El Director General del Gran Teatre del Liceu ha triat la inauguració de la temporada 2012-2013, amb una crisi a tots nivells que no fa falta insistir-hi, per atorgar a la primera representació aquell aire de Gran Gala que tan feliços fa als membres del Cercle del Liceu, posant una moqueta vermella sota la porticada de les Rambles i dos agents de la Guardia Urbana de Barcelona, amb l’uniforme de gala i casquet emplomat, per rebre a les digníssimes autoritats, espònsors, mecenes, benefactors i al poquet, molt poquet públic que hem pagat l’entrada per assistir a la primera representació de les 14 programades de La forza del destino.
Òbviament aquest desplegament que feia molt temps que jo no veia en una nit inaugural, ha congregat un petita allau de curiosos que bocabadats miraven l’entrada de patums i per un moment he temut si això no podia ser pres com una provocació, ja que tal i com estan les coses tan sols cal una petita guspira per encendre-ho tot.
Posats a pensar coses per la inauguració, potser que pensin una mica més en altres aspectes, ja que un cop dins, la sala presentava un aspecte força desolat i desolador, amb un tercer pis molt buit i moltes clarianes al segon i als laterals de quart i cinquè. Un aspecte com aquest mai l’havia vist en una inauguració i amb un títol de Verdi d’aquells que molts estimen, però que a l’hora de la veritat no ha mobilitzat a ningú, encara menys.
Després de l’Aida del mes de juliol, preveiem que el mestre Renato Palumbo seria tota una garantia d’èxit, ja que si una òpera necessita d’un bon director, coneixedor del repertori verdià, amb caràcter i sang que li corri per les venes, aquesta és La forza del destino, ja que el constant canviament d’estats d’ànim musical de les diferents escenes que formen aquest tapis operístic, fan que un director impersonal s’estavelli i amb ell, tot l’equip que necessita aquesta òpera, extremadament difícil en tots els aspectes.
El mestre Palumbo porta amb ma ferma tot el discurs canviant, sabent donar a cadascuna de les escenes el clima adient, amb forts impactes dramàtics en les escenes de confrontació, així com en un extremat lirisme en aquelles pàgines molt més elegíaques. També sap donar ritme i color a l’ingent quantitat d’escenes populars, que malgrat el intent per fer-les digeribles, a mi se’m entravessen i fins i tot m’indigesten. La trama tràgica esdevé quasi còmica segons els paràmetres actuals, però ell té molta cura en donar a l’orquestra el just protagonisme, ja sigui en els nombrosos moments solistes d’una secció de fusta esplèndida acompanyant l’ària de Alvaro al inici del tercer acte , com en la recerca d’un so sumptuós i vellutat en les cordes. Amb els metalls ha tingut una mica més de feina en equilibrar-los amb la resta, no és que hagin estat malament, més aviat era una qüestió de balanç i ahir jo estava perfectament centrat, com a mínim la localitat que ocupava.
M’ha agradat molt la direcció de l’obertura i tot el final de segon acte, amb moments que feien preveure el Rèquiem, així com en el difícil tercer acte, on el constant canviament de situacions ha estat perfectament definit. Dirigir bé la indigerible escena final del tercer acte, on cada nova intervenció és “pitjor” que l’anterior i finalitzant amb el inefable “rataplan”, té un gran mèrit i ell ho ha assolit amb excel·lent nota. En el tercet final el mestre Palumbo ha extret de la corda de l’orquestra del Liceu sons veritablement angelicals, amb un pianíssim final magnífic, que unes mans grolleres i ansioses per tocar el dos han espatllat, tirant per terra les teories sobre el public del Liceu, de Mr. Fred Plotkin.
En qualsevol cas la direcció del mestre Palumbo és de llarg, el millor d’una molt decebedora nit de inauguració. L’orquestra ha tingut moments esplèndids i estic segur que en els propers dies sonarà de manera luxosa, es nota un gran treball durant els assaigs i això sempre dóna els seus fruits. No cal dir que després de l’obertura, portada de manera exultant, l’ovació rebuda ha estat d’autèntica gala.
El Cor del Gran Teatre del Liceu, dirigit per José Luis Basso, amb el reforç del Cor dels Amics de l’Òpera de Girona, dirigit per Conxita García, prou coneguda per la seva tasca d’assistent en el Cor del Liceu, ha tingut una nit magnífica. Si el Cor de la casa tingués els elements que ha de tenir, no caldria cap reforç per fer aquesta òpera, però tal i com està el pati, aviat tindrem que buscar reforços corals per cantar Don Pasquale.
Cal dir que he notat molt millor el so de les cordes femenines, molt més homogènies i de so arrodonit que les darreres actuacions, les seccions d’homes, com ja ens tenen habituats, han estat molt bé, particularment en el magnífic final de la segona escena del segon acte “Il santo nome di Dio Signore”. Tots plegats han cantant un efectista “rataplan” molt ben dirigit pel mestre Palumbo, però tot i cantant-lo bé és un moment francament irritable.
La forza del destino és una òpera per a sis cantants esplèndids, però en l’aspecte vocal és extremadament difícil.
Quan Violeta Urmana va signar el contracte per aquestes funcions, ja fa molts anys, ningú pensava que al 2012 aquesta senyora s’hagués de replantejar seriosament la seva carrera com a soprano, però ara sí, cal que s’aturi un moment, que miri quins contractes té pendents de fer i avisant amb temps, estic segur que els teatres seran els primers en agrair-li la cancel·lació. Violeta Urmana ha de tornar a pensar en els seus magnífics inicis com a mezzosoprano o com a mínim ha de pensar en deixar de banda el repertori verdià per a soprano.
Fixeu-vos bé que molt poques sopranos porten en repertori la Leonora di Vargas i això és per l’extrema dificultat d’un rol que és molt més que el “Pace, pace, mio Dio” que qui més qui menys canta en els concerts. Tres àries complicades i exigents, un duo amb el tenor, i sobretot l’extens duo amb el baix, suposen un repte complicat i Violeta Urmana, una cantant de veu preciosa, amb una bona línia de cant, tot i que no gaire adient en el repertori verdià, ja que li manca calidesa expressiva, s’ha estavellat en tots els aguts de la partitura, en tots, i n’hi ha uns quants.
Es nota que aquest rol el canta amb por, amb manca de seguretat, i la veu quan s’apropa a la zona aguda es tensa i perd el vellut natural, quan fa el pas de la veu es crispa i quan ataca els aguts tots són forçats i la majoria cridats. Una veritable llàstima, ja que ha desgraciat moments veritablement bonics, amb intents reeixits d’apianar el so. El millor de tota la nit, la seva “Vergine degli Angeli” dit amb dolçor mística, però desenganyem-nos, res memorable. Els aplaudiments al final de cada ària han sigut prou evidents i sobretot al final quan ha sortit a rebre els aplaudiments, el públic l’ha respectat en excés, ella prou que se’n ha adonat, acostumada a que el teatre es rendeixi al seu poderós cant. No sé que pot passar en una funció de torn d’abonament si repeteix aquest catàleg de crispació.
Marcelo Giordani, al contrari que la soprano, només té agut, no té cap distinció, ni una línea aristocràtica, ni tan sols ímpetu passional, té aguts, un centre poc rellevant i com bé sabem, cap greu, més aviat els parla i sense gaire projecció. El pitjor d’aquest tenor és la monotonia d’un cant sense expressió i la poca habilitat per aprofitar amb més tècnica i distinció un brillant registre agut, que també malmet quan l’utilitza llençant-lo sense cap mesura i de manera eixordadora. Malaguanyats recursos. No m’ha agradat en cap de les seves intervencions. Mai m’agrada Giordani.
Ludovic Tézier ha estat el triomfador vocal de la nit. La veu ja sabem que és bonica, que es projecta molt bé, i si bé el seu cant no és el súmmum de l’expressivitat, té classe i encara que li manqui una mica d’expansió dramàtica en els moments de tensió, s’ha imposat amb autoritat, cantant magníficament la seva escena del tercer acte, especialment l’ària “Urna fatale”, i no cal dir que en tots els duos s’ha menjat la vulgaritat de Giordani amb patates, especialment el “Solenne in quest’ ora” on el tenor no ha estat especialment inspirat.
El Padre Guardiano de Vitalij Kowaljow no és Boris Christoff, però és com a mínim és baix, canta amb correcció i dóna autoritat a les seves intervencions. L’emissió a vegades és una mica nasal, però després de Tézier és la veu més destacable de l’elenc.
A Marianne Cornetti jo la trobo que compleix i prou, no en aquesta Preziosilla, que també, si no sempre que l’escolto. No hi ha gaires mezzos per cantar Verdi, això és veritat i en aquest ingrat rol és difícil agradar, però ella ha complert vocalment, encara que escénicament és una Ulrica, no una provocadora Preziosilla (enyoraré l’actuació escènica de Montserrat Aparici amb la seva “provocadora i exuberant” presència a La forza del 78?).
Bruno de Simone no té cap tipus de veu determinada, tan aviat pot ser una intuïció de baix, com de baríton o fins i tot tenor, però és un cantant i un artista magnífic, coneixedor en profunditat dels rols buffos que l’han fet famós, i per tant fa tota una creació del Melitone. Bravo!
Bé el mestre Trabuco de Vicenç Esteve Madrid, amb alguna tibantor en els aguts de la seva intervenció a l’escena del campament, i correctes la resta, des de el Marqués de Abramo Rosalen a la Curra de Cristina Faus. En els rols més anecdòtics del batlle, el cirurgià i els solistes del cor, han estat eficientment interpretats per Pierpaolo Pelloni, Dimitar Darlev i Maria Such.
Ja coneixíem la producció, gràcies al vídeo de l’estrena parisenca. Si per TV la cosa és poc engrescadora, al teatre és definitivament anodina. Per resumir la cosa, sembla que Jean-Claude Auvray hagi dit als cantants “Feu una mica el que vulgueu i jo ja us diré si cal corregir alguna cosa”. És a dir, els deixa abandonats en mig d’un immens escenari, la majoria de vegades buit.
Per altre part a l’escenògraf, Alain Chambon, li va donar poca feina. Amb una taula llarga multi usos, uns bancs i una cadira amb braços, uns panels i un Crist sense creu i king-size que quan baixa del cel a l’acte segon fa una mica de riure i al quart acte, estirat al fons de l’escena fent companyia a Don Carlo i a la seva germana Leonora, perd tot l’efecte inicial, ja en té prou per vestir mínimament un escenari massa sovint buit, sobretot de idees.
Millora l’efecte d’algunes escenes gràcies al disseny de llums de Laurent Castaingt, però la producció és absolutament prescindible. És una producció buida, que no molesta, ni exaspera, ni emociona, ni provoca, ni tan sols és decorativa i/o espectacular com la que us vaig deixar ahir a l’apunt. Potser es millor així, però la sensació després de quatre hores al teatre és que aquest és un espectacle terriblement antic, i sense veus, terriblement avorrit.
El canvi d’ubicació de l’obertura no beneficia en res la nul·la acció dramàtica d’una proposta buida de idees. Espero que al menys hagi costat quatre cèntims d’euro i no ens hagi passat com aquell Trovatore de infausta memòria que cada tela costava un ull de la cara.
No cal que us digui, que de tota la meva historia liceista, aquesta és La forza del destino més fluixa que he vist. Diguem que vaig començar al 1978 amb una edició memorable, que tot i baixar en alguns aspectes i millorar-ne altres, es va repetir en la de l’edició de 1983. Al Teatre Victòria el nivell vocal va baixar una mica, però renoi, a anys llum del que hem escoltat en aquesta primera representació de la temporada 2012-2013.
Esperem que millorin aquests cantants, i que els altres repartiments els superin, la veritat és que no els hi cal gaire.
IN FERNEM LAND 
Subscric absolutament la teva ressenya sobre aquest desencertat espectacle, Joaquim. Ni tan sols el “santcristogros” king-size, com tu dius , ho ha pogut salvar. A tots els IFLs: que tingueu un BON DIA !!!
M'agradaM'agrada
Pitjor que a l’assaig, pitjor. 😥
M'agradaM'agrada
Pos què bé. M´has donat el dia 😦
M'agradaM'agrada
Jo ho lamento tant o més, però noi, és el que hi ha.
M'agradaM'agrada
Estic totalment d’acord amb tot el que dius.. A l’assaig general ja vam poder-ho veure. L’orquestra i el cor el millor de llarg.
La catifa vermella i altres “mandangues” superflues que donen la imatge que això de l’òpera es elitisme pur, va de conya a tots aquells que diuen “que es fotin els rics” quan retallen el pressupost de cultura d’equipaments com el Liceu. Un altre encert de l’ínclit DG.
M'agradaM'agrada
Tristíssima estrena a tots els nivells possibles.
Artísticament, que és la que més em preocupa i la social, que va esdevenir un intent de tornar a temps pretèrits, just quan la cosa està més dramàtica.
El Sr. Marco, malgrat intentar fer-ho bé, equivoca absolutament el tret, no toca de epus a terra i està molt mal aconsellat.
Ahir veient la venda penosa d’entrades hagués hagut de fer una oferta d’última hora, però potser temia por que el teatre s’omplís de “indeseables” com diu el Nuñito de Polònia.
Quina tristesa de país i de dirigents!
M'agradaM'agrada
Lo lamento, aunque no creo que sea peor que el Boris del Real.
Menudo início.
M'agradaM'agrada
Jooopeeeeeeee…entre tu y Joaquim me teneis contento hoy, precisamente hoy que me toca el Boris, y de aquí a unos días La Forza. Pues qué bien. No sé ni qué emoticón poner…ni ganas! jajajaja…
M'agradaM'agrada
Es una producción fea, de exaltación de lo feo.
Como es de esperar en el reinado Mortier, ambientada en la contemporaneidad y con momentos que rozan el ridículo, como el acto de Polaco, que por una vez que lo hacen , lo destrozan, tanto el director de escena, cómo el tenor impresentable.
Este chico que hace Boris, tiene que comer muchas papillas antes de hacer una creación meritoria.
Tampoco la dirección musical tuvo su mejor día.
El resultado es soporífero.
M'agradaM'agrada
Como hagas otra entrada así me vendo la idem! jajajajaja….
M'agradaM'agrada
Bueno, pues jo no la he visto tan mal, esa es la verdad (mi verdad, claro). ¿Sabes que creo que ocurre? Pues que el Real ha ofrecido, a mi entender, la peor de todas las versiones posibles: la completa. A mi nunca me ha gustado. ¿Por qué? Porque la escenas añadidas con posterioridad, la de Polonia y la última del bosque de Kromi, son prescindibles de todas todas, y siempre me han parecido muy poco interesantes musicalmente e irrelevantes (o tal vez mejor perniciosas) dramáticamente. Es un auténtico petardo dramático la escena de Kromi después de la tensión acumulada en la escena de la muerte de Boris. Además, cuando se hace esta versión, entonces me gusta más con la orquestación de Rimski Korsakov. Nada que ver con la fantástica versión de siete escenas, con la orquestración original de Mussorski, versión compacta, sin entreactos, que va directa al grano y en la que se percibe, sin interrupción, la lenta y agónica autodestrucción de Boris Godunov. Como la que se vió en el Liceu con un Salminen de absoluto lujo, o la versión Pape-Barenboim de Berlin, otro lujo. Tienes razón con el tenor, y el Boris bien a secas. Y le pongo un bien porque ha realizado una gran actuación dramática. Quién sí han estado soberbios son los sacerdotes: Varlaam (nuestro conocido Kotscherga) y por encima de todo y de todos el Pimen de Ulyanov. Sus dos sobrecogedoras grandes escenas, impresionante la última ante la que Boris cae definitivamente, han estado lo mejor de la noche y me ha emocionado especialmente esta última. Estoy seguro que hoy, sin las escenas de Polonia y Kromi, el resultado hubiera sido mejor. Otra vez será…peró que sea con “mi” versión., jeje.
M'agradaM'agrada
Un sacrilegi com un altre aquest d’eliminar el acte de Polónia i l’escena de kroni. A mi m’agraden moltíssim. Si la Marina, el Rangoni i el fals Dmitri són bons, l’acte de Polónia és una joia.
M'agradaM'agrada
No, en absolut, cap sacrilegi. I no ho és quan els actes esmentats són afegits posteriorment a l’obra original. I afegits, no diré a contracor del compositor, que no va possar cap pega a fer-ho, però sí sota la pressió de l’ortodoxia formal imperant del moment. Fins i tot l’acte de Krime té certa lógica en el sentit que vol explicar les revoltes posteriors a la mort del zar, però l’acte de Polónia és degut sencillament a que s’havia d’introduir, com fos, una protagonista femenina amb història amorosa. I em sembla molt bé, i estem davant d’una obra capdal, amb aquests actes o sense, però per a mi, el desenvolupament dramàtic és molt més coherent, unitari, eficaç i satisfactori en la versió original, i això, per a mi, té la seva importància, i la deu tenir tambè per directors musicals (que no són ninundis precisament) que hi estan d’acord. I això és lo que intento explicar a Carlos, tot argumentant el per què pot arribar a ser tediosa la versió completa, tedi que es pot convertir en expectació, i de la bona, segons qui canti l’acte de Polónia, evidentment, és clar que sí, com molts altres actes de moltes altres òperes.
M'agradaM'agrada
A mi m’agrada amb els afegits 🙂
M'agradaM'agrada
Josep, sin el acto de Polonia nos quedamos sin la escena entera del boudoir de Marina, con el precioso coro y la mazurca y el duo de Rangoni y Marina que es fabuloso y sobretodo sin la escena de la fuente con la maravillosa polonesa y a continuación el duo -para mí, claro- más hermoso de toda la ópera rusa y uno de los más melódicos de la ópera en general, que comienza con “Zaréwitch!”. Lo siento, querido amigo, pero en esta ocasión no puedo compartir tu opinión. Ten en cuenta que “Boris Godunov” es la ópera que más he escuchado y visto en toda mi vida y me gustan todas las versiones, pero mi preferida es la completa y con la orquestación de Rimsky-Korsakov aún más. La versión digamos original sin las escenas y actos que mencionas es muy dura aunque a mí me gusta mucho, pero prefiero la versión “completa” posterior con la intervención de Marina y el maquiavélico Rangoni.
M'agradaM'agrada
Tuve la inmensa fortuna de poder asistir a las representaciones de Boris Godunov del Festival de Salzburgo de 1993, versión completa dirigida por Claudio Abbado en la fascinante producción de Wernicke. Fue algo inolvidable, con Kotscherga de protagonista, vaya diferencia con este Varlam del Real que a mi me pareció patético y cuya pederastia impuesta por la dirección escénica acabó por rematar una prestación, siempre bajo mi punto de vista, de declive total.
Esa representación de Salzburgo fue algo grandioso, que en definitiva es lo que es esta opera y en esa representación el acto de Polonia adquiría una intensidad dramática extraordinaria.
Ababdo utilizaba la orquestación original, pero su dirección era tan intensa y brillante, que no se echaba a faltar para nada la de Rimsky.
Hartmut Haenchen en el Real realiza un dirección plomiza, sin brillo, carente de variedades dinámicas y expresivas, y de eso no tiene la culpa la versión completa.
Cortando la escena del bosque de Krosni, dejamos de disfrutar uno de los momentos corales más impresionantes de la historia operística.
! Qué lejos está este Boris inaugural con la nefasta dirección de Johan Simons de ser ni tan siquiera una sombra de la magistral propuesta de Wernicke!
M'agradaM'agrada
Oh! ese Boris en Salzburg dirigido por Abbado es una maravilla y la grabación que se efectuó a raíz de las representaciones, por la Sony Classical, es una de mis preferidas o LA PREFERIDA.
M'agradaM'agrada
Reeeeeeetiradaaaa! 🙂
Carlos, Joaquim, Fede…“puedo prometer y prometo” más atención a la versión completa y así poder ver la luz…y sereis informados convenientemente, en caso de producirse, de mi conversión. Tomo nota de la versión de Abbado, con lo cual teneis bastante ganado (por lo que he leido) para vuestra causa. 🙂
M'agradaM'agrada
Vaya por Dios! No he leído nada todavía.
M'agradaM'agrada
si en una FORZA , con sobre todo Sponsors ( los pocos que deben quedar) e invitados , teatro semivacío, vaya con la afición operística exitente!!!
Hoy me incorporo a estas FORZAs con el cast popular donde creo, puede estar el mejor tenor de los tres previstos que es A.Kim y espero que como mínimo, la Carosi esté discreta y se dedique a cantar
M'agradaM'agrada
La afición ya está repartida en abonos (demasiados), hacer una función fuera de abono, invitando a todos los mecenas y esponsors, con el mismo reparto, por otro lado poco atractivo, tiene como resultado una entrada realmente vendida, de pena.
El Sr. Marco no ha a prndido todavía y al paso que vamos…
M'agradaM'agrada
Me pregunto ¿cuántos de los que asistimos ayer pagamos la entrada? Estoy por la la labor de, en próximas funciones, ponerme una pegatina en la chaqueta con un escueto “HE PAGADO MI ENTRADA”.
M'agradaM'agrada
Benviongut SegonPis.
Calculo que una minoría.
Fes més enganxines, els que paguem te’n comprarem alguna. 🙂
M'agradaM'agrada
Jo m’hi apunto. M’és d’un cop m’he sentit imbècil per pagar entrada, així potser com a mínim ens sentirem una mica acompanyats!
M'agradaM'agrada
No puc comentar res de l’espectacle doncs no hi era pero trobo molt depriment que “La Forza del destino” no ompli el teatre.Demano si us plau a la direcció del teatre que facin com a València i posin totes les entrades lliures del teatre al 50% a partir de les 16 h ( ? ) del dia de la funció.(es faría una mica més de calaix) O ja ho fan i no n’estic assebentat ?
M'agradaM'agrada
Ho fan però depèn de les edats, a mi per ser estudiant em va costar una entrada del 5è pis per a 6 eur.
M'agradaM'agrada
Ho fan fatal Dandini
No hi ha públic per a tantes funcions. Si a la primera hagués cantat un repartiment diferent, potser alguns, no pas tots, abonats haguessin repetit, però qui compra una entrada per anar a escoltar Giordani?
En algunes ocasions han venut entrades d’última hora amb un 70% de descompte a platea (Festival Bayreuth), però ahir la platea, l’amfiteatre, i el centre de segon i tercer pis era regalat, per tant no van fer cap descompte. Jo vaig comprar l’entrada 20 minuts abans d’entrar i a la taquilla ningú em va oferir la possibilitat de comprar una entrada bona amb un descompte atractiu.
Resultat, una funció sense ànima, ja que el poc públic que pagava, per tant amb dret a manifestar-se, vam perdre gas ben aviat.
M'agradaM'agrada
Ho has dit molt bé, NO HI HA PÚBLIC per a tantes funcions. Per que no moderen el nombre de representacions i augmenten el nombre de títols?
I en quant als descomptes, jo, com en Jan, m’aprofito dels descomptes per joves, però cal anar-hi una hora abans. I els descomptes generals que fan de tant en tant (això de Bayreuth no ho sabia) no s’anuncien prou bé.
M'agradaM'agrada
Per a la temporada 2013-2014 estic segur que hauran de replantejar la política d’abonaments i reestructurar els diferents torns. Els que hi ha ara són inviables.
Menys funcions i més títols és car, però jo crec que ben organitzat és molt més viable.
Els descomptes no s’anuncies mai, potser que ho comencin a publicitar. Fan com el govern que no volen mostrar les carències.
M'agradaM'agrada
Per deixar l´escenari mig buit, val mes fer operes en concert,….. i més en els temps que corren, no? Estalviarien bastant.
M'agradaM'agrada
Mig? TOTALMENT BUIT en alguns moments
M'agradaM'agrada
Doncs millor fer-ho de concert !!
Mes económic (crec)
M'agradaM'agrada
La versió concertant del Faust inaugural de la temporada passada, que es va fer per estalviar-nos no sé què, va fer un forat deficitari milionari.
M'agradaM'agrada
No ho diguis ni en broma!!! Que encara et faran cas…
N’hi ha prou reduïnt les funcions i el nombre de repartiments diferents.
M'agradaM'agrada
Y para rematar la faena, La Vanguardia le dedica en el día de hoy un semáforo verde al D.G Joan Francesc Marco. Ver para creer
M'agradaM'agrada
es que el Grupo Godó y L.V. con sus críticos siempre tan pro Liceu ( Sra. Chavarria fundamentalmente), son sponsors del Teatre
M'agradaM'agrada
Jamás debe ser La Vanguardia el periódico de referencia para eventos musicales. Solo salvaría las crónicas que le dejan hacer a Jaume Radigales, estas sí muy dignas de ser leidas y seguidas. Y lo de Maricel Chavarría es francamente deplorable.
M'agradaM'agrada
La foto de La Vanguradia, estratègicament tallada no mostra l’aspecte real de la sala, amb un aforament que feia pena
M'agradaM'agrada
Deu ser el resultat d’haver pagat una assessoria per millorar la imatge del Sr. Marco, que segurament hem pagat tot nosaltres, després dels desgavells de la temporada passada.
En realitat al Sr. Marco ja no li haurien de posar cap semàfor, doncs hagués hagut de plegar després de la gestió maldestra i la recaptació de 2500 signatures demanen que fos destituït, però ja que encara el tenim de Director General, La Vanguardia hauria d’haver posat un vermell com una casa, després de veure com ja a la primera funció de la temporada el públic no respon. Què ha fet ell per omplir les 14 funcions previstes i que hores d’ara si atenem al que diu el web, tenen una ocupació preocupant?
M'agradaM'agrada
“La forza del destino” no ha sido nunca una ópera popular y en líneas generales no es apreciada por todos los públicos. Con un buen reparto de seis primerísimos y buenos cantantes se consigue salvar la velada, pero si no es así el exceso de partitura supérflua destaca por encima de la auténticamente meritoria y se convierte en puro plomo. A lo que en esta ocasión puede añadirse la aparente ausencia de dirección escénica y un movimiento por parte de los intérpretes que recuerda el cine mudo, en especial “El nacimiento de una nación” de Griffith, en las escenas de guerra principalmente.
Una buena dirección musical por parte de Renato Palumbo, un buen barítono y un coro acertado no salvan esta función, a juzgar por el ensayo al que tuve la oportunidad de asistir.
Por cierto, en la edición de ayer de “El periódico” y en la crónica previa a la primera función de esta “Forza”, Marta Cervera señala que el traslado de la obertura al principio del segundo acto ha sido voluntad exclusiva de Renato Palumbo, aduciendo que Mahler así lo hizo en Viena (?). Por lo visto Mahler tiene más credibilidad sobre la ópera de Verdi que el propio Verdi (!), con lo que estoy en total desacuerdo y lo estaría aunque tamaña barbaridad se le hubiera ocurrido a Toscanini (que conoció a Verdi) o a Riccardo Muti.
Estamos a un paso del “flash-back” en las óperas que insinuaba Joaquim hace unos días.
M'agradaM'agrada
Exactamente lo que en su día comenté en dos ocasiones: un cambio de estos no creo que se pueda realizar sin la equiescencia del director musical, y si este es de prestigio (como en el caso de Palumbo) aún con más razón. Ahora constato que no solo no dió su permiso sino que además es el impulsor. Ahora ya todo cuadra más. En principio lo veo raro y contraproducente pero comprobaré el efecto cuando me toque.
M'agradaM'agrada
A l’estrena d’aquesta producció a Paris, dirigia Phiippe Jordan i l’obertura anava també al inici del segon acte. Ara bé, la que vaig deixar abans d’ahir del Teatro Colón, dirigida també per Palumbo, també estava traspassada.
Un error
M'agradaM'agrada
La funció d’ahir va ser una porqueria!!!!!
Solament es salven la orquestra (molt ben dirigida, i plena de detalls.) els cors i el Sr. Tézier que ho va fer molt correcte!
Però esque no n’hi ha prou. Ella va ser horrorosa! Només em va convéncer en “la vergine degli angeli” i en la “Madre pietosa vergine”
tot lo altre va ser fatal! I al final del Pace va fer una cos molt rara, pujant a l’agut sense cap mena d’aportament, i va fer un crit.
El Giordani més val no comentar perque em poso nerviós!
I la Cornetti ni si ni no. Ho va fer correctament, però és que aquest paper…
A mi és que em passa una cosa, que la Forza no m’agrada, en les intervencions de Melitione, em va venir un atac de riure, però no perque em fes gràcia el que deia, perque era penós! I solament de pensar en la paraula sopa, ja em venen ganes de riure, és que les escenes de “riure” són horroroses! jo si fos el director musical faria una cosa:
La Forza del destino en verció concert i RETALLADA!
SIUSPLAU SONDRA! POSA’T A CANTAR EL ROL DE LEONORA!!!! 🙂
M'agradaM'agrada
Amb la Sondra no h’hi ha prou, malauradament
M'agradaM'agrada
Encara que la crònica causi desil.lusió i apaivaguin les ganes d’anar al Liceu, que et preparin d’una manera tan detallada no deixa de tenir el seu costat positiu: les expectatives són més realistes, i el llistó un el possa tan baix tan baix que… O sigui, que gràcies! 🙂 De totes maneres crec que el meu torn T toca l’altre cast…il.lusió amunt doncs altre vegada! 🙂
M'agradaM'agrada
Si el Torn T es el de domingo tarde, te tocará este mismo cast. El segundo cast de Fantini y Salsi, cantan los días 9, 13, 16 y 20 (
M'agradaM'agrada
que me olvidaba decir, son dos martes y dos sábados)
M'agradaM'agrada
Pero me puede alguien dar alguna buena noticia hoy?????????? Brrrr… Entonces deberé esperar al 20 con Fantini y Salsi…y quien esto también me lo tumbe le retiro el saludo! 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Va, ja et dono jo la bona notícia, amic meu: tinc entrades per veure aquesta porqueria (Jan dixit) tres dies 😕 . Si no te consuelas, es porque no quieres!!! 😆
M'agradaM'agrada
Em sap greu dir-vos que no us mentia, no va ser fluixet, va ser un nyap!
M'agradaM'agrada
Si es que ets un acaparador!
I no vull “furgar a la ferida”, però em sembla recordar que fins i tot hi ha un repartiment que t’agrada tant que el repeteixes…lo dit, acaparador! 🙂
M'agradaM'agrada
Fantini o Carosi? Vaya lio. Creo que las han cambiado. Creo que la buena es Carosi. Creo. Espero.
M'agradaM'agrada
Fantini Josep, Fantini
M'agradaM'agrada
No hi ha dret l’embolic del Liceu en els repartiments d’aquesta Forza. Primerament el 20 era Urmana (llibre temporada pag 34), desprès va passar a Fantini i desprès vaig creure que finalment seria Carosi perquè aixi ho diu la web. Doncs no. 😦 Bé, només espero que les tres sí sàpiguen qui canta aquell dia…no sigui que ens quedem sense cap. Igual millor. Pace, pace, mio dio!
M'agradaM'agrada
A mi m’agrada engrescar, però si no m’engresquen en a mi, és molt difícil que jo transmeti el que no sento.
Tan de bo quan hi aneu vosaltres el nivell hagi millorat, però es necessita un miracle, i no vull furgar més la ferida.
M'agradaM'agrada
No, no…porfa… 🙂
M'agradaM'agrada
pues yo estoy en las mismas que J. Olivé, contenta me dejas,… y es que con ese título tan premonitorio cualquier cosa puede pasar… lo dejaremos a la fuerza del destino, y ya te contaré Joaquim. besos
M'agradaM'agrada
No te preocupes, ha pasado alguna vez que cuando has visto algo que a mí no me gustó nada, a ti no te pareció tan horroroso, o sea que espero que esta vez también discrepemos. No tengo ganas que nadie lo pase como lo pasé yo ayer.
Besos de retorno para ti.
M'agradaM'agrada
Visto (y sufrido) el ensayo y después de leer en tu crónica de ayer que la cosa no mejoró, voy a acercarme a las taquillas a cambiar mi entrada del abono por una del segundo cast. Por mucho que me guste Tezier, prefiero no escuchar a Giordani.
M'agradaM'agrada
El ensayo fue mejor, al menos nos ahorró los gritos de Urmana.
M'agradaM'agrada
La sensación de que se quedase muda en todos los agudos era un tanto extraña, pero bueno, mejor imaginárselos que aguantar gritos. Creo que me paso a la Fantini. No sé qué tal será el tenor pero peor que Giordani, imposible.
M'agradaM'agrada
Aquello era un indicio de la falta de seguridad. Una cosa es que en algunas notas y por ser un ensayo, descanse, no tienen ninguna obligación de cantar a pleno pulmón, pero la otra es que cualquier nota comprometida fuera omitida.
Ayer se comprendió perfectamente.
M'agradaM'agrada
¡Por Mozart! Ojalá mejoren…
M'agradaM'agrada
Mejorará, 😆
M'agradaM'agrada
Ara us deixo un video de la Fantini que tampoc és gaire engrescador!
Ho sento, però és que tant elogi a una soprano que et pot fer tal desastre…
M'agradaM'agrada
N’hi ha més de vídeos detestables d’aquesta senyora, però crec que aquest és molt evident! Ho sento si era la vostra última opció, perque ni la Carosi ni la Urmana…
M'agradaM'agrada
Estarà molt millor que aquí, on vas a parar?i estarà millor que Urmana, segur!
M'agradaM'agrada
Això esperem. Perque en aquest vídeo fa por!
M'agradaM'agrada
I aquí el Pace pace mio dio de la Carosi jeejejejehttp
M'agradaM'agrada
No m’interessa gaire, però em toca en l’abonament popular. Hi haurà apunt 🙂
M'agradaM'agrada
A lo millor et dona una sorpresa… jajajajaja qui sap? 🙂
M'agradaM'agrada
Después de la Aida de hace unas temporadas, está en mi lista negra.
M'agradaM'agrada
En la tuya en la de todos
M'agradaM'agrada
Entre tots em faríeu cremar l’entrada. Intentarré canviar-la. Quatre hores de patiment no me les mereixo.
Salutacions, Joaquim i personal!
M'agradaM'agrada
Patiment tampoc. Però més que res malestar. Perque la òpera en si hi ha moments que no és res de l’altre món. I només falta tenir uns cantants que no estan a l’alçada. Jo del Giordani ja no m’esperava res, però la Urmana m’ha decebut molíssim!
M'agradaM'agrada
Això no ho facis mai, pensa que a tu et pot agradar allò que altres hem trobat penós. Per altre part les entrades no es poden canviar, altre cosa és l’abonament, però una entrada comprada no es pot bescanviar per un altre del mateix espectacle o de qualsevol altre. Limitacions del Liceu i de la majoria de teatres del món.
Olympia, millorarà 🙂
M'agradaM'agrada
Dec ser molt original doncs a mí La Forza del Destino (llevat del rol de Preziosilla) és una obra que m’agrada moltíssim .
No deixeu de sentir aquesta interpretació absolutament electritzant del “Pace,pace mio Dio”que fa embogir al públic present.La intèrpret va neixer el 1978,ja ha cantat a Munich,Berlin i al Met i s’està recuperant d’una intervenció quirurgica abdominal.Tant de bo ho faigi ben aviat i visiti l’escenari del Liceu.
M'agradaM'agrada
Interessant, malgrat l’excés de vibrato “made in Olivero”, però La forza per a la soprano és molt més que aquesta ària. Tota l’escena amb el Padre Guardiano és molt difícil i jo penso que és la més temuda.
Aquestes variacions finals belcantistes vols dir que són gaire adients amb el caràcter dramàtic d’aquest moment?
M'agradaM'agrada
Doncs ami m’agrada a troços, tot el tros belcantista em sembla horrorós! Peró en canvi el maledicció final m’agrada perque lliga els dos últims.
M'agradaM'agrada
Quina pena que després de tanta preparació, el resultat sigui aquest.
Sort que tenim l’abonament popular. Havíem pensat comprar entrades per al primer repartiment, però tret que facin el descompte que demana Dandini, ens ho estalviarem
M'agradaM'agrada
Pot millorar…difícil, però no impossible
M'agradaM'agrada
Unos mínimos apuntes de la función de anoche, correspondiente al reparto “mal llamado” a veces popular y que puede deparar alguna sopresa minimamente agradable.
Ayer y como abonado del PA, iba con unas expectativas muy bajas en cuanto a las prestaciones vocales, quizá demasiado que al finalizar la función salí minimamente satisfecho.
Evidentemente, lo mejor fue Palumbo y el conjunto orquesta/coros ( pienso que en lugar de Palumbo, nos hubieran colocado a uno de los ex habituales como Callegari o como el ” cabezón” Carella y entonces si que nos quedamos sin Verdi y sin FORZA).
De la producción, lo que dijo Joaquim más o menos : feota, plana, con una mesa rectangular y un Cristo gigante ( representando el Destino), así como el ridículo detalle final de transformar la cueva donde estaba Leonora en un cubrecamas, pero al menos respetuosa con la obra de Verdi ( salvo el traslado a un siglo después) y que no molestaba
Del cast vocal, Carosi quizá en su menos mala actuacción liceista y la de mayor implicación : sacó voz y volumen, la proyectó más o menos bien y estuvo irregular pero con buenos detalles sobre todo hasta su….vergine delle angeli.. donde desafinó notoriamente un par de veces. En su pace…pace.., se perdió al principio hasta que “fue rescatada” por Palumbo pero en lineas generales, estuvo aceptable, generosa pero con ciertos problemas en el agudo en cuanto a exceso de estridencia a ratos.
Kim el tenor coreano, será supongo el menos malo de todos los Alvaros intervinientes : la voz es demasiado lírica para el rol en su centro además de excesivamente caprina y metálica, pero la proyecta muy bien a partir del paso y sus agudos son muy notables, esforzándose suficientemente.
Stoyanov el barítono, buena línea, cierta nobleza en el canto, voz algo atenorada, pero el problema le viene a partir del centro, donde estrangula el agudo con algún portamento esforzado y tendencia a la nasalización.
Muy flojo el Bajo Randes que hacía de P.Guardiano : canta con gusto , pero es escaso de volumen ( más barítono que Bajo) y no tiene suficiente proyección a partir del centro de la voz, con ciertas muestras de ahogo,
Bien Gerolami como Melitone y aceptable la Preziosilla de Smirnova que casi parece más una soprano que una mezzo donde tiene que exagerar el registro de pecho para hacerse notar en el registro grave,
Correctos los secundarios.
Huida eso si de público, en el último entreacto
M'agradaM'agrada
Gràcies Alex. Ya haré el post cuando vaya,aunque tal y como lo pintas…
M'agradaM'agrada
Desafinar en “vergine delle angeli” debe sonar fatal…buf…el destino de esta Forza va a ser el olvido a este paso… 😦
Eso, eso es…”La forza del olvido” deberían titularse estas funciones. 🙂
M'agradaM'agrada
No et queixarás avui!
El Sr Alier está d´acord amb tu
🙂
M'agradaM'agrada
Si, bastant d’acord tot i que el final diu… “El públic va aplaudir amb determinació l’equip francament bo que el va protagonitzar” però generalment diu lo mateix.
M'agradaM'agrada
more or less
M'agradaM'agrada
No et creguis que no em preocupi aquesta semblança, m’estaré “alierant”?
Ell ho acabava matisant, però estic segur que va dormir més del que ja és habitual.
M'agradaM'agrada
Ja pot ser que s’adormís! Ja ens el coneixem!!!! 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
No tinc entrada. Esperava els teus comentaris i després de llegir-los tots, no sé què fer… Em fa l’efecte que em conformaré amb l’Auditori aquest mes d’octubre.
M'agradaM'agrada
Res a veure amb les Foza que has vist, ara, si t’agrada molt, molt, molt aquesta òpera, l’orquestra, el cor i cosetes per aquí i per allà mereixen una visita al Liceu, i si és en una entrada sense visió,millor que millor, com deia la Sardà, No te pierdes nada, Honorato!”
M'agradaM'agrada
M’agrada la Forza però no és de les meves preferides. Així que estalviaré per la Rusalka o la Butterfly. Gràcies.
M'agradaM'agrada
No hi ha de que, a disposar
M'agradaM'agrada
Nada mal en el video del ensayo liceista del pasado lunes dia 1, del duo de tenor/barítono del cuarto acto, con los del segundo cast Todorovich y Salsi, obviamente buen barítono verdiano Salsi
M'agradaM'agrada
Si, no está nada mal!
M'agradaM'agrada
Ambos mejor que el primer cast
M'agradaM'agrada
son voces verdianas y aunque el canto de Todorovich parece tosco, al menos es un verdadero lírico spinto y ambos muestran garra
M'agradaM'agrada
Todorovich no me gusta, pero al lado de Giordani, mucho más. Es muy triste escribir eso
M'agradaM'agrada
Ahir us ho deia a alguns i –com, no sé perquè, em preneu sempre pel pito del sereno- vàreu riure sense fer-me més cas, però ho dic molt seriosament: per mi que Giordani és una mica sord. No se sent bé i, clar… així és ben difícil encertar la nota que has de cantar!!! 🙂
M'agradaM'agrada
Doncs no t’extranyi! perque canta molt malament!!!!
M'agradaM'agrada
Deu ser per això que de tant en tant deixa anar aquelles canonades. per veure si es destapa aquella obstrucció auditiva crònica que deu tenir. 🙂
M'agradaM'agrada
Doncs mira, no has dit pas cap tonteria. Jo sempre ho pensat respecte els directors d’orquestra de més renom. La majoria d’ells tenen una edat en la què fisiològicament ja no perceben en òptimes condicions certes freqüències, i això sense tenir en compte que alguns poden sordejar perillosament. Potser aquest va ser el problema d’Schneider amb el Tristany! Seriosament, dubto que Boulez o Haitink, per exemple, estiguin en condicions d’anivellar els plans sonors de forma adequada, clar que per això està l’experiència…espero!
M'agradaM'agrada
Vaya, esta versión fue impresionante, por lo leído…
Espero que mejoren, sinceramente.
M'agradaM'agrada
Gracias por el vídeo. Realmente mejor que el del Liceu
M'agradaM'agrada
Te confieso, Joaquim, que tuve suerte de ver vía yutú la puesta escénica antes de asistir y “mentalizarme” para centrarme en el canto y en las actuaciones de todos ellos; así que, cuando vi lo que vi, me centré a los cantantes con toda la fuerza de mi voluntad. Por ello, a mí, personalmente(y habrá quien se horrorice, pero en fin, es mi opinión)Stemme me pareció fuera de lugar aunque desde luego su gran voz llenaba la Staatsoper; Licitra(¡pobrecito!)muy voluntarioso pero no era su voz para el Álvaro(muy cumplidor, eso sí)y Carlos tuvo un problema más(aparte): hubo de cantar el “Urna fatale” mientras descendía y ascendía nuevamente(y así varias veces), algo totalmente agotador. De Preziosilla ni acordarme quiero…¡Ánimo, que seguro mejoran! ¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Aquella Forza era escénicamente deleznable, como diría Colbran. Licitra, que nunca fue santo de mi devoción es mucho mejor en sus limitaciones que Giordani en sus excesos, pero estamos de acuerdo que no era un Alvaro idóneo.
M'agradaM'agrada
Que bien!
Pero que soso el público! No aplauden!
que pena que Lictra se nos haya ido tan pronto! Nos hubiera dado muchos buenos momentos!
M'agradaM'agrada
Cierto, pobrecito…Era majísimo y su voz(quizá no para el Álvaro, otros roles mejor)de mucha belleza. Por cierto, el día que fui yo, aquí aplaudieron y se siseó porque se daba la vuelta a la escena del “Pace, pace” y se seguía tocando. Al final, vieneses y no vieneses aplaudieron muchísimo. ¡Saludos, Jan!
M'agradaM'agrada
Igualmente! 😀
M'agradaM'agrada
Al final sembla que he tingut sort, ja que a l’abonament em toca el segon repartiment. Tenia intenció de repetir amb el primer repartiment, principalment per la Urmana i el Tezier (no dic que penso del Giordani per què ja ho heu fet vosaltres!), però ja no se que fer! Les intervencions del bariton són les meves preferides de l’òpera, els que l’heu sentit, creieu que val la pena repetir per escoltar Tezier?
Per cert, a mi també se’m fa llarga l’obra, i agraïria una mica de tisorada (de fet crec que moltes obres estan millor tallades, però no és moment d’encetar un debat). Però em molesta tanta insistència en l’argument. Aquí, als diaris, al programa del Liceu, arreu es presenta com una obra infumable i potser és cert, però no ho és més que el Trovatore, la Traviatta, el Ballo in Maschera, i en definitiva, quasi totes les obres Verdianes que no s’inspiren en Shakespeare. Per què tothom es fixa precisament en la Forza? Com a mínim l’original del Duque de Rivas té bons moments, a diferència d’altres obres que van servir d’inspiració a Verdi, que per cert, molt sentit dramàtic (a diferència de Puccini) no tenia.
M'agradaM'agrada
Llàstima que la trobada amb Boito no es produís abans, era un tàndem destinat a fer història, com Da Ponte – Mozart, o Hofmannsthal – Strauss.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord, a més no puc deixar de sospitar que l’influència de Boito també era musical. De totes maneres, i tot i que només conec Mefistofele, em quedo amb el tàndem Boito-Boito!
M'agradaM'agrada
El que conec del Nerone no arriba a la sola de la sabata del pitjor Verdi 🙂
Jo crec que el primer que coneixia les pròpies limitacions era Boito i es va passar mitja vida millorant la seva obra Mefistofele i tot i així encara hagués pogut millorar algunes cosetes. 🙂
No em diràs que Mefistofele és superior a Otello o Falstaff, i quan Boito va fer llibrets per altres…Gioconda… no es va mostrar gaire inspirat (el duet entre Alvise i Laura i el “priparate a morir”, crec que és el màxim dels màxims)
M'agradaM'agrada
Personalment m’agrada més (per poc) Mefistofele que Falstaff o Otello, però no m’atreviria a a dir quina d’elles és superior. Per començar no he vist mai Mefistofele en directe (i l’Otello dirigit pel Marbà tampoc compta!), i només així es pot valorar plenament una òpera, que ha de funcionar al teatre i no a casa en disc o dvd.
No conec Nerone, però tens raó que si et limites a fer una sola obra i anar-la millorant, només faltaria que fos dolenta!
Per mi Mefistofele, entre d’altres virtuts, té una orquestració molt ben feta que no només acompanya, sinó que ambienta perfectament l’obra, a l’estil de l’òpera alemanya post-weberiana, una cosa que pel meu gust Verdi no sabia fer gaire bé ja que es limitava a una sèrie de recursos molt recurrents en les seves obres i que a vegades, sempre pel meu parer, resulten vulgars (precisament crec que alguns dels seus millors moments orquestrals es troben en la Forza del Destino!!). Potser Boito no tenia tan talent natural, però deuria ser més crític en aquest sentit i tenia més sentit dramàtic. No serà casualitat que, després de començar a col·laborar amb Boito, Verdi escrivis algunes de les orquestracions més delicades, climatiques i dramàtiques de la seva carrera (final dels primers actes d’Otello i Simon Boccanegra, principi de l’acte tercer d’Aida, per citar-ne alguns).
Tot això són opinions personals i no vull ofendre cap sensibilitat, però a vegades Verdi sembla sagrat, mentre Puccini, per exemple, se l’acusa d’ensucrat entre d’altres coses.
M'agradaM'agrada
Ensucrat Puccini i vulgar Verdi, són etiquetes òbviament discutibles.
Jo crec que Verdi mirava una mica més enllà de Boito i mirava amb lupa el que feia Wagner més enllà dels Alps, però sense que es notés gaire.
M'agradaM'agrada
Ahir, dissabte, vaig anar al repartiment PD o algun dels P, que no me’n recordo. La veritat, pel que dieu i com remarca l’Alex, deu ser el millor repartiment. A més, ahir de Guardiano hi havia el Colombara, que l’altre estava malalt (deu ser la maledicció de La forza). Tot plegat, bastant bé: Carosi no canta malament (li manca apianar, i filar quan baixa) i fa bé el paper; Kim, més que interessant: és un tenor que pot fer coses molt bé, i va cantar amb veu, estil i gràcia; en algun moment de conjunt queda una mica apagat per l’orquestra o el cor, . però Déu n’hi do. Stoyanov, bé i Colombara, també. I l’escena, inofensiva: llevat, com ja dieu, de coses absurdes, com “la cova”: és ridícul que Leonora “s’amagui” sota un llençol, cobrellit o el que sigui. Però en general, no va estar gens malalment. O potser és que l’esperàvem tan nefasta… Ah, i el Palumbo, molt bé: té força, potser corre massa, però el ritme que li dóna, amb una orquestra esplèndida, són notabilíssims. A veure el torn T el diumenge…
No estava ple del tot, però tampoc no estava buit: a platea, només deu o dotze llocs lliures (estava mal posat i havia de buscar un altre lloc, o sigui que vaig mirar-ho bé), i alguns laterals sense vendre, però l’entrada va ser bona.
M'agradaM'agrada
Vengo del segundo reparto, y si persiste en matar al mensajero, Josep Olivé me va a retirar el saludo. Leonora Fantini no me ha gustado nada, pero lo que se dice, nada. Y Alvaro Todorovich, ha salido con una voz sucísima, y cuando se la ha lavado y le ha quedado bastante bonita, nos hemos enterado de que también tenía sucios los oidos. No sé si calaba o desafinaba, pero cada vez que se iba por arriba, pifiada. Los mejores, Don Carlo Salsi y sobre todo el Padre Carlo Colombaro, muy bien. También, y simpático, Melitone Candia. Preciosilla Shkosa, nada preciosilla.
Me ha gustado la ópera aunque, por el honor de Verdi, sus herederos debieran hacer desaparecer el rataplán de todas las partituras y grabaciones que en el mundo haya, y lo dice alguien con veleidades zarzueleras. La orquesta bien, los coros muy, pero que muy bien (hubiera matado a Fantini cuando ha aparecido cargándose uno de los mejores momentos), y la producción, salvando el megacristo colgante y pedante (que amenazaba cargarse a la Fantini, pero no) y alguna chorrada como el fondo de cielo deslizante, bastante bien, gracias sobre todo a la buenísima iluminación y las pinturas del suelo y fondos. Visualmente, bastante bien.
En resumen, yo hubiera empezado la ópera por el final, matando a Don Alvaro, porque es lo auténtico y para que otra vez se lave mejor, y de paso a Leonora, por pesada con tanto remordimiento y por cantar tan mal. Y que entre Don Carlo, el Padre Guardiano, Meliton, los monjes, los soldados y el pueblo raso nos hubiesen contado cualquier cosa. Por cierto, ¿verdad que es inevitable pensar y añorar el duo de la libertá de Don Carlo en el breve duo de la amistad de este Carlo y Don Alvaro? ¿Y no os recuerda a Falstaff Meliton en el número en que se pone a jugar con las palabras?
Lo mas triste, muchos asientos vacios.
Josep (Olivé): No me hagas ni caso, que no doy ni una, y espera opiniones autorizadas.
P.S. Mucho suspense en la retirada de mantel del primer acto. Se le ha hecho un arruga temible, pero Curra ha salido airosa.
M'agradaM'agrada
Después de lo sucedido ayer a Joaquim parece una frivolidad comentar sobre una ópera, pero voy a responderte porque en la función de anoche yo ví dos actos. Me fui del “fast food” unos minutos antes porque al llevar circunstancialmente -espero- bastón tardo más en conseguir objetivos. Me extrañó que Joaquim no llegara a tiempo pero creí que se habría quedado en un asiento vacío de platea y no podía comunicarme con él pues tenía el móvil apagado y había llegado al pie del ascensor del teatro cuando anunciaban que faltaban cinco minutos para comenzar.
Respecto a la función. Si nunca me ha interesado “La forza…” demasiado ahora menos. No hay cantantes en la actualidad que puedan hacer justicia a esos personajes de cartón piedra que de cuando en cuando tienen a su cargo melodías meritorias. A esta ópera le sobran más de 90 minutos de música inocua y me atrevería a decir que a momentos vulgar. Para que eso no lo perciba el público es necesario contar con cantantes eficientes que canten y no desafinen y ayer tanto Fantini como Teodorovich desafinaron mucho. Tanto es así que al tenor le dediqué un siseo después de que se “cargara” su aria, mientras flojos aplausos premiaban sus desafinaciones.
Quién se salvaba ayer en su participación de los dos primeros actos? Pues la orquesta, el barítono y Colombara, todo ello sin que fuera algo fuera de este mundo. El coro estuvo bien, especialmente en el segundo cuadro del segundo acto, pero todo el resto de lo que canta es tan barato que no presté excesiva atención, pendiente como estaba de por qué Joaquim no ocupaba su asiento.
Confío en que alguien comente algo del tercer acto que yo no ví pues fui a encontrarme con Joaquim que atravesaba tan fatídicos momentos.
Enfín un desastre más de función que no recomiendo a nadie. Nos queda el reparto popular, pero dudo que la Carosi -no me gusta nada- y compañía levanten lo que está bien hundido. Que descanse esta ópera muchos años, los suficientes para que yo no tenga que volver a verla. Si quiero escucharla tengo grabaciones magistrales con Callas, Tebaldi y Caballé y de las dos últimas funciones preservadas en DVD, amén de la versión de San Petersburgo con Gergiev a la batuta que prefiero a la segunda y definitiva versión.
M'agradaM'agrada
Quise decir “que alguien comente algo de la tercera parte, es decir del cuarto acto”. Pido disculpas.
M'agradaM'agrada
El cuarto acto me sirvió para que me entrasen ganas de escuchar el aria de Leonora (Pace, pace) en condiciones, porque Fantini siguió igualita. Colombara tiene menos ocasion para brillar, Salsi, bien, como en toda la función, y Todorovich no desafinó (o yo no lo noté), y como tiene una voz bonita, si Fantini hubiese cantado bien, hubiera resultado un buen final . Dramáticamente me pareció el único acto salvable. Minimos aplausos, pero con la sopresa de que Meliton se llevase más que Colombara, (quizá tambien Salsi) y que el único claramente castigado fuese Todorovich, porque a Fantini la aplaudieron bastante. Relativamente, quiero decir, porque si se descuidan se queda el LIceo vacio antes de que les den las flores, y no sólo por la hora.
M'agradaM'agrada
Gracias, José Luis. Así me hago una idea. Debo decirte que el Melitone (de Candia) también desafinó un par o tres de veces en sus intervenciones de la segunda parte, por lo que no entiendo cómo pudieron aplaudirle más que a Colombara que estuvo correctísimo. Es bien cierto que parte del público actual del Liceu no sabe por dónde va. Cómo puede tolerarse una tan mala interpretación vocal como la de Todorovich en su aria y en sus dos duos del campamento, hasta el extremo que Renato Palumbo forzó el sonido de la orquesta para taparle, pues quizás pensó que a las desafinadas seguiría el “gallo”?
Quien pueda que huya de este reparto e incluso del primero. Del popular no puedo decir nada hasta que no lo vea.
Qué desastre, Señor! y esto al principio de temporada!
M'agradaM'agrada
Ahir vaig veure el segon cast de la Forza, i m’alegro d’haver-la vist només un cop. No se si són 90 o més, però estic d’acord amb tu que caldria retallar de valent. El problema és que la Forza, al costat de moments aborrits (alguns m’atreviria a qualificar-los de dolents) en té de molt bons, com l’aria del tenor (preludiada per un magnífic solo de clarinet), els duos amb el bariton o l’escena del convent. En canvi la famosa ària de Leonora (Pace, pace mio Dio), que tan es prodiga en els concursos de cant, no m’ha agradat mai. Amb la d’ahir ja he vist aquesta òpera 3 cops i mig en total, i se m’han passat les ganes de tornar-hi, almenys en directe i sense talls.
En quant a la funció, després dels vostres comentaris anava amb les expectatives tan baixes que no em va semblar tan malament. La vaig trobar fluixa, sense més. La Fantini cala constantment, i això és inadmisible en un músic, però com a mínim va ser la millor intèrpret de tots. Per cert, quan ella cantava em vaig fixar que el mestre Palumbo constantment senyalava amb el dit cap amunt. Ja és trist que el propi director hagi de corregir l’afinació d’un cantant sobre la marxa. Si això ho fes un violinista li dirien de tot, però clar, si ho fa una soprano se li perdona…
Todorovich no em va agradar, pel meu gust té una de les veus més lletges que he sentit mai. Tot i així, després d’un primer acte horroròs va anar a millor i a l’últim acte va estar quasi digne, però no hauria de cantar mai més al Liceu (el Giordani tampoc, eh!!).
Salsi em va decepcionar molt, tot i que va estar molt correcte. M’agraden molt les intervencions d’aquest personatge i n’esperava més. M’imagino que Tezier deuria estar millor.
Colombara també em va agradar, crec que era el millor del repartiment, tot i que un timbre més profund s’hauria agraït.
No comentaré el Melitone i la Preziosilla, són personatges que odio profundament, i la música que Verdi va escriure per ells no m’interessa gens, per la qual cosa no em faig fixar en si ho feien bé o no.
L’escenografia no passarà a la història. Funciona bé i prou.
De tot plegat el millor va ser l’orquestra i la direcció de Palumbo. Malgrat abusar del volum en molts moments, la seva versió era plena de tensió i detalls. La simfonia em va entusiasmar, i això a aquestes alçades ja la tinc aborrida!
És d’agraïr (bé, hauria de ser obligatori, però veient la carrera que fan els Armiliato, Carella, etc, ningú ho diria) que un director es prengui seriosament TOTA l’obra que dirigeix, i no només els moments en què pot lluir. Com dic constantment, l’òpera italiana també necessita bons directors.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Verdi – La forza del destino. Liceo, 10/10/12 – Ni el ni ella | Ancha es mi casa
Després d’escoltar el 1r i 2n repartiments i llegir detingudament el post i els comentaris s’em presenta un dubte. Algú la va anar a veure a Paris l’any passat ? i si sí què li va semblar i amb qui la va veure? perquè em sembla recordar que dels d’aquí Urmana, Todorovich i Colombara com a mínim hi eren i no recordo cap previsió apocalíptica en presentar la temporada del liceu. A més, al pont de desembre que nosaltres hi érem no hi havia ni una sola entrada
M'agradaM'agrada
Joan, que un reparto funcione en París no tiene por qué funcionar en el Liceu. Colombara nadie lo ha discutido, está más que correcto, no siendo un bajo profundo como requiere el rol del Padre Guardiano. Los gritos que no agudos de Violeta Urmana hace unos años que los viene emitiendo porque no está comoda en la tesitura de soprano. Tengo entendido que en Valencia estuvo espléndida en “Medea”, pero se da la circunstancia de que este rol está escrito para mezzo-soprano -no olvidemos que es una traducción de la “Medèe” original y Francia ya tenía calificada la voz de mezzo-soprano en 1797, año del estreno, mientras que Italia solo contaba con sopranos y contraltos hasta mediados de los años 20s del siglo XIX en que se introdujo el calificativo de mezzo como vocalidad entre soprano y contralto- y Callas lo cantó en la tesitura original ya que su registro le permitía cantar como soprano y como mezzo.
Es casi imposible que Todorovich cantara bien en París porque su tendencia constante a la desafinación es innata en él y puede comprobarse incluso en su DVD de “La fanciulla del West” con la Westbroek.
Yo no he escuchado ni visto ninguna grabación de “La forza…” de París, aunque la haya facilitado Joaquim, porque esta ópera me interesa bien poco y el reparto anunciado no se aproximaba a la calidad de los que he citado en otros comentarios -tanto en CD como DVD- y que debido a ello adquirí en su momento y los he disfrutado porque un elenco de primera eleva la calidad de un título -por modesto que sea- mientras que un mal elenco hunde óperas tanto si son obras maestras como si no lo son.
M'agradaM'agrada
Perdoneu, algú va anar ahir dia 10 a veure el cast popular? És que m’han dit que ahir va estar molt bé
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: procsilas' universe » Blog Archive » …nos hizo repetir…
Retroenllaç: Créme catalane | Il Corriere della Grisi
molt més del que m’esperava:
http://kalamarlee.blogspot.com.es/2012/10/forza-liceu.html
M'agradaM'agrada
Kim i Tezier alhora és fer trampa!
M'agradaM'agrada
coses del destí 😉
M'agradaM'agrada
Dudo que mañana miércoles, Giordani cante.
Después de ser bufado o protestado aislada pero perceptibleemente el pasado jueves ( estuve en la función y realmente, es la peor actuación que le he escuchado a Giordani en teatro en bastantes años), se marchó del teatro bastante cabreado. No sé quien supuestamente cantará el Alvaro entonces, porque hoy canta Todorovich y el jueves Kim.
¿ Se lo volverá a pensar Giordani o J.Matabosch tendrá que contratar a un nuevo tenor para una sola función ?
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que se n’anés empipat, a veure si així no torna més!
M'agradaM'agrada
Si ojalà! 😀
M'agradaM'agrada
Irá en directo por Catalunya música,la función de miércoles.
Insisto y lo he dicho en muchos lugares que para mi gusto y dentro del casi penoso panorama tenoril de spintos con voz para ciertos Verdi ( Alvaro, entre ellos), la mejor voz actual o la menos mala es Marco Berti
M'agradaM'agrada
Berti? No crec que Berti sigui un bon cantant, té una bona veu i és una veu verdiana, però per cantar Verdi es necessita molt més i ell ja ens ha demostrat que no ho té.
Tretr d’Alagna que encara nio la canta i del possible Kaufmann, no se’m acut qui pot cantar aquest rol en un teatre de promera categoria, ja que Alvárez que és un cantant amb molt bona línia no va poder, al menys a Paris, si hem de fercas al vídeo que ens va deixar en Joaquim i que ja he vist.
Villazón que ara treu un disc dedicat a Verdi amb el següents fragments:
1. Ciel, che feci! (OBERTO, CONTE DI SAN BONIFACIO)
2. Qui ti rimani alquanto … Brezza del suol natio … Dal più remoto esilio … Odio solo, ed odio atroce (I DUE FOSCARI)
3. BRINDISI*
4. L’ESULE*
5. La mia letizia infondere (I LOMBARDI ALLA PRIMA CROCIATA),
6. IN SOLITARIA STANZA*
7. Eccomi prigioniero! (IL CORSARO)
8. Questa o quella (RIGOLETTO)
9. La donna è mobile (RIGOLETTO)
10. Lunge da lei … De’ miei bollenti spiriti (LA TRAVIATA)
11. O mio rimorso! (LA TRAVIATA)
12. Amici miei, soldati! … La rivedrà nell’estasi (UN BALLO IN MASCHERA)
13. Fontainebleau! foresta immensa e solitaria! … Io la vidi e al suo sorriso (DON CARLO)
14. Ingemisco tamquam reus (MESSA DA REQUIEM)
15. Dal labbro il canto estasiato vola (FALSTAFF)
No s’atreveix amb aquest rol i ens agradi o no, jo ja no tinc a ningú més amb garanties per fer justicia a aquesta òpera maleida
M'agradaM'agrada
jo crec que el kaufmann podria, de fet la té programada d’aquí a un parell d’anys.
M'agradaM'agrada
Per a mi el Berti no! Ho sento pero no estem d’acord! 🙂
M'agradaM'agrada
En el comentari anterior no he mencionat a Beczala o Calleja, dos tenors importants d’avui en dia, ja que la veu lírica que els caracteritza no crec que sigui ara per ara la més ideal per cantar Alvaro.
M'agradaM'agrada
Doncs per que no? 🙂 Carreras que era més aviat líric va fer un Álvaro referencial!
M'agradaM'agrada
Por una afección en la garganta, ha cancelado esta noche Fantini y creo – no he ido al teatro-, ha sido sustituida por Piscitelli
M'agradaM'agrada