Apropar-se a la nova aventura de l’agent més famós del cinema, el mític 007, quan es commemora el cinquantanari de l’edició de la primera novel·la de la sèrie (Casino Royale), és tota una festa cinematogràfica, ja que un cop més és reuneix al voltant del personatge, molt talent per tal de fer de la vigèsima tercera entrega de la saga, una de les millors, o potser la millor de totes elles, i això ho aconsegueix sota el meu particular punt de vista, donant la volta al mitjó i dotant a la pel·lícula d’alguna cosa més que acció, un cert sentit del humor (anglès of course), dones bandera i un dolent més dolent que la tinya.
Per aquesta nova entrega, la tercera amb Daniel Craig, definitivament el Bond més “sovietic” que ha tingut mai la sèrie, s’han escollit matèries primeres de gran qualitat per garantir un àpat a l’alçada dels grans gourmets.
Al costat del millor Bond de la historia, en tots els sentits (Joaquim dixit), s’incorpora un repartiment de primeríssima amb la gran Judi Dench, Ralph Fiennes, Albert Finney, les bellíssimes Naomie Harris i Bérénice Marlohe i és clar, Javier Bardem que aprofita totes les escenes que té per menjar-se’ls a tots amb patatones. Però si amb això no n’hi havia prou han contractat a Sam Mendes per dirigir-la i lluny del que es podia esperar per la seva brillant trajectoria en un tipus de cinema que res tenia a veure amb la saga Bond, ha fet una pel·lícula boníssima, gràcies també al guió (Neal Purvis i Robert Wade) que tot i deixar lloc a les escenes d’acció i quina acció!, que hom espera d’una pel·lícula de la sèrie, han “transgredit” l’essència de les altres vint-i-dues anteriors, dotant de carn i ossos als personatges tan estereotipats i fets d’un únic traç, per envoltar-los d’una psicologia gens convencional tractant-se dels personatges de sempre, i introduint moltes escenes amb diàlegs brillants i menys intranscendents del que és habitual en les pel·lícules d’acció d’avui en dia, per tal d’enlairar una mica el llistó i dotar-la d’una categoria que va més enllà del que podríem esperar, sempre dins del cinema d’acció i entreteniment on s’enquadra la pel·lícula.
Després de l’habitual i trepidant inici (al voltant dels 20 minuts de brillants persecucions, com ha de ser en el clixé de la factoria Bond, aviat ens adonem que les coses ja no són com eren fins ara i hi ha aspectes nous, més foscos, tèrbols i inquietants que sobrepassen les convencionals trifulgues i conquestes de lagent 007.
Mendes dirigeix amb mà mestre les escenes d’acció (sensacional persecució per Istanbul o l’escena del metro a Londres), però sobretot dota a la narració d’atractius suficients com per admirar el tractament visual admirable en les escenes nocturnes de Shangai o l’inesperada solució final per terres escoceses (els orígens de Bond a la casa paterna Skyfall) que l’allunya dels escenaris urbans, sense oblidar l’illa en runes on apareixerà per primer cop el gran Barden en una entrada digna dels grans malèfics de la història del cinema i que l’actor espanyol haurà d’agrair tota la vida a Mendes i Mendes a Bardem.
No us diré res de la historia, però analitzada amb deteniment grinyola en més d’una ocasió, tot i que t’ho empasses tot amb naturalitat i fruïció, com ha de ser en un bon Bond.
La pel·lícula està plena d’encerts, amb una fotografia magnífica (Roger Deakins), una banda sonora de Thomas Newman que incorpora una excel·lent cançó en els enlluernadors títols de crèdit inicials, cantada per la mateixa Adele i que no desmereix en res els històrics hits d’altres entregues i el reconegut nivell de qualitat amb el que han passat a la posteritat, i la pel·lícula també compta amb la dosi sexy inherent al personatge i a les noies que l’envolten. Aquest cop, potser per adaptar-se als temps, s’incorpora un lleu però evident gir gay en el personatge del malvat Silva que tan bé interpreta Bardem, en la seva genial escena de presentació que trenca motllos, com també els acaba trencant en altres aspectes que és més convenient que no desvetlli, però que faran que a partir d’ara James Bond ja no sigui com fins ara. No sé si els productors en són del tot conscients.
No us la perdeu, l’he trobat brillant, bona i molt entretinguda, 142 minuts d’excel·lent cinema
Us deixo el trailer oficial on talment sembla que tot sigui acció, i no és ben bé això, tot i que no en trobareu a faltar més.
I ara el el tema Skyfall (This is the end) interpretat per Adele amb escenes de la pel·lícula
Feia temps que no us parlava de cinema.