Ilse Weber ((Witkowitz al costat d’Ostrava, 11 de gener de 1903 – Auschwitz, 6 d’octubre de 1944)

*

Pot la música vèncer la por, la fam, la desesperació, el terror? Dit d’un altre manera, podem pensar en música quan el que ens manca és el més essencial?

Així de contundent comença el comentari que complementa la informació del programa de mà del primer concert del Cicle Mas i Mas i el Cor Vivaldi de la temporada 2012-2013, un altre cop a L’Auditori Axa de la Diagonal  després del parèntesi que va suposar la temporada a la magnífica sala Oriol Martorell de L’Auditori de Barcelona.

El programa del primer concert portava per títol Les veus dels camps del silenci (Música als camps de concentració de la Segona Guerra Mundial). Un programa terrible, bellíssim, però terrible, que em va deixar un nus a la gola des de la primera de les peces, el Wiegala d’Ilse Weber fins l’impressionant estrena (segons el mestre Boada no hi ha constància que a l’Estat Espanyol s’hagi fet abans del concert d’ahir) de Children’s crusade de Benjamin Britten que va tancar la segona part. Un concert valent, de grans dificultat tècnica, vocal, interpretativa i també emotiva, no és fàcil escoltar  aquesta música de la mateixa manera que ho fem habitualment davant d’altres obres que s’acostumen a programar i escoltar, sobretot si sabem que al darrera hi han històries terribles relacionades amb l’holocaust, els camps d’extermini.

Sempre m’ha sorprès que la música tampoc deixés d’estar present en llocs tan sinistres com els camps d’extermini, ja fos en la mítica i perversa utilització que en feien els monstres opressors, com l’eina de supervivència que va suposar per moltes persones sotmeses al més atroç dels captiveris, de la tortura i la mort, i si els protagonistes eren infants és fa difícil de suportar.

El primer bloc de la primera part estava integrat precisament per Quatre cançons d’Ilse Weber (Witkowitz al costat d’Ostrava, 11 de gener de 1903 – Auschwitz, 6 d’octubre de 1944), poetessa i músic amateur que en el captiveri a Terezin va composar aquestes cançons per donar conhort i escalf als nens abans d’anar a dormir. Les cançons arranjades per Sharon Monis són senzilles cançons de bressol, de melodies tendres que pretenien la impossible substitució de l’absència de la mare i que en les veus fermes. ajustades i angelicals del Cor Vivaldi prenien  una versemblança escruixidora. El nus a la gola no me l’he pogut treure fins una bona estona d’acabat el concert, a dins del cotxe i escoltant música de Sondheim. Terribles per la seva dolcesa, senzillesa i sensibilitat.

El mestre Òsca Boada, amb la seva incansable tasca pedagògica, ha organitzat un concert amb una cura especial per a que el text de les cançons, en anglès o alemany, arribés al públic mitjançant unes projeccions en una pantalla gegant situada al fons de l’escenari, on  juntament amb l’imprescindible text es podien veure imatges relacionades amb el  terrible entorn on tenien lloc, per tal de que no oblidéssim en cap moment que aquelles dolcíssimes cançons de bressol anaven adreçades a qui anaven adreçades i en les circumstàncies en que eren interpretades.

Per interpretar el segon bloc, varem comptar amb la magnífica i suggeridora narració de l’actriu Elisabet Egea que ens va situar amb un petit atrezzo i tota la sapiència declamatòria en un segon i no menys terrible escenari del campo de concentració de  Palember a Sumatra, on Norah Ambers  i Margareth Dryburgh, presoneres d’aquest camp, van decidir per no perdre la dignitat com a persones, transcriure per a veus femenines, els records musicals d’obres no inicialment previstes per ser cantades, com poden ser la simfonia del Nou Món de Dvorak, el Bolero de Ravel, o d’altres com la Coral Jesus bleibert meine Freude de J.S.Bach, tot formant un Cor entre les presoneres i de manera clandestina. No tenien partitures i per tant  tot s’havia d’arranjar gràcies a l’extraordinària memòria de Margareth Dryburgh. El resultat difereix molt de les transcripcions literals de l’obra original que coneixem del fabulós Cor Accentus, per posar un exemple. En aquest cas són arranjaments de melodies recordades, sense lletres, intentant imitar amb les veus en alguns casos els instruments, però sempre taral·larejant les melodies, com solem fer tots nosaltres quan no recordem lletres de cançons o quan senzillament cantem melodies sense lletra.

En el cas del largo de la simfonia núm 9 d’Antonin Dvorak l’efecte és deliciós, i en el cas del Bolero de Ravel l’efecte és sorprenent, ja que l’arranjament pren un toc més intim i inquietant, no acabant amb l’apoteòsic final de l’obra original i jugant amb els canvis de tonalitat, i algunes dissonàncies que si us he de ser franc en algun moment em van semblar que eren més fruit de la interpretació poc ajustada que no pas de l’arranjament de  Norah Chambers.

En aquest segon bloc també es van interpretar la coral esmentada de Bach, sense la lletra habitual, To a wild rose d’E.Macdowel i la preciosa melodia popular irlandesa “Londonderry air”.

La segona part ens reservava dues obres impressionants de Benjamin Britten, obres que jo no coneixia i que m’han captivat absolutament. Ambdues obres també estaven relacionades amb els camps de presoners, ja que Britten va dedicar la primera, “The Balad of Little Musgrave” als soldats presoners a Oflag VII a Eischstät a Baviera. És una història funesta d’un triangle amorós que acaba de manera tràgica. La música és bellíssima amb un tema inicial quasi bucòlic que ja t’atrapa, mentre els fets narrats de manera distesa malgrat la gravetat, sobretot del desenllaç, ens porten a una tensió creixent que no ens deixarà fins al tràgic final. L’obra inicialment escrita per a cor masculí va ser interpretada de manera diria que fins i tot agosarada per un Cor Vivaldi magnífic d’impostació, cohesió, afinació i musicalitat, ajudats per una dicció claríssima, malgrat que com us he dit teníem un suport visual amb els texts projectats, que feien que poguéssim seguir fil per randa les vicissituds de l’incaut Little Musgrave, la capriciosa Lady Barnard i  el violent Lord.

D’aquesta obra aparentment tan contradictòria en el conjunt, com sorprenent, varem passar a l’imponent Children’s crusade de Benjamin Britten i Bertolt Brecht. Britten va dedicar aquesta obra, l’avant-penúltima del catàleg del gran compositor anglès, al recentment desaparegut  Hans Werner Henze.

L’obra d’uns vint minuts de durada no és gens fàcil, ni per els cantants, ja que és molt exigent de tessitura i de dificultats tècniques. El dodecatonisme que Britten utilitza potser no és dels més durs, però no ho posa gens fàcil ni als joves intèrprets, ni per suposat als oïdors. La música s’escau a la perfecció en aquest trist relat de la famosa creuada del nens de l’edat Mitjana, que Brecht la transporta al cru hivern de Polònia on un grup de nens moriran en l’intent de trobar el camí que els hagués hagut de portar a casa. Fets terribles acompanyats d’una música freda, sense concessions, implacable, dramàtica i també malgrat la duresa, bella gràcies al titànic esforç d’una interpretació digna de ser escoltada en molts més auditoris i públics.

El mestre Boada es va fer acompanyar, com sempre, per excel·lents músics, en aquest cas de dos pianos (Josep Buforn i Andreu Gallén), Arnau Farré a l’orgue i el grup Percussions de Barcelona, que van donar l’impactant i precís embolcall instrumental a a questa terrible creuada, interpretada de manera admirable per aquesta trentena llarga de veus blanques que m’enlluernen i admiren. No és fàcil fer el que fa aquest Cor i tampoc les circumstàncies són les més fàcils i malgrat això, no s’aturen en la recerca permanent de nous reptes i cada cop més exigents i compromesos.

Aquesta Children’s crusade necessita de ser escoltada a molts més llocs i animo a tots els promotors i gestors musicals del nostre país, a tenir en compte aquesta obra i aquesta programa que el Cor Vivaldi va presentar ahir dissabte a un Auditori Axa quasi ple de tot, molt atent, respectuós i silenciós, malgrat l’inevitable i impertinent mòbil que sembla obligat que soni en tots els concerts.

Quan vas seguint la trajectòria d’aquest excels grup te’n adones que la rotació inevitable  dels seus membres, obligada per el fet meravellós que la canalla es fa gran, els obliga a anar promocionant noves entrades que supleixin l’inevitable baixa dels puntals que arrosseguen amb  seguretat i experiència, la consistència de les diferents cordes vocals que l’integren. Ahir es va notar a faltar a la soprano que fins ara exercia de cap de corda, així com aviat succeirà en les contralts, on malgrat la imminent baixa de l’eminent Mercè Bruguera, que ahir un cop més em va deixar bocabadat en les dues intervencions a la Children’s crusade amb la seva sorprenent, profunda i afinada veu, ja s’albiren un parell de veus que no fan témer gaire el canvi generacional. Tot i així, ahir a la primera part vaig notar alguns patiments per part de les sopranos primeres a l’hora de fer front a les zones més extremes de la tessitura, així com alguns petits desajustos de quadratura. Amb les obres de Britten, potser molt més treballades degut a l’extrema dificultat, o potser absolutament absort per la magnificència del que escoltava, ja no ho vaig apreciar.

Com sempre les diferents parts solistes van ser interpretades de manera excel·lent per membres del mateix Cor, que amb seguretat i precisió van projectar unes veus que en moltes ocasions ja us he dit que tancant els ulls mai diríeu que són de noies o nens tant joves.

Us ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho, no deixeu passar l’oportunitat d’assistir als concerts del Vivaldi, sempre són una manifestació musical d’extraordinària vàlua i porten al darrere, com ahir també ens varen mostrar en un audiovisual  promocional molt interessant, un projecte pedagògic, ètic i humà de primeríssim nivell. Els resultats avalen l’èxit del projecte.

Si algú em fa cas i tornen a fer aquest concert en un altre lloc, no us el perdeu, el programa és bellíssim i emocionant.

El proper concert del cicle serà el 22 de desembre en un programa nadalenc en  clau de jazz, amb l’acompanyament de l’excel·lent Ignasi Terraza Trio, però el proper cap de setmana i en un dels concerts estel·lars de la temporada, el Cor Vivaldi participarà al costat de l’OBC en l’esperada interpretació de Joana a la foguera de Honegger, sota la direcció de Marc Soustrot i la presència de l’oscaritzada Marion Cotillard al capdavant.