Johan Botha i Renée Fleming (Otello al MET 2012)
Tenia ganes de veure aquest Otello, en primer lloc per ser una de les meves òperes predilectes, una òpera d’una perfecció formal, dramàtica i musical extraordinària. Una òpera que necessita tres cantants/actors imponents, que amb l’ajuda imprescindible d’un director musical i un director escènic de primera categoria aixequin una de les òperes més perfectes que s’han escrit mai.
No fa gaires dies parlàvem, arran de les representacions de La forza del destino al Liceu, de la precarietat de les veus verdianes a l’actualitat. Doncs bé, tant la ROH com el MET han demostrat que són capaços de programar Otello, amb dos repartiments diferents i quasi en la seva totalitat, sortir-ne victoriosos, i si amb la Desdemona la cosa no sembla gaire complicada, amb el rol d’Otello, òbviament si, com també amb el de Iago. Però sortir-ne victoriós a vegades no és suficient.
El Metropolitan dels darrers anys es caracteritza entre altres coses, per la varietat de directors orquestrals, d’ençà que el mestre Levine ha hagut d’anar deixant per problemes de salut, la quasi omnipresència en el fossar de totes aquelles òperes que es retransmetien per la TV. No tots els mestres que hem vist en els darrers espectacles estan a l’alçada del que esperem del teatre novaiorquès, però en el cas d’aquest Otello, han comptat amb Semyon Bychkov, un dels directors més interessants de l’actualitat i no precisament dels més mediàtics, encara que Verdi no crec que sigui el repertori més idoni o al menys que m’interessi més del director nascut a Sant Petersburg fa seixanta anys.
La versió Bychkov és molt seriosa, però no genial, ni tan sols personal, precisament va mancar aquell geni que necessita la partitura verdiana en aquells grans moments musicals que juntament amb els cantants han de fer trasbalsar al públic, i en aquest cas ha mancat teatralitat. També pot ser que l’àudio de les retransmissions cinematogràfiques, excessivament alt, distorsionés l’equilibri i la presència abusiva de l’orquestra falsegés la pròpia versió musical. Potser al teatre la meva percepció seria diferent, però la versió de Bychkov m’ha decebut, res a veure amb Antonio Pappano a la ROH.
Johan Botha canta Otello, però no és Otello. La veu és esplèndida i ahir no va mostrar cap seqüela del refredat que li va fer cancel·lar alguna funció i algunes al·lèrgies que va patir la primera nit. Jo recordo que quan va venir la darrera vegada al Liceu (Das Lied von der Erde) no el vam sentir gaire, però ahir al cinema semblava que la veu a part de l’amplificació exagerada, fos compacte, de colors bronzejats i aguts segurs, i fins i tot espectacular “Do” en la “Quella vil cortigiana” abans de l’ària “Dio! mi potevi scagliar”, un agut que tots els tenors apunten de manera més o menys escanyada i que ell va perllongar de manera inaudita, si bé és cert que després d’aquesta demostració, va cridar l’agut del final de l’ària. El problema de Botha no és la veu (quants la voldrien!!!), és la seva interpretació plana i el seu fraseig inexpressiu, segurament agreujat per un físic impossible que l’impedeix una mobilitat escènica creïble que al teatre queda minorada per la distància, però que resulta difícilment creïble amb els plans curts i mitjos d’una transmissió cinematogràfica en alta definició. Si Johan Botha fos un actor de primera malgrat l’obesitat mòrbida que pateix, segurament la intenció del fraseig supliria les limitacions físiques, però jo malgrat que en molts moments em vaig estimar més tancar els ulls i escoltar, no vaig millorar gaire la percepció que el tenor sud-africà s’aproxima al difícil rol superant tots els paranys vocals però sense ser mai i per tant trasbalsar amb el personatge que interpreta. Potser amb un altre director musical hagués estat possible.
Renée Fleming (Desdemona MET 2012)
Renée Fleming fa 17 anys que va cantar Desdemona al MET en la nit inaugural (2 d’octubre de 1995) amb Plácido Domingo i James Morris com a Iago (ahir Lodovico). Aquest rol ha sigut un dels definitius de la seva carrera i ahir encara va continuar mostrant, malgrat alguns sons que lògicament denoten el pas del anys, una categoria vocal i interpretativa estel·lar. Fleming enlluerna amb una veu esplèndida, canta amb més cura, mesurant de manera excel·lent les possibilitats, l’emissió i les emocions, llàstima que en el duo del tercer acte no tingués la justa correspondència a la seva intensitat. Els seu control d’emissió i el seus pianíssims són paradigmàtics i tal sols certes sonoritats en les vocals més conflictives, pertorben momentàniament una bellesa sonora innegable. La gran escena del quart acte la va cantar amb gran sentiment i creixent tensió, culminant amb un “Ave Maria” i una escena de la mort colpidores, qui sap si aquesta serà la seva darrera Desdemona, però el que està clar és que continua sent al cap dels anys un dels seus rols més emblemàtics.
Falk Struckmann (Iago) MET 2012 Foto: Ken Howard/Metropolitan Opera
Desconfiava del Iago de Falk Struckmann i en canvi m’ha agradat moltíssim. Ahir el baix-baríton alemany va cantar en un estat vocal esplèndid. També han passat els anys però ahir la veu era segura, plena, amb un centre molt generós. uns greus sonors i uns aguts una mica més treballats, i algun escanyat, però sempre intensos i penetrants, van ser tota una demostració del que ha de ser un baríton verdià de veritat. Segurament altres cantants llatins tindran la dicció més clara i un estil més meridional, però ningú podrà dir que Struckmann estigués fora d’estil. En qualsevol cas el que em va agradar més va ser la composició dramàtica de Iago, el rol més “agraït” i essencial en la perversa trama, que Struckmann serveix amb una amplíssima gamma de detalls en el seu imponent “Credo” que inicia el segon acte. És cert que algunes sonoritats són molt nasals i veient-lo algunes exagerades ganyotes per facilitar l’emissió, emfatitzaven en excés el seu caràcter malèfic, però durant la seva treballada actuació va mostrar ser un gran actor i un artista de raça.
Michael Fabiano (Cassio d’Otello al MET 2012)
El jove tenor Michael Fabiano pot ser una promesa real, ja que la veu és bonica i l’estil i la musicalitat s’intueixen, per altre part la presència escènica és agradable i això ja sabeu que fa pujar entre altres coses, el catxet i els contractes. Es comprèn perfectament que Otello/Botha estigués preocupat davant de la perversa estratagema de Iago i dubtés de l’honestedat de Desdemona, per poca solta que fos Cassio, lluïa, deixeu-m’ho aquí.
James Morris, el veterà i gran figura del Met en èpoques passades, va fer front al breu i honorable rol de Lodovico. la seva intervenció bàsicament en el concertant del tercer acte és digna, però no pot fer gaires coses més, ja que el seu estat vocal denota un declivi que no li permet gaires rols més. El seu Iago (DVD de la Deutsche Grammophon, amb Fleming i Domingo) és magnífic, el seu Lodovico és testimonial i prescindible, però esdevé un homenatge d’aquells que el MET es permet amb els cantants de la casa, altre cosa, malgrat l’episòdica intervenció seria enredar al públic.
El rol d’Emilia és complicat. Hi ha de ser però és ingrat i amb una tessitura incòmode, sobretot al quart acte on totes acaben cridant. Renèe Tatum és atractiva i queda cinematogràficament molt decorativa, però vocalment la vaig trobar anecdòtica en el quartet del segon acte, que és on ha de “lluir” més.
Correctes sense més la resta d’habituals de la casa, Stephen Gaertner i Eduardo Valdes, així com el breu Herald de Luthando Qave.
A la vella producció d’Elijah Moshinsky li convé la jubilació. És molt decorativa al vell estil del MET, columnes gegantines, grans portalades i molts elements d’atrezzo, però en allò que aquesta òpera és essencial, és poc cuidada. Hi ha un excés de parafernàlia i poc treball d’actors, al menys en la reposició d’aquest any, sent un moment especial trist, l’escena del tercer acte amb el diàleg entre Iago i Cassio, que Otello escolta entre columnes, i que acabarà amb l’explosió de gelosia a la recepció dels ambaixadors. Sort que Struckmann intentava fer-ho creïble, però el moviment perdut dels personatges va resultar molt clarificador i per altre part l’ofrena a Desdemona del segon acte, va resultar ridícula i absolutament desfasada, sent una mostra ja arcaica d’una manera de presentar l’òpera. Mr. Gelb, cal una nova producció d’Otello.
Otello MET 2012 Acte 3er escena II. Producció Elijah Moshinsky
OTELLO
Giuseppe Verdi -Arrigo Boito
Otello………………Johan Botha
Desdemona……………Renée Fleming
Iago………………..Falk Struckmann
Emilia………………Renèe Tatum
Cassio………………Michael Fabiano
Lodovico…………….James Morris
Montàno……………..Stephen Gaertner
Roderigo…………….Eduardo Valdes
Herald………………Luthando Qave
Conductor……………Semyon Bychkov
Director d’escena…………..Elijah Moshinsky
Escenografia………..Michael Yeargan
Disseny devestuari……..Peter J. Hall
Disseny de llums…….Duane Schuler
Coreografia………..Eleanor Fazan
Director d’escenari……….David Kneuss
Demà Don Quixot, la sublimació del kitsch dansat, per el prestigiós American Ballet Theatre, al Liceu. Ai Senyor!
IN FERNEM LAND 
1er, 2on i 3er acte no m´agustao. 4rt acte m´agustao. Un cop acabat, m´ha fet molta gràcia veure com Fleming es tocava la ronyonada amb gest de “merda: la propera vegada em quedo morta sobre el llit en comptes de a mitja escala, que no he agafat bona postura i me la he clavada tota!”
M'agradaM'agrada
Si, ja ho vaig notar, ahir feies una cara de prunes agres, senyal inequívoc que no t’ho estaves passant gaire bé.
Jo també vaig patir amb la Fleming estratègicament morta a l’engonal de l’esglaó. Jo m’hagués mort al llit, que és on s’ha de morir una senyora tan fina i elegant com ella.
No es despentina ni morta!
🙂
M'agradaM'agrada
Quin sentit del humor!!Pobre Desdémona
M'agradaM'agrada
És que va anar a morir a un lloc molt incòmode , només de veure-la em fan mal els ronyons.
M'agradaM'agrada
Con la laca que lleva siempre, es imposible que se despeine…
M'agradaM'agrada
Es como un casco 😆 imperturbable.
M'agradaM'agrada
Ha, ha, ha… a vosaltres no se us escapa una! (Fede també em va dir allò de “no deus tenir el dia”). És la cara que tinc d´estar de cuerpo presente en un lloc i amb el cap en una altra banda. Però no pateixis, que res a veure amb el que em vas comentar. A vegades ( 😕 ) els homes som molt més simples. I ja t´ho he dit tot… 🙂
M'agradaM'agrada
Si l’Otello hagués sigut un OTELLO; de ben segur no haguessis anat a un altre lloc estant present al cinema, oi?
Bona setmana Xavier
M'agradaM'agrada
Esta vez voy a ser muy breve porque coincidimos en CASI todo. Estoy de acuerdo en todo cuanto dices que resume perfectamente mis impresiones ayer al salir del cine… excepto en lo que se refiere a Iago-Struckmann. No me acabó de gustar.
Es verdad que dramáticamente hizo un trabajo irreprochable y su composición del personaje, aunque un poco exagerada, fue magnífica, pero vocalmente me exasperó con su permanente lucha empujando la voz y arrastrando los sonidos, y con esos finales de frase abiertos y berreantes.
Respecto al resto, suscribo hasta la última coma.
Suerte con Don Quixote que eso requiere Diazepán.
M'agradaM'agrada
Llevo tanto tiempo sin escuchar un Iago que me atemorice, que ayer salí encantado, aún reconociendo que algunos sonidos a lo Nucci, empobrecen las grandes virtudes que demostró poseer, sobretodo la teatralidad que tanto eché en falta en el resto.
Para mí el más implicado y como me temía lo peor, como acostumbra a pasar en estos casos, fue el que más me gustó.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, yo también coincido contigo prácticamente en todo, por lo cual me felicito a mí mismo. Saludos desde Valencia y que tengas un feliz domingo..
M'agradaM'agrada
Igualmente maac.
Estas congregaciones multitudinarias de tant gente en lugares distantes es uno de los grandes atractivos de estas propuestas, que por otro lado se desvirtua bastante, por los decibelios empleados y la proximidad visual a la falsedad escénica tan evidente en producciones presuntamente realistas.
Un placer compartirlo con todos vosotros y ser prácticamente coincidentes.
Salutacions amic!
M'agradaM'agrada
Jo també vaig estar-hi i m’agrada llegir els teus comentaris que moltes vegades coincideixen amb les meves apreciacions personals, però que tu m’expliques millor del que jo sabria explicar-me a mi mateix. A mi, vocalment, tampoc en va agradar algun detall d’Struckmann, però soc menys crític que Atticus. De totes maneres, que més voldríem tenir al Liceu aquests repartiments!.
Ja has comentat en aquest blog que veure les òperes al cinema te la seva trampa, sobretot en l’àudio, i que no te res a veure amb la màgia d’estar ‘in situ’ a un teatre, però hem de reconèixer que es molt interessant.
Poder assistir a aquestes produccions i aquests cast, amb una visió privilegiada per 18 euros (o menys) es molt llaminer. Jo estava a la sala 10 que estava quasi plena, suposo que igual que la sala 8.
M'agradaM'agrada
Hola Trepit. La 8 pràcticament plena, però amb seients (a mitja sala) buits, i suposo que venuts.
Ahir, i possiblement perquè la producció era molt clàssica i vella, es notava tot molt artificiós. la perruca i el maquillatge de Botha a part de la seva nul•litat escènica destrempaven molt.
18 euros o menys si compres l’abonament, no deixa de ser una xifra molt elevada. Jo crec que això necessita millorar, però la proposta és un mitja d’ingressos molt interessant per els teatres, encara que el Sr. Marco del Liceu per estalviar s’hagi carregat una de les fonts possibles de ingressos. D’allà on no n’hi ha no en pot rajar.
M'agradaM'agrada
Hola Ximo i resta de la colla. Estem quasi totalment d’acord amb els teus comentaris, tret de que el Iago, al nostre parer amagaba part de les seus limitacions amb un exces de teatralizatció, consentit, clar.
Per un altre costat, es espectacular el pensar que cadascu de nosaltres hem vist el mateix, al mateix moment, i en molt distints llocs … enfí, no es questió de possar-se filosòfics un mati de diumenge.
Un forta abraçada.
M'agradaM'agrada
N o se que passa amb l’hora. El nostre ordinador marcaba les 9,30 …
M'agradaM'agrada
És una manera de universalitzar, (millor que globalitzar no us sembla?) una representació i em sembla una manera essencial per sobreviure a la crisi,que al costat de la absoluta ineptitud dels responsables culturals de les administracions (el ministre Wert al capdavant) fa perillar la supervivència del món de la cultura.
Comprenc que Struckmann no agradés a tots els que esperàveu un Iago italià, però és que aquesta raça de moment s’ha extingit i al costat de cridaners i tenors curts, trobar un torrent de malignitat com aquell, em va semblar molt estimulant. Sempre m’ha agradat Struckmann, sobretot cantant Wagner, però ahir també.
La seva interpretació, no oblidem que de gestualitat exagerada per un teatre enorme de més de 3500 localitats, potser no és la més idònia per veure en primers plans, però si arribo a estar al MET li hagués llençat de ben segur un BRAVO estentori.
M'agradaM'agrada
Creo que el “Otello” de ayer fue muy aceptable en líneas generales y supongo que visto y oído “in situ” mucho más.
De los tres personajes principales me gustó mucho Renèe Fleming por encima del resto. Es una cantante que me entusiasmaba hace años y que últimamente he cuestionado en alguna ocasión (no en su fantástica “Armida” ni en sus Strauss -excepto “Arabella” que no le va-), pero el personaje de Desdemona se le ajusta como anillo al dedo y su voz -aunque ligeramente deteriorada por el inclemente y lógico paso del tiempo- hace un buen honor a la partitura. Como actríz estupenda y su “Emilia, addio!” sigue siendo escalofriante.
Falk Struckmann siempre me gusta y ayer también. Es cierto todo lo que se ha dicho tanto por Joaquim como en los comentarios, pero su composición de Iago es muy creíble y vocalmente me ha satisfechho mucho.
Johan Botta también me ha gustado pero algo menos. La voz parece la adecuada en el cine, supongo que en el teatro también, pero yo exijo más dramatismo vocal al personaje, algo más de desgarro aunque sin llegar a la emisión de sonidos feos, cosa que él no hace. Escénicamente es absolutamente nulo, solo sabe recurrir a miradas que en el cine se perciben pero en el teatro no.
La dirección musical me ha parecido correcta pero no genial.
En cuanto a la escena, tan clásica, no tengo nada en contra, pero ya está muy vista.
Comentábamos en el entreacto el exceso de personal que hay entre bastidores y montando el escenario. Parece como si existiera la jefa de colocación de pliegues de sábanas, la jefa de mochos, el jefe de cuerdas, el jefe de desplazamiento de las mismas…, es decir una ingente cantidad de personal innecesario y algunos que sólo miran. Son ciertamente plazas laborales, pero creo que con menos también funcionaría la colocación de decorados y se reducirían gastos. Pero como es el Met y no el Liceu que allá solucionen sus problemas.
M'agradaM'agrada
És ben curiós que això del personal d’escenari, en aparença excessiu, succeeixi en un teatre privat, però la percepció visual, potser aparent, és que hi ha molta gent que mira i pocs que penquen, més propi d’una organització llatina.
M'agradaM'agrada
A mi no em va agradar gaire, ni Botha, ni Fleming, ni Struckmann, ni Bychkov, ni Elijah Moshinsky, ni etcètera, etcètera, etcètera.
Com heu pogut llegir he dit gaire, doncs algunes coses de tots ells si que em van agradar, però la sensació final quan vaig sortir del cinema va ser una funció de rutina d’alta qualitat.
Em va disgustar comprovar com la Desdemona de Fleming ha envellit. És una llei de vida que costa acceptar quan els cantants han agradat molt
Jo també tinc el vídeo del MET i allà ella està superba, com també Domingo, Morris i Jame Levine. Ahir vaig notar-li molts canvis a la veu, greus oberts i a vegades veu de vella. També va fer moltes coses boniques, com sempre fa ella, però ahir no sé que em va passar, em vaig anar refredant a mida que la representació avançava. Se’m va fer fins i tot llarga. Què hi farem! Potser és que vaig cometre la imprudència de veure el vídeo abans d’anar al cinema i qualsevol comparació de la bota de Botha, perdoneu el fàcil acudit, i Plácido Domingo és demolidora.
No et vaig veure Joaquim, potser estaves a l’altra sala, jo estava a la 10, m’hagués agradat saludar-te a la sortida.
M'agradaM'agrada
Ja és estrany aquest comentari més aviat desencisat o negatiu de part teva, però potser ahir, malgrat que estem d’acord que no va ser extraordinari, no tenies el dia.
Penso que el nivell va ser bo, però un Otello sense un Otello complert, és decebedor.
A la sala 10 té dues portes de sortida i vam fer-ho per la menys congestionada,potser per això no vam coincidir. A veure si a la propera es podem saludar.
Gràcies Concep.
M'agradaM'agrada
Caram avui estem gairebe d’acord!
L’apreciació de l’orquestra i de la zona aguda de les veus sobre tot les femenines resulta bastant deficient en aquestes retransmisions cinematogràfiques. Algú li hauría de comunicar al senyor Peter Gelb que els operacinèfils haurien de gaudir d’un so tant excel·lent com el de les retransmisions radiofòniques si es que aixó és tecnicament possible o al menys millorable.
En el aspecte musico-vocal coincideixo molt amb tú (qué ens está passant ?) El Johan Botha té una veu magnífica i és musical pero el seu fraseig verdià resulta algún cop una mica “chapurreijat”desde el punt de vista estilístic.Fins aquí tot en ordre pero les seves gran mancances són l’escas d’interès dramátic vocal i la seva inoperància escènica que de vegades el sembla situar més aprop de la parodia que del drama.Al seu costat Falk Struckman amb una veu imponent(que recorda força al jove Manuel Ausensi) li va robar protagonisme tant vocal com escènic a dojo.És veritat que en algún moment “vigilate”,”Desdemona soave” i en el duo amb Cassio li va mancar una mica de ductilitat pero aixó es va veure compensat per una rauxa al servei del mal (a la Terfel)i una plenitud vocal del tot irresistible.
Renee Fleming 17 anys, despres de la seva 1ª Desdemona al Met que la crítica va proclamar com la millor que havía passat mai pel Lincoln Center,ha revalidat ara amb 53 anys el seu èxit amb una prestació fabulosa tant vocal com escenicament.
La direcció de Semyon Bychkov em va semblar bona pero necessito un millor so per apreciar-la en el seu just valor.
A destacar el secundari Luthando Qave com Herald lluint unes gran facultats.
No puc estar-me de deixar-vos un you tube del Met 1964 amb James McCracken el Otello(el predilecte de Tullio Serafin) que feia enfollir als públics del Met,Covent Garden,Viena,Zurich,Roma,Liceu,etc per la seva implicació dramática sempre al límit.Al seu costat l’empaita amb expressivitat una de vegades desafinada pero sublim Leonie Rysanek.Fragment com aquests són d’aquells que et fan aixecar de la cadira.No us ho perdèu.
M'agradaM'agrada
Ai! la Rysanek està una mica passada de voltes, Desdemona mai pot ser tan protagonista quan Otello està en escena, quasi se’l menja.
La versió McCraken amb Caballé, també al MET i d’uns anys més tard, és millor 🙂
M'agradaM'agrada
Del trio protagonista destacaria Renée Fleming, malgrat petits problemes, propis de l’edat que no perdona. Johan Botha té una veu bonica amb un registe agut considerable, però la meva modesta opinió d’Otello res de res, la seva interpertació del personatge tant vocal com escènica té molt que desitjar, tot el contrari de Falk Strukmann que fa una interpretació escénica impressionant i no, i tant vocalment. Molt bé el Cassio de Michael Fabiano.
Un Otello bé sense ser destacable.
La veu de James Mc Cracken amb l’Otello té una foça dramàtica impressionant, no diria tant de la Desdemona de la Rysaneck que sembla que estigui interpretant Lady Macbeth.
Com sempre dic, aquesta és la meva opinió.
M'agradaM'agrada
Estem d’acord, sembla una barreja d’Otello i Macbeth, sempre Verdi, i sempre Shakespeare, però Desdemona no pot ser mai tan fera, a part que a Rysanek no li anaven aquests rols més aviat passius, i potser per això el transforma, però penso que es passa.
M'agradaM'agrada
No puedo opinar de un Otello como el de Botha que no he escuchado ( el de ayer) , pero vocalmente ( no quizá como línea de canto) dudo que sea tan convincente como el especialista actual que es Antonenko ( del que Joaquim hizo referencias hace pocos días, en la función del pasado julio en Londres, con Pappano dirigiendo)
M'agradaM'agrada
Antonenko es mucho más idóneo, sin ninguna duda
M'agradaM'agrada
Tot i que volía fer el meu humil comentari ahir mateix a la sortida del cinema per servir-lo més “al dente” fins ara no m’ha estat possible….. sòc conscient que no conèc una gran part d’Operes que s’han escrit i representat però dins de les que sí he pogut veure o escoltar es sens dubte “Otello” una de les meves preferides, em va cautivar una inolvidable representació ( anys finals dels 70 o principis 80 …?) de Plàcido Domingo a Viena , tristement jo no hi era però algún “dimoniet” ( no pas el nostre de Infernem , llavors era massa petit) sabent que en aquell temps m’agradave molt el tenor, em va fer arrivar el document enregistrat en directe junt amb fotografia del tenor saludant al final de l’ obra, aquell dia segons el document Domingo va batra el rècord : 1h.i 20min. d’aplaudiments amb 102 sortides al escenari , de fet en la fotografia no queda resta de cap mùsic , només els instruments en repós al terra.
Aixó ho comento per que s’entengui les meves perspectives davant l’Otello de dissabte al cinema, quan un estimat amic em va facilitar la manera de fer-me amb unes entrades, em feia il.lusió i una mica de por doncs, no coneixía al tenor (?) però, en assabentar-me qui sería la soprano ja tenía una bona part assegurada, m’encanta la R.Fleming i va estar per a mí “superba”, es veritat que per dispossició de la càmara, la imatge no respón amb complerta fidelitat a la Desdémona que descriu l’autor, però, respecte a la veu i la seva dolça interpretació per a mí va ser excel.lent, també em va agradar força en F.Struckman, si es veritat que mostraba exagerada tècnica facial però es normal per el mateix l’aproximació de la cámara, al teatre passa desaperçebut., també en Cassio molt creible en el seu paper per veu i presencia………i ara només em falta el paper principal, però es que jo en cap moment vaig veure a “Otello”, vaig escoltar una veu bonica ,un agut perfecte i més sabent que havia estat malalt però…..em va faltar caràcter, passió , tendresa… tot el ventall de possibilitats que té un personatge tant ric de matissos..
Per a mí l’Otello es una veu com Mario del Mònaco o un P.Domingo… En el famós i carismàtic duet amb en Yago s’havia d’agraïr la interpretació un tant exagerada de F.Struckman, de no ser així potser hagués resultat un duet massa “light” .
Em van agradar les entrevistes, eren d’agraïr durant la pausa, la majoría de cantants com molts sabreu no volen desconectar de l’ànima de l’obra i també sempre es interesant veure com es treballa al altre banda del teló, per cert , jo sòc de les que m’agraden les presentacions clàssiques per molt que es repeteixin, tinc un dvd, en que el llit del matrimoni no es més que un catre de quatre pams i resulta molt xocant veure els personatges vestits de la època i els mobles del ikea…….
M'agradaM'agrada
Gràcies Glòria.
Domingo feia una interpretació memorable d’aquest rol. Li discutien els aspectes vocals, però com a actor ho feia de conya (i durant molts anys, vocalment també).
El DVD del MET és molt bo i el del Covent Garden, amb la mateixa producció, però més senzilla i molt més treballada, amb Leiferkus i la Kiri,Domingo està superb.
Una posada en escena pot ser tradicional, però mai pot ser un cromet i la del MET ara és un cromet carrincló (festeta del segon acte imperdonable)
M'agradaM'agrada
Buscaré aquest document per Struckmann, cantant a qui admiro tot i que la seva estranyíssima veu i que a vegades s’ha estavellat de manera clamorosa. Potser la debilitat em ve del fet que ha estat indiscutiblement el millor Amfortas dels darrers 20 anys.
A més fa massa temps que no repasso l’Otello verdià, i això no pot ser.
M'agradaM'agrada
Struckmann em feia molta por, sobretot després d’escoltar un lamentable Scarpia a Orange, però em va agradar molt, és clar que potser tan sols escoltat, la percepció sigui diferent. Sort en varem tenir de Struckmann al segon acte, ja que Botha pràcticament no es va moure.
Amfortas fabulós, si senyor!
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, me presento, me llamo Francisco y soy amigo de Carlos, él acostumbra a comentar en este magnífico blog y él fue quien me recomendó que te visitara.
En primer lugar quiero felicitarte por el extraordinario trabajo que estas haciendo.
En segundo lugar quisiera agradecerte todo lo que nos regalas y lo mucho que nos haces disfrutar con tan abundante y buen material.
En tercer lugar quisiera hacerte una pregunta y no quisiera ni incomodarte, ni que te lo tomaras a mal, pero ¿Has pensado alguna vez escribir el blog en español?
No es un tema político, simplemente es para dar más difusión al insigne trabajo que estás haciendo. Yo utilizo el traductor pero acostumbra a ser de pésima calidad y pienso que escribiendo en una lengua de más alcance, tus siempre interesantes opiniones podrían ser más conocidas.
No quisiera que esto generara un debate y menos en un momento especialmente sensible, sé percibe que eres tolerante y utilizas el catalán y el español para comentar y dar réplica a tus comentaristas, pero yo me refiero a los artículos que haces diariamente.
Sin ningún ánimo de ofender, quiero reiterar mi más sincera felicitación por todo lo que estás haciendo por la música, su conocimiento y su divulgación.
Has creado un sitio de referencia.
M'agradaM'agrada
Hola Francisco, bienvenido a IFL y muchas gracias por tus amables palabras.
En cuanto a la pregunta intentaré contestarte con la máxima sinceridad.
Claro que lo he pensado y varias veces. Cuando empecé y cuando alguien como tú me ha hecho la misma pregunta, de hecho es una pregunta recurrente que ha surgido en más de dos o tres ocasiones. La comprendo y por ello hace algunos meses incluí una pregunta en una encuesta que hice a los habituales visitantes, sobre el idioma del blog.
SI IFL S’ESCRIVÍS EN CASTELLÀ EL LLEGIRIES…
igual 118 54%
menys 70 32%
més 17 8%
utilitzo el traductor 12 6%
Sinceramente “perder” 70 habituales me preocupa más que ganar a muchísimos más hipotéticos visitantes.
Me gusta escribir un blog en mi lengua habitual, en mi lengua materna. No es una cuestión de querer más visitantes, es una cuestión de normalidad. Para mi es importante y si ello supone llegar a menos visitantes, es un precio que asumo, la finalidad del blog no es llegar a confines remotos. Yo cuento cosas, propongo grabaciones que me interesan, hablo de experiencias casi exclusivamente musicales y las comparto. Entiendo que utilizar el traductor es engorroso y fastidia cuando la traducción es nefasta, como sucede en muchas ocasiones, pero esgrimiendo las mismas razones que tu me expones, siempre podría haber alguien que me propusiera hacerlo en inglés para internacionalizarlo más, y esa no es mi finalidad. Debes comprender que un blog es un cuaderno personal al que tenéis acceso y en el que os dejo cosas escritas y enlaces por compartir, pero no por ello deja de ser personal y todo aquello que es personal, lo escribo, lo hablo, lo pienso o lo sueño en catalán.
Espero que ello no me prive ni de tus visitas ni de tus comentarios.
Cordialment
M'agradaM'agrada
Per mala sort estava fora de barcelona perquè Otello és una gran òpera com bé dius i amb ella descobrimun Verdi diferent, profond, wagneritzat, si es pot, a la italiana. Només retrec La cançó del sauce que no és gran cosa i que supera enormement la de l’Otello de Rossini:Assisa al pe di un salce-no sé si ho he escrit correctament.
Celebro que estés tan bé la Fleming i lamento que Mr. Botha fos tan mal actor. I és que no hi ha felicitat completa.
A bientôt!
M'agradaM'agrada
La canzone del salice, si es canta bé no es tan cançonera i Fleming la fa molt bé. La de Verdi no és la de Rossini, de cap manera, però Fleming la canta i la interpreta molt bé.
No estic gaire segur que t’hagués agradat molt aquest Otello. Amb Botha segur que no haguessis estat gens generosa.
Un bon tenor i mal actor pot malmetre aquest rol tan difícil, i ahir no et diria malmetre, però és quasi delictiu tenir una veu per cantar l’Otello, ja que molt pocs la tenen i no ser capaç de fer-lo creïble. El món està mal repartit, no cal insistir en aquest tema.
Petons
M'agradaM'agrada
Sens dubta una de les òperas cabdals. Per tant sempre l’espero amb expectació. Però vaig cometre l’error (o no) de la Concep: escoltar i veure abans en DVD un Otelo amb Muti, Domingo, Frittoli, Nucci…i va passar que la producció del MET, en el seu conjunt, va estar molt lluny de deixar-me satisfet. I dic en el seu conjunt perquè aïlladament va tenir coses que destacar: Fleming, sens dubte i el Iago de Struckmann, però poca cosa més. Tambè, com la Concep, crec que la funció va anar de més a menys, quan és precisament obra aquesta en la qual la tensió ja desfermada a la tormenta de l’inici només pot quedar apaivagada transitoriament en el meravellós duet de la fi del primer acte, quan Desdemona i Otelo semblen encara estimar-se. I daltra banda començo a estar preocupat perquè el so no es bo, no arriba bé, sobretot en els concertants i el cor, i aquest factor m’allunya de la funció i em descentra. Si continua aixi crec que més d’un MET l’escoltaré a caseta.
M'agradaM'agrada
Potser haurem de fer una queixa formal al cinema. Jo crec que és més problema de l’equip de so dels Icària que no pas del MET. El que tinc clar és que amb el que ens fan pagar per assistir a aquestes retransmissions, hem d’exigir la màxima qualitat.
M'agradaM'agrada
En un Otello i en una escena tant dramática i trasbalsadora m’agrada sentir interpretacions diverses i veure quin valor pot tenir el text+música segons la cantant que el diu-canta.De fet el públic assistent ho va entendre així doncs en aquesta fragment va arrencar a aplaudir i no es va poguer reprimir ,fet poc habitual.Segur que” Non so cìo que esprime quella parola orrenda” i molts altres detalls van tenir algo que veure…Lo més maco d’aquest art és que puguis anar descobrin noves coses en una partitura que gairebe ens la sabem de memòria.Mai he estat un fan incondicional de Leonie Rysaneck degut a la seva afinació de vegades inexacte, pero en aquesta escena( per mí )està impressionant…
M'agradaM'agrada
Potser si
M'agradaM'agrada