic duo entre Leonora i Don Álvaro “Ah, per sempre, o mio bell’angiol…”on els dos amants poden per única vegada a l’òpera mostrar-se eufòricament optimistes, malgrat els dubtes de Leonora, ja que els infortunis posteriors els convertirà en essers torturats per el remordiment i la culpa. No està a l’alçada dels grans duos verdians, no cal dir del magistral de Un ballo in maschera o dels posteriors de Don Carlo, Aida i Otello.

Després del desgraciat accident amb que finalitza el primer acte i que desenvolupa tot el seguit de les fins i tot risibles i presumptament dramàtiques situacions del llibret, s’inicia el segon acte amb la famosa i infamada escena de la taberna de Hornachuelos, on Verdi obra el pot de les essències més perilloses amb un cor inicial “Holà, holà, holà Ben giuni, o mulattier” que ja és tota una declaració de principis i que ens portarà a l’esclat bel·licista de “Viva la guerra!” (presentació de Preziosilla) i el seu inefable “Al suon tamburo”, al “Son Pereda, son ricco d’onore” la vulgar balada de Carlo. En mig de tanta estampa costumista, Verdi ens mostra amb un genial i efectiu contrast musical, un moment de recolliment místic amb una pregària dels peregrins acompanyats de Leonora “Padre eterno signor” que ens prepara per la cabdal segona escena del segon acte, iniciada amb la vigorosa ària que vàrem escoltar ahir “Madre pietosa vergine” a la que seguirà el imponent duo amb el Padre Guardiano que també vaig il·lustrar, crec que degudament en una versió d’impacte. la cabdal segona escena es clou amb el cor “Il santo nome di Dio” i l’elegíac “La vergine degli Angeli” amb la intervenció de Fra Melitone, Leonora i el Padre Guardiano.

Aquí ho teniu amb el baix Carlo Colombara, que també ho cantarà al Liceu i la intervenció d’Eva-Maria Westbroek.

El tercer acte és el del campament, on Verdi va incloure l’escena de Schiller, que tan bé descriu l’ambient militar . S’inicia amb la famosa ària de Don Alvaro que ahir escoltàvem per Carreras i tot seguit tenim el primer dels duos, aquest un duettino, entre el tenor i el baríton “Solemne in quest’ora” del que us proposo la versió per la TV de Richard Tucker i Robert Merrill. Aquest duo té un caire molt més intimista i melancòlic que els altres molt més aïrats i d’efectisme garantit, tot i així l’atractiva harmonia entre les dues veus i la senzilla i bella melodia presagien el duo de Don Carlo i Posa de la propera òpera verdiana.

Carlo intuint coses fatals, ens canta l’ària que ahir us vaig deixar en la versió del gran Bastianini i després, coneixent la recuperació del que creia amic, esdevé el duo que en la primera versió tancava l’acte, abans de la segona ària de Don Álvaro.

Escoltem a Plácido Domingo i Giorgio Zancanaro dirigits magistralment per Riccardo Muti (1986)

Aquesta airada confrontació dóna pas a Preziosilla i el cor, en un seguit d’escenes militars de caire costumista, amb l’aparició de Fra Melitone (recordo que ara estem a Itàlia, però tant se val!). Aquest final d’acte és absolutament prescindible, ja que no aporta cap desenvolupament dramàtic a l’acció, perfectament descrita en l’escena anterior, però per si no en teníem prou, ens deixa per acabar el famós “Rataplan” a cappella amb la mezzosoprano i el cor, en un recurs emprat anteriorment per Meyeerber, font d’inspiració de Verdi en més d’una òpera.
Jo no sóc gens partidari de les estisorades, ni retallades, tampoc a l’òpera, però escoltant La forza del destino, tinc molts dubtes…
La versió de Nadia Kresteva a Viena afegeix als mèrits musicals, un afegitó visual i escènic que ho acaba per arrodonir en una de les versions més surrealistes que hom pogués arribar a imaginar mai. El responsable és David Poutney, a part de Verdi, és clar.

Els vienesos no sé si s’han recuperat a hores d’ara.

Em sembla que ja us he dit alguna vegada que al Liceu vaig veure a una senyora anomenada Maria Coder, que ho va fer tan malament que quan es va abaixar el teló, TOT el teatre va romandre en silenci. Allò va ser molt pitjor que una esbroncada gegantina acompanyada d’algun aplaudiment de cortesia, us ho asseguro.

El quart acte no s’inicia molt millor, ja que tornem a les escenes populars, amb el repartiment del menjar dels captaires davant del convent dels frares (altre cop a Espanya). Ahir ja us vaig posar aquesta primera escena amb Sesto Bruscantini.

Tot seguit tenim el tercer duo de Carlo i Álvaro, el famós “Invano Alvaro…le minaccie i fieri accenti”, amb el tema principal que s’escolta ja a l’obertura. És un moment molt engrescador, d’especial lluïment per els cantants. Impossible no deixar-vos el que m’agrada més, amb Josep Carreras i Piero Cappuccilli a la Scala de Milà l’any 1978,  dirigia Giuseppe Patané

En aquesta sel·lecció no hi pot faltar la tercera gran ària de Leonora, la més famosa i també un d’aquells fragments que sovintegen en els concerts operístics de moltes sopranos. Escollir una única versió és molt complicat, ja que des de Tebaldi, Milanov, Caniglia, Cerquetti, Price, Ponselle, Zeani, Caballé, Marton,  a Nina Stemme, Anja Harteros o Violeta Urmana en l’actualitat, hi ha tot un amplíssim ventall de versions magnífiques, però ves per on avui he decidit que sigui Maria Callas en la gravació comercial de l’any 1954. La intensitat dramàtica és màxima.

L’òpera, en la versió de 1869 acaba, com ja vaig comentar ahir amb el “tercet conservador” que Ghislanzoni es va inventar per suavitzar tanta  desgracia, fent esdevenir al padre Guardiano l’eix central i definitiu d’unes ànimes perdudes de bell antuvi.

La versió serà la de Caballé, Carreras i Chiaurov a la Scala de Milà l’any 1978,

DISCOGRAFIA:

Aquesta òpera no es caracteritza per tenir moltes gravacions comercials disponibles, o si de cas i per ser més justos, moltes menys que altres òperes gravades de manera insistent.

Jo, de les que conec o he escoltat alguna vegada us recomano les següents:

  • M.Caniglia, G.Masini, C.Tagliabue, T.Pasero, E.Stignani, S.Meletti. Director: Gino Marinuzzi 1941 FONITCETRA
  • M.Callas, R.Tucker, C.Tagliabue, N.Rossi Lemeni, E.Nicolai, R.Capecchi. Dorector: Tullio Serafin 1954 EMI.
  • R.Tebaldi, M.del Monaco, E.Bastianini, C.Siepi, G.Simionato, F.Corena. Director:Franmcesco Molinari-Pradelli  1955 DECCA
  • A.Cerquetti, P.Miranda Ferraro, A.Protti, B.Christoff, G.Simionato, R.capecchi. Director: Nino Sanzogno  1957 MYTO
  • L.Pryce, R.Tucker, R.Merrill, G.Tozzi, S.Verrett, E.Flagello. Director: Thomas Schippers 1964 RCA
  • M.Arroyo, C.Bergonzi, P.Cappuccilli, R.Raimondi, B.M.Casoni, G.Evans. Director: Lamberto Gardelli 1969 EMI
  • M.Caballé, J.Carreras, P.Cappuccilli, N.Chiaurov, M.L.Nave, S.Bruscantini. Director: Giuseppe Patané 1978 MYTO
  • M.Freni, P.Domingo, G.Zancanaro, P.Plishka, D.Zajaick, S.Bruscantini.Director: Riccardo Muti 1986 EMI
  • G.Gorchakova, G.Grigorian, N.Putilin, M.Kit, O.Borodina, G.Zastavni. Director: Valery Gergiev 1996 Philips (versió 1862)

VÍDEO (comercial):

  • R.Tebaldi, F.Corelli, E.Bastianini, B.Christoff, O.Dominguez, R.Cappecchi.Director: Francesco Molinari Pradelli San Carlo de Nàpols 1958 CLASSIC VIDEO
  • M.Caballé, J.Carreras, P.Cappuccilli, N.Chiaurov, M.L.Nave, S.Bruscantini. Director musical: Giuseppe Patané Director escènic Lamberto Puggelli Scala 1978 HARDY
  • L.Price, G.Giacomini, L.Nucci, B.Giaiotti, I.Jones, E.Fissore. Director musical: James Levine, Director escena: John Dexter MET 1984 DG
  • G.Gorchakova, G.Grigorian, N.Putilin, S.Alexashkin, M.Tarasova, G.Zastavni. Director musical: Valery Gergiev Director d’escena: Elijah Moshinsky Mariinski 1998 ARTHAUS

LA FORZA DEL DESTINO AL LICEU

La forza del destino va arribar al Liceu el 21 de desembre de 1872 i òbviament es va representar la segona versió de 1869. Se’n van fer 6 representacions i fins ara s’han fet 49 representacions, per tant estem davant d’un títol poc representat. La darrera vegada que es va representar va ser el 2 de juny de 1996 al Teatre Victòria.

El repartiment de l’estrena va ser:

Il marchese di Calatrava: Agustí Rodas
Donna Leonora: Luigia Ponti Dall’Armi
Don Carlo: Gaetano Toledo
Don Alvaro: Carlo Vincentelli
Preziosilla: Teresina Ferni
Padre Guardiano: Marcel Junca
Fra Melitone: Sebastiano Ronconi
Curra:Trinitat Mestres
Maestro Trabucco: Antoni Maijà
Un chirurgo: Ignasi Costa
Un alcalde: Francesc Viñals
Director musical: Nicola Bassi

12 representacions es van fer etre 1872 i 1897, 9 representacions entre 1897 i 1946 i 25 representacions entre 1947 i 1996.

La Forza va inaugurar la temporada 1954-1955 amb Renata Tebaldi, Giuseppe Taddei, Gino Penno, Giulio Neri, Saturno Meletti i Iolanda Gardino, sota la direcció de Armando la Rosa Parodi.

Deu anys més tard va tornar a inaugurar la temporada i aleshores varen ser Marcella de Osma, Carlo Bergonzi, Piero Cappuccilli, Carlo Cava, Montserrat Aparici i Ernesto Vezzosi, sota la direcció de Ottavio Ziino.

La temporada 1971-1972 es va tornar a programar, aquest cop amb Raina Kabaivanska, Carlo Bergonzi/Pedro Lavirgen, Nicolae Herlea, Gwynne Howell, Joyce Blackham i Claudio Giombi, sota la direcció d’Ino Savini.

A la temporada 1974-1975 es va tornar a programar. Hana janku, Pedro Lavirgen, Vicente Sardinero, Bonaldo Giaiotti, Bruno Grella i Giovanna Vighi van ser els protagonistes sota la direcció d’Anton Guadagano.

la 1978-1979 va reunir a Montserrat Caballé, Josep Carreras/Pedro Lavirgen, Matteo Manuguerra, Mario Rinaudo, Maria Coder/Montserrat Aparici i Otello Borgonovo. Dirigia (?) Eugenio M.Marco.

La temporada 1982-1983, la darrera vegada que es va representar aquesta òpera al vell Liceu, van ser Eva Marton (debut al teatre), Giuseppe Giacomini, Piero Cappuccilli, Paul Plishka, Alexandrina Miltcheva i Sesto Bruscantini, sota la direcció de Nicola Rescigno.

Finalment, la temporada 1995-1996 (a l’exili del Teatre Victòria), es va reunir a Ana Maria Sánchez/Olga Romanko, Vyacheslav Polozov/Gegam Grigorian, Vladimir Redkin/Vicente Sardinero, Paata Burchuladze/Stefano Palatchi, Elisabetta Fiorillo/Eugenie Grunewald i Alfonso Echevarria, sota la direcció de Paolo Olmi.

El retorn al Liceu, amb aquestes 14 representacions, suposa tres repartiments diferents

Diu Renato Palumbo, la millor garantia que aquestes representacions liceistes acabin sent un èxit, al “full parroquial” que el Liceu té a bé en enviar-nos als abonats uns dies abans de les representacions:

GTL_La forza del destino és una obra important en l’evolució del cant verdià. Quin tipus de veu es necessita per a una obra d’aquestes característiques?

R.P.– Sens dubte, és la gran dificultat d’aquesta òpera, però al mateix temps avui dia costa trobar la riquesa de les grans veus de fa alguns decennis, i per tant s’ha de buscar al màxim l’equilibri entre tots els elements i ser molt escrupolós amb totes les indicacions dinàmiques i expressives. La veu verdiana ha de ser una veu noble que sàpiga frasejar i trobar l’energia i la poesia d’aquest tipus de cant. També és indispensable una bona tècnica i és evident que en una òpera com aquesta, la veu exigeix un gruix dramàtic considerable i al mateix temps la ductilitat belcantista. En La forza calen sis primers cantants: una soprano, un tenor i un baríton de cert pes, però que al mateix temps han de ser capaços d’alleugerir, de cantar piano i legatto. A més, també es necessita una mezzo brillant, un bon buffo i un baix profund. Així doncs, fa falta tenir un equip de cantants de primer nivell.

Com no podia ser d’altre manera, té raó el mestre Palumbo, i no seré jo qui li porti la contraria. L’equip del Liceu reuneix alguns dels noms que avui tenen la valentia de cantar aquesta òpera a dalt de l’escenari, alguns dels cantants contractats no en tinc cap dubte que deixaran en un lloc digne el cant verdià. Penso amb Urmana, Fantini, Tézier, Vladimir Stoyanov, Carlo Colombara, de Simone o de Candia i d’altres ho desconec, bé perquè no els he escoltat mai cantant Verdi, Diógenes Randes, un habitual dels darrers anys a Bayreuth, bé perquè tenint veus en principi idònies Marcello Giordani, dependrà sobretot del mestre Palumbo, si és capaç d’obtenir del tenor un fraseig, una energia i una poesia que honori a Don Alvaro. Amb Radames no ho va aconseguir, qui sap si ara tindrem més èxit.

No hi ha tenors que vulguin fer aquest rol. Alagna, en lloc del Calaf i sobretot aquest Otello que li ronda pel cap, hauria de passar per Don Alvaro. Kaufmann també podria intentar-ho, la veu és prou sòlida, però avui per avui a part dels destralers que ja coneixem i que tampoc la porten en repertori, n’hi ha molt pocs que vulgui fer front a aquest rol tan bonic com exigent i difícil. És per això que no cal clamar venjança contra ningú, ja que tret de Marcelo Álvarez, que de moment no vol tornar al Liceu, la canta amb dificultat, com bé podeu comprovar a l’estrena d’aquesta producció a l’ONP, en els enllaços de vídeo que us torno a facilitar.  No hi ha gaires opcions més a les que el Liceu ens ofereix, malauradament

El cas de Leonora no difereix, gaire. Urmana, tot i que caldrà esperar al directa, no és la Leonora dels meus somnis. La veu inicialment és l’idònia: ample, amb gruix, i un centre i greu generós, però l’agut cada vegada és més treballat i dificultós, tendeix darrerament al xiscle, però caldrà esperar a veure l’estat de forma, ja que dóna moltes sorpreses. Altre cosa és l’expressivitat poètica i emotiva del seu cant, per a mi habitualment distant. En aquests moments Maria Agresta té per a mi més interès verdià, i aquesta, ai las! de moment no està anunciada. Fantini és tota una garantia i Carosi haurà de millorar molt la impressió causada amb la seva Adriana, per creure que sigui una cantant per cantar al Liceu.

Dels barítons, sabem que tant Tézier com Stoianov (cridaner) són veritables barítons, caldrà escoltar si aquestes veus fan justícia a Verdi. De Luca Salsi sabem poc, tot i que el que hem escoltat a can Youtube ens dóna unes certes esperances, però fins que no l’escoltem al teatre no podrem dir el què.

Pel que fa a les mezzos que hauran de cantar Preziosilla, malaguanyades totes, ja és ben trist dir això, però és que no puc amb aquest rol.

Els cantants triats per fer front al Fra Melitone són ideals.

La producció ja us vaig dir en l’apunt del vídeo, que no crec que aixequi grans passions, no molesta, és decorativa i molt poc arriscada. Jean-Claude Avray trasllada l’acció a una època anacrònica si atenem als fets històrics del llibret, però això a aquestes alçades importa a algú?. Dóna la impressió que tot allò que es vesteixi amb un vestuari anterior al XIX estigui prohibit (Adriana a part).

Iniciar l’òpera sense l’obertura, una pràctica que també feia el MET quan massacrava l’òpera amb molts dels talls que  molts detractors d’aquesta òpera voldríem, traslladant-la entre el primer i els segon acte, és discutible. No fa cap mal però realment no aporta res. El primer acte esdevé un pròleg, i? Durant l’obertura no passa res en escena, al menys això s’intueix en el vídeo de l’ONP. Agafa’t per aquí que no cauràs, deia el meu pare, però a part d’aquest caprici més o menys original, Giuseppe Verdi, que alguna cosa té a dir en aquesta historia, va fer una obertura. Podria ser, seguint aquestes originals idees, que algú decidís en aquesta o en un altre òpera, començar per el final, com si tot fos un flashback o un somni del protagonista. D’aquesta manera podríem arribar a veure una Tosca que s’iniciés amb “O Scarpia avanti a Dio!” i acabar-la amb “Ah…Finalmente!”, ja que si el regista és hàbil i el director d’orquestra “original”, pot quedar fins i tot modern.

Ai Senyor!

Bé amics, no hagués cregut que La forza m’ocupés dos apunts, però ara que hi estic immers, jo crec que em donaria per un tercer (que no faré).

Us deixo altre cop els enllaços del vídeo de la producció parisenca

Giuseppe Verdi
LA FORZA DEL DESTINO

Mario Luperi (Il Marchese di Calatrava)
Violeta Urmana (Donna Leonora)
Vladimir Stoyanov (Don Carlo di Vargas )
Marcelo Àlvarez (Don Alvaro)
Nadia Krasteva (Preziosilla)
Kwangchul Youn (Padre Guardiano)
Nicola Alaimo (Fra Melitone)
Nona Javakhidze (Curra)
Christophe Fel (Un Alcade)
Rodolphe Briand (Mastro Trabuco)
François Lis (Un Chirurgo)

Cor i Orquestra de l’Opéra National de Paris
Director musical: Philippe Jordan
Director d’escena: Jean-Claude Auvray

ENLLAÇOS VÍDEO PRODUCCIÓ ONP /GTL

ACTES 1 i 2

ACTE 3

ACTE 4

També us deixo els enllaços del vídeo de la versió liceista de l’any 1978

ENLLAÇOS LA FORZA DEL DESTINO LICEU 1978:

I finalmet els enllaços d’ IFL que parlen d’aquesta òpera:

Ara que esteu més “preparats”, caldrà gaudir-la.

Un comentari

    • Xavier C.

      Amb les ganes de que comenci ja això m´he deixat de dir que tots els repartiments de les anteriors representacions al Liceu fan molta però que molta patxoca, i que vist així sembla que –a nivell de noms- el d´ara seria dels més discrets (i potser més fruit de que avui dia hi ha el que hi ha que no per demèrits del Liceu). Que tenim un Teatre d´alçada, vaja.

      M'agrada

      Respon
      • Joaquim

        Jo crec que Renato Palumbo és el gran encert per obtenir els millors resultats. Una òera com aquest necessita d’un bon director per aixecar l’edifici, de no ser així, ja poden ser bons els cantants, que e resultat pot acabar sent molt feixuc (vídeo de La Forza de 1978 al Liceu sense anar gaire lluny)
        Fent canvis amb els cantants disponibles a l’actualitat jo si que en treuria algun i en posaria un altre, però en línees generals i mirant els repartiments d’aquesta òpera en els diferents teatres on es programa, veiem la precarietat vocal actual de manera sagnant.
        Els repartiments de l’ONP o Viena, són clars exemples del que vull dir.
        Aquests són els repartiments immediats o futurs d’aquesta òpera que he trobat a OperaBase:

        A Colònia (setembre/octubre de 2012)

        Director musical: Will Humburg
        Director d’escena: Olivier Py

        Il Marchese di Calatrava: Dirk Aleschus
        Leonora di Vargas: Adina Aaron / Maria José Siri
        Don Carlo di Vargas: Anthony Michaels-Moore / Dimitris Tiliakos
        Alvaro: Enrique Ferrer / Vsevolod Grivnov
        Padre Guardiano: Liang Li / Nikolay Didenko
        Fra Melitone: Patrick Carfizzi
        Preziosilla: Dalia Schaechter / Katrin Wundsam
        Mastro Trabuco: Ralf Rachbauer
        Alcalde: Yong Doo Park
        Chirurgo: Leonard Bernad
        Curra: Andrea Andonian

        A St.Gallen (Suissa) març 2013

        Director musical: Otto Tausk

        Don Alvaro: Maxim Aksenov
        Donna Leonora:Katia Pellegrino
        Preziosilla: Nadia Krasteva
        Don Carlos di Vargas:Davide Damiani
        Padre Guardiano:Peter Rose
        Fra Melitone: Donato Di Stefano
        Marchese di Calatrava: Matt Boehler

        A Liège (abril de 2013)

        Director musical: Paolo Arrivabeni
        Director d’escena: Francesco Maestrini

        Don Alvaro: Fabio Armiliato
        Donna Leonora: Daniela Dessì
        Don Carlo: Giovanni Meoni
        Fra Melitone: Domenico Balzani
        Preziosilla: Carla Dirlikov
        Il Padre Guardiano: Luciano Montanaro
        Il Marchese di Calatrava: Pietro Palazy
        Trabucco:Pietro Picone

        M'agrada

        Respon
  2. Alex

    Gran trabajo, Joaquim!
    Me parece referido a Urmana, que después de estas funciones liceisticas tiene previsto retirar de su repertorio el rol de Leonora di Vargas y no sé si le ronda por su cabeza, regresar a su anterior cuerda de mezzo donde particularmente creo, se desenvuelve mejor vocalmente

    M'agrada

    Respon
  3. josep

    Quina gran feina la d’aquestes dues darreres entradas intentant acostar La Forza del Destino. Tinc ganes que arribi el dia 5 (el del meu abonament) per tornar al Liceu i gaudir (espero) novament de Verdi.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      No m’ho pensava pas, però m’he anat engrescant amb una òpera que em produeix una eterna ambivalència, i ja veus!
      Jo, i malgrat el rataplan i les altres “perles”, també tinc moltes ganes de començar la temporada d’òpera i fins i tot de veure aquesta òpera després de tants anys sense programa-la.

      M'agrada

      Respon
  5. colbran

    Genial, Joaquim, lo de la ópera en “flash-back”. Seguro que ya tenemos un director escénico preparado para hacer tamaña “genialidad”, pues la desfachatez de estos “genios” puede con eso y mucho más e incluso habrá pazguatos que lo considerarán “the most of the most”. Y si aún no ha habido -lo dudo- uno de esos “genios” que no lo haya pensado si leen este apunte a lo mejor se ·”apuntan” a hacerlo.

    M'agrada

    Respon
  6. Nina

    A las recomendaciones discográficas añado la grabación en directo de Florencia 1953, con Mitropoulos dirigiendo a Tebaldi, Del Mónaco y Protti. Para mí es la primera opción, si uno puede sobrevivir al inconveniente del sonido en directo de aquella época y de los cortes, también, de aquella época. La obertura está donde debe, que para eso estamos hablando de un teatro italiano.

    M'agrada

    Respon
  7. Lucia Ciliento

    Mille grazie per l’intensa documentazione sulla Forza del destino, era l’opera preferita da mia madre, mentre mio nonno (il tenore rumeno) preferiva l’Aida. Io amo tutto il melodramma e tutta la lirica in particolre perchè mi riporta alla mia infanzia felice. Ancora grazie per il prezioso lavoro che ci rallegra tutti noi amanti dell’opera! Lucia

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Io preferisco Don Carlo, Otello e Falstaff, ma Verdi è sempre Verdi, e sempre c’è quel momento che diventa geniale e che parla direttamente al cuore.
      Ti ringrazio Lucia per partecipare su questo sito e sopratutto per commentare.

      M'agrada

      Respon
  8. Josep Olivé

    Brutal. Insisteixo: he après més en dos apunts (+ entrades) d’aquesta obra que en anys! Per descomptat són dels post que acabo imprimint i guardant, que jo encara sóc molt del paper, jejejeje! 🙂

    Per cert, mira que si algun geni llegeix la teva proposta d’una altra possible Tosca i es fa realitat…mmm…mmmm… amb qui ens haurem de querellar? 🙂

    M'agrada

    Respon
  9. Núria

    Joaquim, me acompleja ver la capacidad de trabajo que posees, eres increíble… da la impresión de que tienes toda una oficinas de redacción y documentación atendiendo el blog.
    No cambies porfa, no existe otro blog de música como este.

    M'agrada

    Respon
  10. bocachete

    Interessantíssims els dos missatges de La forza, de bo de bo. Val a dir, que veient la divisió d’opinions, m’apunto amb qui els agrada: no sé dir-vos per què, però és una de les òperes de Verdi a les que trobo totes (o moltes) les gràcies. Fins i tot les escenes de Fra Melitone, que trobo d’un costumisme molt encertat. El Rataplan? Bé, potser és el punt baix, i més que res falla pel lloc on és, on no lliga per res. No coneixia la versió original: gràcies per l’obertura i el final. Potser sí que trobaria millor mantenir el final original, adequat cent per cent a l’obra de teatre original (que vaig llegir fa temps i que, val a dir, és d’un valor literari excel·lent: pot tenir un gust passat, però posant-se en context, deuria ser revoluciònaria; a més, la qualitat del vers, d’una varietat rítmica riquíssima, és de primera, i el ritme i força de l’acció es mantenen a llarg de tota l’obra, acumulant tensió fins a un final absolutament demolidor, on Don Álvaro, com al final de l’òpera, es creu enviat de l’infern, ja que mata tot allò que toca). O, ja que l’obertura canvia de lloc, posar el preludi original al començament i l’obertura al segon acte, com es fa de vegades amb el Fidelio.
    En fi, que hi ha ganes de veure-la. No pensava que s’hagués fet tan poc. Tinc al record la interpretació de Marton al Liceu, la tarda que algú va dir-li quan saludava després de l’ària de l’últim acte “Así se canta Verdi”, i com es va emocionar en sentir-lo. Va ser una funció memorable, en general.
    I potser sí que fer òperes en desordre té futur… Hi ha pel·lícula curios, que és francament entretinguda, argentina, que es diu El viento se llevó lo que, que passa en un poble perdut de la Patagònia; només s’assabenten del que passa al món per les pel·lícules que projecten al cinema, però com que està a l’altra punta del món, només els arriben pel·lícules en mal estat i amb els rotlles en ordre canviat, amb la qual cosa, en passar-les, són “noves obres” i acaben influïnt en el comportament del públic… No és una obra mestra, però potser algun régisseur operístic la veu i acaba fent servir la idea. Que es matin Don Alvaro i Don Carlos seguit del Rataplan, però al primer acte, que al segon surti el Pace, pace i que acabi quan Leonora demana asil al pare guardià. L’obertura es podria fer al mig del duet d’Alvaro i Carlos a Velletri, ja posats. I si s’acaba amb la marxa triomfal d’Aida, ja posem la cirereta al pastís.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Jo també em vaig sorprendre quan vaig comprovar el número de funcions que s’havien fet al Liceu, creia que era una òpera més popular, o més ben dit, més representada.
      Quan vaig escoltar la gravació d’estudi que va fer Muti, orquestralment sensacional em van agradar molts moments que en altres versions em molesten, tret dels de la Preziosilla que els trobo directament indigestos canti qui ho canti, ho dirigeixi qui ho dirigeixi. Amb això vull dir que si el director sap donar-li el ritme, la vitalitat i el color adient, els moments costumistes poden fins i tot ser grans moments. Ves per on tinc la confiança que Renato Palumbo ho farà possible.

      M'agrada

      Respon
  11. dandini

    Habitualment el rol de Melitone ha estat considerat gairebe una deixalla verdiana.El problema en realitat ha estat que ha sigut asignat a cantants tronats i no pas a autèntics barítons que sapiguen que és un rol buffo.Us deixo una interpretació d’un cantant que ara podriem dir que es va avançar i molt a la seva època.La veu és d’autèntic baríton.La dicció es perfecta i l’intenció no deixa treva.Qualsevol frase porta al darrera un analisi de com s’ha de dir i entonar per ser efectiva a la música i al text,una mica el que succeix quan escoltem a Bryn Terfel o Rolando Villazón(malgrat els seus detractors).A tot aixó s’ha d’afagir que era un actoraç i vaig tindre la sort de comprobar-ho en directe en les seves interpretacions de Dandini,Bartolo,Sulpice i Gianni Schicchi.Un cop escoltat el fragment i tant ben interpretat dona la sensació de que ubicat en el Falstaff li surtirien un munt d’admiradors.

    M'agrada

    Respon
  12. Jaume T.

    Bona nit! Hi ha una FORZA que vull destacar per damunt de les altres tot i que jo encara no hi era:

    TEMPORADA 1935-1936

    23-XI-1935 LA FORZA DEL DESTINO
    Director: Giuseppe Podestà
    Il marchese di Calatrava: Manuel Gas
    Donna Leonora: Giannina Arangi-Lombardi
    Don Carlo di Vargas: Apollo Granforte
    Don Alvaro: Franco Battaglia
    Preziosilla: Marù Falliani
    Padre Guardiano: Josep Santiago-Font
    Fra Melitone: Mario Gubiani
    Curra: Mercè Roca
    Un alcade: Conrad Giralt
    Mastro Trabuco: August Gonzalo
    Un chirurgo: Josep Fernández
    Director d’escena: Ciro Scafa

    I per què aquesta? Doncs perquè va significar l’única actuació al Liceu de la mítica Giannina Arangi-Lombardi, l’AIDA de la qual sembla que ningú ho ha igualat. El disc n’és testimoni.

    Atentament

    M'agrada

    Respon
  13. Fernando S.T.

    Ya es habitual encontrar en este blog la magnífica información sobre las operas de inminente programación en el Liceu, por lo tanto no debería haberme extrañado tanto la edición de los dos posts dedicados a La Forza, pero no por ello debo dejar pasar la oportunidad de agradecer todo lo que haces por mantener el gran nivel que has impuesto en este blog, y también agradecerte los enlaces que siempre nos dejas.
    Me has hecho pasar dos días estupendos y has provocado que tenga más ganas de volver a ver esta opera. El Liceu debería premiarte por ello

    M'agrada

    Respon
  14. Leonora

    Y yo que ya me había liberado de mi “trauma” cuando vi esa “Forza” vienesa…Esa Preziosilla convertida en Calamity Jane o una pseudovaquera del Far West apuntando con la pistola a Carlos Álvarez… Y me lo recuerdas. El post es excelente, de arriba abajo(aunque hay algo que me salto)pues recuerdo que eso no dejó de dar: saltos. Eso sí, allí escuché al malogrado Licitra(voz muy hermosa aunque le costaba el Álvaro, se dejaba la piel, escénicamente hablando)y a Nina Stemme, como Leonora(no sé porqué, no la vi verdiana, a pesar del dramatismo que dotó a su personaje y de la puesta) ¡Un saludo, infernems!

    M'agrada

    Respon
  15. Carlos R.

    Joaquim, te felicito por el excelente trabajo que has hecho con estas entradas dedicadas a la Forza.
    Me encantaría ir a Barcelona, sobretodo para ver a Urmana, aunque Giordani es un obstáculo difícil de superar.
    Deseo que sean todo un éxito y espero leer con impaciencia tu opinión.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari